La familia de Ricard Anckermann

Ricard Ànckermann contragué matrimoni amb Concepció Ribas Oliver. Tingueren dos fills que moriren en edat pupil·lar, Jordi (1874) i Margarida (1878), i quatre que el sobrevisqueren: Jordi (1880), Margarida (1882), Concepció (1883) i Emília (1887).

Concepció Ribas Oliver (Palma, 1846-1922), esposa del pintor, era filla de Bartomeu Ribas Miralles Moreno, natural de Montuïri, i de Joaquima Oliver Homar, natural de Palma, nada al carrer de la Capelleria el 25-I-1846. Era germana del pintor Antoni Ribas Oliver. Es casà amb Ricard Anckermann a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, el 26-XI-1873. Pintora afeccionada, serví de model al seu marit en algunes ocasions. Morí a Palma el desembre de 1922.

Jordi Anckermann Ribas (Palma, 1880 - 1960), fill de l’artista, nasqué a Palma el 9-I-1880. Estudià a Palma i a Barcelona. Es dedicà al dibuix, la pintura i l’astronomia. Féu part de la Société Astronomique de France. Va ser professor ajudant de dibuix de l’Institut de Palma (1903-1950) i delineant de l’Ajuntament de Palma. Visqué al carrer Polvorí, del Terreno (Palma), amb la seva parella, Rosa Pomar. Morí l’11-XII-1960, poc abans de fer els 81 anys.

Margalida Anckermann Ribas (Palma, 1882-1970), filla de l’artista, nasqué a Palma el 6-VI-1882. Serví de model al pare en nombroses ocasions. Es casà amb Vicenç Barceló Noguera. Del matrimoni nasqueren una filla, Maria (1908), i un fill, Vicenç (1911). Morí el 9-VI-1970 a la seva casa del carrer Remolares, de Palma.

Concepció Anckermann Ribas (Palma 1883-1940), filla de l’artista, nasqué a Palma el 24-VI-1883 i hi morí fadrina el 4-III-1940.

Emilia Anckermann Ribas (Palma, 1887 - 1972), filla de l’artista, nasqué a Palma el 6-III-1887. Es casà a la Seu amb Marià Amigó Medinas el 2-II-1912. Tingueren tres fills: Domènec, Ricard i Marià. Morí el 7-VIII-1972.

El seu germà Carles Anckermann Riera (Palma, 1829 - L’Havana, 1909),  marxà a Cuba el 28-VI-1848. Casat amb Isabel Bueno, tingueren (1855) un fill, Carlos Anckermann Bueno, que es traslladà a Mallorca el 1872. Contragué matrimoni en segones núpcies amb Júlia Rafart i tingueren tres fills: María (1866), Margarita (1868) i Jorge Anckermann Rafart (1877-1941), que excel·lí com a compositor, director d’orquestra i intèrpret (contrabaixista) de música.

El germà Antoni Anckermann Riera (Palma, 1833 - València, 1884) va ser tècnic mecànic. S’encarregà de supervisar (1870-1871) la construcció del vapor Lulio a les drassanes de J. W. Dudgeon, de Greenwich (Londres), i en va ser el primer cap de màquines (1871) També ocupà el càrrec de cap de tallers de Ferrocarrils de Mallorca. El 1965 va ser nomenat maquinista de la draga del Port de Palma. Casat amb Pilar Pujol, tingueren tres fills: Encarnació (1863), Margarida (1864) i Jordi Anckermann Pujol (1866). La seva filla, Margalida Anckermann Pujol, va ser la primera dona que es matriculà de batxillerat a l’Institut de Palma i la primera que hi obtingué el títol de batxiller a Palma. Després estudià magisteri i exercí de professora de primària a Establiments.

El germà Joan Anckermann Riera (Palma, 1835 - ?), mestre armer i ferrer, prengué l’ofici del pare i treballà en el seu taller de la Rambla, que rebé en herència. Es dedicà també a la fabricació d’aparells quirúrgics. Casat amb Margarida Castanyer Lladó, tingueren un fill, Jordi (1881) i una filla, Margarida Anckermann Castanyer (1885). Aquesta es casà (1909) amb Sebastià Bauzà Prats, empleat del Banc de Crèdit Balear.

El germà Jordi Anckermann Riera (Palma, 1847 - ?) fou tècnic industrial i es dedicà a la metal·lúrgia i al gravat. Es casà amb Sebastiana Canet Vaquer. Tingueren dues filles, Margarida i Antònia, i dos fills, Jordi i Guillem. La filla Margarida Anckermann Canet (Palma, 1882 - Eivissa, 1972) obtingué el títol de mestra a l’Escola Normal de Palma, es casà amb l’eivissenc Antoni Guasch, pràctic del Port d’Eivissa, i exercí la docència a Santa Eulàlia del Riu (Eivissa), on un carrer duu el seu nom.

Enrique Ochoa (El Puerto de Santa Maria, Cadis, 27 d’abril de 1891 - Palma, 6 de setembre de 1987).

Pintor. Nom artístic del pintor Enrique Estévez Ochoa, nat a El Puerto de Santa Maria el 27 d’abril de 1891, fill de Francisco Estévez Fernández, tinent d’Infanteria, i Milagros Ochoa Ríos. Té una germana, Maria Felisa. Orfe de pare i mare, als 8 anys és enviat a la Academia Maria Cristina, de Toledo, per a la formació d’orfes de militars. El 1907 s’instal·la a Sevilla per estudiar a la Escuela Superior de Bellas Artes. El 1914 es trasllada a Madrid, on treballa com a il·lustrador de revistes, pinta, exposa i viatja. El 1919 es casa amb Julia Puertas González i són pares d’un fill, José. A mitjan dècada dels anys 20 viatja a Barcelona per a una exposició, però s’hi instal·la i s’uneix sentimentalment amb la pintora Carme Osés Hidalgo. Al final dels anys 20 es traslladen a Mallorca. El 1960 és elegit acadèmic numerari de la Reial Academia de Belles Arts de Palma, de la que serà vicepresident. Mor als 87 anys a l’Hospital de la Creu Roja, de Palma. Descansa al cementiri de El Puerto de Santa Maria. La seva obra es caracteritza per les varietats d’estils que abasta, per l’ús que fa de referències simbolistes i per l’atenció que presta a la representació plàstica de la música. Va ser deixeble seu i de Carme Osés el pintor Joan Miquel Roca Fuster. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Gerard Matas Vanrell (Palma, 1945 - 15 de maig de 2016)

Pintor i escultor. Estudia a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Sempre ha reconegut que deu molt al seu pare, Gabriel Matas Valls (Palma, 1896-1981), també pintor i escultor.

Ha exposat sense interrupcions des del 1968. Ha presentat exposicions individuals a Palma, Felanitx, Manacor, Campos, Inca, Pollença, Tarragona, Zamora, Madrid, Bilbao, Múrcia, Alacant, Barcelona, Lleida, Santiago de Xile, Viena, etc. A Palma ha exposat a la Galeria 4 Gats, Col·legi d’Arquitectes, Galeria Lluc Fluxà, sa Llonja, etc.. Ha participat a les mostres col·lectives Miró-80, que el Col·legi d’Arquitectes de les Balears presenta (1973) amb motiu del vuitantè aniversari de Joan Miró, Ensenya-1 (Palma, 1973), Pintura Jove de Mallorca (Campanet i Inca, 1974), Art Jove de Mallorca (Inca, 1976) i a la Mostra d’Art Actual a les Balears (Casal Solleric, Palma, i Palau de la Virreina, Barcelona, 1981). Ha participat a fires d’art de Madrid (Arco) i València i a l’Expo 92 (Sevilla). Hi ha obra seva a la Fundació Bartomeu March, al fons d’art contemporani del Govern de les Illes Balears, a la col·lecció d’escultures de les Tanques d’en Serra (Sóller), al Museu d’Art Contemporani de Can Planes (sa Pobla) i a col·leccions privades.

La seva pintura es caracteritza per la investigació constant de formes d’expressió i elements nous de llenguatge. S’agrada de barrejar sovint recursos estilístics diversos amb la vista posada en l’aprenentatge i el gust que sent per l’experimentació. S’interessa a donar solucions adequades a cada composició. No cerca línies de treball coherents ni pretén crear una obra immersa en una concepció de formes coherents o duradores. En cada ocasió es concentra en l’obra singular que ocupa la seva atenció i el seu interès.

Al llarg dels anys ha combinat la pràctica de la pintura i l’escultura amb etapes en les que ha alternat solucions figuratives i informals o abstractes. Al final dels anys 70 es dedica preferentment a l’escultura. Construeix una sèrie d’artefactes de fusta i corda d’aparença primitivista, curulls de referències simbòliques. Els dóna formes estilitzades a la manera de Giacometti o de gran senzillesa a la manera de vells totems primitius. En tot cas, les seves obres traspuen ressonàncies mediterrànies pròpies de les illes, que enriqueix amb tocs humorístics i crítics. L’obra pictòrica que fa els anys 90, d’execució detallista, evoca paisatges urbans realistes, que acompanya d’elements burletes, de vegades distorsionats o surrealistes. És un dels representants més destacats de l’anomenada Nova Plàstica Mallorquina.

Bibliografía

GEM, 10, 349-350.

Josep BAUZÀ i PIZÀ. “Pintores con historia: Gerard Matas”, Última Hora, 11-V-2014, pàg. 71.

Joan Carles GOMIS. “Matas Vanrell, Gerard”, La Pintura i l’Escultura a les Balears, Promomallorca, pàg. 109-110, Palma, 1996.

DD.AA. Mostra d’Art Actual a les Balears, Palau de la Virreina, Ajuntament de Palma i Ajuntament de Barcelona, Octubre 1991.

Remigia Caubet González (Palma, Mallorca, 1 de juliol de 1919 – 23 de maig de 1997)

Escultora. Nada a Palma, és la segona filla de Damià Caubet Nicolau i de Guillermina González Albert. S’inicia en la pràctica del dibuix i del modelat a l’Escola Alemanya sota la direcció de Maria Garau. Durant els anys del període comprés entre 1946 i 1951 és deixeble de l’escultor Horacio de Eguía i de Joan Borrell Nicolau, que té l’estudi a la barriada de la parròquia de Sant Sebastià. (Palma). El 1951 presenta la primera exposició individual a les Galeries Costa.

El 1958 s’inicia en l’escultura monumental arran de l’encàrrec que li fa l’Ajuntament de Campanet d’un monument dedicat a Llorenç Riber amb motiu del primer aniversari (1958) del seu traspàs. A partir d’aleshores realitza baix relleus i escultures en bronze, pedra, pedra de Santanyí o de Porreres i terracota. El 1966 fa una escultura del P. Joaquim Rosselló Ferrà, fundador de la Congregació dels Sagrats Cors. El 1968 realitza per a l’Ajuntament de Palma una escultura monumental de Pere d’Alcàntara Penya que s’ubica a la plaça de Palou i Coll. El 1970 per a l’Ajuntament de sa Pobla realitza el conjunt escultòric dedicat als poblers que feren ses marjals, el monument al general Antoni Barceló, que s’instal·la en el moll de Paraires (Palma), un retrat de Joan Carles, encara príncep d’Espanya, per al Reial Club Nàutic de Palma i un retrat de Felip de Borbó per a l’Ajuntament de Palma. El 1972 realitza el monument a Miquel Costa i Llobera que s’ubica a Lluc, el de “Sa verema” per a Binissalem i el de l’emperador Carles V per a Alcúdia. A partir del 1953, becada per la Fundació Joan March, amplia estudis a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. El 1977 realitza l’escultura del monument dedicat al pintor Llorenç Cerdà, que s’instal·la a Cala Sant Vicenç (Pollença), el conjunt escultòric Font de l’amor (Passeig Marítim, 1984), el dedicat a Miquel Costa i Llobera, conegut popularment com el monument a Nuredduna (1995) i el Betlem que fa per a la Seu amb la col·laboració del seu fill Damià. Per a la parròquia de Santa Teresa del Nin Jesús (Palma) fa una imatge del Crist Ressuscitat (1995) i una de Santa Teresa del Nin Jesús (1996).

Obté nombrosos premis i reconeixements. Guanya el primer premi de l’exposició amb què el Cercle de Belles Arts commemora el Xè aniversari de la seva fundació (1951), la medalla d’escultura del XXIV Saló de Tardor (1967), la medalla anual de la institució cultural francesa “Les Roseti” i el premi France Mediterranée (1984). Casada amb Damià Ramis Vanrell, és mare de cinc fills. Elegida per unanimitat, és la primera acadèmica numerària de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears. Mor a Palma als 77 anys. Rep de l’Ajuntament, a títol pòstum, la medalla d’or de Palma. Des del 2002 un carrer de Palma duu el seu nom.

D’esperit profundament lliberal i vitalista, renuncia de ben jove a ser una dona convencional i tradicional per dedicar-se a una professió absorbent, dura i no prou ben compresa com a pròpia d’una dona els anys 50 i 60 del segle passat. Les seves escultures, d’inspiració classicista, llueixen una grata esveltesa i una inusual aparença de lleugeresa. L’observació dels detalls de les figures permet llegir els elements fonamentals de la biografia del personatge i del seu caràcter. Aquesta particularitat és força patent en el retrat de Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, situat a la plaça Major de Palma,  i en la figura del monument dedicat a Llorenç Cerdà Bisbal. D’altra banda, les figures femenines i les dels amants respiren sentiments de desig i d’erotisme d’una elegant sensualitat.

Bibliografía

Cristina ROS. Caubet González, Remigia, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura de les Balears”, v. II, pàg. 5-6, Promomallorca, Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ PARADELO. Escultores contemporáneos en Mallorca, Col·lecció Siurell, Palma, 1973.

Teresa VINYOLES VIDAL et al. Diccionari biogràfic de dones. Remigia Caubet González.

GEM

Catalina Juan Servera “Caty Juan” (Son Armadams, Palma, Mallorca, 1926 - Son Roca, Palma, 11 de novembre de 2014)

Pintora, escultora, ceramista, gravadora i escriptora. També excel·leix com a autora de tapissos. Es forma a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma sota el guiatge del seu mestre, Simeó Cerdà Juan. El 1943 inicia la relació amb els pinzells. El 1948 fa a Palma la primera exposició individual de pintura. El 1959 participa en la creació del Grup Tago, del que fa part activa fins a a seva desaparició el 1963. Participa a l’exposició inaugural de grup a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca i a les exposicions que fa al Cercle de Belles Arts de Palma, a diversos indrets de l’illa i a Castelló (País Valencià).

Caricatura de Caty Juan, Blanco y Negro

Treballa el paisatge urbà i rural, el retrat, les natures mortes, composicions d’interiors i composicions de figura (Elasticitat estiuenca, 1987). La paleta, de colors saturats i plans, mostra predilecció pels blancs, rojos, ocres i blaus. Fa ús d’un dibuix ben definit, de composició senzilla, habitualment acostada a l’expresió ingènua, autèntica i intimista que tant agrada a la pintora. Les teles  tendeixen a explicar els temes que tracten de manera planera, directa i fàcilment comprensible. Creen atmosferes de silenci i ordre que conviden a la introspecció i a la meditació en un marc poblat d’elements quotidians que transmeten sensacions de seguretat i repòs. Estilísticament barreja recursos d’arrel impressionista, solucions informalistes, un cert ingenuísme i propostes manllevades a l’abstracció expressionista. Els seus primers treballs reflecteixen influències dels pintors Joan Antoni Fuster Valiente i Tito Cittadini.

Individualment desplega una important activitat expositiva a Palma, la Península (Barcelona, Madrid, València, Girona, Bilbao…), a les Illes Canàries, França (París, Carcassona...), Alemanya (Hannover), Part Forana de Mallorca (Deià, Sóller, sa Pobla, Manacor…), Menorca (Ciutadella), Eivissa, etc. També participa a moltes exposicions col·lectives. La pintura ha estat l’eix que ha ordenat i dóna sentit als seus treballs i a la seva vida. Hi ha obra seva de pintura al Museu d'Art Modern de Barcelona, Museu de Gravat de la Biblioteca Nacional de Madrid, Museu Modernista de Can Prunera (Sóller), col·lecció d’Art de ses Tanques (Sóller) i a nombroses col·leccions privades.

Ha realitzat un extens i valuós treball literari, que l’ha portada a escriure 5 novel·les: Ropa tendida (1958), Un paso hacia la calle (1967), La tàmbara (1973), Una pared de adobes (1971) i La noche del calamar (1976). Ha publicat col·laboracions a la premsa, sobretot al diari Última Hora. També ha investigat sobre la cuina i la gastronomia de les illes i ha publicat Cocina balear, Cocina balear: las cuatro estaciones (1985), Entrar a la cuina de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera (1989), Baleares: cocina tradicional, La reposteria de Mallorca, Menorca, Ibiza y Formentera (1994), Recetas con ángel (1994) i altres obres.

Com a pintora ha estat guardonada amb la primera medalla de pintura del VII Saló de Primavera de l’Ateneu de Maó (1967), la medalla Llorenç Cerdà del VIII Certamen Internacional de Pollença (1969), la primera medalla de gravat del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma (1973), la primera medalla de pintura del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma (1980). Des del 1986 és acadèmica numerària de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears. Com a escriptora ha obtingut el premi Café Gijón de novel·la curta (1976), el premi Armengot de novel·la, el premi de novel·la Ciutat de Terrassa (1971) i el premi de novel·la Ciutat de Girona (1973). El 1957 és finalista del premi Ciutat de Palma de novel·la. Ha col·laborat amb els diaris ABC, Baleares, Majorica Daily Bulletin i Última Hora, i a les revistes Gaceta Ilustrada, Blanco y Negro, Sábado Gráfico, Gourmet i altres.

Afeccionada a la jardineria, l'horticultura i la cuina, es casa amb Luis Antonio Corral Salvador i és mare de tres fills; Josep Lluís, Lluís Antoni i Lydia. Resta vídua el 2002. El 2007 rep el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.

Bibliografia

Josep BAUZÀ PIZÀ, “Pintores con historia”, Última Hora, 18-II-2014, pàg. 52.

Joan Carles GOMIS, Caty Juan, Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, v. 2, pàg. 373-375, Palma, 1996.

Pere A. SERRA, 101 escultures a la vall de Sóller, Promomallorca, Palma, 1995.

ABC, 13-XI-1970, pàg. 124.

ABC, 25-V-1976, pàg. 27.

AA.DD., Qui és qui a Mallorca, pàg. 264, Promomallorca, Palma, 1999.

AA.DD. Caty Juan, maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, núm. 59, La Gran Enciclopedia Vasca, Barcelona, 1980. (Conté textos d'Àngel Marsà, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila i Miquel Pons Bonet).

GEM, 7, 226-227.

Agustí Buades Frau (Palma, Mallorca, 26 de març de 1804 – 9 d’abril de 1871)

Retratista, pintor i professor de pintura. Deixeble de Guillen Ferrer Puig, segons Marià Carbonell rep influències els anys de formació del pintor Pere Antoni Umbert Abraham. Admirador de la pintura barroca (Rubens, Murillo, Rembrandt, Ribera, Van Dyck…) i dels renaixentistes (Rafael, Ticià, Correggio…), s’interessa pels mestres locals del passat, com Guillem Mesquida, de qui copia l’autoretrat i el retrat de l’esposa.

Segons el Llibre de la Raó, entre 1822 i 1871, pinta 323 retrats i 166 obres d’altres gèneres. D’altra part, té més d’un centenar d’alumnes entre 1832 i 1869. Entre les obres més conegudes es poden citar el retrat de Joan Muntaner (12841), Maria Francisca Dameto i Despuig (1842), Tomàs Aguiló Cortès, el batle Jaume Mateu Bonet, el canonge Joan Ferrà, etc. Per a l’Ajuntament de Palma fa alguns retrats destinats a la galeria de fills il·lustres com el general de Josep M. Colubí Gomila (1845), del bisbe Miquel Salvà (1853), l’obra titulada “Retrat dels pares i del germà” (1855), sor Francinaina Cirer Carbonell (1856), el batle Miquel Lladó Amorós (1860) i altres.

Fa nombroses obres religioses com a copista i con a autor original. Per a la devoció privada realitza teles de mides petites i preu més assequible que les destinades al culte públic. Corresponen a aquest apartat una obra de Sant Nicolau de Bari (1841) per a la parròquia de Llucmajor, una Pietat per a l’església de la Misericòrdia (1844), una tela de Sant Lluís per a la parròquia de Valldemossa, etc.

Treballa les natures mortes, algunes composicions amb figura, paisatges i frisos (“arrimadillos”). El retrat de Bartomeu Sureda Miserol (1838), de gran intensitat psicològica, sembla reflectir la influència de Goya, que coneix a través dels retrats del matrimoni Sureda, ara a la National Gallery of Art (EUA). Dels dos retrats fa sengles còpies de mig bust. Fa diverses versions d’un betlem de figures retallades i muntades sobre petites peanes.

Destaca, sobretot, per la sobrietat, els fons obscurs, la il·luminació amb el gust classicista pel clarobscur, un punt de llum exterior, figures assegudes i girades tres quarts per evitar la frontalitat. S’ajusta a l’estil neoclàssic de principi del s. XIX. Obté una medalla d’or a l’Exposició Industrial de les Balears de 1848 i una altra a l’Exposició Industrial de les Balears de 1849. Un carrer de Palma de la zona de la Creu Roja duu el seu nom. El 1854 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma.

Hi ha obra seva al Museu de Mallorca, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, nombroses esglésies i parròquies de Mallorca, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palau Episcopal, Museu de Lluc, Sa Bassa Blanca, la família i altres col·leccions institucionals i privades. Dels quadres que li interessen particularment fa rèpliques per a la seva col·lecció privada, que conserva encara la família a l’antic domicili del carrer de Sant Nicolau.

Bibliografía

Marià CARBONELL, “Buades Frau, Agustí”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 318-325, Promomallorca ed., Palma, 1956.

Lluís RIPOLL i Josep COSTA FERRER, “Agustín Buades”, Galerias Costa ed., Palma, 1948.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Agustín Buades”, ‘Las Baleares y sus pintore’, pàg. 26-30, Palma, 1981.

GEM, 2, 259-260.

Manuel Hernández Mompó (València, 10 d’octubre de 1927 – Madrid, 25 de gener de 1992)

Pintor. Fill de Josep Hernández, pintor i professor de dibuix, i de Maria Mompó, té un germà, Josep Maria, dos anys més gran que ell, que es dedicarà a la decoració. Entre 1931 i 1937 és alumne de l’Escola Municipal Lluís Vives. De ben jove practica el dibuix amb models vius (al carrer, des de la finestra de casa, de passeig, amb familiars, etc.), sota el guiatge i la supervisió del pare, que no li deixa emprar els colors perquè pensa que així és més ràpid i eficaç l’aprenentatge del dibuix.

Els anys 40. Professor de dibuix.

A partir de 1940 assisteix a les classes de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València. El 1942 ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València. El 1948 presenta la primera exposició individual al Centre Artístic de Granada i fa una estada en aquesta ciutat gràcies a una beca de la Residència de Pintors.

El 1948 exposa a la Sala Prat, de València i el 1949 obté el títol de professor de dibuix.

H. Mompó, Carrer de festa, 1977

Els anys 50. L’alliberament

El 1951 viatja a París, on hi fa una estada de sis mesos que li serveix per entrar en contacte amb les avantguardes i, sobretot, per alliberar-se d’influències i lligams anteriors, inclosos els del pare. S’interessa sobretot per Cézanne, Picasso, Matisse, Kandinsky, Gris, Klee, Miró, Braque i altres. El 1954 obté una beca del Ministeri d’Educació per residir un any a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Coneix Dalí, De Chirico, Lucio Muñoz i altres pintors. És aquest any un temps d’anàlisi dels pintors del passat i de recerca d’un llenguatge propi. A Roma coneix To-Postma, l’holandesa que serà la seva esposa i la mare de les seves dues filla i del fill. Admira els mosaics de Ràvena, l’obra de Leonardo da Vinci, Giotto, Mantegna i, també, de Modigliani, Chirico, Morandi, etc.

El 1955 marxa a Holanda, on entra en comunicació amb el grup Cobra, fet que li permet avançar en la cerca d’un llenguatge propi i d’uns colors propis. Es posa en contacte amb els grups informalistes. Admira els treballs de Rembrandt, Vermeer i, sobretot, l’impressiona el Museu Stedeligk d’Art Contemporani d’Amsterdam. Pinta personatges diversos sobre el fons de la Mediterrània. Se n’adona que els seus colors són els mediterranis. Deixa de banda la pintura de cavallet i de model.

El 1957 torna a Espanya i s’estableix a Aravaca (Madrid). El 1959 obté una beca de 75.000 ptes. de la Fundació Joan March per estudiar la tècnica del mosaic. Continua buscant el seu llenguatge plàstic, que gradualment es concreta amb el maneig d’elements i recursos mínims. D’altra part, es decanta per l’ús de la tela i del paper com a suports habituals.

Els anys 60. Eivissa, la descoberta del blanc

En començar el decenni dels anys 60 del segle XX, trenca definitivament amb es lligams formals de l’etapa de formació i amb la influència de les avantguardes. Mentrestant obté diverses medalles i alguns guardons a certàmens nacionals i internacionals. El 1963 visita Eivissa, l’illa blanca de Rusiñol, que el mou a fer un ús més intensiu dels blancs. El blanc esdevé per al pintor la representació de l’espai, de l’aire, de l’atmosfera. Exposa a la mostra col·lectiva del grup Ibiza-59.

Atret per l’illa i per la colònia de pintors de diverses nacionalitats europees que hi resideixen, decideix passar temporades a l’illa, que alterna amb estades a Madrid. Continua avançant en la definició dels codis de signes, lletres, jeroglífics i ideogrames que incorpora de manera permanent a la pintura. Amb 12 teles de grans dimensions destinades a la decoració del Pavelló d’Espanya de la XXXIV Biennal de Venècia obté el premi Unesco.

Els anys 70. A Mallorca

El 1973 marxa als EUA amb motiu d’una exposició a Santa Bàrbara (Califòrnia). L’estada es perllonga durant un any a causa de l’interés que troba a conèixer de primera mà el moviment minimalista.

El 1974 s’instal·la a Mallorca. Resideix primer a Palma i, després, a Alaró (1977), on viu 6 anys. Redueix i simplifica els signes, però incrementa els volums de suggerències que aporten les obres que fa. Exposa a la Sala Pelaires (1974), de Palma. A Alaró crea els artefactes que anomena alarons, en es que es perd el suport limitador i amb l’ús del metacrilat aconsegueix que les taques de clor semblin suspeses  en el aire. A Mallorca es relaciona amb Joan Miró, Ritch Miller, Juli Ramis, els pintors del Grup Dimecres, i altres.

Els anys 80. Madrid, definitivament

El 1981 inicia una sèrie d’escultures fetes amb planxes de ferro d’una sola peça tallada o doblegada i pintada de blanc amb algunes taques de colors purs. Vol que semblin papers blancs pintats i abandonats a l’espai com a elements destinats a acompanyar la natura.

El 1982 participa a l’Exposició col·lectiva “Pintura Abstracta Espanyola 1960-1970”, que presenta a Madrid la Fundació Joan March.. El 1983 s’instal·la a Madrid i en els Talleres de Arte Actual, del Círculo de Bellas Artes de Madrid, imparteix un curs per a pintors joves. El 1984 la Sala Parpalló (València) i el Palau Medici-Riccardi (Florència) organitzen conjuntament una exposició retrospectiva de la seva obra, que s’exposa successivament en els dos centres.

El 1984 li és concedit el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. El 1985, amb motiu de l’adhesió espanyola a la Comunitat Econòmica Europea, realitza l’edició especial d’una serigrafia. El 1986 participa a l’exposició col·lectiva “Pintors per la Pau” que es presenta al Palau de Cristall de Madrid. El 1987 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de València i realitza dos murals de ferro per al Palau de la Música de València. A partir de 1988 viu entre Mijas (Màlaga) i Madrid.

Els anys 90. “Amb Mompó”

El 1991 el Centre Cultural Pelaires (Palma) li dedica com a homenatge l’exposició “Amb Mompó”, que inclou obres seves i dels amics: Alfaro, Canogar, Chillida, Guinovart, Hernández Pijoan, Millares, Ràfols Casamada, Valdés, etc.

El gener de 1992 mor a Madrid als 64 anys. La seva vida constitueix un exemple emblemàtic de dedicació a la pintura, d’investigació de nous camins, d’esforç i coherència i, sobretot, de cerca d’un llenguatge propi, singular i personal, que enriqueix i enalteix el món de la plàstica.

Hi ha obra seva a la Fundació Joan March (Madrid), al British Museum (Londres), al Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), al Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, al fons d’art contemporani de l’Ajuntament de Palma, a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i a altres col·leccions institucionals i privades. Té entrades a la Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana, a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. El 2005 el Museu Reina Sofia (Madrid) publica un catàleg raonat de l’obra completa del pintor.

Bibliografia

Cristina ROS, “Mompó”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 274-280, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 92 i 136, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

CATÀLEG-1991, Exposició “Amb Mompó” al Centre Cultural Pelaires, Basilio Baltasar editor, Palma, 1991.

Josep MELIÀ, “Il·luminar-se d’alegria”, Catàleg-1991, pàg. 11-15.

Francisco CALVO SERRALLER, “El arte como un don”, Catàleg-1991, pàg. 25-27.

Manolo H. MOMPÓ, “Manolo H. Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 29-38.

C.C.C. PELAIRES, “Biografia de Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 41-43.

GEM, 7, 9-10.

Exposicions individuals

1948     Centre Artístic de Granada.

             Sala Prat, València

1950     Sala Mateu, València

1951     Institut Francès, València

             Sala Mateu, València (“París vista per H. Mompó”)

1952     Llar Gallega de València (“Galícia a traves de H. Mompó”)

             Sala del Centre Industrial d’Alcoi

1954     Sala Mateu, València.

1956     Sala Carpa, Madrid.

             Galeria Stella, Gijón.

1957     Sala Clan, Madrid.

1958     Galería Dintel, Santander.

             Ateneu de Madrid.

1959     Sala Neblí, Madrid.

1961     Galeria Synthese, París

1962     Galeria Diario de Notícias, Lisboa

             Mortimer Brandt Gallery, NY

             Círculo de la Amistad, Còrdova

1963     Galeria Biosca, Madrid.

1965     Galería Juana Mordó, Madrid.

             Galería Iván Spender, Eivissa.

1966     Galeria Claude Bernnard, París.

             McRoberts Tunnard Gallery, Londres.

1967     Galería Buchholz, Munic.

             Galaría Grises, Bilbao.

1969     Galeria Val i 30, València

             Ajuntament de València.

1972     Galeria Iván Spence, Eivissa.

1973     Galería Juana Mordó, Madrid.

             Ruth S. Schaffner Gallery, Santa Barbara, Califòrnia.

             Campbell Gallery, San Francisco, EUA.

1974     Sala Pelaires, Palma.

             Galería Ciento, Barcelona.

1975     Galería Canem, Castelló.

             Galeria Itàlia, Alacant.

             Galeria Juana de Aixpuru, Sevilla.

             Galeria Il Coleexionista, Roma.

1976     Galería Trece, Barcelona.

             Galería Lozano, Bilbao.

1977     Galería Juana Mordó, Madrid.

1978     Galeria Itàlia, Alacant.

             Galeria Pepe Rebollo, Saragossa.

             Galería Trece, Barcelona.

             Galería Once, Mèxic D. F.

1979     Galeria Theo, València.

1980     Galería Juana de Aizpuru, Sevilla.

             Galeria Theo, Madrid.

1981     Sala Pelaires, Palma.

             Galeria Theo, València.

             Galeria Collage, Madrid.

1982     Museo de Bellas Artes de Caracas.

1983     Instituto Espanyol de Atenas.

             Galeria Cellini, Madrid.

             Galeria Odile, Saragossa.

             Galeria Itàlia, Alacant (Exp. antlògica).

1984     Sala Parpalló, València U(Exp. retrospectiva).

             Palazzo Medici-Riccardi (Florencia) (Exp. retorspectiva).

             Galeria Juan Prats, Barcelona.

             Galeria Theo, València.

             Galeria Kaj Frosblom, Helsinki.

1985     Sala Pelaires, Palma.

1986     Galería Theo, València.

             Galería Cellini, Madrid.

1987     Galeria Bennàssar, Pollença, Mallorca.

1989     Galería Trazo, Santander.

             Galeria Itàlia, Alacant.

1991     Centre Julio González, IVAM, València.

              “Amb Mompó”, Centre Cultural Contemporani Pelaires, Palma.

Premis i guardons

1946     Medalla d’Or de Pintura, Exposició d’Art Universitari, València.

1954     Premi Navigazione Italiana, Exposició”El paisatge italià

              vist pels artistes estrangers”, Viareggio, Itàlia.

1962     Segona Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.

1963     Gran Premi de Pintura, II Certamen Nacional d’Arts Plàstiques, Madrid.

1966     Primera Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.

1968     Premi UNESCO, XXXIV Biennal de Venècia.

1982     Premi Alfons Roig, València.

1984     Premi Nacional de Belles Arts, Madrid.

1990     Premi al Mèrit Cultural, Generalitat Valenciana, València.

1992     Medalla d’Or, a títol pòstum, al Mèrit en les Belles Arts.

Francesc Hernández Monjo (Maó, Menorca, 22 d’abril de 1862 – Barcelona, 7 de desembre de 1937)

Pintor. De jove estudia dibuix, pintura i música a Maó. Es dedica a fer classes de dibuix i pintura a Maó (1885 c. – 1890 c.) fins que trasllada la residència a Barcelona sobre el 1890, amb 27 o 28 anys. A Barcelona amplia la seva formació sota la direcció del pintor Eliseu Meifrén.

El 1890 participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i el 1894 ho fa a la l’Exposició Nacional de Barcelona. El 1898 realitza per a la firma Tasso de Barcelona una sèrie d’aquarel·les de vaixells de guerra per il·lustrar el llibre Los buques de la armada española. El 1911 participa a la I Exposició General de Belles Arts de Maó. El 1920 participa a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona i el 1936 està representat al I Saló d’Independents. També exposa a Amèrica del Sud.

Francesc Hernández Monjo, Velers i vapors de càrrega, oli/tela

Entre 1880 i 1890 la seva obra fa part de la pintura realista de la segona meitat del segle XIX. Fa quadres de petit format en els que predomina el dibuix sobre el color. A les composicions la línia de l’horitzó és molt baixa i el celatge ocupa la major part de la tela, mentre els vaixells i la superficie de la mar esdevenen els elements principals de l’obra. La paleta és de colors suaus, amb predomini dels verds, blaus i blancs.

A partir de 1890, el pintor fa ús d’elements nous i més agosarats, on la mar brava, les veles desplegades i els celatges força treballats fan part dels motius principals. La paleta incorpora colors càlids.

Entre 1920 i 1937, a les escenes marineres afegeix temes de la costa catalana no sempre identificables. La paleta amplia la gamma de colors càlids. Els celatges ennuvolats i la mar brava creen escenes de gran moviment, propícies per a les atmosferes de dificultat, perill o dramatisme. En tot cas, els pinzells de l’artista reflecteixen l’admiració que sent per la mar, els vaixells, els mariners sacrificats, feiners i esforçats i la navegació.

Visita Mallorca en divises ocasions, on té amistat amb Anglada i Tito Cittadini. Mor a Barcelona el desembre de 1937 als 75 anys.

Hi ha obra seva al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Escola Nàutica de Barcelona, Museu de les Drassanes de Barcelona, l’antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló, després de Bartomeu March i actualment dispersada en gran part, llevades algunes peces singulars, i altres col·leccions institucionals i privades.

Bibliografia

Cristina ANDREU ADAME, “Hernández Monjo, Francesc”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 313-315, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Hernández Monjo”, pàg. 246, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Pere Sureda Montaner (Valldemossa, Mallorca, 28 de febrer de 1909 – sa Cabaneta, Mallorca, XX d’agost de 1983)

Pintor, dibuixant i humorista gràfic. Fill de Joan Sureda Bimet i de la pintora Pilar Montaner Maturana, és el menor d’onze germans. Animat pel pintor Josep Puigdengolas, estudia pintura amb la seva mare, que complementa amb una àmplia base autodidacta. Conforma els seus ideals artístics i el seu estil auster, sobri i ordenat, a través de les relacions i l’amistat que manté amb William Edward Cook i Archie Gittes.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes de la vida quotidiana al camp i sent predilecció per les escenes de ball mallorquí, que anima amb algun toc d’ironia o d’humor. Pinta a Valldemossa, Deià, Llucalcari, Sóller, Palma i sa Cabaneta (Marratxí). Fa ús de les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, l’aiguada i per al dibuix, la tinta, el carbonet i el llapis. 

Pere Sureda Montaner, La marina de Valldemossa, oli/tela

Exposa per primera vegada a una mostra col·lectiva a l’Ateneu (1936), on presenta dos retrats, un d’ellsdel metge i novel·lista Llorenç Villalonga. El 1941 fa la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Palma. El 1942 exposa a Barcelona i participa, a més,  a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona. És seleccionat per William E. Cook per participar a una exposició col·lectiva als EUA..

S’incorpora al Grup dels Set i participa en les dues exposicions del col·lectiu, la de les Galeries Costa (1948) i la de les Galeries Quint (1949). Posteriorment, exposa individualment a Galeries Quint (1959), a Santa Maria del Camí (Mallorca) el 1975 i a Palma el 1980 i el 1982.

Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Prescindeix dels elements anecdòtics i decoratius. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un esquist classicisme.

Col·labora amb la premsa local amb dibuixos i acudits, que publica a Brisas (1934-1936), La Almudaina (1948), Baleares (anys seixanta i primers setanta) i Diario de Mallorca (1972-1980). És col·laborador de La Codorniz (1944). Per al diari Baleares crea el personatge d’en Calafat, un pagès mallorquí astorat i confús davant els canvis que es donen a l’illa amb l’emergència del turisme. Són els seus interlocutors en Galiana, en Pep Mindano i madó Gurumbau.

Publica Chistes y pasatiempos publicados en ‘La Almudaina’ (1949), Coses d’en Calafat (1966), etc.

Passa els darrers anys de la seva vida al Molí de sa Cabaneta, on resideix amb l’esposa, Catalina Canyelles, la filla, Elvira, i la mare, Pilar Montaner. Pinta, té cura d’un poblat colomer i gaudeix de la companyia de molts d’animals (cans, moixos, gallines, etc.). També té  un corral per al conreu d’hortalisses i flors, aquestes a càrrec de l’esposa.

Al llarg de la vida, obté diversos premis i guardons: el primer premi del I Saló dels Humoristes del Cercle de Belles Arts, de Palma, la medalla de bronze (1947) del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, la medalla d’or de la Diputació provincial del Saló de Tardor (1948), la medalla de plata del Saló de Tardor de Palma (1958), el premi Ciutat de Palma de pintura (1987) i el premi Picarol de dibuix (1980).

Mor a sa Cabaneta als 74 anys. Amb motiu del primer aniversari del seu traspàs, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedica en el marc de les festes patronals una exposició d’homenatge. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició sobre el Grup dels Set i edita un catàleg que reprodueix en part el de la presentació del grup el 1948, amb textos de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i J.B.G. (Joan Bauzà Guanyabens). Amb motiu del centenari del seu naixement, Raphael Pherrer realitza un vídeo de 5:32 minuts que titula Cent anys amb Pere Sureda, que està disponible a la xarxa.

Bibliografia

Margalida TUR, “Sureda Montaner, Pere”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’,  t. 4, pàg. 288, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ, “El Grupo de los Siete (1948-1949)”, Fundació Barceló, Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Pedro Sureda”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 198-199, Lluís Ripoll, editor, Palma, 1981.

Joan Pisà Canyelles (Palma, 24 d’octubre de 1877 – 7 de juliol de 1962)

Pintor i professor de dibuix artístic. Interessat en el dibuix i la pintura des de ben Jove, assisteix a les classes que imparteix Llorenç Cerdà Bisbal en el seu estudi. Allà és condeixeble de Francesc Rosselló, Vicenç Llorens, Enric Vaquer i altres.

Als 19 anys ingressa (1896) a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) i hi estudia durant dos cursos (1896-1898). Posteriorment, passa a Barcelona per ampliar coneixements. De retorn a Mallorca s’incorpora a l’Associació d’Artistes Pintors i a la Lliga d’Amics de l’Art. Treballa amb discreció i constància. Fa una obra que segueix les passes de l’academicisme classicista , per bé que incorpora elements presos del corrent modernista en voga a Mallorca a partir de la presència a l’illa. els primers anys del segle XX, de Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, William Degouve de Nuncques, etc.

Joan Pisà Canyelles, Aiguader, oli/tela, 1943

Exposa per primera vegada a la mostra inaugural del Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear (1915). El 1918 és nomenat professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. Ocupa el càrrec fins a la jubilació forçosa el 1947.

El 1920 participa a l’Exposició Regional d’Art, que organitza l’Ajuntament de Palma. Després d’una pausa en l’exercici de la pintura de 22 anys, el 1942 presenta un retrat a l’Exposició “Homenatge a les generacions d’artistes mallorquins mestres de l’actual”, que té lloc a sa Llonja. El 1945 exposa a Galeries Costa i al Cercle de Belles Arts (Palma). A més, participa amb la tela La meva mare en el I Saló de Primavera que s’exposa a sa Llonja. També el 1945 exposa al Cercle de Belles Arts el seu autoretrat. Per a la galeria de Fills Il·lustres de Palma fa els retrats de Miquel dels Sants Oliver, Alexandre Rosselló Pastors, Miquel Font Gorostiza, Rafel Blanes Tolosa, Josep Tous Ferrer i alguns altres.

En el curs dels anys 40 exposa vàries vegades al Cercle de Belles Arts, a la Galeries Melià i a les Galeries Costa. Torna a fer una exposició el 1955, que és celebrada amb un sopar d’homenatge que li ofereixen els amics. El 1956 realitza el retrat de l’arquitecte Gaspar Bennàssar Moner, que exposa el 1957.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes costumistes, natures mortes i composicions amb figura. Pinta al Port de Sóller, Sóller, Palma, Llucalcari, Camp de Mar (Calvià), Es Portitxol, etc. El Port de Sóller constitueix el seu principal motiu d’inspiració. S’agrada de representar marines d’aigües tranquil·les, escenes marineres, escenes de bany al port, barques a la vela, composicions amb peixos i personatges com Vell amb un ase, Pagès mallorquí, La venedora d’indiots, etc. D’aquesta darrera obra fa un original i una o vàries rèpliques de mides diferents. És curiosa la composició que titula L’adobador de cossis, dedicada a una professió avui desapareguda. Li agraden les composicions lluminoses, de colors suaus i matisats i de perspectives àmplies i profundes. Els primers anys del segle XX fa alguns nocturns i horabaixes de llums decadents, d’acord amb la moda imposada per Rusiñol, que segueixen nombrosos pintors locals. Coneix i domina l’ofici, treballa sense preses i té bona cura dels detalls i dels acabats.

El 1960 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. Ocupa la vacant deixada per Francisco Bernareggi. Fa la darrera exposició al Cercle de Belles Arts del 10 al 23 de desembre de 1960. Mor a la seva casa del Corb Marí (Palma) el juliol de 1962 als 85 anys.

Amb motiu del centenari del seu naixement el Cercle de Belles Arts, de Palma, li dedica una exposició antològica al Casal Balaguer. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició retrospectiva del 3 al 8 de febrer de 1998 i edita un catàleg il·lustrat de 26 pàgines amb 34 reproduccions a color.

Hi ha obra seva a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ (La venedora d’indiots), a diverses col·leccions institucionals de les Balears i a col·leccions privades.

Bibliografia

CATÀLEG-1998, “Joan Pizà (1817-1962)”, Fundació Barceló, Exposició del 3 al 28 de febrer de 1998, Palma, 1998.

Pep BAUZÀ PIZÀ, “Joan Pisà: mestria i equilibri”, Catàleg-1998, pàg. s/n.

Margalida TUR, “Pisà Canyelles, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 32, Promomallorca, Palma, 1996.

CATÀLEG-1992, “Arts i Oficis”, Exposició al Casal Solleric, març 1992, pàg. 35, Ajuntament de Palma, Palma, 1992.

Médard Verburgh (Roulers, Bèlgica, 16 de febrer de 1886 – Uccle, Bèlgica, 10 d’abril de 1957)

Pintor. Després de fer els primers estudis, el 1899, als 13 anys, es posa d’aprenent en el taller d’un decorador. A partir d’aleshores treballa i estudia a la vegada. Entre 1905 i 1907 assisteix a les classes de l’Acadèmia de Belles Arts de Roulers. El 1907 ingressa a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les, on completa els estudis oficials (1907-1911).

El 1910 fa el primer viatge a París. El 1911 obté una beca per a un viatge d’estudis a Itàlia, que inicia el 1913. El 1912 fa a Brussel·les la seva primera exposició individual. Entre 1910 i 1913 investiga els efecte de la llum i del color. Posteriorment, fa sovint temes de crepuscles i sortides de sol. El 1913 presenta a l’Exposició Internacional de Belles Art de Gant una obra. Mentrestant el taller d’Auguste Oleffe esdevé el punt de trobada del nucli del denominat fauvisme brabançó, del que fa part el pintor.

Médard Verburgh, Dama amb safata de fruites, oli/tela

El 1916 participa al Saló d’Hivern de la Galeria Giroux, que el consagra com a un dels valors joves més sòlids del fauvisme brabançó. El 1921 contreu matrimoni a Londres amb Berthe Kestemont. Estudia Cézanne, Monet, Gauguin, etc. El 1922 s'estableix a Ostende (Bèlgica), on experimenta amb la pintura expressionista. El 1929, atret pel magnetisme de la gran metròpoli, es trasllada a NY. Allà es relaciona amb Josep M. Sert i José de Creeft, espanyol d’origen holandès. Pinta paisatges urbans de la gran ciutat. Exposa individualment i participa a algunes exposicions col·lectives. A la vista dels estralls de la crisi econòmica de 1929, torna a Europa. Aconsellat per José de Creeft, s’instal·la al Port de Pollença (Mallorca), on es relaciona amb Anglada, Cittadini, Bellini, Diehl, etc. Poc després passa a Eivissa, on pinta amb gran intensitat. Viatja sovint entre Pollença i Eivissa.

El 1932 torna a NY on exposa teles fetes a Eivissa i a Mallorca. El 1933 coneix Josep Costa “Picarol”, que li explica el projecte que té d’urbanitzar Cala d’Or a la manera eivissenca. El pintor s’interessa pel projecte i el 1934 viatja a Bèlgica per gestionar la venda de solars entre les seves amistats i els seus coneguts. El 1935 neix el seu únic fill, Jean. Reprèn els pinzells amb entusiasme i hi treballa fins que comença la Guerra Civil espanyola, que el porta a Bèlgica, però torna aviat. El desembre de 1936 és a Mallorca pintant. El comportament del nu femení com a temàtica predominant de la seva obra es manté fins al 1940, després desapareix pràcticament. Fa la primera exposició a Mallorca el 1940 al costat de Casimir Tarrassó, Sebastià Junyer i Joan Borrell Nicolau. Tot seguit, exposa a Barcelona i a Madrid. El 1948 amb la família torna a Bèlgica de manera definitiva.

Treballa diversos gèneres (paisatge rural, paisatge urbà, retrat, natures mortes, nus femenins, escenes costumistes, etc.). Mostra preferència pels colors clars, que tracta de manera harmònica i suaument contrastada, a diferència del que fa el fauvisme francès. Construeix les composicions sobre la base d’equilibris ben compensats i estructurats acuradament. La facilitat natural que té per a la pintura li permet fer una producció abundant i variada que reflecteix els aires de gaubança i benestar que l’envolten quan treballa amb els pinzells. Les seves obres contenen habitualment elements singulars i sorprenents, que transmeten interès i brillantor a l’obra, sigui una natura morta, un paisatge, un retrat o una composició amb figura.

Malgrat tenir la residència a Bèlgica, es manté amb contacte amb Mallorca. El 1951 obté la medalla d’honor del X Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, de Palma. El 1952 participa al I Saló d’Hivern de la Galeria Danús. El 1955 participa en el XIV Saló de Tardor i obté la medalla de la Diputació Provincial de les Balears. El 1954 pateix un ictus cerebral, del que es recupera. Tres anys més tard mor a Uccle a l’edat de 71 anys.

El 1968 el Museu d’Ixelles li dedica una exposició d’homenatge amb 133 obres. El 1990 el Consell Insular de Mallorca presenta al Centre Cultural de la Misericòrdia una exposició retrospectiva amb 57 obres. El 1993 està representat a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, que ofereixen a sa Llonja el Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca en homenatge al centenari del diari Última Hora. El 1993 la Galeria Joan Oliver “Maneu” (Palma) li dedica una exposició monogràfica. El 1994 es publica el catàleg raonat de la seva obra amb una relació de més de 1.100 obres, realitzada pel seu fill Jean Verburgh. Té una entrada a la GEM i una altra a  la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears.

Bibliografía

José M. PARDO, “Verburg, Médard”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 4, pàg. 357-363, Palma, 1996.

Serge GOYENS DE HEUSCH i Jean VERBURGH, “Médard Verburgh (1886-1957)”, Lanno ed., Tilt, 1994.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 52 i 153, Exposició col·lectiva a sa Llonja, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL, "Medard Verburgh", Panorama Balear, Núm. 127, Lluís Ripoll editor, Palma, 1986.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Médard Verburgh”, 'Las Baleares y sus pintores’, pàg. 233-235, Palma, 1981.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Pintores extranjeros en Mallorca. Médard Verburg”, R. Perelló editor, Palma, 1979.

 GEM, 18, 74-75.

Exposicions individuals

1916     Galerie Breckport, Brussel·les.

1918     Galeries Sneyers, Brussel·les.

1921     Cercle Artistique et Littéraire, Brussel·les.

1925     Galerie Louis Manteau, Brussel·les

1927     Cercle Artistique et Littéraire, Brussel·les.

1928     Galerie Breckpot, Anvers.

             Zaal’t Moleken, Gant

1929     Galerie Thémis, Brussel·les.

1930     Newhouse Galleries, NY.

             Marie Sterner Gallery, NY.

1932     Galerie Studio, Ostende.

1934     Galerie Georges Giroux, Brussel·les.

             Galerie Breckpot, Anvers.

1938     Galerie de la Toison d’Or, Brussel·les.

             Stadshalle Rousselare, Roulers.

1940     Galeries Costa, Palma.

1942     Galeries Costa, Palma.

1944     Galeria de Arte Pictoria, Barcelona.

1945     Galeries Costa, Palma.

             Galeria Pictoria, Barcelona.

1946     Cercle de Belles Arts, Palma.

              Galeria Argos, Barcelona.

1947      Libreria Buchholz, Madrid.

1949     Galerie Georges Giroux, Brussel·les.

1952     Sala Gaspar, Barcelona.

             Cercle de Belles Arts, Palma.

Exposicions posteriors al traspàs del pintor

1958     Galerie Breughel, Brussel·les.

1961     Galerie Breckpot, Anvers.

1965     Galerie de la Madeleine, Brussel·les.

1968     Musée d’Ixelles, Brussel·les.

             Galerie Nos Peintres, Ostende.

             Cultureel Centrum Burgemeester, Malinas.

             Provincial Gallo-Romeins Museum, Tongres.

1969     Galerij Campo, Anvers.

1971     Galerij Ado, Malinas.

             Oud-Hospitaal, Alost.

              Galerij Pieter Coecke, Alost.

1972     Galerie Racines, Brussel·les.

1977     Galerie Horizons, Brussel·les.

             Maison de la Culture, Namur.

1983     Galeria Danús, Palma.

             Galerie Presences Louise, Brussel·les.

1990     Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma.

1993     Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma.

Alexis Macedonski (Bucarest, 1884 – Tarragona, 1971)

Pintor. Fill major d’Alexandru Macedonski (Bucarest, 1854-1920), poeta, novel·lista i crític d’art, estudia belles arts a Bucarest fins que amb una beca de l’Estat es trasllada (1905) a Itàlia per assistir a les classes de pintura de l’Acadèmia de Belles Arts de Florència (1905-1907).. Posteriorment passa a París, on exposa al Saló de Tardor (1908). El 1909 visita Espanya (París Basc, Castella la Vella, Madrid i Granada). Torna a París per esposar al Saló dels Independents (1911)..

Alexis Macedonski, Des de Cala Barques, oli/tela

La Primera Guerra Mundial el sorprèn a Bucarest. S’allista com a soldat, per bé que posteriorment obté diversos ascensos per mèrits. És nomenat pintor de guerra i com a tal realitza les obres que titula La patrulla i El recluta, que es conserven al Museu Militar de Bucarest. Acabada la guerra, resta a Bucarest, on es dedica al retrat i a temes figuratius (2918-1920).

El 1921 es trasllada a la Provença. Aleshores col·labora com a escenògraf i director artístic amb una empresa productora de cinema que treballa amb el realitzador René Clair. Al final del anys 20 torna a Bucarest, on presenta (1928) una exposició d’obres pròpies i de la seva esposa, la pintora Florena Laura Cantemir.

El 1934 visita Mallorca amb l’esposa per primera vegada i s’estableixen a Pollença, on neix llur filla Florita Macedonski (Pollença, 1936). En esclatar la Guerra Civil, marxen a Itàlia, però tornen a l’illa el desembre de 1936. Acabada la guerra, exposa sovint a Palma, Barcelona i Madrid, mentre pinta amb diligència per guanyar-se la vida, ja que els seus béns a Europa es troben bloquejats. Posteriorment exposa també a París i a Berlín.

El 1948 presenta a Palma una exposició antològica, de 60 obres (retrats, figura, paisatges, natures mortes, flors, etc.). El 1958 fa el quadre L’assumpció de la Mare-de-Déu per al Santuari de Sant Salvador (Felanitx).

A Pollença pinta, sobretot, paisatge i natures mortes. En passar a Palma, es dedica principalment al retrat i pinta quadres al·legòrics, com La Revolució i L’any mil. El 1947 es nomenat professor d’estètica i art de la Maioricensis Schola Lul·lística, de Palma. L’obra que realitza a Palma es caracteritza per un cromatisme variat i contrastat i per la creació d’unes atmosferes que respiren pau i serenitat. La pinzellada és ràpida i espontània, fet que sovint dóna a les creacions un cert aire d’esbós inacabat, per bé que suggerent i atractiu. Demostra preferència pels colors blancs i vermells. Utilitza les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, el pastel, el llapis o la ploma.

El 1959 es trasllada a Barcelona des d’on viatja amb freqüència a França. Finalment fixa la residència a Tarragona, on mor el 1971. Té entrades a la GEM, la GEC i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva filla Florita Macedonski ha demostrat grans aptituds per a la pintura.

Bibliografía

Margalida TUR, “Macedonski, Alexis”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, tom 3, pàg. 49-51, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “El pintor Alexis Macedonski”, Panorama Balear, núm. 136, Palma, 1994.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Añexis Macedonski”, ‘Las Baleares y sus pintores”, pàg. 227-229, Palma, 1981.

GEM, 8, 156.

Exposicions (selecció)

1908     Saló de Tardor, París, França

1911     Saló dels Independents, París, França

1928     Exposició antològica, Bucarest, Rumania

1940     Galeries Costa, Palma (gener)

1940     Exposició Alexis i Florena Macedonski, Galeries Costa, Palma

1941     Galeries Costa, Palma

1942     Barcelona

1943     Galeries Costa, Palma

              Madrid

              Cercle de Belles Arts, Palma

1944     Galeries Costa, Palma

1946     Galeries Costa, Palma

1948      Exposició antològica, Palma

              Galeries Quint, Palma