Bartomeu L. Ferrà Juan

Un esperit lliure, obert, intuïtiu, vigorós i profundament equilibrat. Així era en Bartomeu Ferrà. Perquè s’agradava d’admirar totes les manifestacions de la vida no es clogué mai en un sol àmbit, en un sol cercle, en una sola dimensió. Escriví, publicà assajos, féu crítica d’art, dirigí obres de decoració i restauració, dissenyà mobles, ferros, gelosies, impartí conferències, col•leccionà antiguitats, creà i dirigí l’empresa “Cel•la Museu Chopin-George Sand”, féu il•lustracions per a la premsa, dibuixà i pintà.

L’equilibri, l’ordre, l’harmonia i la mesura van ser per a ell el requisit i la conseqüència, l’antecedent i el resultat, la llavor i el fruit, de l’exercici de la llibertat, l’espontaneïtat, la sinceritat. El seu ordre mai no va ser finalista. Cercà l’equilibri perquè des d’ell podria assolir una percepció més punyent i més clara del dinamisme que dóna contingut a la vida, tot fent-la imprevisible i apassionant.

Sabé descobrir, estimar i defensar les arrels del seu país, del nostre país. Així fou un dels promotors de la creació del Centre Autonomista de Mallorca (1930), signà el seu manifest fundacional, participà en l’elaboració i discussió de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia del 1931. L’any 1936 va ser un dels signants del document “Resposta del Mallorquins al Missatge del Catalans”.

Perquè l’interessava entendre el present i avançar pels viaranys de l’esdevenidor, sense pretendre-ho, es trobà estudiant el passat. Així escriví “Chopin y George Sand en la Cartuja de Valldemossa” i “El Archiduque Errante”, segona biografia que es publicà de l’arxiduc Lluís Salvador, en la qual recull testimonis de persones que l’havien conegut. D’altra part, a partir d’un treball exhaustiu de recerca d’informació gràfica i escrita, realitzà entre 32 i 35 aquarel•les de les antigues muralles de Ciutat. L’any 1940 n’exposà 29 a Galeries Costa, que van ser adquirides per l’Ajuntament de Palma.

Extravertit, bon conversador, amic dels amics, sentí especial delectació per la comunicació. Escoltar i parlar, donar informació i rebre’n, compartir inquietuds i experiències, van ser per a ell un exercici plaent i enriquidor. Mantingué una llarga i abundant correspondència escrita amb Joan Miró, Santiago Rusiñol, Josep M. de Sagarrà, Joan Ramis d’Aireflor, Lluis Nicolau d’Olwer, Maria Antònia Salvà, Rafel Masó Valentí, Josep Francesc Ràfols, Agustí Calvet “Gaziel”, Llorenç Riber, Guillem Fortesa Piña, Joan-Antoni Fuster Valiente, Joan Pons Marquès, Fèlix Escalas Chamení, Francisco Bernareggi i molts d’altres. Bona part de les cartes que rebé es conserven en un epistolari que constitueix un ampli i ric fons documental de gran interès. En destaquen les lletres que li adreçà Joan Miró en les qual relata, amb finíssim sentit de l’humor, les dificultats amb les qual topà en els primers anys de professió.

La plàstica l’interessà, també, com a espectador, analista i crític. S’admirava de l’amplitud inabastable, diversa i heterogènia de la pintura. Sabia que aquesta fa un univers que no admet resums, acotacions, simplificacions. Per això citava sovint aquestes paraules del pintor francès Maurice Vlaminck (1876-1958): “En l’art les teories tenen la mateixa utilitat que les receptes mèdiques. Per creure-hi, cal estar malalt”. Viatjà amb freqüència a Itàlia i França per visitar museus i veure pintura gòtica, renaixentista, barroca, romàntica, impressionista, postimpressionista. Fou un visitant empedreït de les exposicions del Cercle de Belles Arts, Cercle Lliberal, La Veda, Galeries Costa, Galeries Mallorquines, etc. Amb el pseudònim ”Aidon" s’encarregà de la crítica d’art de “La Veu de Mallorca” (1917-1919). Posteriorment, publicà articles de crítica de pintura a “El Día”, “La Almudaina” i “Correo de Mallorca”. L’any 1946 organitzà al Cercle de Belles Arts una exposició antològica de l’obra d’Antoni Gelabert, per qui sempre havia sentit una gran admiració. Tot aprofitant l’avinentesa, escriví l’assaig “Gelabert y su temps”, que li serví per donar una conferència en el marc de l’esmentada exposició.

Com a pintor s’agradà dels espais oberts, de la contemplació de la naturalesa, dels paisatges amplis, nets, il•luminats i serens. Féu la primera exposició l’abril del 1915, a la sala del Cercle Lliberal de Palma, i la segona, el juny del mateix any, a la Sala Atenea de Barcelona. Tenia aleshores 21 anys. A més de Palma i Barcelona, exposa a Girona, Maó i París. L’exposició de París (1934), la compartí amb els seus amics Roberto Ramaugé i Vincent Santolaria. Per celebrar l’esdeveniment organitza, amb assistència d’Aurore Sand, néta de George Sand, una vetllada musical a càrrec del pianista André de Beauregard, que evocà els dies de Chopin i George Sand a Mallorca.

Pintà temes de Valldemossa, Galilea, Son Serra i sa Vileta. Els seus olis, d’hàbils enquadraments i de dibuix sòlid, són fets en un llenguatge sobri, rigorós, serè, equilibrat i ric en matisos. La seva paleta, de tons moderats, manifesta una certa preferència pels blancs, grisos, verds tendres, morats i violetes.

L’eix de la seva vida va ser la pintura. La concebé com un procés ambiciós d’espontaneïtat i creació. Dit altrament, de creació personal i lliure. El 25 de febrer del 1930, tot just després de clausurar l’exposició que havia fet a “Galeries Mallorquines”, un grup d’amics l’obsequiaren amb un banquet a l’Hotel Victòria. A les postres, en agraïment de l’homenatge, llegí un breu parlament. Entre d’altres coses digué: “Tota la meva ambició és que la meva obra no recordi directament cap escola, cap tendència, cap altre pintor i que els meus quadres siguin sols finestres obertes, evocadores del paisatge. Si un dia ho aconseguesc, creuré haver fet alguna cosa”.



Presentació
Exposició centenari
Del 13 de desembre de 1993 al 9 de gener de 1994
Bartomeu Ferrà Juan (1893-1946)
Fundació Barceló

Bartomeu L. Ferrà Juan, Es Baluard d'en Chacón, aquarel·la/paper, 1939 ca.

Bartomeu L. Ferrà Juan, Porta del Camp, aquarel·la/paper, 1939 ca.