miércoles, 27 de febrero de 2013

Breu història del torró

La majoria d’historiadors situen l’origen del torró a la península aràbiga abans del s XI, quan és citat amb el nom de “turun” al llibre “De medicinis et cibis semplicibus”, escrit per un metge àrab. Els àrabs duen aquest producte a les costes de la Mediterrània, especialment a Espanya i Itàlia. El torró fabricat a la Península apareix a Alacant a l’entorn del s XV. En temps de Carles V (s. XVI) el torró és un dolç famós. Amb el pas del temps, el consum de torró tendeix a concentrar-se en les festes de Nadal.

Torrons variats

En els segles XV, XVI i XVII el torró s’elabora a Alacant i Xixona. A Alacant es fabrica el torró dur i a Xixona el torró blan. En ambdós casos el torró és una massa dolça obtinguda per cocció de la mel, a la qual s’incorporen ametlles pelades i torrades. Tradicionalment se li dóna forma de tauleta o pastilla. A final del s XVII, durant el regnat de Carles II, la fabricació de dolços de xocolata desplaça a Alacant la fabricació de torró. Aleshores la fabricació del torró dur passa a ser feta també a Xixona (Alacant). Actualment, el principal fabricant de torró és Espanya. S’exporta a nombrosos països.

Breu història del tomàquet

Originari dels Andes, la utilització d’aquest vegetal s’estén al Mèxic dels asteques. La paraula que el designa prové de la llengua asteca  És introduït a Espanya a principi del s. XVI. La seva utilització com a planta ornamental respon a la creença d’aleshores que era tòxica per al éssers humans. Apareix a la iconografia de les natures mortes al costat de fruites i hortalisses en el s. XVII. La utilització en l’alimentació domèstica s’estén a Itàlia en el s XVIII, d’on pasa a França. Les preteses propietats afrodisíaques del tomàquet fan que se li atribueixi el nom de “pomme d’amour” a França, “pomodoro” a Itàlia i “Apple of  Love” a Anglaterra. Els principals països productors de tomàquet en l’actualitat són Xina, EUA, Turquia, Índia, Itàlia i Egipte.

La proliferació de l’ús del tomàquet es dóna associada a l’extensió del consum del pa amb tomàquet. La popularització d’aquest producte, documentat des del 1884, permet el consum del pa ressecat que es reblaneix fregant-lo amb tomàquet i oli. A Mallorca rep el nom tradicional de pa amb oli, al qual s’afegeix tomàquet tallat o fregat, amb o sense all, amb pa torrat o cru, amb pebres o sense, acompanyat eventualment d’olives, pernil, tàperes, envinagrat, formatge, figues, etc. El trampó és un plat mallorquí consistent en una mescla harmònica de tomàquet, pebre verd, ceba, oli i sal. La ceba, que ha de ser blanca mallorquina, es presenta tallada per llarg. Els tomàquets han d’anar pelats i sense llavors. La coca de trampó és la típica coca mallorquina tradicional, a la qual s’afegeix, abans de ficar-la al forn, tomàquet tallat, pebre i ceba per fer-la més gustosa amb substitució d’altres ingredients més antics, com ara els espinacs, els pebres vermells, etc..

sábado, 23 de febrero de 2013

Antoni Taix Planas (Palma, 6 de desembre de 1911 – 22 de febrer de 2003)


Militar. Ingressa a l’Acadèmia General Militar el 1928 per passar després a l’Acadèmia d’Infanteria. El 1932 és promogut a tienent d'infanteria. Durant la guerra civil ascendeix (1937) a capità. El 1944 ascendeix a comandant. El 1957 és promogut al grau de tinent coronel. Ascendit (1964) a coronel, comanda i reorganitza el CIR núm. 14, de Palma (1965-69).

El 1969 és nomenat general de brigada i el 1972 ascendeix a general de divisió. És cap de tropes de Mallorca i el 1972 segon cap de tropes de les Balears. El 1975 és ascendit al grau de tinent general i és nomenat capità general de la VIII Regió Militar (Galícia). El 1976 és nomenat capità general de la III Regió Militar (València). Passa a la reserva sense comandament el desembre de 1977 en fer el 66 anys, l’edat reglamentària.

En el període de la instrucció militar, que faig a la VIII companyia del CIR 14, de Palma, ell és el coronel del centre. El capità de la companyia és Simó Ventayol Bennàssar.

domingo, 17 de febrero de 2013

Ferran II d’Aragó i V de Castella, el Catòlic (Sos, Saragosa, 10 de març de 1452 – Madrigalejo, Càceres, 23 de gener de 1516).


Fill de Joan II d’Aragó, el Gran, i de la seva segona esposa, Juana Enríquez, és proclamat hereu de la corona d’Aragó en morir el seu germanastre Carles el 1461.

Es casa l’octubre de 1469 a Valladolid amb Isabel, hereva de la corona de Castella. El 1474, a la mort d’Enric IV de Castella s’inicia una guerra civil entre els partidaris d’Isabel i els de la filla d’Enric IV, Juana la Beltraneja. Ferran aconsegueix ser designat (1475) rei de Castella, amb els mateixos drets que Isabel i pren part activa en la direcció de la guerra civil, que acaba el 1479 amb la renuncia de Juana a la corona de Castella en favor d’Isabel. Juana es retira a un monestir de Coimbra (Portugal). El 1479, a la mort del pare, és proclmat rei d’Aragó i Isabel passa a ser reina consort, ja que les lleis d’Aragó no permeten fer-la reina titular.

El 1478 crea la Inquisició Espanyola. El 1481 inicia la guerra (1481-1492) contra el regne de Granada, en la qual demostra les seves aptituds diplomàtiques i militars. Granada capitula el 2-I-1492. Ordena la expulsió dels jueus el 3-III-1492, llevat que es bategessin. Publica la pragmàtica del 14-II-1502, que ordena la conversió o l’expulsió dels musulmans de Granada.

El papa Alexandre VI el nomena rei Catòlic a ell i als seus descendents, per la conquesta del regne de Granada, l'expulsió dels jueus i la dels musulmans de Granada. Isabel obté el títol de reina catòlica com a consort que és de Ferran.

A la mort d’Isabel I, el 26 de novembre de1504, a causa d'un càncer d'úter, passa a ser regent de Castella, mentre en són proclamats reis Juana I i el seu marit Felip el Bell. A la mort de Felip I, torna a Castella, tanca la seva filla Juana I en el monestir de Tordesillas i posa el govern de Castella en mans del cardenal Cisneros.

Casat (1505) amb Germana de Foix, neboda del rei de França, cerca un fill baró per poder-lo fer hereu de la corona d’Aragó. El fill neix, però mor poques hores després. Mentrestant, s’ocupa de la guerra amb el Regne de Navarra, que porta amb el duc d’Alba, que ocupa el regne progressivament. Les corts de Navarra, reunides el 23 de març de 1513, el proclamen rei de Navarra. El 7 de juny de 1515 les Corts de Castella, reunides a Burgos, accepten la incorporació del Regne de Navarra a la corona de Castella proposada per Ferran. La guerra continua fins el 1524. Recupera per a la Corona d'Aragó els comtats del Rosselló i la Cerdanya i obté la corona del Regne de Nàpols. En les guerres que porta a Itàlia té com a lloctinent Gonzalo Fernández de Córdoba, el gran capità.

Mor las 64 anys, mentre es preparava per assistir a una reunió de l’Ordre de Calatrava i Alcàntara, al monestir de Guadalupe. D’acord amb la seva disposició testamentària, és enterrat a la capella reial de la catedral de Granada, al costat de la seva primera esposa, Isabel I. Deixa els seus regnes a Juana I i al seu nét Carles de Gant. Designa regent de Castella el cardenal Cisneros i regent d’Aragó el seu fill natural Alfons d’Aragó.


sábado, 16 de febrero de 2013

Joan Terrassa Salom (Palma, 15 de novembre de 1933 – 14 de febrer de 2013)


Metge especialista en ginecologia i obstetrícia. És el menor de 4 germans i perd  la mare als 16 anys. Resident a Son Espanyolet, estudia el batxillerat en el col·legi de Sant Alfons, dels PP. Teatins (1943-1950). Es llicencia en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona (1957) i s’especialitza en ginecologia i obstetrícia (1963) a la Universitat de Colònia (Alemanya). Obté el títol de batxiller en teologia (1984) pel Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM).

Després de treballar (1961-63) com a metge assistent a Colònia (Alemanya), es trasllada amb l’esposa, Gaby, a dirigir (1963-67) l’hospital d’Akwanga (Nigèria) com a cooperant. Torna a Mallorca i passa a exercir com a tocòleg a la Seguretat Social (1967-97). El 1969 obre una consulta privada de ginecologia a Palma. Especialista en medicina biològica, el 1997 funda el Centre de Biomedicina (CEBIME), que dirigeix.

Ha publicat “Memorias desde el seno materno” (1966) i “La muerte, plenitud de la vida. Dialógos con el P. Antonio Oliver” (1996). És membre fundador del Rotary Club de Mallorca, que presideix (1992-93). És soci de l’Associació Espanyola de Metges Naturistes. Col·laborador de l’Associació Saqueu, dedicada a donar menjar i i un lloc per passar la nit a persones excloses, n’és vicepresident fins al seu traspàs. Col·labora com a voluntari amb la parròquia i l’associació de veïns s de Son Dameto. Publica escrits a diaris i revistes.

Vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo personalment entre el 1970 i el 1990, quan vaig treballar al Banc Atlàntic i al Banc Industrial de Catalunya. Excel·lí com a persona respectuosa, atenta, modesta, llesta i sincera.


Bibliografía

GEM, 17, 163

Joan PLA, “Las Orlas”, 202, Palma 1989.

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, 561, Promomallorca ed., Palma 1999.

M.A. “Fallece Joan Terrassa”, ‘Diario de Mallorca’, 8, 16-II-2013, Palma


martes, 12 de febrero de 2013

Guillermo Cryns de Schutter (Anvers, Bèlgica, 1921 – Sencelles, Mallorca, 12 de febrer de 2003)

Empresari turístic, pioner del turisme a Mallorca i esportista afeccionat a la navegació d’altura a la vela.

Poc després de la guerra civil espanyola estableix la residència a Barcelona. En els primers anys 50 treballa al costat de l’hoteler José Melià amb el qual munta l’agència Viatges Melià. Per diferències de criteris empresarials, decideix treballar en una empresa pròpia. Adquireix aleshores una part de les accions de la societat barcelonina Ultramar Express S.A., que el 1957 és íntegrament seva. Organitza viatges en autocar, dos viatges mensuals en avió a Mallorca i, finalment, vols charter turístic a Mallorca des del Regne Unit i altres països europeus. La concepció i el desplegament del vols charter, que no tenen precedents, li ocasionen nombrosos problemes d’organització i, sobretot, d’autoritzacions administratives. Amb la seva tasca deixa expedit el camí per al gran creixement dels vols charter turístics a partir del 1960.

En els anys 60 adquireix la nacionalitat espanyola i obre diverses oficines a Barcelona i dues a Palma (Mallorca), una a Jaume III i l’altra al Passeig Mallorca. El 1966 decideix traslladar la residència a Palma, atès el creixement de l’activitat turística de l’illa i la marxa de la seva agència de viatges, que estén l'activitat al negoci majorista.

El 1972 funda la cadena hotelera Iberotel, amb establiments a Mallorca, Canàries i a l’estranger, amb un establiment de bandera, l’Hotel Bonansa (Illetes, Calvià, Mallorca). La TUI entra a la l’accionariat de l’empresa hotelera amb una participació minoritària (primers anys 80). La cadena ven els 8 hotels que té a Espanya a la cadena RIU, participada de TUI, el 1994, però conserva la propietat de 27 hotels ubicats a Turquia, Itàlia, Emirats Àrabs, Alemanya i Egipte.

En els anys 80 encapçala i representa un grup d’empresaris que té el 52% de les accions del Banc Industrial del Tajo, que el 1989 venen a Mercapital. Més endavant ven les seves accions d’Ultramar Express a TUI en un procés de desinversió degut a raons d’edat, salut i familiars.

En els anys 60 s’afecciona a navegar en llanxa, que substitueix per un snipe i, després, per un dragó. Vàries vegades guanya el campionat d’Espanya de les dues modalitats d’embarcació. Finalment, adquireix un veler i, poc després, una goleta de 3 pals, 32 m d’eslora i 7 m de mànega, a la qual posa el nom d’“Idus de març”. Amb aquest vaixell i amb recursos propis organitza una expedició a l’Antàrtida (1982-83), que propicia la creació de les bases científiques espanyoles Joan Carles I i Gabriel de Castella i les expedicions del vaixell oceanogràfic Hespèrids. Participa en regates d’alta competició com l’Almirall’s Cup, a la qual acaba en sisena posició. Sent fascinació per la navegació i, sobretot, per l’Oceà Pacífic. Fa una vegada la volta al món amb el veler “Dione” (1979-83) i va més enllà del Cap d’Hornos tres vegades. Casat, és pare de dues filles, Elena i Beatriu Cryns Panagiotopoulou.

És guardonat amb la medalla de plata al Mèrit Turístic (1964) i amb la medalla d’or del Foment de Turisme de Mallorca (2001). Afeccionat a l’art contemporani, cedeix (1988) una part de les seves obres de gran format per a una exposició a sa Llonja (Palma). Jubilat, es retira a la seva finca de Sencelles, on mor als 81 anys l’hivern del 2003.


Bibliografia

Última Hora”, “Guillermo Cryns, pionero del turisme y aventurero”, 21-II-2013, pàg. 55

Joan A. FUSTER, “Entrevista a Guillermo Cryns”, ‘La Gaceta’, núm. 20, Reial Club Nàutic de Palma, pàg. 13-15, maig 2001

Enciclopèdia del Turisme Espanyol, Grup Preferente, “Guillermo Cryns”, 3 de juny de 2011

GEM, 4, 214

lunes, 11 de febrero de 2013

Breu història de la penicil·lina


El descobriment de les propietats bactericides de la penicil·lina va ser casual i obra del metge i bacteriòleg escocès Alexander Fleming. El fet té lloc el 28 de setembre de 1928, en tornar d’uns dies de vacances, en el St. Mary’s Hospital, de Londres. En principi els seus col·laboradors no donen importància al fet. D’altra part, la timidesa de Fleming dificulta la seva capacitat de transmetre entusiasme pel descobriment. Continua treballant i comprova que la penicil·lina no és tòxica. A pesar del descobriment continua treballant amb el seu reduït equip de col·laboradors habituals. Els problemes pendents referents a la producció de penicil·lina i la seva purificació demanen més recursos dels que té disponibles Fleming i semblen més adequats per ser tractats per bioquímics.

La primera demostració que la penicil·lina és útil per a la medicina s’obté el 1930 quan el patòleg anglès Cecil George Paine aconsegueix curar una oftàlmia neonatal (ophthalmia neonatorum) el 25 de novembre de 1930.

Howard Walter Florey, company de Paine, i Ernst Boris Chain, amb l’ajut d’un nombrós grup de col·laboradors (uns 22) de gran nivell, troben (1939) un mètode per produir penicil·lina en grans quantitats.

El bioquímic Norman George Heatley aconsegueix purificar la penicil·lina i Edgard Abraham culmina el procés d’eliminació d’impureses.

A causa de la IIGM Norman G. Heatley i Andrew J. Moyer marxen als EUA. Allà el 1941 aconsegueixen incrementar encara més la producció de penicil·lina, fet que permet reduir molt considerablement els seus costos i, consegüentment, els seus preus.

El 1945 l’Acadèmia sueca atorga el premi Nobel de Medicina a Alexander Fleming, que el comparteix amb Ernst B. Chain i Howard W. Florey. Posteriorment, rep l’Ordre d’Alfons X el Savi.

Abans del descobriment de la penicil·lina, Fleming havia descobert, també casualment, les aptituds bactericides de la lisozima, que curava les infeccions de les ferides produïdes al camp de batalla per la metralla i evitava els processos de gangrena gasosa, que provocaven una alta mortalitat entre els soldats destinats al combat durant la IGM. Fleming mor l’11 de març de 1955 a Londres, als 74 anys, a causa d’un atac cardíac. Rep sepultura a la cripta de la catedral de St. Pau, de Londres.


domingo, 10 de febrero de 2013

Miquel Llabrés Grimalt (exposicions individuals, compartides i col·lectives)


1948            Sala de Sa Nostra o de “la Caixa”, Manacor (1)
                    VII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                    Palma (col·lectiva)

1949           Sala de “la Caixa”, Muro
                   Sala de “la Caixa”, Manacor

1950           Agrupació Artística, Manacor
                   Galeries Quint, V Exposició del comprador, 
                   Palma (col·lectiva)
                   IX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                   Palma (col·lectiva)

1951          Cercle de Belles Arts, Palma
                  Sala de “la Caixa”, Manacor
                  Agrupació Artística, Manacor
                  X Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                  Palma (col·lectiva)

1952          Saló de primavera, Galerias Quint, Palma (col·lectiva)

1953          Cercle de Belles Arts, Palma
                  Agrupació Artística , Manacor
                  II Saló d’Estiu, Agrupació Artística, Manacor (col·lectiva)
                  Galeries Quint, Palma (col·lectiva)
                  Exposició Nacional de Belles Arts, Alacant (col·lectiva)
                  XII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                  Palma (col·lectiva)

1954          Club Comodín, Barcelona
                  Galerias Mora, Sóller
                  Galerias Quint, Palma
                  Agrupación Artística, Manacor
                  XIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                  Palma (col·lectiva)

1955         Sala d’Art Argos, Barcelona
                 Galerias Quint, IX Exposició del comprador, 
                 Palma (col·lectiva)
                 Agrupació Artística, Manacor
                 XIV Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                 Palma (col·lectiva)

1956         Cercle de Belles Arts, Palma
                 Exposición Nacional de Belles Arts, Granada

1957         Cercle de Belles Arts, Palma
                 Sala de “la Caixa”, Santanyí
                 Cercle de Belles Arts, Palma
                 XVI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                 Palma (col·lectiva)
                 Exposición Nacional de Bellas Artes, Madrid (col·lectiva)
                 Premi Juníper Serra, Petra (col·lectiva)

1958        Sala de “la Caixa”, Felanitx
                Cercle de Belles Arts, Palma
                XII Aniversari, Galerias Quint, Palma (col·lectiva)
                XVII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                Palma (col·lectiva)

1959        Galerie l’Ami des Lettres, Bordeus
                Casino La Unión, Sóller
                Cercle de Belles Arts, Palma
                Saló de l’Atelier, Bordeus (col·lectiva)
                XVIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                Palma (col·lectiva)

1960        Cercle de Belles Arts, Palma
                XIX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                Palma (col·lectiva)

1961        Galerie l’Ami des Lettres, Bordeus
                Cercle de Belles Arts, Palma
                Exposició “Art Religiós Modern”, Felanitx (col·lectiva)
                XX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
                Palma (col·lectiva)

1962       Cercle de Belles Arts, Palma

1963       Cercle de Belles Arts, Palma
               XXII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
               Palma (col·lectiva)

1964      Grifé & Escoda, Palma
              Sala de “la Caixa”, Llucmajor
              Sala d’exposicioins de Sa Nostra, Felanitx
              Cercle de Belles Arts, Palma
              Galeria Dera, Palma (col·lectiva)
              Certamen Nacional de Pintura de Paisatge i Costums de
              les Balears (col·lectiva)

1965      Salón Cano, Madrid
              Cercle de Belles Arts, Palma

1966       XXXVII Salón de otoño, Madrid (col·lectiva)

1967       Cercle de Belles Arts, Palma
               Don Quixote Art Gallery, Londres
               Salón Cano, Madrid

1968       Exposició “Llabrés-Fornés”, Cercle de Belles Arts,
               València (compartida)
               Don Quixote Art Gallery, Londres (col·lectiva)
               VII Certamen Internacional de Pintura de l’Ajuntament 
               de Pollença

1969       Sala de “la Caixa”, Felanitx
               Casal Balaguer, Cercle de Belles Arts, Palma
               XXVIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts
               Palma (col·lectiva)

1970       Sala de conferències de l’Ajuntament de Manacor
               Manacor
               Sala de “la Caixa”, Llucmajor

1971       Salón Cano, Madrid
               Exposición Llabrés-Picó, Círculo Mercantil e Industrial,
               Sevilla (compartida)

1972       XI Saló de primavera, Ateneu de Maó

1973      Caixa de Pensions “la Caixa”, Felanitx
              Sala Nonell, Barcelona
              Salón Cano, Madrid
              Sala Municipal, Manacor

1974      Sala de “la Caixa”, Felanitx

1975       Salón Cano, Madrid
               Es Cau, Manacor

1977       Salón Cano, Madrid

1978       Galeria Bearn, Palma

1982       Galeria Bearn (col·lectiva)

1983       III Bienal Iberoamericana, Mèxic


Nota:

(1) Mentre Miquel Pons Bonet estableix que M. Llabrés fa la primera exposició als locals de Caixa de les Balears “Sa Nostra” (Manacor), Joana M. Palou diu que la fa als locals de “la Caixa” (Manacor).



Breu història del cavall


El cavall és un mamífer de la família dels èquids, de gran envergadura, que pesa normalment entre 600 i 1.000 kg, segons la raça, i té una alçada de entre 1,5 i 1,8 m. Viu aproximadament entre 25 i 30 anys, llevades excepcions, i la seva gestació és d’11 mesos. La femella es diu egua, el cavall jove es diu poltre, i l’egua jove poltra o potranca.

Present inicialment en el nord d’Amèrica fa entre 55 i 45 milions d’anys, ha evolucionat, fent-se més gran i adquirint l’envergadura actual. Inicialment, el cavall tenia les dimensions que té ara un ca. Les potes del davant acabaven amb 4 ungles i amb 3 les potes del darrera. Actualment té una peülla a cada pota. No es coneixen les causes per les quals el cavall s'extingeix a Amèrica.

Els éssers humans domestiquen el cavall vers el 3.700 aC. a la zona del Kazajistan, d’on passa als àrabs. La domesticació s’estén a partir del 2500 aC. El 2000 aC el cavall domesticat abunda a Europa i Àsia. Els ases, més petits i més resistents que els cavalls, són domesticats vers el 3000 aC i s’estenen per tot el món. El camells, originaris dels deserts d’Àsia, varen ser domesticats vers el 2000 aC, en una època posterior a la domesticació dels cavalls i els ases.

En la construcció de la Gran Piràmide o Piràmide de Keops, també dita de Giza, no intervenen ni cavalls, ni bous, ni camells, ni ases. Tot el treball corre a càrrec d’uns 20.000 treballadors ocupats ininterrompudament durant uns 20 anys. Herodot parla de 100.000 treballadors, però estudis recents situen la xifra en el nivell abans indicat.

El cavall ha estat molt útil al llarg del temps com a instrument de treball mitjançant la seva associació amb el molí de sang, l’arada, el carro, la cavalcadura, etc. Ha estat també molt útil en la guerra. Durant molts d’anys la potència militar d’un país s’ha mesurat en funció del número de cavalls disponibles per a les operacions militars. Substituïts en gran part per màquines, actualment encara són útils a l’exèrcit en algunes operacions de guerra i al món civil en tasques pròpies dels temps de pau. La població actual (2007) de cavalls al món suma un total aproximat de 58 milions de caps. El país amb més cavalls és la Xina, que en té entre 8 i 9 milions.

Entre els cavalls reals i imaginaris més famosos de la història es poden citar Babieca (El Cid), Rocinante (El Quixot), Bucèfal (Alexandre Magne), Incitatus (Calígula), Marengo (Napoleó), Palomo (Simó Bolívar), Janto (Aquiles), Génitor (Juli César), etc.

sábado, 9 de febrero de 2013

Breu història dels llumins

Fins a mitjan s. XIX el foc s’obté per fricció d’un fragment de sílex contra uns superfície d'acer. Aquesta operació produeix espires capaces de provocar una combustió.

El 1826 John Walker, apotecari d’Stockton-on-Tees (Anglaterra, RU), treballa sovint en el laboratori annex a la farmàcia. Tracta de trobar un nou explosiu. Un bon dia mescla un conjunt de productes químics, entre els quals es troba el fòsfor,  mitjançant un petit pal i observa que a l’extrem del pal s’ha format una gota solidificada en forma de llàgrima. Per tal de llevar-la del pal, la frega contra el sòl de pedra del laboratori i el pal s’inflama. En una demostració que fa a Londres, Samuel Jones se n'adona que allò pot ser una font important de guanys i decideix dedicar-se a la fabricació i venda de llumins o mistos, als quals posa el nom comercial de llumins Lucífer.

El producte es perfecciona gradualment amb el pas del temps mitjançant la substitució de la fusta per paper impregnat de cera i altres millores de seguretat, sanitat i eficàcia.


Bibliografia

Felipe MORENO ROMERO, “Breve historia de la cerilla”, monografias.com

Breu història del foc

És la manifestació visual de la combustió, procés d’oxidació violenta d’un material combustible. La combustió desprèn calor, llum (flama), diòxid de carboni i aigua. Els registres fòssils del foc tenen una antiguitat de l’ordre dels 500 milions d’anys. Els incendis proliferen fa entre 6 i 7 milions d’anys, quan la massa forestal havia augmentat considerablement. Hi ha evidències d’aliments cuinats d’una antiguitat de 2 milions d’anys.

L’obtenció del foc i el seu ús controlat apareix fa uns 400.000 anys, per bé que l’ús generalitzat té solament una antiguitat d’uns 50 a 100 mil anys.

L’ús del foc permet als éssers humans diversificar la dieta alimentària, passar gust amb la ingesta dels aliments cuinats, allunyar els perills dels animals depredadors al vespre, il·luminar, escalfar-se, perllongar la jornada, lluitar contra el fred, etc. El foc s’obté fregant dues superfícies polides fins que la temperatura resultant fa saltar una xispa. Posteriorment, s’obté fregant una pedra de sílex contra una superfície de metall, sistema que es manté fins a la invenció del llumí o misto a mitjan s. XIX. L’ús del foc demana experiència i cura, atesos els perills que comporta.

El descobriment del sistema d’obtenció i d’ús controlat del foc constitueix una passa cabdal dins la història de la Humanitat.


La invenció de la roda

La roda apareix entre els anys 4000 i 3500 aC. Facilita el transport, dóna lloc al torn del terrissaire i al molí. És un dispositiu amb forma de disc que transforma el moviment lineal en moviment circular o angular. Es creu que el torn del terrissaire és l’inici del procés que culmina amb l’invent de la roda. L’aparició de la roda es produeix a Mesopotàmia durant el període sumeri.

La invenció del carro, plataforma amb rodes arrossegada per bous, es produeix vers el 2500 aC. El seu antecedent ve donat per plataformes de fusta sota les quals es posaven troncs cilíndrics per facilitar el desplaçament. Els carros aviat esdevenen instruments de guerra.

La invenció de la roda constitueix un dels esdeveniments més rellevants de la història de la Humanitat.


Breu història dels números indo-aràbics

D’origen indi, són introduïts a Europa pels àrabs. Els indis són els que inventen el sistema de numeració posicional de base 10 i el número zero. Desenrotllen el sistema entre els segles V i VIII. Els matemàtics perses adopten (s. VII) el sistema i a través d’aquests arriben als àrabs. Quan s’usen en els països del nord d’Àfrica i al-Andalus, els símbols numèrics ja tenen la forma actual. Europa els adopta durant l’Edat Mitjana (s. X).

Es distingeixen els glifos àrabics orientals i els occidentals. Aquests són una varietat dels aràbics orientals que es produeix a al-Andalus i el Magreb, que és la que s’estén per Europa. Segons els historiadors, el sistema posicional de base 10 de la Índia té els seus orígens a la Xina. El sistema s’usa de forma generalitzada a Europa arran de la seva adopció per la impremta a partir del 1450.

Altres sistemes de numeració han estat el babilònic, el grec, l’hebreu, el romà, etc. Sembla probable que l’origen dels símbols numèrics aràbics són els pals. Així l’u seria la representació d’un pal vertical, el 2 derivaria del conjunt de dos pals horitzontals, el 3 provindria de tres pals horitzontals, el 4 derivaria dels quatre pals que formen un quadrat, el 5 d’un pal horitzontal sobre el quadrat d’un quatre, el 6 derivaria de la composició d’un pal horitzontal i un altre vertical més el quatre pals d’un quadrat, el 7 provindria de la representació de tres pals en forma d’una u invertida situada sobre els 4 pals d’un quatre, el vuit provindria de dos quadrats posats un a la part superior de l’altre i el nou podria ser la derivació d’un vuit acompanyat d’un pal vertical. El zero és una línia corba tancada sense angles, representat originàriament mitjançant un punt.

El zero s’inventa a la Índia vers el 500 a C. La primera constància escrita del zero és del 876 (s. IX). Aleshores té pràcticament la mateixa grafia que l’actual. Els grecs i els romans no coneixen el número zero.

Dins el món àrab antic són els matemàtics els defensors dels numerals aràbics. El comerciants i altres professions prefereixen altres sistemes de representació. Prop de l’any 825 el matemàtic àrab resident a Pèrsia al-Jwarizmi escriu el llibre “Sobre els càlculs amb els números de la Índia” i Al-Kindi escriu “L’ús dels números de la Índia”, amb 4 volums. Els dos llibres tenen una gran influència en la difusió del sistema indo-aràbics entre els àrabs i a Occident. El papa Silvestre II dóna suport a la difusió del sistema al món occidental a partir del 980. El matemàtic italià Fibonacci, que havia estudiat a Bugia, escriu el llibre “Liber Abacci”, publicat el 1202, que contribueix força a la difusió del sistema en els països d’Europa.


domingo, 3 de febrero de 2013

Galeria Van der Voort (Eivissa)

El col·leccionista nord-americà Carl Van der Voort, que arriba a Eivissa en els anys 50, funda (1968) a l’illa una galeria que porta el seu nom i s’ubica a la plaça de la Vila, núm. 15, Dalt Vila (Eivissa). El 1983 la galeria passa a ser dirigida per Catalina Verdera Ribas, “Cati Verdera”, que compta durant uns anys amb la col·laboració de Cristina Ferrer. De bon començament és un referent de l’art contemporani no figuratiu a Eivissa. Acull artistes residents, nacionals i internacionals, i assoleix un acreditat prestigi. Participa a fires nacionals i internacionals, on presenta obra de Gilbert Herreyns, Eduard Micus, Erwin Betchtold, Rafel Tur Costa, Erwin Bronner, Hans Hinterreiter, Marcos Irizarry i molts d’altres. També exposa a Eivissa i fora de l’illa obra de Manuel Bouzo, Carlos Pazos, Jordi Alcaraz, Eduardo Chillida, Mario Ayguavives, Amadeo Gabino, Antoni Cardona, Joan Hernández Pijoan, etc. Tanca el 2006. El 2007 Paco Polenghi inaugura en els mateixos locals la Galeria Polenghi, que acull tota casta d'expressions artístiques.


Bibliografia

V.V., “Arte y galerías del pasado: Van der Voort”, 'Diario de Ibiza', 26-VI-2010

Miquel ALENYÀ, "Art i economia a les Balears", Parlament pronunciat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears el 3-XI-2005, Palma 2009.


sábado, 2 de febrero de 2013

Coral Ciutat d’Alcúdia (Mallorca)

Associació cultural formada per residents en el municipi d’Alcúdia (Mallorca). Comença les activitats el febrer de 1991. El 2011 commemora el 20è aniversari amb un concert que compta amb la participació de la coral “Clau de Sol”, de Ferreries (Menorca). Té un repertori ampli i variat que inclou el Rèquiem de Gabriel Fauré, el Glòria d’Antonio Vivaldi, composicions de música gospel, cançons tradicionals i composicions modernes.

He fet nombrosos concerts en el municipi i a altres localitats de Mallorca. La junta directiva està formada (2013) per Dora Riutort (presidenta), Alexandre Reina (vicepresident), Clàudia Alou (secretària), Isabel Garcia (tresorera), Magdalena Fuster (vocal), Francesca Jaume (vocal) i Andreu Jaume (vocal). Han dirigit la coral Martí Sáez (1991-2000), Damià Muñoz (2000-2005), Rafel Riera (2005-2007) i Martí Sáez (2007-actualitat). Manté relacions de col·laboració amb la Jove Orquestra d’Alcúdia, la Banda Municipal de Música d’Alcúdia i la coral “Clau de Sol”. Fa part de la Federació de Corals de Mallorca.


Bibliografía

Mateu CLADERA, “Coral Ciutat d’Alcúdia”, ‘Brisas’, 2-II-2013,  pàg. 8

viernes, 1 de febrero de 2013

Gabriel Domingo Sabrafin Ripoll (Palma, 12 de maig de 1942 – 2 d’octubre de 2008)

Escriptor, periodista i crític de música i teatre. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma) (1952-58), on és condeixeble de Fèlix Pons, Joan Garcias Truyols, Joan Bonnin Cifre i altres. Treballa al Banc Espanyol de Crèdit (Banesto) i es dedica a aquelles coses que constitueixen la seva gran afecció: escriure, escoltar música i el teatre.

Escriu novel·la, teatre, treballs de divulgació històrica i adaptacions d’antigues llegendes de les Balears. Entre les seves novel·les destaquen “Entre el foc i el fum” (1996) i “El novè vent” (2005). Pel que fa al teatre, publica les obres “Planxat al vapor” (2004), “Benet Esteve” (2002) (drama històric ambientat en el temps de les Germanies) i “Vell amic de banús” (2004) (monòleg dedicat a l’actriu Catalina Valls), premi Teatre Principal de Palma de textos dramàtics. Dins l’àmbit de la divulgació històrica publica “Històries dels mallorquins” (1992). A la col·lecció d’adaptacions de llegendes publica “El drac de na Coca” (2006), “El salt de la Bella Dona” (2006), “El geperudet i les fades” (2006), “El monestir dels frares” (2007) i moltes altres. Dins l’àmbit dels contes i de les llegendes publica “Mallorca, leyendas, tradiciones y relatos” (1988) i “Cuentos fabulosos y otros relatos fantásticos de las Islas Baleares” (1988).

Com a periodista publica al diari “Última Hora” i al “Diari de Balears”. Escriu una sèrie sobre els noms dels carrers de Palma, que supera els 300 articles. Col·labora amb els setmanaris “Hoja del Lunes”, “El Lunes” i “Brisas”. Com a crític de música i teatre de “Última Hora” durant molts d’anys (1981-1993) fa servir el pseudònim de Biel Domingo format per la suma dels seus dos noms de pila. En els programes de ràdio a Ona Mallorca combina fragments de música i entrevistes. Participa en l’elaboració del guió del curtmetratge sobre una llegenda mallorquina “L’honra venjada” (1989). També és autor de la lletra de la cantata “El sant novici”” (2004). Té un programa radiofònic a Ona Mallorca. 

Fa ús d’una prosa senzilla, propera, entenedora i força càlida, de fàcil comprensió. Els seus escrits, són plens d’ironia i bon humor. Professa una estimació apassionada a la paraula escrita. 

Casat amb Consol, és pare de dos fills, Joan Carles i Gabriel. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes Balears. Mor el 2008, als 65 anys d’edat. El 25 de febrer de 2009 l’Institut d’Estudis Baleàrics li dedica un homenatge a la sala d’actes de la Fundació Bartomeu March Servera (Palma), en el qual varen intervenir Joan Guasp, Pere Noguera, Catalina Vals, Manel Barceló i Guillem Rosselló. Hi participa un quartet de cordes amb músics de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears que interpretà diverses peces..


Bibliografia

GEM, 23, 320

GEM, 15, 31

Joan MAS I VIVES, “Sabrafin Ripoll, Gabriel”, ‘Diccionari del Teatre a les Illes Balears’, V. II, pàg. 184, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2006

Joan PLA, “Las Orlas”, pàg. 277, P & P editors, Palma 1989