viernes, 5 de febrero de 2010

La pintura de Joana Ferrer (2005)

Elevar l’espectador a un món de reflexió, contemplació, introspecció i gaudi. Aquest és el projecte de diàleg plàstic que Joana Ferrer ens presenta en una exposició curosament treballada, elaborada amb entusiasme i fervor, i realitzada amb l’esforç que solament és capaç de desplegar un esperit obert, dialogant, comunicatiu, generós i magnànim.

Ferrer no pinta solament per satisfer els seus sentits, els seus anhels de creació, la seva profunda i sincera vocació de pintar per viure una rica i intensa experiència personal. Li dedica des de fa anys llargues hores de feina, que en el seu cas i segons pròpia confessió, corren amb la rapidesa del raig, de l’ensomni, del plaer. Pinta per imperatiu d’un esperit que vol donar-se als altres, que desitja commoure, emocionar, interrogar i fascinar. La seva és una pintura que s’afirma en l’alteritat: per això no s’entén prou bé ni en el silenci de l’estudi ni en la introspecció del seu treball diari. És una pintura que vol ser vista, comentada, analitzada, debatuda: és una pintura que necessita sentir-se contemplada, saber-se mirada. És una pintura que es recolza en l’ambició de donar sense rebre, d’oferir sense reclamar, de lliurar sense esperar contrapartides.

Després d’un llarg període de formació i aprenentatge, Ferrer va iniciar una etapa d’experimentació autònoma que transportà els seus pinzells a tasques de cercar, provar, indagar, triar, perseverar i avançar. El camí va ser solitari, ardu i difícil. El consell del mestre resultà decisiu al principi, però aviat esdevingué entranyable, càlid, amistós. Les obres anaren fluint parsimoniosament, gradualment, lentament, serenament, tot posant de manifest una habilitat plàstica més que notable i una intuïció estètica envejable. D’aquesta manera, Ferrer amollà amarres, es mogué en espais cada vegada més amplis de llibertat i aconseguí realitzar obres excel•lents, com les que ens mostra ara. Ho fa amb satisfacció i amb la modèstia personal que conformen el talant de la artista que se planteja noves metes, que vol recórrer nous camins, de desitja a tota costa innovar, aprendre, descobrir i treballar amb la dedicació i l’esforç necessaris per donar a llum noves formes de fascinació i de bellesa.

Les obres de Ferrer no són reiteracions d’un tema central, predominantment, únic. No es basen en la repetició de formes i recursos expressius. No expliquen idees diverses amb elements comuns i reiteratius. L’obra que presenta ens parla molt d’experimentació, inquietuds, inconformisme, ambicions de superació. D’aquí que la seva pintura ens fa espectadors i contempladors d’una diversitat tan àmplia com la que caracteritza la vida, com la que és pròpia del món de formes i color que ha retingut la pintura de tots els temps, com la que confereix essencialitat a un esperit exquisit, sensible i dispost a treballar amb intensitat i passió.

En la pintura que presenta s’identifiquen elements gestuals, informalistes, conceptuals, expressionistes del món de l’abstracció, luministes, tenebristes i, sobre tot, els que habitualment s’associen amb un potent classicisme, ordenat amb convicció i dotat d’harmonies i equilibris que sedueixen la mirada i retenen la contemplació. Pollock, Miró, Gris, De Kooning, Rothko, Tobey, Staël i altres formen part de la constel•lació de grans mestres que contemplen la potencia de la seva obra, el poder de les seves habilitats plàstiques i la força de la seva expressió.

La esplèndida i jove maduresa de Ferrer auguren que el seu serà un camí llarg, durador, convincent i fecund, però sobre tot emocionant. Les seves són obres per a contemplar amb la mirada assossegada, amb l’ànima disposada a trobar noves sensacions, amb la voluntat de pensar, assaborir i gaudir.


Gener del 2005