domingo, 23 de febrero de 2014

Catalina Juan Servera “Caty Juan” (Son Armadams, Palma, Mallorca, 1926 - Son Roca, Palma, 11 de novembre de 2014)

Pintora, escultora, ceramista, gravadora i escriptora. També excel·leix com a autora de tapissos. Es forma a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma sota el guiatge del seu mestre, Simeó Cerdà Juan. El 1943 inicia la relació amb els pinzells. El 1948 fa a Palma la primera exposició individual de pintura. El 1959 participa en la creació del Grup Tago, del que fa part activa fins a a seva desaparició el 1963. Participa a l’exposició inaugural de grup a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca i a les exposicions que fa al Cercle de Belles Arts de Palma, a diversos indrets de l’illa i a Castelló (País Valencià).

Caricatura de Caty Juan, Blanco y Negro

Treballa el paisatge urbà i rural, el retrat, les natures mortes, composicions d’interiors i composicions de figura (Elasticitat estiuenca, 1987). La paleta, de colors saturats i plans, mostra predilecció pels blancs, rojos, ocres i blaus. Fa ús d’un dibuix ben definit, de composició senzilla, habitualment acostada a l’expresió ingènua, autèntica i intimista que tant agrada a la pintora. Les teles  tendeixen a explicar els temes que tracten de manera planera, directa i fàcilment comprensible. Creen atmosferes de silenci i ordre que conviden a la introspecció i a la meditació en un marc poblat d’elements quotidians que transmeten sensacions de seguretat i repòs. Estilísticament barreja recursos d’arrel impressionista, solucions informalistes, un cert ingenuísme i propostes manllevades a l’abstracció expressionista. Els seus primers treballs reflecteixen influències dels pintors Joan Antoni Fuster Valiente i Tito Cittadini.

Individualment desplega una important activitat expositiva a Palma, la Península (Barcelona, Madrid, València, Girona, Bilbao…), a les Illes Canàries, França (París, Carcassona...), Alemanya (Hannover), Part Forana de Mallorca (Deià, Sóller, sa Pobla, Manacor…), Menorca (Ciutadella), Eivissa, etc. També participa a moltes exposicions col·lectives. La pintura ha estat l’eix que ha ordenat i dóna sentit als seus treballs i a la seva vida. Hi ha obra seva de pintura al Museu d'Art Modern de Barcelona, Museu de Gravat de la Biblioteca Nacional de Madrid, Museu Modernista de Can Prunera (Sóller), col·lecció d’Art de ses Tanques (Sóller) i a nombroses col·leccions privades.

Ha realitzat un extens i valuós treball literari, que l’ha portada a escriure 5 novel·les: Ropa tendida (1958), Un paso hacia la calle (1967), La tàmbara (1973), Una pared de adobes (1971) i La noche del calamar (1976). Ha publicat col·laboracions a la premsa, sobretot al diari Última Hora. També ha investigat sobre la cuina i la gastronomia de les illes i ha publicat Cocina balear, Cocina balear: las cuatro estaciones (1985), Entrar a la cuina de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera (1989), Baleares: cocina tradicional, La reposteria de Mallorca, Menorca, Ibiza y Formentera (1994), Recetas con ángel (1994) i altres obres.

Com a pintora ha estat guardonada amb la primera medalla de pintura del VII Saló de Primavera de l’Ateneu de Maó (1967), la medalla Llorenç Cerdà del VIII Certamen Internacional de Pollença (1969), la primera medalla de gravat del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma (1973), la primera medalla de pintura del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma (1980). Des del 1986 és acadèmica numerària de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears. Com a escriptora ha obtingut el premi Café Gijón de novel·la curta (1976), el premi Armengot de novel·la, el premi de novel·la Ciutat de Terrassa (1971) i el premi de novel·la Ciutat de Girona (1973). El 1957 és finalista del premi Ciutat de Palma de novel·la. Ha col·laborat amb els diaris ABC, Baleares, Majorica Daily Bulletin i Última Hora, i a les revistes Gaceta Ilustrada, Blanco y Negro, Sábado Gráfico, Gourmet i altres.

Afeccionada a la jardineria, l'horticultura i la cuina, es casa amb Luis Antonio Corral Salvador i és mare de tres fills; Josep Lluís, Lluís Antoni i Lydia. Resta vídua el 2002. El 2007 rep el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.



Bibliografia

Josep BAUZÀ PIZÀ, “Pintores con historia”, Última Hora, 18-II-2014, pàg. 52.

Joan Carles GOMISCaty Juan, Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, v. 2, pàg. 373-375, Palma, 1996.

Pere A. SERRA, 101 escultures a la vall de Sóller, Promomallorca, Palma, 1995.

ABC, 13-XI-1970, pàg. 124.

ABC, 25-V-1976, pàg. 27.

AA.DD., Qui és qui a Mallorca, pàg. 264, Promomallorca, Palma, 1999.

AA.DD. Caty Juan, maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, núm. 59, La Gran Enciclopedia Vasca, Barcelona, 1980. (Conté textos d'Àngel Marsà, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila i Miquel Pons Bonet).

GEM, 7, 226-227.


sábado, 22 de febrero de 2014

L’economia i la cultura (Carles Blanes Nouviles)

No es pot negar que entre la cultura i l’economia hi ha nombroses relacions i interrelacions. La cultura demanda inversions a mitjan i a llarg termini, demana formació i comporta la prestació de serveis diversos de defensa, conservació i manteniment d'equipaments i inversions. Requereix, a més, la disposició de recursos per abonar retribucions, sous, salaris, aportacions a la Seguretat Social dels gestors, intèrprets, productors, etc.

D’altra part, la cultura aporta valor de gaudi, benestar, equilibri i riquesa personal i col·lectiva als membres d’una societat i altres elements capaços de fonamentar i sostenir els atractius d’una regió, una ciutat o un indret amb relació al turisme familiar, de congressos o, més específicament, amb relació al turisme pròpiament dit cultural. Tant des de la banda dels ingressos com de la de les despeses i les inversions, la cultura genera activitat econòmica i produeix valor afegit, producte i renda.


La cultura, factor econòmic d’eficiència i de qualitat

Els nivells culturals d’una comunitat o d’un espai geogràfic constitueixen una variable susceptible de ser elevats, ampliats i enriquits amb el pas del temps. Seran necessàries inversions en capital humà, infraestructures adequades, adquisicions patrimonials, promoció, recuperació del patrimoni, etc.

Les relacions entre cultura i economia, analitzades des del punt de vista (POV) de l’empresa també aporten un llarg recorregut obert a la reflexió, l’anàlisi i el debat. En els casos d’algunes empreses es pot observar que la cultura i l’economia es troben interrelacionades de manera manifesta i beneficiosa. Les despeses corrents en cultura i les inversions en cultura aporten sovint quites positives de prestigi a les persones o entitats que les fan de manera que incrementen la seva notorietat, el seu bon nom i el Grau d’acceptació general que obtenen.


La figura de Carles Blanes Nouviles

Ales illes tenen un personatge que excel·lí en l’aprofitament de les interaccions entre cultura i empres, poc citat en general, però d’una importància  cabdal. Em referesc a Carles Blanes Nouviles, director general de Sa Nostra entre el febrer de 1968 i e maig de 1993. Morí el passat 14 de desembre de 2013, a causa d’un alzheimer perllongat i terrible. El funeral que se li dedicà a la parròquia de la Santa Creu (Palma) constituí una multitudinària manifestació de dol ciutadà, particularment significativa si es té en compte la seva absència social des de principi del 2004.
Carles Blanes Nouviles, 1993 c.
Des del seu càrrec, durant 25 anys, va orientar l’activitat estratègica de l’entitat vers dos objectius principals: l’atenció de la demanda de facilitats creditícies per a l‘adquisició de vivenda a Palma i la progressiva potenciació de la vessant. cultural de l’Obra Social de l’entitat.



Els préstecs personals per a l’adquisició de la vivenda

Pel que fa al primer objectiu, la seva gestió es va veure acompanyada de les oportunitats derivades durant molts d’anys per la manca d’interès de les entitats bancàries per la figura del préstec hipotecari per a l’adquisició d’una vivenda i per l’escàs dinamisme  de la Caixa de Pensions per aquest tipus de producte fet al llarg dels anys 60 i 70 el segle pasta. D’altra banda, la demanda efectiva del producte esmentat es va veure esperonada i dinamitzada per l’allau immigratòria creixent que registren les Balears els anys de referència i la progressiva desplaçament de la població de la Part Forana de Mallorca cap a Palma. S’ha d’afegir que C. Blanes sabia que podia confiar molt més que els directius de la competència, en la seva viabilitat i els efectes multiplicadors d’aquesta.

Gairebé totes les edificacions de l’eixample de Palma construïdes els anys de referència van ser finançades per Sa Nostra, aleshores coneguda encara com “es Montepío” (Mont de Pietat). Com a conseqüència dels fets esmentats, la Caixa de Balears assoleix el 1982 el lideratge del mercant financer de les Balears en superar en volum d’actius i passius els corresponents a “la Caixa”. Manté la posició capdavantera fins al 2008-2009.


L’Obra Social i Cultural de Sa Nostra

L’entitat dóna suport a la realització d’actuacions tan diverses com ara la recuperació del patrimoni artístic i històric (restauració del retaule de Castellitx i de l’antic retaule major de la parròquia de Sant Bartomeu de Montuïr), l’adquisició d’obres destinades a l’exportació (retaule del Naixement dels López), la col·lecció de ceràmica de la Roqueta destinada a la dispersió que diposita al Museu de Mallorca. Organitza cicles de conferències d’autors de primer nivell a l’àmbit cultural català i castellà, conferències d’economia (Fuentes Quintana) i altres matèries (tècniques innovadores per al tractament de l’ametlla, la cura del ramat oví, etc.). Finança la publicació d’obres d’autoria recent i d’una acurada traducció de Die Balearen, de l’arxiduc Lluís Salvador d’Hasburgo-Lorena. Dedica partides a la defensa del Medi Ambient, a l’experimentació agrícola i ramadera (finca de Sa Canova), la promoció de les arts escèniques i, sobretot, al cinema de filmoteca (A Can Domenge es fan les primeres projeccions).

Val a dir que dedica un esforç extraordinari a la formació i l’educació (escoleta de Son Gotleu, Escola de Can Domenge, Escola de Formació de Can Tàpera, l’IBEDE, tallers formatius per a infants i, sobretot, a la Universitat). També dóna suport a la publicació d’informacions econòmiques d’interès general com l’Informe econòmic, que publica des del 1968 com a obra pròpia de Sa Nostra i a partir del 1974 com a publicació amb la col·laboració de la Banca Catalana. El 1989 obre el Centre de Cultura de Palma, que s’uneix a les cases de cultura de Maó, Ciutadella i Eivissa i altres.


L’estil de Carles Blanes

La gestió de C. Blanes es va caracteritzar sempre pel bon gust, la prudència en l’administració dels recursos, la moderació, la proporció, una adequada distribució entre les diferents manifestacions culturals, la neutralitat ideològica, la continuïtat de l’acció, la insistència i la intensitat dels ritmes de treball, la convicció i la pròpia participació personal a inauguracions d’exposicions, concerts i altres actes culturals. A ell es deu la posta en marxa de la promoció cultural de més gran abast que hi ha hagut mai a les illes. Quan es jubila el 31 de maig de 1993, la seva obra té continuïtat fins al 2005 quan entren en vigor les directrius per a l’Obra Social del Pla Estratègic 2004-2008 de l’entitat.

El 2005 l’entitat adopta un estrafolari Pla Estratègic d’expansió geogràfica i de creixement del negoci a partir d’unes directrius comercials, de marcat caràcter mercantil, publicitari i, sobretot, obsedides pel retorn quantificable (monetari) d’unes accions culturals que mai havien de deixar d’estar orientades a la promoció del bé comú i de l’interès general de les Balears.

Trià bons col·laboradors, externs i interns. Entre els primers cal citar el P. Bernat Julià Rosselló, canonge de la Seu i acadèmic de Belles Arts. Entre els col·laboradors interns s’han de recordar Jaume Galmés Tous, Miquel Pascual, Coloma Borràs, Andreu Ramis Puig·gròs, Bartomeu Mestre Sureda, Ferran Olesa Llobera, Pere Miralles Cerdà, Albert Ribas Juan, Magdalena Aguiló Victory, Guillem Payeras Bujosa, Maria Payeras, Margalida Alemany Ensenyat, Jaume Vidal Amengual, Francisca Niell Llabrés, Gabriel Amer i Amer i altres.


A tall de conclusió

Els consells desafortunats de la consultora madrilenya AFI varen suposar un preavís de l’ensulsiada de l’Obra Social de l’entitat i de la seva pràctica desaparició a partir del 2009. Malgrat tot, encara resten a les illes els batecs que havia aportat una etapa llarga, ben dissenyada, intensa i ben executada, durant més de 25 anys de durada, que arribà a aportar un catàleg de 40 activitats culturals cada setmana en el conjunt del territori de les quatre illes. L’eficàcia d’aquella experiència va ser suficient per arrossegar vers programes similars d’Obres Socials i Culturals d’altes entitats financeres, d’institucions públiques diverses, de fundacions privades i d’altres agents culturals, la suma de les quals arribà a donar un saldo ingent, avui (2014) dissortadament reduït considerablement.


Extracte de l’exposició feta a Can Alcover amb motiu de la taula rodona “Economia i cultura” del dia 19 de febrer de 2014. Varen fer part de la taula Jaume Garau Taberner, Gabriel Amer i Amer, Miquel Alenyà Fuster i Josep Maria Llauradó (moderador).


domingo, 16 de febrero de 2014

Joan Santamaria Mir (Palma, Mallorca, 25 d’octubre de 1942 – Salamanca, 25 de setembre de 2013)

Actor de teatre i locutor de ràdio i televisió. Estudia al col·legi de Monti-sion, de Palma. Mentre treballa com a agent comercial, dedica el seu tems lliure al teatre. Col·labora amb la companyia Artis, amb la que debuta als escenaris. La seva veu potent i l’elegància que el caracteritza, li obren les partes de la ràdio i la televisió. Treballa en el programa 365 línies, de José Antonio Plaza, i presenta amb Maria Lluïsa Suau el primer Informatiu Balear, que s’emet diàriament des de Madrid a partir de final de 1979. Posteriorment, es dedica al teatre i a la restauració. Munta un restaurant de paelles per portar-se’n a casa. Resideix, successivament, a Palma (Mallorca), Madrid i Salamanca. Casat dues vegades, és pare de dos fills. Mor a Salamanca als 70 anys d’edat.

Joan Santamaria Mir, 2010 c., La Gaceta de Salamanca.es

sábado, 15 de febrero de 2014

Antoni Rifà Urgell (Manlleu, Catalunya, 27 de juliol de 1945 – Palma, Mallorca,10 de febrer de 2014)

Metge psiquiatra i polític. Estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Saragossa i s’especialitza en psiquiatria i neurologia. Exerceix  la professió a l’Hospital Psiquiàtric de Carxo (Santiago de Compostela), al de Huelva i al de Palma (Mallorca).

Integrat e la llista del PSIB-PSOE, obté l’acta de regidor de l’Ajuntament de Palma a les eleccions locals de 1987 i 1991. Entre 1987 i 1991 és regidor de l’àrea de Sanitat i president de l’Empresa Funerària Municipal (EFM) de Palma. Entre 1991 i 1995 fa part de l’oposició municipal. El 1995 abandona la política activa i torna a l’exercici de la professió de psiquiatra, neuròleg i psicoanalista de l’Hospital Psiquiàtric de Palma, del que va ser director.

Voluntari de la Creu Roja, fa part de la Junta directiva de l’Assemblea autonòmica de les Illes Balears, des d’on presta atenció especial als programes de l’entitat dedicats a les persones drogodependents. De caràcter obert i dialogant, excel·leix com a persona especialment dotada per escoltar, comprendre i aconsellar. Casat amb Esperança Tomàs, és pare de tres fills: Andros, Hèctor i Patrícia. Jubilat, mor sobtadament als 68 anys d’edat.



Bibliografía:

Josep CAPÓ, “Fallece Antoni Rifà Urgell, exconcejal del Ayuntamiento”, Diario de Mallorca, 13-II-2014, pàg. 12.

R.L., “Antoni Rifà Urgell”, Última Hora, 13-II-2014, pàg. 25.

Diario de Mallorca, 13-II-2014, Esquela d’Antoni Rifà Urgell, pàg. 39