domingo, 24 de enero de 2010

Informe econòmic i social

El mes de febrer del 1969, Carles Blanes Nouvilas, aleshores director general de Sa Nostra, va convocar al seu despatx, separadament, quatre professionals de les illes (1) als quals va exposar el propòsit de Sa Nostra de publicar un informe anual sobre l’economia de les Balears. Els va demanar el seu parer sobre el projecte i la seva disposició a col•laborar-hi. Tots coincidiren a valorar l’oportunitat de l’informe, a manifestar la seva opinió positiva sobre la viabilitat del projecte i a oferir la seva col•laboració. Atès això, els va encomanar la realització de quatre capítols que varen integrar el primer informe, referit a l’any 1968. L’economista Pere Costa Porto es va encarregar del capítol de comerç i balança comercial, Jaume Galmès Tous va fer el d’agricultura, Andreu Casasnovas Marquès va realitzar el de turisme i Miquel Alenyà Fuster va elaborar el d’indústria. L’informe va tenir una extensió de 36 pàgines amb quadres i il•lustracions, i es va publicar com a annex introductori de la Memòria anual del 1968 de Sa Nostra.

La bona acollida de l’informe va permetre que el projecte tingués continuïtat i s’ampliés l’any següent amb la incorporació de tres nous autors: Vicenç Rotger Rabassa (indústria), Joan Jaume (ramaderia) i el Centre d’Iniciatives i Turisme d’Eivissa i Formentera (turisme a Eivissa i Formentera). Així, l’informe del 1969, que es va publicar sota el títol de “Conjuntura econòmica de les Balears”, va constar de 47 pàgines, amb quadres i il•lustracions.

Basant-se en dos anys d’experiència, l’informe del 1970, que es va enriquir amb la incorporació de dos nous autors, Alonso Ramallo Massanet (2) i Víctor Garau Jaulin du Seutre, va fer una anàlisi més detallada i exhaustiva de l’evolució econòmica balear. Consegüentment, es va ampliar la seva extensió, que va passar a ocupar 85 pàgines, amb quadres, il•lustracions i gràfics. L’informe del 1971, en la línia de l’any anterior, va comptar amb la incorporació com a autor de l’economista Carles Cuéllar Vega.

Els informes dels anys 1972 i 1973, que es varen publicar sota el títol d’”Informe econòmic”, varen incorporar sengles apartats dedicats a l’anàlisi de l’evolució econòmica internacional i de les Balears, tot deixant definit l’índex bàsic que l’obra va mantenir durant 26 anys (1972-97)(3).

A partir del 1974, en col•laboració amb Banca Catalana (1974-97)i Banc Industrial de Catalunya (1975-84), l’informe es va editar separadament de la Memòria anual de Sa Nostra, sota el títol d’”Evolució econòmica. Les Balears”, tot iniciant una segona etapa d’estabilitat, que es va consolidar a l’edició del 1989 i següents i es va refermar definitivament a l’edició del 1996, publicada sota el títol d’ ”Evolució econòmica de les Illes Balears”. Al llarg d’aquests anys es varen incorporar al grup d’autors Paulí Buchens Adrover, Antoni Campins Colom, Catalina-Mercè Amer Riera, Guillem López Casasnovas, Joan Mestre Ramis, Bernat Salvà Alloza, Àngel Barahona Bibiloni, Antoni Sastre Albertí, Francesc Sastre Albertí i Magí Antich Salas. Més endavant es varen incorporar Pere Mascaró Pons, Ferran Navinés Badal, Pere Albertí Huguet, Antoni Barceló Veny i d'altres.

Prenent com a base trenta anys d’experiència i sota un nou títol, “Informe econòmic i social de les Illes Balears”, l’informe anual del 1998 es presenta renovat i engrandit, atenent els canvis i l’ampliació de la demanda d’informació dels agents socials de les illes. En aquest sentit, hem incorporat als tradicionals capítols d’economia tres nous apartats: un està dedicat al medi ambient, un altre analitza diversos vessants de la realitat social i un tercer s’ocupa de fer una aproximació al balanç anual de l’art i la cultura.

D’altra banda, dins l’apartat d’economia presentem tres epígrafs dedicats a l’anàlisi monogràfica i individualitzada de l’evolució econòmica de Menorca, d’Eivissa i Formentera i de Mallorca. D’aquesta manera donem compliment a un objectiu llargament desitjat, al qual hem dedicat temps i esforços de preparació durant tres anys. Sobre la base de la feina feta, avui ens és possible presentar una anàlisi prou extensa, qualificada i detallada, per bé que millorable, del comportament econòmic específic de cada un dels tres conjunts insulars de les Balears.

Volem fer constar el nostre agraïment als autors que s’han incorporat amb tasques noves a l’edició d’enguany, als autors d’anys anteriors, al Gabinet d’Estudis Socials i Econòmics, a Di7 Comunicació, a l’eficaç Servei d’assessorament lingüístic que en ha donat Àngels Álvarez Garí i a tos els col•laboradors. També volen fer constar el nostre agraïment per la seva col•laboració, a les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera i de Menorca.

Amb el suport d’autors i col•laboradors ens ha estat possible diversificar i ampliar el treball amb desig de contribuir al proveïment de la informació global que la societat de les illes necessita en el marc del seu procés d’avenç i de superació.


Palma, 29 de novembre del 1999



Notes

(1) Els quatre convocats varen ser Bartomeu Barceló Pons (director de Septe, servei d'Estudis de Programació Tècnica i Econòmica), Jaume Galmès Tous, Andreu Casasnovas Marquès (Ciutadella) i Miquel Alenyà Fuster. Es va encarregar del capítol de comerç i balança comercial l'economista Pere Costa Porto (soci de SEPTE).

(2) Alonso Ramallo poc després es va incorporar a la plantilla de Sa Nostra com a economista encarregat del departament d'assessoria econòmica, i va elaborar els informes econòmics de 1972 i 1973 sense els concurs dels col·laboradors externs dels anys 1968-71, llevat de Jaume Galmès, cap del departament agrícola de l'entitat.

(3) Banca Catalana va publicar, amb el suport dels professionals que havien col·laborat amb els informes anuals de Sa Nostra de 1968-71, un informe referit a l'any 1973 titulat "Evolució econòmica, 1973. Les Balears".

El teatre, art col•lectiu (2000)

El teatre és un art col•lectiu, que combina actors, autor, director, especialistes i públic. El teatre és, a més, un art que es fa en viu i es contempla en directe. La dimensió col•lectiva i la realitat presencial són elements a l’entorn dels quals es crea la màgia del teatre. A l’hora de començar la funció es fa, espontàniament, un silenci dens i el públic resta immòbil i expectant, en actitud de respecte i reverència. Sembla con si el teatre conservés encara restes d’aquella condició d’acte sagrat que li va donar l’existència vers el segle VI A.C.

El teatre es basa en la transformació de l’actor, la transformació de l’espai i la complicitat de l’espectador. Amb el complement del vestuari i del maquillatge, l’actor esdevé un personatge amb vida pròpia, amb sentiments propis i amb desigs propis. L’espai en el qual es produeix l’acció deixa de ser un escenari, petit i tancat, per convertir-se, a través del decorat, la il•luminació i el so, en un lloc singular, ampli, obert i sorprenent. La representació converteix la ficció en realitat: l’espectador, en connivència amb l’actor i l’acció dramàtica, accepta com a real allò que se li proposa com a real. La veracitat i l’autenticitat són els elements cabdals que susciten la complicitat de l’espectador, la qual el transporta a un món de ficció i fantasia que el fa testimoni d’uns fets que es contemplen i es viuen com si fossin reals.

El teatre modern recull la tradició del teatre isabelí, del teatre italià de la commedia dell’arte i del teatre del Segle d’Or espanyol. El teatre isabelí, de l’Anglaterra del XVI, es caracteritza per la creació d’espais i d’escenes a través del llenguatge i d’elements addicionals d’una gran simplicitat. Amb paraules del diàleg s’indicava el lloc, l’hora, l’època de l’any. Una branca significativa que l’acció tenia lloc a un bosc, un trono deia que els actors eren a un palau. Els canvis d’escena es comunicaven amb un cartell. L’estructura del teatre isabelí permetia seqüències ràpides d’escenes diferents i accions gairebé simultànies. Aquest va ser el tipus de teatre que va fer Shakespeare, del que n’aprofita totes les possibilitats creatives per fer obres d’una factura moderníssima i d’una gran penetració psicològica, com Romeu i Julieta, Ricard III, Macbeth i Hamlet.

El teatre del Renaixement italià va aportar l’escenari en forma de caixa o cub, amb una porta oberta al públic (teatre a l’italiana) i va incorporar la perspectiva en el decorat. El teatre entra a la Cort i assoleix nivells alts de bellesa i espectacularitat. Alhora sorgeix el teatre popular, el de la commedia dell’arte. Les obres s’improvisaven a partir de personatges arquetípics: Arlequí, Pantaleone, Colombina, Scaramuccio, Polixinel•la, etc. Era un teatre de màscares, hereu del teatre romà de les atel•lanes. Molière s’inspira en aquest teatre, hi posa text i construeix obres que denuncien comportaments i actituds reprovables, com la hipocresia en El Tartuf.

El teatre espanyol del Segle d’Or, barroc i convencional, utilitza la progressió temàtica en tres temps: plantejament, nus i desenllaç. Excel•leix Calderón de la Barca, amb El gran teatre del món i La vida és somni.

El teatre romàntic del XIX sintetitza i enriqueix la tradició anterior i aporta obres tan importants com Faust., de Goethe. Wagner és el primer que a finals del XIX fa apagar els llums de la sala perquè l’atenció es concentri més a l’escena. El teatre assoleix, així, una força més gran de misteri i de màgia.

Els gran avanços del teatre es produeixen des de finals del segle XIX fins pràcticament ara. Són decisives, pel que fa a la interpretació, les aportacions d’Stanislavski, director rus de teatre, que va trencar amb la concepció recitativa i declamatòria de la representació romàntica. D’altra par, cerca el rigor històric de l’escena, subordina els individus al conjunt i distribueix els actors sobre l’escenari, no segons la importància del paper, sinó en funció de la veracitat i l’autenticitat de l’acció. Al llarg del XX, el teatre incorpora innovacions importants: el director esdevé el responsable de la posada en escena, que és considerat l’element central del fet teatral, l’actor necessita preparació i tècnica, l’espai escènic afegeix al cub formes més lliures i més obertes, l’escenografia incorpora les noves tecnologies, etc.

En el marc del teatre modern neix el teatre de la distanciació, de Berthold Bretch (Mare coratge i Galileu Galilei), l’existencialista de Sartre (Les mans brutes, Els segrestats d’Altona, etc.), el de l’avantguarda, de Ionesco (La cantant calba), el modernista de Valle Inclán (Llums de Bohèmia), el de l’esplèndid tern nord-americà format per Edward Albee (Qui tem Virgínia Wolf?), Arthur Miller (Les bruixes de Salem) i Tennesse William (Un tramvia anomenat desig), el teatre contemporani de Marat Sade, de Peter Weis, el teatre suprem de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, una de les obres culminants d’aquest art universal.

El teatre està perquè l’espectador gaudeixi, vegi, miri, contempli, s’ho passi bé, s’inquieti, es faci preguntes, tregui conclusions, trenqui la rutina que té la vida diària, experimenti emocions que no sol oferir la quotidianitat. L’espectador ha de sentir la vida dels personatges i s’ha d’interessar en l’acció, ha d’escoltar i veure, oir i mirar, sentir i entendre, pensar i gaudir. El silenci, la rialla divertida del públic, la fosca de la sala, el misteri de l’acció, la fascinació de la teatralitat, la complicitat amb allò que passa sobre l’escenari, etc., creen una atmosfera que acosta l’esperit humà a l’experiència estètica.

El teatre no està per ensenyar, instruir, il•lustrar, per bé que ensenyi, instrueixi, il•lustri. El teatre està per transportar l’espectador al món de les emocions profundes, del vells pensaments humans que no moren mai, de les noves idees, dels sentiments de l’esperit i del gaudi estètic. El teatre és un instrument poderós i insubstituïble d’enriquiment de l’esperit. No s’entén que resti situat en la posició precària, marginal i descurada en la qual es troba.

Diari de Balears, "Balears Cultural", 18-XI-2000