El 1515 les monges franciscanes del Puig de Santa Magdalena (Inca) decidiren traslladar-se a s'Esgaieta (Esporles), on establiren el Monestir de l'Olivar, en atenció a la gran quantitat d'oliveres que el rodejaven. El 1549 les monges franciscanes de l'Olivar adquireixen un solar a l'interior de Palma en un lloc situat entre les murades i el carrer de la Síquia (actualment carrer de Sant Miquel) i hi construeixen el Monestir de l'Olivar o de Nostra Senyora de la Concepció de l'Olivar. La desamortització de Mendizabal implica (1835) el tancament del Monestir i el trasllat de les monges franciscanes al convent de Santa Clara. L'antic edifici esdevé presó temporalment. Durant els anys de la Postguerra, el solar de l'antic convent i els de l'entorn, molt degradat, seu aleshores del barri xinès de Palma, és on, d'acord amb el projecte de Gabriel Alomar, es basteix el nou edifici cobert del mercat de Palma, fins aleshores situat a la Plaça Major. El nou mercat rep el nom de Mercat Municipal de l'Olivar. Consta d'un centenar de llocs de venda dedicats a fruites, verdures, peix i carn a la menuda. Durant molts d'anys hi tingué la seva seu a la planta del soterrani el mercat majorista, avui ubicat a Mercapalma. Rehabilitat i modernitzat el 1997 i amb posterioritat avui aporta una oferta atractiva, còmoda i moderna.
Bibliografia
Joan RIERA, "Mercat de l'Olivar, un error de cinco siglos", Diario de Mallorca, 26-VIII-2015, pàg. 12, Palma.
MERCAT MUNICIPAL DE L''OLIVAR, "Una mica d'història", www.mercatolivar.com
sábado, 10 de octubre de 2015
El palo de Mallorca
És un licor de color obscurs, de tacte viscós i d’una densitat elevada. S’elabora a Mallorca des de la segona meitat del segle XIX. S’obté mitjançant la maceració en alcohol i aigua de dos productes tropicals, la quina i la genciana. Se li afegeix sucre, que es caramel·litza durant el procés d’elaboració, figues seques, most, garrofes i alcohol d’origen vegetal. La genciana li dóna l’amargor que el caracteritza i el sucre li proporciona el color obscur que el distingeix i
el sabor dolç que té. Usat inicialment com a producte medicinal contra les
febres, avui és apreciat com a aperitiu.
El seu nom prové del nom primitiu (palo quina)
en medicina de l’escorça de la
quina. Té una graduació situada entre els 25 i els 36 graus.
El contingut en sucre és de 300-500 g/l.
El 1993 s’aprovà el Reglament de la seva denominació geogràfica d’origen.
Destinat al consum interior de l’illa, no s’exporta.
Les herbes de Mallorca
Licor que s’obté
per maceració en aiguardent o anisat de diverses herbes aromàtiques i
medicinals. Les herbes dolces
s’obtenen amb la barreja d’herbes com l’herba sana, l’herba lluïsa, moraduix,
camamil·la, romaní, tarongí, fonoll, clovella de llimona, fulla de llimoner,
alfabeguera i l’aiguardent o anisat. Les herbes
seques s’obtenen macerant en aiguardent, anisat sec o caçalla herbes com
les esmentades abans. Són les preferides dels gatons, ja que el fet de tenir un
contingut baix en sucre evita l’embafament, que limita el consum del producte.
La preparació es fa
al voltant del mes de maig. Es maceren durant dos mesos aproximadament i es
poden consumir durant tot un any sense que perdin les propietats. La producció
es divideix en dos grups, la familiar per a consum propi i la industrial per a
la venda i l’exportació.
Els àrabs
descobriren l’obtenció d’alcohol per destil·lació el segle IX. Poc després el
sistema arriba a la Península ibèrica, des d’on passa a Castella, Aragó i
Catalunya, i després a França i Europa. Els mercaders venecians contribuïren a
la difusió del consum d’alcohol a Europa. Ramon Llull va fer aportacions
importants al procés de la destil·lació el s. XIII.
La producció i el
consum d’herbes seques i dolces arrelà a Mallorca i es va estendre.
Al principi se li atribuïren propietats medicinals i curatives, fet pel qual la
seva producció i venda es va restringir als apotecaris, als quals s’atribueix
la idea de barrejar l’aiguardent o anisat amb herbes medicinals o aromàtiques
el segle XVI. La supressió del Monopoli d’Índies i l’obertura del comerç de
Mallorca amb Amèrica va afavorir l’augment de la producció i de les vendes.
El 2002 es va
aprovar el Reglament de la denominació geogràfica d’Herbes de Mallorca, la
qual cosa permet garantir la qualitat del producte i la protecció del nom
geogràfic. Val a dir que es va determinar que el contingut màxim de sacarosa de
les herbes seques és de 100 g/l i el seu grau alcohòlic mínim es de 35 graus. Les
herbes dolces han de tenir un contingut de sacarosa no inferior als 300 g/l i un
grau alcohòlic mínim del 20º. Actualment es produeixen les anomenades herbes
mesclades, fruit de la demanda freqüent als bars de mesclats d’herbes, que es
feien abocant en un mateix got herbes dolces i seques.
A Eivissa es
produeixen les herbes eivissenques, semblants a les de Mallorca, també
protegides per un reglament de denominació geogràfica d'origen.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)