viernes, 29 de marzo de 2013

Manel Ribas i Piera (Barcelona, 16 de maig de 1925 – 14 de març de 2013)

Arquitecte, urbanista, professor universitari i advocat. Estudia a Barcelona i fa la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Es doctora en arquitectura i es llicencia en dret. Entre 1956 i 1990 és catedràtic d’urbanisme de la Universitat Politènica de Catalunya (UPC), on funda el programa màster d’arquitectura del paisatge.

Participa en la redacció del Pla Provincial de Barcelona (1959-1965) i en el planejament de l’esquema director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1963-1968). Realitza els plans urbanístics de les ciutats de Palma (1968-1970), Múrcia (1973-1976), Tortosa i Ripoll. Projecta la boca nord del túnel de la Rovira (Barcelona), la Rambla del Carmel i el parc Vallparadís (Terrassa) i la Ronda de Dalt (Barcelona). Projecta l’edifici dels Laboratoris J. Uriach i Cia (1964-1974), el de Can Cendrós (Sant Feliu), l’edifici d’habitatges del passeig de Sant Joan (1975) i altres.

Guanya per concurs de l’Ajuntament de Palma (1967) l’encàrrec de corregir les deficiències del PGOU de Palma de 1963. Redacta un pla que el deixa satisfet, però considera que la seva aprovació definitiva el desvirtua, cosa per la qual resta decebut. El pla, aprovat el 1973, intenta frenar el creixement de Palma sustentat en un fort dinamisme demogràfic, la multiplicació de les activitats empresarials del comerç, la indústria i els serveis i l’expansió turística que es viu a l’illa. En aquest fi, limita l’alçada dels edificis i afavoreix l’especialització del casc històric de Palma. Organitza Palma en 10 barriades perifèriques que s’havien de dotar d’equipaments i infraestructures. La realitat consolida una ciutat infradotada d’espais especialitzats que es distribueix en quatre pols monofuncionals: Son Rapinya (docent), Son Dureta (sanitari), Son Castelló (industrial i de serveis) i s’Arenal, el Terreno i Cala Major (turístic). Inclou la planificació de noves vies de comunicació i projecta la via de cintura, prenent una idea plantejada per Gabriel Alomar. El seu pla, també dit PGOU de Palma de 1973, està vigent fins al 1985, quan s’aprova un nou PGOU. Anys més tard, guanya per concurs convocat per l’Ajuntament de Palma la realització del projecte de la falca verda de Palma, de la qual s’ha executat de moment la primera fase.

Publica diversos llibres, com ara “Jardines de Catalunya” (1991), “Barcelona i la Catalunya-ciutat” (2004) i altres.

El vaig conèixer el 1967, quan encarrega (1967) a la societat Septe, a la qual vaig estar lligat un temps, la recollida i sistematització de la informació de base sobre els aspectes demogràfics, econòmics i socials de Palma. Amb ell vaig visitar i vaig recórrer el Polígon de Son Castelló poc abans de la seva inauguració oficial. Vaig poder comprovar la seva vàlua personal i professional i els seus desitjos de fer un urbanisme pensat per a les persones des de la racionalitat, el coneixement de la realitat i de les seves tendències i la prioritat dels interessos col·lectius sobre els privats. D’altra part vaig constatar la seva vàlua com a persona rigorosa, culta, accessible, crítica, discreta i feinera. Exerceix de catòlic progressista, fidel a l’esperit del Vaticà II.

És membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Pel que fa als reconeixements de mèrits cal dir que rep la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1992) i la Creu de Sant Jordi (2001). Està considerat com un dels creadors de l’urbanisme modern a Catalunya. Mor a Barcelona als 87 anys d'edat.


Bibliografia

EFE, “Fallece Manuel Ribas, autor del plan urbanístico de Palma”, Diario de Mallorca, 15-III-2013, Palma

Raquel GALÁN, “El urbanista que trató de equipar y equilibrar la ciudad de Palma”, Diario de Mallorca, 19-III-2013, Palma

Bartomeu BESTARD, “El Plan Ribas Piera”, Diario de Mallorca, 24-III-2013, pàg. 17, Palma

Ferran SEGARRA TRIAS, “Manuel Ribas Piera”, El País, 16-III-2013, pàg. 54, Madrid.

Breu història de l’arròs brut

Dit també arròs de garriguer, és un plat típic de Mallorca. Pren el nom del brou obscur i opac que fan les espècies, el fetge picat de pollastre o conill que s’hi afegeix al final de la cocció i la carxofa, si se’n posa.

Consisteix en un arròs brouós (més pròpiament semi brouós) i amb espècies, cuinat originàriament amb productes de l’hort, carn i caça. Tradicionalment serveix per recollir i aprofitar les sobres dels dies anteriors de carn, verdures i hortalisses. És el plat que a la pagesia de l’interior de Mallorca se servia els diumenges com a complement dels llegums (fava pelada, ciurons i llenties) que es menjaven durant la setmana.

Els ingredients són arròs (preferentment del tipus bomba que es fa a Mallorca), carn (pollastre, conill, ànnera, costella alta de porc, fetge de pollastre o ànnera, coloms, caragols, tords, guàtleres…), verdures i hortalisses (pèsols, mongetes verdes, bolets, xampinyons, ceba, tomàquets de ramellet o tomàquets del temps, carxofes, julivert, alls…), saïm, oli, sal i espècies (safrà, canyella, pebre bo, nou moscada….) i brou (de gallina, carn…). Es fa, necessàriament, en olla de test (greixonera) i ha de reposar 2 o 3 minuts abans de servir-lo. S’ha d’evitar que el gra de l’arròs s’obri, ja que aleshores perd el sabor que ha acumulat durant el procés de cocció.

Es menja acabat de fer. El plat unifica els sabors barrejats, a diferència del que passa amb la paella valenciana. Hi ha variants consistents en el predomini d’alguns dels ingredients. Així l’arròs brut de matances (diferent de l’arròs de matances) incorpora amb certa preponderància carn del porc. L'arròs d’esclata-sangs incorpora amb certa preponderància esclata-sangs, bolets propis de Mallorca de la família dels rovellons.

Es menja acompanyat d’olives trencades o olives mallorquines senceres, ravenets, rave, pebrot verd tallat a trinxes i preparat amb oli i sal, trinxes de pastanaga, etc., i vi negre jove de la terra.

Els antecedents són els arrossos pagesos senzills i poc elaborats que donen continuïtat als arrossos rurals dels moros i dels primers repobladors catalans. A partir del s XVII el seu consum es combina amb els cuinats de llegums i adesiara s’hi barregen (fava pelada i arròs, llenties amb arròs....). La incorporació del tomàquet a la cuina popular de l’illa a partir de mitjan s XVII impulsa un procés que presta més atenció que abans als sabors dels cuinats en general i de l’arròs en particular. Probablement en el curs del s XVIII es fixen les regles per a la preparació de l’arròs brut, adaptable als fruits del temps, de cost ajustat i capaç d’aprofitar les sobres de menjar dels dies passats.