domingo, 31 de enero de 2010

Alícia Llabrés (1999)

La pintura és per mirar, somniar, pensar, sentir i gaudir. La il·lusió que crea va més enllà de la visió: colpeja la raó, genera sentiments i emocions, mobilitza la fantasia i acosta l’espectador al regne superior del gaudi estètic. Mirar no és una cosa senzilla si el que un vol és veure-hi. Efectivament, veure és esgotar l’abast de la mirada, superar els límits de la imatge i avançar pel camí de la percepció, la comprensió, l’aprehensió de coneixements i la descoberta d’emocions espirituals.

La pintura és, sobretot, una invitació a mirar parsimoniosament, serenament i reverentment, amb voluntat de veure, amb desitjos d’entendre, amb ambició de comprendre, amb propòsits de sentir i amb la intenció d’assolir el gaudi immens de l’experiència estètica.

Miren, però no veuen els espectadors que visiten exposicions a corre-cuita, atabalats i apressats, amb renúncia programada a contemplar, pensar, investigar i sentir emocions. Ens cal aprendre a mirar; a fer ús de les capacitats de percepció associades a la mirada, a mirar per sentir, pensar, reflexionar i gaudir. La pintura és el millor mitjà per aprendre a mirar i, per això, mirar pintura és un dels exercicis més enriquidors que pot fer l’ésser humà.

Ambiciosa, oberta, transparent i profundament humana ha de ser la mirada del pintor que vol traspassar a la tela la seva experiència interior, que desitja fer transcendents les seves emocions, que ambiciona comunicar i compartir el que ha creat a partir d’un esguard, una mirada, una visió. Entre la mirada del pintor i la de l’espectador hi ha un objecte, la pintura, que lliga un món de relacions i interrelacions difícil d’identificar i de descriure. Cal situar la pintura en aquest punt intermedi de relació i comunicació per acostar-s’hi adequadament. Mirar pintura és l’intent que fa l’espectador, des del seu món interior, d’accedir a un espai superior. El diàleg i la confrontació entre el que un veu i el que mira percep brinda l’oportunitat d’engegar el procés de contemplació i elevar l’esperit a l’emoció estètica..

La mirada d’Alícia Llabrés és plena de pintura. De petita ha viscut rodejada de teles, bastidors, pinzells, cavallets i quadres. A casa seva conserva alguns records de joventut, mentre en el seu interior bull un univers plàstic d’experiències que es barregen amb nous projectes i amb un anhel insaciable de superació. La record un dia de primavera del 1975 a la Costa dels Pins, amb un dibuix a la mà, que tot just havia acabat de fer. Ens el va mostrar amb el ulls oberts i la mirada atenta. Mirava més que mostrava. D’aleshores ençà ha treballat molt, ha mirat pintura a voler (Bacon, Miró, Stella, Pollock, Jones, Kline, Kooning, Rauschenberg, Cy Twombly, Motherwell, etc.), ha viscut la pintura i se n’ha enamorat l’esperit en un procés lent d’observació, retenció, reiteració, reflexió i recerca. “M’interessa el món que no és de l’immediatesa, el saber té un procés lent i demana temps”, ens va dir amb motiu de l’exposició del 1990. També ha viatjat amb el propòsit d’enriquir l’experiència visual, el coneixement humà del món i la capacitat de creació. D’0altra part, té i practica una concepció àmplia de la cultura en la qual tenen cabuda el teatre, el cinema, la lectura, la música, les exposicions, les conferències, la conversa, la bona taula, que prepara amb perícia, comparteix amb plaer i s’agrada d’acompanyar amb música barroca.

Treballa amb una dedicació intensa i vehement. Venera el seu treball. Pinta amb rigor i ordre. Prefereix els ocres, els vermells, els blancs i els colors freds intensos i no evita els negres. Combina zones de molta llum amb masses obscures que creen tensions, revelen equilibris i atorguen un dinamisme serè a les composicions. Introdueix pinzellades llargues i vigoroses. Adesiara, fa que la pintura es clivelli i, sovint, hi introdueix “grattages” agosarats i expressius. De vegades usa referències realistes, perfilades o solament suggerides, i de vegades en prescindeix del tot. És un pintora de mena: li agraden els bastidors de fusta, les teles de nus gros i els pigments a l’oli. Cerca que els acabats de l’obra reforcin el sentit expressiu amb exquisides textures visuals i tàctils.

La seva pintura, plena de lirisme i subtileses, reflecteix joventut, vigor, experiència, bon ofici i maduresa adobada amb la joiosa senzillesa pròpia, només, de les persones que fan de l’art i la cultura part essencial de la vida. La seva obra està pensada per sorprendre l’espectador, per commoure’l, per suscitar sentiments i per encomanar emocions. “I t’has tornat sensació tot plegat, per a mi”, diu de la seva pintura, manllevant paraules al poeta K. Kavafis.

Fa pintura per a la contemplació, la reflexió i la introspecció. “No pretenc que la imatge tingui la seva explicació, sinó que conservi el caràcter de pregunta o d’especulació, per a l’espectador i per a mi”, ens va dir el 1990. Fa pintura que cal mirar amb parsimònia, amb temps, amb serenitat i en silenci. No trobarem a la seva obra ni signes cabalístics ni referències simbolistes ni gestos grandiloqüents. “La meva pintura es basa en el fet que només conté allò que s’hi pot veure”, diu amb paraules de Frank Stella. La pintura d’Alícia Llabrés és sòbria, sòlida, rigorosa, sincera, càlida i suggerent. Atreu l’esguard, captiva la mirada i parla a l’espectador directament i espontàniament. És pintura per mirar, somniar, pensar i gaudir.




Alícia Llabrés a la Torres de ses Puntes (Manacor)
i al Centre Cultural de Felanitx.
Consell Insular, Obra Social de Sa Nostra, Ajuntament de Manacor

Manacor: 29-V-1999 al 30-VI-1999
Felanitx: 19-XII-1999 al 9-I-2000

25 anys d'ASPACE, 25 anys de memòria (2001)

Enhorabona ASPACE, enhorabona Balears

A les Balears estam d’enhorabona i tots ens hem de felicitar amb motiu del 25è aniversari de la creació, per part d’un grup de famílies agosarades i valentes, de l’Associació de Paràlisi Cerebral (ASPACE). L’existència de l’associació i la seva labor exemplar han estat i són un important referent dinamitzador d’iniciatives en el marc d’una societat civil mancada sovint d’idees i de projectes d’abast col•lectiu.

ASPACE ha contribuït a animar i a impulsar la creació d’altres associacions privades orientades a afrontar problemes assistencials diversos. El seu caràcter pioner, l’absència d’ànim de lucre i la seva feina rigorosa, constant, discreta i eficaç, han servit, sobretot, perquè les persones amb paràlisi cerebral tinguessin una atenció i es beneficiessin d’uns serveis professionals de notable qualitat. Ha servit perquè les administracions públiques hi dediquessin l’atenció que calia i els recursos que eren necessaris. Ha servit, també, perquè tots plegats ens adonéssim que la solució dels problemes assistencials demana iniciatives, tenacitat, perseverància i un esperit incansable de treball i sacrifici.

Al llarg de vint-i-cinc anys d’existència, l’experiència d’ASPECE s’ha enriquit, s’ha diversificat i s’ha engrandit. Avui compta amb una xarxa densa de serveis que abraça des del centre d’Educació Especial “Pinyol Vermell” fins a la Residència “Vuit Vents”, passant per la unitat de grans afectats, el centre ocupacional, la unitat d’atenció precoç, el departament d’orientació diagnòstica i de consultes externes, el departament de rehabilitació, la unitat de psicoteràpia i assistència social, el Servei d’atenció mèdica periòdica i les unitats de transport. ASPACE dóna ocupació a educadors, metges, assistents socials, assistents sanitaris, psicòlegs, administratius, voluntaris. El seu treball, organitzat i ben gestionat per la Junta Directiva, el seu president, la gerència i la direcció tècnica, és un model del que ha de ser el treball en equip, una delegació eficient de responsabilitats i funcions i una execució acurada de les tasques.

Pel seu caràcter exemplar, per la qualitat de la seva gestió, per l’eficiència del seu esforç, per l’entusiasme dels que hi treballen i per la transcendència de la seva feina és obligada la felicitació. A més, cal donar-los les gràcies pel que han fet, per com ho han fet i per l’honestedat i la generositat que han inspirat la seva dedicació.

Des del reconeixement més just, des del respecte més profund i des de l’admiració més sincera, l’enhorabona.


Subdirector General
Sa Nostra


25 Anys d’ASPACE,
25 anys de memòria
15-VI-2001,
pàg. 111-113

Estampes de la ciutat perduda (1994)

El pintor Bartomeu L. Ferrà Juan (1893-1946) evocà en làmines saturades d’encant del passat l’elegia melangoniosa de les velles murades de Palma. A partir d’un treball exhaustiu de recerca d’informació gràfica i escrita féu 29 aquarel•les que varen ser adquirides per l’Ajuntament de Ciutat l’any 1940 i han estat exposades a la Fundació Barceló el passat mes de desembre.

El 1993 es va complir el primer centenari del naixement del pintor Bartomeu Ferrà Juan (Palma 1893-1946). Amb motiu d’aquest fet l’Ajuntament de Valldemossa, on va tenir la residència des del 1917 fins al seu traspàs, en cessió ordinària del 16 de juliol de 1993 va acordar per unanimitat dedicar-li un carrer de la vila. D’altra part, la Fundació Barceló va organitzar una exposició d’obres del pintor a les sales de la seva seu social, inaugurada el 13 de desembre pasta, i va editar un catàleg de 16 pàgines.

Nasqué a Palma el 20 de gener de 1893. Era fill de Bartomeu Ferrà Perelló, escriptor, arqueòleg i acreditat mestre d’obres, i germà de Miquel Ferrà Juan, poeta i crític literari. El 1917, després de contreure matrimoni amb Anne Marie Boutroux, passà a residir a la Cartoixa de Valldemossa, on va crear i dirigí l’empresa “Cel•la Museu Chopin-George Sand”.

Un esperit lliure, obert, intuïtiu, ordenat, vigorós i profundament equilibrat, així era Bartomeu Ferrà. El seu interès per totes les manifestacions de la vida el va dur a no tancar-se mai en un sol àmbit, en un sol cercle, en una sola dimensió. Escriví, publicà assajos, féu crítica d’art, dirigí obres de decoració i restauració, dissenyà mobles, ferros, gelosies, impartí conferències , col•leccionà antiguitats, va fer il•lustracions per a la premsa, dibuixà i pintà.

L’equilibri, l’ordre, l’harmonia i la ponderació varen ser per a ell requisit i conseqüència, antecedent i resultat, llavor i fruit, de l’exercici de la llibertat, l’espontaneïtat, la sinceritat. “Si la meva obra té algun valor, crec que és el de la sinceritat”, va dir en més una ocasió. El seu ordre no va ser mai finalista. Cercà l’equilibri perquè des d’aquest podia aconseguir una percepció més càlida i més clara del dinamisme que dóna contingut a la vida i la fa imprevisible i apassionant.

Sabé descobrir, estimar i defensar les arrels del seu país i les seves senyes d’identitat. Per això va ser un dels promotors de Centre Autonomista de Mallorca, signà el seu manifest fundacional (1930), participà en l’elaboració i discussió de l’Avantprojecte d’Estat d’Autonomia de l’any 1931. el 1936 va ser un dels intel•lectuals que signà el document Resposta del Mallorquins al Missatge dels Catalans.

Perquè li interessava entendre el present i avançar pels camins que anticipen el futur, sense pretendre-ho, es trobà estudiant el pasta. Així escriví “Chopin y George Sand en la Cartoixa de Valldemossa” y “El Archiduque Errante”, segona biografia que es va publicar de l’arxiduc Lluís Salvador, en la que recull testimonis de persones que l’havien conegut i tractat.

S’interessà per del desenvolupament turístic de Mallorca i cregué en ell. Per això col•laborà amb el Foment del Turisme i publicà, a més, l’obra “Guía de Mallorca”, profusament il•lustrada, destinada als visitants de l’illa.

(...)

La seva afecció per la història i la seva innata curiositat, li feren concebre la idea de reconstruir les imatges de les antigues muralles de Palma, que ell havia conegut en els anys de la seva infantesa, llevat del tram comprès entre la Porta de la Mar i el Consolat de Mar, esbucat vers els començament del darrer quart de segle XIX.

A partir d’un treball exhaustiu de recerca d’informació gràfica i escrita, realitzà entre 32 i 35 aquarel•les, de distintes mides, que cobrien el perímetre sencer de les muralles. Acabada la feina, el 1940 va exposar 29 aquarel•les a Galeries Costa. Atenent indicacions de Josep Costa Ferrer –Picarol-, l’Ajuntament de Palma va tenir l’encert d’adquirir-les en bloc. D’aquesta manera s’evità la seva dispersió i s’aportà al patrimoni municipal una obra de gran interès públic.

Destaquen per la riquesa de detalls i l’amplitud de la perspectiva les aquarel•les titulades “Porta vella del Moll” (31 x 46 cm), “Porta del Camp” (33 x 47 cm), “Porta de Jesús” (26 x 39 cm), “Pont de la porta Pintada” (27 x 37 cm) i “Exterior de la porta de Santa Margalida” (31 x 47 cm).

La imatge de les antigues muralles va ser aviat oblidada. Així ho corrobora Màrius Verdaguer a “La Ciutat Esvaïda” (1953). Diu: “Els vells palmesans no podien concebre la ciutat sense l’estret cinturó de les muralles, de la mateixa manera que els palmesans d’ara no la conceben més que estenent-se lliurement per l’eixampla. Entre aquests dos grups de palmesans hi ha mig segle i en aquests cinquanta anys s’ha acumulat una quantitat enorme d’oblit. Les muralles s’esborraren de la memòria dels palmesans. Solament el meu amic Bartomeu Ferrà ha evocat, en làmines saturades d’encant del passat, la elegia melangoniosa de les nostres velles murades de Palma”.

Les aquarel•les de les velles muralles constitueixen l’obra plàstica més emblemàtica de Ferrà. Aquestes amb el pas del temps han deixat de ser una evocació d’antics records entranyables per esdevenir una valuosa aportació a la memòria de la ciutat de Palma.


Nota: l’esbucament de les muralles de Palma s’inicià el dia 10 d’agost del 1902. Restà salvat solament una part (dos trossos) del llenç de la fatxada marítima (des de la Porta de la Mar fins al Baluard del Príncep i des de la rampa d’accès de la Drassana al Baluard de Sant Pere). La primera operació d’esbucament d’una part de la murada va tenir lloc a partir del 13 de febrer de 1873. Es va demolir el tros de murada que anava des de la Porta de la Mar fins a la rampa d’accès a la mar de la Drassana. Es va fer per necessitats peremptòries d’ampliació de l’espai disponible en el port de Palma i per raons higièniques que s’havien imposat a tot arreu. L’esbucament de les murades de Paris es féu el 1853 i el de les de Barcelona el 1854.



GALA
Desembre 1994
“Estampes de la ciutat perduda”, pàg. 66-71

Antoni Martorell (2009)

La figura del “Maestro” Martorell es revela de manera sorprenent i autoritzada, no tan sol en el camp de la composició musical, on s’ha consagrat dins l’èlit dels compositors més representatius del segle XX, sinó també en l’àmbit de l’aprofundiment musicològic i teòric.

N’és una prova aquesta “Lectio Magristralis” intitulada “Estètica i pedagogia de l’orgue de tubs”, escrita en ocasió de la recuperació de l’orgue Bosch-Grenzing de la Basílica del Reial Convent de Sant Francesc de Palma.

En aquest escrit, Antoni Martorell conjuga perfectament l’anàlisi històrica i estètica del que ha estat l’orgue i la seva literatura dins la història de la música, i ens aporta un judici profund i autoritzat sobre la utilitat i la vàlua d’aquest instrument, en una visió que abraça no només arguments exquisidament musicals, sinó també ètics.

En aquestes línies vessa l’esperit que sempre ha distingit la vida i la missió d’aquest il•lustre artista franciscà, que en l’art dels sons no només hi ha vist una funció merament hedonística, sinó – i sobretot -, una via privilegiada per arribar a conèixer la bellesa de Déu, pel camí de l’elevació espiritual de l’home i de la societat.

En el primer aniversari de la inauguració - benedicció de l’orgue de la Basílica de Sant Francesc de Palma, constitueix un testimoni emocionant i valuosíssim el discurs que el pare Martorell va pronunciar en aquella ocasió, en una de les seves darreres intervencions públiques. Són les paraules d’un home ple de joia que, conscient de trobar-se en la recta final de la seva vida, no es cansà mai de donar gràcies a Déu públicament per l’acompliment de la missió que se li havia confiat: la recuperació de l’orgue monumental de Sant Francesc, de la qual en fou l’artífex i en féu un magnífic seguiment. Un “joiell d’art i pregària”, que després d’una llarga i difícil carrera, fidelment entregà a l’Església, a la Diòcesi i al poble mallorquí.



Paraules introductòries del fascicle distribuït el 20-IV-2009, en ocasió de la presentació del VII Festival Internacional d’Orgue “Antoni Martorell”, amb els textos d’un parlament (“El recuperat-innovat orgue Jordi Bosch–Gerhard Grenzing de St. Francesc de Palma de Mallorca”) i d’una lliçó magistral (“Estètica i pedagogia de l’orgue de tubs”), del P. Martorell.

sábado, 30 de enero de 2010

Il·lusió i pintura (2010)

La pintura sempre és una il·lusió, un excés dels sentits o de l’esperit, que dóna carta de realitat a una cosa que en realitat és una aparença. El pintor és un il·lusionista que provoca a l’espectador falses percepcions òptiques, miratges i ensomnis. L’espectador informat sovint vol veure els trucs del pintor, vol que s’estableixi entre ell i el pintor un clima de complicitat explícita, conscient i consentida. En això radica la eficàcia del truc real de la pintura: comunicar emocions, transmetre idees i sentiments i impulsar processos de contemplació, interrogació i gaudi estètic.

Sorpresos per la il•lusió i moguts per les aparences, el primer impacte que els espectadors reben en contemplar un quadre té lloc en l’àmbit de les emocions. Segueix una seqüència que uneix contemplació, revisió, reflexió, interrogació, introspecció, etc. Mirar una pintura és, sobretot, un procés de trànsit des de la visió sensible (acceptació de la il·lusió) a l’emoció estètica (acceptació de la transcendència de l’obra d’art). Per això l’acte de mirar ha de ser assossegat, parsimoniós, lent, silenciós i reiteratiu. La convivència entre pintor-il·lusionista i espectador-còmplice fa que aquest vulgui accedir a la cuina del quadre: tècniques, materials, suports, mescles, textures, veladures, temps, etc.

L’espectador necessita investigar el mètode de treball de l’autor per descobrir els seus trucs, el seu enginy i les seves habilitats. El coneixement dels mecanismes de la il·lusió no limita la emoció que aquest genera, sinó que l’amplia i l’engrandeix. Com més clara, definida i conscient és la il·lusió de partida, major i més duradora és la resposta emocional. La pintura és definitiva, no és un engany: és l’acceptació d’una suggestió que commou l’esperit perquè neix d’una il·lusió.

La pintura constitueix una apel·lació a la capacitat de gaudi. L’acte de contemplar un quadre pot moure, i de fet mou, la raó, l’experiència intel·lectual, l’estoc de coneixements adquirits i la capacitat d’anàlisi i investigació de l’espectador. Però, sobretot, la pintura com a obra d’art, mou els sentiments i les emocions. El pragmatisme i el racionalisme que impregnen les urgències de la vida contemporània tendeixen a situar el coneixement sobre la emoció, el saber sobre el gaudi, la comprensió sobre el sentits. L’obra si està ben feta està orientada, sobretot, a commoure, generar goig i crear plaer estètic. També cerca la suggerència racional com a mitjà per desplegar processos ulteriors d’emoció estètica. Es sorprenent topar-se amb persones amb molta informació, però amb poca capacitat de gaudi.

La voluntat i la necessitat de pintar són manifestacions d’una acció més concreta i, alhora, més general: fer de la pintura una aventura personal. Hi ha aventura on hi ha esperit de creació, innovació, evolució, progrés i canvi. No s’avança sense inseguretats, incerteses, sorpreses i riscos. Fer de la pròpia vida una aventura és la opció d’aquells que s’imposen la tasca de crear o, el que és el mateix, de treballar en la cerca de noves expressions, noves formes, nous sentiments, nous valors, noves propostes i noves realitats superiors. També és la opció d’aquells que ambicionen connectar amb el món actual, sotmès a mutacions de realitats que, d’una altra manera, romandrien en la obscuritat. Acceptar, a més, que aquesta aventura abasta l’àmbit personal suposa una implicació que va més enllà dels límits de la professió, el treball, l’estatus i el sustent. Suposa posar-lo tot en joc al servei d’un ideal, una gran il·lusió que compromet, condiciona, anima, impulsa i enriqueix.

La bona pintura, la gran pintura, la pintura feta des d’una visió lúcida del món, de les persones, de les seves necessitats i de les seves ambicions, no és per a tothom. És per a contempladors que cerquen la emoció i el gaudi espiritual. Ells són els destinataris de la pintura, els privilegiats que poden aprofitar les possibilitats immenses de l’oferta gairebé omnipresent de plaer estètic. Són els gaudidors o aventurers que cerquen una vida plena de les més altes emocions. Fent el seu paper donen sentit, transcendència i raó de ser a la pintura i als esforços immensos que consumeix la seva creació.


Palma, 31-I-2010

Xam, retrat íntim (1995)

Modest, lúcid, irònic, espontani i bon conversador, a Pere Quetglas Ferrer, Xam, li agrada la tertúlia, la conversa, la xerrada. És de memòria àgil i de paraula fàcil. L’anima un esperit obert, independent i lliure. Sap escoltar i li interessen tots els vessants de l’actualitat. Pretèn que la seva pintura sigui actual i s’afanya a seguir el ritme trepidant del món en el qual vivim. És un home afable, actiu, expert i culte.

La seva paraula és càlida, moderada, analítica, assossegada i arronsadora. Mai no ha parlat malament de ningú. Això, però no li impedeix de matisar els seus judicis mitjançant un joc rapidíssim de proposicions concessives, adversatives i consecutives. No s’agrada de fer extrapolacions, deduccions i induccions. Evita, sobretot, les generalitzacions i les conclusions. La seva visió del món, de les persones, dels grans esdeveniments de la història i dels petits fets de cada dia, és plena de consideracions complementàries, d’observacions addicionals, de referències que demanen noves anàlisis i un millor i més acurat coneixement. També és crític, molt crític, amb ell mateix.


Pere Quetglas Ferrer "Xam", Autoretrat, 1930 ca.

Parla amb passió dels seus, de la vida ciutadana , dels succeïts del dia, de música, de literatura i, sobretot, de pintors i pintura. Li interessen totes les manifestacions de la vida humana. Com en el cas del grans homes del Renaixement, la saviesa de l’artista és el resultat d’una vida intensa, d’un treball constant i rigorós, d’una visió àmplia, encuriosida i tafanera, bolcada a experimentar-ho tot, a veure-ho tot, a conèixer tothom Conseqüentment, el seu ànim és barallat amb les limitacions del temps, l’espai i la capacitat humana de treball. Odia la fatiga i evita, de ple, els compromisos.

Xam és un pintor de soca-rel. Ho és més enllà de la seva voluntat, del seu lliure albir, de les seves volences i dels seus propòsits. Una vida atrafegada, apassionada, diversa i fins i tot ricament contradictòria, no podia deixar de dur-lo, inevitablement i necessària, a ser pintor, a ser-ho plenàriament. Xam trobà més que no cercà la pintura, com s’esdevingué amb Miquel Àngel, Picasso, Miró, Pancho Cossío, Clavé, Anckermann.

L’artista nasqué a Palma, al carrer de la Missió, número 13, el dia primer de setembre de l’any 1915. Fou l’únic fill del matrimoni format per Josep Quertglas León i Justa Ferrer Mayans. L’avi matern, Just Ferrer Bonafé emigrà a Matanzas (Cuba), on reuní un petit capital que invertí a Mallorca en finques i immobles. Aquest capital fou el que permeté a la família dur una vida tranquil•la de rendistes.

El pare va ser un home manyós i creatiu, afeccionat a fer feines manuals de fusta, metall i paper. També féu treballs de taxidermista. S’agradava d’anar a les curses de braus en companyia del fill, al tancat que ocupava el solar de l’actual plaça Berenguer de Palou, tot just al costat del carrer dels Oms, número 160, segon pis, on havien traslladat el domicili familiar. L’afecció als toros s’encomanà al fill i li ha durat tota la vida. El pare era membre de la Creu Roja, amb dret d’ús d’uniforme i insígnies molt vistoses. Morí jove, dos anys després de patir una hemiplègia que el deixà baldat i sense paraula. El fill només tenia 13 anys i feia encara el batxillerat. A l’estudi conserva una gàbia gran per a ocells, de fusta i filferro, feta del pare. També hi guarda la seva cartutxera i el sarró de caça.

La mare, vídua, es trobà amb la responsabilitat de treure endavant u n noi inquiet, vitalista, d’esperit independent i poc disciplinat. Només adesiara i amb prou feines el pogué mantenir sota control. Era una dona intel·ligent, de cabells blancs, com ho són ara els del fill, forta i hàbil. El renyà poc i li donà sempre suport. A la taula d’estudi el pintor té, al costat de la gàbia dels ocells, una fotografia de la mare.

Estudià al Col·legi de la Missió, dels pares teatins i a l’Escola Graduada, de la qual era director el seu oncle Joan Terrassa. Féu el batxillerat a l’Institut Ramon Llull (1925-1931), on fou deixeble de Gabriel Alomar i Villalonga (literatura), Docmael López Palop (matemàtiques), Gabriel Llabrés Quintana (geografia i història ), Jaime Guzmán (dibuix), Jaume Alorda (agricultura i terminologia), Bartomeu Bosch Sansó (llatí) i Eduardo Gómez Liaño. Va ser condeixeble i amic íntim de Bartomeu Rotger Castaño, que es féu cartoix; de Jaume Capó i Porcel, que exercí la medicina a Nova York, de Joan Ferrer i Garcia, enginyer militar i empresari, del registrador López Bermejo; de Vicenç Rosselló, que fou un empresari prestigiós de l’alimentació; de Josep Sbert, que exercí d’advocat; de Cèlia Vinyes i d’altres.

Compaginà els estudis de batxillerat amb l’assistència a l’Escola d’Arts i Oficis, on rebé classes de Pere J. Barceló Oliver, el qual recorda amb afecte com a bon conversador, afeccionat al “bel canto”, crític de música i pintura del “Correo de Mallorca”, gran dibuixant, bon retratista i millor caricaturista.

Posteriorment féu dos cursos de magisteri a l’Escola Normal de Palma, on fou deixeble de José María Eyaralar, un dels fundadors de l’Ateneu Literari, i del senyor Vinyes, pedagog i àrbitre de fútbol. El 1935 ingressà a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on féu un curs de dibuix. Quan al final del mes de juny de 1936 tornà a Mallorca, tenia decidit continuar els estudis a la Llotja i començar la carrera d’arquitectura. No pogué fer-ho a causa de l’esclat de la Guerra Civil i la mobilització militar.

Pere Quetglas "Xam", Cartell, 1947

Cap al 1930, una pleuresia el retingué al llit una temporada llarga. Passà el temps llegint i rellegint una col·lecció de la revista “Blanco y Negro”, que hi havia a casa seva. Això li permeté de descobrir i admirar, cada vegada amb major interès, els dibuixos, les vinyetes i les caricatures de Joaquim Xauradó, Huerta, Cilla i Mecachis. Se sentí temptat d’imitar-los, ho intentà, els resultats el complagueren i, sense adonar-se’n, es trobà treballant en una taula plena de papers, ratlles, gargots, taques i tinta. Es bolcà en les caricatures, que decidí enviar a la revista “Foc i Fum, que publicava Jordi Martí i Rosselló, “Es Mascle Ros”. No gosà signar-les. Tampoc no s’identificà davant l’editor. Les deixava tancades en un sobre a la bústia de la impremta. Es van publicar totes. Eren mudes, sense paraules. Això no obstant, Jordi Martí hi posà a algunes un peu escrit, destinat a fer més explícit el sentit irònic i crític del dibuix. Tot seguit s’interessà pels dibuixos de Bagaria, Picarol, Opisso, Frederic Ribas, Mas i Verger, Joan Junceda, Romà Bonet, “Bon”, Apa i moles d’altres.

Refeta la salut, decidí recuperar forces i acumular-ne encara més, mitjançant la pràctica de la gimnàstica i l’esgrima al gimnàs de Miquel Muntaner, del carrer d’en Verí. Hi dedicà temps i constància. Alhora practicà, amb cert èxit, el triquet amb pala, tot aprofitant l’avinentesa de la recent inauguració (1934) de les instal·lacions del Frontó Balear a l’actual Passeig Mallorca. A partir d’aleshores, l’interès pels esports i la seva pràctica esdevingueren una constant dins la vida del pintor. Sense dubte, per això encara ara pot pujar, d’una tirada, els seixanta graons que separen l’estudi del carrer. Aquests van ser, també, els anys més intensos de diversió i bauxa amb els amics: Ramon Aguiló i Mercader, Juli Sanmartín i Perea, Lluís Segura i Miró, Gabriel Cortès i Cortès i d’altres.

El 1934 féu la primera exposició de caricatures als salons del Cercle Mallorquí i inicià, a instàncies de Pere Ferrer i Gibert, les col·laboracions al diari “El Día”, del qual era director Nicolau Brondo i Rotten, de qui rebé elogis i suport. De bon començament signà amb el pseudònim de Xam. “La ics, la vaig prendre de Xauradó”. També féu treballs per a la revista “Esports”, de la qual era impulsor i promotor Joan Frau Thomàs, amic de sempre i aleshores militant del Partit Republicà Federal. Guanyà els primers diners, la qual cosa li donà seguretat i ànims. Es veié amb força per fundar, amb la col·laboració de Joan Cerdà i Bisquerra, l’empresa Publiart, dedicada a la producció d’avisos publicitaris destinats a la premsa, al cinema i a les tanques, a més de cartells, fullets i fulletons. L’empresa assolí de trobar un nínxol de mercat suficient i tirà endavant. Atengué encàrrecs de Publicitat Matas, Cinema Rialto, Brillo Balear, Flan Potax i d’altres firmes. Recorda, amb una espurna d’emoció, el rigor i la seriositat de Joan Matas Salas, de Publicitat Matas, situada al carrer de les Tereses. Exigint i puntimirat, soviet li féu repetir la feina per millorar-ne alguna cosa. La Guerra Civil interrompé l’activitat de Publiart. La reprengué el 1939, a pesar de la mort de Joan Cerdà en el front de Manacor. S’associà aleshores amb Francesc Salvà.

El 1936, l’interés de sempre per la música i una bona oïda el dugueren a prendre classes de llaüt amb el mestre Bartomeu Calatayud i Cerdà, que vivia en el pis de sobre el de casa seva. El gust per la música i el plaer d’immergir-se en el món de l’harmonia, el ritme i els sons dels grans mestres passaren a ocupar un espai d’atenció diària a la seva vida. No solament escolta música. Sovint, en moments de descans, fa anar l’harmònica i la concertina.

En els anys de la guerra fou mobilitzat i prestà serveis en el Regiment d’Infanteria de la caserna del Carme, situada a la Rambla. El 1938 passà al Servei de delineants de l’Estat Major. La mare, per evitar els bombardeigs, anà a viure a la casa que tenia a Esporles. El fill feia el viatge cada dia combinant el tramvia entre Palma i Establiments i la bicicleta entre Establiments i Esporles. “Era una bicicleta amb el parafangs de fusta, que em guardaven al bar de la vila”.

El 1938 ingressà com a delineant a l’Ajuntament de Palma. Ho féu pocs mesos abans de la jubilació (gener del 1939) de l’arquitecte municipal Jaume Alenyà i Ginard, que li ensenyà un truc enginyós i senzill per crear perspectives. Juntament amb Antoni Truiols dibuixà els plànols del pla general de Palma de Gabriel Alomar, que s’aprovà el 1943 i que incloïa, entre d’altres novetats, l’obertura de la via Jaume III i la reordenació del Jardí del Rei. Amb la col·laboració d’un fill de Pere d’A. Penya féu els mapes topogràfics de Santa Catalina i del raval dels Hostalets, que aleshores eren un descampat.

El 1939 Juli Sanmartín i Antoni Figuerola li presentaren, en els locals de l’Ateneu (que aleshores es deia Casa d’Art i Cultura), una noia que el colpí com no li havia succeït mai. S’avegueren aviat i molt. Tot seguit decidiren casar-se. Consuelo del Ser Cuéllar era nada a Vallelado (Segòvia) i el 1936 havia vingut a Mallorca per fer una estada de vacances a la casa de l’arquitecte Monravà. La Guerra Civil perllongà la visita més del previst. Es casaren el setembre del 1939 a Barcelona en un garatge convertit provisionalment en església parroquial. D’aleshores ençà, la vida del pintor ha anat lligada a la de Consuelo. Després vingué la filla Consuelito, i més tard arribaren els cinc néts, Sofia, Betlem, Lluís, Alexandre i Maria del Henar Ysasi, que li tenen el cor guanyat. La gran estudia a l’Escola de Sant Jordi, de Barcelona.

Abans de la Guerra Civil, un grup de socis de l’Ateneu constituí (1935) l’anomenat Grup Literari i Artístic, que es reunien als locals de la societat. La clausura de l’Ateneu en els anys de la guerra determinà que alguns membres del grup decidissin de trobar-se regularment en el Cafè Born (després Cafeteria Miami). Sobre la base d’aquest grup, Juli Sanmartín i el pintor promogueren la creació d’una societat destinada a donar suport als pintors joves. Oferiren la presidència de l’entitat a Antoni Parietti, enginyer d’obres públiques, que preferien als altres dos candidats potencials, els pintors Tito Cittadini i Llorenç Cerdà, representants de dos grups oposat i fins i tot enfrontats. Parietti accepta l’oferiment i la societat restà constituïda el 1940 amb el nom de Cercle de Belles Arts. La iniciativa reeixí i la societat desplegà una intensa activitat expositiva, cultural i social. Convocà concursos com ara el Saló de Primavera i el Saló de Tardor i d’altres. Dins l’àmbit del Cercle, el pintor creà (1944) i dirigí (1944-46) un teatre de guinyol, que obtingué un èxit notable. Ideà, dissenyà i construí nombrosos titelles, alguns dels quals guarneixen ara les parets de l’estudi.

El 1944 fou nomenat professor de dibuix del Col·legi de Monti-sion, dels jesuïtes, a instàncies dels pares Miquel Batllori i Frederic Serra. Hi impartí classe ininterrompudament durant 36 anys, fins que a l’hora de la jubilació, el 1980, els substituí la seva filla. Abans havia fet classes, per bé que poc temps, a l’Institut Ramon Llull en substitució del seu antic professor Jaime Guzmán. També en féu al Col·legi de la Immaculada. En societat amb Maria Lluïsa obrí (1944) una acadèmia de pintura, dibuix i arts decoratives i de preparació per a l’ingrés a les escoles d’arquitectura superior i arquitectura tècnica , situada al tercer pis, segona porta, de la casa assenyalada amb el número 4 (ara el 2) del carrer Torre de l’Amor, de Palma. Poc després, el 1945, instal·là l’estudi al pis del costat, perquè en el de casa seva no hi cabien les seves coses: teles, pintures, dibuixos, tintes, cartells amb les imatges de Picasso, Velázquez, Lluís Bagaria, Van Gogh, etc. i les col·leccions de rellotges, eines de fuster, ampolles de fantasia, revistes antigues i llibres. Fer classes esdevingué un dels eixos de la vida del pintor. Posà a prova i estimulà les seves capacitats d’escoltar, de fer-se entendre, de parlar amb claredat i senzillesa, de ser comprensiu i tolerant. “Orientar i motivar és més humà i més útil que empènyer i estirar”.

El 1948 s’interessà per la xilografia i el gravat. Estudià pel seu compte, llegí tractats en francès sobre el tema i, després, amplià coneixement amb Enric Cristòfol Ricart, amic de Miró i gravador de gran projecció. Juntament amb Ricart il·lustrà l’edició d’ Història de la vida del Buscón, de Quevedo, que publicà (1948) l’Editorial Moll. Després d’aquesta experiència Ricart l’adreçà a l’Editorial Muntaner y Simon, de Barcelona, el director de la qual era el mallorquí Joan Estelrich. Allà li feren les proves de rigor, que en el seu cas consistiren en la confecció d’un gravat de sant Elm per a l’edició d’un goig. Superà la prova i fou admès com a col·laborador de l’editorial. Féu il·lustracions per a llibres, ex-libris, estampes, etc. El 1952 ocupà el càrrec de xilògraf de la Impremta Guasp, de Palma. D’altra part, el 1950 féu tres exposicions individuals de gravats a Barcelona (Galeria El Jardín), Madrid (Sala Clan) i Palma (Cercle de Belles Arts). Participà en concursos i exposicions d’àmbit internacional (I, II i III Biennal Hispanoamericana. Exposició de Gravadors Espanyols a Buenos Aires, etc.)

Amb Rafel Jaume fundà el 1951 la revista “Dabo”, de la qual s’editaren 18 números fins al 1955 i un darrer el 1960. Combinà gravats amb poemes i articles de crítica poètica. En fou director Rafel Jaume. Abans, el 1949, havia fundat amb Juli Sanmartín l’Editorial Roda (Reedicions d’Obres d’Ahir). Es publicà “Obra Poètica”, antologia de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb pròleg de Salvador Espriu, que va ser el primer llibre en català que s’edità a Mallorca després de la Guerra civil. L’antiga i ferma afecció del pintor a la lectura de poesia era en el rerefons del projecte editorial de “Dabo” en l’inici, agosarat, de l’aventura editorial de Roda..

No recorda amb precisió el moment en el qual decidí fer pintura i dedicar-s’hi preferentment. La decisió no fou fruit d’un rampell sobtat, sinó d’un procés assossegat i gradual. Tampoc no fou una decisió profundament raonada. Mes tost va ser la conseqüència inevitable de la necessitat d’expressar-se amb més recursos que els del llapis, la ploma i el burí. La pintura en la trajectòria de Xam no apareix com l’inici, sinó com la culminació d’una vida assaonada d’experiència de tota mena, la suma de les quals no podia deixar de fer que topés amb la pintura i descobrís que la necessitava. El 1951 signà teles de bellesa tan singular con “La Granja” “Galls" i "Siurell”, les tres de colors brillants, grocs intensos i concepció acostada al món de Miró. El 1952 donà un tomb vers el cubisme. A partir del 1956 evolucionà cap a un figurativisme que combina cubisme i expressionisme.

Una fervent admiració per Picasso es fa palesa en la seva pintura d’aquests any. Però Xam no es limita a admirar, analitzar i estudiar un sol mestre. També li interessa la pintura de Miró, Clavé, Braque, Gris, Paul Klee (“un pintor meravellós”), Velázquez, El Greco, Benjamin Palencia i els pintors de l’Escola espanyola de París. S’emociona i s’abstreu de l’entorn quan parla d’ells. Però, sobretot, això li passa quan parla de Pancho Cossío, que posa per damunt de tots, llevat de Picasso. També li agrada parlar de pintors mallorquins com Mesquida, Anckermann (“un pintoràs”), Gelabert, Bernareggi (“vestia amb una elegància extremada i, quan fumava sostenia la cigarreta amb unes petites tenalles de plata per no tacar-se els dits”), Cittadini, Miquel Llabrés, Juli Ramis, Ramon Canet i d’altres. No amaga que per Canet, 35 anys més jove que ell, sent un afecte gairebé paternal. L’emoció es fa un fil de veu quan parella de Ramon Rogent, amic íntim, company de treball i d’oci i pintor admirat. El 1958 Rogent el convidà amb insistència perquè l’acompanyàs a la Costa Blava juntament amb Salisachs i un altre amic per tenir una entrevista amb Picasso. Farien el viatge en cotxe. La proposta li interessà, però no pogué acceptar-la per motius de feina. Salvà la vida. Xam sempre ha estat un home de sort. A causa d’un accident, Rogent i els dos acompanyants moriren a la carretera camí de Niça.

El 1958 viatjà per primera vegada a Alemanya amb el propòsit d’ampliar coneixements i trencar horitzons provincians. S’establí a Munic i entrà en contacte amb Frau Stenzel, propietària i directora d’una galeria d’art, on el mes de novembre esposà 28 obres. Ho passà m ala ment, li costà d’adaptar-se a l’idioma i al sistema de vida alemany. Malgrat tot, pensa que pagava la pena de fer l’esforç que féu perquè pogué aprendre més coses del que comptava, obtingué un bon èxit de crítica i de vendes i pogué admirar, amb totes la parsimònia del món, obres de Kandinsky, Dix, Itten, Jawlensky, Franz Marc, Willi Baumeister (“gairebé tan bo com Miró”) i molts d’altres. Conegué i tractà la vídua de Kandinsky. Una altra vegada la sort l’acompanyà. Frau Stenzel el convidà a fer una volta en un Ford Taunus llampant pels afores de Munic. A disgust no pogué acceptar la invitació a causa d’un abscés que no li permetía d’asseure’s. Tornà a salva la vida. Aquella tarda, Frau Stenzel perdé el control del cotxe i morí en l’accident. Poc després, abans que la tardor donàs pas als freds de l’hivern, tornà a Mallorca.

El 1962 viatjà de bell nou a Alemanya. Obtingué el títol de professor d’Arts plàstiques a la Deutsche Kunsthanwerk, de Munic. Exposà a Munic i l’any següent a Stuttgart i Frankfurt. En aquests anys el seu marxant a Alemanya va ser Klotz Makawiecki, propietari d’una galeria a Stuttgart. De les seves estades a Alemanya conserva un record gratíssim. La puntualitat, l’ordre, la formalitat i la seriositat en el treball dels alemanys són qualitats que admira. Es confessa germanòfil. De bon gust hi hauria tornat sovint, però la família, no gaire disposada a fer el viatge, el retingué a Mallorca.

El 1959 exposà a la galeria de Lloyd W. Shaley, de Cleveland, capital d’Ohio, EUA. El 1964 ho féu a la galeria de Mauri Jaffe, a Nova York. Amb aquesta galeria signà un contracte de permanència. A més de pintar, es comprometé a fer dibuixos de músics d’anomenada. Mantingué el contracte durant un parell d’anys, però el venciment no el renovà perquè no se sentia prou còmode l’obligació de fer tots els dibuixos de les mateixes mides i totes les teles de les mateixes mides i del mateix format.,

Al final del 1958 s’incorpora a les tertúlies que feian al Bar Moka diversos pintors i escriptors. Allà sorgí la idea de la creació del Grup Tago (1959-1961), que es presentà a l’Estudi General Lul·lià, de Palma, el maig de 1959. Els promotors van ser els pintors Francesc Verd Durán -“Fraver”- i Antonio Giménez Toledo -“Antonio de Vélez”-. Els principals animadors van ser, a més dels dos promotors, Xam, Rafel Jaume i Miquel Morell. Era integrat per pintors, escultors i escriptors. Valien promoure, impulsar i difondre la creació plàstica de caràcter innovador. Integrà propostes figuratives i tendències abstractes, tot rebutjant el paisatgisme convencional. Quan Xam parla del paisatgisme de a postguerra, encara li pugen les sangs al cap. “Les olivers son antipictòriques, el paisatge de Mallorca no és millor que el de Sicília o el de les illes gregues., la llum de Mallorca no té res d’extraordinari i sovint no permet pintar bé”.

El 1965 es féu càrrec de la direcció artística de la sala d’exposicions que la firma Sapi incorporà a l seu establiment del carrer del Sindicat. S’inaugura amb una exposició retrospectiva de Ramon Rogent i allà tingué lloc la primera exposició de Tàpies a Mallorca. A partir d’aquesta experiència i, atesa la manca d’interés de les galeries de l’illa per las pintura actual, decidí iniciar una nova aventura empresarial. El 21 de juliol de 1966 obrí, amb una exposició col·lectiva, la galeria Ariel. Era situada al carrer de Sant Bernat, número 16, tot just darrere la Seu en els baixos de la casa on vivia Andreu Crespí, “un home admirable perquè era un escèptic total”. Posteriorment, n’establí una sucursal al Poble Espanyol, de Palma. Es dedicà a la difusió de pintors joves de la península (Catalunya, Madrid, Sevilla...) i de l’illa. Presentà exposicions d’Antonio Guijarro, Eduard Arranz-Bravo, Bartolozzi, Josep Beulas, Gerard Sala, Robert Llimós, Brotat, Pajuelo, Echauz, Ritch Miller, Martí Company, Pau Fornès, Gerard Matas, etc. Ramon Canet hi féu la primera exposició individual el 1973. L’establiment es mantingué obert durant 19 anys. En la primera etapa fou un punt de trobada i un centre d’animació i dinamització de la pintura, des del qual Xam, amb modèstia i saviesa, posà les bases dels canvis que ben aviat arrelaren en el món de la pintura mallorquina. En la gestió de l’establiment comptà amb la col·laboració i l’ajut de Pilar Vitienes Corona. Entre els dos s’establí una amistat ferma i sencera que encara és vigent.

El costum de visitar totes les exposicions que es fan a Palma el mogué a acceptar (1972) la invitació de Ràdio Popular de Mallorca, de la Cope, per dur la secció de crítica d’art, que encara és al seu càrrec i que es titula “De lo vivo a lo pintado”. De bon començament, la signà amb el pseudònim de Pedro Crespo, que és el nom del protagonista d’El alcalde de Zalamea.

Xam ha fet moltes coses durant molt de temps. Treballa minuciosament i lentament. Això no obstant, la seva obra comprèn un miler d’originals. D’altra part, sempre ha trobat temps per dedicar-se a les seves grans afeccions: els toros, la música, els esports, el col·leccionisme i la lectura. No solament s’ha agradat de llegir poesia (Espriu, Machado, Alcover, Costa, Rosselló-Pòrcel, Rafel Jaume, Josep MN. Fortesa, etc.) També ha estat i continua essent un lector empedreït de prosa. Llegeix molt i encara rellegeix més. Les seves predileccions es decanten per la Generació del 98 (Azorín, Baroja, Machado i Unamuno), Gómez de la Serna, Ortega y Gasset, Pérez de Ayala, Galdós i d’altres. Els llibres que té a l’estudi presenten un grau elevat de desgastament. “No comprenc perquè aquestes obres, no les reediten”. També hi ha obres de Rusiñol, Villalonga i Màrius Verdaguer. Li agrada que les novel·les tinguin ben estructurada la seqüència del plantejament, el nus i el desenllaç. En els toros cal “parar, templar i mandar”, sentencia amb un esguard travessadís.

És un home mesurat i equilibrat. Parla amb parsimònia i ho fa reflexivament i respectuosament. No és gens triomfalista, les eufòries no són fetes per a ell. Diuen que en la intimitat familiar és fins i tot un xic geniüt. Bo hi ha dubte que la vida ha estat generosa amb ell i amb els seus. Moltes experiències joioses li bullen al cap. Com a pintor en estaca una per sobre de les altres: l’exposició antològica que la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear li dedicà a la Llotja de Palma, el 1989. La Llotja és l’espai expositiu més prestigiós de les Balears. Es destina habitualment a exposicions retrospectives de pintors traspassats. Excepcionalment s’hi han fet exposicions de pintors en actiu. Aquestes excepcions es limiten a les de Joan Miró (1978), Juli Ramis (1987) i Joan Junyer (1989):

Un dia de l’estiu de 1988, el director general de Cultura el visità a l’estudi, prop de les tres de la tarda. Li comunicà la decisió de la Conselleria de dedicar-li una exposició a la Llotja. Restà astorat i commogut. Poques vegades s’havia sentit tan confós i alhora tan afalagat com aquella tarda plena de sol, llum i calor. l’exposició tingué lloc els mesos d’abril i maig del 1989, inclogué un centenar d’obres i va ser visitada per més de 18.000 persones, un rècord poques vegades superat a Palma. El catàleg, de 136 pàgines, fou patrocinat per Gesa, gràcies a l’interès que hi posà de bell antuvi Felicià Fuster, president de la societat.

“Mai no podré agrair prou l’exposició que es féu a la Llotja”. Se sentí amb forces per continuar treballant amb intensitat poc comuna, comprovà que fins i tot li era menys dificil trobar les solucions que cercava i volia, es plantejà noves metes de recerca, experimentació i creació. D’altra banda amb motiu de l’exposició conegué Montserrat Amèrica (implicada en el món de l'art). La comunicació entre ambdós s’establí amb facilitat i fluïdesa i es transformà en un lligam d’afectes i projectes comuns vers l’obra de Xam.

L’exposició de la Llotja no fou la fi d’una etapa, sinó el punt i seguit d’una vida de feina honesta i insubornable. Després vingueren nous motius de satisfacció. El 1991 obtingué per votació popular el “Siurell de plata”, del diari “Última Hora” i aquest li encarregà la portada del número 30.000. el 1992 va ser rebut en audiència pel rei Joan Carles a Marivent. D’altra part, la Conselleria de Cultura del Govern balear l’assebentà del propòsit de fer, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, una exposició antològica de la seva obra a Barcelona. El 1993 rebé la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts i, tot seguit, l’Ajuntament de Palma li organitzà una mostra homenatge al Casal Balaguer.

Malgrat tot i sobretot, el pintor ha continuat gaudint del plaer de treballar sense treva. No ha mudat el seu semblant d’home senzill, discret i feiner. Tancat a l’estudi, el matí i la tarda, amb les cortinetes corregudes perquè vol la llum dispersa, passa hores fent i desfent, afirmant i dubtant, construint i simplificant plànols, formes i grafies. Aferra, refrega i grata materials diversos. “Voldria expressar més coses, de manera més senzilla i més simple, però no puc fer-ho perquè sóc un barroc de mena”. “El tema és una qüestió secundària”. “El color és molt important. “Necessit el vermell, el blau i el negre: són els meus colors”. Per treballar vol silenci i aïllament. A les pauses fa anar la música de Mozart, Wagner, Beethoven, Pau Casals i el “bel canto, “amb les veus de Josep Carreres, Pavarotti, i d'altres". També li agrada escoltar música de tangos i sarsuela.

La pintura de Xam, ben construïda i plena d’harmonies i contrastos, evidencia habilitats poc comunes i palesa una capacitat excepcional de creació, suggestió i commoció. Cada tela és una obra nova, cada etapa ha estat una època diferent de renovació i superació, la vida no ha deixat mai de ser una tasca esforçada de recerca de llibertat. El pintor ha sacrificat moltes coses per poder crear lliurement i sense traves. “Em vaig dedicar a l’ensenyament per poder pintar com volia”. Mai no ha cercat l’èxit ni li han preocupat els diners. Ha volgut, sobretot, pintar. Ha volgut fer-ho lliurement, correctament, amb sentit de la modernitat i l’actualitat.

Per copsar les dimensions de l’obra de Xam convé conèixer -cal conèixer- la persona que l’ha feta, la seva vàlua humana, el seu esperit lluitador i combatiu, la complexitat i la riquesa d’experiències i coneixements que acumula. L’obra de Xam, com la dels grans mestres, és sòlida i densa. No es pot mirar d’un cop d’ull, no es pot entendre cuita-corrents, no es pot fruir apressadament. És una obra per a avui i per a sempre.



Xam, actituds als 80 anys
Catàleg de l’Exposició a la Pia Almoina, Barcelona.
Novembre-desembre de 1995




Nota: Pere Quetglas Ferrer –Xam- va morir el diumenge dia 11 de març de 2001, als 85 anys.


Pere Quetglas Ferrer "Xam"

viernes, 29 de enero de 2010

Llorenç Cerdà i Cala Figuera

Llorenç Cerdà (Pollença 1862 – Palma 1955) és un dels pintors més eminents de la primera meitat del segle XX a Mallorca. Es formà a Palma, Madrid i Roma. Des de l’any 1892 impartí classes a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. El 1907 obtingué la càtedra de dibuix artístic, vacant a causa de la mort el mateix any de Ricard Anckermann. El 1910 va ser elegit director del centre en substitució d’Eliseu Meifrén.

La seva pintura, centrada bàsicament en el paisatge i caracteritzada per l’ús d’un dibuix precís i detallat i d’una paleta de colors vibrants, reflecteix la imatge d’una Mallorca ferma, vigorosa, robusta i esplèndida. Treballà, sobretot, a Pollença i mostrà una predilecció molt destacada por Cala Sant Vicenç. Quan la visiteu, hi podreu admirar el monument que s’erigí en la seva memòria l’any 1977. També pintà a molts d’altres indrets com ara Palma, Esporles, Bunyola, Peguera, etc.

A l’estiu de l’any 1929, quan tenia 67 anys i es trobava en el cim de la seva maduresa artística, decidí de fer una llarga estada de treball a Cala Figuera (Santanyí). S’hi instal•là disposat a fer feina de valent. Per això deixà la família a ca seva. S’hostatjà a Ca Na Marçala des de mitjan juliol fins a finals del mes d’agost.

El seu fill Simeó el visità un parell de vegades. D’altra part en el seu epistolari es conserven diverses cartes que rebé durant les setmanes que passà a Cala Figuera. Tal volta la més curiosa és la que li escriví Enric Sureda, president aleshores del Patronat del Museu Provincial, del qual el pintor era el director. Li diu que l’Ajuntament de Palma havia acordat incloure entre els actes commemoratius del setè centenari de la Conquesta de Mallorca una exposició d’automòbils i que havia resolt de fer-la a la Llonja, seu del Museu Provincial. La carta, que posa de manifest l’estat d’alarma i de preocupació d’Enric Sureda, home ponderat, mesurat i de seny, duu implícita una petició. Aquesta no és altra que el prec urgent adreçat a Cerdà perquè interrompés el seu sojorn a Cala Figuera i tornés a Palma per afrontar i resoldre el problema. Tot amb tot, Llorenç Cerdà no es mogué. Seguí treballant impertorbablement. Pensà que calia afrontar el tema amb calma i amb temps. La seva experiència de vuit anys com a regidor de l’Ajuntament de Palma així li ho aconsellava de fer, si volia ser eficaç.

Fruit de la seva estada a Cala Figuera van ser una dotzena de quadres i un munt de notes de treball que li permeteren de seguir treballant els temes que havia viscut durant cinc setmanes intenses de contacte amb la natura que envolta aquest indret privilegiat de Mallorca. Entre els olis es poden citar els titulats “Cala Figuera”, “Caló de Santanyí”, “Riuetxo de la Cala”, “Costa de Santanyí”, “Penya-segat (Santanyí)”, “La caleta (Santanyí)" i d’altres. Alguns els presentà a l’exposició que féu a Galeries Laietanes de Barcelona el mes de desembre del 1929. A l’exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de l’any 1929 presentà l’obra titulada “Costes de Santanyí (Mallorca)”. Concorregué al Primer Saló de Primavera del Cercle de Belles Arts, celebrat a Palma el 1941, amb l’obra titulada “Penya-segats (Santanyí)”.

Els temes de Cala Figuera calaren profundament en l’ànim del pintor. Les notes de treball que hi havia pres li serveixen per fer feina, intermitentment, durant molts d’anys. El 1955, quan la mort el sorprengué, en el seu pintador tenia començades dues o tres teles. Una d’elles, a mig fer, que els seus descendents conserven amb cura, és una visió serena i lluminosa de Cala Figuera.



Programa de les festes de Sant Jaume
Santanyí, juliol de 1993

Bartomeu L. Ferrà Juan

Un esperit lliure, obert, intuïtiu, vigorós i profundament equilibrat. Així era en Bartomeu Ferrà. Perquè s’agradava d’admirar totes les manifestacions de la vida no es clogué mai en un sol àmbit, en un sol cercle, en una sola dimensió. Escriví, publicà assajos, féu crítica d’art, dirigí obres de decoració i restauració, dissenyà mobles, ferros, gelosies, impartí conferències, col•leccionà antiguitats, creà i dirigí l’empresa “Cel•la Museu Chopin-George Sand”, féu il•lustracions per a la premsa, dibuixà i pintà.

L’equilibri, l’ordre, l’harmonia i la mesura van ser per a ell el requisit i la conseqüència, l’antecedent i el resultat, la llavor i el fruit, de l’exercici de la llibertat, l’espontaneïtat, la sinceritat. El seu ordre mai no va ser finalista. Cercà l’equilibri perquè des d’ell podria assolir una percepció més punyent i més clara del dinamisme que dóna contingut a la vida, tot fent-la imprevisible i apassionant.

Sabé descobrir, estimar i defensar les arrels del seu país, del nostre país. Així fou un dels promotors de la creació del Centre Autonomista de Mallorca (1930), signà el seu manifest fundacional, participà en l’elaboració i discussió de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia del 1931. L’any 1936 va ser un dels signants del document “Resposta del Mallorquins al Missatge del Catalans”.

Perquè l’interessava entendre el present i avançar pels viaranys de l’esdevenidor, sense pretendre-ho, es trobà estudiant el passat. Així escriví “Chopin y George Sand en la Cartuja de Valldemossa” i “El Archiduque Errante”, segona biografia que es publicà de l’arxiduc Lluís Salvador, en la qual recull testimonis de persones que l’havien conegut. D’altra part, a partir d’un treball exhaustiu de recerca d’informació gràfica i escrita, realitzà entre 32 i 35 aquarel•les de les antigues muralles de Ciutat. L’any 1940 n’exposà 29 a Galeries Costa, que van ser adquirides per l’Ajuntament de Palma.

Extravertit, bon conversador, amic dels amics, sentí especial delectació per la comunicació. Escoltar i parlar, donar informació i rebre’n, compartir inquietuds i experiències, van ser per a ell un exercici plaent i enriquidor. Mantingué una llarga i abundant correspondència escrita amb Joan Miró, Santiago Rusiñol, Josep M. de Sagarrà, Joan Ramis d’Aireflor, Lluis Nicolau d’Olwer, Maria Antònia Salvà, Rafel Masó Valentí, Josep Francesc Ràfols, Agustí Calvet “Gaziel”, Llorenç Riber, Guillem Fortesa Piña, Joan-Antoni Fuster Valiente, Joan Pons Marquès, Fèlix Escalas Chamení, Francisco Bernareggi i molts d’altres. Bona part de les cartes que rebé es conserven en un epistolari que constitueix un ampli i ric fons documental de gran interès. En destaquen les lletres que li adreçà Joan Miró en les qual relata, amb finíssim sentit de l’humor, les dificultats amb les qual topà en els primers anys de professió.

La plàstica l’interessà, també, com a espectador, analista i crític. S’admirava de l’amplitud inabastable, diversa i heterogènia de la pintura. Sabia que aquesta fa un univers que no admet resums, acotacions, simplificacions. Per això citava sovint aquestes paraules del pintor francès Maurice Vlaminck (1876-1958): “En l’art les teories tenen la mateixa utilitat que les receptes mèdiques. Per creure-hi, cal estar malalt”. Viatjà amb freqüència a Itàlia i França per visitar museus i veure pintura gòtica, renaixentista, barroca, romàntica, impressionista, postimpressionista. Fou un visitant empedreït de les exposicions del Cercle de Belles Arts, Cercle Lliberal, La Veda, Galeries Costa, Galeries Mallorquines, etc. Amb el pseudònim ”Aidon" s’encarregà de la crítica d’art de “La Veu de Mallorca” (1917-1919). Posteriorment, publicà articles de crítica de pintura a “El Día”, “La Almudaina” i “Correo de Mallorca”. L’any 1946 organitzà al Cercle de Belles Arts una exposició antològica de l’obra d’Antoni Gelabert, per qui sempre havia sentit una gran admiració. Tot aprofitant l’avinentesa, escriví l’assaig “Gelabert y su temps”, que li serví per donar una conferència en el marc de l’esmentada exposició.

Com a pintor s’agradà dels espais oberts, de la contemplació de la naturalesa, dels paisatges amplis, nets, il•luminats i serens. Féu la primera exposició l’abril del 1915, a la sala del Cercle Lliberal de Palma, i la segona, el juny del mateix any, a la Sala Atenea de Barcelona. Tenia aleshores 21 anys. A més de Palma i Barcelona, exposa a Girona, Maó i París. L’exposició de París (1934), la compartí amb els seus amics Roberto Ramaugé i Vincent Santolaria. Per celebrar l’esdeveniment organitza, amb assistència d’Aurore Sand, néta de George Sand, una vetllada musical a càrrec del pianista André de Beauregard, que evocà els dies de Chopin i George Sand a Mallorca.

Pintà temes de Valldemossa, Galilea, Son Serra i sa Vileta. Els seus olis, d’hàbils enquadraments i de dibuix sòlid, són fets en un llenguatge sobri, rigorós, serè, equilibrat i ric en matisos. La seva paleta, de tons moderats, manifesta una certa preferència pels blancs, grisos, verds tendres, morats i violetes.

L’eix de la seva vida va ser la pintura. La concebé com un procés ambiciós d’espontaneïtat i creació. Dit altrament, de creació personal i lliure. El 25 de febrer del 1930, tot just després de clausurar l’exposició que havia fet a “Galeries Mallorquines”, un grup d’amics l’obsequiaren amb un banquet a l’Hotel Victòria. A les postres, en agraïment de l’homenatge, llegí un breu parlament. Entre d’altres coses digué: “Tota la meva ambició és que la meva obra no recordi directament cap escola, cap tendència, cap altre pintor i que els meus quadres siguin sols finestres obertes, evocadores del paisatge. Si un dia ho aconseguesc, creuré haver fet alguna cosa”.



Presentació
Exposició centenari
Del 13 de desembre de 1993 al 9 de gener de 1994
Bartomeu Ferrà Juan (1893-1946)
Fundació Barceló


Bartomeu L. Ferrà Juan, Es Baluard d'en Chacón, aquarel·la/paper, 1939 ca.


Bartomeu L. Ferrà Juan, Porta del Camp, aquarel·la/paper, 1939 ca.

Xam (1994)

L’obra de Xam, pintor, gravador, dibuixant, se basa en un treball minuciós, intens, infatigable, que inclou tasques complexes d’observació, anàlisi, imaginació i elaboració. Per a ell, exemple emblemàtic de persona contrària a tota auto complaença, cada obra és un repte la solució del qual exigeix un esforç nou, inèdit, diferent, de cerca i superació. Per això la seva pintura és tan detallista com la d’Antoni Ribas, tan lírica com la d’Antoni Fuster, tan transcendental com la de Joan Bauzà, tan parsimoniosa com la de Francisco Bernareggi, tan sensual com la de Tito Cittadini, tan vibrant com la d’Antoni Gelabert, tan barroca com la de Guillem Mesquida i tan expressiva, rica i ambiciosa com la de Ricard Anckermann.

Les obres que ens presenta, des de l’emoció del color i la força de la matèria, submergeixen l’espectador en un univers d’imaginació, fantasia i ensomni, que es mou en espais amplis, indefinits i profunds, realitzats amb la destresa d’un Bacon, la facilitat d’un Picasso, la sobrietat d’un Zurbarán i la sàvia habilitat d’un Velázquez.

La llarga, densa, sòlida i complexa trajectòria de Xam compendia, actualitza, universalitza i engrandeix la història, fèrtil i esplèndida, de la pintura mallorquina.




Palma, abril de 1994
Presentació de l’exposició de Xam a la Galeria d’art Joan Oliver “Maneu”, inaugurada el 19-IV-1994.

Mirant el blau (1997)

Maria Antònia Cerdà Alabern

Dibuixar, pintar, modelar i esculpir són paraules mot properes. Es necessiten mútuament, es reforcen l’una a l’altra, es cerquen i es troben sovint. No hi ha una bona escultura sense un dibuix previ ni una bona pintura sense un esbós inicial. Tampoc no hi ha un bon dibuix sense el concurs i l’ajut d’elements essencials a la pintura i a l’escultura. Els grans mestres de tot els temps, sempre han experimentat la necessitat, gairebé indefugible, de combinar i alternar dibuix, pintura i escultura. La creació estètica no accepta de bon grat fronteres, limitacions convencionals, especialitzacions determinants, línies rectes i úniques. Miquel Àngel, Leonardo, Picasso i Miró en són exemples emblemàtics i ben significatius.

En el nostre món d’avui, fet de presses i frisances excessives, mai no prou ben justificades, s’ha imposat amb caràcter gairebé universal la falsa creença que la súper especialització és l’estat ideal del professional i la condició necessària perquè la seva feina pugui ser valorada. Dominar solament una tècnica, i sovint només un aspecte parcial d’una sola tècnica, pot ser un objectiu lloable des del punt de vista de la producció de béns i serveis destinats a la venda en forma massiva, segons imposen les condicions generals dels mercats moderns. Això no obstant, des del punt de vista de la vàlua i l’equilibri personal, l’especialització s’ha de donar complementada per un interès ampli vers totes les manifestacions de la cultura, el pensament i l’art. Si no es fa així l’especialista esdevé una absurda barreja d’algunes habilitats i nombroses torpeses, de sabers limitats i grans ignoràncies.

La plàstica no admet cap de les condicions pròpies de la producció en massa. Demana una visió universalista de les coses, una ambició rigorosa i transcendent, un esperit obert i sense fronteres. La bellesa, per naturalesa, cerca trencar motlles, superar prejudicis, conmocionar indiferències, botar les limitacions del temps i de l’espai, transgredir normes i escoles. Res d’això no es pot fer sense el concurs d’un esperit combatiu, agosarat, generós i magnànim.

Aquestes van ser les reflexions que, després d’una jornada dura de feina, em va suggerir la contemplació d’uns olis, uns dibuixos i unes escultures a l’estudi de Maria Antònia Cerdà Alabern, seguida d’una conversa que va oblidar el rellotge a l’hora de fer una revisió crítica de les aportacions de Bacon, Tàpies, Miró, Kandinski, Moore, etc.

Mentre avançava l’hora i l’hora es feia fosca, les teles que penjaven de les parets d’una casa plena d’història i vida esdevenien, assossegadament, unes representacions visuals plenes d’emoció, de passió, de goig per la vida, de voluntat de superació, d’impulsos atàvics de recerca de la bellesa, d’esperit creador i d’habilitats molt més que notables. Els dibuixos guardats curosament en una carpeta transmetien el batec d’un esperit sobri i esponerós, sensual i comunicatiu. Hi havia, també, bronzes i figures modelades amb materials diversos: transmetien serenitat, contagiaven gaudi i convidaven a la reflexió, a la contemplació i al silenci. Ningú no hauria d’acabar la jornada de feina, vaig pensar, sense assaborir les sensacions que es desprenen d’una exposició plàstica vista amb l’ànim serè, lliure d’atabalaments i curull d’ànsies de gaudi, com el que ens va enviar aquella capvesprada. La vida esdevindria suportable i joiosa. Hi hauria menys intolerància i molta més solidaritat.

La figura humana és l’objecte central que atreu l’interès de Maria Antònia. A ella ha dedicat la immensa major part de la seva atenció i del seu treball. La descomposa en plànols superposats, en taques de color (blaus, verds, blancs...), en línies irregulars, en perfils sinuosos i difuminats, que transmeten calidesa, afecte, enamorament. Són figures soles o acompanyades, que recorden les harmonies d’un Cèzanne, la sensualitat d’un Gauguin, l’expressionisme d’un Van Dongen, l’esperit sempre complex d’un Picasso, la rotunditat d’un Tièpolo i la capacitat sintètica de Miró.

El treball que sustenta l’obra de la artista és sempre dens, coherent, lliure i innovador. Està fet en silenci i amb parsimònia voluptuosa. Ho reflecteixen les teles, els dibuixos, els bronzes, els modelats, els gravats. La seva exposició en aquest dies de tardor constitueix una font d’estímuls visuals, un espectacle esplèndid, un regal per als ulls dels visitants i, sobretot, una prova fefaent que en aquesta entranyable ciutat nostra la plàstica és viva, avança i es capaç d’oferir mostres molt sòlides i tan plaents com aquesta.



Octubre de 1997

Catàleg de l’exposició del 21 d’octubre al 15 de novembre de 1997
Cercle de Belles Arts
Casal Balaguer

Temps moderns (1994)

Quadres amb figura, l’exposició que la Fundació Barceló ofereix del 7 al 30 de novembre (de 1994), plasma l’evolució de la pintura mallorquina entre les primeres obres fetes a l’aire lliure i a ple sol per Anckermann el 1872/73 i les primeres manifestacions de l’avantguarda que realitza i exposa a Mallorca Joan Junyer entre 1925 i 1933.

La pintura religiosa i el retrat varen ser els dos grans gèneres de la pintura occidental durant més de set segles. El paisatge naturalista i la natura morta se consideraven gèneres menors i la seva valoració era escassa, com demostren els inventaris notarials que es conserven a l’Arxiu del Regne de Mallorca.

El romanticisme que s’imposa a Europa a partir dels darreres lustres del XVIII, situa junt a la pintura religiosa i al retrat un nou gènere, la pintura d’història, que tot al llarg de la centúria aconsegueix una difusió àmplia i un gran prestigi.

En la pintura religiosa, el retrat i els quadres d’història, la figura humana o, abreujadament, la figura és l’element fonamental i la referència principal.

La concepció bàsica de .la pintura com a representació visual de la figura humana experimenta canvis importants a la segona meitat del segle, a mesura que es va imposant el realisme postromàntic i, de la seva mà, l’afecció pel paisatgisme. Contribueix a la difusió i a l’èxit del nou gènere el sistema de vendes de la pintura que s’imposa vers mitjans del segle. L’antic sistema d’encàrrec es veu superat i desplaçat quan el protagonisme de la demanda d’obres d’art passa de les institucions religioses i de l’aristocràcia a la burgesia. Aquesta, enriquida gràcies a la prosperitat del període 1840-1880 estava acostumada a vendre les mercaderies que produïa i a adquirir les que necessitava en mercats oberts a les possibilitats de comparació i elecció. Per això adopta en relació a la pintura una posició similar, que impulsa l’obertura de les primeres galeries d’art i la celebració d’exposicions individuals i col•lectives destinades a la venda. A través del mercat la demanda mostra amb claredat creixent les seves preferències pel paisatgisme, que volia realista, quotidià, senzill, de fàcil lectura, lluminós i brillant.

L’èxit creixent dels quadres de paisatge situa el gènere en nivells de consideració, prestigi i preu, comparables als de les composicions de figura, que continuen ocupant un lloc preeminent en l’àmbit de la producció.

Entre el paisatgisme i les composicions de figura s’obre pas un gènere intermedi que tendeix a representar figures humanes en el marc d’un paisatge realista o fora d’ell, si bé en ambdós casos la figura humana apareix desproveïda de la solemnitat i artificialitat pròpia del retrat, el quadre d’història o el tema religiós. La figura humana, desacralitzada i humanitzada, és representada amb naturalitat i espontaneïtat, sense exageracions, sense exaltacions i sense teatralitat.

Ricard Anckermann Riera, a la seva estada de gairebé dos anys a Paris i Londres (1869-1871) entra en contacte amb les posicions més avançades del moment. L’exposició “Quadres amb figura” que la Fundació Barceló ofereix del 7 al 30 de novembre de 1994 inclou dues de les seves obres. La titulada “Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure” (1872/73), constitueix la primera aportació en la qual la figura humana apareix desproveïda de convencionalismes i situada en ple camp, a l’aire lliure i il•luminada directament per la llum del sol. Es tracta d’una obra de mides petites (32 x 42 cm.), de colors predominantment freds i de gran força plàstica. Possiblement, amb ella comença a Mallorca la pintura moderna.

L’exposició inclou, a més, dues obres de Joan Bauzà, que representen la figura humana en el marc de les feines diàries. Una obra de Faust Morell aporta una escena costumista a l’interior d’un saló aristocràtic. Tant les figures de Bauzà com les de Morell mostren la mateixa preocupació per la descripció realista, si bé ho fan des de dues interpretacions diferents. Bauzà ens acosta a una realitat modesta, humil i feinera. Morell, en canvi, ens parla d’una realitat immersa en l’opulència, el luxe i el lleure. Antoni Ribas, el més eminent dels nostres paisatgistes del XIX va estar representat per la tela “Dona estenent roba”, de fons similar a les obres de Bauzà i Morell, si bé inclou una descripció paisatgista extensa i detallada, que realça la figura humana i l’acció que realitza.

El paisatgisme assoleix la seva consagració com a gènere plàstic principal a partir dels darrers anys del XIX, a l’empara de les concepcions modernistes. Per al modernisme el paisatge és el motiu central de la creació plàstica. El nou corrent arracona els temes d’història, redueix el paper del retrat i manté en un discret segon pla els temes de composició lliure amb figura. A l’exposició es poden contemplar dues obres de la pintora Pilar Montaner. Ella, Antoni Gelabert i Joan Fuster Bonnin formaren el nucli més avançat i més actiu del modernisme mallorquí. Rusiñol, Joaquim Mir, William Degouve i Eliseu Meifren foren els seus mestres i a ells es va deure l’aparició d’una generació de pintor renovadors, que varen fer una obra novedosa, extensa i de qualitat indiscutible. L’afany de llibertat, l’apel•lació a la fantasia i l’exaltació del subjectivisme són tres característiques de l‘obra modernista que estan representades per mitjà de dues teles de Pilar Montaner i una de Joan Fuster Bonnin.

L’arribada a Mallorca del pintor català Herman Anglada el 1914 i la seva llarga i reiterada presència a l’illa aporten elements de dinamització i renovació de la pintura. Els temes angladians, que havien guanyat per al pintor fama internacional, se centren en composicions lliures amb figures: gitanes, majas, toreros, etc. La iconografia d’Anglada i la seva revalorització de la figura varen condicionar decisivament l’orientació de la pintura mallorquina. La seva influència sobre ella es perllonga més enllà de la Guerra Civil. Anglada està representat a l’exposició per un dibuix al carbó sobre paper, titulat “Desnú”, que posa de relleu el domini que el pintor tenia dels recursos expressius del dibuix i de la figura humana.

El 1916 la societat recreativa La Veda decideix destinar l’anomenat Saló àrab de la seva seu social (que ocupava part d’un edifici ubicat al solar que més tard va ser el del desaparegut Cine Born) a sala permanent d’exposicions. Aquest fet constitueix un pas rellevant en el camí de facilitar la comunicació entre oferta i demanda. Entre 1916 i 1928 el Saló àrab de La Veda és el centre que recolza i des del qual es projecta la creació plàstica a l’illa.

El Saló àrab com a sala d’exposicions es va inaugurar el novembre de 1916 amb una exposició de Roberto Montenegro, deixeble i amic d’Anglada. La segona exposició va anar a càrrec del pintor alemany Hans O. Peppelreuther, que havia visitat Mallorca per primera vegada el 1912, atenent la invitació d’un amic també pintor alemany, W. A. Dorgerloh. A l’exposició està representat per una obra realitzada el 1912, en la qual representa al seu amic Dorgerloh tocant el piano.

El modernisme i el postmodernisme ocupen l’escena de la pintura mallorquina fins al començament de la Guerra Civil. Malgrat això, a Mallorca es produeixen algunes manifestacions avantguardistes. La forta personalitat d’Anglada, el pes de la seva influència i la seva ruptura amb l’avantguarda parisina abans del seu establiment a l’illa, determinen que a Mallorca les manifestacions avantguardistes es produeixin de manera aïllada i no assoleixin la deguda ressonància. Jacob Sureda, Juli Ramis i Joan Junyer són els primers pintors que realitzen a Mallorca una obra de caràcter rupturista i innovador. El primer a mostrar-la fou Joan Junyer, que exposa el mes de novembre de 1925 a La Veda. Arrel de la mostra es va aixecar una acalorada polèmica entre la crítica tradicionalista majoritària i els crítics joves del diari “El Día”, Ernest Dethorey i Joan Alomar. Antoni Gelabert, el pintor mallorquí més important de la primera meitat del XX, uneix la seva veu autoritzada a la dels crítics joves en defensa de Junyer. En l’exposició de la Fundació Barceló Joan Junyer està representat per “Mallorquina”, obra emblemàtica de la primera avantguarda realitzada i exposada a Mallorca.

“Quadres amb figura” és una exposició que, de manera succinta i clara, ofereix l’evolució de la pintura mallorquina entre dues grans fites: les primeres obres pintades a l’aire lliure i a ple sol per Anckermann en 1872/73 i les primeres manifestacions de l’avantguarda que realitza i exposa a Mallorca Joan Junyer entre 1925 i 1933.



GALA, núm. 10, pàg. 74-79, juliol 1995.

Inici i expansió del turisme a les Balears (1960-2000) (2002)

ÍNDEX

1. Antecedents
2. Etapes

3. Les conseqüències sobre els factors de producció
El territori
El medi ambient
L’ocupació

4. Les conseqüències sobre la producció
Reassignació de recursos
L’agricultura
La indústria
La construcció
Els serveis no hostalers
L’hostaleria

5. Les conseqüències sobre la demanda
El consum privat
El consum públic
La inversió
La demanda turística

6. Les conseqüències sobre la renda
7. Els ingressos per turisme
8. Algunes reflexions
9. Referències


1 Antecedents

El 1959 s’inicià a les Balears una nova etapa econòmica caracteritzada per la presència de tres trets diferencials: un creixement intens de la demanda i de la inversió, la superació de les pautes tradicionals de l’activitat econòmica a les illes i una concentració gradual de la producció en la prestació de serveis turístics.

L’inici i posterior desenvolupament del creixement turístic no va ser fruit ni de la casualitat ni de l’atzar. Fou conseqüència de l’aparició en els països de l’Europa Occidental d’un fenomen nou, el turisme de masses. Les característiques específiques d’aquest nou turisme són bàsicament tres. En primer lloc, es tracta d’una demanda de serveis d’oci en destinacions de sol i platja. En segon lloc, la concepció del viatge es limita als trasllats d’anada i tornada des del lloc d’origen al de destinació, la qual cosa suposa el trencament de la idea, pròpia del període anterior a la Segona Guerra Mundial, del turisme de “tour” o d’estada successiva en destinacions diferents. I en tercer lloc, aquest nou tipus de turisme s’adapta bé a l’estandardització de l’oferta, per la qual cosa es fa possible de produir els serveis en règim de forfait.

La simplificació de les exigències de la demanda i la producció en escala de serveis permeteren i impulsaren el desenvolupament d’un nou sistema col•lectiu de transport aeri, el dels vols xàrter, de gran versatilitat i, per això, susceptibles d’ajustar-se millor que els vols regulars als volums variables de la demanda turística, a les seves oscil•lacions estacionals i a l’elecció de noves destinacions. La combinació d’ofertes forfait i de vols xàrter féu possible una considerable ampliació de la demanda. L’augment de la demanda, sostengut per una reducció força considerable dels preus reals dels viatges, va ser més gran i més ràpid del que s’esperava. Val a dir que es veié recolzat i potenciat per la fase de prosperitat econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial, que s’accentuà en el curs dels anys seixanta.

El creixement del turisme de forfait a indrets de sol i platja i els vols xàrter comportaren la consolidació dels majoristes que s’havien especialitzat en l’organització del nou sistema de vendes i en el disseny i promoció del nou producte. La presència rellevant en el mercat d’aquests operadors, anomenats “tour-operadors”, es donà en els primers anys de la Postguerra europea i, sobretot, a partir dels primers anys cinquanta. Els majoristes no solament organitzaren la demanda, sinó que també hagueren de crear l’oferta necessària per poder atendre la puixança de la demanda.

En el context dels canvis i innovacions que presentava el mercat turístic europeu, Mallorca i Eivissa destacaren des del començament (primers anys cinquanta) com les destinacions més importants i més adequades per atendre el moviment turístic de masses. Altrament, als majoristes els convenia la concentració de la producció en un o dos llocs molt acostats per tal de poder aprofitar les economies d’escala que se’n derivarien. Eivissa i, sobretot, Mallorca gaudien d’uns avantatges específics que es poden considerar com els factors causals del fet que els majoristes les elegissin per desenvolupar-hi l’experiència del turisme de masses. Les dues illes tenien una anomenada de cosmopolitisme basada en el fet d’haver estat durant la primera part del segle la destinació turística de personatges de relleu social a Europa. A més, Mallorca comptava amb una llarga tradició de valoració positiva del turisme i de la seva atenció, que havia estat liderada durant més de cinquanta anys pel Foment de Turisme de Mallorca. La societat insular no presentava resistències importants davant el desenvolupament turístic. Es disposava d’unes infraestructures mínimes de caire turístic (establiments d’allotjament, guies turístiques, manuals, visites a llocs com ara les coves, alguns jardins, la Seu, etc.) que aportaven unes bases utilíssimes per a donar suport a un procés d’acollida massiva de turistes. Es tractava de dues illes, amb infraestructures de sol i platja, situades a una distància relativament curta respecte de Londres, que esdevengué el principal centre emissor del nou turisme (1).

El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa no es donà fins al juliol del 1959. Fou aleshores quan, amb motiu de l’aplicació del “Pla d’Estabilització” (Decret-llei 10/59 de “Nova Ordenació Econòmica”), s’imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat. Les noves condicions canviàries facilitaren la realització de les transaccions que necessitava el moviment turístic i, alhora, posà de manifest l’existència d’un nivell interior de preus molt atractiu per als visitants europeus. D’aquesta manera restava obert el camí per a un augment accelerat de la demanda turística.


2 Etapes

L’augment de la demanda turística es veié possibilitat pel desplegament d’un intens procés de formació de capital turístic. L’augment de la demanda i de la inversió induïren transformacions en tots el àmbits econòmics i socials de les illes. Els canvis econòmics més importants consistiren en l’augment del volum de capital disponible, la variació de la naturalesa del mitjans de producció utilitzats, l’increment de la quantitat de mà d’obra ocupada, la reorientació de l’activitat productiva i, sobretot, el creixement de la producció i de la renda.

Des del punt de vista de la demanda i de la inversió turística, el període 1960-1995 es pot considerar dividit en cinc etapes diferents.


PRIMERA ETAPA (1960-1967)

Inici del procés d’especialització turística. Entre 1960 i 1967 es dóna un fort creixement de la demanda turística. Aquesta impulsa la inversió en construcció d’hotels i d’altres establiments turístics. D’aquesta manera s’assisteix a la creació d’una àmplia base susceptible d’un important desplegament posterior. En aquests anys la demanda i la producció de serveis d’allotjament turístic varen créixer a un ritme molt elevat. Els preus de venda s’incrementaren a una taxa escassa que en alguns anys fou, fins i tot, lleugerament negativa. Altrament, els salaris unitaris pagats per l’hostaleria (inclosos tots els conceptes com ara les quotes de la Seguretat Social, el manteniment, l’allotjament, etc.) tendiren a créixer a una taxa superior a la de l’increment dels preus del consum a causa de l’intens augment de les necessitats interiors de mà d’obra. Això no obstant, els increments dels salaris i de l’ocupació donaren lloc a uns augments nominals de les rendes salarials inferiors als de la renda hostalera, la qual cosa induí increments de l’excedent que afavoriren i impulsaren la formació de capital.


SEGONA ETAPA (1968-1973)

Tecnificació del creixement. A partir de l’experiència dels anys anteriors, l’hostaleria registrà en aquesta etapa un creixement de la productivitat molt notable. Ho aconseguí mitjançant dos recursos: l’aplicació de mesures d’estalvi i de racionalització del treball i la reorientació de la inversió hotelera cap a l’edificació d’unitats de dimensions equivalents a la cabuda del passatge de, almenys, dos avions, per tal d’adequar les condicions de l’oferta amb les de la demanda. Els increments de la productivitat varen ser insuficients per compensar els augments de les rendes salarials. Tot amb tot, es mantengué el volum de l’excedent hoteler gràcies a la millora dels preus de venda dels serveis turístics.


TERCERA ETAPA (1974-1981)

Les repercussions de la crisi internacional del petroli. La crisi internacional derivada dels impactes dels preus del petroli dels anys 1974 i 1979 es manifestà en l’evolució de la demanda turística. Per afrontar la situació es reduí l’ocupació mitjana de mà d’obra, es desplaçaren treballadors al grup de fixos discontinus i es reduí la contractació de personal eventual i d’hores extres. Altrament, la implantació a partir del 1977 d’una política anti-inflacionista en el conjunt de l’Estat afavorí la reducció de les taxes de creixement dels preus dels inputs hotelers i dels subministraments. Finalment, les inversions en construcció es concentraren en l’edificació d’apartaments turístics, menys consumidors de mà d’obra. Els increments de les rendes salarials varen ser, amb tot, una mica més elevats que els del valor nominal de la producció hotelera. Com a conseqüència d’això la taxa d’excedent del sector registrà una certa reducció que alentí el procés d’inversió.


QUARTA ETAPA (1982-1987)

Represa del creixement. En els anys d’aquest període s’aconseguí un cert control dels increments salarials. Els nivells que els salaris havien assolit arran dels increments registrats en les tres etapes anteriors i el marc de concertació i moderació salarial que s’imposà en el conjunt de l’Estat facilitaren i abonaren aquest procés. D’altra banda, la productivitat del treball tornà a augmentar gràcies, sobretot, a la progressiva generalització amb què s’aplicà al servei de menjador dels hotels el sistema de “bufet” o d’autoservei amb aparador lliure. Les inversions en allotjament turístic s’aplicaren, predominantment, a la construcció d’apartaments. En el marc d’aquests fets la producció hostalera augmentà en termes reals a una taxa de l’ordre del sis per cent anual acumulatiu. Els seus preus s’incrementaren a una taxa anual acumulativa propera al dotze per cent. Els augments de la producció i dels preus donaren lloc a una ampliació important de la renda monetària del sector. La recuperació del volum de l’excedent facilità i impulsà l’increment de la formació de capital hoteler, orientada ara cap a la construcció d’apartaments turístics a les Balears i a la realització d’inversions hoteleres a l’exterior (Carib, Mèxic, Turquia, Tunísia, etc.).


CINQUENA ETAPA (1988-1992)

Desequilibri entre l’oferta i la demanda. La demanda turística registrà el 1988 una reducció del ritme de creixement i es contragué lleugerament en els anys 1989 i 1990. La baixa del volum efectiu de la demanda i l’aparició en el mercat d’un cert excés d’oferta com a conseqüència de les inversions iniciades en els darrers anys de l’etapa anterior donà lloc a baixes dels preus de venda, que provocaren una contracció de la renda monetària del sector. Això i la pressió a l’alça dels salaris féu que el nivell de l’excedent es reduís, la qual cosa provocà una contracció gradual del ritme de formació de capital hoteler.


SISENA ETAPA (1993-1999)

Recuperació i ampliació de la demanda. A partir del 1993 la demanda turística va registrar taxes elevades de recuperació i d’expansió. Així, el 1994 se superà la xifra de 8 milions de turistes rebuts a les Balears i el 1995 aquesta xifra se situà a la vora del 8 milions i mig. La recuperació de la demanda en un marc bàsic de manteniment del volum de l’oferta va fer possible la recuperació dels preus hotelers. En el bienni 1994/95 els preus efectius dels hotels i altres establiments dedicats a la producció de serveis d’allotjament turístic varen experimentar un increment del 25 per cent. En el 1996 es consolidà el nivell de preus assolit en els dos anys anteriors i es donà, encara, un nou increment, per bé que petit. (2). En el tirenni 1997-99 els preus percebuts per les unitats d’explotació turístiques varen experimentar increments superiors als de l’IPC.


SETENA ETAPA (2000-2001)

En el bienni que consideram es va donar una situació d’estabilitat de la demanda turística, per bé que en termes de valor constant la producció turística agregada va constatar una baixa anual de l’ordre de l’1,5%. En aquests dos anys el nombre de viatger es va reduir molt lleugerament, va disminuir l’estada mitjana mesurada en nombre de dies de pernoctació, però va augmentar en termes reals la despesa esmeçada per turista i dia. Els preus hotelers varen augmentar a ritmes lleugerament superiors als de l’IPC, la qual cosa va permetre l’ampliació dels ingressos turístics.


3 Les conseqüències sobre els factors de producció

L’acumulació de capital i de mà d’obra a l’hostaleria i al conjunt d’activitats més directament relacionades amb la demanda turística induí transformacions profundes en els diversos àmbits de l’ocupació, l’ús del territori, la producció, la demanda i la renda. Ens ocuparem aquí dels factors de producció. Després exposarem les relacions que han afectat la producció, la demanda i la renda.

L’acumulació de capital a les illes ha afectat de manera rellevant els altres factors de producció: el territori, el medi ambient i el treball.


El territori

El desenvolupament de les activitats turístiques ha impulsat un augment molt considerable de la demanda especialitzada de sòl, que s’ha concretat en una progressiva i intensa ocupació del litoral. A més, el desplegament de les activitats turístiques ha provocat repercussions indirectes sobre la demanda de sòl a través de l’increment de la població resident, l’elevació dels nivells interns de renda i l’augment de la demanda de serveis relacionats amb l’oci i el lleure per part de persones no residents (espanyols i europeus). La combinació dels efectes directes i indirectes ha generat transformacions importants en l’ús del sòl consistents, sobretot, en l’aplicació a usos urbans i a funcions turístiques i residencials d’extenses superfícies de sòl rural. Altrament, ha implicat l’arraconament de l’ús agrari com a eix central de l’organització territorial i la seva substitució pels usos turístics.

La intensificació de la producció turística ha donat lloc, en els darrers quaranta anys, a un procés intens d’absorció de recursos agraris, tant humans com de capital, de tal manera que en l’actualitat pràcticament s’ha esvaït el sentit final de l’ús agrari de bona part del sòl rural. Per aquest motiu, ha estat necessària una llei de protecció dels espais naturals (Llei 1/1991), que pretén d’assegurar la seva conservació sobre una base nova: la seva funcionalitat en el context general d’una economia especialitzada en la producció de serveis d’oci.

Entre 1960 i 1973 es registra una activitat urbanística molt intensa que coincideix amb el fort creixement de la demanda turística. L’atenció se centra, principalment, en la franja litoral. També s’urbanitzen indrets situats a l’interior per a la població resident que desitja accedir a la propietat de primeres o segones residències allunyades del casc urbà de Palma (Palmanyola, can Domingos-sa Cabana, son Roqueta, es Verger, son Vida, etc.). El 1963 entra en vigor la Llei de Centres i Zones d’Interès Turístic, orientada a promoure la creació de nuclis turístics. A l’empara d’aquesta llei s’aproven els de Cales de Mallorca a Manacor, Les Gavines a Muro, Artà Nou a Artà i Mondragó a Santanyí. També el 1963 s’aprova un pla general d’ordenació urbana de Palma que defineix els límits d’edificabilitat i les superfícies amb qualificació urbana a partir de la filosofia de foment a ultrança de la construcció en voga aleshores. En el marc del pla esmentat Palma registra una fase de gran creixement. El 1973 s’aprova el Pla Provincial d’Ordenació de les Balears orientat a fomentar l’ocupació turística del litoral, que és concebut com una franja urbana pràcticament contínua.

Entre 1974 i 1981 es registra una certa reducció del ritme d’urbanització, a causa de la debilitat de la conjuntura turística. Tot amb tot, el procés d’urbanització no s’atura. Es fan urbanitzacions destinades a una clientela de rendes mitjanes-baixes (Badia Blava, Badia Gran, El Toro, etc.). Es dóna una progressiva ocupació de les urbanitzacions properes a Palma com Portals Nous, Illetes, Costa d’en Blanes, Les Meravelles, Santa Ponça, etc. S’inicien urbanitzacions destinades a clients no residents de rendes elevades (Castell de Bendinat, Sol de Mallorca, etc.). Altrament, la construcció d’hotels cedeix el seu protagonisme a l’edificació d’apartaments turístics i d’ús turístic. El 1973 s’aprova la revisió del pla d’ordenació urbana de Palma (Pla Ribes Piera) que introdueix importants elements de racionalització i moderació.

L’any 1982 el procés d’urbanització s’intensifica, de bell nou. En són les causes l’augment de l’afluència turística, l’increment dels nivells de renda de la població resident i l’ampliació de la demanda d’immobles per part de no residents. Això de banda, la promoció immobiliària a partir del 1984 es veu afavorida per la desviació de recursos des de col•locacions en actius financers amb opacitat fiscal cap a altres aplicacions entre les quals predominaren les de caire immobiliari. També impulsaren el procés les expectatives sobre la imminent aprovació d’una normativa urbanística de caràcter restrictiu. El 1984 s’aprovà el Decret 30/1984 (Decret Cladera I) que establí una proporció mínima de superfície de solar per plaça d’allotjament turístic. El Decret 103/1987 (Decret Cladera II) incrementà l’esmentada proporció de 30 a 60 metres quadrats. El 1985 s’aprovà un pla general d’ordenació urbana de Palma basat en una filosofia no desenvolupista que imposà restriccions de volumetria i limitacions de superfície.

A partir del 1989 s’inicia una nova fase de contenció del ritme de creixement urbà com a conseqüència de dos factors: el desequilibri creat entre l’oferta i la demanda turística a causa d’un cert excés d’oferta i la reducció de l’afluència turística en el període 1989-92. En els anys 1993-95, l’augment de la demanda turística impulsà un nou procés de creació de noves places hoteleres que es varen concentrar en les categories d’hotels de 4 i 5 estrelles, en apartaments de 3 claus i en finques dedicades a l’agroturisme i al turisme rural. A partir del 1993 es va donar un augment notable del turisme de segona residència, que va donar lloc a un procés intens de compra de finques rústiques i possessions per part d’estrangers, sobretot alemanys, a les illes, en el qual han participat particulars i, en alguns casos, empreses capdavanteres, que han volgut instal•lar a les Balears els llocs per a la realització de sessions de treball, reunions dels consells d’administració, seminaris, jornades, etc. També es va intensificar el procés d’adquisició d’apartaments i d’altres habitatges unifamiliars a les zones turístiques. El procés citat es va mantenir molt actiu en el període 1993-2000. En el 2001 es va constatar un cert alentiment derivat del menor dinamisme de la demanda d’orígen alemany i de la retirada parcial del mercat d’alguns especuladors que havien contribuït a l’elevació dels preus finals dels immobles.

Les noves formes de turisme com ara el turisme de segona residència, l’agroturisme, el turisme rural, el cicloturisme, el turisme de glof, etc. aporten possibilitats importants i oportunitats que cal aprofitar. També aporten amenaces que no es poden menystenir ni deixar de banda.


El medi ambient

El desenvolupament del turisme ha provocat la pèrdua de paisatges emblemàtics, l’abús de recursos hídrics, l’augment de la pol•lució, l’increment de la demanda energètica, la proliferació de pedreres per a la construcció, la creació d’unes infraestructures dimensionades per sobre de les demandes de la població resident, l’increment intens dels residus sòlids, etc. Atès això, es pot dir que el turisme tendeix a crear efectes que afecten el medi natural i que poden reduir significativament el seu atractiu turístic.

El turisme és ambientalment exigent. Una economia industrial, posem per cas, és viable en un país contaminat, però una economia turística, per ser sostenible (i, encara més, per progressar) requereix uns nivells ambientals molt importants.

La càrrega mediambiental que suporten actualment les Balears és força elevada. Les demandes mediambientals dels turistes que fan cap a les illes són cada vegada més exigents. Conseqüentment, el futur del turisme a les Balears passa per la doble via de l’estratègia de la qualitat i de l’acceptació social de l’existència d’un sostre mediambiental pel que fa al creixement dels volums d’afluència de viatgers.


L’ocupació

El mercat de treball ha registrat una profunda transformació en el curs dels darrers quaranta anys. Els canvis principals han consistit en l’augment del nombre de persones ocupades, l’alteració de la seva distribució sectorial, el creixement sostingut de la immigració no temporal, l’agudització de l’estacionalitat de l’ocupació, la intensificació de la immigració temporal, la presència d’un alt índex d’assalarització, el manteniment d’una elevada taxa d’activitat i una major participació relativa del treball femení.

El fet més destacat consisteix en l’augment del nombre de llocs de treball i de persones ocupades. Per mesurar les dimensions del fenomen un es pot referir a les xifres mitjanes anuals d’ocupació. D’acord amb aquestes, el volum de treball utilitzat per l’economia s’ha incrementat, entre 1960 i 1989, a una taxa anual acumulativa de l’1,77 per cent. S’ha passat de 150 mil persones ocupades el 1960 a 250 mil el 1995 (2) i a 330 mil el 2000.

L’augment de l’ocupació no s’ha distribuït proporcionalment entre els diversos sectors de la producció. L’ocupació a l’agricultura s’ha reduït a un ritme anual acumulatiu del 2 per cent. No va presentar variacions apreciables a la indústria. A la construcció ha avançat a una taxa mitjana anual del 3,15 per cent. Finalment, als serveis s’ha ampliat a un ritme de l’ordre del 4,65 per cent anual acumulatiu. Conseqüentment, la distribució sectorial de l’ocupació ha presentat una notable alteració entre 1960 i 2000.

Al llarg de les quatre darreres dècades ha cobrat una gran importància el pes de l’ocupació estacional sobre el volum general d’ocupació. Les dimensions del fenomen vénen donades per les diferències existents entre el nombre de persones ocupades al ple de l’estiu i al ple de l’hivern. Presenta una gran concentració a les branques de l’hostaleria i de la restauració, compta amb una presència discreta al comerç i als transports i té escassa importància a les altres branques de producció. En els darrers anys ha tengut una importància creixent en el sector de la construcció, per bé que el perfil estacional d’aquesta immigració és diferent del que correspon a la que és atreta pel turisme i les branques productives que s’hi troben més directament relacionades.

Una característica destacada del mercat de treball consisteix en el pes que hi té la immigració temporal (ocupació de no residents). El caire marcadament estacional de les activitats turístiques, la proliferació a partir dels anys setanta de les contractacions fixes discontinues, la possibilitat d’accedir a prestacions de desocupació i de cobrar-les als llocs de residència habitual a la Península han abonat que la immigració temporal tengui a les Balears una gran importància i que el col•lectiu que forma sigui bàsicament estable. No es disposa de dades oficials en aquest respecte, però les estimacions d’A. Monserrat permeten establir que el volum d’ocupació temporal no resident ha passat de 18 mil persones el 1981 a 35 mil el 1995 i a més de 40 mil el 2000.

El fort biaix estacional de l’activitat econòmica insular determina que en els mesos de temporada baixa es generin uns volums importants d’atur. Efectivament, si el nivell d’ocupació al ple de l’estiu se situa a la vora de les 340 mil persones i a l’hivern a la vora de les 195 mil, la diferència entre ambdues xifres nodreix el col•lectiu de persones temporalment aturades. Cal llevar-hi les que corresponen a treballadors no residents. Així resulta que a l’hivern el volum interior d’atur estacional se situa a l’entorn de les 17 mil persones. Aquest grup sumat al que formen els treballadors no residents dóna un total de cinquanta mil persones, que correspon a la diferència existent entre els volums d’ocupació a l’estiu i a l’hivern. L’atur fix ve donat per la suma de persones que cerquen feina, no en troben i no són treballadors residents en situació d’atur temporal. Aquest col•lectiu és d’unes vint mil persones.

El caràcter terciari de l’economia balear ha propiciat una participació de la dona al treball més elevada que en el conjunt de l’Estat. Conseqüentment, la taxa d’activitat és més elevada que en el conjunt estatal. Del total de la població en edat de treballar, el 1995 era actiu a les illes més d’un 52 per cent i el 2000 ho era el 55,9%.

Una altra característica del mercat de treball és el seu alt índex d’assalarització. L’increment del pes de la població ocupada assalariada s’ha desplegat amb una intensitat major que a la resta de l’Estat. Això ha estat conseqüència d’una reducció més gran del treball a l’agricultura i del fort component assalariat que té a les illes l’ocupació als serveis.

El diferencial entre les necessitats d’ocupació generades per l’economia i el creixement vegetatiu de la seva població resident, condicionat per una baixa natalitat i un nivell d’envelliment relativament alt, han provocat un procés intens d’immigració no temporal. Les dimensions del fenomen es poden aproximar en funció dels balanços migratoris quinquennals per al període 1960-96. D’altra part, les dades disponibles sobre els saldos migratoris del període 1986-2000 indiquen que en aquests anys s’ha incrementat considerablement el moviment migratori. L’agregació dels saldos quinquennals i mensuals esmentats permet estimar que el nombre d’immigrants arribats al llarg del període 1960-1995 va sumar unes 160 mil persones. En el període 1995-2000 s’hi va afegir un contingent addicional d’unes 60 mil persones. Això explica que a hores d’ara aproximadament el 28 per cent de la població resident i el 38 per cent de la població activa corresponguin a persones nades fora de l’illa (4). D’altra part, cal dir que segons les darreres estimacions prop d’un 9% de la problació efectiva de les illes (2000) és nada fora de les illes.


4 Les conseqüències sobre la producció

L’acumulació turística ha induït modificacions profundes en l’àmbit de la producció. La més destacada consisteix en la variació que ha experimentat, entre 1960 i 1995, la distribució sectorial de la producció. Aquest fenomen, cal analitzar-lo des de la perspectiva general de la reassignació de recursos i des de la perspectiva pròpia de cada sector.


Reassignació de recursos

En relació a la distribució dels recursos s’han produït canvis de gran transcendència. Mentre el pes de l’agricultura s’ha dividit per deu i el de la indústria per tres, el de la construcció i el del conjunt de les branques dels serveis s’han duplicat. Dit altrament, l’agricultura balear aportava el 1960 una mica més del vint per cent de la producció total, el 1995 aportava un 1,9 per cent i el 2000 un 1,4%. La indústria, que el 1960 generava gairebé el trenta per cent de la producció insular, el 1995 solament en va generar el nou per cent i el 2000 el 7,1%. La construcció produí el 1960 un quatre i mig per cent del valor afegit insular i el 2000 en va produir un poc més del nou i mig (9,64%). Les branques dels serveis que el 1960 contribuïren amb un quaranta-cinc per cent al valor total de la producció, el 2000 hi varen contribuir amb gairebé un vuitanta per cent.

Al llarg dels anys considerats s’ha transformat significativament el perfil de l’economia balear. Aquesta ha passat de tenir una estructura basada en la producció de béns (agricultura, indústria i construcció) a un altra especialitzada en la producció de serveis. El 1960 la producció de béns físics suposava un cinquanta-cinc per cent de la producció total, el 1995 suposava el del vint per cent, i el 2000 va suposar un 17,7%.


L’agricultura

Els fets que caracteritzen de manera més significativa l’evolució de l’agricultura balear han afectat els volums d’ocupació, la composició del producte, la utilització de mitjans corrents de producció i la productivitat.

El sector ha perdut en quaranta anys tres quartes parts de la seva població activa. Actualment treballa a l’agricultura com a ocupació principal un cens d’unes set mil persones. Això s’ha donat associat a un procés accelerat d’envelliment del col•lectiu de persones ocupades al camp. Actualment gairebé el seixanta per cent de la població activa agrària té més de cinquanta-cinc anys d’edat.

El producte agrari ha registrat una profunda transformació consistent sobretot en l’augment de les produccions d’horta i reguiu, en la disminució de les produccions de secà i en les dificultats amb què ha topat el desenvolupament d’una ramaderia independent de les activitats agrícoles. Es pot assenyalar que d’antuvi la ramaderia no solament resistí millor l’envestida dels problemes propis del sector sinó que, a l’empara de les seves primeres manifestacions, presentà en els anys seixanta i primers setanta increments d’activitat basats en l’extensió de l’electrificació i l’ampliació de la superfície de reguiu dedicada a farratges. L’agudització dels problemes del camp i llur generalització en els anys vuitanta demostraren la feblesa de la ramaderia balear, la qual acusà un retrocés notable, superior al de les activitats agrícoles.

Un altre canvi rellevant és el relacionat amb l’increment del pes relatiu de les despeses fetes fora del sector. Ens referim a la modificació de l’estructura dels inputs agraris. El fenomen respon principalment a transformacions en els sistemes de producció i a alteracions en la composició del producte. El fort creixement de les compres fora del sector ha limitat considerablement els volums reals de la renda agrària.

D’altra part, s’ha registrat un augment considerable de la productivitat aparent del treball o relació entre la producció valorada en termes de valor constant i el volum mitjà de mà d’obra ocupada. Aquesta relació s’ha multiplicat per 3,7 en els darrers vint-i-cinc anys.

Finalment, cal assenyalar la proliferació de l’anomenada agricultura a temps parcial, que compagina la feina al camp amb treballs a altres branques de producció. La progressiva ampliació de la dedicació parcial a l’agricultura, els canvis en la composició del producte, les variacions en l’estructura dels inputs, l’augment de la productivitat aparent de la mà d’obra ocupada i d’altres extrems, són manifestacions dels esforços fets pel sector a fi de defensar els seus nivells de renda i d’excedent en un context marcat per la pressió de les seves posicions diferencials negatives respecte dels altres sectors productius.

Del total de la superfície cultivable a les illes solament unes 15.000 ha donen cabuda a conreus rendibles des del punt de vista del productor.


La indústria

En el curs dels darrers trenta anys la indústria s’ha vist sotmesa a canvis i transformacions importants que han afectat sobretot quatre variables: població ocupada, inversió, productivitat i composició del producte.

La mitjana mensual de població ocupada a la indústria cresqué entre 1960 i 1973 a una taxa anual acumulativa de l’ordre del 1,25 per cent. Les activitats més relacionades amb la construcció varen registrar els majors augments d’ocupació. Les seguiren les branques de subministraments (energia i aigua-sanejament) i les d’exportació (pell, calçat, confecció i bijuteria). Tot amb tot, aquesta tendència s’invertí a partir del 1973, a causa de la baixa del nivell de producció de les indústries auxiliars de la construcció i de la caiguda gradual de l’ocupació que es donà a la branca dels transformats de la pell i confecció a partir dels anys 1976-79. El ritme de contracció de l’ocupació industrial entre 1974 i 1989 se situà a l’entorn del dos per cent anual acumulatiu. Val a dir que entre 1986 i 1989 s’ha registrat una recuperació del volum d’ocupació industrial centrat en les branques auxiliars de la construcció. Com a conseqüència de l’evolució exposada, la participació de l’ocupació industrial sobre el total de l’ocupació ha presentat una progressiva reducció: ha passat d’un 23,3 per cent el 1960 a un 13,2 per cent el 1995 i a un 8,75% el 2000.

L’augment de la producció industrial i la contracció de l’ocupació a partir del 1973 han donat lloc a increments de la productivitat aparent del treball que s’expliquen en funció de les inversions fetes en equipament, de les millores en la racionalització de l’ocupació i de les modificacions del producte industrial.

La composició del producte industrial ha registrat importants modificacions. Han augmentat la participació sobre la producció total industrial les branques de subministraments (energia i aigua-sanejament) i les auxiliars de la construcció com ara les de ciment i ceràmica, metall i fusta. Altrament, han reduït el seu pes relatiu les manufactures de la pell i confecció, a causa de la contracció en termes de valor constant de la seva producció. També s’ha reduït el pes de l’alimentació perquè el ritme de creixement del seu producte ha estat inferior al mitjà del sector.


La construcció

Les principals transformacions del sector de la construcció han consistit en l’increment del pes relatiu de l’ocupació, la millora de la productivitat del treball i la dependència creixent respecte de l’evolució de la demanda d’allotjament turístic.

El volum de mà d’obra ocupada a la construcció cresqué més aviat que el del conjunt de l’economia entre 1960 i 1970. A partir del 1970 l’ocupació va registrar un ritme d’augment similar al del conjunt de les illes.

L’augment de la producció i la millor organització dels factors productius han permès que la productivitat aparent del treball s’incrementàs a un ritme mitjà anual acumulatiu de l’ordre de l’1,7 per cent.

Les taxes de variació de la construcció s’han mantengut regularment en posicions similars, per bé que inferiors a les del grup dels serveis. El comportament de la construcció palesa una forta dependència respecte d’una variable central (les expectatives sobre l’evolució de la demanda d’allotjament turístic) i d’una variable complementària (la demanda de consum privat). Cal assenyalar que la construcció ha tendit a reflectir, amb retards temporals d’un o dos anys, les oscil•lacions de les seves variables.

En els tres darrers anys el ritme de creixment de volum d’activitat del sector ha provocat que el nombre de persones ocupades en el sector superàs les 50 mil persones. Més concretament, el 2000 el nombre de persones ocupades d’alta a la Seguretat Social es va situar en una xifra mitjana anual de 39.914 assalariats i de 12.277 autònoms.


Els serveis no hostalers

Les branques de producció de serveis no hostalers han experimentat modificacions importants que han afectat la població ocupada, la productivitat, la composició del producte i el ritme de creixement del nivell d’activitat.

L’ocupació en el conjunt dels serveis no hostalers ha augmentat a una taxa mitjana anual acumulativa del 4,6 per cent. Conseqüentment, la participació d’aquesta ocupació sobre l’ocupació total s’ha duplicat en els darrers quaranta anys.

Altrament, l’augment de la producció i de l’ocupació han donat lloc a un procés de millora suau de la productivitat.

La composició mitjana de la producció dels serveis no hostalers s’ha modificat sensiblement. La renda real de les comunicacions, de les reparacions i de la sanitat s’ha incrementat a ritmes notablement superiors al mitjà del grup. La renda aportada per les branques de comerç, transports, lloguer d’immobles, bars, restaurants, cafeteries i administracions públiques s’ha incrementat a ritmes propers al mitjà. La renda real de banca i d’assegurances, lloguer de béns mobles, serveis a les persones i a les empreses i ensenyament s’ha incrementat a ritmes inferiors al del conjunt. Convé indicar que han guanyat més participació les branques molt relacionades amb la demanda de consum de les famílies residents i que han tendit a guanyar-ne menys les branques més relacionades amb la demanda turística.


L’hostaleria

En aquesta branca s’inclouen les unitats d’explotació l’activitat principal de les quals consisteix en la producció de serveis d’allotjament. Aquestes es poden agrupar en quatre conjunts: establiments hotelers, apartaments turístics, altres allotjaments reglats (legalitzats) i allotjaments no reglats. Fan part del que anomenam establiments hotelers els hotels, els hostals, les ciutats de vacances i les cases d’hostes. Els apartaments turístics corresponen solament els apartaments legalitzats. Els allotjaments no reglats, o no legalitzats, són aquells que es destinen a ús turístic sense comptar amb llicència de l’Administració turística.

L’oferta hotelera comptava el 2000 amb 305.201 places. La majoria corresponia a les categories d’hotels d’una, dues i tres estrelles. La suma d’aquestes suposava el setanta per cent (75,4%) del total de places hoteleres. Val a dir que els hotels de tres estrelles aporten més de la meitat del nombre de places del grup de referència, la qual cosa els converteix en la principal especialització turística de les illes.

L’oferta de serveis d’allotjament en apartaments turístics va experimentar un creixement important a partir del 1970, arran de l’augment de la seva demanda, com a conseqüència de les pluges dels preus dels serveis de l’hoteleria que havien hagut d’absorbir augments considerables de les remuneracions del personal assalariat. Els primers apartaments turístics s’explotaren com a annexos d’establiments hotelers o com a elements complementaris d’aquests. La seva legalització com a unitats de producció turística no s’inicià fins els anys vuitanta i topà d’antuvi amb dificultats encara no resoltes del tot. Per això cal parlar d’apartaments turístics legalitzats i d’apartaments turístics no reglats. El nombre total d’apartaments legalitzats a finals del 2000 sumava 99.311 places, que es distribuïen en parts gairebé iguals entre tres categories, amb predomini de la de dues claus.

En el grup dels allotjaments no reglats s’inclouen apartaments no legalitzats, xalets, habitatges usats per turistes en régim de propietat o de lloguer, cases d’amics i similars. La comercialització d’aquests productes es fa sovint fora dels circuits d’intermediació dels tours-operadors: a través d’agents de la propietat immobiliària o similars. L’oferta d’allotjament d’aquest tipus ha tendit en els darrers anys a disminuir com a conseqüència de la progressiva legalització d’apartaments. El nombre de places d’ús turístic no reglades existents a les illes el 2000 se situava prop del trenta per cent (27,8%) de les places reglades.

Les variables explicatives del procés de creació del capital hoteler i d’allotjament turístic són els augments efectius de l’afluència turística, els guanys efectius obtenguts i les previsions sobre la seva evolució futura i les expectatives de guany a mitjan termini. A la primera etapa primà sobre les altres variables l’increment efectiu de la demanda turística.

La creació i l’ampliació de la planta hostalera ha suposat l’aplicació d’un volum elevat de recursos a formació bruta de capital. La inversió en ampliació de la planta hostalera s’ha desplegat d’acord amb les indicacions fetes més amunt. Les inversions en reposicions han tendit a situar-se per sota de les taxes reals de depreciació dels mitjans materials de producció, la qual cosa ha fet que l’hostaleria hagi presentat un dèficit permanent d’inversions en reposicions que ha afectat la qualitat mitjana dels serveis produïts.


5 Les conseqüències sobre la demanda

Els augments de la producció han generat increments de la demanda de consum i d’inversió. Per tal d’exposar els trets més importants del comportament de la demanda ens ocuparem separadament del consum privat, del consum públic, del consum turístic, de la inversió i del saldo net exterior.


El consum privat

La comparació de les taxes de consum de les famílies residents amb les del conjunt de l’Estat posa de manifest, entre d’altres coses, que el consum privat té a les illes una major ponderació sobre el PIB. Les famílies balears destinen a consum una porció de renda inferior a la mitjana espanyola. Aquest fenomen s’explica en funció d’una major propensió a l’estalvi, un major pes de la inversió real, el fort creixement de les taxes de consum en els darrers vint anys i el fet que els volums reals de PIB són relativament més grans a les Balears que en el conjunt de l’estat espanyol. En segon lloc, destaca que els nivells de consum per persona són més alts que en el conjunt de l’Estat com a conseqüència d’uns nivells relatius de renda també més alts.


El consum públic

La pulsació del consum públic és relativament baixa com a conseqüència d’un escàs desenvolupament de l’Administració autonòmica i de la seva insuficient dotació en competències i en finançament. A això s’afegeix una certa penúria dels serveis provincials de l’Administració perifèrica de l’Estat i una dotació dels Consells insulars i dels Ajuntaments situada per sota de les taxes regionals de producció. El creixement de la demanda de consum públic ha estat en el període 1970-2000 més intens que el del PIB, per la qual cosa s’ha incrementat la seva participació en el conjunt de la demanda insular.


La inversió

La formació bruta de capital absorbeix una quota de renda més elevada que la mitjana espanyola. La creació i l’ampliació de la planta turística d’allotjament i de serveis complementaris, l’augment de la demanda d’habitatges de primera i segona residència, el creixement de la planta dedicada a la producció de serveis no turístics, la modernització gradual de bona part de la indústria, les reposicions hostaleres i de la resta d’establiments turístics i d’altres factors, han determinat que en els darrers trenta anys s’aplicàs a inversió una prat important de la renda regional.

La formació bruta de capital ha presentat un ritme mitjà de creixement real inferior al de la demanda regional i del PIB. D’aquesta manera la participació de la inversió sobre el PIB s’ha vist reduïda lleugerament. L’anàlisi de seu comportament en el període 1964-2000 posa de manifest l’existència d’una relació històrica que associa les dimensions i el signe de les taxes de creixement de la inversió amb les dimensions i el signe de les taxes de variació de la demanda turística. Més concretament, les taxes de creixement de la inversió varen ser força elevades (de l’ordre del catorze per cent anual) en els anys 1964-73, negatives entre 1973 i 1980 i, de bell nou, positives (de l’ordre del 7 per cent anual) entre 1980 i 1992. A partir del 1994 la inversió en capital productiu va tornar a prendre volada a l’empara de la recuperació de la demanda turística i de l’excedent que aquesta genera.


La demanda turística

L’evolució de la demanda que fan els turistes presenta dues característiques bàsiques. D’una banda el seu creixement en el període 1970-95 ha estat inferior al de la suma dels altres components de la demanda. Per això el pes del consum turístic sobre el PIB ha tendit a reduir-se. D’altra part, s’observa que altes taxes de creixement del consum turístic s’han donat associades a taxes més elevades de la demanda regional i del PIB i que taxes lleugerament negatives de creixement del consum turístic s’han donat associades a increments escassos de la demanda regional i del PIB.

En relació a la demanda turística, cal analitzar tres qüestions principals: les xifres d’afluència, els volums de pernoctacions i la despesa feta per persona i dia. L’afluència turística presentà entre 1960 i 1973 un creixement que es desplegà a un ritme mitjà anual acumulatiu del 18,8 per cent. En els anys 1974-77 l’afluència se situà en nivells inferiors als del 1973 com a conseqüència de l’impacte de la primera crisi del petroli. En el bienni 1978-79 l’afluència es va situar per damunt del llistó de l’any 1973 gràcies als efectes derivats de la forta devaluació de la pesseta acordada pel Govern espanyol el juliol del 1977. El 1980, a causa de l’impacte de la segona crisi del petroli, l’afluència retrocedí fins a un nivell lleugerament inferior al del 1973. A partir del 1981 la progressiva recuperació de les economies europees abonà un creixement gradual de l’afluència de visitants que es perllongà fins al 1988, amb l’excepció de la baixa de l’any 1985, deguda al capteniment contractiu del turisme britànic. El 1988 se superà la xifra dels set milions de turistes. L’any següent es registrà una nova contracció del nombre global de visitants deguda, sobretot, al comportament de la demanda britànica i, en menor mesura, de la nòrdica. El 1995 s’assolí una xifra propera als 8,5 milions de turistes i en el bienni 1999-2000 es va superar la cota dels 10,5 milions de turistes.

La despesa turística per dia d’estada ha presentat una tendència contractiva que s’ha desplegat a una taxa anual acumulativa d’un 1,1 per cent. Com a conseqüència d’això, el valor real de la despesa turística per persona i dia disminuí, en el període 1964-92, un trenta dos per cent (32%). Aquest fet es deriva de dues causes principals: la progressiva reducció de la renda mitjana dels turistes que s’ha donat a mesura que ha augmentat el seu nombre i el capteniment dels preus turístics que han presentat increments superiors als del contravalor en pessetes de la renda corrent disponible de les famílies europees. El 1993-95 es donà una recuperació del valor adquisitiu de la despesa turística per persona i dia. Aquest fet fou degut, sobretot, a les devaluacions de la pesseta dins el context de les turbulències monetàries internacionals del 1993-95. En el bienni 1999-2000 es va constatar un increment notable, superior al 4% anual, del valor nominal de la despesa turística unitària.


6. Les conseqüències sobre la renda

Si es mira l’evolució de la renda real, un pot observar que s’ha multiplicat, en els darrers quaranta anys, gairebé un cinc (4,85). Això equival a un ritme mitjà de creixement d’un 5,2 per cent anual acumulatiu. Dit altrament, l’economia de les illes generà el 1992 un volum real de béns i serveis cinc vegades més gran que l’any 1960. La relació PIB per habitant, en el decurs del mateix període, s’ha multiplicat per més de dos i mig (2,63), la qual cosa equival a un increment mitjà anual acumulatiu d’un 3,2 per cent.

L’evolució del PIB ha demostrat un grau d’alt de flexibilitat a l’alça, sobretot en els anys 1960-73, i 1985-88 i 1994-2000. També ha demostrat una notable resistència a la baixa. S’han donat baixes, solament, en quatre dels trenta anys considerats: 1974, 1976, 1980 i 1985. Les baixes en els quatre anys esmentats han estat d’escassa envergadura. Altrament, les variacions del PIB per habitant s’han vist sotmeses a oscil•lacions d’una certa entitat. Així, la baixa registrada en el trienni 1974-76 no es va veure compensada fins el 1982. Davant la fermesa del creixement del PIB, cal assenyalar que la relació PIB per habitant ha demostrat un dinamisme similar. El 2000 l’import del PIB per habitant es va situar en 20.664 euros (3.438.203 ptes.). Això és, en la posició més alta dins el conjunt espanyol.


7 Els ingressos per turisme

El total dels ingressos per turisme el 2000 es varen situar lleugerament per sobre dels 7.079,5 milions d’euros (1.177.935,9 milions de ptes.). Els increments nominals dels ingressos per turisme han estat en els darrers anys importants: basta recordar que el 1990 els ingressos per turisme es varen situar en 438.874,9 milions de ptes.

El volum d’ingressos indicats inclouen els que corresponen a l’enquesta sobre la despesa turística i, a més, els generats pel turisme de segona residència, el turisme nàutic, el turisme que ve de la Península a fer estades curtes de vacances amb motiu de ponts o caps de setmana, una part del turisme que ve per via marítima, el turisme nàutic transeünt, el turisme de creuer, etc.


8 Algunes reflexions

L’especialització turística de les Balears en la producció de serveis turístics constitueix un món complex de relacions i interrelacions que no es pot jutjar a la lleugera. La prosperitat de les illes s’ha basat en l’explotació d’aquest producte i en dependrà durant molt de temps encara. La demanda de serveis d’oci presenta una evolució tendencial creixent en el món occidental. De cara al futur es fa difícil pensar que les Balears deixin de ser un lloc privilegiat de producció de serveis turístics, atesa la seva rendibilitat empresarial.

Cal tenir en compte a l’hora de fer un balanç del turisme que aquest comporta uns costos públics, no necessàriament inclosos en els costos empresarials, que no es poden deixar de tenir en compte (infraestructures, sanejament, comunicacions, neteja pública, etc.). Sobretot, cal dissenyar i aplicar de cara al futur una estratègia regional econòmica que faci possible el manteniment de l’atractiu turístic diferencial de les Balears, la continuïtat de l’afluència turística i l’augment de la seva rendibilitat privada i, sobretot, pública i col•lectiva.





Juliol 2002


9 Referències bibliogràfiques

AJUNTAMENT DE CALVIÀ (1995). Calvià, Agenda local 21, 92 pàg., Palma

BARDOLET, E. (diversos anys). Información de la Evolución Turística de las Islas Baleares, Conselleria de Turisme, Palma.

BLASCO, A; SEGURA, F. (1994). Legislación turística estatal y balear, UIB, Conselleria de Turisme i Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, 600 pàg., Palma.

DIVERSOS AUTORS (1987). Llibre blanc del turisme, Conselleria de Turisme i UIB, Palma.

FUNDACIÓ CAIXES D’ESTALVI CONFEDERADES (Editor) (1990). Economía de las Comunidades Autónomas. Baleares, 422 pàg., Madrid.

INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS (Editor) (1990). 30 anys de turisme a Balears, 302 pàg., Palma.

MANERA ERBINA, C. (2001) Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Munaner editor, Palma.

MANERA ERBINA, C. (2001). El factor humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica, a: “Informe econòmic i social”, Sa Nostra, Palma.

NAVINÉS BADAL, F. (1990). El procés de terciarització a Balears, Premsa Universitària, Palma.

PARELLADA, M. et al. (1989). Model Balears 1988-2000, Fundescoop, 144 pàgs., Madrid.

VIDAL, J.; RITA, J; MARIN, C. (1994). Menorca reserva de la biosfera. Consell Insular de Menorca, Sa Nostra i Institut Menorquí d’Estudis, Maó.

SA NOSTRA (Editor) (diversos anys). Informe econòmic i social de les Illes Balears (edicions anuals dels anys 1998, 1999 i 2000), Palma.



Notes

(1) Sobre les causes de l’eclosió a les Balears del turisme de masses, vegeu l’obra de Carles Manera Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Munaner editor: Palma 2001. Vegeu del mateix autor El factor humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica a: “Informe econòmic i social”, Sa Nostra: Palma 2001.

(2) L’etapa de referència va tenir continuïtat al llarg dels anys 1997-99: l’afluència de turistes va superar els 10 milions anuals. El 2000 es va iniciar, probablement, una nova etapa caracteritzada pel manteniment, amb una lleugera tendència a la baixa, de la demanda turística.

(3) L’ocupació va continuar el seu creixement. El nombre mitjà de persones ocupades el 2000 es va situar per sobre de les 350 mil persones.

(4) La immigració es va intensificar considerablement en el període 1997-2001. El nombre de persones estrangeres donades d’alta a la Seguretat Social es va situar el juny de 2001 en 39.547. La major part (23.824) corresponia al col•lectiu d’estrangers comunitaris i la resta (15.723) al d’estrangers no comunitaris. A les dades anteriors s’han de sumar les xifres corresponents a la immigració peninsular, que en els anys de referència va continuar fluint.