ÍNDEX
1. Antecedents
2. Etapes
3. Les conseqüències sobre els factors de producció
El territori
El medi ambient
L’ocupació
4. Les conseqüències sobre la producció
Reassignació de recursos
L’agricultura
La indústria
La construcció
Els serveis no hostalers
L’hostaleria
5. Les conseqüències sobre la demanda
El consum privat
El consum públic
La inversió
La demanda turística
6. Les conseqüències sobre la renda
7. Els ingressos per turisme
8. Algunes reflexions
9. Referències
1 Antecedents
El 1959 s’inicià a les Balears una nova etapa econòmica caracteritzada per la presència de tres trets diferencials: un creixement intens de la demanda i de la inversió, la superació de les pautes tradicionals de l’activitat econòmica a les illes i una concentració gradual de la producció en la prestació de serveis turístics.
L’inici i posterior desenvolupament del creixement turístic no va ser fruit ni de la casualitat ni de l’atzar. Fou conseqüència de l’aparició en els països de l’Europa Occidental d’un fenomen nou, el turisme de masses. Les característiques específiques d’aquest nou turisme són bàsicament tres. En primer lloc, es tracta d’una demanda de serveis d’oci en destinacions de sol i platja. En segon lloc, la concepció del viatge es limita als trasllats d’anada i tornada des del lloc d’origen al de destinació, la qual cosa suposa el trencament de la idea, pròpia del període anterior a la Segona Guerra Mundial, del turisme de “tour” o d’estada successiva en destinacions diferents. I en tercer lloc, aquest nou tipus de turisme s’adapta bé a l’estandardització de l’oferta, per la qual cosa es fa possible de produir els serveis en règim de forfait.
La simplificació de les exigències de la demanda i la producció en escala de serveis permeteren i impulsaren el desenvolupament d’un nou sistema col•lectiu de transport aeri, el dels vols xàrter, de gran versatilitat i, per això, susceptibles d’ajustar-se millor que els vols regulars als volums variables de la demanda turística, a les seves oscil•lacions estacionals i a l’elecció de noves destinacions. La combinació d’ofertes forfait i de vols xàrter féu possible una considerable ampliació de la demanda. L’augment de la demanda, sostengut per una reducció força considerable dels preus reals dels viatges, va ser més gran i més ràpid del que s’esperava. Val a dir que es veié recolzat i potenciat per la fase de prosperitat econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial, que s’accentuà en el curs dels anys seixanta.
El creixement del turisme de forfait a indrets de sol i platja i els vols xàrter comportaren la consolidació dels majoristes que s’havien especialitzat en l’organització del nou sistema de vendes i en el disseny i promoció del nou producte. La presència rellevant en el mercat d’aquests operadors, anomenats “tour-operadors”, es donà en els primers anys de la Postguerra europea i, sobretot, a partir dels primers anys cinquanta. Els majoristes no solament organitzaren la demanda, sinó que també hagueren de crear l’oferta necessària per poder atendre la puixança de la demanda.
En el context dels canvis i innovacions que presentava el mercat turístic europeu, Mallorca i Eivissa destacaren des del començament (primers anys cinquanta) com les destinacions més importants i més adequades per atendre el moviment turístic de masses. Altrament, als majoristes els convenia la concentració de la producció en un o dos llocs molt acostats per tal de poder aprofitar les economies d’escala que se’n derivarien. Eivissa i, sobretot, Mallorca gaudien d’uns avantatges específics que es poden considerar com els factors causals del fet que els majoristes les elegissin per desenvolupar-hi l’experiència del turisme de masses. Les dues illes tenien una anomenada de cosmopolitisme basada en el fet d’haver estat durant la primera part del segle la destinació turística de personatges de relleu social a Europa. A més, Mallorca comptava amb una llarga tradició de valoració positiva del turisme i de la seva atenció, que havia estat liderada durant més de cinquanta anys pel Foment de Turisme de Mallorca. La societat insular no presentava resistències importants davant el desenvolupament turístic. Es disposava d’unes infraestructures mínimes de caire turístic (establiments d’allotjament, guies turístiques, manuals, visites a llocs com ara les coves, alguns jardins, la Seu, etc.) que aportaven unes bases utilíssimes per a donar suport a un procés d’acollida massiva de turistes. Es tractava de dues illes, amb infraestructures de sol i platja, situades a una distància relativament curta respecte de Londres, que esdevengué el principal centre emissor del nou turisme (1).
El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa no es donà fins al juliol del 1959. Fou aleshores quan, amb motiu de l’aplicació del “Pla d’Estabilització” (Decret-llei 10/59 de “Nova Ordenació Econòmica”), s’imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat. Les noves condicions canviàries facilitaren la realització de les transaccions que necessitava el moviment turístic i, alhora, posà de manifest l’existència d’un nivell interior de preus molt atractiu per als visitants europeus. D’aquesta manera restava obert el camí per a un augment accelerat de la demanda turística.
2 Etapes
L’augment de la demanda turística es veié possibilitat pel desplegament d’un intens procés de formació de capital turístic. L’augment de la demanda i de la inversió induïren transformacions en tots el àmbits econòmics i socials de les illes. Els canvis econòmics més importants consistiren en l’augment del volum de capital disponible, la variació de la naturalesa del mitjans de producció utilitzats, l’increment de la quantitat de mà d’obra ocupada, la reorientació de l’activitat productiva i, sobretot, el creixement de la producció i de la renda.
Des del punt de vista de la demanda i de la inversió turística, el període 1960-1995 es pot considerar dividit en cinc etapes diferents.
PRIMERA ETAPA (1960-1967)
Inici del procés d’especialització turística. Entre 1960 i 1967 es dóna un fort creixement de la demanda turística. Aquesta impulsa la inversió en construcció d’hotels i d’altres establiments turístics. D’aquesta manera s’assisteix a la creació d’una àmplia base susceptible d’un important desplegament posterior. En aquests anys la demanda i la producció de serveis d’allotjament turístic varen créixer a un ritme molt elevat. Els preus de venda s’incrementaren a una taxa escassa que en alguns anys fou, fins i tot, lleugerament negativa. Altrament, els salaris unitaris pagats per l’hostaleria (inclosos tots els conceptes com ara les quotes de la Seguretat Social, el manteniment, l’allotjament, etc.) tendiren a créixer a una taxa superior a la de l’increment dels preus del consum a causa de l’intens augment de les necessitats interiors de mà d’obra. Això no obstant, els increments dels salaris i de l’ocupació donaren lloc a uns augments nominals de les rendes salarials inferiors als de la renda hostalera, la qual cosa induí increments de l’excedent que afavoriren i impulsaren la formació de capital.
SEGONA ETAPA (1968-1973)
Tecnificació del creixement. A partir de l’experiència dels anys anteriors, l’hostaleria registrà en aquesta etapa un creixement de la productivitat molt notable. Ho aconseguí mitjançant dos recursos: l’aplicació de mesures d’estalvi i de racionalització del treball i la reorientació de la inversió hotelera cap a l’edificació d’unitats de dimensions equivalents a la cabuda del passatge de, almenys, dos avions, per tal d’adequar les condicions de l’oferta amb les de la demanda. Els increments de la productivitat varen ser insuficients per compensar els augments de les rendes salarials. Tot amb tot, es mantengué el volum de l’excedent hoteler gràcies a la millora dels preus de venda dels serveis turístics.
TERCERA ETAPA (1974-1981)
Les repercussions de la crisi internacional del petroli. La crisi internacional derivada dels impactes dels preus del petroli dels anys 1974 i 1979 es manifestà en l’evolució de la demanda turística. Per afrontar la situació es reduí l’ocupació mitjana de mà d’obra, es desplaçaren treballadors al grup de fixos discontinus i es reduí la contractació de personal eventual i d’hores extres. Altrament, la implantació a partir del 1977 d’una política anti-inflacionista en el conjunt de l’Estat afavorí la reducció de les taxes de creixement dels preus dels inputs hotelers i dels subministraments. Finalment, les inversions en construcció es concentraren en l’edificació d’apartaments turístics, menys consumidors de mà d’obra. Els increments de les rendes salarials varen ser, amb tot, una mica més elevats que els del valor nominal de la producció hotelera. Com a conseqüència d’això la taxa d’excedent del sector registrà una certa reducció que alentí el procés d’inversió.
QUARTA ETAPA (1982-1987)
Represa del creixement. En els anys d’aquest període s’aconseguí un cert control dels increments salarials. Els nivells que els salaris havien assolit arran dels increments registrats en les tres etapes anteriors i el marc de concertació i moderació salarial que s’imposà en el conjunt de l’Estat facilitaren i abonaren aquest procés. D’altra banda, la productivitat del treball tornà a augmentar gràcies, sobretot, a la progressiva generalització amb què s’aplicà al servei de menjador dels hotels el sistema de “bufet” o d’autoservei amb aparador lliure. Les inversions en allotjament turístic s’aplicaren, predominantment, a la construcció d’apartaments. En el marc d’aquests fets la producció hostalera augmentà en termes reals a una taxa de l’ordre del sis per cent anual acumulatiu. Els seus preus s’incrementaren a una taxa anual acumulativa propera al dotze per cent. Els augments de la producció i dels preus donaren lloc a una ampliació important de la renda monetària del sector. La recuperació del volum de l’excedent facilità i impulsà l’increment de la formació de capital hoteler, orientada ara cap a la construcció d’apartaments turístics a les Balears i a la realització d’inversions hoteleres a l’exterior (Carib, Mèxic, Turquia, Tunísia, etc.).
CINQUENA ETAPA (1988-1992)
Desequilibri entre l’oferta i la demanda. La demanda turística registrà el 1988 una reducció del ritme de creixement i es contragué lleugerament en els anys 1989 i 1990. La baixa del volum efectiu de la demanda i l’aparició en el mercat d’un cert excés d’oferta com a conseqüència de les inversions iniciades en els darrers anys de l’etapa anterior donà lloc a baixes dels preus de venda, que provocaren una contracció de la renda monetària del sector. Això i la pressió a l’alça dels salaris féu que el nivell de l’excedent es reduís, la qual cosa provocà una contracció gradual del ritme de formació de capital hoteler.
SISENA ETAPA (1993-1999)
Recuperació i ampliació de la demanda. A partir del 1993 la demanda turística va registrar taxes elevades de recuperació i d’expansió. Així, el 1994 se superà la xifra de 8 milions de turistes rebuts a les Balears i el 1995 aquesta xifra se situà a la vora del 8 milions i mig. La recuperació de la demanda en un marc bàsic de manteniment del volum de l’oferta va fer possible la recuperació dels preus hotelers. En el bienni 1994/95 els preus efectius dels hotels i altres establiments dedicats a la producció de serveis d’allotjament turístic varen experimentar un increment del 25 per cent. En el 1996 es consolidà el nivell de preus assolit en els dos anys anteriors i es donà, encara, un nou increment, per bé que petit. (2). En el tirenni 1997-99 els preus percebuts per les unitats d’explotació turístiques varen experimentar increments superiors als de l’IPC.
SETENA ETAPA (2000-2001)
En el bienni que consideram es va donar una situació d’estabilitat de la demanda turística, per bé que en termes de valor constant la producció turística agregada va constatar una baixa anual de l’ordre de l’1,5%. En aquests dos anys el nombre de viatger es va reduir molt lleugerament, va disminuir l’estada mitjana mesurada en nombre de dies de pernoctació, però va augmentar en termes reals la despesa esmeçada per turista i dia. Els preus hotelers varen augmentar a ritmes lleugerament superiors als de l’IPC, la qual cosa va permetre l’ampliació dels ingressos turístics.
3 Les conseqüències sobre els factors de producció
L’acumulació de capital i de mà d’obra a l’hostaleria i al conjunt d’activitats més directament relacionades amb la demanda turística induí transformacions profundes en els diversos àmbits de l’ocupació, l’ús del territori, la producció, la demanda i la renda. Ens ocuparem aquí dels factors de producció. Després exposarem les relacions que han afectat la producció, la demanda i la renda.
L’acumulació de capital a les illes ha afectat de manera rellevant els altres factors de producció: el territori, el medi ambient i el treball.
El territori
El desenvolupament de les activitats turístiques ha impulsat un augment molt considerable de la demanda especialitzada de sòl, que s’ha concretat en una progressiva i intensa ocupació del litoral. A més, el desplegament de les activitats turístiques ha provocat repercussions indirectes sobre la demanda de sòl a través de l’increment de la població resident, l’elevació dels nivells interns de renda i l’augment de la demanda de serveis relacionats amb l’oci i el lleure per part de persones no residents (espanyols i europeus). La combinació dels efectes directes i indirectes ha generat transformacions importants en l’ús del sòl consistents, sobretot, en l’aplicació a usos urbans i a funcions turístiques i residencials d’extenses superfícies de sòl rural. Altrament, ha implicat l’arraconament de l’ús agrari com a eix central de l’organització territorial i la seva substitució pels usos turístics.
La intensificació de la producció turística ha donat lloc, en els darrers quaranta anys, a un procés intens d’absorció de recursos agraris, tant humans com de capital, de tal manera que en l’actualitat pràcticament s’ha esvaït el sentit final de l’ús agrari de bona part del sòl rural. Per aquest motiu, ha estat necessària una llei de protecció dels espais naturals (Llei 1/1991), que pretén d’assegurar la seva conservació sobre una base nova: la seva funcionalitat en el context general d’una economia especialitzada en la producció de serveis d’oci.
Entre 1960 i 1973 es registra una activitat urbanística molt intensa que coincideix amb el fort creixement de la demanda turística. L’atenció se centra, principalment, en la franja litoral. També s’urbanitzen indrets situats a l’interior per a la població resident que desitja accedir a la propietat de primeres o segones residències allunyades del casc urbà de Palma (Palmanyola, can Domingos-sa Cabana, son Roqueta, es Verger, son Vida, etc.). El 1963 entra en vigor la Llei de Centres i Zones d’Interès Turístic, orientada a promoure la creació de nuclis turístics. A l’empara d’aquesta llei s’aproven els de Cales de Mallorca a Manacor, Les Gavines a Muro, Artà Nou a Artà i Mondragó a Santanyí. També el 1963 s’aprova un pla general d’ordenació urbana de Palma que defineix els límits d’edificabilitat i les superfícies amb qualificació urbana a partir de la filosofia de foment a ultrança de la construcció en voga aleshores. En el marc del pla esmentat Palma registra una fase de gran creixement. El 1973 s’aprova el Pla Provincial d’Ordenació de les Balears orientat a fomentar l’ocupació turística del litoral, que és concebut com una franja urbana pràcticament contínua.
Entre 1974 i 1981 es registra una certa reducció del ritme d’urbanització, a causa de la debilitat de la conjuntura turística. Tot amb tot, el procés d’urbanització no s’atura. Es fan urbanitzacions destinades a una clientela de rendes mitjanes-baixes (Badia Blava, Badia Gran, El Toro, etc.). Es dóna una progressiva ocupació de les urbanitzacions properes a Palma com Portals Nous, Illetes, Costa d’en Blanes, Les Meravelles, Santa Ponça, etc. S’inicien urbanitzacions destinades a clients no residents de rendes elevades (Castell de Bendinat, Sol de Mallorca, etc.). Altrament, la construcció d’hotels cedeix el seu protagonisme a l’edificació d’apartaments turístics i d’ús turístic. El 1973 s’aprova la revisió del pla d’ordenació urbana de Palma (Pla Ribes Piera) que introdueix importants elements de racionalització i moderació.
L’any 1982 el procés d’urbanització s’intensifica, de bell nou. En són les causes l’augment de l’afluència turística, l’increment dels nivells de renda de la població resident i l’ampliació de la demanda d’immobles per part de no residents. Això de banda, la promoció immobiliària a partir del 1984 es veu afavorida per la desviació de recursos des de col•locacions en actius financers amb opacitat fiscal cap a altres aplicacions entre les quals predominaren les de caire immobiliari. També impulsaren el procés les expectatives sobre la imminent aprovació d’una normativa urbanística de caràcter restrictiu. El 1984 s’aprovà el Decret 30/1984 (Decret Cladera I) que establí una proporció mínima de superfície de solar per plaça d’allotjament turístic. El Decret 103/1987 (Decret Cladera II) incrementà l’esmentada proporció de 30 a 60 metres quadrats. El 1985 s’aprovà un pla general d’ordenació urbana de Palma basat en una filosofia no desenvolupista que imposà restriccions de volumetria i limitacions de superfície.
A partir del 1989 s’inicia una nova fase de contenció del ritme de creixement urbà com a conseqüència de dos factors: el desequilibri creat entre l’oferta i la demanda turística a causa d’un cert excés d’oferta i la reducció de l’afluència turística en el període 1989-92. En els anys 1993-95, l’augment de la demanda turística impulsà un nou procés de creació de noves places hoteleres que es varen concentrar en les categories d’hotels de 4 i 5 estrelles, en apartaments de 3 claus i en finques dedicades a l’agroturisme i al turisme rural. A partir del 1993 es va donar un augment notable del turisme de segona residència, que va donar lloc a un procés intens de compra de finques rústiques i possessions per part d’estrangers, sobretot alemanys, a les illes, en el qual han participat particulars i, en alguns casos, empreses capdavanteres, que han volgut instal•lar a les Balears els llocs per a la realització de sessions de treball, reunions dels consells d’administració, seminaris, jornades, etc. També es va intensificar el procés d’adquisició d’apartaments i d’altres habitatges unifamiliars a les zones turístiques. El procés citat es va mantenir molt actiu en el període 1993-2000. En el 2001 es va constatar un cert alentiment derivat del menor dinamisme de la demanda d’orígen alemany i de la retirada parcial del mercat d’alguns especuladors que havien contribuït a l’elevació dels preus finals dels immobles.
Les noves formes de turisme com ara el turisme de segona residència, l’agroturisme, el turisme rural, el cicloturisme, el turisme de glof, etc. aporten possibilitats importants i oportunitats que cal aprofitar. També aporten amenaces que no es poden menystenir ni deixar de banda.
El medi ambient
El desenvolupament del turisme ha provocat la pèrdua de paisatges emblemàtics, l’abús de recursos hídrics, l’augment de la pol•lució, l’increment de la demanda energètica, la proliferació de pedreres per a la construcció, la creació d’unes infraestructures dimensionades per sobre de les demandes de la població resident, l’increment intens dels residus sòlids, etc. Atès això, es pot dir que el turisme tendeix a crear efectes que afecten el medi natural i que poden reduir significativament el seu atractiu turístic.
El turisme és ambientalment exigent. Una economia industrial, posem per cas, és viable en un país contaminat, però una economia turística, per ser sostenible (i, encara més, per progressar) requereix uns nivells ambientals molt importants.
La càrrega mediambiental que suporten actualment les Balears és força elevada. Les demandes mediambientals dels turistes que fan cap a les illes són cada vegada més exigents. Conseqüentment, el futur del turisme a les Balears passa per la doble via de l’estratègia de la qualitat i de l’acceptació social de l’existència d’un sostre mediambiental pel que fa al creixement dels volums d’afluència de viatgers.
L’ocupació
El mercat de treball ha registrat una profunda transformació en el curs dels darrers quaranta anys. Els canvis principals han consistit en l’augment del nombre de persones ocupades, l’alteració de la seva distribució sectorial, el creixement sostingut de la immigració no temporal, l’agudització de l’estacionalitat de l’ocupació, la intensificació de la immigració temporal, la presència d’un alt índex d’assalarització, el manteniment d’una elevada taxa d’activitat i una major participació relativa del treball femení.
El fet més destacat consisteix en l’augment del nombre de llocs de treball i de persones ocupades. Per mesurar les dimensions del fenomen un es pot referir a les xifres mitjanes anuals d’ocupació. D’acord amb aquestes, el volum de treball utilitzat per l’economia s’ha incrementat, entre 1960 i 1989, a una taxa anual acumulativa de l’1,77 per cent. S’ha passat de 150 mil persones ocupades el 1960 a 250 mil el 1995 (2) i a 330 mil el 2000.
L’augment de l’ocupació no s’ha distribuït proporcionalment entre els diversos sectors de la producció. L’ocupació a l’agricultura s’ha reduït a un ritme anual acumulatiu del 2 per cent. No va presentar variacions apreciables a la indústria. A la construcció ha avançat a una taxa mitjana anual del 3,15 per cent. Finalment, als serveis s’ha ampliat a un ritme de l’ordre del 4,65 per cent anual acumulatiu. Conseqüentment, la distribució sectorial de l’ocupació ha presentat una notable alteració entre 1960 i 2000.
Al llarg de les quatre darreres dècades ha cobrat una gran importància el pes de l’ocupació estacional sobre el volum general d’ocupació. Les dimensions del fenomen vénen donades per les diferències existents entre el nombre de persones ocupades al ple de l’estiu i al ple de l’hivern. Presenta una gran concentració a les branques de l’hostaleria i de la restauració, compta amb una presència discreta al comerç i als transports i té escassa importància a les altres branques de producció. En els darrers anys ha tengut una importància creixent en el sector de la construcció, per bé que el perfil estacional d’aquesta immigració és diferent del que correspon a la que és atreta pel turisme i les branques productives que s’hi troben més directament relacionades.
Una característica destacada del mercat de treball consisteix en el pes que hi té la immigració temporal (ocupació de no residents). El caire marcadament estacional de les activitats turístiques, la proliferació a partir dels anys setanta de les contractacions fixes discontinues, la possibilitat d’accedir a prestacions de desocupació i de cobrar-les als llocs de residència habitual a la Península han abonat que la immigració temporal tengui a les Balears una gran importància i que el col•lectiu que forma sigui bàsicament estable. No es disposa de dades oficials en aquest respecte, però les estimacions d’A. Monserrat permeten establir que el volum d’ocupació temporal no resident ha passat de 18 mil persones el 1981 a 35 mil el 1995 i a més de 40 mil el 2000.
El fort biaix estacional de l’activitat econòmica insular determina que en els mesos de temporada baixa es generin uns volums importants d’atur. Efectivament, si el nivell d’ocupació al ple de l’estiu se situa a la vora de les 340 mil persones i a l’hivern a la vora de les 195 mil, la diferència entre ambdues xifres nodreix el col•lectiu de persones temporalment aturades. Cal llevar-hi les que corresponen a treballadors no residents. Així resulta que a l’hivern el volum interior d’atur estacional se situa a l’entorn de les 17 mil persones. Aquest grup sumat al que formen els treballadors no residents dóna un total de cinquanta mil persones, que correspon a la diferència existent entre els volums d’ocupació a l’estiu i a l’hivern. L’atur fix ve donat per la suma de persones que cerquen feina, no en troben i no són treballadors residents en situació d’atur temporal. Aquest col•lectiu és d’unes vint mil persones.
El caràcter terciari de l’economia balear ha propiciat una participació de la dona al treball més elevada que en el conjunt de l’Estat. Conseqüentment, la taxa d’activitat és més elevada que en el conjunt estatal. Del total de la població en edat de treballar, el 1995 era actiu a les illes més d’un 52 per cent i el 2000 ho era el 55,9%.
Una altra característica del mercat de treball és el seu alt índex d’assalarització. L’increment del pes de la població ocupada assalariada s’ha desplegat amb una intensitat major que a la resta de l’Estat. Això ha estat conseqüència d’una reducció més gran del treball a l’agricultura i del fort component assalariat que té a les illes l’ocupació als serveis.
El diferencial entre les necessitats d’ocupació generades per l’economia i el creixement vegetatiu de la seva població resident, condicionat per una baixa natalitat i un nivell d’envelliment relativament alt, han provocat un procés intens d’immigració no temporal. Les dimensions del fenomen es poden aproximar en funció dels balanços migratoris quinquennals per al període 1960-96. D’altra part, les dades disponibles sobre els saldos migratoris del període 1986-2000 indiquen que en aquests anys s’ha incrementat considerablement el moviment migratori. L’agregació dels saldos quinquennals i mensuals esmentats permet estimar que el nombre d’immigrants arribats al llarg del període 1960-1995 va sumar unes 160 mil persones. En el període 1995-2000 s’hi va afegir un contingent addicional d’unes 60 mil persones. Això explica que a hores d’ara aproximadament el 28 per cent de la població resident i el 38 per cent de la població activa corresponguin a persones nades fora de l’illa (4). D’altra part, cal dir que segons les darreres estimacions prop d’un 9% de la problació efectiva de les illes (2000) és nada fora de les illes.
4 Les conseqüències sobre la producció
L’acumulació turística ha induït modificacions profundes en l’àmbit de la producció. La més destacada consisteix en la variació que ha experimentat, entre 1960 i 1995, la distribució sectorial de la producció. Aquest fenomen, cal analitzar-lo des de la perspectiva general de la reassignació de recursos i des de la perspectiva pròpia de cada sector.
Reassignació de recursos
En relació a la distribució dels recursos s’han produït canvis de gran transcendència. Mentre el pes de l’agricultura s’ha dividit per deu i el de la indústria per tres, el de la construcció i el del conjunt de les branques dels serveis s’han duplicat. Dit altrament, l’agricultura balear aportava el 1960 una mica més del vint per cent de la producció total, el 1995 aportava un 1,9 per cent i el 2000 un 1,4%. La indústria, que el 1960 generava gairebé el trenta per cent de la producció insular, el 1995 solament en va generar el nou per cent i el 2000 el 7,1%. La construcció produí el 1960 un quatre i mig per cent del valor afegit insular i el 2000 en va produir un poc més del nou i mig (9,64%). Les branques dels serveis que el 1960 contribuïren amb un quaranta-cinc per cent al valor total de la producció, el 2000 hi varen contribuir amb gairebé un vuitanta per cent.
Al llarg dels anys considerats s’ha transformat significativament el perfil de l’economia balear. Aquesta ha passat de tenir una estructura basada en la producció de béns (agricultura, indústria i construcció) a un altra especialitzada en la producció de serveis. El 1960 la producció de béns físics suposava un cinquanta-cinc per cent de la producció total, el 1995 suposava el del vint per cent, i el 2000 va suposar un 17,7%.
L’agricultura
Els fets que caracteritzen de manera més significativa l’evolució de l’agricultura balear han afectat els volums d’ocupació, la composició del producte, la utilització de mitjans corrents de producció i la productivitat.
El sector ha perdut en quaranta anys tres quartes parts de la seva població activa. Actualment treballa a l’agricultura com a ocupació principal un cens d’unes set mil persones. Això s’ha donat associat a un procés accelerat d’envelliment del col•lectiu de persones ocupades al camp. Actualment gairebé el seixanta per cent de la població activa agrària té més de cinquanta-cinc anys d’edat.
El producte agrari ha registrat una profunda transformació consistent sobretot en l’augment de les produccions d’horta i reguiu, en la disminució de les produccions de secà i en les dificultats amb què ha topat el desenvolupament d’una ramaderia independent de les activitats agrícoles. Es pot assenyalar que d’antuvi la ramaderia no solament resistí millor l’envestida dels problemes propis del sector sinó que, a l’empara de les seves primeres manifestacions, presentà en els anys seixanta i primers setanta increments d’activitat basats en l’extensió de l’electrificació i l’ampliació de la superfície de reguiu dedicada a farratges. L’agudització dels problemes del camp i llur generalització en els anys vuitanta demostraren la feblesa de la ramaderia balear, la qual acusà un retrocés notable, superior al de les activitats agrícoles.
Un altre canvi rellevant és el relacionat amb l’increment del pes relatiu de les despeses fetes fora del sector. Ens referim a la modificació de l’estructura dels inputs agraris. El fenomen respon principalment a transformacions en els sistemes de producció i a alteracions en la composició del producte. El fort creixement de les compres fora del sector ha limitat considerablement els volums reals de la renda agrària.
D’altra part, s’ha registrat un augment considerable de la productivitat aparent del treball o relació entre la producció valorada en termes de valor constant i el volum mitjà de mà d’obra ocupada. Aquesta relació s’ha multiplicat per 3,7 en els darrers vint-i-cinc anys.
Finalment, cal assenyalar la proliferació de l’anomenada agricultura a temps parcial, que compagina la feina al camp amb treballs a altres branques de producció. La progressiva ampliació de la dedicació parcial a l’agricultura, els canvis en la composició del producte, les variacions en l’estructura dels inputs, l’augment de la productivitat aparent de la mà d’obra ocupada i d’altres extrems, són manifestacions dels esforços fets pel sector a fi de defensar els seus nivells de renda i d’excedent en un context marcat per la pressió de les seves posicions diferencials negatives respecte dels altres sectors productius.
Del total de la superfície cultivable a les illes solament unes 15.000 ha donen cabuda a conreus rendibles des del punt de vista del productor.
La indústria
En el curs dels darrers trenta anys la indústria s’ha vist sotmesa a canvis i transformacions importants que han afectat sobretot quatre variables: població ocupada, inversió, productivitat i composició del producte.
La mitjana mensual de població ocupada a la indústria cresqué entre 1960 i 1973 a una taxa anual acumulativa de l’ordre del 1,25 per cent. Les activitats més relacionades amb la construcció varen registrar els majors augments d’ocupació. Les seguiren les branques de subministraments (energia i aigua-sanejament) i les d’exportació (pell, calçat, confecció i bijuteria). Tot amb tot, aquesta tendència s’invertí a partir del 1973, a causa de la baixa del nivell de producció de les indústries auxiliars de la construcció i de la caiguda gradual de l’ocupació que es donà a la branca dels transformats de la pell i confecció a partir dels anys 1976-79. El ritme de contracció de l’ocupació industrial entre 1974 i 1989 se situà a l’entorn del dos per cent anual acumulatiu. Val a dir que entre 1986 i 1989 s’ha registrat una recuperació del volum d’ocupació industrial centrat en les branques auxiliars de la construcció. Com a conseqüència de l’evolució exposada, la participació de l’ocupació industrial sobre el total de l’ocupació ha presentat una progressiva reducció: ha passat d’un 23,3 per cent el 1960 a un 13,2 per cent el 1995 i a un 8,75% el 2000.
L’augment de la producció industrial i la contracció de l’ocupació a partir del 1973 han donat lloc a increments de la productivitat aparent del treball que s’expliquen en funció de les inversions fetes en equipament, de les millores en la racionalització de l’ocupació i de les modificacions del producte industrial.
La composició del producte industrial ha registrat importants modificacions. Han augmentat la participació sobre la producció total industrial les branques de subministraments (energia i aigua-sanejament) i les auxiliars de la construcció com ara les de ciment i ceràmica, metall i fusta. Altrament, han reduït el seu pes relatiu les manufactures de la pell i confecció, a causa de la contracció en termes de valor constant de la seva producció. També s’ha reduït el pes de l’alimentació perquè el ritme de creixement del seu producte ha estat inferior al mitjà del sector.
La construcció
Les principals transformacions del sector de la construcció han consistit en l’increment del pes relatiu de l’ocupació, la millora de la productivitat del treball i la dependència creixent respecte de l’evolució de la demanda d’allotjament turístic.
El volum de mà d’obra ocupada a la construcció cresqué més aviat que el del conjunt de l’economia entre 1960 i 1970. A partir del 1970 l’ocupació va registrar un ritme d’augment similar al del conjunt de les illes.
L’augment de la producció i la millor organització dels factors productius han permès que la productivitat aparent del treball s’incrementàs a un ritme mitjà anual acumulatiu de l’ordre de l’1,7 per cent.
Les taxes de variació de la construcció s’han mantengut regularment en posicions similars, per bé que inferiors a les del grup dels serveis. El comportament de la construcció palesa una forta dependència respecte d’una variable central (les expectatives sobre l’evolució de la demanda d’allotjament turístic) i d’una variable complementària (la demanda de consum privat). Cal assenyalar que la construcció ha tendit a reflectir, amb retards temporals d’un o dos anys, les oscil•lacions de les seves variables.
En els tres darrers anys el ritme de creixment de volum d’activitat del sector ha provocat que el nombre de persones ocupades en el sector superàs les 50 mil persones. Més concretament, el 2000 el nombre de persones ocupades d’alta a la Seguretat Social es va situar en una xifra mitjana anual de 39.914 assalariats i de 12.277 autònoms.
Els serveis no hostalers
Les branques de producció de serveis no hostalers han experimentat modificacions importants que han afectat la població ocupada, la productivitat, la composició del producte i el ritme de creixement del nivell d’activitat.
L’ocupació en el conjunt dels serveis no hostalers ha augmentat a una taxa mitjana anual acumulativa del 4,6 per cent. Conseqüentment, la participació d’aquesta ocupació sobre l’ocupació total s’ha duplicat en els darrers quaranta anys.
Altrament, l’augment de la producció i de l’ocupació han donat lloc a un procés de millora suau de la productivitat.
La composició mitjana de la producció dels serveis no hostalers s’ha modificat sensiblement. La renda real de les comunicacions, de les reparacions i de la sanitat s’ha incrementat a ritmes notablement superiors al mitjà del grup. La renda aportada per les branques de comerç, transports, lloguer d’immobles, bars, restaurants, cafeteries i administracions públiques s’ha incrementat a ritmes propers al mitjà. La renda real de banca i d’assegurances, lloguer de béns mobles, serveis a les persones i a les empreses i ensenyament s’ha incrementat a ritmes inferiors al del conjunt. Convé indicar que han guanyat més participació les branques molt relacionades amb la demanda de consum de les famílies residents i que han tendit a guanyar-ne menys les branques més relacionades amb la demanda turística.
L’hostaleria
En aquesta branca s’inclouen les unitats d’explotació l’activitat principal de les quals consisteix en la producció de serveis d’allotjament. Aquestes es poden agrupar en quatre conjunts: establiments hotelers, apartaments turístics, altres allotjaments reglats (legalitzats) i allotjaments no reglats. Fan part del que anomenam establiments hotelers els hotels, els hostals, les ciutats de vacances i les cases d’hostes. Els apartaments turístics corresponen solament els apartaments legalitzats. Els allotjaments no reglats, o no legalitzats, són aquells que es destinen a ús turístic sense comptar amb llicència de l’Administració turística.
L’oferta hotelera comptava el 2000 amb 305.201 places. La majoria corresponia a les categories d’hotels d’una, dues i tres estrelles. La suma d’aquestes suposava el setanta per cent (75,4%) del total de places hoteleres. Val a dir que els hotels de tres estrelles aporten més de la meitat del nombre de places del grup de referència, la qual cosa els converteix en la principal especialització turística de les illes.
L’oferta de serveis d’allotjament en apartaments turístics va experimentar un creixement important a partir del 1970, arran de l’augment de la seva demanda, com a conseqüència de les pluges dels preus dels serveis de l’hoteleria que havien hagut d’absorbir augments considerables de les remuneracions del personal assalariat. Els primers apartaments turístics s’explotaren com a annexos d’establiments hotelers o com a elements complementaris d’aquests. La seva legalització com a unitats de producció turística no s’inicià fins els anys vuitanta i topà d’antuvi amb dificultats encara no resoltes del tot. Per això cal parlar d’apartaments turístics legalitzats i d’apartaments turístics no reglats. El nombre total d’apartaments legalitzats a finals del 2000 sumava 99.311 places, que es distribuïen en parts gairebé iguals entre tres categories, amb predomini de la de dues claus.
En el grup dels allotjaments no reglats s’inclouen apartaments no legalitzats, xalets, habitatges usats per turistes en régim de propietat o de lloguer, cases d’amics i similars. La comercialització d’aquests productes es fa sovint fora dels circuits d’intermediació dels tours-operadors: a través d’agents de la propietat immobiliària o similars. L’oferta d’allotjament d’aquest tipus ha tendit en els darrers anys a disminuir com a conseqüència de la progressiva legalització d’apartaments. El nombre de places d’ús turístic no reglades existents a les illes el 2000 se situava prop del trenta per cent (27,8%) de les places reglades.
Les variables explicatives del procés de creació del capital hoteler i d’allotjament turístic són els augments efectius de l’afluència turística, els guanys efectius obtenguts i les previsions sobre la seva evolució futura i les expectatives de guany a mitjan termini. A la primera etapa primà sobre les altres variables l’increment efectiu de la demanda turística.
La creació i l’ampliació de la planta hostalera ha suposat l’aplicació d’un volum elevat de recursos a formació bruta de capital. La inversió en ampliació de la planta hostalera s’ha desplegat d’acord amb les indicacions fetes més amunt. Les inversions en reposicions han tendit a situar-se per sota de les taxes reals de depreciació dels mitjans materials de producció, la qual cosa ha fet que l’hostaleria hagi presentat un dèficit permanent d’inversions en reposicions que ha afectat la qualitat mitjana dels serveis produïts.
5 Les conseqüències sobre la demanda
Els augments de la producció han generat increments de la demanda de consum i d’inversió. Per tal d’exposar els trets més importants del comportament de la demanda ens ocuparem separadament del consum privat, del consum públic, del consum turístic, de la inversió i del saldo net exterior.
El consum privat
La comparació de les taxes de consum de les famílies residents amb les del conjunt de l’Estat posa de manifest, entre d’altres coses, que el consum privat té a les illes una major ponderació sobre el PIB. Les famílies balears destinen a consum una porció de renda inferior a la mitjana espanyola. Aquest fenomen s’explica en funció d’una major propensió a l’estalvi, un major pes de la inversió real, el fort creixement de les taxes de consum en els darrers vint anys i el fet que els volums reals de PIB són relativament més grans a les Balears que en el conjunt de l’estat espanyol. En segon lloc, destaca que els nivells de consum per persona són més alts que en el conjunt de l’Estat com a conseqüència d’uns nivells relatius de renda també més alts.
El consum públic
La pulsació del consum públic és relativament baixa com a conseqüència d’un escàs desenvolupament de l’Administració autonòmica i de la seva insuficient dotació en competències i en finançament. A això s’afegeix una certa penúria dels serveis provincials de l’Administració perifèrica de l’Estat i una dotació dels Consells insulars i dels Ajuntaments situada per sota de les taxes regionals de producció. El creixement de la demanda de consum públic ha estat en el període 1970-2000 més intens que el del PIB, per la qual cosa s’ha incrementat la seva participació en el conjunt de la demanda insular.
La inversió
La formació bruta de capital absorbeix una quota de renda més elevada que la mitjana espanyola. La creació i l’ampliació de la planta turística d’allotjament i de serveis complementaris, l’augment de la demanda d’habitatges de primera i segona residència, el creixement de la planta dedicada a la producció de serveis no turístics, la modernització gradual de bona part de la indústria, les reposicions hostaleres i de la resta d’establiments turístics i d’altres factors, han determinat que en els darrers trenta anys s’aplicàs a inversió una prat important de la renda regional.
La formació bruta de capital ha presentat un ritme mitjà de creixement real inferior al de la demanda regional i del PIB. D’aquesta manera la participació de la inversió sobre el PIB s’ha vist reduïda lleugerament. L’anàlisi de seu comportament en el període 1964-2000 posa de manifest l’existència d’una relació històrica que associa les dimensions i el signe de les taxes de creixement de la inversió amb les dimensions i el signe de les taxes de variació de la demanda turística. Més concretament, les taxes de creixement de la inversió varen ser força elevades (de l’ordre del catorze per cent anual) en els anys 1964-73, negatives entre 1973 i 1980 i, de bell nou, positives (de l’ordre del 7 per cent anual) entre 1980 i 1992. A partir del 1994 la inversió en capital productiu va tornar a prendre volada a l’empara de la recuperació de la demanda turística i de l’excedent que aquesta genera.
La demanda turística
L’evolució de la demanda que fan els turistes presenta dues característiques bàsiques. D’una banda el seu creixement en el període 1970-95 ha estat inferior al de la suma dels altres components de la demanda. Per això el pes del consum turístic sobre el PIB ha tendit a reduir-se. D’altra part, s’observa que altes taxes de creixement del consum turístic s’han donat associades a taxes més elevades de la demanda regional i del PIB i que taxes lleugerament negatives de creixement del consum turístic s’han donat associades a increments escassos de la demanda regional i del PIB.
En relació a la demanda turística, cal analitzar tres qüestions principals: les xifres d’afluència, els volums de pernoctacions i la despesa feta per persona i dia. L’afluència turística presentà entre 1960 i 1973 un creixement que es desplegà a un ritme mitjà anual acumulatiu del 18,8 per cent. En els anys 1974-77 l’afluència se situà en nivells inferiors als del 1973 com a conseqüència de l’impacte de la primera crisi del petroli. En el bienni 1978-79 l’afluència es va situar per damunt del llistó de l’any 1973 gràcies als efectes derivats de la forta devaluació de la pesseta acordada pel Govern espanyol el juliol del 1977. El 1980, a causa de l’impacte de la segona crisi del petroli, l’afluència retrocedí fins a un nivell lleugerament inferior al del 1973. A partir del 1981 la progressiva recuperació de les economies europees abonà un creixement gradual de l’afluència de visitants que es perllongà fins al 1988, amb l’excepció de la baixa de l’any 1985, deguda al capteniment contractiu del turisme britànic. El 1988 se superà la xifra dels set milions de turistes. L’any següent es registrà una nova contracció del nombre global de visitants deguda, sobretot, al comportament de la demanda britànica i, en menor mesura, de la nòrdica. El 1995 s’assolí una xifra propera als 8,5 milions de turistes i en el bienni 1999-2000 es va superar la cota dels 10,5 milions de turistes.
La despesa turística per dia d’estada ha presentat una tendència contractiva que s’ha desplegat a una taxa anual acumulativa d’un 1,1 per cent. Com a conseqüència d’això, el valor real de la despesa turística per persona i dia disminuí, en el període 1964-92, un trenta dos per cent (32%). Aquest fet es deriva de dues causes principals: la progressiva reducció de la renda mitjana dels turistes que s’ha donat a mesura que ha augmentat el seu nombre i el capteniment dels preus turístics que han presentat increments superiors als del contravalor en pessetes de la renda corrent disponible de les famílies europees. El 1993-95 es donà una recuperació del valor adquisitiu de la despesa turística per persona i dia. Aquest fet fou degut, sobretot, a les devaluacions de la pesseta dins el context de les turbulències monetàries internacionals del 1993-95. En el bienni 1999-2000 es va constatar un increment notable, superior al 4% anual, del valor nominal de la despesa turística unitària.
6. Les conseqüències sobre la renda
Si es mira l’evolució de la renda real, un pot observar que s’ha multiplicat, en els darrers quaranta anys, gairebé un cinc (4,85). Això equival a un ritme mitjà de creixement d’un 5,2 per cent anual acumulatiu. Dit altrament, l’economia de les illes generà el 1992 un volum real de béns i serveis cinc vegades més gran que l’any 1960. La relació PIB per habitant, en el decurs del mateix període, s’ha multiplicat per més de dos i mig (2,63), la qual cosa equival a un increment mitjà anual acumulatiu d’un 3,2 per cent.
L’evolució del PIB ha demostrat un grau d’alt de flexibilitat a l’alça, sobretot en els anys 1960-73, i 1985-88 i 1994-2000. També ha demostrat una notable resistència a la baixa. S’han donat baixes, solament, en quatre dels trenta anys considerats: 1974, 1976, 1980 i 1985. Les baixes en els quatre anys esmentats han estat d’escassa envergadura. Altrament, les variacions del PIB per habitant s’han vist sotmeses a oscil•lacions d’una certa entitat. Així, la baixa registrada en el trienni 1974-76 no es va veure compensada fins el 1982. Davant la fermesa del creixement del PIB, cal assenyalar que la relació PIB per habitant ha demostrat un dinamisme similar. El 2000 l’import del PIB per habitant es va situar en 20.664 euros (3.438.203 ptes.). Això és, en la posició més alta dins el conjunt espanyol.
7 Els ingressos per turisme
El total dels ingressos per turisme el 2000 es varen situar lleugerament per sobre dels 7.079,5 milions d’euros (1.177.935,9 milions de ptes.). Els increments nominals dels ingressos per turisme han estat en els darrers anys importants: basta recordar que el 1990 els ingressos per turisme es varen situar en 438.874,9 milions de ptes.
El volum d’ingressos indicats inclouen els que corresponen a l’enquesta sobre la despesa turística i, a més, els generats pel turisme de segona residència, el turisme nàutic, el turisme que ve de la Península a fer estades curtes de vacances amb motiu de ponts o caps de setmana, una part del turisme que ve per via marítima, el turisme nàutic transeünt, el turisme de creuer, etc.
8 Algunes reflexions
L’especialització turística de les Balears en la producció de serveis turístics constitueix un món complex de relacions i interrelacions que no es pot jutjar a la lleugera. La prosperitat de les illes s’ha basat en l’explotació d’aquest producte i en dependrà durant molt de temps encara. La demanda de serveis d’oci presenta una evolució tendencial creixent en el món occidental. De cara al futur es fa difícil pensar que les Balears deixin de ser un lloc privilegiat de producció de serveis turístics, atesa la seva rendibilitat empresarial.
Cal tenir en compte a l’hora de fer un balanç del turisme que aquest comporta uns costos públics, no necessàriament inclosos en els costos empresarials, que no es poden deixar de tenir en compte (infraestructures, sanejament, comunicacions, neteja pública, etc.). Sobretot, cal dissenyar i aplicar de cara al futur una estratègia regional econòmica que faci possible el manteniment de l’atractiu turístic diferencial de les Balears, la continuïtat de l’afluència turística i l’augment de la seva rendibilitat privada i, sobretot, pública i col•lectiva.
Juliol 2002
9 Referències bibliogràfiques
AJUNTAMENT DE CALVIÀ (1995). Calvià, Agenda local 21, 92 pàg., Palma
BARDOLET, E. (diversos anys). Información de la Evolución Turística de las Islas Baleares, Conselleria de Turisme, Palma.
BLASCO, A; SEGURA, F. (1994). Legislación turística estatal y balear, UIB, Conselleria de Turisme i Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, 600 pàg., Palma.
DIVERSOS AUTORS (1987). Llibre blanc del turisme, Conselleria de Turisme i UIB, Palma.
FUNDACIÓ CAIXES D’ESTALVI CONFEDERADES (Editor) (1990). Economía de las Comunidades Autónomas. Baleares, 422 pàg., Madrid.
INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS (Editor) (1990). 30 anys de turisme a Balears, 302 pàg., Palma.
MANERA ERBINA, C. (2001) Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Munaner editor, Palma.
MANERA ERBINA, C. (2001). El factor humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica, a: “Informe econòmic i social”, Sa Nostra, Palma.
NAVINÉS BADAL, F. (1990). El procés de terciarització a Balears, Premsa Universitària, Palma.
PARELLADA, M. et al. (1989). Model Balears 1988-2000, Fundescoop, 144 pàgs., Madrid.
VIDAL, J.; RITA, J; MARIN, C. (1994). Menorca reserva de la biosfera. Consell Insular de Menorca, Sa Nostra i Institut Menorquí d’Estudis, Maó.
SA NOSTRA (Editor) (diversos anys). Informe econòmic i social de les Illes Balears (edicions anuals dels anys 1998, 1999 i 2000), Palma.
Notes
(1) Sobre les causes de l’eclosió a les Balears del turisme de masses, vegeu l’obra de Carles Manera Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Munaner editor: Palma 2001. Vegeu del mateix autor El factor humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica a: “Informe econòmic i social”, Sa Nostra: Palma 2001.
(2) L’etapa de referència va tenir continuïtat al llarg dels anys 1997-99: l’afluència de turistes va superar els 10 milions anuals. El 2000 es va iniciar, probablement, una nova etapa caracteritzada pel manteniment, amb una lleugera tendència a la baixa, de la demanda turística.
(3) L’ocupació va continuar el seu creixement. El nombre mitjà de persones ocupades el 2000 es va situar per sobre de les 350 mil persones.
(4) La immigració es va intensificar considerablement en el període 1997-2001. El nombre de persones estrangeres donades d’alta a la Seguretat Social es va situar el juny de 2001 en 39.547. La major part (23.824) corresponia al col•lectiu d’estrangers comunitaris i la resta (15.723) al d’estrangers no comunitaris. A les dades anteriors s’han de sumar les xifres corresponents a la immigració peninsular, que en els anys de referència va continuar fluint.
Mostrando entradas con la etiqueta Turisme. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Turisme. Mostrar todas las entradas
viernes, 29 de enero de 2010
jueves, 14 de enero de 2010
El futur del turisme a la Mediterrània (2005)
Tot projecte de futur s’ha de basar en una anàlisi acurada i en una comprensió adequada dels problemes que afecten el present, les tendències bàsiques que s’hi observen i llur consistència a mitjan i llarg termini. Qualsevol projecte sobre el futur de les Illes Balears ha de tenir en compte la realitat del turisme, les seves línies de força, l’abast i la naturalesa dels problemes que l’afecten actualment, un bon diagnòstic de conjunt i les tendències de fons que el caracteritzen.
El turisme constitueix un pilar bàsic de l’economia balear. Demana atenció, anàlisis rigoroses i suport. En els darrers anys ha viscut una etapa turbulenta de canvis profunds, que convé situar en el seu context per entendre'ls adequadament, amb la doble perspectiva del present i del futur.
El turisme actual. A principis dels anys 90 la UE pren una decisió que serà transcendental i que tindrà una incidència molt important. S’implanta l’anomenada desregulació aèria, que dóna lloc a la creació de companyies privades que implanten noves rutes. De fet s’obren totes les rutes que poden ser rendibles. Entre elles les que ens afecten de manera més directa: les rutes de destinació turística. En el paquet turístic tradicional la desregulació aèria no hi té una incidència rellevant. Poc a poc, però, es crea una situació de competència creixent, que evoluciona fins a arribar a l’aparició de les companyies de baix cost.
La difusió de l’ús de la internet i els vols de baix cost determinen que el paquet turístic tradicional entri en una fase de dificultats. La força del paquet turístic tradicional es basava en el fet que el seu preu era assequible perquè es vols xarter eren barats i els serveis d’allotjament tenien uns preus raonables. En la nova situació, per primera vegada un ciutadà individual pot muntar un paquet turístic a mida, a un preu tant o més competitiu que el dels turoperadors. Aquests perden clientela i els seus paquets turístic perden part del seu atractiu. Els fets exposats fan que entrin en crisi les empreses que formen part del paquet turístic tradicional. El model de sol i platja, en canvi, no entra en crisi. El volum de persones que a nivell mundial es mou per fer turisme de sol i platja no es redueix. Els indicadors disponibles parlen, fins i tot, d’augments del nombre de persones que fan aquest tipus de turisme. Augmenta el nombre de persones i de viatges, però disminueix l’estada mitjana (promedi de dies de pernoctació per viatger). A les Illes la reducció del nombre de pernoctacions va des d’una mitjana de l’ordre dels 14/15 dies a una mitjana que actualment se situa prop dels 7 dies per viatger. A més, disminueix la despesa mitjana per turista i dia.
La crisi del paquet turístic. Cal dir que el turisme a la Mediterrània no està en crisi. El que està en crisi són els sectors que fan part del paquet turístic o que depenen d’ell (turoperadors, vols xarter, transport terrestre, etc.). Les xifres dels aeroports s’han estabilitzat o han crescut lleugerament. L’oferta turística de sol i platja està bàsicament instal•lada a països de la Mediterrània (Tunísia, Grècia, Turquia, Croàcia, Egipte, etc.), a les Canàries i al Carib. La competència de la Mediterrània que més ens afecta és aquella que ve dels països que no fan part de l’eurozona. Fa mal competir amb els costos socials d’aquests països, que es veuen afavorits, a més, per un canvi més favorable en termes adquisitius de les seves monedes. El mercat britànic a les Illes Balears topa amb dificultats a causa de l’elevació de la taxa de canvi de l’euro sobre la lliura esterlina.
Pel que fa al Carib, l’oferta d’allotjament turístic cada vegada és més gran. D’altra part, el Carib gaudeix d’un atractiu basat en la seva relativa novetat i en l’exotisme. Val a dir que el Carib absorbeix una part gran de la demanda turística provinent dels mercats emissors europeus. L’oferta d’allotjament s’ha construït en aquestes zones a partir de l’experiència adquirida a les destinacions turístiques pioneres.
El turisme residencial. La crisi del paquet turístic s’ha donat associada a un augment gradual del turisme residencial, que utilitza en gran part vies de comercialització pròpies. L’ampliació de la demanda del turisme residencial mereix una doble valoració. D’una banda, la seva pulsació ha permès mantenir els nivells globals d’activitat turística, atès que les estimacions més fiables situen la participació de les estades produïdes per aquest segment del turisme en una taxa del 30/35 % del total de les pernoctacions turístiques realitzades a la Mediterrània occidental en els darrers anys. No convé rebutjar aquesta nova forma de fer turisme, ben al contrari convé acceptar-la i potenciar-la, tot regulant-la per tal de defensar dues coses: la marca de qualitat de les illes i els drets dels turistes consumidors.
Situació actual. La situació actual es caracteritza, sobretot, per un procés de canvis profunds i transcendents, que cal conèixer pel que fa a la seva dinàmica i a les seves característiques més rellevants.
Els turoperadors intenten, davant la nova situació, recuperar posicions. A aquest fi fan un plantejament nou del paquet turístic amb l’objectiu de posar-lo a l’altura de les ofertes de les companyies de transport de baix cost. D’altra part són conscients que han de tenir a la internet una implantació molt potent. Les perspectives de futur indiquen que els turoperadors combinaran transport xarter i de baix cost i potenciaran els portals de la xarxa. En aquests moments algunes cadenes aconsegueixen a través de la xarxa prop d’un 20% de l’ocupació. Les reserves a través d’internet augmenten, sobretot, en el segment dels joves. Les reserves a través de la xarxa generades pel turisme familiar augmenten a una taxa menor, atesa la valoració que aquest grup fa dels serveis de guia turístic, serveis mèdics, assistència tècnica, assegurances i d’altres que s’inclouen en el paquet turístic.
La situació futura depèn de la participació que sobre el total del mercat turístic aconsegueixi de mantenir el paquet turístic amb les modificacions que s’hi introduiran. La situació futura també depèn dels esforços que les empreses hoteleres facin en l’àmbit de la comercialització directa. Val a remarcar que els turoperadors no saben encara quina participació restarà a les seves mans dins el mercat quan aquest hagi madurat i s’hagi estabilitzat. La situació actual és fluïda i incerta.
L’empresari turístic de les Illes gaudeix d’un nivell de coneixements del sector a la Mediterrània i a nivell internacional d’una importància cabdal. A més, tenim una anomenada arrelada i un prestigi consolidat en els mercats emissors. Les Illes Balears disposen d’un capital de coneixements individuals i col•lectius, privats i públics, que superen amb escreix els que tenen els agents dels indrets competidors.
La nostra competència es caracteritza per treballar amb uns costos socials més baixos que els nostres i amb uns elements de producció que no incorporen els errors que es varen fer en els anys de la creació de la base turística actual. Els establiments d’allotjament que ens fan competència estan fets amb coneixement d’allò que desitja el turista actual. S’integren en la natura que els envolta, deixen espais lliures d’esbarjo, eviten saturacions urbanístiques i responen a dissenys amables, que conviden al descans i ofereixen confort.
Reconversió d’establiments d’allotjament. L’anàlisi de les qüestions anteriors ens fa constatar que el producte turístic balear necessita un canvi per donar resposta a les noves aspiracions dels turistes i a les noves tendències de la demanda. Cal que ens plantegem l’adequació de l’oferta turística als requeriments actuals de la demanda. Cal la transformació d’usos, l’augment de categories i la actualització de paràmetres de les normatives urbanístiques.
La qualitat total. Cal pensar en termes de qualitat total. Aquesta abasta els establiments d’allotjament, l’entorn, les infrastructures públiques, l’oferta complementària, etc. La qualitat és una bona relació entre el que el turista rep i el preu que paga. La qualitat total vol dir que el conjunt de la destinació turística ha d’oferir un nivell similar, i si és possible homogeni, de qualitat. La qualitat total no casa amb zones degradades barrejades amb zones rehabilitades. Tampoc no s’adiu amb zones ben dotades d’infrastructures públiques i zones en les quals aquestes són insuficients. Tampoc no és viable en el context d’unes zones amb una oferta complementària adequada i d’altres on aquesta oferta presenta deficiències notables. La qualitat integral és aquella que es troba per tot: restaurants, comunicacions, serveis d’informació, serveis mèdics, serveis d’allotjament, sales de festes, excursions, via pública, comerços, etc.
En suma, davant la situació dels mercats turístics i davant dels reptes que aquests plantegen a les Illes Balears, cal que mirem l’adequació i suficiència de les línies de resposta possibles. L’evolució de la situació ens indicarà gradualment les mesures centrals i complementàries que caldrà adoptar. Amb aquest esperit, pragmàtic i realista, obert i lliure de prejudicis, el turisme a les Illes Balears s’ha d’incorporar com a eix central a qualsevol projecte de futur amb sentit de viabilitat.
Prada de Conflent, 16-VIII-2005
El turisme constitueix un pilar bàsic de l’economia balear. Demana atenció, anàlisis rigoroses i suport. En els darrers anys ha viscut una etapa turbulenta de canvis profunds, que convé situar en el seu context per entendre'ls adequadament, amb la doble perspectiva del present i del futur.
El turisme actual. A principis dels anys 90 la UE pren una decisió que serà transcendental i que tindrà una incidència molt important. S’implanta l’anomenada desregulació aèria, que dóna lloc a la creació de companyies privades que implanten noves rutes. De fet s’obren totes les rutes que poden ser rendibles. Entre elles les que ens afecten de manera més directa: les rutes de destinació turística. En el paquet turístic tradicional la desregulació aèria no hi té una incidència rellevant. Poc a poc, però, es crea una situació de competència creixent, que evoluciona fins a arribar a l’aparició de les companyies de baix cost.
La difusió de l’ús de la internet i els vols de baix cost determinen que el paquet turístic tradicional entri en una fase de dificultats. La força del paquet turístic tradicional es basava en el fet que el seu preu era assequible perquè es vols xarter eren barats i els serveis d’allotjament tenien uns preus raonables. En la nova situació, per primera vegada un ciutadà individual pot muntar un paquet turístic a mida, a un preu tant o més competitiu que el dels turoperadors. Aquests perden clientela i els seus paquets turístic perden part del seu atractiu. Els fets exposats fan que entrin en crisi les empreses que formen part del paquet turístic tradicional. El model de sol i platja, en canvi, no entra en crisi. El volum de persones que a nivell mundial es mou per fer turisme de sol i platja no es redueix. Els indicadors disponibles parlen, fins i tot, d’augments del nombre de persones que fan aquest tipus de turisme. Augmenta el nombre de persones i de viatges, però disminueix l’estada mitjana (promedi de dies de pernoctació per viatger). A les Illes la reducció del nombre de pernoctacions va des d’una mitjana de l’ordre dels 14/15 dies a una mitjana que actualment se situa prop dels 7 dies per viatger. A més, disminueix la despesa mitjana per turista i dia.
La crisi del paquet turístic. Cal dir que el turisme a la Mediterrània no està en crisi. El que està en crisi són els sectors que fan part del paquet turístic o que depenen d’ell (turoperadors, vols xarter, transport terrestre, etc.). Les xifres dels aeroports s’han estabilitzat o han crescut lleugerament. L’oferta turística de sol i platja està bàsicament instal•lada a països de la Mediterrània (Tunísia, Grècia, Turquia, Croàcia, Egipte, etc.), a les Canàries i al Carib. La competència de la Mediterrània que més ens afecta és aquella que ve dels països que no fan part de l’eurozona. Fa mal competir amb els costos socials d’aquests països, que es veuen afavorits, a més, per un canvi més favorable en termes adquisitius de les seves monedes. El mercat britànic a les Illes Balears topa amb dificultats a causa de l’elevació de la taxa de canvi de l’euro sobre la lliura esterlina.
Pel que fa al Carib, l’oferta d’allotjament turístic cada vegada és més gran. D’altra part, el Carib gaudeix d’un atractiu basat en la seva relativa novetat i en l’exotisme. Val a dir que el Carib absorbeix una part gran de la demanda turística provinent dels mercats emissors europeus. L’oferta d’allotjament s’ha construït en aquestes zones a partir de l’experiència adquirida a les destinacions turístiques pioneres.
El turisme residencial. La crisi del paquet turístic s’ha donat associada a un augment gradual del turisme residencial, que utilitza en gran part vies de comercialització pròpies. L’ampliació de la demanda del turisme residencial mereix una doble valoració. D’una banda, la seva pulsació ha permès mantenir els nivells globals d’activitat turística, atès que les estimacions més fiables situen la participació de les estades produïdes per aquest segment del turisme en una taxa del 30/35 % del total de les pernoctacions turístiques realitzades a la Mediterrània occidental en els darrers anys. No convé rebutjar aquesta nova forma de fer turisme, ben al contrari convé acceptar-la i potenciar-la, tot regulant-la per tal de defensar dues coses: la marca de qualitat de les illes i els drets dels turistes consumidors.
Situació actual. La situació actual es caracteritza, sobretot, per un procés de canvis profunds i transcendents, que cal conèixer pel que fa a la seva dinàmica i a les seves característiques més rellevants.
Els turoperadors intenten, davant la nova situació, recuperar posicions. A aquest fi fan un plantejament nou del paquet turístic amb l’objectiu de posar-lo a l’altura de les ofertes de les companyies de transport de baix cost. D’altra part són conscients que han de tenir a la internet una implantació molt potent. Les perspectives de futur indiquen que els turoperadors combinaran transport xarter i de baix cost i potenciaran els portals de la xarxa. En aquests moments algunes cadenes aconsegueixen a través de la xarxa prop d’un 20% de l’ocupació. Les reserves a través d’internet augmenten, sobretot, en el segment dels joves. Les reserves a través de la xarxa generades pel turisme familiar augmenten a una taxa menor, atesa la valoració que aquest grup fa dels serveis de guia turístic, serveis mèdics, assistència tècnica, assegurances i d’altres que s’inclouen en el paquet turístic.
La situació futura depèn de la participació que sobre el total del mercat turístic aconsegueixi de mantenir el paquet turístic amb les modificacions que s’hi introduiran. La situació futura també depèn dels esforços que les empreses hoteleres facin en l’àmbit de la comercialització directa. Val a remarcar que els turoperadors no saben encara quina participació restarà a les seves mans dins el mercat quan aquest hagi madurat i s’hagi estabilitzat. La situació actual és fluïda i incerta.
L’empresari turístic de les Illes gaudeix d’un nivell de coneixements del sector a la Mediterrània i a nivell internacional d’una importància cabdal. A més, tenim una anomenada arrelada i un prestigi consolidat en els mercats emissors. Les Illes Balears disposen d’un capital de coneixements individuals i col•lectius, privats i públics, que superen amb escreix els que tenen els agents dels indrets competidors.
La nostra competència es caracteritza per treballar amb uns costos socials més baixos que els nostres i amb uns elements de producció que no incorporen els errors que es varen fer en els anys de la creació de la base turística actual. Els establiments d’allotjament que ens fan competència estan fets amb coneixement d’allò que desitja el turista actual. S’integren en la natura que els envolta, deixen espais lliures d’esbarjo, eviten saturacions urbanístiques i responen a dissenys amables, que conviden al descans i ofereixen confort.
Reconversió d’establiments d’allotjament. L’anàlisi de les qüestions anteriors ens fa constatar que el producte turístic balear necessita un canvi per donar resposta a les noves aspiracions dels turistes i a les noves tendències de la demanda. Cal que ens plantegem l’adequació de l’oferta turística als requeriments actuals de la demanda. Cal la transformació d’usos, l’augment de categories i la actualització de paràmetres de les normatives urbanístiques.
La qualitat total. Cal pensar en termes de qualitat total. Aquesta abasta els establiments d’allotjament, l’entorn, les infrastructures públiques, l’oferta complementària, etc. La qualitat és una bona relació entre el que el turista rep i el preu que paga. La qualitat total vol dir que el conjunt de la destinació turística ha d’oferir un nivell similar, i si és possible homogeni, de qualitat. La qualitat total no casa amb zones degradades barrejades amb zones rehabilitades. Tampoc no s’adiu amb zones ben dotades d’infrastructures públiques i zones en les quals aquestes són insuficients. Tampoc no és viable en el context d’unes zones amb una oferta complementària adequada i d’altres on aquesta oferta presenta deficiències notables. La qualitat integral és aquella que es troba per tot: restaurants, comunicacions, serveis d’informació, serveis mèdics, serveis d’allotjament, sales de festes, excursions, via pública, comerços, etc.
En suma, davant la situació dels mercats turístics i davant dels reptes que aquests plantegen a les Illes Balears, cal que mirem l’adequació i suficiència de les línies de resposta possibles. L’evolució de la situació ens indicarà gradualment les mesures centrals i complementàries que caldrà adoptar. Amb aquest esperit, pragmàtic i realista, obert i lliure de prejudicis, el turisme a les Illes Balears s’ha d’incorporar com a eix central a qualsevol projecte de futur amb sentit de viabilitat.
Prada de Conflent, 16-VIII-2005
Els reptes del turisme a les Balears (2005)
La situació actual del turisme a les Balears es caracteritza per la pulsació d’un conjunt de canvis que afecten de manera rellevant els diversos components dels mercats turístics tradicionals. La situació no s’ha estabilitzat encara, cosa per la qual no es poden emetre judicis definitius ni tampoc es poden indicar, de manera taxativa, les mesures a prendre per acarar els reptes que es plantegen.
Al llarg de la història del turisme de masses a les Balears, s’han constatat canvis de relativa importància que han afectat, en cada cas de manera diferent, l’evolució de la demanda i dels seus components. D’aquí la importància que té veure la situació actual des d’un punt de vista temporalment prou llarg, amb l’objecte de poder avaluar la situació actual en el marc d’un context temporal ampli i, alhora, ric en experiències.
Dividim l’exposició en set apartats: el turisme dels anys 50, el turisme dels anys 60, el turisme actual, la crisi del paquet turístic, situació actual, la qualitat integral i observació final.
El turisme dels anys 50
És molt convenient començar fent una referència al turisme dels anys 50 del segle passat. La conveniència no es basa en l’interès de fer una memòria històrica, sinó en el fet que aleshores es produí un canvi profund i transcendent.
Ara ens trobem immersos en un altre canvi, també profund i transcendent, per bé que basat en raons distintes. A principi dels anys 50 l’hostaleria a les illes era poc abundant (més bé escassa), estava molt concentrada en la categoria alta i era destinada a un turisme de capacitat adquisitiva elevada. Entre els hotels capdavanters d’aleshores podem citar el Mediterrani, Victòria, Alcina, Formentor, Maricel, etc. Aquells varen ser anys d’un turisme amb una elevada capacitat de despesa, però minoritari. Donava feina a poques persones i tenia unes repercussions sobre l’activitat econòmica global i sobre el benestar social força limitades.
Aquest tipus de turisme i l’hostaleria que el servia desapareix en els anys posteriors, perquè el turisme d’élite era en aquells moments incompatible amb el turisme social. Arran de la reconstrucció europea posterior a la II Guerra Mundial s’imposa gradualment en els convenis col•lectius de treballadors amb empresaris la figura nova de les vacances pagades com a dies de feina. El fenomen comença al Regne Unit a l’empara de la força dels “Trade Unions” i, poc després a Alemanya gràcies a les reivindicacions del poderós sindicat del metall. Les vacances pagades permet que els treballadors descobreixin la possibilitat de fer vacances al Sud d’Europa, que ofereix un bon clima, bellesa natural i preus atractius.
Mentrestant apareixen els organitzadors de viatges, els anomenat turoperadors. La seva força inicial es basa en la organització de paquets turístics en els qual inclouen el transport aeri, el terrestre, l’allotjament i l’assistència de guies. D’altra part, aconsegueixen que els paquets turístics es puguin vendre a uns preus raonablement baixos per dues raons. En primer lloc perquè aconsegueixen produir sèries de vols xarters (diferents dels vols regulars) que són prop d’un 70 % més barats que el vols regulars. En segon lloc, perquè els preus de les destinacions mediterrànies són molt barats a causa d’una situació econòmica caracteritzada per l’endarreriment, un escàs dinamisme i un creixement feble.
L’aposta del organitzadors de viatges obté un doble èxit. Primer de tot és un èxit econòmic consistent en l’oferta d’uns preus dels paquets turístics a uns preus molt assequibles. El segon èxit és social i consisteix en fer possible el consum de serveis turístics a unes capes socials molt nombroses.
El turisme dels anys 60
El model descrit és el que hem conegut i amb el qual hem conviscut des dels anys 60 fins a principis dels 90. La seva pulsació ha estat per a les illes font d’un creixement intens, d’un desenvolupament consistent i d’una evolució molt positiva del PIB i de la renda.
Els indicadors econòmics disponibles demostren que entre els anys 60 i els primers 90 s’ha ha produït a les Balears una gran transformació econòmica derivada de l’impuls que hi ha transmès el desenvolupament turístic. La durada del model de referència es produeix sense variacions important i sense una competència exterior important. Una durada de més de 30 anys és sorprenent i, sobretot, és molt gran.
El turisme actual
A principis de la dècada dels anys 90 la UE pren una decisió que serà transcendental i que tindrà una incidència molt important en el sector turístic. Ens referim a la desregulació aèria, que contempla que qualsevol empresa que compleixi els criteris previstos (que són prou trivials), podrà operar com a companyia aèria. Primer s’imposen certes condicions, que amb el temps es relaxen fins que s’assoleix una situació de llibertat gairebé absoluta, per bé que persisteixen algunes normes d’escassa rellevància.
La desregulació aèria dóna lloc a la creació de companyies privades que obren rutes des de totes les grans capitals d’Europa cap el Sud mediterrani i, conseqüentment, cap a les Balears. També obren rutes que posen en comunicació totes les capitals europees entre elles mateixes. De fet obren totes les rutes, de tot tipus, que pensen que poden ser rendibles. Nosaltres ens referirem solament a aquelles rutes que ens afecten de manera més directa: les rutes de destinació turística.
En el paquet turístic tradicional la nova situació creada per la desregulació aèria no hi té una incidència rellevant. Poc a poc, però, es va creant una situació de gran competència que evoluciona fins a arribar a l’aparició de les companyies de “low cost”. A partir d’aquí les coses començaran a canviar.
D’altra part, la difusió de l’ús de la internet determina que el paquet turístic tradicional entri en una fase que podríem anomenar de dificultats creixents. La força del paquet turístic tradicional es basava en el fet que el seu preu era assequible perquè es vols xarter eren barats i els serveis d’allotjament tenien uns preus raonables. En la nova situació ens trobem que per primera vegada un ciutadà individual o una unitat familiar pot muntar un paquet turístic, fet a mida, a un preu tant o més competitiu que el que ofereixen els turoperadors. Aquests perden clientela i els seus paquets turístic perden part del seu atractiu tradicional.
Com a conseqüència dels fets exposats, entren en crisi les empreses que formen part del paquet turístic tradicional. El model de sol i platja, en canvi, no entra en crisi. Basta observar les xifres que a nivell mundial es mou per fer turisme a indrets que ofereixen serveis d’allotjament associats als atractius del sol i la platja. Els indicadors disponibles parlen, fins i tot, d’un augment continuat del nombre de persones que fan turisme de sol i platja. Augmenta el nombre de persones i e viatges, però disminueix l’estada mitjana (promedi de dies de pernoctació per viatger). En general es pot parlar d’una reducció del nombre de pernoctacions des d’una mitjana de l’ordre dels 15 dies a una mitjana que se pot situar entre el 8/9 dies per viatger.
La crisi del paquet turístic
Cal dir que les Balears no estan en crisi. El que està en crisi són els sectors que fan part del paquet turístic o que depenen d’ell (turoperadors, transport terrestre, serveis d’allotjament, etc.). Les xifres dels aeroports de les Balears s’han estabilitzat o han crescut lleugerament. Contràriament l’estada mitjana s’ha reduït i ha minvat la despesa turística per persona i dia.
La nova situació ha fet créixer el turisme residencial en els darrers deu anys arran de les facilitats que li ha proporcionat la reducció dels costos del transport aeri. L’augment del turisme residencial ha impulsat la compra i el lloguer de segones residències.
L’oferta turística de sol i platja està bàsicament instal•lada a països de la Mediterrània (Tunísia, Grècia, Turquia, Croàcia, Egipte, etc.) a les Canàries i, d’altra part, al Carib. La competència de la Mediterrània que més ens afecta és aquella que ve dels països que no fan part de l’eurozona. Fa mal competir amb els costos socials d’aquests països, que es veuen afavorits, a més, per un canvi més favorable per als consumidors de les seves monedes. El mercat britànic a Mallorca topa amb dificultats a causa de l’elevació de la taxa de canvi de l’euro sobre la lliura esterlina. Pel que fa al Carib el nombre de destinacions que proliferen fa que cada vegada sigui més àmplia. D’altra banda, el Carib gaudeix d’un atractiu basat en la seva relativa novetat i en l’exotisme, que exerceixen una forta pulsació entre els consumidors turístics. Val a dir que, en suma, el Carib absorbeix una part cada vegada més gran de la demanda turística provinent dels mercats emissors europeus. L’oferta d’allotjament s’ha construït en aquestes zones a partir de l’experiència adquirida en les destinacions turístiques pioneres. El disseny dels establiments i de les zones fa que el producte turístic sigui enormement atractiu.
El turisme residencial
La crisi del paquet turístic s’ha donat associada a un augment gradual del turisme residencial, que utilitza en gran part vies de comercialització pròpies. L’ampliació de la demanda del turisme residencial mereix una doble valoració. D’una banda, hem de dir que la seva pulsació ha permès mantenir els nivells econòmics globals d’activitat turística, atès que les estimacions més fiables situen la participació de les estades produïdes per aquest segment del turisme en una taxa propera al 35 % del total de les pernoctacions turístiques realitzades a les Balears en els darrers anys. D’altra banda, hem de dir que el turisme residencial genera un volum d’ocupació de mà d’obra menor que el corresponent als allotjament turístics (1 lloc de treball per cada 7 turistes).
No convé rebutjar aquesta nova forma de fer turisme, sinó ben al contrari convé acceptar-la i potenciar-la, tot regulant-la per tal de defensar la marca o segell de qualitat de les illes i de protegir els drets dels turistes consumidors.
Val a dir que dins del mateix conjunt de les disposicions reguladores citades s’hauria de contemplar també la modalitat del “time sharing”, que pot ser una de les alternatives per a la futura i inevitable reconversió dels allotjaments turístics tradicionals.
Situació actual
La situació actual es caracteritza, sobretot, per un procés de canvis profunds i transcendents, que cal conèixer i analitzar tant pel que fa a la seva dinàmica com a les seves característiques més rellevants.
La reacció dels turoperadors
En aquests moments els turoperadors intenten, davant la nova situació, recuperar posicions. A aquest fi fan un plantejament nou del paquet turístic amb l’objectiu de posar-se a l’altura de les ofertes de les companyies de transport de “low cost”. D’altra part son conscients que han d’aconseguir tenir a la internet una implantació poderosa i molt potent. Però les inversió a fer en aquest sentit són molt costoses, ja que no basta estar present a la xarxa: és necessari estar-hi present amb portals diferenciats, estructurats adequadament i amb les capacitats necessàries per poder aconseguir posicions capdavanteres poderoses.
Les perspectives de futur indiquen que els turoperadors combinaran transport xarter amb “low cost” i continuaran potenciant els portals que tenen oberts a la xarxa. La seva batalla comercial s’orienta ara a aconseguir la seva consolidació sobre la base de les dues línies d’acció indicades, en la direcció de les quals avancen gradualment. En aquests moments algunes cadenes aconsegueixen a través de la xarxa prop d’un 20% de les seves reserves. Aconseguir que la xarxa generi un 2/3 % de les reserves d’una empresa no resol res.
Les reserves a través d’internet van en augment, sobretot, en el segment de clients de menys de 40 anys d’edat. Les reserves a través de la xarxa generades pel turisme familiar augmenten a una taxa menor, atesa la valoració que aquest grup fa dels serveis de guia, serveis mèdics, assistència tècnica, assegurances i d’altres similars que es donen associats al paquet turístic.
Un futur no definit
La situació futura dependrà de la participació que sobre el total del mercat turístic aconsegueixi de mantenir el paquet turístic comercialitzat a través de les noves vies i amb les modificacions que s’hi puguin introduir. La situació futura també dependrà dels esforços que les empreses hoteleres balears sàpiguen fer en l’àmbit de la comercialització pròpia, a la qual s’havia renunciat tradicionalment.
Val a remarcar que els turoperadors no saben actualment amb quina participació es quedarà dins el mercat quan aquest hagi aconseguit una etapa de major estabilitat. La situació actual és encara d’incertesa: hi ha una gran inseguretat sobre la situació futura, sobre com acabarà el procés.
Un gran capital de coneixements
En el marc de la situació que hem descrit a grans trets es planteja una pregunta. Quines alternatives tenim a les illes? Hem estat pioners a l’hora de desenvolupar unes destinacions turístiques, que hem sabut mantenir i millorar. Davant les dificultats que s’han presentat al llarg dels darrers quaranta-cinc anys, sempre hem sabut esmenar errors i continuar endavant sense retrocessos.
Avui es tracta de fer replantejaments urbanístics a les zones turístiques i reconduir-les a situacions que les facin més amables, menys agressives i més atractives per a les aspiracions de la demanda. No ens ha de fer por el futur perquè tenim un coneixement gran del sector turístic, tenim una anomenada arrelada i un prestigi consolidat en els mercats emissors, disposem d’energies suficients, coneixem les experiències exteriors del Carib, de la Mediterrània i d’altres indrets del món, tenim una experiència ferma, molt rica i molt extensa.
A les Balears es disposa d’un capital de coneixements individuals i col•lectius, privats i públics, que superen amb escreix els que tenen els agents i els dels indrets competidors.
Oferta de la competència: millor disseny i menors costos
La nostra competència es caracteritza per treballar amb uns costos socials molt més baixos que els nostres i amb uns elements de producció que no han incorporat els errors que es varen fer a les Balears en els anys de la creació de la base turística i hotelera actual. Els establiments d’allotjament que ens fan competència estan fets amb coneixement d’allò que desitja el turista actual. S’integren en la natura que els envolta, deixen espais lliures d’esbarjo, eviten saturacions urbanístiques, estan fets d’acord amb dissenys amables, que conviden al descans i ofereixen confort.
Les noves aspiracions dels consumidors
La demanda que fan els turistes, com a consumidors de serveis, s’emmarca en un context d’una exigència cada vegada més gran de qualitat de les instal•lacions i de varietat, abundància i qualitat dels serveis que es posen a la seva disposició. Aquest fet, segurament, ens durà a la necessitat d’acceptar l’augment de la categoria d’un nombre elevat d’establiments d’allotjament i la reconversió d’altres. D’altra part, haurem de treballar amb un preus de venda molt competitius, cosa que implicarà l’aprofitament de les economies d’escala que es poden obtenir mitjançant aliances empresarials tant en l’àmbit de les compres com en el de la comercialització, amb l’objecte d’aconseguir ajustar costos i ser més competitius. Són aquests algunes de les conseqüències de la globalització que arriben a les petites i mitjanes empreses i les obliguen a grans canvis, fins i tot a canvis radicals, en gestió dels recursos, comercialització del producte, sistemes de producció i explotació, incorporació i ús de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), nova concepció de la relació amb les empreses competidores, cultura de la col•laboració i de la integració, creació i incorporació a grans portals de la internet, etc.
Això de banda, cal observar que l’ús de les TIC per part dels turistes a l’hora de definir les seves vacances es dóna associat a un augment progressiu de la preferència per formes d’un turisme més actiu que el tradicional. Aquest fet ha provocat augments relativament importants de la demanda de serveis de turisme rural, turisme senderista (excursions a peu), turisme nàutics, excursions organitzades a indrets naturals, visites culturals, visites a museus i monuments singulars, turisme de golf, cicloturisme, submarinisme, turisme de salut, etc. Tot amb tot, el gruix del turisme europeu actual demana, sobretot, vacances de descans, oci i esbarjo. Atès el que hem exposat, l’oferta de sol i platja s’ha de presentar complementada amb la possibilitat d’accés a aquests tipus de serveis. Les destinacions tradicionals de sol i platja han d’oferir possibilitats de satisfacció de les necessitats que manifesta el turisme actual com a complement de l’oferta tradicional o com alternativa.
D’altra banda, convé assenyalar, a més, que l’ús de les TIC per part dels turistes ha provocat una acceleració d’un procés anterior consistent en la divisió del període vacances en fraccions inferiors als quinze dies propis dels anys seixanta del segle passat. El consumidor prefereix cada vegada més fer dues, tres o quatre sortides de vacances a l’any, cosa per la qual tendeix a disminuir l’estada mitjana per viatge.
Reconversió d’establiments d’allotjament
L’anàlisi de les qüestions anteriors ens fa constatar que el nostre producte turístic necessita un canvi per donar resposta a les noves aspiracions dels turistes i a les noves tendències de la demanda que generen. Cal que ens plantegem l’adequació de la nostra oferta turística als requeriments de la demanda actual. Fer-ho consisteix en la transformació d’usos, en l’augment de categories i en la actualització d’una sèrie de paràmetres que han de ser contemplats a les normatives urbanístiques.
La qualitat integral
A partir d’aquí hem d’optar per una línia que es fa indiscutible: la qualitat integral. No solament dels establiments d’allotjament, sinó també dels seus entorns, de les infrastructures públiques, de l’oferta complementària, etc.
Qualitat no és luxe, és confort adequat, benestar del turista, satisfacció del consumidor. La qualitat és una bona relació entre el que el turista rep i el preu que paga. La qualitat integral vol dir que tot el conjunt de la destinació turística ha d’oferir un nivell similar, i si és possible homogeni, de qualitat.
La qualitat integral no es casa bé amb zones degradades barrejades amb zones rehabilitades. Tampoc no s’adiu amb zones ben dotades d’infrastructures públiques i zones en les quals aquestes són insuficients o es troben en mal estat de conservació. Tampoc no és viable en el context d’unes zones amb una oferta complementària adequada i d’altres on aquesta oferta presenta deficiències notables. La qualitat integral és aquella que es troba per tot: als restaurants, a les comunicacions, als serveis d’informació, al serveis mèdics, als serveis d’allotjament, a les sales de festes, a les excursions, a la via pública, als comerços, etc.
Observació final
Davant la situació que defineixen els diversos components actuals dels mercats turístics i davant dels reptes que aquests plantegen a les empreses de les Balears, cal que ens demanen si les línies de resposta que s’han apuntat seran o no suficients. La resposta més adequada i més ajustada és segurament la negativa. Molt probablement les mesures, conductes i línies d’acció indicades per superar els reptes futurs, seran necessàries, però no seran suficients. L’evolució de la situació general ens indicarà gradualment, passa a passa o amb rapidesa, les mesures complementàries que s’hauran d’adoptar.
Jaume Cladera i Cladera
Miquel Alenyà Fuster
Palma, 23 de maig de 2005
Resum bibliogràfic
AA.DD, “30 anys de turisme a les Balears”, Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Conselleria de Cultura, educació i esports del Govern balear, agost-desembre, Palma, 1990.
AA.DD., “Llibre blanc del turisme”, Conselleria de Turisme i UIB, Palma, 1987.
AA.DD. (diversos anys), “El gasto turístico”, Conselleries d’Economia i Turisme, Palma (diversos anys).
AA.DD, “Análisis socio-económico de la Hosteleria en Baleares”, Sindicato Provincial de Hostelería y Actividades Turísticas de Baleares, Palma, 1970.
CES, “Memòria del CES sobre l’economia, el treball i la societat de les Balears”, edicions anuals de 2001-2003, Palma 2002, 2003, 2004.
CLADERA, J., “Una mirada sobre l’actual moment turístic”, Lluch, novembre-desembre, núm. 842, pàg. 9-11, Palma, 2004.
FLEIXAS, A i LLOMPART, S, “Análisis económico”, Congreso Turístico de Mallorca, Conselleria de Comerç i Turisme del CGI, Palma, 1979.
HALLÉ, B., “Nuevos hábitos y nuevos productos”, El País, 22-V-2005, Madrid, 2005.
MANERA, C. “Història del creixement econòmic a Mallorca (1700-2000)”, Lleonard Muntaner, Palma, 2001.
MAYOL, J, “Autonomia i Medi Ambient (1983-2003)”, Documenta Balear, Palma, 2005.
NAVINÉS, F. “Terciarització a Balears: 1970-1981”, tesi doctoral, Palma, 1987.
NAVINÉS, F. “El procés de terciarització a Balears”, Premsa Universitària, Palma, 1990.
PARELLADA, M et al., “Model Balears 1988-2000”, Fundescoop, Madrid, 1989.
SA NOSTRA i BANCA CATALANA, “Evolució econòmica de les Balears”, edicions anuals de 1973-1998, Barcelona, diversos anys
SA NOSTRA, “Informe econòmic”, edicions anuals 1968-1973, Palma, diversos anys.
SA NOSTRA, “Informe econòmic i social”, edicions anuals 1998-2000, Palma, 1999, 2000 i 2001.
SA NOSTRA, “Informe econòmic i social”, edicions anuals 2001, 2002 i 2003, Palma, 2001, 2002 i 2003.
SBERT, T., “Una evolución turística. Historia de la Playa de Palma (1900-2000)”, Associació d’Hotelers Platja de Palma-S’Arenal-Can Pastilla, Palma, 2002.
Al llarg de la història del turisme de masses a les Balears, s’han constatat canvis de relativa importància que han afectat, en cada cas de manera diferent, l’evolució de la demanda i dels seus components. D’aquí la importància que té veure la situació actual des d’un punt de vista temporalment prou llarg, amb l’objecte de poder avaluar la situació actual en el marc d’un context temporal ampli i, alhora, ric en experiències.
Dividim l’exposició en set apartats: el turisme dels anys 50, el turisme dels anys 60, el turisme actual, la crisi del paquet turístic, situació actual, la qualitat integral i observació final.
El turisme dels anys 50
És molt convenient començar fent una referència al turisme dels anys 50 del segle passat. La conveniència no es basa en l’interès de fer una memòria històrica, sinó en el fet que aleshores es produí un canvi profund i transcendent.
Ara ens trobem immersos en un altre canvi, també profund i transcendent, per bé que basat en raons distintes. A principi dels anys 50 l’hostaleria a les illes era poc abundant (més bé escassa), estava molt concentrada en la categoria alta i era destinada a un turisme de capacitat adquisitiva elevada. Entre els hotels capdavanters d’aleshores podem citar el Mediterrani, Victòria, Alcina, Formentor, Maricel, etc. Aquells varen ser anys d’un turisme amb una elevada capacitat de despesa, però minoritari. Donava feina a poques persones i tenia unes repercussions sobre l’activitat econòmica global i sobre el benestar social força limitades.
Aquest tipus de turisme i l’hostaleria que el servia desapareix en els anys posteriors, perquè el turisme d’élite era en aquells moments incompatible amb el turisme social. Arran de la reconstrucció europea posterior a la II Guerra Mundial s’imposa gradualment en els convenis col•lectius de treballadors amb empresaris la figura nova de les vacances pagades com a dies de feina. El fenomen comença al Regne Unit a l’empara de la força dels “Trade Unions” i, poc després a Alemanya gràcies a les reivindicacions del poderós sindicat del metall. Les vacances pagades permet que els treballadors descobreixin la possibilitat de fer vacances al Sud d’Europa, que ofereix un bon clima, bellesa natural i preus atractius.
Mentrestant apareixen els organitzadors de viatges, els anomenat turoperadors. La seva força inicial es basa en la organització de paquets turístics en els qual inclouen el transport aeri, el terrestre, l’allotjament i l’assistència de guies. D’altra part, aconsegueixen que els paquets turístics es puguin vendre a uns preus raonablement baixos per dues raons. En primer lloc perquè aconsegueixen produir sèries de vols xarters (diferents dels vols regulars) que són prop d’un 70 % més barats que el vols regulars. En segon lloc, perquè els preus de les destinacions mediterrànies són molt barats a causa d’una situació econòmica caracteritzada per l’endarreriment, un escàs dinamisme i un creixement feble.
L’aposta del organitzadors de viatges obté un doble èxit. Primer de tot és un èxit econòmic consistent en l’oferta d’uns preus dels paquets turístics a uns preus molt assequibles. El segon èxit és social i consisteix en fer possible el consum de serveis turístics a unes capes socials molt nombroses.
El turisme dels anys 60
El model descrit és el que hem conegut i amb el qual hem conviscut des dels anys 60 fins a principis dels 90. La seva pulsació ha estat per a les illes font d’un creixement intens, d’un desenvolupament consistent i d’una evolució molt positiva del PIB i de la renda.
Els indicadors econòmics disponibles demostren que entre els anys 60 i els primers 90 s’ha ha produït a les Balears una gran transformació econòmica derivada de l’impuls que hi ha transmès el desenvolupament turístic. La durada del model de referència es produeix sense variacions important i sense una competència exterior important. Una durada de més de 30 anys és sorprenent i, sobretot, és molt gran.
El turisme actual
A principis de la dècada dels anys 90 la UE pren una decisió que serà transcendental i que tindrà una incidència molt important en el sector turístic. Ens referim a la desregulació aèria, que contempla que qualsevol empresa que compleixi els criteris previstos (que són prou trivials), podrà operar com a companyia aèria. Primer s’imposen certes condicions, que amb el temps es relaxen fins que s’assoleix una situació de llibertat gairebé absoluta, per bé que persisteixen algunes normes d’escassa rellevància.
La desregulació aèria dóna lloc a la creació de companyies privades que obren rutes des de totes les grans capitals d’Europa cap el Sud mediterrani i, conseqüentment, cap a les Balears. També obren rutes que posen en comunicació totes les capitals europees entre elles mateixes. De fet obren totes les rutes, de tot tipus, que pensen que poden ser rendibles. Nosaltres ens referirem solament a aquelles rutes que ens afecten de manera més directa: les rutes de destinació turística.
En el paquet turístic tradicional la nova situació creada per la desregulació aèria no hi té una incidència rellevant. Poc a poc, però, es va creant una situació de gran competència que evoluciona fins a arribar a l’aparició de les companyies de “low cost”. A partir d’aquí les coses començaran a canviar.
D’altra part, la difusió de l’ús de la internet determina que el paquet turístic tradicional entri en una fase que podríem anomenar de dificultats creixents. La força del paquet turístic tradicional es basava en el fet que el seu preu era assequible perquè es vols xarter eren barats i els serveis d’allotjament tenien uns preus raonables. En la nova situació ens trobem que per primera vegada un ciutadà individual o una unitat familiar pot muntar un paquet turístic, fet a mida, a un preu tant o més competitiu que el que ofereixen els turoperadors. Aquests perden clientela i els seus paquets turístic perden part del seu atractiu tradicional.
Com a conseqüència dels fets exposats, entren en crisi les empreses que formen part del paquet turístic tradicional. El model de sol i platja, en canvi, no entra en crisi. Basta observar les xifres que a nivell mundial es mou per fer turisme a indrets que ofereixen serveis d’allotjament associats als atractius del sol i la platja. Els indicadors disponibles parlen, fins i tot, d’un augment continuat del nombre de persones que fan turisme de sol i platja. Augmenta el nombre de persones i e viatges, però disminueix l’estada mitjana (promedi de dies de pernoctació per viatger). En general es pot parlar d’una reducció del nombre de pernoctacions des d’una mitjana de l’ordre dels 15 dies a una mitjana que se pot situar entre el 8/9 dies per viatger.
La crisi del paquet turístic
Cal dir que les Balears no estan en crisi. El que està en crisi són els sectors que fan part del paquet turístic o que depenen d’ell (turoperadors, transport terrestre, serveis d’allotjament, etc.). Les xifres dels aeroports de les Balears s’han estabilitzat o han crescut lleugerament. Contràriament l’estada mitjana s’ha reduït i ha minvat la despesa turística per persona i dia.
La nova situació ha fet créixer el turisme residencial en els darrers deu anys arran de les facilitats que li ha proporcionat la reducció dels costos del transport aeri. L’augment del turisme residencial ha impulsat la compra i el lloguer de segones residències.
L’oferta turística de sol i platja està bàsicament instal•lada a països de la Mediterrània (Tunísia, Grècia, Turquia, Croàcia, Egipte, etc.) a les Canàries i, d’altra part, al Carib. La competència de la Mediterrània que més ens afecta és aquella que ve dels països que no fan part de l’eurozona. Fa mal competir amb els costos socials d’aquests països, que es veuen afavorits, a més, per un canvi més favorable per als consumidors de les seves monedes. El mercat britànic a Mallorca topa amb dificultats a causa de l’elevació de la taxa de canvi de l’euro sobre la lliura esterlina. Pel que fa al Carib el nombre de destinacions que proliferen fa que cada vegada sigui més àmplia. D’altra banda, el Carib gaudeix d’un atractiu basat en la seva relativa novetat i en l’exotisme, que exerceixen una forta pulsació entre els consumidors turístics. Val a dir que, en suma, el Carib absorbeix una part cada vegada més gran de la demanda turística provinent dels mercats emissors europeus. L’oferta d’allotjament s’ha construït en aquestes zones a partir de l’experiència adquirida en les destinacions turístiques pioneres. El disseny dels establiments i de les zones fa que el producte turístic sigui enormement atractiu.
El turisme residencial
La crisi del paquet turístic s’ha donat associada a un augment gradual del turisme residencial, que utilitza en gran part vies de comercialització pròpies. L’ampliació de la demanda del turisme residencial mereix una doble valoració. D’una banda, hem de dir que la seva pulsació ha permès mantenir els nivells econòmics globals d’activitat turística, atès que les estimacions més fiables situen la participació de les estades produïdes per aquest segment del turisme en una taxa propera al 35 % del total de les pernoctacions turístiques realitzades a les Balears en els darrers anys. D’altra banda, hem de dir que el turisme residencial genera un volum d’ocupació de mà d’obra menor que el corresponent als allotjament turístics (1 lloc de treball per cada 7 turistes).
No convé rebutjar aquesta nova forma de fer turisme, sinó ben al contrari convé acceptar-la i potenciar-la, tot regulant-la per tal de defensar la marca o segell de qualitat de les illes i de protegir els drets dels turistes consumidors.
Val a dir que dins del mateix conjunt de les disposicions reguladores citades s’hauria de contemplar també la modalitat del “time sharing”, que pot ser una de les alternatives per a la futura i inevitable reconversió dels allotjaments turístics tradicionals.
Situació actual
La situació actual es caracteritza, sobretot, per un procés de canvis profunds i transcendents, que cal conèixer i analitzar tant pel que fa a la seva dinàmica com a les seves característiques més rellevants.
La reacció dels turoperadors
En aquests moments els turoperadors intenten, davant la nova situació, recuperar posicions. A aquest fi fan un plantejament nou del paquet turístic amb l’objectiu de posar-se a l’altura de les ofertes de les companyies de transport de “low cost”. D’altra part son conscients que han d’aconseguir tenir a la internet una implantació poderosa i molt potent. Però les inversió a fer en aquest sentit són molt costoses, ja que no basta estar present a la xarxa: és necessari estar-hi present amb portals diferenciats, estructurats adequadament i amb les capacitats necessàries per poder aconseguir posicions capdavanteres poderoses.
Les perspectives de futur indiquen que els turoperadors combinaran transport xarter amb “low cost” i continuaran potenciant els portals que tenen oberts a la xarxa. La seva batalla comercial s’orienta ara a aconseguir la seva consolidació sobre la base de les dues línies d’acció indicades, en la direcció de les quals avancen gradualment. En aquests moments algunes cadenes aconsegueixen a través de la xarxa prop d’un 20% de les seves reserves. Aconseguir que la xarxa generi un 2/3 % de les reserves d’una empresa no resol res.
Les reserves a través d’internet van en augment, sobretot, en el segment de clients de menys de 40 anys d’edat. Les reserves a través de la xarxa generades pel turisme familiar augmenten a una taxa menor, atesa la valoració que aquest grup fa dels serveis de guia, serveis mèdics, assistència tècnica, assegurances i d’altres similars que es donen associats al paquet turístic.
Un futur no definit
La situació futura dependrà de la participació que sobre el total del mercat turístic aconsegueixi de mantenir el paquet turístic comercialitzat a través de les noves vies i amb les modificacions que s’hi puguin introduir. La situació futura també dependrà dels esforços que les empreses hoteleres balears sàpiguen fer en l’àmbit de la comercialització pròpia, a la qual s’havia renunciat tradicionalment.
Val a remarcar que els turoperadors no saben actualment amb quina participació es quedarà dins el mercat quan aquest hagi aconseguit una etapa de major estabilitat. La situació actual és encara d’incertesa: hi ha una gran inseguretat sobre la situació futura, sobre com acabarà el procés.
Un gran capital de coneixements
En el marc de la situació que hem descrit a grans trets es planteja una pregunta. Quines alternatives tenim a les illes? Hem estat pioners a l’hora de desenvolupar unes destinacions turístiques, que hem sabut mantenir i millorar. Davant les dificultats que s’han presentat al llarg dels darrers quaranta-cinc anys, sempre hem sabut esmenar errors i continuar endavant sense retrocessos.
Avui es tracta de fer replantejaments urbanístics a les zones turístiques i reconduir-les a situacions que les facin més amables, menys agressives i més atractives per a les aspiracions de la demanda. No ens ha de fer por el futur perquè tenim un coneixement gran del sector turístic, tenim una anomenada arrelada i un prestigi consolidat en els mercats emissors, disposem d’energies suficients, coneixem les experiències exteriors del Carib, de la Mediterrània i d’altres indrets del món, tenim una experiència ferma, molt rica i molt extensa.
A les Balears es disposa d’un capital de coneixements individuals i col•lectius, privats i públics, que superen amb escreix els que tenen els agents i els dels indrets competidors.
Oferta de la competència: millor disseny i menors costos
La nostra competència es caracteritza per treballar amb uns costos socials molt més baixos que els nostres i amb uns elements de producció que no han incorporat els errors que es varen fer a les Balears en els anys de la creació de la base turística i hotelera actual. Els establiments d’allotjament que ens fan competència estan fets amb coneixement d’allò que desitja el turista actual. S’integren en la natura que els envolta, deixen espais lliures d’esbarjo, eviten saturacions urbanístiques, estan fets d’acord amb dissenys amables, que conviden al descans i ofereixen confort.
Les noves aspiracions dels consumidors
La demanda que fan els turistes, com a consumidors de serveis, s’emmarca en un context d’una exigència cada vegada més gran de qualitat de les instal•lacions i de varietat, abundància i qualitat dels serveis que es posen a la seva disposició. Aquest fet, segurament, ens durà a la necessitat d’acceptar l’augment de la categoria d’un nombre elevat d’establiments d’allotjament i la reconversió d’altres. D’altra part, haurem de treballar amb un preus de venda molt competitius, cosa que implicarà l’aprofitament de les economies d’escala que es poden obtenir mitjançant aliances empresarials tant en l’àmbit de les compres com en el de la comercialització, amb l’objecte d’aconseguir ajustar costos i ser més competitius. Són aquests algunes de les conseqüències de la globalització que arriben a les petites i mitjanes empreses i les obliguen a grans canvis, fins i tot a canvis radicals, en gestió dels recursos, comercialització del producte, sistemes de producció i explotació, incorporació i ús de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), nova concepció de la relació amb les empreses competidores, cultura de la col•laboració i de la integració, creació i incorporació a grans portals de la internet, etc.
Això de banda, cal observar que l’ús de les TIC per part dels turistes a l’hora de definir les seves vacances es dóna associat a un augment progressiu de la preferència per formes d’un turisme més actiu que el tradicional. Aquest fet ha provocat augments relativament importants de la demanda de serveis de turisme rural, turisme senderista (excursions a peu), turisme nàutics, excursions organitzades a indrets naturals, visites culturals, visites a museus i monuments singulars, turisme de golf, cicloturisme, submarinisme, turisme de salut, etc. Tot amb tot, el gruix del turisme europeu actual demana, sobretot, vacances de descans, oci i esbarjo. Atès el que hem exposat, l’oferta de sol i platja s’ha de presentar complementada amb la possibilitat d’accés a aquests tipus de serveis. Les destinacions tradicionals de sol i platja han d’oferir possibilitats de satisfacció de les necessitats que manifesta el turisme actual com a complement de l’oferta tradicional o com alternativa.
D’altra banda, convé assenyalar, a més, que l’ús de les TIC per part dels turistes ha provocat una acceleració d’un procés anterior consistent en la divisió del període vacances en fraccions inferiors als quinze dies propis dels anys seixanta del segle passat. El consumidor prefereix cada vegada més fer dues, tres o quatre sortides de vacances a l’any, cosa per la qual tendeix a disminuir l’estada mitjana per viatge.
Reconversió d’establiments d’allotjament
L’anàlisi de les qüestions anteriors ens fa constatar que el nostre producte turístic necessita un canvi per donar resposta a les noves aspiracions dels turistes i a les noves tendències de la demanda que generen. Cal que ens plantegem l’adequació de la nostra oferta turística als requeriments de la demanda actual. Fer-ho consisteix en la transformació d’usos, en l’augment de categories i en la actualització d’una sèrie de paràmetres que han de ser contemplats a les normatives urbanístiques.
La qualitat integral
A partir d’aquí hem d’optar per una línia que es fa indiscutible: la qualitat integral. No solament dels establiments d’allotjament, sinó també dels seus entorns, de les infrastructures públiques, de l’oferta complementària, etc.
Qualitat no és luxe, és confort adequat, benestar del turista, satisfacció del consumidor. La qualitat és una bona relació entre el que el turista rep i el preu que paga. La qualitat integral vol dir que tot el conjunt de la destinació turística ha d’oferir un nivell similar, i si és possible homogeni, de qualitat.
La qualitat integral no es casa bé amb zones degradades barrejades amb zones rehabilitades. Tampoc no s’adiu amb zones ben dotades d’infrastructures públiques i zones en les quals aquestes són insuficients o es troben en mal estat de conservació. Tampoc no és viable en el context d’unes zones amb una oferta complementària adequada i d’altres on aquesta oferta presenta deficiències notables. La qualitat integral és aquella que es troba per tot: als restaurants, a les comunicacions, als serveis d’informació, al serveis mèdics, als serveis d’allotjament, a les sales de festes, a les excursions, a la via pública, als comerços, etc.
Observació final
Davant la situació que defineixen els diversos components actuals dels mercats turístics i davant dels reptes que aquests plantegen a les empreses de les Balears, cal que ens demanen si les línies de resposta que s’han apuntat seran o no suficients. La resposta més adequada i més ajustada és segurament la negativa. Molt probablement les mesures, conductes i línies d’acció indicades per superar els reptes futurs, seran necessàries, però no seran suficients. L’evolució de la situació general ens indicarà gradualment, passa a passa o amb rapidesa, les mesures complementàries que s’hauran d’adoptar.
Jaume Cladera i Cladera
Miquel Alenyà Fuster
Palma, 23 de maig de 2005
Resum bibliogràfic
AA.DD, “30 anys de turisme a les Balears”, Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Conselleria de Cultura, educació i esports del Govern balear, agost-desembre, Palma, 1990.
AA.DD., “Llibre blanc del turisme”, Conselleria de Turisme i UIB, Palma, 1987.
AA.DD. (diversos anys), “El gasto turístico”, Conselleries d’Economia i Turisme, Palma (diversos anys).
AA.DD, “Análisis socio-económico de la Hosteleria en Baleares”, Sindicato Provincial de Hostelería y Actividades Turísticas de Baleares, Palma, 1970.
CES, “Memòria del CES sobre l’economia, el treball i la societat de les Balears”, edicions anuals de 2001-2003, Palma 2002, 2003, 2004.
CLADERA, J., “Una mirada sobre l’actual moment turístic”, Lluch, novembre-desembre, núm. 842, pàg. 9-11, Palma, 2004.
FLEIXAS, A i LLOMPART, S, “Análisis económico”, Congreso Turístico de Mallorca, Conselleria de Comerç i Turisme del CGI, Palma, 1979.
HALLÉ, B., “Nuevos hábitos y nuevos productos”, El País, 22-V-2005, Madrid, 2005.
MANERA, C. “Història del creixement econòmic a Mallorca (1700-2000)”, Lleonard Muntaner, Palma, 2001.
MAYOL, J, “Autonomia i Medi Ambient (1983-2003)”, Documenta Balear, Palma, 2005.
NAVINÉS, F. “Terciarització a Balears: 1970-1981”, tesi doctoral, Palma, 1987.
NAVINÉS, F. “El procés de terciarització a Balears”, Premsa Universitària, Palma, 1990.
PARELLADA, M et al., “Model Balears 1988-2000”, Fundescoop, Madrid, 1989.
SA NOSTRA i BANCA CATALANA, “Evolució econòmica de les Balears”, edicions anuals de 1973-1998, Barcelona, diversos anys
SA NOSTRA, “Informe econòmic”, edicions anuals 1968-1973, Palma, diversos anys.
SA NOSTRA, “Informe econòmic i social”, edicions anuals 1998-2000, Palma, 1999, 2000 i 2001.
SA NOSTRA, “Informe econòmic i social”, edicions anuals 2001, 2002 i 2003, Palma, 2001, 2002 i 2003.
SBERT, T., “Una evolución turística. Historia de la Playa de Palma (1900-2000)”, Associació d’Hotelers Platja de Palma-S’Arenal-Can Pastilla, Palma, 2002.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)