domingo, 1 de septiembre de 2013

Gabriel Reinés Pocoví “Verano” (Alaró, Mallorca, 29 de maig de 1807 – Palma, Mallorca, 15 de gener de 1885)

Pintor i litògraf. Nat a Alaró, es trasllada a Palma als 15 anys. Es posa a treballar a la drogueria de Pau Maiol. És deixeble del pintor Guillem Ferrer Puig (1759-1833). Complementa la formació fent còpies de retrats i de composicions de gènere de Can Cotoner o Cal Marquès d’Ariany, Can Ferrandell, etc. Té el taller a la plaça de les Copinyes, després ampliada amb l’enderrocament de la illeta central, fet que dóna pas a l’actual plaça de Cort. Es casa amb Maria Isabel Lladó, deixeble seva i copista de les seves obres.

Fa una còpia del quadre de Sant Sebastià de Van Dyck de l’Ajuntament de Palma. Pinta el retrat de Joanot Colom, capdavanter dels agermanats, per encàrrec de l’Ajuntament de Palma. A més, és autor de dos autoretrats, d’un retrat de la seva esposa, d’un retrat d’una joveneta. Se li atribueix l'autoria d'un retrat de la nina Maria Concepció Montaner Vega-Verdugo, que es conserva a la Fundació Yannick i Ben Jacober (Alcúdia, Mallorca).


Atribuï a Gabriel Reinés Pocoví, Retrat de la nina 
Maria Concepció Montaner i Vega-Verdugo
oli/tela, 1853 ca.

Les obres que li donen popularitat són les composicions de gènere amb personatges de la pagesia, dedicats a activitats quotidianes. Sis d’aquestes obres es conserven al Museu del Monestir de Lluc, procedents del llegat d’Antoni Mulet Gomila. Les obres esmentades, realitzades el 1850 ca., porten els títols següents: Venedors d’indiots, Dues al·lotes que filen i es graten l’esquena, Vella que fila i els seus néts, Pagesos dins un hort, Traginer que conversa amb una al·lota i Parella d’enamorats vigilats per la madona. D’algunes d’aquestes obres hi ha còpies o rèpliques en col·leccions particular i en la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Habitualment, les rèpliques o còpies porten algun detall que les diferencia i identifica, sovint alguna variant de la dolentia o polissonada que fa el nin que acompanya el grup principal. També fa l’oli titulat Tres senyores reben una criada vestida de pagesa, que es conserva al Museu del Monestir de Lluc.

Segons Ripoll-Perelló cultiva també el paisatge. El 1860 participa a l’Exposició Agrícola, Industrial i de Belles Arts, que té lloc a Palma, amb un paisatge del natural amb el que guanya una medalla de plata i una obra titulada Hivern, amb la que guanya una medalla de bronze. El 1879 participa a la subhasta per a la recollida de fons destinats a les víctimes de les inundacions de Múrcia aportant-hi una obra que titula Paisatge

El 1835 fa les primeres proves a Mallorca de la tècnica litogràfica, que s’hi difon ràpidament gràcies a Francesc Muntaner, Melcior Umbert i Pere d’Alcàntara Penya. Pel fet esmentat, el 1836 és nomenat membre de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País.

Malgrat que treballa la temàtica costumista, no es pot dir que sigui un pintor romàntic. Marià Carbonell considera que el seu estil correspon al naturalisme artesà tradicional. Mor a Palma als 77 anys d’edat. Un carrer de Marratxí duu el seu nom.



Bibliografia

Marià CARBONELL, “Reinés Pocoví, Gabriel”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 108-110, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra. Del Renaixement al post-impressionisme”, ‘Fons de la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Exposició inaugural del Centre de Cultura de Palma, Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Gabriel Reynés”, ‘Las Baleares y sus pintores’ pàg. 33-34, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Antoni FURIÓ, Diccionario històrico de los Ilustres Profesores de las Bellas Artes en Mallorca, Palma, 1946.

GEM, 14, 249


Illa Daurada

Nom encomiàstic de Mallorca. Miquel dels Sants Oliver titula L’Illa Daurada el projecte d’una obra, de la qual publica solament la primera part, amb el nom Illa Daurada. La Ciutat de Mallorques (1906). Rubén Darío utilitza l’expressió en el poema La Canción de los Pinos, que composa a Valldemossa el 1907. Josep Maria Tous i Maroto publica De la Isla Dorada (1912), recull d’articles de premsa on exposa les seves impressions sobre el paisatge i les coses de Mallorca. Miguel de Unamuno publica l’article De la Isla Dorada (1916) en el que descriu diverses excursions a Lluc, Pollença, Alcúdia, Sóller i Valldemossa. Més tard, l’inclou en la seva obra Andanzas y visiones españolas (1920). El pintor Francisco Bernareggi titula La Isla Dorada un dels tríptics dedicats al tema de sa Calobra, que exposa al saló de la Veda (1920). El Foment del Turisme de Mallorca edita (1934), com a mitjà de promoció de l’Illa, un recull de reproduccions en color d’aquarel·les d’Erwin Hubert, que titula Mallorca, la Isla Dorada.

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 72-73)


Illa d’Or

Nom laudatori de Mallorca que té gran difusió a la primera meitat del s XX.

Rubén Darío durant la seva primera estada a Mallorca (1906-1907) escriu, en forma de crònica periodística, La Isla de Oro, que es publica per primera vegada al diari La Nación, de Buenos Aires (1907), i una novel·leta titulada El oro de Mallorca. Màrius Verdaguer publica (1926) una novel·la ambientada a la Mallorca de l’època de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que titula La Isla de Oro i és traduïda a l’alemany (1933), rus, hongarès (1936) i francès (1954). El catàleg de l’exposició de pintura de Mallorca a Buenos Aires (1928) inclou, com a presentació, un article de Gabriel Alomar titulat Mallorca, la Isla de Oro.

El març de 1929, Antoni Oliver i Margarida Llobera inauguren al Port de Pollença l’Hotel Illa d’Or. El 1933, Josep Maria Tous i Maroto publica Guía de la Isla de Oro. El plural del nom, Les Illes d’Or, és aplicat er extensió al conjunt de les Balears



(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 74)

Illa de la Calma

Nom encomiàstic de Mallorca, utilitzat en diverses ocasions com a eslògan turístic. El crea Santiago Rusiñol, entre 1901-1906. L’utilitza com a títol de la seva obra L’Illa de la Calma, que escriu arran de nombrosos viatges que hi fa a partir de l’octubre de 1901. Comença l’obra durant la llarga estada, de 14 mesos, que el 1901 hi inicia en companyia de la seva esposa, Lluïsa Denis, la seva filla, Maria, i la sogra Loles. Segons Josep Costa Ferrer -Picarol-, la redacció dels darrers capítols la fa a Eivissa, l’Illa Blanca, en paraules del mateix Rusiñol.

La publicació a càrrec de l’editor Antoni López, es fa el 1922. Aviat, segueixen traduccions a altres idiomes, com l’hongarès (1927) (A Csö Szigete), el castellà, l’anglès (The tranquil Isle, després Majorque, The Isle of Calme), el francès (Majorque, L’ile au Calme) i l’alemany (Majorca. Die Inser der Ruhe). La difusió de l’obra, escrita en un to tendre, humorístic, cordial i de sàtira amable i laudatòria, contribueix a popularitzar el nom de Mallorca, els seus atractius naturals i la seva imatge turística.



L’èxit de la publicació mou L’Ajuntament de Palma, presidit aleshores pel batlle Guillem Fortesa Pinya, a organitzar, el setembre de 1923, un homenatge a l’autor, consistent en un banquet, la representació al Teatre Líric de la peça El Místic i la dedicació al seu nom d’un carrer de Palma. Miguel de Unamuno escriu a Manacor, el juny de1906, l’article En la calma de Mallorca, que publica a la premsa i recull després a l’obra Andanzas y visiones españolas (1920). Es refereix a Rusiñol i al sobrenom que havia donat a l’illa, en el significat del qual basa el seu escrit. El 1951, Gabriel Fuster –Gafim- publica Tres viatges amb calma per l’Illa de la Calma, amb pròleg de Llorenç Villalonga i il·lustracions de Pere Sureda. Inclou la narració de tres viatges, a Lluc (1945), Valldemossa (1948) i cala Ratjada (1944), feta en un estil enginyós i humorístic, encertadament acostat al de Rusiñol. Amb ocasió del centenari del naixement de Santiago Rusiñol, Lluís Alemany Vich publica l’opuscle Santiago Rusiñol i l’Illa de la calma (Nota bibliogràfica) (1961).

Sobre el grau d’adequació del nom a la realitat històrica i sociològica de l’Illa s’han manifestat opinions diverses. Josep Melià, a Els mallorquins (19679, i Baltasar Porcel a Les Illes encantades (1984), coincideixen a considerar que es tracta d’una expressió trivial. Àlvaro Santamaría en el seu estudi Sobre el concepto Mallorca, Isla de la Calma (1970) sosté que, des d’un punt de vista històric, el sobresalt i l’esglai han estat més que la calma les constants de la vida a l’Illa.




(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 73-74, el text ha estat revisat, ampliat, corregit i actualitzat per l’autor)