L’Obra Cultural Balear i el futur (1987)

Parlament llegit a l’acte de celebració del XXV aniversari de la fundació de l’OCB.



No és gens fàcil parlar del futur. La realitat econòmica i social és extraordinàriament complexa: comprèn innumerables relacions i interrelacions i depèn de moltíssimes variables internes i externes, de distinta naturalesa i de diferent signe. Els qui feim anàlisi econòmica som conscients d’això. I per això no ens sentim amb cor de fer previsions.

Com que un no pot renunciar a la seva pròpia condició, m’haureu de permetre que més que de la descripció de l’escenari en què tindrà lloc el futur parlem de la manera en què cal que avancem cap al futur. La proposta és menys ambiciosa, però pot ser més útil. Deixarem de banda la utopia amb tot allò que té d’atractiu i d’il•lusionador, d’inquietant i de decebedor, per parlar de com convé afrontar el futur a partir de l’anàlisi, freda i objectiva, de la nostra realitat.


Com a economista que som, amb vint anys de professió, no puc deixar de dir-vos de bon començament dues coses que em semblen importants. Primer de tot vull dir-vos que el futur no serà la reproducció del present. El futur pot ser moltes coses, però hi ha una cosa que no serà. No serà ni la repetició ni la simple translació del present o del passat. Els processos de mutació, de transformació i de canvi a què està sotmesa la realitat social són actualment tan grans i tan intensos que no és concebible un futur que no sigui força diferent de tot allò que hem conegut.

A més vull dir-vos que no és cert que la història ens hagi de dur necessàriament a una situació predeterminada. No és cert que hi hagi una fosca fatalitat que determina el futur, el nostre i el dels altres. El futur de la nostra vida col•lectiva és en bona mesura responsabilitat nostra.

No cal dir que de cara a aquest futur hi ha motius, molts de motius, per a la inquietud. Però també hi ha espai, un cert espai, per a l’esperança, perquè el futur no està predeterminat i perquè el futur, per bé o per mal, serà diferent.

Un element d’anàlisi que no podem deixar de banda, que no podem oblidar, que no podem menystenir, és el fet que des de la llinda dels primers vint-i-cinc anys d’Obra Cultural Balear afrontem el futur en el context d’una situació sòlida de normalitat cívica. La democràcia no és solament un element, més o manco brillant, que forma part de la decoració que guarneix l’entorn en què vivim. La democràcia, que es basa en l’exercici de les llibertats públiques i privades, constitueix un element fonamental per entendre el present i alhora per poder entendre el futur. És un poderós ferment d’evolució. És un llevat de transformació del gran entitat i de notable transcendència. La dinàmica social de canvi i progrés que s’hi dóna associada s’orienta a fer possible i a impulsar processos de participació, de responsabilització, de conscienciació i de racionalització.

La constatació d’aquests fenòmens ens mou a fer dues observacions que ens semblen rellevants. En primer lloc ens mou a advertir que en el futur ens trobarem amb una societat més conscient de els seves responsabilitats i força més activa en el camp de la seva participació en la gestió política, cívica i cultural. Per aquest motiu cal esperar que en el futu5, i no necessàriament en un futur molt llunyà, els ciutadans de la nostra terra es trobaran més ben disposats a escoltar, a entendre i a analitzar críticament els continguts dels postres missatges.

D’altra part, cal remarcar que en el futur el progressiu assaonament democràtic de la nostra societat en els àmbits de les relacions personals i de les relacions en el món del treball, de l’empresa, de l’oci i de la cultura, propiciarà un progressiu i imparable procés de racionalització. Els ciutadans a la seva vida privada, laboral, professional i social es comportaran cada vegada més racionalment i alhora esperaran dels altres, cada vegada més, comportaments racionals.

Aquesta observació és important de tenir en compte. Ho és perquè ens defineix quin ha de ser el nostre camí d’avenç. Ho és perquè ens indica com haurem d’avançar, si volem que la nostra acció sigui eficaç. Més concretament, ens indica que la nostra acció, si volem que sigui transcendental i efectiva, haurà d’interessar més que il•lusionar, haurà de convèncer més que seduir. En aquest context els resultats de la nostra gestió dependran sobretot de la capacitat que sapiguem desplegar per omplir de racionalitat el nostre llenguatge, les nostres argumentacions, les nostres proposicions, el nostre discurs i les nostres actuacions.

En el si d’una societat democràticament avançada i madura la lluita per la llengua s’haurà de definir i s’haurà de concretar en una gestió recolzada sobretot en la força de la racionalitat. I val a dir que per a molts ser racional equivaldrà aleshores més que ara a viure compromès amb les llibertats, amb la justícia, amb la igualtat de totes les persones i amb la solidaritat. La lluita per a la llengua no es podrà dissociar de la lluita per la profundització de la democràcia i per l’imperi de la racionalitat, la justícia i la solidaritat. La lluita per la llengua s’haurà d’allunyar per ser eficaç de posicions irracionals, de posicions excessivament emotives, de posicions exclusivistes i destraleres. Haurà de ser duta a terme com un dels components, per a nosaltres un dels components més importants, però un component al capdavall, del conjunt d’opcions a favor del progrés de la nostra societat.

D’altra part s’haurà de tenir en compte que la nostra gestió toparà amb importants limitacions que caldrà conèixer per tal que puguem superar-les. En aquest respecte val a dir que no bastarà la voluntat de tots el que som avui aquí per modificar la realitat. Serà necessària la voluntat de la immensa majoria dels postres conciutadans. Per tant haurem d’avançar amb l’ànim obert al món i amb tota la sensibilitat necessària per poder seguir bé de prop el batec de la realitat i el ritme real de canvi dels esdeveniments.

D’altra banda, la complexitat de la nostra societat actual no permet canvis ràpids. Per això haurem de renunciar a la impaciència i haurem d’acceptar que la nostra tasca ha de consistir a endagar processos de normalització. No podrem prescindir durant molt de temps de la lluita dia a dia en el suport de programes específics i d’actuacions concretes de normalització.

En suma, i per acabar, permeteu que repetesqui que la història no està predeterminada. El futur és en gran part responsabilitat nostra. Dins la complexitat d’aquest futur els ciutadans es comportaran cada vegada més racionalment i alhora esperaran de nosaltres, cada vegada més, comportaments racionals. La racionalitat ens imposa que les nostres estratègies incloguin com un dels elements centrals l’associació de la lluita per la llengua amb la lluita pel progrés.

La nostra tasca serà llarga i difícil, però hi cap l’esperança. No és una quimera pensar que es guanyarà la batalla a favor d’una societat democràticament avançada i madura, més igualitària, més solidària, més ordenada, més equilibrada, més oberta i més racional. No és una quimera pensar que la nostra societat pot guanyar també, passa a passa, gradualment, progressivament i democràticament, la batalla de l’ús general i hegemònic de la llengua catalana.


Teatre Principal, Palma 18-XII-1987.

XXV aniversari d'Obra Cultural Balear (1988)

LLENGUA I PROGRÉS

El passat mes de desembre se celebrà el 25è aniversari de la fundació d’Obra Cultural Balear, constituïda el 21-XII-1962 per iniciativa de l’il•lustre filòleg Francesc de Borja Moll Casasnovas.

Les realitzacions de l’entitat, que poc a poc anà calant en els diversos àmbits de la societat mallorquina, han estat moltes i importants. A ella es deu, entre d’altres coses, la creació i el foment de les condicions que propiciaren el reconeixement públic de la llengua catalana com a pròpia de les illes. Aquest fet es concretaria més tard en la seva proclamació com a tal a l’Estatut d’Autonomia i a la Llei de Normalització Lingüística.

A la vista dels seus 25 anys de vida es pot dir que l’OCB és una associació que es caracteritza primer de tot pel seu pluralisme: dóna cabuda a socis provinents de totes les classes socials, de totes les ideologies democràtiques, de tots els indrets de Mallorca i també a nombrosos immigrants. És, a més, una associació absolutament compromesa amb la democràcia, amb l’aprofundiment de les llibertats, públiques i privades, i amb el progrés cultural, social i cívic de les illes. Per això la vocació a favor de la defensa i promoció de la llengua i cultura pròpies no és, ni ho ha estat mai, una vocació tancada, cega, exclusivista i desproporcionada.

La normalització de l’ús de la llengua ha avançat notablement en els darrers anys, sobretot després de la recuperació per part de l’Estat del marc democràtic i constitucional i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Amb tot, la tasca no es pot donar per acabada, entre d’altres raons, perquè en el món les coses dissortadament no canvien pel sol fet que canviïn les lleis, els projectes col•lectius i les actituds de la institucions. S’arrosseguen fortes inèrcies contràries a la nostra llengua, alimentades per 262 anys (1715-1977) de persecució, prohibicions, marginacions i discriminació.

D’altra part la presència del català en els mitjans de comunicació escrits i no escrits és encara molt escassa. L’ús de la llengua en el món del comerç, de la publicitat, de la retolació dels establiments públics i privats, de les relacions dels ciutadans amb l’Administració i de l’Administració amb ells, etc., també és encara migrat.

L’anàlisi de les causes que determinen les dificultats amb les quals topa la normalització de l’ús de la llengua posa en relleu que es necessiten anys, l’acció decidida dels poders públics, el concurs d’empreses privades i associacions cíviques i sobretot la voluntat de la immensa majoria del nostre poble. Aquest darrer factor és el més estratègic i alhora el més transcendent. Atès això, cal dir que perquè aquest procés qualli i prosperi es fa necessària una gestió tolerant, respectuosa, assenyada i compatible amb la mentalitat no maximalista i no arrauxada de la població de les illes.

Des d’aquesta perspectiva es pot dir que de cara als propers anys el principal desafiament que es planteja a l’OCB consisteix a tenir el saber i les habilitats suficients per promoure, animar i dinamitzar un consens popular a favor de la llengua tan ampli i viu com sigui possible.



Informatiu PIMEM, març 1988