Mirant el blau (1997)

Maria Antònia Cerdà Alabern

Dibuixar, pintar, modelar i esculpir són paraules mot properes. Es necessiten mútuament, es reforcen l’una a l’altra, es cerquen i es troben sovint. No hi ha una bona escultura sense un dibuix previ ni una bona pintura sense un esbós inicial. Tampoc no hi ha un bon dibuix sense el concurs i l’ajut d’elements essencials a la pintura i a l’escultura. Els grans mestres de tot els temps, sempre han experimentat la necessitat, gairebé indefugible, de combinar i alternar dibuix, pintura i escultura. La creació estètica no accepta de bon grat fronteres, limitacions convencionals, especialitzacions determinants, línies rectes i úniques. Miquel Àngel, Leonardo, Picasso i Miró en són exemples emblemàtics i ben significatius.

En el nostre món d’avui, fet de presses i frisances excessives, mai no prou ben justificades, s’ha imposat amb caràcter gairebé universal la falsa creença que la súper especialització és l’estat ideal del professional i la condició necessària perquè la seva feina pugui ser valorada. Dominar solament una tècnica, i sovint només un aspecte parcial d’una sola tècnica, pot ser un objectiu lloable des del punt de vista de la producció de béns i serveis destinats a la venda en forma massiva, segons imposen les condicions generals dels mercats moderns. Això no obstant, des del punt de vista de la vàlua i l’equilibri personal, l’especialització s’ha de donar complementada per un interès ampli vers totes les manifestacions de la cultura, el pensament i l’art. Si no es fa així l’especialista esdevé una absurda barreja d’algunes habilitats i nombroses torpeses, de sabers limitats i grans ignoràncies.

La plàstica no admet cap de les condicions pròpies de la producció en massa. Demana una visió universalista de les coses, una ambició rigorosa i transcendent, un esperit obert i sense fronteres. La bellesa, per naturalesa, cerca trencar motlles, superar prejudicis, conmocionar indiferències, botar les limitacions del temps i de l’espai, transgredir normes i escoles. Res d’això no es pot fer sense el concurs d’un esperit combatiu, agosarat, generós i magnànim.

Aquestes van ser les reflexions que, després d’una jornada dura de feina, em va suggerir la contemplació d’uns olis, uns dibuixos i unes escultures a l’estudi de Maria Antònia Cerdà Alabern, seguida d’una conversa que va oblidar el rellotge a l’hora de fer una revisió crítica de les aportacions de Bacon, Tàpies, Miró, Kandinski, Moore, etc.

Mentre avançava l’hora i l’hora es feia fosca, les teles que penjaven de les parets d’una casa plena d’història i vida esdevenien, assossegadament, unes representacions visuals plenes d’emoció, de passió, de goig per la vida, de voluntat de superació, d’impulsos atàvics de recerca de la bellesa, d’esperit creador i d’habilitats molt més que notables. Els dibuixos guardats curosament en una carpeta transmetien el batec d’un esperit sobri i esponerós, sensual i comunicatiu. Hi havia, també, bronzes i figures modelades amb materials diversos: transmetien serenitat, contagiaven gaudi i convidaven a la reflexió, a la contemplació i al silenci. Ningú no hauria d’acabar la jornada de feina, vaig pensar, sense assaborir les sensacions que es desprenen d’una exposició plàstica vista amb l’ànim serè, lliure d’atabalaments i curull d’ànsies de gaudi, com el que ens va enviar aquella capvesprada. La vida esdevindria suportable i joiosa. Hi hauria menys intolerància i molta més solidaritat.

La figura humana és l’objecte central que atreu l’interès de Maria Antònia. A ella ha dedicat la immensa major part de la seva atenció i del seu treball. La descomposa en plànols superposats, en taques de color (blaus, verds, blancs...), en línies irregulars, en perfils sinuosos i difuminats, que transmeten calidesa, afecte, enamorament. Són figures soles o acompanyades, que recorden les harmonies d’un Cèzanne, la sensualitat d’un Gauguin, l’expressionisme d’un Van Dongen, l’esperit sempre complex d’un Picasso, la rotunditat d’un Tièpolo i la capacitat sintètica de Miró.

El treball que sustenta l’obra de la artista és sempre dens, coherent, lliure i innovador. Està fet en silenci i amb parsimònia voluptuosa. Ho reflecteixen les teles, els dibuixos, els bronzes, els modelats, els gravats. La seva exposició en aquest dies de tardor constitueix una font d’estímuls visuals, un espectacle esplèndid, un regal per als ulls dels visitants i, sobretot, una prova fefaent que en aquesta entranyable ciutat nostra la plàstica és viva, avança i es capaç d’oferir mostres molt sòlides i tan plaents com aquesta.



Octubre de 1997

Catàleg de l’exposició del 21 d’octubre al 15 de novembre de 1997
Cercle de Belles Arts
Casal Balaguer