viernes, 4 de marzo de 2011

Cristina de Montis i Von Der Klee (Guatemala 1874 - Eivissa 1951)

Culta, melòmana, mare de família nombrosa, sòcia i directiva de Creu Roja.

Filla de Mariano de Montis y Romero de Tejada, natural de Cadis, descendent d’una família d’origen sard, una branca de la qual s’estableix a Andalusia en el s. XVII, i d’una filla del baró Friederich von der Klee i la seva esposa Josefina Guillen de Ubico y Pardomo. Després de viatjar per Europa i residir temporalment a Paris, Berlín i Viena, el matrimoni amb els fill s’estableix a Barcelona, on Cristina coneix el capità Joan Tur Palau, natural d’Eivissa.

Casats (1905), s’estableixen a Eivissa a la casa de la Portella (o Can Balanzat), prop de la Catedral i tenen 6 fills: Joan, Guadalupe, Marià, Fanny, Màrius i un altre. En morir el sogre, Joan Tur Llaneres d’Espanyol, gran terratinent d’Eivissa, traslladen el domicili a Can Llaneres, de Dalt Vila.

El marit ascendeix en l’escala militar i arriba a general. Voluntària de Creu Roja, és elegida (1917) presidenta de la junta de dames infermeres auxiliars i el 1924, arran de l’entrada en vigor dels nous estatus de l’entitat, és elegida presidenta d’honor de l’assemblea insular d’Eivissa i Formentera. Ocupa el càrrec fins el 1931, quan és suprimit durant la II República. Com a presidenta d’honor impulsa les activitats del cos d’infermeres auxiliars que presideix, fomenta la participació activa de les associades en el consultori i dispensari de l’entitat, promou l’animació del col•lectiu i la captació de fons amb destinació a la cobertura dels dèficits públics en sanitat i serveis socials. És l’animadora de la recaptació de fons per a l’adquisició d’un aparell de raigs X destinat al dispensari de Creu Roja. Comparteix el seu treball directiu amb els presidents insulars Manuel A. Escandell Ferrer i Salvador Quetglas Ramon. És guardonada (1929) amb la medalla d’or de l’entitat.

Amb facilitat per a l’aprenentatge d’idiomes, en parla uns quants (alemany, francès, castellà i català). Culta, melòmana i afeccionada a tocar el violí, fa concerts a casa seva i té el costum de viatjar regularment a Barcelona per assistir a les temporades d’òpera del Liceu. De caràcter lliberal i tolerant, es fa amb tothom, presta ajut a jueus fugitius de l’Alemanya nazi i es manifesta contrària a les desqualificacions personals i a les crítiques intolerants de fets i persones. També es relaciona amb les personalitats que visiten l’illa, com Sorolla, Menéndez y Pelayo, Mercedes Martínez de Campos (duquessa consort de la Torre), Juan Contreras y López de Ayala (marquès de Lozoya), Rusiñol i Blasco Ibáñez.

Mor a Eivissa als 76 anys, rodejada de l’afecte i el respecte de molts. Les exèquies, presidides pel bisbe d’Eivissa, Antoni Cardona Riera, constitueixen una manifestació espontània de dol. És inhumada en el cementiri d’Eivissa. Un carrer de Figueretes (Eivissa) duu el seu nom. El seu fill Marià és dedica a la pintura i Màrius, professor de matemàtiques de l’Institut Santa Maria, és alcalde d’Eivissa (1958-1966).


Referències


JBM, “Montis i von Klee, Cristina”, ‘Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera’, Consell Insular d’Eivissa i Formentera.

Lydia SÁNCHEZ HERGÓN, “En la vida de Cristina de Montis la realidad supera a la ficción”, Diario de Ibiza, 23-II-2009.

Marián SUÁREZ FERREIRO, “Clara Campoamor: una mujer recuperada”, texte de la conferència llegida a Eivissa, elblogdemarian.org, 2006.

Josep Vives Verger (Palma 1877 - 18 de març de 1943)

Periodista, crític d’artm soci i voluntari de Creu Roja.

Fa part de la redacció dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Despés passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. És corresponsal de “La Vanguardia” a Palma. Escriu el llibre “Mallorca. Apuntes para una guía del ciclista” (1897). Participa en la fundació (1908) de l’Associació de la Premsa de les Balears”, que presideix en la dècada dels anys 20.

En el període 1900-06 és vocal de la Junta directiva de Creu Roja a les Balears, de la qual és soci actiu necessari. Juntament amb el seu germà Enric, constitueixen el primer suport professional de comunicació de Creu Roja a les illes. En aquesta tasca disposen de la col•laboració del també periodista Pere Ferrer Gibert.

Enric Vives Verger (Palma 1878 - 22 de febrer de 1932)

Periodista, crític d’art i soci de Creu Roja.

Inicialment és redactor dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Posteriorment passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. Juntament amb el seu germà Josep s’encarrega de la crítica d’art, a través de la qual defensa l’obra d’Antoni Gelabert. Funda la revista “Baleares” (1917-25) i n’és el director (1917-23) i l’administrador. És cap de redacció del setmanari de Pollença “La Prensa” i col•labora amb el setmanari solleric “Sóller”. Participa en la fundació de l’Associació de la Premsa de les Balears (1908), de la qual és el secretari. En alguns dels seus escrits usa el pseudònim Cyrano.

Des de les pàgines de “La Prensa” defensa el projecte de construir a Pollença un monument a Costa i Llobera, que és rebutjat per Miquel Ferrà, l’Associació d’Amics de l’Art i el propi Costa i Llobera. Intervé en la polèmica que es manifesta a través del setmanari “Sóller” sobre el projecte de tapar el torrent de Sóller (1914). Al costat del prevere Emili Sagristà defensa la proposta del cobriment complet enfront de la tesi contrària defensada públicament per Miquel Ferrà, Francisco Bernareggi, Maria Antònia Salvà i d’altres.

El 1900 es dóna d’alta com a soci de Creu Roja i és elegit vocal de la Junta directiva. Es manté en el càrrec tot al llarg del període 1900-06, juntament amb el seu germà gran, Josep. Els dos constitueixen el primer suport professional de comunicació de l’oficina de Creu Roja a les Balears.

Manel Fiol Calafat (Palma, 21 de setembre de 1935 - Madrid, 4 de març de 2010)

Primer director nacional de CRJ i tècnic i voluntari de Creu Roja.

Estudia a la Facultat de Dret de la Universitat de Múrcia i a la de Valladolid. Amplia estudis en el Centre Internacional de la Infància, de Paris, i a la Universitat de Minnesota (EUA). Ingressa al Cos d’Oficials Instructors de Joventut.

El dia primer d’agost de 1970 el President Nacional de Creu Roja Espanyola, Francisco Queipo de Llano y Acuña, el nomena director de Creu Roja Joventut (CRJ), secció de nova creació. L’Assemblea Suprema de Creu Roja ratifica el nomenament el 14 de novembre de 1970. La gestació de CRJ havia començat el 1964 mitjançant les anomenades brigades escolars, que intervenien en centres educatius en temes de primers auxilis i cures personals.

En els primers anys combina la implantació de CRJ a les principals ciutats espanyoles amb viatges a Canadà, Iugoslàvia, Itàlia, Anglaterra i altres països, per conèixer de primera mà diverses seccions juvenils de Creu Roja i els seus sistemes d’organització, actuació i captació de voluntaris i voluntàries.

Atesa la seva aptitud per a les relacions personals i els coneixements que té d’idiomes, és seleccionat per treballar a la seu de la Federació Internacional de Creu Roja i la Mitja Lluna Roja a Ginebra, on roman durant 9 anys (1990-1998). Després d’una trajectòria professional intensa, torna a Espanya per treballar al costat del President Nacional, Juan Manuel Suárez del Toro, fins que es jubila. En aquesta situació continua com a voluntari al costat del President Nacional, al qual dóna suport en temes de relacions internacionals i cooperació. També col•labora en tasques de comunicació i relacions personals amb el departament de Cooperació Internacional de l’Oficina Central, que aleshores dirigeix la seva esposa, Mercedes Babé Romero. El 2007 és nomenat vocal de la Comissió Nacional de Garanties del Drets i Deures dels Voluntaris.

El 30 de maig de 1968 és designat vocal en representació de la secció de patinatge de la Comissió Directiva del Consell Nacional d’Esports. És vocal del Consell d’Administració de Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”, càrrec que ocupa (2004-05) fins als 70 anys. Mor a Madrid el 2010, als 74 anys.

En homenatge a tota una vida dedicada a les persones vulnerables a través de Creu Roja, li és concedida a títol pòstum la Placa d’Honor de l’entitat, que recull la seva vídua en el marc de la celebració del Dia Internacional de Creu Roja. La cerimònia de lliurament de guardons té lloc, sota la presidència de la Infanta Cristina, al Museu de Santa Cruz, de Toledo, el 12 de maig de 2010.