El dia 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. Cinc setmanes més tard, el 17 d’abril, finia a Palma Joan O’Neille Rossinyol (1828-1907), als 78 anys d’edat. Atesa la vinculació d’ambdós amb l’Acadèmia de Belles Arts i la transcendència de les seves aportacions al món de la plàstica de les illes, l’Acadèmia va acordar dedicar la lliçó inaugural del curs 2007/08 a recordar els dos mestres.
RICARD ANCKERMANN
És considerat un dels plàstics més grans de Mallorca i el més important de les illes de la segona meitat del XIX.
Ricard Anckermann és nét de Karl Angermann, de Leipzig (Saxònia, Alemanya), que s’allista com a mestre armer en el regiment suís que aixeca el comandant Yam, que es posa al servei del Rei d’Espanya. Era habitual que els regiments suïssos incorporessin ciutadans alemanys. El regiment de Yam va ser destinat el 1796 a Mallorca, on va restar fins el juliol del 1804, quan es traslladat a Cartagena. Karl Angermann es casa a Palma amb Joana Maria Font Miserol el 1797 i mor a Cartagena l’octubre de 1804, a causa d’una passa de pesta. Del matrimoni va néixer un fill, Jordi Angermann, mestre armer en el Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor.
Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, on cursa amb brillantor els tres cursos del cicle. Posteriorment amplia coneixements (1862-65) al taller de Faust Morell Orlandis (1821-1880), president aleshores de l’Acadèmia de Belles Arts, que és el seu gran mestre. Les relacions entre mestre i deixeble es mantenen més enllà de l’etapa de formació, animades pel respecte mutu i un gran afecte personal. Així ho posen de manifest les 5 cartes que Anckermann li tramet des de Paris i Londres.
Primera etapa (1864-69)
Als 24 anys, Ricard Anckermann rep (1867) el primer encàrrec important de feina. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada i de Savellà, marquès de Bellpuig i vescomte de Rocaberti, gran amic de Faust Morell, li encarrega la realització de tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats. La primera obra es titula abreujadament :”Dalmau II, vescomte de Rocaberti, lliura el seu cavall al rei Pere I”. Recorda un fet d’armes de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La segona obra es titula “Dalmau III, vescomte de Rocaberti, és informat de l’incendi de Perelada por l’exèrcit de Felip III de França”. Evoca un fet d’armes de la frustrada invasió de Catalunya per Franca el 1285. La tercera obra, de mides monumentals, es titula “Albertí Dameto desbarata una invasió de les costes d’Artà”. Evoca les lluites del senyor de Bellpuig en defensa de les costes d’Artà contra les invasions de turcs otomans de finals del XVII i principis del XVIII.
D’aquesta època (1864-69) són altres obres com el Ramon Llull, de gran format, que fa per a l’Ajuntament de Palma. En aquests anys l’artista passa de temes de figura única (Caïn, Abel, Adam, Eva, Ariadna, etc.) a composicions complexes, de nombroses figures, fons profunds i perspectives àmplies. Fa ús d’una paleta de tons foscos i encarnadures clares, que tracta amb potents jocs de clarobscur. Els seus treballs posen de manifest la influència classicista del seu mestre, Faust Morell.
Viatge a Paris i Londres (1869-71)
Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868. Resulta elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Pren possessió del càrrec el gener del 1869 i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i visitar Paris. Allà treballa al taller de gravat de Jules Cheret, assisteix a concerts, òperes, exposicions de pintura, visita museus i és testimoni de l’admiració que aixeca a Paris la exhibició de “La vicaría”, de Marià Fortuny, a la Galeria Goupil, de la Plaça de l’Òpera, el març del 1870. L’agost d’aquest any marxa a Londres per realitzar el mascaró de proa del vapor “Lulio”, que es conserva al Museu de Mallorca. A finals de gener del 1871 torna a Mallorca a bord del•”Lulio”.
Jove maduresa (1871-81)
De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica” de l’escola de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1878 es crea l’Escola de Belles Arts de Palma i el 1879 n’és nomenat director. El novembre del 1873 contreu matrimoni amb Concepció Ribas Oliver.
Poc després d’arribar de Londres rep un encàrrec important, en el qual treballa entre 1871 i 1874. Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir en el lloc de l’antiga capella. Pinta les al•legories de la pintura, la música, la salut i el treball, els quadres “Defensa de Valldemossa pel Capità Gual Desmur”, “La impremta de Nicolau Calafat”, “Ramon Llull a l’escola de llengües de Miramar” i “El rei Martí lliura als cartoixos les claus del palau del rei Sanç”. A més fa la gran pintura que guarneix el sòtil de la sala.
De la mà de la seva envejable pamfilia i gràcies a la seva destacada habilitat, s’interessa per tots els temes i totes les tècniques. Són d’aquesta etapa quatre obres rellevants:
- “Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure” (1873 ca.) Excel•leix per la seva modernitat. La figura humana hi apareix lliure de convencionalismes, se situa en el camp, al ras, i és il•luminada directament per la llum del sol. L’ambient és ple de llum i colors purs.
- “Assalt a l’harem” (1876/77) és una obra de concepció efectista i vigorosa, en la qual l’artista posa de manifest la seva preferència pel detallisme, l’exotisme, la perfecció dels acabats i la manifestació de sentiments de por, temor, horror, odi, etc., que envolta d’un clima intens d’erotisme i voluptuositat.
- “El Molinar de Palma el 1878 núm. 1”(1878) és una sorprenent marina on es crea un intens efecte de llum. La tela, no coneguda fins fa poc, va ser catalogada el 2005.
- “Arribada de Carles V a Mallorca” (1879) és una tela monumental. Es conserva al distribuïdor superior de l’escala central de la seu del Consell Insular de Mallorca.
La sala de ball del Cercle Mallorquí (1882-84)
Actualment és la sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. El 1990 va ser declarada monument històrico-artístic. El 1993 va ser objecte d’una acurada restauració, dirigida per José Maria Pardo Falcón, que li restituí l’esplendor original.
Anckermann va realitzar tota la decoració de la sala i, a més, va fer amb la pròpia mà 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central del sostre, representa el paradís de la bellesa, el bé, la joia, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme, l’autoritarisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat.
La realització d’aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca d’aquell temps.
Anys de plenitud (1884-1990)
La posició del pintor li permet de poder triar els encàrrecs que més li interessen i de fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions artístiques i professionals. En aquest marc fa els quatre treballs que citam.
- Per al Paranimf de la Universitat de Barcelona pinta “Els Consellers de Barcelona es presenten al rei Alfons V” (1884).
- Atenent l’encàrrec de Joan Burgues Safortesa fa “El davallament de la Creu” (1886) per a la capella de Sant Jeroni de la Seu.
- També fa un obra singular, de gran format, “César davant el bust d’Alexandre” (1896).
- Per concurs guanya l’encàrrec de fer per al Cercle Mallorquí l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme, moviment i força.
En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust. Fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.
Quatre treballs de paisatge mereixen amb escreix ser citats aquí:
- “Paisatge dedicat a Rafel Ribas” (1887) és l’obsequi de noces del pintor al cosí de la seva esposa, el metge Rafel Ribas Sampol. És una obra de taller, que representa una platja amb gent. La seva concepció i execució és propera a les solucions d’Eugene Boudin. Hi assatja de fer una pintura de pinzellada solta i empastada.
- “Marina” (1888), obra dedicada a P.S.M. Puigserver, és un exponent dels anhels romàntics de l’artista.
- “Rentadores a Son Mas” (1890) és una composició plena de llum, feta amb el preciosisme d’un Messonier.
- “Torrent amb el Teix al fons” (1900) és un exponent dels canvis vers una pinzellada més solta, abreujada i lleugerament empastada, que tendeix a cercar la impressió.
Darrers anys (1901-07)
La presència a Mallorca del pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques i les de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de Mallorca amb les noves tendències plàstiques que s’havien desplegat a Europa i havien donat lloc als corrents post-impressionistes, simbolistes i modernistes.
En el marc d’aquestes circumstàncies, Anckermann fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta, adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela, com ara a la tela “El Teix (1901). Presta més atenció a les escenes de la vida quotidiana preses del natural.
En aquests anys realitza per a Ferran Truiols, marquès de Ca la Torre, la decoració del menjador de Son Vida. Consta de 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista hi prescindeix d’elements simbòlics, al•legòrics i historicistes. El seu discurs, en aquest cas, és de lectura senzilla i comprensió immediata.
El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra culminant que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents i colpidors a partir d’elements quotidians, com ara les veles d’uns vaixells de pesca hissades perquè s’eixuguin, el fum d’una fàbrica de pells adobades, un vaixell de vapor a l’horitzó, els reflexos de l’aigua embassada a la platja entre les algues, la mare amb un nadó als braços, al•lots i al•lotes que juguen i pescadors que feinegen.
A finals del 1906 es presenta al concurs convocat pel Restaurant Alhambra (després Hotel Príncep Alfons i Hotel Alfons) per adquirir quatre teles de tema àrab. Hi presenta en esbós una acotació de la tela “Assalt a l’harem”. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.
OBSERVACIÓ GENERAL
En termes pictòrics Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició, sempre limitadora i reductora. La seva característica més destacada consisteix en l’eclecticisme, que es manifesta en una producció que abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva pamfilia natural el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. La seva obra, consegüentment, combina realisme, historicisme, costumisme, exotisme, detallisme, temes galants, decorativisme, preciosisme, orientalisme, monumentalisme, plenairisme, mitologisme, etc. Val a dir que el seu eclecticisme està amarat del més bell romanticisme de l’època.
Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respon als valors de l’Acadèmia de San Fernando.
Entre 1875 i 1880 produeix una sèrie d’obres que palesen que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. Per citar un exemple direm que la seva tela dedicada a Mercuri, titulada “Mercuri contemporani” (1876), recull la llarga tradició històrica i filosòfica del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un grat context quotidià.
Quan convé, fa ús d’un llenguatge plàstic molt diferent al del Mercuri. Si analitzam la tela que titula “Porta àrab” (1876), veurem com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, com era la orientalista, que tenia un extraordinari èxit de públic. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i altres motius de vidre, metall, bijuteria o similars, representacions de runes, detallisme dels relleus de les edificacions, policromies dels arabescos i altres, li permeten de crear un món, adesiara imaginari, que dóna aixopluc a escenes riques en erotisme i voluptuositat, com és ara “Assalt a l’harem” (1877), de la qual faria a més de l’original diverses rèpliques gairebé idèntiques.
També és important la sèrie d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular de Mallorca, o “Dama llegint” (1887), de la qual han parlat recentment els mitjans de comunicació. La tècnica que feia servir en aquests casos era molt similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplicava veladures en àmplies zones de l’obra, treballada en general amb pintura molt diluïda i empastos limitats a les zones de llum.
El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’aplica a experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Les seves teles de paisatge experimenten canvis a partir de la segona meitat de la dècada del 1870/79, amb els temes pintats a l’aire lliure (plen air), per bé que en aquesta temàtica mantén una tècnica majoritàriament ancorada en els principis de la tradició acadèmica, basats en el clarobscurisme i en l’ús de les valadures habituals del període romàntic.
A partir del 1885, pel que fa al paisatge, no es manté del tot impermeable a la influència del corrent modernista que es manifesta de manera tímida i ocasional en treballs seus, amb un tema reiterat, com és el del Molinar.
En el tractament del paisatge, en alguns casos, fa de l’esbós la tècnica expressiva predominant, com a “La font del Racó” (1902), de Sa Nostra, i a “Molinar amb gent” (1905 ca.), del Consell Insular de Mallorca.
JOAN O’NEILLE
D’ascendència irlandesa i condició aristocràtica, va ser un pintor especialitzat en el gènere del paisatge. També va ser un teòric del gènere, fet que el va dur a publicar “Tratado de paisaje” (1862), compendi de normes i instruccions per facilitar la pràctica de la pintura de paisatge.
És deixeble de Salvador Torres i Bartomeu Sureda i assisteix durant un mes a les classes de pintura d’Agustí Buades. Probablement rep de Bartomeu Sureda les primeres instruccions sobre la pràctica de la pintura de paisatge.
Els seus primers treballs coneguts, del 1855, són paisatges a l’aquarel•la. A finals d’aquesta mateixa dècada apareixen els treballs a l’oli.
La seva obra s’emmarca dins el naturalisme classicista, amb preferència pel paisatge de muntanya grandiós i panoràmic. Al llarg del 1870 la seva obra reflecteix la influència del plenairisme, que practica amb Ribas i Anckermann. Per invitació seva visita l’illa durant la primavera de 1874 Aureliano de Beruete. El gener del 1877 visiten Mallorca Aureliano de Beruete i el seu mestre Carlos de Haes, que prenen contacte amb el paisatge de Mallorca, comparteixen experiències amb O’Neille, Ribas i Anckermann i eleven el prestigi del paisatge entre els pintors i els compradors de pintura.
Tot amb tot, les noves concepcions paisatgístiques no convencen O’Neille, que a la dècada del 1880/89 reprèn la línia naturalista anterior, de colorit limitat, factura academicista i gran tecnicisme.
Les seves posicions polèmiques i intransigents amb la pintura innovadora, el duen a mantenir controvèrsies acalorades. Entre elles la que va mantenir a través de la premsa amb el crític Miguel Sarmiento amb relació a la pintura d’Antoni Gelabert.
Problemes de salut relacionats amb la vista i l’artrosi redueixen la producció del pintor a partir del 1903. Obligat a vendre el patrimoni: Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut), arriba als darrers dies en una situació econòmica precària.
RELACIONS ENTRE ANCKERMANN I O’NEILLE
O’Neille, el 1858, va ser elegit secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts i ho va ser fins a la seva mort. Com a secretari de l’Acadèmia, i posteriorment com a professor de l’Escola de Belles Arts, va mantenir contactes freqüents amb els alumnes. Sobretot, amb Antoni Ribas i Ricard Anckermann.
Va sentir admiració i respecte per Ricard Anckermann des de l’època en la qual aquest era un estudiant brillant de l’escola de l’Acadèmia. Consta que va tenir interès a conèixer-lo i que quan li varen presentar, va sentir una gran alegria. Sempre que va estar al seu abast, O’Neille el va ajudar. En aquest sentit va donar suport a la convocatòria el 1871 de l’oposició per a ocupar la plaça de professor de l’assignatura de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica”. Consta que va animar Anckermann perquè s’hi presentés i que al llarg dels exercicis de l’oposició va mantenir sempre el seu suport en favor de la candidatura del jove pintor.
O’Neille juntament amb Ribas i Anckermann va practicar la pintura a l’aire lliure en els paisatges muntanyosos de l’illa en la dècada del 1870/79. D’aquesta col•laboració en varen sortir obres dels tres pintors amb notables similituds estilístiques, cromàtiques i tècniques.
Ricard Anckermann en promoure la creació del Foment de la Pintura, proposa O’Neille com a secretari de la societat, càrrec que ocupa fins a la fusió del “Foment” amb el “Saló Beethoven” per donar pas (1904) al Cercle de Belles Arts.
La relació entre els dos personatges es manté sense interrupcions. Per bé que O’Neille s’entén millor amb Ribas que amb Anckermann, en aquest sempre hi troba una actitud de respecte, que ell aprecia molt, possiblement més que l’afecte de Ribas. En els darrers mesos de vida, envia a Anckermann notes en sol•licitud d’ajut econòmic, que reitera amb explicacions corprenedores.
Amb motiu de la mort d’Anckermann, O’Neille publica a “La Almudaina” un llarg article necrològic, d’uns 16.000 passos, en el qual posa de manifest la seva admiració per l’artista i el desig de ser considerat, aleshores i en el futur, mestre i amic seu. L’escrit es publica el 4-IV-1907. Tretze dies més tard mor Joan O’Neille.
CONCLUSIÓ
Amb motiu del primer centenari de la mort de Ricard Anckermann i de Joan O’Neille és just que l’Acadèmia de Belles Arts recordi els dos mestres, la transcendència de la seva obra i la influència que, en distinta mesura i de manera diferent, han exercit sobre les generacions posteriors de pintors i afeccionats a la pintura.
Bibliografia
ENCICLOPEDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS. “Ricard Anckermann Riera”, V. 1, pàg. 44-78, Promomallorca, Palma, 1996
ALENYÀ FUSTER, MIQUEL. “Ricard Anckermann i la música”, II Jornades Musicals Capvuitada de Pasqua, Comunicacions, pàg. 181-188, Fundació ACA, Palma, 1996
PARLAMENT ILLES BALEARS (Editor). “La sala de les Cariàtides”, 134 pàg., Palma, 1994
PARDO FALCÓN, JOSÉ M. “La Sala de les Cariàtides”, a Parlament-1994
AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Juan O’Neille, 1828-1907”, Catàleg exposició a Ses Voltes, Palma, 1994
O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Tratado de paisaje”, Apèndix, Ajuntament. Palma-1994.
AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Ricard Anckermann 1842-1907”, Catàleg, exposició Casal Solleric, 128 pàg., Palma, 1991
BENNÀSSAR COLL, BERNAT. “Pintura de paisaje en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XIX. Ricardo Anckermann”, MAYURQA, núm. 21, Palma, 1987
GALERIA BEARN (Editor). “Exposició-homenatge a Ricard Anckermann”, Catàleg, 20 pàg., Palma, 1979
PONS, MIQUEL. “Imatge de Ricard Anckermann”, a Galeria Bearn-1979.
O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma, 1907
