miércoles, 31 de julio de 2013

Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, Anoia, Barcelona, 3 de maig de 1856 – Palma, Mallorca, 13 de novembre de 1920)

Pintor, dibuixant, gravador, escriptor  i poeta. Fill primogènit de Martí de Riquer i Comelles (1), marquès de Benavent, i d’Elisea Inglada (2), comença els estudis a Manresa. Durant els anys que el pare es veu obligat a viure fora del país a causa de la seva militància carlina, estudia a Besiers (França) (1869-1871) i es matricula a l’Escola de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, França) (1873-1874). De retorn a Barcelona, continua els estudis a l’escola de Llotja (1874-1875).

El 1876 comença a treballar com a il·lustrador i dibuixant gràfic per a diverses publicacions. El 1889 assisteix a l’Exposició Universal de París, on contempla amb admiració les obres dels prerafaelites anglesos (3). A partir de 1891 les seves pintures accentuen els trets idealitzants i incorporen elements simbòlics i místics. Exposa obres a partir de 1889 i fa la primera exposició individual el 1890. El 1894 viatja a Londres per establir contacte amb l’Aestètic Mouvement, d’inspiració prerafaelita. D’altra part, s’interessa pel moviment de l’Art and Craft, que pretén impregnar d’art tots els objectes i útils de la vida quotidiana. El 1885 contreu matrimoni amb Lolita Palau i González de Quijano, amb la que tindrà nou fill.

Entre 1895 i 1907 esdevé un dels principals animadors de la vida cultural de Barcelona. En el seu estudi del carrer Freneria hi tenen lloc tertúlies artístiques i literàries que constitueixen un dels principals centres de difusió del moviment modernista a Catalunya. El 1896 acaba les pintures murals del presbiteri del Monestir de Montserrat i realitza el cartell de l’Exposició d’Arts i Indústries Artístiques que organitza l’Ajuntament de Barcelona. Tot seguit impulsa i anima la difusió del cartellisme a Catalunya.

És l’introductor a Catalunya de l’art dels ex-libris. El 1903 publica el compendi “Ex-libris d’Alexandre de Riquer” en alemany i posteriorment en francès. Revitalitza el gravat i l’aiguafort, fa decoracions d’exteriors (Hotel Internacional) i d’interiors (la llar de foc del Palau Güell). Funda un taller d’ebenisteria i interiorisme i dissenya mobles, joies, estampats per a teixits, etc..

Pel que fa a l’àmbit literari, comença a escriure poemes molt jove. El 1897 publica la seva primera obra literària “Quan jo era noi”, un recull de narracions breus. Més endavant publica el poemaris “Crisantems” (1899), “Enyorances” (1902), etc.

A partir del 1906 pren cos a Barcelona un nou corrent artístic, el noucentisme. Els canvis que suposa aquest fet l’afecten personalment com antic líder del modernisme. És a partir d’aleshores que decideix abandonar les arts decoratives per dedicar-se de ple a la pintura i a la poesia. El 1911, amb 55 anys, es casa en segones núpcies amb l’escriptora francesa Marguerite de Laborde, amb qui té el seu desè fill, Jean. Resideix durant un temps a França, per tornar després a Barcelona. El 1915 organitza una gran exposició amb més de 110 obres pròpies, que obté un gran èxit de públic i de crítica.

El 1917 estableix la residència a Mallorca i es dedica a pintar d’acord amb una línia d’accent realista, que implica l’abandonament de l’estil idealitzat, fantasiós i simbolista, que havia fet fins aleshores. Fa obres molt ben treballades i en alguns casos força complexes, en les que excel·leix un dibuix abundant i precís, que defineix amb convicció i passió. Exposa el maig de 1919 al Cercle Mallorquí i el 1920 fa dues exposicions, una a la Sala Parés (Barcelona) i l’altra al saló àrab de la Veda (Palma). En aquesta darrera hi presenta 26 obres de Valldemossa i de Deià. Mor sobtadament als 64 anys, mentre es prepara per anar a pintar al camp.

El 1922 les Galeries Laietanes li dediquen una exposició d’homenatge que es manté oberta al públic entre el 24 d’abril i el 12 de maig. El 1947 li dediquen una exposició antològica les Galeries Quint (Palma), que mostren 13 obres i 12 esbossos de temàtica mallorquina. Rebé en herència del seu pare el títol de comte de Casa Dávalos. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Durant dos anys (1993-1995) el Museu de Valldemossa mostra el seu oli “Els pins de Son Gual (Valldemossa)” (4). El 2006, amb motiu del 150 aniversari del seu naixement, es fan diversos actes commemoratius a Calaf i a altres localitats catalanes.



Notes

(1) Montserrat Coberó estableix que la data de naixement del pintor és la del dia 2 de maig de 1856.

(2) El segon cognom de l’artista és Inglada (escrit antigament Ynglada), no Anglada com consta en algunes publicacions.

(3) Els prerafaelites propugnen el retorn al detallisme minuciós i als colors lluminosos dels pintors primitius italians i flamencs anteriors a Rafael i Miquel Àngel.

(4) L’oli “Els pins de Son Gual” va fer part de l’exposició de la Sala Parés de 1920 i de l’exposició d’homenatge de Galeries Laietanes de 1922.



Bibliografia

Margalida TUR, “Riquer i Anglada, Alexandre de”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 135-136, Palma, 1996.

GEM, 14, 319-320.

Montserrat COBERÓ I FARRÉS, “Alexandre de Riquer, un artista total”, ‘Revista d’Igualada’, núm. 32, pàg. 11-19, Anoia, setembre de 2009.


File:Ramon Casas - MNAC- Alexandre de Riquer- 027304-D 006462.jpg

Alexandre de Riquer vist per Ramon Casas

Miquel Brunet Miquel (Manacor, 6 de gener de 1919 – 28 de març de 2007)

Dibuixant, pintor i escultor. Fill d’una família modesta i treballadora, neix a Manacor a la casa assenyalada actualment amb el número 17 del passeig de na Camel·la. És el cinquè fill de Joan Brunet “Barral”, operari de la fàbrica de perles, i de Magdalena Miquel “de can Ferrino”. Germà de 5 (Joan, Gabriel, Aina, Eulàlia i Toni), estudia a l’Escola Graduada de Manacor. Aprén l’ofici de sastre a Barcelona i munta una sastreria a casa seva, que manté oberta al públic entre 1941 i 1949.

De ben jove demostra un gran habilitat per al dibuix i una gran afecció a dibuixar a tota hora i en tota casta de suports. A Barcelona el 1940, mentre assisteix els matins a les classes de sastreria amb Antoni Aubelé, un alemany casat amb una mallorquina, dedica les tardes a prendre classes a l’Acadèmia de dibuix i pintura de Ricard Tàrrega i Viladoms, on fa els primers olis. La trajectòria que realitza com a pintor es pot considerar dividida en tres grans etapes.

Primera etapa: paisatges urbans i natures mortes (1949-1958)
Quan tanca la sastreria, es dedica de ple al dibuix i a la pintura. Pel que fa a la pintura, treballa a partir de les coses apreses en el taller de Ricard Tàrrega i amb l’ajut de l’experiència que acumula amb la feina de cada dia. També llegeix llibres i revistes especialitzades d’art.

Al principi fa paisatge urbà i natures mortes. Li interessen els carrers i places de Manacor, on viu i treballa. Li interessa, sobretot, el passeig de na Camel·la, popularment coneguda com el passeig de s’Alameda, que observa amb reiteració des de perspectives diverses i en hores diferents i en estacions diferents. Fa ús d’una paleta de colors terres força suaus, sovint esblanqueïts, acompanyats de taronges, verds densos i altres. Se serveix de fons negres o molt foscos. Poques vegades hi falta la figura humana, que apareix esbossada, estàtica i solitària.

Estilitza i esquematitza la figura i crea composicions distribuïdes amb sentit de l’equilibri i de l’ordre. No en va aquests anys practica una gran admiració per Cézanne. Gairebé sempre utilitza taules de mida petita, que treballa a l’oli i amb espàtula. Moltes vegades divideix l’espai pictòric en quadrícules de color, que posen de manifest la predilecció que sent per Picasso i pels cubistes.

Segona etapa: paisatges de foravila (1959-1971)
A la temàtica inicial de paisatges urbans i natures mortes, afegeix a partir del 1959 la temàtica del paisatge rural. El veu inhòspit, aspre i dur. No hi ha pins, ni oliveres, ni figueres, ni cales, ni marines, ni mar, ni cel. El seu és un paisatge singular, mai no vist abans a la pintura de l’illa. Poblen el paisatge homes i dones que treballen la terra i hi malviuen, exposats sempre als riscos de la desgràcia i la mala sort.

El 1959 participa en la fundació del Grup Tago, un col·lectiu que aposta per la renovació i es posiciona en contra de la ignorància que es té a Mallorca de les avantguardes. Quan pot, cosa que s’esdevé poques vegades, assisteix a les tertúlies del Cafè Moka (Palma). La vida del grup és curta i la participació de Brunet es veu limitada a causa de la seva residència a Manacor i de les dificultats econòmiques que pateix.

A principi dels 60 fa les primeres pintures de temàtica religiosa, que tracta amb tècniques, colors, formats i estils diferents als de la resta de l’obra. Totes són obres d’encàrrec, que accepta perquè necessita feina i ingressos. No n’hi ha cap feta per devoció o religiositat. No era creient.

El 1966 funda el Grup Drac, que reuneix l’arquitecte Klaus Volkers, l’escultor Llorenç Ginard, Martí Binimelis, Joan Riera Ferrari, Biel Barceló i el propi Brunet. Es reuneixen els dimecres per sopar plegats, parlar de pintura, passar revista a les novetats del món de l’art i organitzar algunes exposicions col·lectives.

Coneix els paisatges de Godofredo Ortega Muñoz a través de revistes gràfiques. Li agraden i li semblen suggerents. Els estudia amb detall i admiració, mentre se sent mogut a crear la seva pròpia versió del paisatge, tot deixant de costat els tòpics de l’illa i explora nous conceptes, nous elements expressius i formes noves de dir, comunicar i explicar.

En aquests anys coneix Luis Ortas, un militar cult, afeccionat a la pintura, que s’agrada d’animar el pintor i d’encoratjar-lo. Li aconsella visitar Madrid, on hi resta entre 3 i 4 mesos. Després, Brunet considerarà que el temps de l’estada a Madrid han estat els millors de la seva vida. Va a classe de dibuix a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, on coneix el pintor Daniel Vázquez Díaz, l’escultor Francisco Otero, la pintora russa Olga Sacharoff i altres.

Tercera etapa: els nus masculins i femenins (1972-2007).
En els anys 60 crea les primeres obres amb nus femenins, però és a partir dels primers anys 70 quan els nus (femenins i masculins) ocupen la major part de la seva atenció i de la seva pintura. Les figures, gruixudes i potents, s’encalcen, boten, ballen, corren, s’aparellen, fan l’amor o descansen.

Usa de manera predominant colors més alegres i contrastats que en les etapes anteriors. Se serveix ara de tintes acríliques, tot deixant de costat l’oli dels anys anteriors. Combina grisos molt densos, que acompanya de terres i ocres. Exalta la llibertat, l’hedonisme, el plaer, la fantasia, l’amor i la sensualitat de la carn, que concep com una realitat que reclama respecte, consideració i reconeixement. Condemna la hipocresia i defensa l’erotisme com a font de gaubança i de salut espiritual.

El 1975 funda el Grup Dimecres, que reuneix artistes sòlids i avançats com Rafel Amengual, Jim Bird, Llorenç Ginard, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Mompó, Guinovart, etc. Aprofiten les reunions per sopar, parlar, pintar i organitzar exposicions.

A partir dels anys 90 s’interessa per l’escultura. Modela petites figures de fang, que en alguns casos fa fondre en bronze. Tímid i solitari, es manté fadrí i lliure. Modest i senzill, comença a pintar de ple als 30 anys, per bé que des de ben jove dibuixa molt i molt bé. Després d’una vida lliurada amb passió i gust a l’ofici de dibuixar i pintar, mor a Manacor el dimecres 28 de març de 2007. Tenia 88 anys.

El vaig conèixer personalment i vaig tenir l’oportunitat de conversar amb ell. Vaig conèixer els seus paisatges i les seves natures mortes el 1970, quan Joan Oliver Fuster reuní un grup de joves universitaris amb el propòsit de crear una societat de compra de pintura. Amb els doblers que hi aportàrem es varen adquirir obres de Brunet, Anckermann, Joan Fuster, Aleix Llull, Joan Bauzà, Joan O’Neille, Sebastià Busquets “Bússer”, etc. També adquirirem personalment algunes obres a través d’aquesta societat que ens proporcionava obra a preus molt raonables. Record que anys més tard vaig visitar en Miquel Brunet al seu estudi amb companyia de Joan Oliver “Maneu”. Ens mostrà les peces que tenia acabades al taller. Li vaig comprar un oli sobre taula d’un gerro buit i solitari. És el gerro que sovint havia usat per fer composicions de flors (lliris, margalides grogues...). Les flors en aquest cas no hi eren: les havia llançat perquè eren músties de més. El gerro, de terrissa cuita, auster, despullat, solitari i envellit per l´ús, parla del gust del pintor per la depuració del motiu, de la composició, dels colors i, al capdavall, de la seva pintura.




Miquel Brunet Miquel, 1995 ca.


Bibliografia

CASAL SOLLERIC, “Brunet. Antològica”, juliol-setembre 2002, catàleg, 200 pag., Palma, 2001.

Cristina ROS, “Brunet Miquel, Miquel”, ‘La Pintura i l’escultura a les Balears’, v. 1, pàg. 311-317, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “Miquel Brunet, l’essèncialitat del paisatge”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 75-86, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

Joan OLIVER FUSTER, “100 anys, 100 pintors”, catàleg, exposició a sa Llonja i al Centre Cultural de la Misericòrdia, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca ed., Palma, 1993.

GEM, 2, 256

GEM, 23, 84.



Premis

1957    Segon accèssit, XVI Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma.

1970        Premi Miquel Banús, I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, Mallorca

1974        Primera Medalla de Plata, XXXIII Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1984        Premi Ciutat de Palma de Pintura, Ajuntament de Palma.

2003        Premi Ramon Llull de les Arts, Govern de les Illes Balears.



Exposicions individuals

1951    Sala d’exposicions de “la Caixa”, Manacor

1959    Galeries Quint, Palma
            Galeries Gralla, Manacor

1961    “Dibuixos”, Manacor

1964    “Olis”, Sala Minòrica, Palma
            Galeries Quint, Palma

1966    Sala Drac, Manacor
            Sala Minòrica, Palma

1967    “Col·lecció d’olis”, Sala Drac, Manacor

1968    Club Pollença, Pollença

1969    Galeria s’Alicorn, Manacor

1970    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1971    Galeries Costa, Palma

1972    Galeries Costa, Palma

1973    Galeria 4 Gats, Palma

1974    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1975    Sala d’exposicions, Sant Joan, Mallorca

1976    Sala Pelaires, Palma
            Llibreria Cavall Verd, Palma

1977    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1978    Galeria Joaquim Mir, Palma

1980    Galeria Sa Volta, Felanitx
            Galeria Joaquim Mir, Palma
            Galeria Die Insel, Scönaich (Alemanya)
            Galeria Oberes Scholob, Hecklingen, Friburg (Alemanya)

1982    Galeria Langenfeld (Alemanya)

1983    Galeria Strunk Hilpers (Alemanya)

1985    Centre Social, Conselleria d’Educació i Cultura, Govern
            Balear, Manacor
            Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma
            Galeria La Latina, Hamburg (Alemanya)

1986    Galeria Ángel Romero, Madrid

1989    Torre de ses Puntes, Manacor

1990    “Brunet. Retrospectiva”, sa Llonja, Palma

2002    “Brunet. Antològica”, Casal Solleric, Palma



martes, 30 de julio de 2013

Josep Castellanas i Garrich (Barcelona, 1896 – Palma, 1980)

Pintor. Es forma a Barcelona en contacte amb els cercles modernistes. Deixeble de Santiago Rusiñol, visita amb ell Mallorca per primera vegada el 1919. Des d’aleshores fins al 1940 intercala estades a Barcelona, Mallorca, França i Mèxic. El 1940 estableix la residència a Deià, que el 1960 trasllada a Cas Fiols (Biniaraix, Mallorca).


Josep Castellanas Garrich, oli/tela

Pinta sobretot paisatge rural de muntanya i marines. S’agrada de representar perspectives grans i profundes, usar colors clars i lluminosos, dividir la composició en nombrosos plànols que defineixen primers, segons i tercers o més termes, que creen sensacions de profunditat, d’altura i llunyania. Li agraden els jocs de contrastos (mar tova i roques dures de la costa, habitatges rurals entranyables i escenaris desolats de muntanya, superfícies grises de roca viva i superfícies vegetals, etc.). Els escenaris que representa tendeixen a reunir nombrosos elements i a crear sensacions de diversitat i complexitat. Sovint incorpora algun element que destaca per les seves formes estranyes o sorprenents (soques retorçudes d’un pi, copa d’un arbre seccionada capriciosament pel vent, roques erosionades d’aparença amenaçadora, etc.).

En algunes ocasions l’element sorprenent no està en les formes, sinó en el color, com el del Morro de sa Vaca tenyit de carabassa ardent a l’hora de la posta de sol. El dibuix té una presència sempre cabdal en els seus treballs, per bé que no sempre se serveix de la línia definida i clara. Sovint basa el dibuix amb la pintura i els jocs d’ombres i llum. A les obres més treballades combina els efectes de llum amb l'espectacularitat del conjunt, la força del color i el vigor d’una naturalesa  sempre esponerosa.

Es manté fidel als principis del modernisme, és crític amb les avantguardes i evoluciona vers posicions postmodernistes d’exaltació de la llum, el color i la forma. Les dificultats econòmiques l’obliguen a fer una producció abundant, en certa mesura desigual, si bé sempre digna i tècnicament correcte.

Exposa a Barcelona, Palma, Madrid, Mèxic, Alger, Sant Sebastià i Sóller. Gairebé sempre incorpora temes de Mallorca. Pinta sobretot a Deià, Banyalbufar, Estellencs, Sóller, Fornalutx i Biniaraix.

En els anys 20 coneix el jove pintor Juli Ramis, a qui facilita l’accés a l’Escola del Treball, de Barcelona. El 1928 fa amb ell un recorregut pel sud de França dedicat a dibuixar i pintar. Mor a Palma, als 84 anys. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.



Bibliografia

Lourdes MAZAIRA, “Castellanas Garrich, Josep”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 411-412, Palma, 1996.

GEM, 3, 211

Josep BAUZÀ i PIZÀ, “Josep Castellanas, un pintor con 50 años de historia”, Diario de Mallorca, 28 d’agost i 4, 11 i 18 de setembre de 1996.


lunes, 29 de julio de 2013

Faust Morell Bellet (Palma, 5 de novembre de 1851 – 27 de març de 1928)

Pintor, aristòcrata i terratinent. Fill de Faust Morell Orlandis i de Maria Anna Bellet i Garcia Buagos, a la mort del pare (1880) hereta el títol de marquès de Solleric. Estudia el batxillerat a l'Institut Balear (Palma). Com a pintor, és deixeble del seu pare i amplia coneixements en els tallers de Joan Mestre Bosc, Joan O’Neille i Joan Bauzà. Realitza quadres d’història, retrats, pintura religiosa i paisatges. Fa olis, aquarel·les i dibuixos al carbó, d’acord amb un estil eclèctic que combina temes, formes i tècniques acadèmiques amb l’ús de colors i llums acostats a les tendències que predominen a Mallorca els darrers anys del s. XIX i els primers del s. XX.

Sent gran admiració per la pintura flamenca del s. XV i pel pintor francès François Boucher. Realitza nombroses obres de gènere, de gran format, relacionades amb la història de Mallorca. Gairebé totes, ambientades en escenaris a l’aire lliure, amplis i lluminosos, contenen nombroses figures dotades de gran dinamisme, no exempt de teatralitat, i molts d’elements destinats a enriquir-ne la composició. Entre les seves obres destaquen Defensa de Valldemossa de Ramon Gual Desmur (1893), La batalla de Llucmajor (1902), Entrada a Palma de Jaume I (1903), Vetllla de la despulla de Jaume III (1924) i Carles V adorant la Veracreu (1925). Les dues darreres obres varen ser adquirides (1973) per l’Ajuntament de Palma. Per encàrrec de la Diputació Provincial fa les teles El rei en Jaume davant els Montcades morts (1918), Submissió del rei moro al rei Jaume I (1918) i Jaume I atorga la Carta de Franqueses a Mallorca (1919), tela de gran format que actualment presideix la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca. La major part de les seves obres d’història es refereixen a fets de l’Edat Mitjana relacionats amb Mallorca.

Obté un premi de la Ilustración Española y Americana per l’obra Fuita de Josep Bonaparte, inspirada en un dels episodis de Pérez Galdós. Com a retratista fa diverses obres per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma, com els retrats de Bonaventura Vallès, marquès de Solleric (1895), Josep Miralles Asbert (1915), Josep Cotoner, comte de Sallent (1923), Miquel Costa i Llobera (1923) i Bartomeu Maura Muntaner (1928). Per al Palau Episcopal fa els retrats dels bisbes Jacint Cervera (1891), Pere Joan Campins i Rigobert Domènec. També fa retrats de membres de la seva família , com el del seu pare, Faust Morell Orlandis (1880 ca.) i el seu autoretrat (1922). És l’autor del retrat eqüestre d’Alfons XIII (1919), que va adquirir la Diputació Provincial i actualment presideix la sala d’audiències del Consell Insular de Mallorca.

Una part important de la seva producció està dedicada a obres de temàtica religiosa i bíblica, com L’enterrament de Crist, Aparició de Samuel i El judici de Salomó. L’adoració dels Reis és una reeixida imitació d’una taula flamenca del s XV. Dissenya les custòdies de Monti-Sion i Santa Creu. Projecta diversos vitralls de Santa Eulàlia i els de l’actual sala de sessions del Consell Insular de Mallorca (1918-1919). També realitza un projecte per als sepulcres de Jaume II i Jaume III a la Seu de Mallorca.

Afeccionat a la fotografia, presenta una col·lecció de reproduccions fotogràfiques de quadres de Velázquez a l’exposició que el Foment de la Pintura i Escultura dedica al pintor sevillà amb motiu del 300 aniversari del seu naixement (1899).

Manté relacions amb els pintors espanyols més destacats del seu temps. Amb motiu de les seves estades a Mallorca, el visiten en el seu domicili (Casal Solleric) Joaquim Sorolla (1919) i Ignacio Zuloaga (1927), entre d’altres. Es relaciona també amb Federico de Madrazo, Anglada Camarassa, Santiago Rusiñol i Eliseu Meifrén, que freqüentaren les tertúlies que es feien al Casal Solleric.

Participa en diverses exposicions organitzades amb fins benèfics pel Foment de la Pintura i altres institucions. El 1912 accedeix a fer una exposició individual al Cercle Mallorquí, en la que mostra vint-i-set obres no destinades a la venda. Hi presenta temes històrics i de composició, retrats i l'esmentada tela L’adoració dels Reis. És deixeble seu i treballa en el seu taller el pintor Vicenç Furió Kobs.

És acadèmic de número de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma i membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Membre de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics deixa el càrrec a causa de l’enderrocament de la porta de Santa Margalida. És fill il·lustre de Palma. Hi ha obres seves a l’Ajuntament de Palma, al Consell Insular de Mallorca, al Palau Episcopal de Mallorca, a l’Hotel Son Vida, al Museu de Can Prunera (Sóller) i a col·leccions particulars. Mor a Palma als 76 anys.Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Un carrer de Palma duu el seu nom.


conquesta
Faust Morell Bellet, Entrada de Jaume I a Medina Mayurka, oli/tela, 1903


Bibliografia

Margalida TUR, “Morell Bellet, Faust”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 293-298, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

Llibre de baptismes de Santa Creu, I/73-B/32, full 1, número 1.

GEM, 11, 183.


domingo, 28 de julio de 2013

José M. de Labra Suazo (La Corunya, 9 de febrer de 1925 – Palma, Mallorca, 18 d’octubre de 1994)

Pintor, dibuixant i escultor. Estudia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de la Corunya i obté el títol de professor mercantil (1942). El 1943 es trasllada a Madrid per fer el curs preparatori d’ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El 1945 decideix estudiar a l'Escola de Belles Arts de Madrid, on es titula el 1950 als 24 anys.

A causa de la mort sobtada del pare, passa a residir a la Corunya entre 1950 i 1954, mentre treballa en l'agència de duanes familiar. Fa compatible aquesta feina amb la dedicació a la pintura. El 1951 és convidat a participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art (Madrid). El 1953 participa a la II Biennal Hispanoamericana d’Art (L’Havana) i fa la primera exposició individual, que presenta a La Corunya amb olis de temàtica religiosa. S’independitza de la família el 1954, quan rep de l’arquitecte Miquel Fisac l’encàrrec de fer els vitralls de l’església dels dominics d’Arcas Reales (Valladolid).

El 1955 és convidat a participar a la III Biennal Hispanoamericana d'Art, que es presenta a Barcelona amb un nombre elevat d'obres de Picasso. A més, aquest any fa les vidrieres abstractes de l’església dels dominics d’Alcobendas (Madrid). Arran de l’exposició individual que fa a l’Ateneu de Madrid (1955), comença en la seva obra el predomini de la investigació al voltant de la línia i la pràctica de la depuració progressiva de les figures i les formes. Li serveix a aquest fi l’estudi que ha fet de l’obra dels pintors que més admira: Malevic, Mondrian, Klee i Kandinski.

El 1956 el pavelló espanyol de la XXVIII Biennal de Venècia presenta una obra seva, titulada “San Francisco”, que obté el premi a la millor pintura religiosa. El 1957 és guardonat a la I Biennal de Salzburg i el Ministeri d’Afers Exteriors li atorga una beca per ampliar estudis a Itàlia. El 1958 rep del Ministeri d’Afers Exteriors l’encàrrec de la decoració d’una zona del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Brussel·les. El 1959 pren part en el “III Saló de Maig”, de Barcelona, i és seleccionat per participar a la mostra “Espai i color en la pintura espanyola d’avui”, que es presenta al Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro i a Sao Paulo (Brasil). Aquest mateix any exposa a la Sala Neblí (Madrid), on adquireix una obra seva el pintor Fernando Zobel.

A partir de 1960, els seus treballs se situen més enllà de la simple representació, mentre avança en la pràctica de l’abstracció i en l’anàlisi del constructivisme. Alhora introdueix a les seves obres el joc de textures i qualitats amb l’ajut de les que busca resultats tàctils o equivalents. També incorpora xarxes amb les inevitables tensions de línies horitzontals i verticals. El 1962 participa a la mostra “Art Abstracte Espanyol”, que es presenta a la Tate Gallery, de Londres. El 1964 fa per al Poble Espanyol de la Fira de Nova York unes gelosies d’inspiració geomètrica. A més, participa a la mostra “XXV Anys d’Art Espanyol” al Palau d’Exposicions del Retiro (Madrid). El 1968 exposa per primera vegada a Barcelona, a la Galeria Ten. El 1969 participa a la mostra “Tendencia Esencialista”, promoguda per la Direcció General de Belles Arts (Madrid) i, tot seguit, presenta una exposició individual a la Corunya. El 1971 és guardonat en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer. El 1972 representa a Espanya en el XXXVI Biennal de Venècia.

Instal·lat a Mallorca el 1974, resideix primer a Artà i, després, a Palma. Realitza (1978) per encàrrec de Bartomeu March Servera una escultura d’acer inoxidable, destinada al parc d’escultures dels jardins de la Torre Cega (Cala Ratjada). El 1979 fa la primera exposició a l’illa, que presenta a la Galeria Bearn, de Palma. Posteriorment, exposa a la Galeria Joan Oliver “Maneu” (1984). Enllesteix diversos projectes d’envergadura com el mural de l’aeroport de Labacolla (Santiago de Compostela), de 1981, i el de Barajas (Madrid), de 1982. Entre 1974 i 1990 treballa en el seu estudi de Mallorca i exposa amb freqüència a la Península i a l’estranger. Des del 1955 exposa a la Corunya, Madrid, Buenos Aires, Còrdova, Vigo, Bilbao, Alacant, Santiago de Compostela, Santander, Zamora, Osca, Saragossa, Granada, Roma, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Artà (Mallorca) i Palma.

El 1994 la Xunta de Galícia organitza una exposició retrospectiva de la seva obra sota el títol “Labra: figuración simbólica”, que es presenta a la casa de Galícia, de Madrid. Ha estat guardonat amb el Premi Francesco Perotti a la millor obra de tema religiós de la XXVIII Biennal de Venècia, a la I Biennal de Salzburg (1957), amb el Premi Uruguai a la III Biennal Hispanoamericana d'Art i amb el Gran Premi en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer (1971). Casat amb Francisca, és pare de dos fills, Daniel i Rafel. Mor a causa d'un atac de cor el 18 d’octubre de 1994, als 69 anys.

El 1996 la Xunta de Galícia li dedica una exposició antològica i edita un catàleg amb text de José Hierro, que titula “Labra: 1925-1994”. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva obra ha estat objecte d'una tesi doctoral, realitzada per Martín Alia i publicada el 1989 sota el títol "Análisis y valoración de la obra de José María de Labra".




José M. de Labra, "Red", 1980 ca.


Obras

José M. de Labra, "Configuració modular II", oli/tela


Bibliografia

Joan Carles GOMIS, “Labra Suazo, José Maria de”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears', v 2, pàg. 403-408, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “José M. de Labra”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 99-109, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

GEM, 7, 258

Víctor MEJUTO, “Tras el telón geométrico”, blogs.lavozdegalicia.es/mejuto, 8-III-2013.

Raul CHÁVARRI, "Labra", Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, Valencia, 1972.

EL PAÍS, “José María de Labra, pintor”, Necrológica, 20-X-1994.


Exposicions individuals (selecció)

1947     La Corunya
1953     La Corunya
1955     Ateneu de Madrid
1956     La Corunya
1957     Centro Gallego, Buenos Aires
1959     Galeria Neblí, Madrid
1968     Galeria TEN, Barcelona
1971     Galeria Vandres, Madrid



sábado, 27 de julio de 2013

El saló àrab de la Veda (1916-1928)

La societat recreativa la Veda, fundada a Palma el darrer terç del segle XIX, situada al passeig des Born, organitzava diferents actes socials, com joc, balls i tertúlies. Arran de la recuperació econòmica de la segona dècada del segle XX, es produeix un augment de la demanda de pintura. Aquest fet propicia que la societat decideixi (1916), per iniciativa de Gabriel Villalonga Olivar i de Maties Mut, destinar l'anomenat saló àrab de la seu social a centre d'exposicions de pintura.

La primera temporada (1916-1917) s'inaugura amb una exposició de Roberto Montenegro, que té lloc l'octubre de 1916. La segueixen mostres de Hans Otto Poppelreuter, d'Antoni Gelabert i de Joan Fuster. Els resultats són satisfactoris pel volum de les vendes fetes i per la bona acollida del públic.

La temporada 1917-1918 s'inicia amb una mostra col·lectiva que, sota el títol de Saló de Tardor, reuneix obres de 24 artistes. La temporada 1919-1920 marca una fita en el món artístic de Mallorca, determinada per les exposicions de Tito Cittadini i Francisco Bernareggi, que suposen la consagració dels dos pintors com a artistes de relleu i, alhora, la del saló àrab com a centre d'exposicions important.

Hi mostren els seus treballs pintors mallorquins i pintors residents a l'illa. Entre els pintors que hi exposen trobem Roberto Montenegro (1916 i 1918), Antoni Gelabert (1917 i 1921), Joan Fuster (1917, 1919, 1924 i 1926), Tito Cittadini (1920 i 1927), Narcís Puget (1921), Llorenç Cerdà (1921, 1922, 1924 i 1927), Anglada Camarassa (1927), Cristòfol Pizà, Joan Junyer (1925) i Francisco Bernareggi (1920 i 1928).

El 1928, el canvi de seu de la societat, que es trasllada al carrer dels Paraires (Palma), determina la desaparició del saló àrab. L'antic edifici ocupat per la societat és enderrocat per aixecar en el seu solar l'edifici del cinema Born (actualment seu d'una botiga de Zara).

viernes, 26 de julio de 2013

Promoció de 1955 del col·legi La Salle (Palma)

Vaig ser alumne del col·legi la Salle de Palma des del curs 1946-1947 fins al curs 1949-1950. Aleshores el centre era ubicat a la illeta que amb accés pel carrer de la Concepció tenia façanes als carrers Moncada i Sant Martí. Al llarg dels quatre anys citats vaig fer el primer i el segon curs d’Ensenyança Preparatòria, el d’ingrés al batxillerat i el primer de batxillerat. Els professors que record són el germà Salvador, que ens donà les classes d’ingrés, per bé que abandonà la congregació abans de la fi del curs, i el germà Estanislau de Koska, que ens féu el primer curs de batxillerat i que abandonà la congregació poc després del Concili Vaticà II.

Els condeixebles de l’etapa de la Salle eren Josep Antoni Barceló Rosselló, Bartomeu Cabot Company, Joan Dot Bosch, Agustí Estela Ripoll, Bartomeu Fortesa Pujol, Salvador Llamas Fuertes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Salom Pou, Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Ángel Duro López, Emili Bohigas Moreno, José Luis Tirado Cosías, Antoni Jaume Crespí, Joan Contestí Gomila, Bartomeu Verdera (condeixeble a la Salle i a l’Institut) i altres que no record.

Durant l’etapa de la Salle vaig fer la primera comunió (6 de maig de 1948) amb un grup d'alumnes i de germanes d'alumnes del col·legi en el marc d’una missa que va presidir a la parròquia de Sant Jaume (Palma) Mn. Josep Espases. D'altra part, vaig apadrinar la nova imatge de la Mare-de-Déu de la capella del col·legi.


Records del parvulari “Los Jardines de la infancia” (Palma, 1943-1944)

“Los Jardines” era un centre de pàrvuls que regentaven les monges de la congregació de la Puresa de Maria Santíssima. Ubicat al carrer de ses Tereses (Palma), tenia vàries seccions de nois i de noies, que les monges mantenien en grups rigorosament separats. Allà vaig començar els meus estudis el curs 1943-1944. A l’inici del curs, tenia 3 anys i 11 mesos. El novembre vaig fer els 4 anys, que era l’edat comuna del grup al qual em varen assignar: el dels més petits, els nats el 1939.

Feien part d’aquest grup Antoni Llompart Cortès, Bartomeu Company Font, Joan Caldentey Roca, Marià Alomar Maseres, Joan Lluc Estarellas, Jesús Antich Rojas, Antoni Balaguer Galmés, Josep Fèlix Ferrer Rotger, Martí Mora Cerdà, Llorenç Alcina Rosselló, etc. La mare superiora del centre era sor Maria Antònia Bibiloni i la professora que ens atenia de manera més directa era la mare Ferrer.

Ens ensenyaren els noms i la forma de les lletres i dels números, que ens feien escriure amb guix a una petita pissarra individual. Quan la monja ens donava el vist-i-plau esborràvem la lletra que havíem fet i n’escrivíem una altra. Era important el temps que dedicàvem a dibuixar temes lliures. Sovint ens marcaven temes definits: una casa amb finestres, una casa al camp, el sol, el jardí del parvulari, etc. Passats uns anys, traslladaren el centre a Establiments.



miércoles, 24 de julio de 2013

Salvador Salas Garau (Palma, Mallorca, 4 d’abril de 1924 – Xicago, EUA, 12 d’abril de 1975)

Empresari i pedagog. Fill de Manel Salas Sureda i de Maria Garau Tornabells, és germà de sis: Catalina, Manel, Amanda, Pere, Guadalupe i Ferran Salas Garau. Estudia al col·legi de la Salle (Palma). Als 17 anys rep en herència del seu pare, traspassat el 23-II-1942, accions de Salinera Espanyola S.A., Naviera Mallorquina S.A., Transports Salas Simó S.A., Servicio Estación S.A. (Barcelona), Indústrias Agrícolas de Mallorca S.A, del complex industrial de sa Petrolera (Es Molinar), dedicat a la producció d’olis i essències per a la fabricació de perfums i colònies, i d’altres empreses mercantils de les illes i de la Península (Sevilla, Valladolid, Palència, Catalunya, etc.). També rep en herència la propietat de la finca rústica Pocafarina.

Actiu, vitalista i emprenedor, crea (1959) el col·legi Lluís Vives (Palma), que gestiona personalment (1959-1975) durant 16 anys amb l’objectiu d’oferir una ensenyança lliberal, democràtica, de qualitat europea i d’inspiració catòlica. El primer curs (1959-1960) s’imparteix a un edifici provisional de la via d’Alemanya i a partir del 1960 en la seva ubicació actual del carrer de Sant Joan Baptista de La Salle (Palma). Treballa amb innovacions pedagògiques que experimenta, avalua i analitza en el col·legi, al que dedica gran part del seu temps i de les seves energies. Són els seus col·laboradors més propers, Joana Martorell Garau, Josep M. Balaguer Poblet, Francesc Sansó i altres. Considera que l’educació de la joventut constitueix la base principal per aconseguir la cohesió i la força social, el progrés econòmic i la prosperitat futura del país.

Munta i gestiona altres negocis propis, fa part del consell d’administració de Naviera Mallorquina S.A., és membre del Consell d’Administració de la companyia d’assegurances Mare Nostrum S.A, que presideix (1970-1975), i d’altres entitats. Identificat amb els principis democràtics dóna suport personal i econòmic al moviment de la Democràcia Cristiana a Espanya i a la Junta Democràtica de les Balears. És conscient que el país necessita adaptar-se a la realitat política europea i integrar-se en ella, cosa que demana la democratització plena de la vida política i l’adopció del sistema parlamentari occidental.

De caràcter auster i modest, rebutja la superficialitat i les ostentacions. Les seves aportacions constitueixen un factor important en favor de la implantació de les llibertats, el pluralisme i la democràcia en el marc d'un projecte de país coherent i posat al dia. D’altra part, la seva contribució a l’elevació de la qualitat educativa a les illes és un fet rellevant que mereix ser reconegut i celebrat. El 2010, Pere Fullana publica un article sobre la importància del paper que la seva figura va jugar a les illes en el curs dels anys 60 i primera meitat dels 70 del s. XX.

Casat amb Antònia Bauzà, és pare de 5 filles (Maria, Maria Antònia, Maria de les Neus, Guadalupe i Emília) i d'un fill (Manel). A causa d’una afecció cardíaca congènita i amb el desig de recuperar la plena capacitat de treball, decideix ser intervingut quirúrgicament del cor a Xicago, on es trasllada en companyia del seu germà Manolo i de la seva filla Maria Antònia. Mor pocs dies després d’haver fet els 51 anys. Descansa en un cementiri de Xicago.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Record els consells que em va donar i les respostes que tingué a les meves inquietuds d’informació. Assistí al nostre casament (18-III-1972) i a la festa posterior que es féu a l’Hotel Punta Negra (Calvià). Hi vingué acompanyat d’un grup de mestres del Lluís Vives com Joana Martorell, Teresa Juan, Catalina Pujadas, Catalina Llinars, Magdalena Domínguez Ripoll, etc. També record les dues visites que em féu a l’oficina del Banc Industrial de Catalunya tot just abans d’anar-se’n a Xicago i la visita inesperada del seu germà Ferran el matí del dissabte 13 d’abril.



Bibliografia

Pere FULLANA, “Salvador Salas Garau”, dBalears.cat, 21-II-2010.

Pere FULLANA, “Luis Vives, 50 años de tradición e innovación”, Palma, 2010.

Roberto FERNÁNDEZ LEGIDO, “Xorrigo. Notes històriques”, possessionsdepalma.net.

Antonio FRAU SALAS, “Luis Vives”, http://easyblogjgg.blogspot.com.es, 26-IX-2011.

X.O., “Antonio Frau Salas”, entrevista, Diario de Mallorca, 12-V-2012, pàg. 3 (Especial colegios privados).

GEM, 19, 76-77 (Col·legi Lluís Vives)

domingo, 21 de julio de 2013

Vicenç Ligüerre Gil (L'Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 26 d'octubre de 1945 – Ferreries, Menorca, 26 de juny de 2013)

Economista, empleat públic i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on fa part de la promoció iota, de la que és un dels membres més inquiets, actius i coneguts. Amb motiu de les sancions pràcticament generals que imposa el maig de 1966 el rector Alfons Garcia-Valdecasas es veu obligat a canviar de districte universitari juntament amb 36 companys (Joan Clavera, Emili Gasch, Carles Gasòliba, Carme Sala, Montserrat Biosca, Andreu Mas Colell, Josep M. Buxó, Javier Paniagua Íñiguez, Alfred Pastor, etc.). Llicenciat en ciències econòmiques, amplia estudis a l’estranger (1968-1969) i s’especialitza en gestió i administració públiques.

Resideix i treballa a Barcelona fins al 1980. Aleshores es trasllada amb la família a Ferreries, treballa a l’Ajuntament de Maó com a cap de servei de l’Àrea d’Hisenda i, després, com a director dels Serveis Econòmics. Posteriorment, ocupa el càrrec d’Interventor General de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (1999-2003). Jubilat, el 2007 es dóna de baixa de l’agrupació del PSOE de Ferreries i es retira de la vida pública, fet que no impedeix que continuï manifestant les seves opinions personals sobre temes d’actualitat local i nacional a través de la plataforma change.org i de les xarxes socials, fins poc abans del seu traspàs. Va mantenir sempre activa la relació amb l’Associació de Veïns s’Enclusa de Ferreries amb col·laboracions en les activitats reivindicatives i en les d’esbarjo.

Escriu i publica l’obra “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”. Casat amb Fina Casals, és pare de tres filles (Judith, Iskra i Ariadna) i avi de 5 néts i nétes. A final de juny de 2013, mor a Menorca als 67 anys, rodejat de la intimitat i l’afecte familiar i acompanyat del respecte i l’amistat dels que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo.



Bibliografia

Vicenç LIGÜERRE, “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”, Publicacions de l’Ajuntament de Ferreries, núm. 5.

REDACCIÓN, “Adiós a Vicenç Ligüerre”, Última Hora Menorca, 30-VI-2013.

REDACCIÓN, “Sesenta y un estudiantes de Ciencias Económicas, sancionados”, pàg. 30, La Vanguardia, Barcelona 5-V-1966.

ASSOCIACIÓ S’ENCLUSA, “Es Vesins vol recordar Vicens Ligüerre”, Menorca.info, 30-VI-2013.

 Joan J. QUETGLAS, “Lo peor que nos puede suceder es que no seamos capaces de ver la realidad”, Menorca.info, 12-XI-2012.

 OPINIÓN, “Funcionarios, casta desprestigiada”, Menorca.info, sense data.

BOIB, núm. 522, 3 d'agost de 1999, Decret 159/1999, de 3 d'agost, pel qual es nomena el Sr. Vicente Ligüerre Gil, interventor general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

jueves, 18 de julio de 2013

Joan Casals Thomàs (Es Mercadal, Menorca, 23 de maig de 1921 – Ferreries, Menorca, 7 de setembre de 2006)

Empresari hoteler, polític i promotor cultural. Fill primogènit de Lluís Casals Saurina, comerciant de teixits, i de Jerònima Thomàs Palliser, fa els estudis primaris i secundaris a Menorca. A l’Escola de Guerra de Maó obté (1938) el títol de tinent. Acabada la guerra, és condemnat a pena de presó en atenció a les seves conviccions democràtiques i antifranquistes.

El 1945 munta una botiga de teixits al carrer de Sant Miquel de Palma, que dirigeix durant 15 anys (1945-1960). El 1950 crea la societat promotora de l’Hotel Jaume I, de la que és president del Consell d’Administració i director gerent (1952-1977). Tot seguit aixeca l’Hotel Nixe Palace (Cala Major, Palma), que s’inaugura el 1957.

Joan Casals Thomàs, 2005 ca.

El 1967 es trasllada a Menorca, on crea la societat Protumersa per a la construcció d’un hotel a Cala Galdana, que s’inaugura el 1970 amb el nom d’Hotel Cala Galdana. Crea altres societats i posa en marxa noves promocions i empreses com una rentadoria industrial per a roba d’hotels (1970). D’altra part, adquireix (1973) a Ferreries la possessió s’Hort de Sant Patrici, on munta una granja de producció de carn, llet, formatge, hortalisses i verdures. El curs 1971-1972 fa part de la primera promoció de l’Institut Balear d’Estudis Empresarials (IBEDE).

Com a polític participa en la fundació del partit Esquerra Democràtica, d’inspiració demòcrata-cristiana. El 1962 participa en el Congrés del Moviment Europeu, reunió de partits democràtics espanyols a Munic (anomenada per les autoritats d’aleshores “Contuberni de Munic”), fet pel que és desterrat a Fuerteventura (Illes Canàries) durant 9 mesos. El 1980 s’afilia al Partit Demòcrata Popular (PDP), es presenta a les eleccions legislatives espanyoles en les llistes de la coalició AP-PDP-PL i és elegit diputat (1986). El 1989 renuncia a l’escó en no voler integrar-se en el Partit Popular (PP) quan aquest absorbeix el partits PDP i PL. De seguida reprèn la gestió de l’Hotel Cala Galdana i del Club Sud Menorca.

La seva direcció de l’Hotel Jaume I i de l’Hotel Cala Galdana es varen caracteritzar per la promoció i l’acolliment d’activitats esportives, culturals i recreatives, destinades a mantenir l’animació de la clientela i potenciar l’atractiu dels establiments. Hi organitza concerts de música, tornejos d’escacs, conferències, taules rodones, festivals de la Nova Cançó, festivals d’Unicef, etc.

Casat amb Josefina Senent Sánchez (1944), és pare de dues filles, Teresa i Josefina, i d’un fill, Lluís. És distingit amb la medalla d’or del Mèrit Turístic pel Ministeri de Turisme (2001) i amb el premi Cornelius Atticus pel Govern de les Illes Balears. Jubilat, mor a Ferreries als 85 anys d’edat. Té una entrada a la GEM.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. El vaig visitar per primera vegada a la seva casa de l’avinguda Jaume III, de Palma, el 1967 per conèixer les seves previsions sobre el creixement turístic de Palma. L’entrevista va fer part de la documentació general que Manel Ribas i Piera desitjava reunir abans d’iniciar les tasques de la Revisió de Pla General d’Ordenació Urbana de Palma. D’aleshores ençà es multiplicaren les ocasions de parlar, intercanviar opinions, comentar esdeveniments i de participar a algunes taules rodones sobre el turisme i l’economia de les illes.

Una de les entrevistes va tenir lloc el 12 de novembre de 1990. Ramon Servalls i jo l’entrevistàrem a la seu de l’Hotel Almudaina, de Palma, perquè ens expliqués la seva visió i interpretació dels darrers vint anys (1970-1990) de turisme a Menorca. La conversa va ser fluïda i extensa i restà recollida en un text que fa part del número 37-38 de la revista Estudis Baleàrics, titulat “30 anys de turisme a les Balears”. No va ser la darrera vegada que parlàrem d’economia, política, autonomia i d’altres temes. Record especialment la visita que em féu a la seu del Banc Industrial de Catalunya a principi de 1977 interessat a reclamar la meva participació política activa. Li vaig agrair molt la invitació i li vaig explicar les raons per les quals no la podia assumir. Les nostres relacions varen ser freqüents i sempre respectuoses i cordials, per bé que es donaren sovint acompanyades per part seva d’alguns tocs àcids que li vaig respectar, per bé que mai no vaig entendre.


Bibliografia

Alfons MÉNDEZ VIDAL, “Joan Casals Thomàs, pioner del turisme de Menorca”, Menorca.info, 25-IX-2011.

Andreu MANRESA, “Joan Casals, empresario, democristiano y antifranquista”, Necrológica; El País, 8-IX-2006.

Miquel ALENYÀ FUSTER i Ramon SERVALLS BATLE, “Vint anys de turisme a Menorca vists per Joan Casals”, Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Govern Balear, pàg. 191-197, Palma, 1991.

GEM, 3, 194

GEM, 7, 167 (Hotel Jaume I).


martes, 16 de julio de 2013

Promoció iota de la Facultat d'Econòmiques (1962-1967)

Universitat de Barcelona
Relació incompleta

Joan M. Martín i Pujol
Muriel Casals i Couturier
Enriqueta Fontquerni i Ribé
Alícia Arrufat Julián
Maria de la Mercè Sala i Schnorkowski
Joan Colom i Naval
Jaume Lanaspa i Gatnau
Carles Alfred Gasòliba i Böhm
Miquel Alenyà i Fuster
Miquel Gay
Joan Clavera i Monjonell
Joan M. Esteban i Marquillas
José Luis Pérez Arnáiz
Francesc Roca i Rosell
Joan Masferrer
José Manuel Solé Mariño
Miquel Rubirola i Torrent
Joan Ignasi Puigdollers i Noblom
Carles Camps Garcia
Lluís Alier i Uriach
Alexandre Checchi i Lang
Josep Maria Carreras i Puigdengolas
Donald Welsch i Vilaseca
Roberto Escuer
Alfons Barceló i Ventayol
Francesc Granell i Trias
Raül Garcia Duran de Lara
Mary Viedma i Martí
Josep M. Viedma i Martí
Carme Massana i Calvete
Manuel Serentill Chaves
Eduard Guardino i González de Zurbano
Enrique Bohórquez López-Dóriga
Joan Tous i Aymar
Guillem Fluxà i Fornés
Honorat Doménech i Ferrer
Pere Moragues i Cáffaro
Miquel Vidal i Fullana
Eulàlia Duran i Ventayol
Josep M. Buxó i Mestres
Montserrat Biosca Torres
Enrique Irazoqui Leví
Francisco Javier Paniagua Íñiguez
Josep M. Marquès
Emili Gasch i Grau
Francesc Artal i Vidal
Vicenç Ligüerre Gil
José Pipo Jaldo
Josep Cortès i Pinya
Pere Morey i Servera
Maria del Carmen García-Valdecasas Salgado
Joan Llop i Carratalà
Francisco García Gabarra
Ricard Pérez Casado
Antònia Bonet Xamena
Albert Broggi i Trias
Àngela Acín
X. Melo


lunes, 15 de julio de 2013

Joan Coli Triay (Palma, 12 d’abril de 1910 - La Bonanova, Palma, 20 de juliol de 1992)

Prevere i mestre d’escola. Acabats els estudis a l’Escola Normal de Palma, imparteix classes a Porreres i, després, a la Fundació Natzaret (El Terreno, Palma) (1931-1943). El 16 de setembre de 1943, amb 33 anys, ingressa al Seminari diocesà de Sant Pere. Mentre cursa els estudis eclesiàstics, hi exerceix funcions de mestre dels alumnes del Seminari menor. El 26 de juny de 1949, als 39 anys, és ordenat de prevere pel bisbe Joan Hervàs Benet i, tot seguit, és nomenat vicari in capite de la parròquia del Port d’Andratx.

Al Port d’Andratx desplega (1949-1960) una intensa activitat pastoral, sobretot entre els joves, els malalts i els ancians. Crea un Centre Social per a joves amb activitats culturals, esportives i lúdiques. Munta una biblioteca amb un servei de préstecs. Enalteix la solemnitat de la festa del Carme, patrona del Port. Promou l’adquisició d’un nou convent per a les germanes Agustines de l’Empar, fomenta els homenatges a la vellesa amb col·laboració amb la Caixa d’Estalvis Sa Nostra, organitza amb el jovent excursions a peu i amb barca i berenars a Cala d’Egos (Cala de gos) gràcies a l’ajut de Bartomeu Planas Rosselló que posa a la seva disposició l’embarcació “El Valent” i s’ofereix ell mateix com a pilot, organitza amb entusiasme la recepció i l’estada al Port de la imatge peregrina de la Mare de Déu de Lourdes i, uns anys després, de la Mare de Déu de Lluc.

Nomenat rector de Calvià, hi fa l’entrada oficial el 21 de gener de 1961. Hi promou la creació d’un centre social, impulsa la publicació del full parroquial Pax Vobis, dota d’activitats culturals, esportives i recreatives el centre social, treu al carrer les festes cívico-religioses amb el propòsit de potenciar-les i exaltar, alhora, el fet religiós com s’esdevé amb la cavalcada dels Reis, la cavalcada de Sant Antoni, la torrada col·lectiva de la nit de Sant Sebastià, la imposició de roquets als nous escolanets el dia de Sant Joan Bosco, la romeria a Portals del diumenge de l’Àngel, etc. Crea una secció de l’Adoració Nocturna i diverses branques de l’Acció Catòlica. Amb motiu de la festa de Sant Joan Baptista, patró de la vila, organitza exposicions de pintura, plantes, ocells, etc. Comana la restauració de l'orgue a l'especialista Grenzing, que anys més tard fa la restauració de l'orgue monumental de Sant Francesc (Palma). Després de 19 anys fecunds de feina pastoral, s’acomiada de Calvià el 19 d’octubre de 1980 amb motiu de la seva jubilació.

La darrera etapa de la vida gira a l’entorn del Santuari de la Bonanova, del que és nomenat capellà resident. Malgrat l’edat, promou la devoció a la Mare de Déu de la Bonanova i rehabilita de dalt a baix l’edifici del santuari. Munta una escolania estable i promou la publicació del llibre “El Santuari de Nostra Senyora de la Bonanova”, que escriu Mn. Jaume Capó Villalonga. En l’acció pastoral disposa de la col·laboració de Mn. Francesc Caimari i de Mn. Antoni Fullana. Mor al Santuari de la Bonanova (Palma) el 20 de juliol de 1992, als 82 anys d’edat i 43 de ministeri.

L’Ajuntament de Calvià li dedica un homenatge públic, presidit per la batllessa Margarita Nájera Aranzábal, el dia 15 d’agost de 1996. Amb motiu d’aquest fet, es publica el llibret “Mn. Joan Coli, rector de Calvià. Vida i obra”, escrit per Mateu Ramon Lidon. L’acte va congregar a la seu de l’Ajuntament un gran nombre de persones de Calvià, del Port d’Andratx i de Palma. Poc després es dedica a la seva memòria un carrer del Municipi.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Durant les vacances d’estiu al Port d’Andratx (1949-1954) li serveixo la missa diària de les 8 del matí, col·laboro amb ell en l’organització de diverses anades amb barca amb els al·lots de la parròquia a nedar i berenar a Cala d’Egos i li don suport en l’organització en diversos serveis de dur el combregar o el viàtic als malalts. Més endavant, el vaig visitar unes quantes vegades a casa seva, com el 19 de març de 1959 amb motiu de la festa de Sant Josep. No vaig faltar a l’acte d’homenatge que li dedica de manera senzilla i sentida, molt al seu gust, l’Ajuntament de Calvià l’agost de 1996.



Bibliografía

Mateu RAMON LIDON, “Mn. Joan Coli, rector de Calvià. Vida i obra”, Ajuntament de Calvià, Palma, 1996.

Baltasar MOREY CARBONELL, “Necrològica del Rvd. Sr. Joan Coli i Triay”, “Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca”, pàg. 308-309, Palma, 1992.

Manel SUÀREZ SALVÀ, “Presentació”, Ramon Lidon (1996), pàg. 7 i 8.



domingo, 14 de julio de 2013

Paraules catalanes d'origen àrab. Relació parcial

Adobar
Agutzill
Albarà
Albelló
Albercoc
Albergínia
Alcohol
Alfabaguera
Alfàbia
Algaravia
Àlgebra
Algorfa
Aljub
Al·lot (Noi a les Balears)
Almogàvar
Almoina
Almirall
Alqueria
Amoïnar
Argolla
Arraval
Arrí
Arròs
Atzarola
Atzavara
Avaria
Babuxa
Barnús
Boira
Caduf
Cafè
Candil
Carxofa
Carxofera
Catifa
Caviar
Cenefa
Cofaina
Dinar
Drassana
Duana
Escabetx
Falca
Fanal
Fanfarró
Gafet
Gamussa
Gandul
Garbell
Garrofa
Garrofer
Gerra
Gessamí
Gavarra
Gavella
Gaita
Geneta
Girafa
Jàcera
Llimona
Magatzem
Masmorra
Matalàs
Matraca
Mesquí
Mirall
Místic
Moradux
Mostassa
Quitrà
Rafal
Rambla
Sabata
Safarnaria
Safereig
Safrà
Samarreta
Sargantana
Sarraí
Seca
Sínia
Síndria
Síquia
Soca
Sofà
Sitja
Somera
Siurell
Tafona
Taleca
Tamarell
Tambor
Tarima
Taronja
Tassó
Torsimany
Xaloc
Xapar
Xap
Xabec
Xarop
Xifra
Zero



Font: “Veus d’origen àrab en la llengua de les Balears recollides per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria”, Florència, 1901

Secretaris Generals de les Nacions Unides (ONU)


Gladwyn Jebb (provisional) (Regne Unit) 1945-1946
Trygve Lie (Noruega) 1946-1952
Dag Hammarskjöld (Suècia) 1953-1961
U Thant (Birmania) 1961-1971
Kurt Waldheim (Àustria) 1972-1981
Javier Pérez de Cuéllar (Perú) 1982-1991
Butros Butros-Ghali (Egipte) 1992-1996
Kofi Annan (Ghana) 1997-2006
Ban Ki-moon (Corea del Sud) 2007 - 2016
António Guterres (Portugal) 2017 - actual

Nota: el càrrec té una durada inicial de 5 anys i és renovable una vegada


-------- 

Font: "Els secretaris generals de l'ONU", Francesc Lluís Cardona i Castro

Grup Blanquerna

El Grup és fundat per Climent Garau Arbona juntament amb Paquita Bosch, Josep M. Magrinyà, Pere J. Llabrés Martorell, Josep Amengual Coll, Gabriel Amengual Coll i Joan Vidal Perelló.

Té per objecte crear i sostenir un espai de reflexió, debat, informació i formació sobre els fets històrics que han configurat el poble català, valorar les arrels cristianes que han acompanyat la història del país, investigar i promoure nous valors coherents amb una visió progresista de la societat i defensar i promoure la nació, la llengua i la cultura catalanes.

Organitza activitats diverses de carácter formatiu i lúdic, amb un acte anual central: el seminari de tardor, adreçat a joves  propers als valors de nacionalisme, sobiranisme, independentisme, l’esquerra i l’ecologisme. En els seminaris de tardor i a les diverses trobades hi participen joves del Principat i del País Valencià. D’altra part, el grup de Joves per la Llengua i el moviment estudiantil (Bloc Nacionalista d’Estudiants – BLOC i el Bloc d’Estudiants Independentistes – BEI sorgeixen de les inquietuds i les reflexions promogudes per les activitats i els seminaris del Blanquerna.

Després de 19 anys de feina ininterrompuda, el 2003 Climent Garau manifesta el desig de deixar la presidència del grup. Se li dedica un comiat que de fet constitueix un homenatge de gratitud i de reconeixment.

El 2005, amb una nova junta directiva, el Grup inicia una segona època, dirigida per un equip vinculat als moviments socials i a l’esquerra nacionalista. El 2013, es refunda el grup com a un espai de reflexió, aportació d’idees i promoció del sobiranisme. S’elegeix una nova junta directiva a l‘Assemblea general del 9 de juliol de 2013.

I/ Ponents dels Seminaris de Formació de tardor (I a XIX) i d’altres activitats
(1985-2003)

Historiadors
Isabel Peñarrubia Marquès
Sebastià Serra Busquets
Gabriel Ensenyat
Jordi Gayà

Antropòlegs
Francesc Mira

Filosofs
Josep M. Terricabres
Gabriel Amengual Coll
Jordi Salas
Àngel Castiñeira

Economistes
Ferran Navinés i Badal
Miquel Alenyà Fuster

Teòlegs
Teodor Suau
Josep Amengual
Josep Coll Alemany
Bartomeu Bennàssar Vicens
Joseph M. Setièn
Pere J. Llabrés Martorell

Geògrafs
Bartomeu Barceló Pons
Guillem Verger
Climent Picornell
Onofre Arbona
Pere Salvà

Polítics
Josep Lluís Carod Rovira
Fèlix Pons Irazazábal

Sociòlegs
Salvador Cardús

Psicòlegs
Lluís Garcia Sevilla

Escriptors
Jaume Santandreu Sureda
Gabriel Janer Manila
Joan López Casasnovas
Josep M. Ballarín


II/ Ponents dels Seminaris de Formació XX i XXI

Alec Reid
Uxue Barkos
Mariano Ferrer
Mònica Sabata
Macià Blàzquez
Josep Manel Busqueta
Antoni Marimon
Agustí Colomines
Tomeu Martí
Antoni Strubell
Arcadi Oliveres
Rita Marzoa
Michael Keating
Miquel Sellarés
Miquel Àngel Maria
Quim Arrufat
Margalida Capellà
Jordi Perales
Xavier Vence



Bibliografia

Jaume MATEU MARTÍ “Climent Garau, un fil de memòria”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2008

GRUP BLANQUERNA, Viquipèdia

Fullets de mà promocionals