sábado, 12 de enero de 2013

Joan Oliver Castanyer “Maneu” (Sóller 1839 – Palma, 15 d’octubre de 1905)


Empresari metal·lúrgic, tècnic industrial i propietari. És fill de Joan Oliver Rul·lan. Als quatre anys, la seva família s’instal·la a Palma.

El 1858, marxa a Paris per estudiar enginyeria industrial. Hi resideix durant cinc anys i és deixeble del matemàtic Claudel. A la mort del seu pare, es fa càrrec de l’empresa familiar, a la qual dóna un gran impuls. Arriba a ocupar més d’un centenar de persones en la construcció de calderes, màquines de vapor, bombes d’elevació d’aigua, molins de vent i fariners, premses, maquinària agrícola, grues, rodes, turbines hidràuliques i compressors d’aire.

El 1886, instal·la una planta de refrigeració capaç de produir la semi-congelació d’ampolles d’aigua. Després de nombrosos experiments i d’implorants modificacions, la converteix en una fàbrica de gel per al consum domèstic. El decenni de 1870-80 és l’introductor a Mallorca de la segadora mecànica, la qual cosa contribueix de manera rellevant a l’increment de la producció agrícola. Realitza els projectes i dirigeix la instal·lació de nombroses plantes industrials, com la fàbrica de refinat de petroli de Palma, saboneries basades en l’ús del vapor, tafones, farineres, fàbriques d’oli de remòlta, a les quals aplica el sistema de sulfur de carbó, i una fàbrica de destil·lació de fusta.

Milita en el partir republicà i és regidor de l’Ajuntament de Palma (1902-1905). El 9 d’octubre de 1903 compra les finques de Xorrigo i Moranta (Palma). Casat amb Antònia Oliver Florit, té sis fills: Joan, Francesc, Joana Maria, Antònia, Sebastiana i Carles Oliver Florit. Mor a Palma als 66 anys d’edat. L’Ajuntament de Palma el declara (31-XII-1905) fill adoptiu i, posteriorment, fill il·lustre de la ciutat. Miquel Alenyà.


Referències

GEM, 12, 67-68

GEM, 12, 76

GEM, 5, 358-359

www.possessionsdepalma.net, Xorrigo

Joan Oliver Rul·lan “Maneu” (Sóller 1804 – Palma 1872)


Industrial ferrer. El 1824, fugint de la persecució contra els liberals, marxa a Marsella. De retorn a Mallorca, el 1826 munta a Sóller el taller de transformats metàl·lics que gira sota el nom de Foneria de Joan Oliver, on el 1829 construeix una de les primeres màquines de vapor fetes a Espanya. Després d’introduir-hi algunes innovacions, inicia la producció de maquinària diversa basada en l’ús de la caldera a vapor.

El 1843, trasllada la indústria a Palma, on aconsegueix ampliar l’activitat de l’empresa i diversificar-la. Incorpora la fabricació d’elements metàl·lics per a l’edificació i, sobretot, la de maquinària agrícola destinada a la mòlta del gra pel sistema de tracció mecànica a vapor en substitució dels tradicionals molins de vent. El centre de producció era situat en terrenys de l’antic hort d’en Moranta, amb accés per l'antic carrer de Bonaire (Miquel Alenyà).

Referències

GEM, 12, 76

GEM, 5, 358-359


Foneria Joan Oliver (Can Maneu)


Indústria de fusa, aliatge i forja de metalls, i de fabricació de calderes i maquinària diversa. Fou creada a Sóller per Joan Oliver Rullan “Maneu”, després d’un temps d’estada a Marsella. El 1826 instal·là una ferreria que, el 1829, amplià i transformà amb la incorporació d’una màquina a vapor construïda en el propi taller, de quatre cavalls de potència, destinada a usos de fundició.

La bona marxa del negoci i les seves perspectives favorables aconsellaren el trasllat de la indústria a Palma (1843). Ocupà un ampli solar situat de l’hort del Convent de la Concepció, amb accés pel número 3 de l’antic carrer Bonaire. La qualitat de les seves manufactures i el caràcter avançat i competitiu de la seva tecnologia li permeteren d’exportar bona part de la producció a Barcelona, València i altres indrets peninsulars.

A la mort de Joan Oliver Rullan (1872) es féu càrrec de la gestió de l’empresa el seu fill Joan Oliver Castanyer “Maneu”, el qual havia fet estudis d’enginyeria a París i durant molts d’anys havia col·laborat estretament amb el seu pare. Durant els trenta-tres anys que en dugué la direcció, l’empresa arribà a ocupar un centenar llarg de treballadors, molts dels quals residien al la barriada de Santa Catalina. S’hi construïren més de cent calderes per a usos industrials, les principals dels vaixells a vapor “Bellver”, “Isleño”, “Catalunya (1899), “Comercio” i “Cabrera”·i les auxiliars de la pràctica totalitat de la flota mercant a vapor de Mallorca; a més de maquinària industrial i agrícola, peces per a la marina de guerra espanyola, les rodes hidràuliques per a la regulació de s’Albufera, premses d’oli i de vi, grues, armadures, accessoris de ferro per a la construcció, objectes de bronze, engranatges mecànics i altres manufactures de fusa. Les creus de ferro que coronen les dues torres més altes de la façana principal de la Seu, tot acompanyant la imatge de l’Assumpció, foren fetes en els seus tallers.

El 1902, la grossa de Nadal, de cinc milions de pessetes, correspongué al número 28.038, venut a Palma, a l’Administració de loteries del Sr. Picornell, del carrer Unió. Resultà distribuït, en la seva major part, entre els propietaris i els treballadors de Can Maneu. Aquest fet marcà l’inici d’una etapa difícil per a l’empresa a causa de la marxa d’alguns dels seus especialistes que decidiren d’instal·lar-se pel seu compte.

A la mort de Joan Oliver Castanyer (1905), la direcció passà al seu fill Joan Oliver Florit “Maneu”, el qual hagué de fer front a problemes nous derivats de la reducció del mercat propi de l’empresa com a conseqüència de la puixança de la indústria catalana de construcció de motors navals, material ferroviari i maquinària agrícola. S’hi afegiren, a més, dificultats d’adaptació a la rapidesa amb què es produïren els avanços de la tecnologia metal·lúrgica i l’ampliació de les escales de producció. La progressiva reducció de l’activitat de la fundició i fabricació de maquinària féu inevitable el tancament de l’empresa durant la dècada dels anys 1910-1919, tot i que la propietat mantingué algunes de les activitats industrials complementàries del negoci, com la fabricació de gel, iniciada amb destinació a la venda el 1905. Miquel Alenyà.

A la plana 358 del tom 5 de la GEM es publica una fotografia del personal dels tallers de la foneria Maneu. S’hi poden comptar prop de cent persones.


Referències

GEM, 5, 358-359

Tallers Garí (Can Garí)

Empresa dedicada a la fabricació de transformats metàl·lics fundada a Palma el 1890 pel mestre ferrer Francesc Garí Bennàssar. Amb seu a la plaça de l’Olivar, construeix carruatges, galeres, cotxes i carros, part dels quals es destinen a l’exportació. A més, construeix i munta la ferreria d’habitatges particulars, com ara Can Verga (Palau March), s’Avall, Can Ballester (després dit Can Rul·lan i finalment Vila Dragan), etc. També construeix tanques de ferro i barreres com la que dóna pas a l’escala noble del Palau Episcopal. En els anys 50 i 60, dins de l’àmbit dels transformats del metall, s’especialitza en la fabricació de portes metàl·liques de seguretat enrotllables. Amb aquest producte aconsegueix desplegar una intensa activitat productiva i obtenir una més que notable projecció en el mercat de Mallorca.

Han portat la direcció de l’empresa Francesc Garí Bennàssar, els seus fills Pere i Bartomeu Garí Mut i el seu nét Francesc J. Garí Mir. Al llarg dels anys la planta de producció s’ubica, primer de tot, a la plaça de l’Olivar, núm. 15. Arran de la reforma urbanística d’aquesta plaça dels anys 40, es trasllada al carrer 31 de desembre, per passar en els anys 70 al Polígon Industrial de Son Castelló. En els anys 80 s’ubica finalment en el Polígon de Marratxí.

Al llarg dels anys ha estat coneguda amb diversos noms: Tallers Garí, Indústries Metal·lúrgiques Garí i Meta 2000. Popularment se l’ha conegut sempre com a Can Garí. Desplega una activitat notable de recerca i investigació de productes, la qual cosa li permet de registrar al seu nom un nombre elevat de patents (cadires plegables, panys articulats, perfils per a carpinteria metàl·lica, etc.).

Les dificultats que es donen a causa de la Guerra del Golf (1990-93), la proliferació creixent de petits tallers metal·lúrgics competitius, l’abandonament de l’empresa de part dels millors  professionals atrets per treballs alternatius, determinen que l’empresa es vegi obligada a reduir l’activitat progressivament fins que el 1994 inicia un procés voluntari de dissolució.



Bibliografia

GEM, 11. 8

GEM, 6. 176 (Francesc J. Garí Mir)

Francesc J. Garí Mir (Palma, 1 de juny de 1939 – Madrid, 1 de juliol de 2009)


Enginyer industrial, empresari i polític. Fill únic de Bartomeu Garí i Pereta Mir, és inscrit al Registre amb els noms de Francesc i Jaume. Estudia el batxillerat a Palma com a alumne lliure i l’acaba a l’Acadèmia Nebrija. Cursa els estudis d’enginyeria industrial a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Madrid, on obté el títol de doctor (1962).

Continuador d’una saga d’empresaris de la branca del metall iniciada pel seu avi patern Francesc Garí Bennàssar, és director de l’empresa metal·lúrgica familiar Tallers Garí (després Indústries Metal·lúrgiques Garí i finalment Meta 2000), dedicada a la construcció de fusteria metàl·lica i especialitzada en la fabricació de portes de metall enrotllables. Després d’uns anys de gran activitat productiva, trasllada la planta del carrer 31 de desembre a un solar del Polígon Industrial de Son Castelló i, posteriorment, al Polígon Industrial de Marratxí. En els primers anys 70 munta en els antics locals del carrer 31 de desembre una botiga de luxe dedicada a la venda de mobiliari, com ara sofàs, tresillos, taules de despatx, etc.

Participa en la fundació d’ASIMA i en la creació dels Polígons Industrials de Son Castelló i Can Valero (Palma). És accionista i membre del consell d’administració de la societat Hotel Son Vida S.A. El 1970 és nomenat delegat provincial de la Vivenda a les Balears.

Participa en la fundació del col·lectiu Tramuntana (1975), plataforma de debat i diàleg polític dedicada a la creació d’opinió, que publica articles al Diario de Mallorca. Fa part del grup promotor del partit polític Concurrència Democràtica Balear (CODEBA) (1976), liderada pel notari de Palma Raimon Clar Garau, i des d’aquesta instància participa en la creació del Partit Popular Balear (1976), amb el qual s’integra (1976) en la coalició de la UCD i, posteriorment, en el partit de la UCD. És diputat a les dues primeres legislatures democràtiques (1977-79 i 1979-83). Al Congrés dels Diputats és vicepresident de la comissió de transports, comunicacions i turisme. També és ponent del projecte de llei d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Entre 1978 i 1979 és conseller d’Indústria i Agricultura del Consell General Intrerinsular de les Illes Balears, organisme preautonòmic.

Durant un temps és subsecretari del Ministeri de la Vivenda i president del consell de l’Institut Nacional per a la Qualitat de l’Edificació. És membre de l’Ordre del Mèrit Constitucional. Entre 1999 i 2003 és cap de gabinet del president del Parlament de les Illes Balears.

Afeccionat al teatre, la música i la pintura, de jove lidera un grup d’amics que, en els primers anys 60, participen en concerts i representacions que ell organitza al jardí de casa seva, celebren festes, reunions i excursions, van a nedar els diumenges d’estiu a la piscina de l’Hotel Son Vida (Palma) i mantenen reunions amb Mn. Dionís Sastre Alonso, rector aleshores de Santa Tereseta del Nin Jesús (Son Armadams) i posteriorment canonge de la Seu. Fan part del grup Jeroni i Miquel Cabot, Catalina i Bernat Vicens, Isabel i Miquel Alenyà i d’altres. Amb aptituds per a la representació i la declamació, s’agrada de participar en funcions de teatre d’afeccionats amb papers protagonistes. Casat amb Maria Isabel Messeguer, és pare de dos fills.

En els primers anys de la dècada dels 60 (1961-65), vaig tenir l’oportunitat de compartir amb ell amistat i companyonia a través d‘un grup d’amics i amigues. La nostra amistat es renova i referma quan és cap de gabinet de Maximilià Morales Gómez, president del Parlament de les Illes Balears (1999-2003). Aleshores vaig participar en un grup promogut pels Parlaments de Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears, que estudià les relacions econòmiques existents entre les quatre comunitats autònomes. L’estudi va donar lloc a una publicació, “Aproximació a l’Anàlisi de les relacions econòmiques entre Aragó, Illes Balears, Catalunya i la Comunitat Valenciana. Àmbit de l’antiga Corona d’Aragó”, que va ser presentada, mitjançant roda de premsa, a la seu del Parlament de Catalunya el 16 de setembre de 2002. L’estudi va ser realitzat per professionals aportats per Caixa de Pensions “la Caixa”, Caixa de Catalunya, Ibercaja, Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) i Caixa d’Estalvis de les Balears (Sa Nostra).


Bibliografia

GEM, 6, 176

GEM, 11, 8 (Meta 2000)

DD.AA., “Qui és qui a les Balears”, Promomallorca, 223, Palma 1999

Joan PLA, “Las orlas”, P&P edicions, 248, Palma 1989