sábado, 20 de abril de 2013

El pintor Joan Fuster i el joc de les perspectives

Joan Fuster Bonnín (1870-1943), pintor, deixà una obra extensa i atractiva, treballada amb seriositat i amb una constància poc comuna. Pintar va ser el seu ofici i, alhora, la seva font principal d’ingressos. L’atenció que prestà a les obres destinades a agradar a un sector ampli del públic es barregen amb treballs en què excel·leix el bon gust, el rigor professional, els coneixements tècnics i la creació d’una pintura sòlida i potent.

En aquest context i en el marc d’aquests paràmetres, el pintor mostra les seves preferències personals, que es decanten pels espais oberts i amplis, els paisatges immensos i profunds, els indrets solitaris i silenciosos, les marines d’aigües encalmades, la contemplació assossegada i tranquil·la d’imatges que sedueixen la mirada i captiven l’esperit. La cerca d’atmosferes d’assossec i de pau el porten de vegades a construir temes de llums nocturnes o crepusculars, com és el cas de les teles “Passeig del Born” (1897), “Nocturn del Molinar” (1899 c.), “Nocturn amb figures” (1900), “Crepuscle a l’estany de Son Mas” (1904 c.), etc. Això no obstant, també li agrada la llum aclaparadora dels dies estirats i de les hores de plenitud. Ho demostra a les teles “Dues pescadores” (1899), “Al·lots al Jonquet” (1914 c.), “Cala Llum” (1906 c.), “Vall de Sóller” (1920 c.), “S’Alqueria (Andratx)” (1935), etc.

Una obra del pintor no catalogada i fins ara desconeguda ha aparegut fa uns dies en el mercat a través d’una galeria d’art. L’obra combina amb excel·lència algunes de les característiques més destacades de l’obra del pintor. Es tracta d’un paisatge de la Costa Nord de Mallorca, que destil·la equilibris, serenitats, soledat, silencis, aigües adormides i flaires de garriga i de mar. És fet amb l’ajut d’un dibuix que suma delicadesa i rotunditat. Els colors, atenuats i suaus, acaronen la mirada barrejant verds, blaus, terres i cels, tots ells matisats amb dolcesa i suavitats. Representa un paisatge costaner en què el pintor ha volgut posar a prova la capacitat pròpia de construir un difícil i complex exercici de perspectiva amb resultats que desperten emocions. Suma un gran desnivell des de la posició del pintor al mar, que acompanya d’una profunditat extraordinària que es perd a l’horitzó.

La contemplació de la tela suggereix la voluntat de l’autor de comparar les habilitats pròpies amb les que Llorenç Cerdà demostra amb les teles “El cingle verd d’Ariant” (1906), propietat de l’Ajuntament de Palma, i “Penya-segat de la Costa Nord, Cova de les bruixes (Mortitx)” (1912), una tela reapareguda recentment (2012) a una subhasta a la Península. El protagonisme de l’obra de Fuster que comentem, que podríem titular “Costa Nord de Mallorca” (1910 c.), és ocupat pels jocs de perspectiva que es mostren amb una naturalitat i espontaneïtat sorprenents, allunyades de l’artificiositat pròpia d’un estudi de taller o d’un treball acadèmic convencional. L’obra colpeix no tant per la grandiositat del paisatge que contempla, com per la delicadesa, la suavitat i la sinceritat que respira la composició. L’anàlisi de la tela permet posar de manifest algunes de les claus que ajuden a entendre i valorar els mèrits de l’obra d’un artista que fa part del grup més eminent de la tradició plàstica mallorquina. Bo és recordar-ho i pregonar-ho en aquest temps d’oblits i d’urgències obligades.

Miquel Alenyà Fuster
20 d’abril de 2013

Breu història de la mel


La mel és el fluid dolç que produeixen les abelles a partir del nèctar de les flors. Rep el nom d’apicultura el conjunt de tècniques d’extracció de la mel i la cera de les bresques d’abella.

El color i el sabor de la mel depenen del tipus de flor de que s’extreu el nèctar. Es distingeixen la mel de castanyer, romaní, taronger, ametller, garrofer, flors del camp, esbarzer, etc.

L'abella apareix durant l'Era Terciària, fa uns 60 milions d'anys.

Es calcula que els humans començaren a collir mel dels ruscs el 10.000 aC. A algunes pintures rupestres del 8.000 aC es representa la recol·lecció de mel. L’Antic Testament la cita en diversos passatges. A Mesopotàmia els humans aprenen a dominar les abelles i a practicar tècniques d’apicultura entre el 6.000 i el 4.000 aC, durant l’època del Neolític.

Consta que la mel era emprada a l’Antic Egipte. A l’Antiga Amèrica també va ser coneguda i consumida.

La mel conté aigua, glucosa, fructosa i, en menor mesura, sacarosa. També conté minerals i vitamines. És emprada com a aliment i com a additiu per endolcir begudes (llet, infusions, etc.) i acompanyar diverses carns, hortalisses (albergínies amb mel), amanides i salses. S’utilitza en l’elaboració de diversos dolços i pastissos. Constitueix un remei eficaç com a reconstituent d’esportistes i de persones fatigades, afeblides o esbraonades a causa d’un gran esforç.

La mel sovint s’ha usat com a símbol de dolçor i d’excel·lència.

“Donar una ditada de mel” a algú vol dir afalagar-lo amb elogis. “Tenir mel a la boca” es diu de qui és molt amable. “Tenir mel a la boca i fel al cor” es diu de qui és hipòcrita. “La mel no és feta per a la boca dels ases” significa que les coses exquisides no poden ser compreses per les persones grosseres i incultes.