domingo, 31 de enero de 2010

Alícia Llabrés (1999)

La pintura és per mirar, somniar, pensar, sentir i gaudir. La il·lusió que crea va més enllà de la visió: colpeja la raó, genera sentiments i emocions, mobilitza la fantasia i acosta l’espectador al regne superior del gaudi estètic. Mirar no és una cosa senzilla si el que un vol és veure-hi. Efectivament, veure és esgotar l’abast de la mirada, superar els límits de la imatge i avançar pel camí de la percepció, la comprensió, l’aprehensió de coneixements i la descoberta d’emocions espirituals.

La pintura és, sobretot, una invitació a mirar parsimoniosament, serenament i reverentment, amb voluntat de veure, amb desitjos d’entendre, amb ambició de comprendre, amb propòsits de sentir i amb la intenció d’assolir el gaudi immens de l’experiència estètica.

Miren, però no veuen els espectadors que visiten exposicions a corre-cuita, atabalats i apressats, amb renúncia programada a contemplar, pensar, investigar i sentir emocions. Ens cal aprendre a mirar; a fer ús de les capacitats de percepció associades a la mirada, a mirar per sentir, pensar, reflexionar i gaudir. La pintura és el millor mitjà per aprendre a mirar i, per això, mirar pintura és un dels exercicis més enriquidors que pot fer l’ésser humà.

Ambiciosa, oberta, transparent i profundament humana ha de ser la mirada del pintor que vol traspassar a la tela la seva experiència interior, que desitja fer transcendents les seves emocions, que ambiciona comunicar i compartir el que ha creat a partir d’un esguard, una mirada, una visió. Entre la mirada del pintor i la de l’espectador hi ha un objecte, la pintura, que lliga un món de relacions i interrelacions difícil d’identificar i de descriure. Cal situar la pintura en aquest punt intermedi de relació i comunicació per acostar-s’hi adequadament. Mirar pintura és l’intent que fa l’espectador, des del seu món interior, d’accedir a un espai superior. El diàleg i la confrontació entre el que un veu i el que mira percep brinda l’oportunitat d’engegar el procés de contemplació i elevar l’esperit a l’emoció estètica..

La mirada d’Alícia Llabrés és plena de pintura. De petita ha viscut rodejada de teles, bastidors, pinzells, cavallets i quadres. A casa seva conserva alguns records de joventut, mentre en el seu interior bull un univers plàstic d’experiències que es barregen amb nous projectes i amb un anhel insaciable de superació. La record un dia de primavera del 1975 a la Costa dels Pins, amb un dibuix a la mà, que tot just havia acabat de fer. Ens el va mostrar amb el ulls oberts i la mirada atenta. Mirava més que mostrava. D’aleshores ençà ha treballat molt, ha mirat pintura a voler (Bacon, Miró, Stella, Pollock, Jones, Kline, Kooning, Rauschenberg, Cy Twombly, Motherwell, etc.), ha viscut la pintura i se n’ha enamorat l’esperit en un procés lent d’observació, retenció, reiteració, reflexió i recerca. “M’interessa el món que no és de l’immediatesa, el saber té un procés lent i demana temps”, ens va dir amb motiu de l’exposició del 1990. També ha viatjat amb el propòsit d’enriquir l’experiència visual, el coneixement humà del món i la capacitat de creació. D’0altra part, té i practica una concepció àmplia de la cultura en la qual tenen cabuda el teatre, el cinema, la lectura, la música, les exposicions, les conferències, la conversa, la bona taula, que prepara amb perícia, comparteix amb plaer i s’agrada d’acompanyar amb música barroca.

Treballa amb una dedicació intensa i vehement. Venera el seu treball. Pinta amb rigor i ordre. Prefereix els ocres, els vermells, els blancs i els colors freds intensos i no evita els negres. Combina zones de molta llum amb masses obscures que creen tensions, revelen equilibris i atorguen un dinamisme serè a les composicions. Introdueix pinzellades llargues i vigoroses. Adesiara, fa que la pintura es clivelli i, sovint, hi introdueix “grattages” agosarats i expressius. De vegades usa referències realistes, perfilades o solament suggerides, i de vegades en prescindeix del tot. És un pintora de mena: li agraden els bastidors de fusta, les teles de nus gros i els pigments a l’oli. Cerca que els acabats de l’obra reforcin el sentit expressiu amb exquisides textures visuals i tàctils.

La seva pintura, plena de lirisme i subtileses, reflecteix joventut, vigor, experiència, bon ofici i maduresa adobada amb la joiosa senzillesa pròpia, només, de les persones que fan de l’art i la cultura part essencial de la vida. La seva obra està pensada per sorprendre l’espectador, per commoure’l, per suscitar sentiments i per encomanar emocions. “I t’has tornat sensació tot plegat, per a mi”, diu de la seva pintura, manllevant paraules al poeta K. Kavafis.

Fa pintura per a la contemplació, la reflexió i la introspecció. “No pretenc que la imatge tingui la seva explicació, sinó que conservi el caràcter de pregunta o d’especulació, per a l’espectador i per a mi”, ens va dir el 1990. Fa pintura que cal mirar amb parsimònia, amb temps, amb serenitat i en silenci. No trobarem a la seva obra ni signes cabalístics ni referències simbolistes ni gestos grandiloqüents. “La meva pintura es basa en el fet que només conté allò que s’hi pot veure”, diu amb paraules de Frank Stella. La pintura d’Alícia Llabrés és sòbria, sòlida, rigorosa, sincera, càlida i suggerent. Atreu l’esguard, captiva la mirada i parla a l’espectador directament i espontàniament. És pintura per mirar, somniar, pensar i gaudir.




Alícia Llabrés a la Torres de ses Puntes (Manacor)
i al Centre Cultural de Felanitx.
Consell Insular, Obra Social de Sa Nostra, Ajuntament de Manacor

Manacor: 29-V-1999 al 30-VI-1999
Felanitx: 19-XII-1999 al 9-I-2000

25 anys d'ASPACE, 25 anys de memòria (2001)

Enhorabona ASPACE, enhorabona Balears

A les Balears estam d’enhorabona i tots ens hem de felicitar amb motiu del 25è aniversari de la creació, per part d’un grup de famílies agosarades i valentes, de l’Associació de Paràlisi Cerebral (ASPACE). L’existència de l’associació i la seva labor exemplar han estat i són un important referent dinamitzador d’iniciatives en el marc d’una societat civil mancada sovint d’idees i de projectes d’abast col•lectiu.

ASPACE ha contribuït a animar i a impulsar la creació d’altres associacions privades orientades a afrontar problemes assistencials diversos. El seu caràcter pioner, l’absència d’ànim de lucre i la seva feina rigorosa, constant, discreta i eficaç, han servit, sobretot, perquè les persones amb paràlisi cerebral tinguessin una atenció i es beneficiessin d’uns serveis professionals de notable qualitat. Ha servit perquè les administracions públiques hi dediquessin l’atenció que calia i els recursos que eren necessaris. Ha servit, també, perquè tots plegats ens adonéssim que la solució dels problemes assistencials demana iniciatives, tenacitat, perseverància i un esperit incansable de treball i sacrifici.

Al llarg de vint-i-cinc anys d’existència, l’experiència d’ASPECE s’ha enriquit, s’ha diversificat i s’ha engrandit. Avui compta amb una xarxa densa de serveis que abraça des del centre d’Educació Especial “Pinyol Vermell” fins a la Residència “Vuit Vents”, passant per la unitat de grans afectats, el centre ocupacional, la unitat d’atenció precoç, el departament d’orientació diagnòstica i de consultes externes, el departament de rehabilitació, la unitat de psicoteràpia i assistència social, el Servei d’atenció mèdica periòdica i les unitats de transport. ASPACE dóna ocupació a educadors, metges, assistents socials, assistents sanitaris, psicòlegs, administratius, voluntaris. El seu treball, organitzat i ben gestionat per la Junta Directiva, el seu president, la gerència i la direcció tècnica, és un model del que ha de ser el treball en equip, una delegació eficient de responsabilitats i funcions i una execució acurada de les tasques.

Pel seu caràcter exemplar, per la qualitat de la seva gestió, per l’eficiència del seu esforç, per l’entusiasme dels que hi treballen i per la transcendència de la seva feina és obligada la felicitació. A més, cal donar-los les gràcies pel que han fet, per com ho han fet i per l’honestedat i la generositat que han inspirat la seva dedicació.

Des del reconeixement més just, des del respecte més profund i des de l’admiració més sincera, l’enhorabona.


Subdirector General
Sa Nostra


25 Anys d’ASPACE,
25 anys de memòria
15-VI-2001,
pàg. 111-113

Estampes de la ciutat perduda (1994)

El pintor Bartomeu L. Ferrà Juan (1893-1946) evocà en làmines saturades d’encant del passat l’elegia melangoniosa de les velles murades de Palma. A partir d’un treball exhaustiu de recerca d’informació gràfica i escrita féu 29 aquarel•les que varen ser adquirides per l’Ajuntament de Ciutat l’any 1940 i han estat exposades a la Fundació Barceló el passat mes de desembre.

El 1993 es va complir el primer centenari del naixement del pintor Bartomeu Ferrà Juan (Palma 1893-1946). Amb motiu d’aquest fet l’Ajuntament de Valldemossa, on va tenir la residència des del 1917 fins al seu traspàs, en cessió ordinària del 16 de juliol de 1993 va acordar per unanimitat dedicar-li un carrer de la vila. D’altra part, la Fundació Barceló va organitzar una exposició d’obres del pintor a les sales de la seva seu social, inaugurada el 13 de desembre pasta, i va editar un catàleg de 16 pàgines.

Nasqué a Palma el 20 de gener de 1893. Era fill de Bartomeu Ferrà Perelló, escriptor, arqueòleg i acreditat mestre d’obres, i germà de Miquel Ferrà Juan, poeta i crític literari. El 1917, després de contreure matrimoni amb Anne Marie Boutroux, passà a residir a la Cartoixa de Valldemossa, on va crear i dirigí l’empresa “Cel•la Museu Chopin-George Sand”.

Un esperit lliure, obert, intuïtiu, ordenat, vigorós i profundament equilibrat, així era Bartomeu Ferrà. El seu interès per totes les manifestacions de la vida el va dur a no tancar-se mai en un sol àmbit, en un sol cercle, en una sola dimensió. Escriví, publicà assajos, féu crítica d’art, dirigí obres de decoració i restauració, dissenyà mobles, ferros, gelosies, impartí conferències , col•leccionà antiguitats, va fer il•lustracions per a la premsa, dibuixà i pintà.

L’equilibri, l’ordre, l’harmonia i la ponderació varen ser per a ell requisit i conseqüència, antecedent i resultat, llavor i fruit, de l’exercici de la llibertat, l’espontaneïtat, la sinceritat. “Si la meva obra té algun valor, crec que és el de la sinceritat”, va dir en més una ocasió. El seu ordre no va ser mai finalista. Cercà l’equilibri perquè des d’aquest podia aconseguir una percepció més càlida i més clara del dinamisme que dóna contingut a la vida i la fa imprevisible i apassionant.

Sabé descobrir, estimar i defensar les arrels del seu país i les seves senyes d’identitat. Per això va ser un dels promotors de Centre Autonomista de Mallorca, signà el seu manifest fundacional (1930), participà en l’elaboració i discussió de l’Avantprojecte d’Estat d’Autonomia de l’any 1931. el 1936 va ser un dels intel•lectuals que signà el document Resposta del Mallorquins al Missatge dels Catalans.

Perquè li interessava entendre el present i avançar pels camins que anticipen el futur, sense pretendre-ho, es trobà estudiant el pasta. Així escriví “Chopin y George Sand en la Cartoixa de Valldemossa” y “El Archiduque Errante”, segona biografia que es va publicar de l’arxiduc Lluís Salvador, en la que recull testimonis de persones que l’havien conegut i tractat.

S’interessà per del desenvolupament turístic de Mallorca i cregué en ell. Per això col•laborà amb el Foment del Turisme i publicà, a més, l’obra “Guía de Mallorca”, profusament il•lustrada, destinada als visitants de l’illa.

(...)

La seva afecció per la història i la seva innata curiositat, li feren concebre la idea de reconstruir les imatges de les antigues muralles de Palma, que ell havia conegut en els anys de la seva infantesa, llevat del tram comprès entre la Porta de la Mar i el Consolat de Mar, esbucat vers els començament del darrer quart de segle XIX.

A partir d’un treball exhaustiu de recerca d’informació gràfica i escrita, realitzà entre 32 i 35 aquarel•les, de distintes mides, que cobrien el perímetre sencer de les muralles. Acabada la feina, el 1940 va exposar 29 aquarel•les a Galeries Costa. Atenent indicacions de Josep Costa Ferrer –Picarol-, l’Ajuntament de Palma va tenir l’encert d’adquirir-les en bloc. D’aquesta manera s’evità la seva dispersió i s’aportà al patrimoni municipal una obra de gran interès públic.

Destaquen per la riquesa de detalls i l’amplitud de la perspectiva les aquarel•les titulades “Porta vella del Moll” (31 x 46 cm), “Porta del Camp” (33 x 47 cm), “Porta de Jesús” (26 x 39 cm), “Pont de la porta Pintada” (27 x 37 cm) i “Exterior de la porta de Santa Margalida” (31 x 47 cm).

La imatge de les antigues muralles va ser aviat oblidada. Així ho corrobora Màrius Verdaguer a “La Ciutat Esvaïda” (1953). Diu: “Els vells palmesans no podien concebre la ciutat sense l’estret cinturó de les muralles, de la mateixa manera que els palmesans d’ara no la conceben més que estenent-se lliurement per l’eixampla. Entre aquests dos grups de palmesans hi ha mig segle i en aquests cinquanta anys s’ha acumulat una quantitat enorme d’oblit. Les muralles s’esborraren de la memòria dels palmesans. Solament el meu amic Bartomeu Ferrà ha evocat, en làmines saturades d’encant del passat, la elegia melangoniosa de les nostres velles murades de Palma”.

Les aquarel•les de les velles muralles constitueixen l’obra plàstica més emblemàtica de Ferrà. Aquestes amb el pas del temps han deixat de ser una evocació d’antics records entranyables per esdevenir una valuosa aportació a la memòria de la ciutat de Palma.


Nota: l’esbucament de les muralles de Palma s’inicià el dia 10 d’agost del 1902. Restà salvat solament una part (dos trossos) del llenç de la fatxada marítima (des de la Porta de la Mar fins al Baluard del Príncep i des de la rampa d’accès de la Drassana al Baluard de Sant Pere). La primera operació d’esbucament d’una part de la murada va tenir lloc a partir del 13 de febrer de 1873. Es va demolir el tros de murada que anava des de la Porta de la Mar fins a la rampa d’accès a la mar de la Drassana. Es va fer per necessitats peremptòries d’ampliació de l’espai disponible en el port de Palma i per raons higièniques que s’havien imposat a tot arreu. L’esbucament de les murades de Paris es féu el 1853 i el de les de Barcelona el 1854.



GALA
Desembre 1994
“Estampes de la ciutat perduda”, pàg. 66-71

Antoni Martorell (2009)

La figura del “Maestro” Martorell es revela de manera sorprenent i autoritzada, no tan sol en el camp de la composició musical, on s’ha consagrat dins l’èlit dels compositors més representatius del segle XX, sinó també en l’àmbit de l’aprofundiment musicològic i teòric.

N’és una prova aquesta “Lectio Magristralis” intitulada “Estètica i pedagogia de l’orgue de tubs”, escrita en ocasió de la recuperació de l’orgue Bosch-Grenzing de la Basílica del Reial Convent de Sant Francesc de Palma.

En aquest escrit, Antoni Martorell conjuga perfectament l’anàlisi històrica i estètica del que ha estat l’orgue i la seva literatura dins la història de la música, i ens aporta un judici profund i autoritzat sobre la utilitat i la vàlua d’aquest instrument, en una visió que abraça no només arguments exquisidament musicals, sinó també ètics.

En aquestes línies vessa l’esperit que sempre ha distingit la vida i la missió d’aquest il•lustre artista franciscà, que en l’art dels sons no només hi ha vist una funció merament hedonística, sinó – i sobretot -, una via privilegiada per arribar a conèixer la bellesa de Déu, pel camí de l’elevació espiritual de l’home i de la societat.

En el primer aniversari de la inauguració - benedicció de l’orgue de la Basílica de Sant Francesc de Palma, constitueix un testimoni emocionant i valuosíssim el discurs que el pare Martorell va pronunciar en aquella ocasió, en una de les seves darreres intervencions públiques. Són les paraules d’un home ple de joia que, conscient de trobar-se en la recta final de la seva vida, no es cansà mai de donar gràcies a Déu públicament per l’acompliment de la missió que se li havia confiat: la recuperació de l’orgue monumental de Sant Francesc, de la qual en fou l’artífex i en féu un magnífic seguiment. Un “joiell d’art i pregària”, que després d’una llarga i difícil carrera, fidelment entregà a l’Església, a la Diòcesi i al poble mallorquí.



Paraules introductòries del fascicle distribuït el 20-IV-2009, en ocasió de la presentació del VII Festival Internacional d’Orgue “Antoni Martorell”, amb els textos d’un parlament (“El recuperat-innovat orgue Jordi Bosch–Gerhard Grenzing de St. Francesc de Palma de Mallorca”) i d’una lliçó magistral (“Estètica i pedagogia de l’orgue de tubs”), del P. Martorell.