viernes, 14 de diciembre de 2012

Mercè Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 25 d’abril de 1918 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher i Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Mercè i la seva germana Dària cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). És espigada, prima i alta. Té els cabells llisos i de color castany obscur. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del vaixell "Ciudad de Tarragona"  i, després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més proper al front i més llunyà de la base d’operacions, l’ubicat als afores de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis al costat de la seva germana Dària i altres tres infermeres de Creu Roja, Maria Garcia, Teresa i l'autora anònima de "Diario de una miliciana". El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que fa servir el nom de guerra de “conde Rossi”.

A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del lloc de socors de Son Carrió a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó en aquells moments tràgics. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina i caserna del “conde Rossi”. Sobre les 11 h. del  5 de setembre de 1936 és afusellada a Son Coletes (Manacor), juntament amb les altres infermeres de Creu Roja. Tenia 18 anys. Se suposa que les restes de les cinc infermeres reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

Dària Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 23 de setembre de 1913 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), casats per poders el 1896, té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Dària i la seva germana Mercè cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). Toca el piano i té grans aptituds per al dibuix i la pintura. De cabells arrissats, es d’estatura mitjana i mostra una certa tendència a engreixar, afavorida per les seves afeccions sedentàries (dibuixar, tocar el piano...).. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per a prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del "Ciudad de Tarragona", i després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més allunyat de la base d'operacions, ubicat a la vora de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis.

El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que es fa dir “conde Rossi”. A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del seu grup a l’Escola Graduada de Manacor, que és utilitzada com a presó. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina del "conde Rossi". El matí, sobre les 11 h. del 5 de setembre de 1936, és afusellada juntament amb les altres infermeres de Creu Roja a Son Coletes (Manacor). Les companyes són la seva germana Mercè i les infermeres Maria Garcia, Teresa i l’infermera anònima autora del “Diario de una miliciana”. Se suposa que les restes de les cinc infermeres de Creu Roja reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard 
Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i es infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

lunes, 10 de diciembre de 2012

Pere Mascaró Pons (Ciutadella de Menorca, 11 de gener de 1956 – Palma, Mallorca, 6 de juliol de 2007)

Economista, professor, investigador i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1978).

El 1979 fixa la residència a Mallorca. És assessor laboral de CCOO (1979-81), gerent d’Indústries Dragón (1981-83) i director de l’Escola Universitària de Treball Social de les Balears (1983-87), on exerceix de professor fins al 1998. És cap (1987-89) de la secció estatal d’economia de l’Institut Balear d’Estadística. Posteriorment, treballa (1989-99) com a tècnic economista a l'àrea de benestar social del Consell Insular de Mallorca. Entre 1999 i 2001 és secretari general tècnic de la Conselleria de Treball del Govern i entre 2001 i 2003 és el primer director del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB).

Publica articles a revistes de divulgació, especialitzades en economia i científiques i a la premsa diària. És col·laborador de l’Informe Econòmic i Social de Sa Nostra (1988-1998). El 1989 es publica l’obra “Model Balears 2000”, al qual aporta el submodel de població. Amb Maria Antònia Carbonero elabora l’anàlisi titulada “El marc sociodemogràfic dels serveis socials a Mallorca. Bases per a la planificació social a Mallorca” (1988). Amb Ferran Navinés, i per encàrrec de l’Ajuntament d’Alaró, realitza un treball d’investigació sobre les indústries extractives del carbó al municipi d’Alaró, que posa de manifest la no viabilitat del projecte d’intensificació de l’explotació previst per GESA. La tramesa del treball per part de l’Ajuntament a GESA fa que aquesta abandoni el projecte. L’Obra Social de Sa Nostra convoca (1997) un concurs per a la concessió del I Premi d’Investigació Sa Nostra (Premi d'Investigació Sa Nostra de 1997), destinat a l’anàlisi de la realitat econòmica i social de les zones més vulnerables de les Illes Balears”. El jurat, format per professors de la UIB, atorga el premi a la proposta presentada per Pere Mascaró, Maria Antònia Carbonero, Andreu Horrach i Josefina Santiago. El treball d'elaboració de l'estudi, que es perllonga durant dos anys, inclou un ampli treball de camp amb enquestes a càrrec d'un equip tècnic ben entrenat. El manuscrit original dóna lloc a la publicació, el 2001, de la monografia titulada "L'espai social de l'exclusió a les Balears. Una proposta d'àrees d'atenció preferent", que fa part de les publicacions del Servei d'Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra.

Mentre estudia a la Facultat d'Econòmiques de Barcelona, milita en el PSUC. Acabats els estudis, és dóna d'alta al Partit Comunista d’Espanya (1976-81). Des del 1986 milita a Esquerra Unida. Per aquesta formació política és regidor de l’Ajuntament de Palma (1995-96). Casat amb Maria Antònia Carbonero, tenen una filla, Clara. A causa d’un extravessament cerebral, mor a Palma el juliol de 2007, als 51 anys d’edat.

A títol pòstum, rep el premi Ramon Llull, que el Govern li atorga “per la seva tasca compromesa a favor de la política social i per la seva participació en el desenvolupament de programes sociolaborals”. L’Institut Mallorquí de Serveis Socials (IMAS), del Consell Insular de Mallorca, crea el 2008 el premi Pere Mascaró, destinat a fomentar l’estudi i l’anàlisi socioeconòmica dels serveis socials a les Illes Balears. El premi és convocat per l’IMAS, l’ajuntament de Palma i el Govern. Inicialment té una dotació de 18.000 euros. Fins ara ha estat convocat en quatre ocasions (2008, 2009, 2010 i 2011). Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar sovint amb ell. La seva col·laboració amb la redacció de l’Evolució Econòmica de les Balears (1988-1997) i l’Informe Econòmic i Social de les Illes Balears (1998) ens permeteren tenir una comunicació continuada i fluïda durant molts d’anys, que es renova amb motiu de l’obtenció per part d’un equip liderat per ell del I Premi d’Investigació de Sa Nostra, convocat per l’Obra Social de Sa Nostra, i es manté fins al seu traspàs. Era educat, atent, proper i respectuós. Treballava amb un rigor admirable, amb un esperit feiner incansable i una insubornable actitud solidària. L’objectiu bàsic de la seva vida va ser sempre el servei a les persones vulnerables, marginades, excloses i febles. Com a company era una font permanent de concòrdia, bon humor i entesa. S’agradava de remarcar les seves opinions amb claredat, però sempre amb bon humor i amb expressions respectuoses. Era lúcid, ocurrent i no gens presumit. Com a investigador, féu aportacions de gran interès.

Treballs publicats a revistes i publicacions especialitzades
"Migracions i mercat de treball" (1989)
"Características del mercado de trabajo: situación y perspectivas (1990)
"El trabajo temporero en la economía balear: de la marginalidad a la centralidad (1993)
"La economía balear en la inflexión del ciclo económico" (1995)
"La economia balear, una frágil estructura social de acumulación (1995)
"Document d'avaluació de l'aplicació del pla concertat de prestacions socials bàsiques a Mallorca (Andreu Horrach i Pere Mascaró) (1997)
"Políticas de mano de obra en las empresas baleares" (1998)
"Las políticas de convergencia y el futuro de los servicios públicos y la protección social" (1999)

Bibliografia

ATENEU PERE MASCARÓ, "Breu perfil de Pere Mascaró", www.ateneuperemascaró.org

EUROPA PRESS, “El IMAS crea el premio Pere Mascaró”, 12-III-2008

Miquel ROSSELLÓ, “In memoriam”, Diario de Mallorca, 6-VIII-2007

EFE PALMA, “Fallece el ex director del SOIB, Pere Mascaró”, Diario de Mallorca, 6-VII-2007

Pere MASCARÓ, M. Antònia CARBONERO, Andreu HORRACH, Josefina SANTIAGO, "L'espai social de l'exclusió a les Balears. Una proposta d'àrees d'atenció preferent", Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra, monogrfia núm. 7, Palma 2001

PROMOMALLORCA, “Qui és qui a Mallorca”, 316, Palma 1999

Martí PARELLADA et al., “Model Balears 2000”, Fundescoop, Palma 1989

GEM, 19, 87-88



domingo, 9 de diciembre de 2012

Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, Barcelona, 21 de gener de 1937 – Barcelona, 21 de novembre de 2000)

Economista, historiador, professor universitari i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Durant els anys d’estudiant universitari és el representant democràtic dels alumnes de la Facultat d’Econòmiques, que trenca amb el monopol sindical del SEU. Obté el grau de llicenciat (1961) amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Marxa a la Sorbona, on inicia un extens treball sobre el pensament econòmic a Espanya entre 1760 i 1860, que publica parcialment més endavant. Tot seguit és professor ajudant (1961-1966) de la càtedra de Política Econòmica de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que des del 1960 dirigeix Fabià Estapé. El 1962 és col·laborador de les classes d’economia urbana de la càtedra d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El 1966 és expedientat i expulsat de la Universitat de Barcelona a causa de la seva militància a favor del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) i de la seva lluita antifranquista. Participa personalment a la Caputxinada, que té lloc entre el 9 i l'11 de març de 1966 al convent dels caputxins de Sarrià, al costat de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Raimon Obiols, Montserrat Roig i Fransitorra, Manuel Sacristán, Albert Ràfols-Casamada, Jordi Solé Tura i altres intel·lectuals i artistes de relleu i uns 450 representants d'estudiants i professors universitaris.

Es veu obligat a traslladar-se a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, on obté (1970) plaça de professor agregat d’Història de les Doctrines Econòmiques, mentre treballa en la investigació del tema que analitza en la seva tesi doctoral, el pensament econòmic a Catalunya de 1760 a 1840. El 1970 presenta la tesi doctoral, que titula “El pensament econòmic a Catalunya entre el renaixement econòmic i la revolució industrial: la irrupció de l’escola clàssica i la resposta proteccionista”, elaborada sota la direcció de Fabià Estapé. El 1970 guanya per oposició plaça de professor agregat de Doctrines Econòmiques de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. El 1973 publica la seva tesi doctoral (Edicions 62), que titula “El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840)”. Durant els anys d'estada a València, és degà de la Facultat d’Econòmiques i fundador (1974) del Partit Socialista del País Valencià.

El 1977 és elegit diputat al Congrés per la llista de “Socialistes catalans”, coalició de PSOE i PSC-Congrés, per Girona. Entre 1980 i 1982 ho és per la llista del PSOE-PSC a Girona. El 1980 és elegit portaveu del grup dels socialistes catalans al Congrés dels diputats. El 1982 és elegit diputat per Barcelona a les llistes del PSOE-PSC. Entre 1982 i 1986 és Ministre de Sanitat i Consum del Govern espanyol. En aquest respecte està considerat com l’autor intel·lectual de la Llei General de Sanitat, de 1984, que posà les bases legals per a la universalització de l’atenció sanitària. Mentre resideix a Madrid com a diputat o ministre, cada dia dedica un temps a la tasca d’investigació. El 1986 guanya la càtedra d’Història de les Doctrines Econòmiques, de la Universitat de Barcelona. Entre 1988 i 1991 és el primer president de la Fundació Riotinto. Del 1989 al 1995 és rector de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo.

Afeccionat a la música, la pintura, l’arquitectura, la cultura i la història, gaudeix d’investigar, descobrir coses noves, trobar documents inèdits i posar en valor personatges desconeguts o insuficientment coneguts. Dóna classes, imparteix conferències, participa a seminaris i simposis, escriu articles d’opinió a diaris i revistes, participa a tertúlies radiofòniques i mai no deixa d’investigar i publicar. La seva producció bibliogràfica, reunida i publicada el 2005, supera els dos mil títols. Publica articles d’economia, política, història i música. Col·labora a revistes especialitzades d’economia i a altres revistes com Serra d’Or, Moneda y Crédito, L’Avenç, Destino, etc. Pel que fa a articles de premsa diària col·labora amb El Correo catalán, Tele/Exprés, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El País, Diario Vasco, Cinco Días, etc.

És pare de tres filles, Eulàlia, Rosa i Mireia Lluch Bramon. El 2000 publica al diari “El Correo” un article en el qual exposa la tesis segons la qual el primer assassinat comès per ETA no va ser el del policia Melitón Manzanas, sinó el de la nina Begonya Urroz.

El 21 de novembre de 2000, en tornar a casa després d’una jornada de feina a la Universitat, en el garatge de la casa, ubicada al carrer Xile, de Barcelona, és abordat per dos terroristes d’ETA just al costat de la porta del vehicle, conduït violentament al centre de l’aparcament, lluny dels cotxes per evitar un possible rebot de bala, i mort de dos trets al cap. Tenia 63 anys. En l’operació intervenen tres terroristes, que fugen en un cotxe robat que fan esclatar en un lloc apartat per tal de destruir proves. L’assassinat és reivindicat per l’escamot Barcelona d’ETA. La manifestació de dol per la seva mort constitueix, a Barcelona, un acte multitudinari sense precedents. Hi assisteixen el president de la Generalitat Jordi Pujol i altres autoritats i personalitats. Hi llegeix un manifest la periodista Gemma Nierga.

El 2001 és guardonat, a títol pòstum, amb la medalla d’honor del Parlament de Catalunya. El 21 de gener del 2002 es constitueix la Fundació Ernest Lluch, el primer president de la qual és Fabià Estapé. Actualment la presideix Lluís Maria de Puig Oliver. La seu de la Fundació s’ubica a l’edifici de la biblioteca municipal de l’ajuntament de Vilassar de Mar, que pren el nom de Biblioteca Ernest Lluch. Porten el seu nom l'Institut d'Ensenyança Mitjana de Cunit, l'hospital de Calatayud, una plaça de la ciutat de Barcelona, etc. A les Balears es posa el seu nom al casal d’Acadèmies i Entitats, ubicat a l’antic convent de les Reparadores (Palma), que passa a dir-se Casal Ernest Lluch a proposta de la consellera (1999-2003) de Sanitat i Consum Aina Salom.

Vaig ser alumne seu (1964-65) de Política Econòmica, assignatura del tercer curs de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Record la insistència amb la qual ens va ensenyar la diferència que hi ha entre fins i mitjans. Vaig coincidir amb ell en diverses reunions a Barcelona del Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Visita Mallorca, sobretot en els seus darrers anys de vida, arran de l’amistat que té amb Carles Manera Erbina. Són deixebles seus a Barcelona Josep Maria Carreras i Puigdengolas, Maria Àngels Vallvé i Ribera, Francesc Artal i Vidal, Francesc Roca i Rosell, Carles Gasòliba i Böhm, Joan Colom i Naval, Emili Gasch i Grau, Alfred Pastor, Muriel Casals i Couturier, Miquel Rubirola i Torrent, Francisco Javier Paniagua Íñiguez, Joan Maria Esteban Marquillas, Mercè Sala i Schnorkowski, Joan Ignasi Puigdollers, Jaume Lanaspa Gatnau, Joan Martín i Pujol, etc. Són deixebles seus a València Vicent Soler Marco, Salvador Almenar Palau,Vicent Llombart Rosa, Segundo Bru Parra, Clementina Ródenas Villena, Joan Lerma Blasco, etc. Va tenir l’amistat de Lluís Argemí i d’Abadal, Eugeni Giral i Quintana, Joan Trullén i Thomàs, Jordi Nadal i Oller, Lluís Barbé Durán, Josep Verde i Aldea i molts d'altres.

El divendres 27 de juny de 1998. a la tarda, va impartir al Centre de Cultura de Sa Nostra, de Palma, una conferència titulada “El comerç internacional des d’Adam Smith a Paul Krugman”, organitzada per la UIB. Vaig tenir el plaer de fer la seva presentació als assistents, parlar una estona amb ell de coses passades (també de la diferència entre fins i mitjans) i deixar que Andreu March ens fes unes fotografies de record. Em va sobtar, i em va complaure força, comprovar que se’n recordava d’algunes coses meves, malgrat el temps que havia passat des de la nostra darrera trobada. En acomiadar-nos, ens prometérem veure’ns aviat.

Obres (selecció): "El pensament econòmic a Catalunya (1760-1849)" (1973), "Models d'industrialització i ideologies al País Valencià" (1974), "La via valenciana" (1976), "La Catalunya vençuda del segle XVIII" (1996), "Las Españas vencidas del siglo XVIII" (1999), "L'alternativa catalana (1700-1714-1740)", "Ramon de Vilana i Perles i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes" (2000) i altres.

Bibliografia

FUNDACIÓ ERNEST LLUCH, “Apunt biogràfic”, www.fundacioernestlluch.org

Fabià ESTAPÉ, “Pròleg”, a ‘Miscel·lània d’homenatge a Ernest Lluch i Martin’, Fundació Ernest Lluch, Barcelona

VIQUIPÈDIA, “Ernest Lluch Martin”

UNIVERSITAT DE BARCELONA. "Ernest Lluch i Martín"

REVISTA ECONÒMICA DE CATALUNYA, "Ernest Lluch, In memoriam, 1937-2000", núm. 42, octubre 2001

ENCICLOPÈDIA VIRTUAL, Grandes economistas, www.eumed.net

ENCICLOPÈDIA.CAT, "Ernest Lluch i Martin"

sábado, 8 de diciembre de 2012

Vicente Javier Benedí Benito (Brea d’Aragó, Saragossa, 1957 – Palma, Mallorca, 8 de desembre de 2002)

Biòleg, professor universitari i investigador. Es doctora en Ciències Biològiques a la Universitat de Barcelona. Es forma com a investigador a la Universitat de Barcelona, a l’Institut Pasteur i a la Universitat de Harvard.

El 1988 s’incorpora a la UIB i el 1989 és nomenat professor titular de Microbiologia en virtut de concurs-oposició. El 1996 és nomenat secretari del Departament de Biologia Ambiental de la UIB. S’interessa tant per la microbiologia clínica com per la industrial. Desplega una intensa tasca d’investigació al laboratori de la UIB i col·labora amb l’Hospital de Son Dureta (Palma). És col·laborador de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA). El setembre de 2002 rep un premi de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma per l’estudi “Puesta a punto de métodos moleculares para la detección de aditivos alimentarios”. Dóna suport a la creació de l’Institut Universitari de Ciències de la Salut de les Illes Balears. Publica nombrosos treballs d'investigació.

Casat amb Margarita, és pare de tres fills, Maria del Mar, Pablo i Cristina. S’agrada de treballar en equip i de liderar grups interdisciplinars d’investigació. Té la residència familiar a Sa Vileta (Palma). Mor sobtadament als 45 anys.

Amb motiu del primer aniversari del seu traspàs, la UIB li dedica una jornada d’homenatge amb la presentació del llibre “El papel social de la ciencia en Baleares, un homenaje a Javier Benedí”, publicat pels editors Carlos M. Duarte i Fèlix Grases. La presentació del llibre es dóna acompanyada d’una conferència a càrrec del professor Sebastià Albertí titulada “Benedí i la ciència al servei de la societat”. Amb motiu del desè aniversari de la seva defunció, el diari "Última Hora" li dedica (8-XII-2012) un escrit de recordança. L'IMEDEA institueix una beca que duu el seu nom. Té una entrada al seu nom en la Gran Enciclopèdia de Mallorca.


Bibliografia

ÚLTIMA HORA, "Vicente Javier Benedí, 'la ciencia al servicio de la sociedad'", 2-XII-2012, 59

Carlos M. DUARTE i Fèlix GRASES (ed.), "El papel social de la ciencia en Baleares, un homenaje a Javier Benedí", Universitat de les Illes Balears, Palma 2003

ELSEVIER, "Vicente Javier Benedí", nota biogràfica, www.elsevier.es

ENFERMEDADES INFECCIOSAS MICROBIOLOGIA CLÍNICA., "V. Javier Benedí", 2003, 21, 2

BOE, 25-VIII-1989, 27331

GEM, 23, 51


viernes, 7 de diciembre de 2012

Marià Palerm Tur (Eivissa)

Procurador, periodista d’ideologia liberal i promotor de Creu Roja a Eivissa. Procurador dels tribunals, és el propietari i director del setmanari “El Porvenir”, que des del febrer de 1902 fa les funcions d’òrgan oficial del partit liberal a Eivissa.

Atès el dèficit de serveis de primers auxilis i sanitaris d’Eivissa, decideix reunir-se (1903) a Palma amb directius de Creu Roja, amb l’objecte d’explorar les possibilitats d’obrir-hi una oficina de la institució. Després d’un primer contacte, és convocat a una reunió ordinària de la junta directiva per tal que conegui el funcionament de la societat. Li recomanen que reuneixi un grup de persones disposades a donar suport a la creació de la comissió de Creu Roja a Eivissa. Vist el seu interès a obrir de manera immediata un dispensari de primers auxilis, és nomenat delegat personal de Creu Roja a Eivissa, la qual cosa li permet autoritzar la inauguració de l'esmentat dispensari.

Ben relacionat amb els cercles socials de l’illa, convoca 16 persones de prestigi a una reunió que té lloc a la Fonda Marina (Eivissa) per tractar el tema. La reunió es fa el 28 de desembre de 1903, s’acorda constituir l’assemblea de Creu Roja a Eivissa i es designen els membres de la comissió insular. Una vegada complides les formalitats pertinents i aprovada la proposta per l’assemblea suprema, els membres de la comissió insular es reuneixen el 4 de maig de 1904 per a la constitució formal de l’assemblea insular i la presa de possessió dels seus membres. D’altra part, es fixa per a dos dies després, el 6 de maig, la celebració de la benedicció de la bandera de la institució. A l’acte és convidat el bisbe de Sión, l’eivissenc Jaume Cardona Tur, present aleshores a l’illa. És elegit secretari de la primera comissió insular i, posteriorment (1916), n’és president.

Manel A. Escandell Ferrer “Coc” (Eivissa 1880 c. - ?)

Pilot de la marina mercant, comerciant, polític, voluntari i directiu de Creu Roja. Després de fer els estudis de pilot de la marina mercant, s’embarca i duu el comandament de la goleta “Isabel”, de 240 tones, construïda el 1918 per a Abel Matutes Torres. Posteriorment, duu el comandament del vapor “Correo de Cartgena” (després “Ibiza”).

És president de l’assemblea insular d’Eivissa i Formentera durant 19 anys (1910-1929), llevats uns mesos d’interrupció el 1916. Sota la seva presidència, la seu social es trasllada del carrer Amadeu I a l’edifici de la Mutual, situat al passeig Vara de Rei; s’inicien les activitats de la junta de dames auxiliars voluntàries de Creu Roja, presidida per Cristina de Montis; i s’organitza una banda de música, amb cornetes i tambors, que és la primera que hi ha a Eivissa.

Dedicat al comerç, és vicecònsol d’Itàlia i diputat provincial durant el primer mandat dels anys del directori militar de Primo de Rivera. Dues vegades és regidor de l’ajuntament d’Eivissa i alcalde entre finals de 1929 i febrer de 1931. D’altra part, és cofundador d’Ebusus, societat cultural i artística que es crea el 7 de gener de 1927 i s’ubica inicialment en el local assenyalat amb el número 5 del passeig Vara de Rei. És guardonat (1927) amb la medalla d’or de Creu Roja.

Josep Ramon Ferrer (Eivissa, 1910 c. – 1990 c.)


Llibreter, gestor empresarial, soci, voluntari i directiu de Creu Roja. El 1927 participa en el grup fundador de la societat cultural Ebusus i fa part com a secretari de la primera junta directiva. Més endavant n’és el president (1964-1966). És titular d’un comerç de llibreria i treballa a la societat Salinera Espanyola S.A., de la qual és nomenat administrador.

El 1938 és elegit vicepresident del comitè insular de Creu Roja en la candidatura encapçalada per Eugeni Bonet Riera com a president. El 1940 és designat president i ocupa el càrrec ininterrompudament durant 38 anys, fins al 1978. El 1974 en reconeixement de la seva tasca és guardonat amb la placa de segona classe de Creu Roja. Durant el seu mandat s’implanta a Eivissa la secció de CRJ i es construeix i inaugura la seu de l’avinguda Espanya (Eivissa). L’acte oficial d’inauguració del nou edifici té lloc el 22 d’abril de 1976 amb l’assistència de la presidenta nacional de l’entitat, Casilda de Silva-Bazán y Fernández de Henestrosa, marquesa de Santa Cruz.

Per motius de salut presenta la dimissió el juliol de 1978, que l'octubre li és acceptada. Proposa que Cosme Vidal Juan sigui el seu substitut. Continua com a vocal del comitè provincial i assisteix regularment a les reunions fins al 1985.

Bartomeu Marí Mayans (Eivissa, 1895 c. – 1936)

Fabricant de licors, directiu de l’empresa familiar i soci i directiu de l'assemblea insular de Creu Roja a Eivissa i Formentera. Fill de Joan Marí Mayans (1847-1936), cirurgià dentista i fabricant de licors, és germà de Joan i Vicenç. Juntament amb el pare i el germà major exerceix tasques directives en l’empresa familiar, una destil·leria dedicada a la fabricació de frígola, herbes, anís “Marina”, absenta, palo i altres licors. Fundada el 1880 pel pare, actualment l’empresa gira sota el nom de destil·leries Marí-Mayans.

Com a soci de Creu Roja fa part de la candidatura encapçalada per Joan Torres Guasch que es presenta a les eleccions del 23 d’octubre de 1932 i resulta elegida. Ocupa el càrrec de comptador (1932-1936). Detingut en el Castell d’Eivissa juntament amb un centenar de persones, és executat per un grup d’anarquistes que abandona l’illa unes hores més tard. Mor sobre les 21:30 h del diumenge 13 de setembre de 1936 al costat del seu germà Joan. El març de 1941 es nomenat, a títol pòstum, soci perpetu d’honor de la societat cultural Ebusus. A la mort del seu germà Vicenç, el seu fill Bartomeu Marí-Mayans Tur (Eivissa, 1927–1998) es fa càrrec de la direcció de l’empresa “Marí-Mayans”, que amplia i modernitza.

jueves, 6 de diciembre de 2012

Francesc Bosch Bauzà (Esporles, Mallorca, 24 d’agost de 1917 – Palma, 28 de novembre de 2009)


Baríton. La nit de Nadal del 1924, als 7 anys, canta per primera vegada La Sibil·la a la parròquia de Sant Pere, d’Esporles. Tot seguit comença a estudiar solfeig sota el mestratge de Joan Calafell, organista d’Esporles. Després estudia piano (1926-32) fins que decideix dedicar-se plenament al cant. Rep classes de cant d’Artur Baratta. Alhora cursa estudis a l’escola d’Esporles.

El 1940 es desplaça a Barcelona per estudiar repertori de sarsueles amb José Ezpeitia fins que s’uneix a la companyia de Marcos Redondo, amb la qual debuta al Teatre Líric, de Palma, el 20 d’octubre de 1943. El desembre de 1943 passa a fr part de la companyia del tenor José Rojas. El 1944 s’incorpora com a primer baríton a la companyia de Ricardo Mayral, amb el qual actua per tota Espanta. Durant la temporada 1945-46 forma la companyia Francesc Bosch, que actua a Catalunya, València, Alacant i Madrid. El 1947 i el 1948 actua a Mèxic, Cuba i als EUA (NY i Miami), amb la companyia de Federico Moreno Torroba. El 1949 actua per primera vegada a Madrid.

Amb el suport d’Elionor Servera Melis amplia estudis a Roma, on coneix el P. Antoni Martorell. En tornar de Roma forma companyia amb Angeleta Navés i l’empresari Jordi Castell. El 1951 debuta al Teatre Principal, de Palma. Les seves sarsueles preferides són “El cantar del arriero”, “La Dogaresa”, “Los gavilanes”, “Luisa Fernanda”, “Marina”, “La del Soto del Parral” i altres. Les cançons que més li agrada interpretar són “Amapola” (la primera que aprèn), el bolero “Muñequita linda”, l’ària del “Cantar del arriero”, el pasdoble per a duet de “La del manojo de rosas”, etc. El 1960 s’intal·la a Palma i alterna el treball com a xofer turístic amb assatjos, proves de veu i actuacions musicals. Fa part dels fundadors del col·lectiu d’Artistes Lírics al costat de l’actriu Catalina Valls Aguiló, la soprano Maria Josep Martorell, el pianista i compositor Andreu Bennàssar i el baríton Gabriel Aguilera. Amb aquest col·lectiu enregistra dos discs compactes i una adaptació lírica de diverses rondalles mallorquines.

El 4 de maig del 1990 li és dedicat un homenatge al Teatre Principal, en el curs del qual intervenen la Coral dels Antics Blauets, el baríton Gabriel Aguilera, la soprano Margalida Garrigós, Els Valldemossa, Honorat Moll, Bonet de Sant Pere, Jaume Sureda i altres. El 2000 Antoni Salas Colom publica l’opuscle, de 80 pàgines, “Francisco Bosch, barítono, su obra y su arte”. El 29 de juny de 2002 rep la medalla d’or de la vila d’Esporles. El 29 de juny de 2008 és proclamat Fill Il·lustre d’Esporles. Té una entrada al seu nom a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Entre 1991 i 1995 és regidor de l’ajuntament d’Esporles. El 1998 enregistra el disc compacte “Un cant a la vida”. Amic del P. Antoni Martorell, sovint va a missa de 12 els diumenges i festius a la basílica de Sant Francesc, de Palma, que celebra el P. Martorell. Delecta els assistents amb el cant dels himnes i càntics litúrgics amb la seva veu robusta, ben timbrada i potent. A l’acabament de la missa ens trobem i parlem breument quan anem a saludar el P. Martorell.

Casat (1953) amb Maria Sans, és pare de dos fills, Mateu i Rafel. Mor a Palma , als 92 anys d’edat, el novembre de 2009.


Bibliografia

GEM, 2, 228, i 23, 63

Antoni SALAS COLOM, “Francisco Bosch, barítono, su obra, su arte”, Gráficas Salas, Palma 2000

Joan MAS I VIVES, Francesc PERELLÓ FELANI, Ramon DÍAZ VILLALONGA, "Diccionari del Teatre a les Illes Balears", 1, 113-114, Lleonard Muntaner i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Palma 2003

PART FORANA, “Mor el baríton Francesc Bosch Bauzà”, 3-16 desembre de 2009

Miquel Dolç i Dolç ( Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 de desembre de 1912 – Madrid, 27 de desembre de 1994)


Filòleg, poeta, traductor i professor universitari. Fill d’Antoni Dolç i de Rosa Dolç, és el setè de set germans. Fa els primers estudis a l’escola de Santa Maria i als 12 anys ingressa a l’institut religiós dels clergues regulars o teatins. Cursa estudis eclesiàstics a Roma i Sicília (1924-34). Torna a Mallorca als 22 anys, fa el batxillerat a l’Institut Ramon Llull, de Palma, i durant els anys de la guerra civil serveix com a intèrpret dels militars italians que arriben a Mallorca en els primers mesos de la guerra civil.

Entre 1939 i 1942 estudia a la facultat de Filosofia i Lletres (secció de Filologia Clàssica) de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1942) amb la qualificació de premi extraordinari. L’any següent obté per oposició la càtedra de Llengua Llatina a l’Institut d’Osca, que ocupa durant 12 anys (1943-1955). Es doctora en Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid (1951) amb premi extraordinari i guanya per oposició la càtedra de Llengua Llatina de la Universitat de Sevilla (1955-57). El 1957 per concurs de mèrits passa a ocupar la mateixa càtedra a la Universitat de València (1957-68). El 1968 obté el trasllat de la càtedra a la Universitat Autònoma de Madrid (1968-82), on és degà de la Facultat de Lletres.

Col·labora amb la Fundació Bernat Metge amb traduccions del llatí al català d’obres de Virgili, Ovidi, Tàcit, Prudenci i altres. Des del 1960 és membre del consell directiu de la citada fundació. Com a poeta publica “El somni encetat” (1946), “Ofrena de sonets” (1946), “Elegies de guerra” (1948), “Petites elegies” (1958), “Flama” (1962), “Imago Mundi” (1972), “L’ombra que s’allarga” (1984) i altres obres i reculls. Com a traductor, publica la versió al català de l’obra “Els Lusiades”, de Camoes i al castellà de l’obra “De la brevedad de la vida”, de Sèneca (1944). Exerceix la crítica literària amb obres com “El color en la poesia de Costa i Llobera” (1953), “Virgili i nosaltres”, “Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló Pòrcel” (1994) i altres. Publica articles i col·laboracions en diversos mitjans escrits, com “Destino”, “La Vanguardia”, “Serra d’Or”, “La Almudaina”, “Lluc”, “La Nostra Terra”, etc.

Casat (1945) amb Maria Eugènia Rincón, és pare d’un fill, Miquel Antoni. Obté diversos premis com el Premi Nacional de Traducció (1987) per la versió de “De la natura”, de Lucreci, i el premi de Crítica de Serra d’Or (1989). És distingit amb la creu de Sant Jordi (1983) i l’encomana de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi (1951). És professor de la Maioricensis Schola Lul·lística (1951) i director (1993-94) de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. El 1993 és proclamat fill il·lustre de Santa Maria del Camí. El 1999 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Un carrer de Santa Maria del Camí duu el seu nom.


Bibliografia

AJUNTAMENT DE SANTA MARIA DEL CAMÍ, “Miquel Dolç, Fill Il·lustre de la vila de Santa Maria del Camí”, Documenta  Balear, Col·lecció “Coanegra”, Palma 1994

GEM, 4, 322-323

Maria del Carme BOSC, “Miquel Dolç: els fets i les paraules”, Ajuntament-1994, 15-23

Josep M. LLOMPART, “Presentació de l’obra ‘Imago Mundi’ de Miquel Dolç”, Parlament, 23-VIII-1973, Cases de Son Pou de Coanegra (Santa Maria del Camí), Ajuntament-1994, 36-40


domingo, 2 de diciembre de 2012

Informe Econòmic i Social. Una història de 44 anys (1968-2011)

L’informe econòmic i social de Sa Nostra, iniciat el 1968, ha conegut al llarg dels seus 44 anys d’existència diverses etapes. D’acord amb el que hem exposat a altres escrits anteriors, es poden distingir 4 etapes prou ben diferenciades.

Primera etapa. Informe econòmic (1968-1972)
Abasta els primers 5 anys de l’informe, del 1968 al 1972. S’inicia per iniciativa de Carles Blanes Nouvilas, aleshores director general de la Caixa de les Balears Sa Nostra, que comana l’elaboració de la primera edició a quatre especialistes: Pere Costa Porto, Andreu Casasnovas Marquès, Jaume Galmès Tous i Miquel Alenyà Fuster.

El 1968, Caixa de Balears Sa Nostra, inicia la publicació i l’edita (1968-72) com a annex d’introducció de les memòries anuals de l’entitat. Està integrat per un conjunt d’articles sobre l’evolució anual dels principals sectors de l’economia de les illes i una introducció que aporta la visió global de l’any amb relació a l’economia internacional i espanyola. La primera edició consta de quatre capítols: comerç exterior a càrrec de Pere Costa Porto, agricultura a càrrec de Jaume Galmés Tous, turisme a càrrec d’Andreu Casasnovas Marquès i indústria a càrrec de Miquel Alenyà Fuster.

A l’equip inicial s’afegeixen en anys successius economistes joves, com Víctor Garau Jaulin du Seutre, Carles Cuéllar, Vicenç Rotger Rabassa, Alonso Ramallo Massanet i altres. El pressupost de l’obra passa de 18.000 ptes. el 1968 a 40.000 ptes. el 1972.

Segona etapa. L’evolució econòmica (1973-1997)
El 1973 Banca Catalana publica un informe econòmic referit a les Balears amb l’ajut de l’equip de professionals que fins al 1972 havia treballat en l’informe de Sa Nostra. Alonso Ramallo havia estat contractat com a economista de l’entitat financera i a ell correspon la redacció íntegra de l'informe de Sa Nostra del 1973. Amb relació al 1973 es publiquen dos informes, el de Sa Nostra i el de Banca Catalana. El de Sa Nostra es publica com a part de l'informe del Director General presentat a l'Assemblea General de l'entitat. El de Banca Catalana es presenta en un volum separat de 116 pàgines. Aquest segon informe, que es titula “Evolució econòmica 1973. Les Balears”, es presenta en el marc d’un acte públic que té lloc a la sala de conferències de l’Hotel Bellver.

El 1974 Sa Nostra i Banca Catalana acorden publicar conjuntament l’informe anual per tal de reforçar la iniciativa. La col·laboració es manté sense interrupcions fins a l’edició del 1997. El 1974 es publica el primer informe anual fruit de la col·laboració de Sa Nostra i Banca Catalana. Es presenta en un acte públic que té lloc a l’Hotel de Mar (Illetes, Calvià), que és presidit pel batlle de Calvià, l’advocat Nicolau Morell Cotoner, acompanyat d’Artur Saurí del Río per Banca Catalana, Alonso Ramallo per Sa Nostra i Pere Costa, com a responsable de la publicació.

Des del 1974 les edicions anuals es fan sota la supervisió dels Serveis d’Estudis de les dues entitats editores, dirigits per Artur Saurí del Río (Banca Catalana) i per Alonso Ramallo i Miquel Alenyà (Sa Nostra).

A partir de l’informe del 1975 les presentacions es fan amb la presència d’alts càrrecs de les dues institucions editores. L’acte del 1975 té lloc a la sala de conferències de l’Hotel Bellver i hi intervenen Carles Blanes Nouvilas per Sa Nostra, Joan Torres Picamal pel Banc Industrial de Catalunya i Joan Rosell per Banca Catalana. A la taula presidencial hi són presents, a més, Fulgenci Rosselló Coll, president de Sa Nostra, i Miquel Alenyà Fuster, que fa ús de la paraula per resumir els grans trets de l’evolució econòmica de l’any anterior.

A partir de l’edició del 1976 la presentació es fa amb l’anàlisi de l’evolució econòmica de l’any en curs, la qual cosa suscita l’interès dels mitjans i del públic. A partir del 1992 es fa la presentació de l’informe a Menorca (Maó o Ciutadella) i a Eivissa. Les presentacions a Menorca i Eivissa són presidides habitualment pel president o presidenta dels Consells Insulars de Menorca i d’Eivissa i Formentera. A Menorca es fan habitualment al saló gòtic de l’Ajuntament de Ciutadella i a la sala de plens del Consell Insular. Esporàdicament es fan a l’antiga església de Sant Antoni (Maó) o a Cas Quintu (Ciutadella).

La presentació del 1978 es va caracteritzar pel parlament de caràcter democràtic que fa Carles Blanes, director general de Sa Nostra. La presentació del 1979 es va veure suspesa súbitament quan el president de Sa Nostra advertí la presència, del tot pacífica, a l’acte de Jaume Santandreu Sureda i alguns dels seus seguidors del Sindicat dels exclosos.

Entre 1974 i 1994 l’obra es presenta en una doble edició, una en català i l’altra en castellà. A partir de l’edició del 1995 es presenta una sola edició (català). Els actes públics de presentació de l’informe anual a Palma, són presidits habitualment pels presidents de Sa Nostra, de Banca Catalana, del Govern i del Consell Insular de Mallorca, acompanyats del Conseller d’Economia i Hisenda del Govern. Constitueixen un esdeveniment social de gran ressonància i un event d'afirmació democràtica. La presentació inclou entre 1978 i 1981 i entre 1989 i 2000 un parlament sobre el comportament de l’economia a les Balears durant l’any en curs. L’acte de presentació de l’edició de 1981, prevista per al primers dies de novembre de 1982, se suspèn, a petició de Banca Catalana. En el seu lloc Sa Nostra convida els autors a un sopar a Can Tàpera. En el parlament corresponent a l’acte de presentació que té lloc el 27 de novembre de 1993, als salons de l’hotel Son Vida, es diu que a les Balears s’havia iniciat la fase de recuperació econòmica, cosa per la qual restava enrere l’etapa de crisi econòmica que havia començat el 1989. L’anunci constitueix una sorpresa que mobilitza el mitjans de comunicació i crida l’atenció de l’opinió pública. La presentació era presidida per Gabriel Canyelles Fons, president del Govern de les Illes Balears, qui en acabar l’acte va felicitar el ponent efusivament.

L’edició del 1996 deixa de banda el disseny de les edicions del 1973 ençà per incorporar un disseny més modern i funcional. Les presentacions de les edicions de 1996 i 1997 incorporen per primera vegada la projecció de quadres i gràfics per facilitar el seguiment de l’anàlisi avançada de l’evolució econòmica de l’any en curs. L’edició del 1997 incorpora un llibret adjunt, escrit per diversos autors, commemoratiu dels 25 anys de l’edició de Banca Catalana corresponent al 1973. El tiratge de les dues edicions anteriors al 1995 i de l’edició única del 1996 i 1997 és de l’ordre dels 1.500-2000 exemplars.

Des del 1974 les edicions anuals es fan sota la supervisió dels Serveis d’Estudis de les dues entitats editores, dirigits per Artur Saurí del Río (Banca Catalana) i per Alonso Ramallo i Miquel Alenyà (Sa Nostra). Són els directors de l’obra Pere Costa Porto (1973-1974), Miquel Alenyà Fuster (1975-1982), Alonso Ramallo Massanet (1983-1989) i Miquel Alenyà Fuster (1990-2000).

El primer trimestre del 1990 Sa Nostra inicia la publicació en roda de premsa i amb suport de paper d’informes trimestrals o de conjuntura sobre l’economia de les Balears, que manté amb constància fins al darrer trimestre del 1999. En aquest període de temps publica 44 informes trimestrals. La iniciativa respon a una observació del Pla Estratègic de l'entitat, elaborat amb col·laboració amb la consultora Ernst & Young i aprovat pel Consell d'Administració per al període 1990-94.

Tercera etapa. Informe econòmic i social (1998-2000)
Sa Nostra acorda mantenir la publicació de l’informe econòmic anual, reforçar-lo i ampliar-lo amb la inclusió de diversos capítols referits a la realitat social i cultural de les illes. S’adopta el nom d’Informe econòmic i social de les illes Balears, que recupera i amplia el nom inicial de l’informe. Es compta amb la col·laboració del mateix equip de professionals de les illes que fins aleshores havia treballat en la redacció de l’”Evolució econòmica”, convenientment ampliat.

Les edicions es fan més voluminoses i assoleixen un nombre de pàgines proper al milenar, inclosos quadres i gràfics de l’annex. El disseny de la portada conserva el format inaugurat el 1996 amb alguns afegits propis de Sa Nostra. Les presentacions es fan al saló d’actes Joan Pons Marquès de l’edifici de Sa Nostra a Son Fuster.

Les dotacions pressupostàries dels anys del període sumen xifres situades entre els 25 i els 28 mil euros, inclosos els costos de disseny i impremta, de la infografia i la cura de la visualitat de l’obra. El tiratge de l’edició del 2000 és de dos mil exemplars.

El Servei d’Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra assumeix treballs d’investigació aliens a l’informe anual i als informes trimestrals de conjuntura, com el que es fa a petició de l’Autoritat Portuària de les Balears sobre els ports de les illes, del qual s’encarrega Antoni Barceló Veny, autor habitual dels capítols de transports i de construcció de l’informe anual.


Relació d’autors de l'edició del 2000


Direcció:

Miquel Alenyà Fuster



Coordinació:

Andreu Ramis Puig-gros



Economia

Pere Albertí Huguet

Antoni Barceló Veny
Esteve Bardolet Jané
Margalida Català Rosselló
Antonio Fleixas Antón
Miquel Fuada Aiguader
Jaume Gelabert Vich
Carles Manera Erbina
Joan Mir Obrador
Pere Miralles Cerdà
Ferran Navinés i Badal
Jaime Olascoaga Ensenyat
Antoni Riera Font
José A. Roselló Rausell
Miquel Alenyà Fuster
Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra

Medi ambient
Antoni Riera Font
Bartomeu Tomàs Vives
Guillen X. Pons Buades

Societat
Pere Albertí Huguet
Antoni I. Alomar Canyelles
Pere J. Barceló Obrador
Maria Antònia Carbonero Gamundí
Andreu Horrach Torrens
Ferran D. Lluch Dubon
Manuel Pelarda Ferrando
Ladislao Roig Bustos
Bernat Sureda Garcia
Jaume Sureda Negre
Macià Tomàs Salvà

Cultura
Magdalena Aguiló Victory
Joan Arrom Nadal
Rafel M. Creus Oliver
Pere Estelrich Massutí
Miquel Fuada Aiguader
Antoni Ginard Bujosa
Joan Mas i Vives
Montserrat Mascaró Pons
Eva Mulet Velasco
Francisca Niell Llabrés
Andreu Ramis Puig-gros
Cristina Ros Salvà
Pere Rosselló Bover
Jaume Vidal Amengual

Quarta etapa: Informe del CRE (2001-2011)
Mentre l’equip convocat pel Servei d’Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra treballa en la conclusió i la correcció de les galerades de l’edició 33 ena de l’informe anual, la presidència de Sa Nostra i la UIB inicien una sèrie de contactes encaminats a la signatura d’un acord de col·laboració en virtut del qual l’entitat financera comana al CRE (Centre de Recerca Econòmica) la tasca d’elaborar l’informe anual.

La signatura del conveni té lloc el 21 de desembre de 2001, uns dies abans de la dimissió del promotor del projecte i president de Sa Nostra, Miquel Capellà Moià. El document fundacional estableix que el conveni de cooperació de Sa Nostra amb la UIB té per objecte promoure i cooperar amb projectes d’investigació referits a aspectes específics de l’economia balear, com el turisme, el medi ambient, els transports i, de manera especial, l’evolució macroeconòmica de l’arxipèlag.

El CRE, que no té personalitat jurídica pròpia, es constitueix com l’instrument operatiu destinat a la realització de les tasques de recerca objecte del conveni. El seu govern s’encomana a un Consell Rector que és presidit pel Rector de la UIB. La vicepresidència correspon al director general de Sa Nostra. Hi ha quatre vocals: el vicerector d’economia de la UIB, el vicerector d’investigació de la UIB, el subdirector general de l’Obra Social de Sa Nostra i el Director de l’Obra Social de Sa Nostra. El secretari és el director del CRE.

Des del primer moment es prescindeix de l’equip anterior, de la seva experiència i dels valors associats a una trajectòria de 33 anys de treball continuat, prestigiat i apreciat per l’opinió pública, pluralista i capaç d’adaptar-se als canvis i generar millores. Consegüentment, es passa d’un model d’autors que signen els capítols de l’informe a un model de signatura i responsabilitat autoral única. Les antigues bones relacions amb la Cambra de Comerç, la CAEB, la direcció general d’Economia i la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern, donen pas a algunes friccions que de manera reiterada marquen diferències amb les estimacions i els diagnòstics.

Les presentacions públiques de l’informe prescindeixen de l’anàlisi de l’evolució de l’any en curs per passar a temes de caràcter general que són tractats al marge de l’informe que es presenta i en format de conferència acadèmica no exempta d’alguns trets teatrals. Es mantenen les tres presentacions tradicionals a Palma, Menorca i Eivissa. Les edicions anuals de l’informe conserven la numeració ordinal que fa referència a les edicions iniciades el 1968. En aquest respecte es fa ús de la numeració llatina.

Es dóna continuïtat als informes trimestrals de conjuntura que Sa Nostra inicià el primer trimestre del 1990, tot seguint les indicacions del Pla Estratègic de l’entitat, elaborat per la consultora Ernst & Young i aprovat per al període 1990-94, per bé que el nombre d’aquest informes no es recull en la nova etapa, que comença una numeració nova, malgrat les informacions concretes que són facilitades als responsables del CRE.

El CRE obre una pàgina a la xarxa en la qual, en compliment dels deures de transparència, dóna informació sobre diversos aspectes dels seus objectius, òrgans directius i de govern, treballs realitzats, etc. No parla ni de les dotacions pressupostàries anuals, ni de les aportacions de Sa Nostra, que se situen en un nivell proper als 450 mil euros anuals. El sou del director és de 80 mil euros anuals. Per al 2012, ateses les restriccions de l’Obra Social de Sa Nostra, les aportacions es limiten a 200.000 euros. El fet es fa evident en la publicació minsa de l’informe anual corresponent al 2011. En el curs de l’any 2012 Sa Nostra proposa que el CRE gestioni en el mercat dels patrocinis l’obtenció de contribucions anuals de l’ordre del 80% del seu pressupost. Sa Nostra assegura en aquest cas una aportació anual equivalent al 20% del pressupost. Les gestions fetes pel CRE no arriben a bon port en cap de les línies explorades o sondejades. Val a dir que Sa Nostra va cancel·lar els programa d'ajuts solidaris destinats a entitats humanitàries corresponents al 2012 per poder fer l'aportació de 200.000 euros al CRE.

El 25 de setembre de 2012 es fa la presentació de l’informe anual del 2011 en un acte presidit pel vicepresident del Govern de les Illes Balears, Josep Ignasi Anguiló Fuster, que manifesta la seva disconformitat amb algunes afirmacions fetes pel presentador, Antoni Riera Font. L'acte té lloc al saló Joan Pons Marquès de l'antic edifici de serveis centrals de Sa Nostra a Son Fuster. Són presents a la taula presidencial Fernando Alzamora Carbonell i Pau Dolç Bover, president i director general de Sa Nostra respectivament. El 24 de setembre l'informe s'havia presentat en roda de premsa. El 27 de setembre es fa la presentació a la Sala de Cultura de Sa Nostra a Maó (antiga església de Sant Antoni) i el dia primer d'octubre a la Sala de Cultura de Sa Nostra a Eivissa. En els 11 anys d'existència, es varen fer 35 informes de conjuntura, al principi trimestrals i finalment quadrimestrals. El darrer va ser presentat en roda de premsa l'octubre de 2012, per bé que no es va publicar en paper.


 El 9 de novembre de 2012 es fan les darreres actuacions del CRE i el dilluns dia 19 de novembre de 2012 es fa pública mitjançant nota de premsa la rescissió per part de Sa Nostra del conveni amb la UIB i el cessament de les activitats del CRE. Després de 44 anys, l’informe anual desapareix en el mateix moment en el qual també desapareix l’informe anual que amb el títol de “Memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears” publica des del 2001 el CES sota la direcció del representant de la UIB en aquest organisme. D’aquesta manera es tanca la quarta etapa de la publicació i alhora se n’obre una cinquena, d’espera o de pont, fins que alguna institució privada o pública acordi reiniciar la redacció i la publicació de l’informe. Val a dir que el cost d’un bon treball de recerca, redacció i edició se situaria a l’entorn dels 30 mil euros anuals, el cost que ha tingut en els darrers anys l’informe del CES, més ric en informació i millor documentat que el del CRE.

Palma, 2 de desembre de 2012