jueves, 28 de octubre de 2010

Pere de Montaner i Gual (Palma 1878 - 1960)

Militar, propietari, soci i president de Creu Roja a les Balears.

Nat a Palma el 18 de setembre de 1878, es casa (1905) amb Josepa Sureda Fortuny, XV comtessa de Peralada, XV comtessa de Savellà i Gran d'Espanya. S’agrada d’usar habitualment el títol de comte de Peralada. Tenen 3 fills i 5 filles.

Com a militar de carrera, serveix a la guerra del Marroc i durant la guerra civil té diversos càrrecs de comandament. Assoleix el grau de Tinent Coronel d’Infanteria. És (1924-32) president-delegat de Creu Roja a les Balears i, nomenat per Govern central, és (1919-1931) comissari reial i president del Consell Provincial de Foment. En constituir-se (1919) la Federació Catòlica Agrària, presidida pel bisbe de Mallorca, que agrupava una vintena de caixes i sindicats de crèdit i estalvi preexistents, és elegit president de la primera Junta Directiva. Pel que fa a l’àmbit agrari, és (1914) el secretari de la Junta directiva de la Federació Agrícola Balear, impulsa la creació de la Unió Balear de Viticultors i és (1919) vicepresident de la Cambra Agrícola Provincial.

Interessat en el moviment de l’escoltisme, el 1920 assisteix a la primera trobada mundial d’escoltes i és designat president (1920-23) del Consell Provincial dels Escoltes de Mallorca. També és president del Cercle Mallorquí i del Foment de Turisme de Mallorca (1927-1947). En dimitir (26-VII-1947) per voluntat pròpia com a president d’aquesta entitat, n’és designat president d’honor, títol que conserva fins a la seva mort. Monàrquic (dinàstic i donjoanista) i catòlic, milita en el partit conservador (grup datista) i desplega una gran activitat social. Gaudeix en vida de gran prestigi com a persona de criteri, assenyada, senzilla i discreta.

Té una participació minoritària en el capital de l’empresa Loryc, de muntatge d’automòbils, i fa part del seu consell d’administració. Amic d'Adan Diehl i Roberto Ramaugé, fa part del grup promotor de l'Hotel Formentor, que s'inaugura el 1929. En els anys 20 i 30, dóna suport als terratinents davant els intermediaris i comerciants de l’època. És cavaller de l’Ordre de Malta i terciari franciscà.

Sense renunciar a les funcions d’iniciativa i impuls de l’acció de Creu Roja, en les sessions de la Junta directiva i de la Junta General de la Comissió Provincial de l’entitat cedeix sempre la presidència efectiva a Antònia Villalonga, aleshores presidenta d’honor. Orienta la seva gestió vers l’augment del nombre de socis, la realització d’actes de captació de fons i la potenciació del dispensari mèdic gratuït de la Rambla, mitjançant la incorporació de noves consultes (odontologia, aparell digestiu, pediatria...). En els darrers mesos de la seva presidència compta amb el suport de Damià Serra Sanjuan, anterior president-delegat, que en tornar a Mallorca (1930), havia acceptat de reincorporar-se a la Junta directiva de Creu Roja com a vocal i com a president de la Comissió provincial de Socors i Transports.

Vidu des del 1956, mor a la possessió de Son Vivot el 27 d’agost de 1960, als 81 anys. És inhumat a la capella familiar del cementiri de Vilafranca de Bonany (Mallorca).

Baltasar Champsaur Sicilia (Las Palmas, 3 de novembre de 1856 - 24 d'agost de 1934)

Catedràtic de francès, publicista, soci i voluntari de Creu Roja. Fill d’una família benestant, de pare francès i mare canària, té dos germans (José i Antonio). Cursa els estudis primaris a Las Palmas i el batxillerat a l’Institut de La Laguna (Tenerife). Fa estudis universitaris de lletres i ciències a Montpeller i Barcelona. Casat a Las Palmas amb Elisa Sarmiento Salom, filla del capità de fragata canari Miguel Sarmiento Cabrera i la mallorquina Esperança Salom Villalonga, no tenen descendència. Per oposició, guanya (1897) una càtedra d’Institut de llengua francesa, que exerceix a Girona, Palma, La Laguna (Tenerife) i Las Palmas.


Durant la primera estada que fa a Mallorca (1882/85 – 1897) és professor de la Institució Mallorquina d’Ensenyament (1885-86), tot fent costat a Alexandre Rosselló i Mateu Obrador. És, a més, col·laborador habitual de “La Última Hora” i de les revistes “El Ateneo” i “Revista literaria, artística y bibliográfica”. Publica els llibres “Álbum de las cuevas de Artá y Manacor” (1885), “Limosna” (1896) i “Crestomatía francesa. Trozos recopilados” (1898), que conté les seves classes de francès. Fa part del grup promotor i fundador del Centre Instructiu Obrer de Palma. Durant la segona estada a Mallorca (1906-1911) fa classes de francès com a catedràtic de l’Institut de Palma i publica articles a “El Obrero Balear” i “La Última Hora”. Fa part, juntament amb Manuel Cirer Arbona, Josep Monlau, Eusebi Estada i Alexandre Rosselló, de la Junta directiva de l’Ateneu elegida el 1888, en la segona etapa de la institució. Imparteix conferències sobre temes polítics, socials i culturals, que li permeten gaudir a l’illa de gran prestigi com a persona i intel·lectual.

En aquests anys es fa soci de Creu Roja i el desembre de 1907 és elegit vicepresident tercer de la Junta directiva de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears. Manté el càrrec fins que el 1911 se’n va a Tenerife, on trasllada el domicili i la càtedra fins que passa definitivament a Las Palmas. Allà és director de l'Institut i publica “Por el ideal socialista” (1923). Després de la seva jubilació (1924) publica “La escuela laica” (1930), “La moral independiente” (1931) i altres títols. El 1934 fa un viatge a Mallorca per saludar els antics amics i trobar la distracció que necessita per alleugerir el buit que sent arran de la defunció de l’esposa. Aprofita l’avinentesa per escriure “Adelante”, que es publica pòstumament (1936). Afeccionat a la lectura, la música i la pintura, de personalitat polifacètica, anticlerical i republicà, mor (1934) a Las Palmas als 78 anys.

El 2007 es publica la tesi doctoral de Cristina Martí Úbeda sobre la seva biografia, obra, projecció social i mestratge, titulada “Baltasar Champsaur Sicilia, un intel·lectual a Mallorca”, que es va exhaurir en pocs mesos.

martes, 26 de octubre de 2010

Maties Company Mas (Palma 1849-1917)

Prevere, canonge de la Seu, soci, voluntari i president de Creu Roja a les Balears. Estudia (1858-71) al Seminari diocesà de Sant Pere. Acaba els estudis als 22 anys i és ordenat (1871) a l’empara de dispensa especial d'edat. Amplia estudis i obté els títols de llicenciat en Dret Canònic i doctor en Teologia. Exerceix el seu ministeri com a capellà de la presó, predicador brillant, delegat de Propaganda Fide, ministre del Tercer Ordre Regular de Sant Francesc, president de la Societat de Socors Mutus del Clergat de Mallorca i catedràtic de llatí del Seminari.

En l’àmbit de la comunicació i la premsa, participa (1909) en el consell d’administració de “La Gaceta de Mallorca”, publicació que desapareix per donar pas al diari “Correo de Mallorca”, del consell d’administració del qual fa part des de l'inici(1910-17). Presta especial atenció al l’àmbit assistencial i benèfic. Accepta i exerceix la presidència de l’obra “Protecció del soldat”, destinada a acollir i donar suport als soldats mallorquins que tornen de les guerres de Cuba i Filipines. Presideix, a més, la Junta directiva de l’Asil de les Minyones.

Amb relació a la docència i formació de menors i joves, és l’impulsor de les Escoles de Sant Josep, que el 1917 gestionen 8 centres educatius amb més de 600 alumnes, a Palma i a les barriades perifèriques de la ciutat. D’altra part, és conseller dels escoltes de Mallorca. Pel que fa a l’àmbit eclesiàstic obté per oposició (1886) la canongia lectoral de la Seu de Mallorca i el 1899 és designat canonge xantre. Quan resta vacant la seu episcopal de Menorca, segons la premsa de l’illa fa part de la terna que es proposa per al nomenament del nou bisbe. Va ser capellà d’honor de Sa Majestat.

Dedica especial atenció a les tasques d’atenció a les persones vulnerables a través de la seva col•laboració perllongada i intensa amb Creu Roja, de la qual és soci, voluntari, vocal de la Junta directiva, vicepresident (1893-14) i, finalment, president (1914-17) de la Comissió Provincial. Consta l’assiduïtat i constància de la seva participació activa a les sessions de la Junta directiva durant 24 anys (1893-1917). Entre 1905 i 1907, a causa de la baixa per motius de salut del president Manuel Villalonga Pérez, assumeix les funcions de president accidental de la Comissió Provincial. L’assemblea Suprema de Creu Roja el distingeix amb el nomenament de subdelegat de l’entitat a Mallorca i amb la concessió de la Placa d’honor.

Gaudeix de gran popularitat a la societat de Mallorca i es guanya l’afecte de molts gràcies al prestigi intel·lectual, el tracte senzill i cordial i la dedicació a la prestació de serveis solidaris. Mor a Palma, als 67 anys, el 9 de febrer de 1917.

jueves, 21 de octubre de 2010

Damià Serra Sanjuan (Palma 1872 - 1953)

Tècnic en estadística, funcionari de l'INE i voluntari de Creu Roja.

Fa el batxillerat a Palma i per oposició ingressa en el cos de facultatius estadístics de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). És destinat a la delegació de l’Institut a les Balears i, més endavant, n’és nomenat delegat a les illes.

Arran de la dimissió com a president de Creu Roja de Josep Nouviles i de Villar, és proposat per la Junta directiva de la Comissió Provincial com a candidat a ocupar el càrrec. Nomenat president-delegat pel president nacional de Creu Roja, ocupa el càrrec durant sis anys (1918-24). Cessa en la presidència el novembre del 1924 quan és destinat a Madrid per ocupar un alt càrrec de l’INE. El 1928 és nomenat inspector general de l’INE. A petició pròpia, a principi del 1931 és destinat novament a la delegació de Palma, on treballa fins a la seva jubilació forçosa (1942). Va ser (1920-23) vicepresident del Consell Provincial dels Escoltes de Mallorca.

Quan torna a l’illa (1931), s’incorpora a la Junta directiva de la Comissió Provincial de Creu Roja i és nomenat president de la Comissió de Socors i Emergències. En proclamar-se la República, es manté en el càrrec fins que és nomenat i pren possessió el nou president-delegat. Entre l’abril de 1931 i l’octubre de 1932, s’encarrega de la representació oficial de l’entitat i de la gestió de l’activitat diària. Dimiteix després que Manel Cirer Arbona ha pres possessió de la presidència a finals del 1932.

Casat amb Maria Reus Oliver, tenen dos fills, Antoni i Damià. El primer ingressa per oposició en el cos tècnic de Correus i és destinat a l’Oficina de l’Administració principal de Palma. El segon ingressa en el cos facultatiu d’estadístics de l’INE i ocupa durant alguns anys el càrrec de delegat de l’INE a les Balears. El seu fill Antoni es casa (1932) amb Catalina Garau Serra i són pares d’una filla.

D’esperit lliberal i d’arrelades conviccions democràtiques, mor a Palma el 12 de gener de 1953, als 80 anys.

sábado, 9 de octubre de 2010

Astúcia de dona (Jeopardy) (1953)

Notable film de baix pressupost de la MGM. Dirigit per John Sturges (1911-92) (“Conspiració de silenci”, 1955), se basa en un guió senzill, de Mel Dinelli, no exempt d’algun punt obscur i transgresor, destinat a potenciar la intensitat i emotivitat del relat. Desplega un argument de Maurice Zimm. Se roda a la localitat de Pionertown (CA), amb pocs actors i un reduït equip de filmació. Produït per Sol Baer Fielding i Charles Schnee (no acreditat), s’estrena el 30-III-1953 (NYC, NY). L’acció dramàtica té lloc tot al llarg d’una jornada estival, la del 24 d’agost.

L’obra constitueix un exemple significatiu de les pel•lícules de sèrie B, avui oblidades, que produí la Metro per competir amb la televisió i el teatre i, també, per complementar sense talls els films d’estrena de les habituals sessions diàries de 3 hores de durada cada una.

Excel•leix per la seva correcta realització i per la notable interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball lloable, net i convincent, que mobilitza emocions i transmet tensió i incertesa a un públic que acaba per deixar-se dur sense reserves. Barry Sullivan encarna amb discreció un paper de poc lluïment que acompanya des d’un segon pla el d’Stanwyck, a la qual deixa brillar com a centre de l’acció. Bobby, el fill de la típica família americana de classe mitjana, aporta les dosis d’innocència i tendresa que l’espectador americà reclama a les històries familiars. El paper de malvat corre a càrrec de Ralph Meeker, que el presenta dotat de les proporcions de rudesa i violència suficients per provocar inquietud i rebuig, sense ultrapassar els límits d’allò que és tolerable en un treball d’entreteniment familiar, apte per a tots els públics.

Afegeix una magnífica banda sonora de caràcter descriptiu, en la qual Dimitri Tiomkin llueix les seves habilitats com a compositor de peces que eleven a la categoria de música els sons d’un mar brau i amenaçador. Com a contrapunt, la cinta adapta amb gràcia dues cançons tradicionals d’ambientació mexicana, populars i festives, “Cielito lindo” i “La cucaracha”.

Té interès la descripció del paisatge desolat i deshabitat de la península que fa la Baixa Califòrnia, al qual el cinema ha prestat poca atenció al llarg del temps. En aquesta ocasió les seves característiques naturals aporten les condiciones adequades per generar el marc en el qual s’explica una història senzilla, ben construïda, correctament embastada, de bon suspens i grat entreteniment, que m’ha donat més del que esperava.

miércoles, 6 de octubre de 2010

Nicolau Pinya Fortesa (Palma 1841-1914)

Procurador, polític, soci i voluntari de Creu Roja.

Llicenciat en dret, va ingressar en el cos de procuradors dels tribunals. Va tenir el despatx al carrer Joanot Colom (actualment Colom), núm. 34, de Palma.

El 1895 féu part de la candidatura del partit lliberal fusionista, també conegut com a lliberal dinàstic, a les eleccions municipals de maig del 1895. Va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Palma, càrrec que ocupà (1895-99) fins a la fi de la legislatura.

Com a soci de Creu Roja, fou elegit (1900) vocal de la Junta directiva de la Comissió provincial de les Balears. Arran de la dimissió com a secretari de Francesc de Paula Arias, va ser elegit (1900) per ocupar aquest càrrec i fou reelegit (1902) en la renovació parcial de la Junta directiva del 1902. Per decisió pròpia no es va presentar a les eleccions següents (1905). En atenció “als seus serveis i mèrits i en reconeixement de la dedicació constant i eficaç a favor de Creu Roja”, va ser distingit per l’Assemblea Suprema de l’associació amb la Placa d’Honor.

Dedicat de ple a les tasques professionals, va ser vocal de la Junta directiva del Col•legi de Procuradors. Afeccionat a la música i melòman, s’agradà de la feina feta amb rigor, dedicació i ordre. Les actes que escriví en els llibres de Creu Roja excel•leixen per la seva precisió, riquesa de detalls i concisió. En l’exercici del càrrec de secretari general de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears, desplegà tota la iniciativa necessària per compensar l’avançada edat del president Manuel Villalonga Pérez.

Casat amb Francisca Fortesa Valls, varen tenir tres fills, Adolf, Antoni i Nicolau. Morí en el seu domicili del carrer Palau Reial, núm. 40, primer pis, el 8 de gener de 1914, als 72 anys.