sábado, 9 de febrero de 2013

Breu història dels llumins

Fins a mitjan s. XIX el foc s’obté per fricció d’un fragment de sílex contra uns superfície d'acer. Aquesta operació produeix espires capaces de provocar una combustió.

El 1826 John Walker, apotecari d’Stockton-on-Tees (Anglaterra, RU), treballa sovint en el laboratori annex a la farmàcia. Tracta de trobar un nou explosiu. Un bon dia mescla un conjunt de productes químics, entre els quals es troba el fòsfor,  mitjançant un petit pal i observa que a l’extrem del pal s’ha format una gota solidificada en forma de llàgrima. Per tal de llevar-la del pal, la frega contra el sòl de pedra del laboratori i el pal s’inflama. En una demostració que fa a Londres, Samuel Jones se n'adona que allò pot ser una font important de guanys i decideix dedicar-se a la fabricació i venda de llumins o mistos, als quals posa el nom comercial de llumins Lucífer.

El producte es perfecciona gradualment amb el pas del temps mitjançant la substitució de la fusta per paper impregnat de cera i altres millores de seguretat, sanitat i eficàcia.


Bibliografia

Felipe MORENO ROMERO, “Breve historia de la cerilla”, monografias.com

Breu història del foc

És la manifestació visual de la combustió, procés d’oxidació violenta d’un material combustible. La combustió desprèn calor, llum (flama), diòxid de carboni i aigua. Els registres fòssils del foc tenen una antiguitat de l’ordre dels 500 milions d’anys. Els incendis proliferen fa entre 6 i 7 milions d’anys, quan la massa forestal havia augmentat considerablement. Hi ha evidències d’aliments cuinats d’una antiguitat de 2 milions d’anys.

L’obtenció del foc i el seu ús controlat apareix fa uns 400.000 anys, per bé que l’ús generalitzat té solament una antiguitat d’uns 50 a 100 mil anys.

L’ús del foc permet als éssers humans diversificar la dieta alimentària, passar gust amb la ingesta dels aliments cuinats, allunyar els perills dels animals depredadors al vespre, il·luminar, escalfar-se, perllongar la jornada, lluitar contra el fred, etc. El foc s’obté fregant dues superfícies polides fins que la temperatura resultant fa saltar una xispa. Posteriorment, s’obté fregant una pedra de sílex contra una superfície de metall, sistema que es manté fins a la invenció del llumí o misto a mitjan s. XIX. L’ús del foc demana experiència i cura, atesos els perills que comporta.

El descobriment del sistema d’obtenció i d’ús controlat del foc constitueix una passa cabdal dins la història de la Humanitat.


La invenció de la roda

La roda apareix entre els anys 4000 i 3500 aC. Facilita el transport, dóna lloc al torn del terrissaire i al molí. És un dispositiu amb forma de disc que transforma el moviment lineal en moviment circular o angular. Es creu que el torn del terrissaire és l’inici del procés que culmina amb l’invent de la roda. L’aparició de la roda es produeix a Mesopotàmia durant el període sumeri.

La invenció del carro, plataforma amb rodes arrossegada per bous, es produeix vers el 2500 aC. El seu antecedent ve donat per plataformes de fusta sota les quals es posaven troncs cilíndrics per facilitar el desplaçament. Els carros aviat esdevenen instruments de guerra.

La invenció de la roda constitueix un dels esdeveniments més rellevants de la història de la Humanitat.


Breu història dels números indo-aràbics

D’origen indi, són introduïts a Europa pels àrabs. Els indis són els que inventen el sistema de numeració posicional de base 10 i el número zero. Desenrotllen el sistema entre els segles V i VIII. Els matemàtics perses adopten (s. VII) el sistema i a través d’aquests arriben als àrabs. Quan s’usen en els països del nord d’Àfrica i al-Andalus, els símbols numèrics ja tenen la forma actual. Europa els adopta durant l’Edat Mitjana (s. X).

Es distingeixen els glifos àrabics orientals i els occidentals. Aquests són una varietat dels aràbics orientals que es produeix a al-Andalus i el Magreb, que és la que s’estén per Europa. Segons els historiadors, el sistema posicional de base 10 de la Índia té els seus orígens a la Xina. El sistema s’usa de forma generalitzada a Europa arran de la seva adopció per la impremta a partir del 1450.

Altres sistemes de numeració han estat el babilònic, el grec, l’hebreu, el romà, etc. Sembla probable que l’origen dels símbols numèrics aràbics són els pals. Així l’u seria la representació d’un pal vertical, el 2 derivaria del conjunt de dos pals horitzontals, el 3 provindria de tres pals horitzontals, el 4 derivaria dels quatre pals que formen un quadrat, el 5 d’un pal horitzontal sobre el quadrat d’un quatre, el 6 derivaria de la composició d’un pal horitzontal i un altre vertical més el quatre pals d’un quadrat, el 7 provindria de la representació de tres pals en forma d’una u invertida situada sobre els 4 pals d’un quatre, el vuit provindria de dos quadrats posats un a la part superior de l’altre i el nou podria ser la derivació d’un vuit acompanyat d’un pal vertical. El zero és una línia corba tancada sense angles, representat originàriament mitjançant un punt.

El zero s’inventa a la Índia vers el 500 a C. La primera constància escrita del zero és del 876 (s. IX). Aleshores té pràcticament la mateixa grafia que l’actual. Els grecs i els romans no coneixen el número zero.

Dins el món àrab antic són els matemàtics els defensors dels numerals aràbics. El comerciants i altres professions prefereixen altres sistemes de representació. Prop de l’any 825 el matemàtic àrab resident a Pèrsia al-Jwarizmi escriu el llibre “Sobre els càlculs amb els números de la Índia” i Al-Kindi escriu “L’ús dels números de la Índia”, amb 4 volums. Els dos llibres tenen una gran influència en la difusió del sistema indo-aràbics entre els àrabs i a Occident. El papa Silvestre II dóna suport a la difusió del sistema al món occidental a partir del 980. El matemàtic italià Fibonacci, que havia estudiat a Bugia, escriu el llibre “Liber Abacci”, publicat el 1202, que contribueix força a la difusió del sistema en els països d’Europa.