domingo, 27 de mayo de 2012

Jaume Mir Ramis (Felanitx, Mallorca, 8 de setembre de 1915 – Palma, 6 d’abril de 2012)

Escultor, professor de dibuix i modelatge i acadèmic de belles arts. Fill d’un picapedrer de Felanitx, als 7 anys es posa a treballar amb el seu pare fins que atenent els consells del canonge Alzamora l’envia a Palma per estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics. El 1934 guanyà una beca de la Diputació Provincial per estudiar a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, de Madrid, on es llicencia (1940) amb la qualificació d’excel•lent i premi extraordinari. Abans d’obtenir la llicenciatura, durant els anys de la guerra civil, s’encarrega de la càtedra de dibuix de l’Institut Laboral de Felanitx, del qual és nomenat professor el 1949. Per oposició obté la càtedra de modelatge de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. Posteriorment guanya (1960) la càtedra de dibuix de l’Institut “Ramon Llull”, de Palma, després de fer-hi classes durant molts d’anys. El 1971 és designat director de l’Escola d’Arts i Oficis, de Palma. En el marc de la seva activitat escultòrica realitza nombrosos treballs per a institucions privades i públiques i per a particulars. La temàtica és variada i inclou imatges religioses, escenes històriques i mitològiques, retrats, baix relleus i, sobretot, personatges de la història de Mallorca con els foners, Joanot Colom, Ramon Llull, Anselm Turmeda, Guillem Sagrera, etc. Fa servir el fang, el marbre, la pedra de Santanyí i la de Porreres, pedra viva, fusta, bronze i metalls. L’obra s’ajusta als cànons del classicisme i del realisme, amb tocs de bella estilització. S’agrada de representar la figura humana en els moments de màxima tensió i de dotar-les de transcendència o sentit èpic. Són obres seves “Ànsies de llibertat” a l’aeroport de Son Sant Joan (Palma), el pas de la Dolorosa de Felanitx, el pas “Entrada de Jesús a Jerusalem el dia del Ram” de la confraria de Sant Jaume (Palma), l’obelisc dedicat a l’arxiduc Lluís Salvador a la plaça del cardenal Reig (Palma), el “Foner” del Parlament de les Illes Balears, el “Foner” del campus de la Universitat de les Illes Balears, els baixrelleus de la porta principal de l’antic Hotel Bahia Palace, de Palma, etc. Féu els retrats en bronze de Josep Balaguer, el bisbe Campins i d’altres. Acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià (Illes Balears), n’és elegit president (2003-2007) i president honorari (2007-2012). També fa part de les Acadèmies de Belles Arts de Toledo, de Santa Elisabet (Sevilla) i de Sant Fernando (Madrid). Al llarg de la seva vida rep nombroses distincions i molts de reconeixements. El 1950 li és atorgada la medalla de la ciutat de Felanitx, el 1991 li és concedida la medalla d’or del Cercle de Belles Arts, el 1998 el Govern de les Illes Balears li concedeix el premi Ramon Llull, el 2001 rep la medalla d’or de Palma i el 2012 és distingit amb la medalla d’honor i gratitud del Consell de Mallorca. Pare de dos fills, Joan i Jaume, després d’una llarga i fecunda vida, mor a Palma el 2012 als 96 anys d’edat. Vaig ser alumne seu de dibuix a l’Institut “Ramon Llull”. De ben jove vaig tenir l'oportunitat d'admirar l'escultura en pedra d'una deesa que havia tallat per al jardí del xalet d'Ernest Escalas Chamení de la Bonanova (Palma). Anys més tard varem coincidir a la comissió assessora del Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard”. Vaig rebre amb sorpresa i satisfacció la seva invitació a fer part de l’Acadèmia de Balles Arts de Sant Sebastià. Arran d’aquest fet tingueren ocasió de tractar-nos de manera propera i prou intensa durant un període llarg de temps. Em distingí amb la seva confiança, que el dugué a mostrar-me la col•lecció de retrats en baix relleu que havia projectat de personatges de la vida social de Palma. Em comentà els esbossos de diverses obres que tenia en fase d’elaboració i em contà anècdotes ben sucoses de la seva vida intensa i molt activa, etc. Moltes vegades dinarem plegats al restaurant “La cuchara” de “El geranis”, que ocupava un local que era de la seva propietat.

lunes, 21 de mayo de 2012

Josep Sacanell Garí (Palma, 15 de juliol de 1917 - 18 d'abril de 2003)

Prevere, liturgista, professor i canonge. Nat a Palma el 15 de juliol de 1917 és fill d’un ebenista d’anomenada. Ingressa al seminari, on estudia amb gran aprofitament, cosa per la qual el 1938 és enviat com a becari diocesà al Col·legi Espanyol de Roma, on s’ordena de prevere (1940) i es llicencia (1941) en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana. De retorn a Palma, fa el servei com a alferes provisional i és nomenat vicari de Sant Nicolau, Palma (1941). El 1949 és designat vicesecretari i vicecanceller del Bisbat, càrrec que li permet col·laborar amb dos secretaris cancellers, Sebastià Gayà Riera i Joan Baptista Munar Ramis. Alhora és nomenat secretari d’estudis del Seminari en substitució de Jaume Sampol, de baixa per malaltia, amb qui havia col·laborat durant els seus anys de seminari. D’altra part al seminari exerceix com a professor de Lògica, Crítica, Ontologia i Litúrgia.

El 1959 és promogut a secretari i canceller del Bisbat, càrrec que exerceix durant 40 anys (1959-1999). El 1949 és designat secretari de la Comissió Central del Sínode (1958-59) que convoca i presideix el bisbe Enciso. El 1962 és nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Com a secretari excel·leix per la seva diligència, objectivitat i puntualitat. Presenta els assumptes sense implicar-s’hi personalment i sense adoptar posicions personals. Sap adaptar-se a les sensibilitats dels bisbes als quals serveix: Hervàs, Enciso, Álvarez Lara i Úbeda. Donat a contar acudits, fetes i facècies, seguidor dels resultats del Reial Mallorca i llòpol d’allò més (era client habitual de la bomboneria “La Pajarita”), és persona senzilla, amable, alegre i propera. Al llarg de la seva vida és, a més, director espiritual de l’Adoració Nocturna Femenina (1953) i de la Germandat d’Escolans, vicevicari general i president de la Junta Diocesana d’Apostolat Litúrgic (1956). Interessat en la litúrgia, n’és un gran coneixedor i el 1949 publica l’obra “Calendario Parroquial Litúrgico”.

Joan Darder Brotat, antic alumne seu, que el succeeix com a secretari i canceller del Bisbat, ha publicat (2012) una detallada nota biogràfica seva. Passa els darrers anys a la residència sacerdotal (Palma) juntament amb la seva germana Margalida. Mor el 18 d’abril de 2003 als 85 anys.

El vaig conèixer una tarda de l’estiu del 1955, quan vaig pujar al seu despatx del casal de l’antic seminari per lliurar-li uns documents. Em va fer asseure a un balancí que tenia al davant d’un balcó ben fresc que mirava la façana del convent de Santa Elisabet. Ell es posà al meu costat per donar-me conversa i confiança. Com sempre, em tractà amb simpatia i gran deferència. En el curs 1957/58 el vaig tenir de professor. L’octubre del 1958 em va comunicar que havia estat nomenat patge del bisbe: més tard vaig saber que ell era qui m’havia proposat per a aquest servei. El vaig saludar i vaig parlar amb ell per darrera vegada el matí d’un diumenge d’estiu a la plaça d’en Quadrado, on va viure sempre fins que es traslladà a la residència. Jo anava a servir la missa de dotze del P. Antoni Martorell a Sant Francesc. Ell tornava de la Seu pel carrer de Can Troncoso, content, satisfet i amb xerrera.

domingo, 20 de mayo de 2012

Centenari de Ricard Anckermann i Joan O'Neille (2007)


El dia 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. Cinc setmanes més tard, el 17 d’abril, finia a Palma Joan O’Neille Rossinyol (1828-1907), als 78 anys d’edat. Atesa la vinculació d’ambdós amb l’Acadèmia de Belles Arts i la transcendència de les seves aportacions al món de la plàstica de les illes, l’Acadèmia va acordar dedicar la lliçó inaugural del curs 2007/08 a recordar els dos mestres.


RICARD ANCKERMANN

És considerat un dels plàstics més grans de Mallorca i el més important de les illes de la segona meitat del XIX.

Ricard Anckermann és nét de Karl Angermann, de Leipzig (Saxònia, Alemanya), que s’allista com a mestre armer en el regiment suís que aixeca el comandant Yam, que es posa al servei del Rei d’Espanya. Era habitual que els regiments suïssos incorporessin ciutadans alemanys. El regiment de Yam va ser destinat el 1796 a Mallorca, on va restar fins el juliol del 1804, quan es traslladat a Cartagena. Karl Angermann es casa a Palma amb Joana Maria Font Miserol el 1797 i mor a Cartagena l’octubre de 1804, a causa d’una passa de pesta. Del matrimoni va néixer un fill, Jordi Angermann, mestre armer en el Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor.

Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, on cursa amb brillantor els tres cursos del cicle. Posteriorment amplia coneixements (1862-65) al taller de Faust Morell Orlandis (1821-1880), president aleshores de l’Acadèmia de Belles Arts, que és el seu gran mestre. Les relacions entre mestre i deixeble es mantenen més enllà de l’etapa de formació, animades pel respecte mutu i un gran afecte personal. Així ho posen de manifest les 5 cartes que Anckermann li tramet des de Paris i Londres.


Primera etapa (1864-69)

Als 24 anys, Ricard Anckermann rep (1867) el primer encàrrec important de feina. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada i de Savellà, marquès de Bellpuig i vescomte de Rocaberti, gran amic de Faust Morell, li encarrega la realització de tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats. La primera obra es titula abreujadament :”Dalmau II, vescomte de Rocaberti, lliura el seu cavall al rei Pere I”. Recorda un fet d’armes de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La segona obra es titula “Dalmau III, vescomte de Rocaberti, és informat de l’incendi de Perelada por l’exèrcit de Felip III de França”. Evoca un fet d’armes de la frustrada invasió de Catalunya per Franca el 1285. La tercera obra, de mides monumentals, es titula “Albertí Dameto desbarata una invasió de les costes d’Artà”. Evoca les lluites del senyor de Bellpuig en defensa de les costes d’Artà contra les invasions de turcs otomans de finals del XVII i principis del XVIII.

D’aquesta època (1864-69) són altres obres com el Ramon Llull, de gran format, que fa per a l’Ajuntament de Palma. En aquests anys l’artista passa de temes de figura única (Caïn, Abel, Adam, Eva, Ariadna, etc.) a composicions complexes, de nombroses figures, fons profunds i perspectives àmplies. Fa ús d’una paleta de tons foscos i encarnadures clares, que tracta amb potents jocs de clarobscur. Els seus treballs posen de manifest la influència classicista del seu mestre, Faust Morell.


Viatge a Paris i Londres (1869-71)

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868. Resulta elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Pren possessió del càrrec el gener del 1869 i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i visitar Paris. Allà treballa al taller de gravat de Jules Cheret, assisteix a concerts, òperes, exposicions de pintura, visita museus i és testimoni de l’admiració que aixeca a Paris la exhibició de “La vicaría”, de Marià Fortuny, a la Galeria Goupil, de la Plaça de l’Òpera, el març del 1870. L’agost d’aquest any marxa a Londres per realitzar el mascaró de proa del vapor “Lulio”, que es conserva al Museu de Mallorca. A finals de gener del 1871 torna a Mallorca a bord del•”Lulio”.


Jove maduresa (1871-81)

De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica” de l’escola de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1878 es crea l’Escola de Belles Arts de Palma i el 1879 n’és nomenat director. El novembre del 1873 contreu matrimoni amb Concepció Ribas Oliver.

Poc després d’arribar de Londres rep un encàrrec important, en el qual treballa entre 1871 i 1874. Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir en el lloc de l’antiga capella. Pinta les al•legories de la pintura, la música, la salut i el treball, els quadres “Defensa de Valldemossa pel Capità Gual Desmur”, “La impremta de Nicolau Calafat”, “Ramon Llull a l’escola de llengües de Miramar” i “El rei Martí lliura als cartoixos les claus del palau del rei Sanç”. A més fa la gran pintura que guarneix el sòtil de la sala.

De la mà de la seva envejable pamfilia i gràcies a la seva destacada habilitat, s’interessa per tots els temes i totes les tècniques. Són d’aquesta etapa quatre obres rellevants:

- “Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure” (1873 ca.) Excel•leix per la seva modernitat. La figura humana hi apareix lliure de convencionalismes, se situa en el camp, al ras, i és il•luminada directament per la llum del sol. L’ambient és ple de llum i colors purs.
- “Assalt a l’harem” (1876/77) és una obra de concepció efectista i vigorosa, en la qual l’artista posa de manifest la seva preferència pel detallisme, l’exotisme, la perfecció dels acabats i la manifestació de sentiments de por, temor, horror, odi, etc., que envolta d’un clima intens d’erotisme i voluptuositat.
- “El Molinar de Palma el 1878 núm. 1”(1878) és una sorprenent marina on es crea un intens efecte de llum. La tela, no coneguda fins fa poc, va ser catalogada el 2005.
- “Arribada de Carles V a Mallorca” (1879) és una tela monumental. Es conserva al distribuïdor superior de l’escala central de la seu del Consell Insular de Mallorca.


La sala de ball del Cercle Mallorquí (1882-84)

Actualment és la sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. El 1990 va ser declarada monument històrico-artístic. El 1993 va ser objecte d’una acurada restauració, dirigida per José Maria Pardo Falcón, que li restituí l’esplendor original.

Anckermann va realitzar tota la decoració de la sala i, a més, va fer amb la pròpia mà 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central del sostre, representa el paradís de la bellesa, el bé, la joia, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme, l’autoritarisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat.

La realització d’aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca d’aquell temps.


Anys de plenitud (1884-1990)

La posició del pintor li permet de poder triar els encàrrecs que més li interessen i de fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions artístiques i professionals. En aquest marc fa els quatre treballs que citam.

- Per al Paranimf de la Universitat de Barcelona pinta “Els Consellers de Barcelona es presenten al rei Alfons V” (1884).
- Atenent l’encàrrec de Joan Burgues Safortesa fa “El davallament de la Creu” (1886) per a la capella de Sant Jeroni de la Seu.
- També fa un obra singular, de gran format, “César davant el bust d’Alexandre” (1896).
- Per concurs guanya l’encàrrec de fer per al Cercle Mallorquí l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme, moviment i força.

En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust. Fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

Quatre treballs de paisatge mereixen amb escreix ser citats aquí:

- “Paisatge dedicat a Rafel Ribas” (1887) és l’obsequi de noces del pintor al cosí de la seva esposa, el metge Rafel Ribas Sampol. És una obra de taller, que representa una platja amb gent. La seva concepció i execució és propera a les solucions d’Eugene Boudin. Hi assatja de fer una pintura de pinzellada solta i empastada.
- “Marina” (1888), obra dedicada a P.S.M. Puigserver, és un exponent dels anhels romàntics de l’artista.
- “Rentadores a Son Mas” (1890) és una composició plena de llum, feta amb el preciosisme d’un Messonier.
- “Torrent amb el Teix al fons” (1900) és un exponent dels canvis vers una pinzellada més solta, abreujada i lleugerament empastada, que tendeix a cercar la impressió.


Darrers anys (1901-07)

La presència a Mallorca del pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques i les de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de Mallorca amb les noves tendències plàstiques que s’havien desplegat a Europa i havien donat lloc als corrents post-impressionistes, simbolistes i modernistes.

En el marc d’aquestes circumstàncies, Anckermann fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta, adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela, com ara a la tela “El Teix (1901). Presta més atenció a les escenes de la vida quotidiana preses del natural.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols, marquès de Ca la Torre, la decoració del menjador de Son Vida. Consta de 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista hi prescindeix d’elements simbòlics, al•legòrics i historicistes. El seu discurs, en aquest cas, és de lectura senzilla i comprensió immediata.

El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra culminant que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents i colpidors a partir d’elements quotidians, com ara les veles d’uns vaixells de pesca hissades perquè s’eixuguin, el fum d’una fàbrica de pells adobades, un vaixell de vapor a l’horitzó, els reflexos de l’aigua embassada a la platja entre les algues, la mare amb un nadó als braços, al•lots i al•lotes que juguen i pescadors que feinegen.

A finals del 1906 es presenta al concurs convocat pel Restaurant Alhambra (després Hotel Príncep Alfons i Hotel Alfons) per adquirir quatre teles de tema àrab. Hi presenta en esbós una acotació de la tela “Assalt a l’harem”. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.


OBSERVACIÓ GENERAL

En termes pictòrics Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició, sempre limitadora i reductora. La seva característica més destacada consisteix en l’eclecticisme, que es manifesta en una producció que abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva pamfilia natural el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. La seva obra, consegüentment, combina realisme, historicisme, costumisme, exotisme, detallisme, temes galants, decorativisme, preciosisme, orientalisme, monumentalisme, plenairisme, mitologisme, etc. Val a dir que el seu eclecticisme està amarat del més bell romanticisme de l’època.

Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respon als valors de l’Acadèmia de San Fernando.

Entre 1875 i 1880 produeix una sèrie d’obres que palesen que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. Per citar un exemple direm que la seva tela dedicada a Mercuri, titulada “Mercuri contemporani” (1876), recull la llarga tradició històrica i filosòfica del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un grat context quotidià.

Quan convé, fa ús d’un llenguatge plàstic molt diferent al del Mercuri. Si analitzam la tela que titula “Porta àrab” (1876), veurem com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, com era la orientalista, que tenia un extraordinari èxit de públic. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i altres motius de vidre, metall, bijuteria o similars, representacions de runes, detallisme dels relleus de les edificacions, policromies dels arabescos i altres, li permeten de crear un món, adesiara imaginari, que dóna aixopluc a escenes riques en erotisme i voluptuositat, com és ara “Assalt a l’harem” (1877), de la qual faria a més de l’original diverses rèpliques gairebé idèntiques.

També és important la sèrie d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular de Mallorca, o “Dama llegint” (1887), de la qual han parlat recentment els mitjans de comunicació. La tècnica que feia servir en aquests casos era molt similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplicava veladures en àmplies zones de l’obra, treballada en general amb pintura molt diluïda i empastos limitats a les zones de llum.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’aplica a experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Les seves teles de paisatge experimenten canvis a partir de la segona meitat de la dècada del 1870/79, amb els temes pintats a l’aire lliure (plen air), per bé que en aquesta temàtica mantén una tècnica majoritàriament ancorada en els principis de la tradició acadèmica, basats en el clarobscurisme i en l’ús de les valadures habituals del període romàntic.

A partir del 1885, pel que fa al paisatge, no es manté del tot impermeable a la influència del corrent modernista que es manifesta de manera tímida i ocasional en treballs seus, amb un tema reiterat, com és el del Molinar.

En el tractament del paisatge, en alguns casos, fa de l’esbós la tècnica expressiva predominant, com a “La font del Racó” (1902), de Sa Nostra, i a “Molinar amb gent” (1905 ca.), del Consell Insular de Mallorca.


JOAN O’NEILLE

D’ascendència irlandesa i condició aristocràtica, va ser un pintor especialitzat en el gènere del paisatge. També va ser un teòric del gènere, fet que el va dur a publicar “Tratado de paisaje” (1862), compendi de normes i instruccions per facilitar la pràctica de la pintura de paisatge.

És deixeble de Salvador Torres i Bartomeu Sureda i assisteix durant un mes a les classes de pintura d’Agustí Buades. Probablement rep de Bartomeu Sureda les primeres instruccions sobre la pràctica de la pintura de paisatge.

Els seus primers treballs coneguts, del 1855, són paisatges a l’aquarel•la. A finals d’aquesta mateixa dècada apareixen els treballs a l’oli.

La seva obra s’emmarca dins el naturalisme classicista, amb preferència pel paisatge de muntanya grandiós i panoràmic. Al llarg del 1870 la seva obra reflecteix la influència del plenairisme, que practica amb Ribas i Anckermann. Per invitació seva visita l’illa durant la primavera de 1874 Aureliano de Beruete. El gener del 1877 visiten Mallorca Aureliano de Beruete i el seu mestre Carlos de Haes, que prenen contacte amb el paisatge de Mallorca, comparteixen experiències amb O’Neille, Ribas i Anckermann i eleven el prestigi del paisatge entre els pintors i els compradors de pintura.

Tot amb tot, les noves concepcions paisatgístiques no convencen O’Neille, que a la dècada del 1880/89 reprèn la línia naturalista anterior, de colorit limitat, factura academicista i gran tecnicisme.

Les seves posicions polèmiques i intransigents amb la pintura innovadora, el duen a mantenir controvèrsies acalorades. Entre elles la que va mantenir a través de la premsa amb el crític Miguel Sarmiento amb relació a la pintura d’Antoni Gelabert.

Problemes de salut relacionats amb la vista i l’artrosi redueixen la producció del pintor a partir del 1903. Obligat a vendre el patrimoni: Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut), arriba als darrers dies en una situació econòmica precària.


RELACIONS ENTRE ANCKERMANN I O’NEILLE

O’Neille, el 1858, va ser elegit secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts i ho va ser fins a la seva mort. Com a secretari de l’Acadèmia, i posteriorment com a professor de l’Escola de Belles Arts, va mantenir contactes freqüents amb els alumnes. Sobretot, amb Antoni Ribas i Ricard Anckermann.

Va sentir admiració i respecte per Ricard Anckermann des de l’època en la qual aquest era un estudiant brillant de l’escola de l’Acadèmia. Consta que va tenir interès a conèixer-lo i que quan li varen presentar, va sentir una gran alegria. Sempre que va estar al seu abast, O’Neille el va ajudar. En aquest sentit va donar suport a la convocatòria el 1871 de l’oposició per a ocupar la plaça de professor de l’assignatura de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica”. Consta que va animar Anckermann perquè s’hi presentés i que al llarg dels exercicis de l’oposició va mantenir sempre el seu suport en favor de la candidatura del jove pintor.

O’Neille juntament amb Ribas i Anckermann va practicar la pintura a l’aire lliure en els paisatges muntanyosos de l’illa en la dècada del 1870/79. D’aquesta col•laboració en varen sortir obres dels tres pintors amb notables similituds estilístiques, cromàtiques i tècniques.

Ricard Anckermann en promoure la creació del Foment de la Pintura, proposa O’Neille com a secretari de la societat, càrrec que ocupa fins a la fusió del “Foment” amb el “Saló Beethoven” per donar pas (1904) al Cercle de Belles Arts.

La relació entre els dos personatges es manté sense interrupcions. Per bé que O’Neille s’entén millor amb Ribas que amb Anckermann, en aquest sempre hi troba una actitud de respecte, que ell aprecia molt, possiblement més que l’afecte de Ribas. En els darrers mesos de vida, envia a Anckermann notes en sol•licitud d’ajut econòmic, que reitera amb explicacions corprenedores.

Amb motiu de la mort d’Anckermann, O’Neille publica a “La Almudaina” un llarg article necrològic, d’uns 16.000 passos, en el qual posa de manifest la seva admiració per l’artista i el desig de ser considerat, aleshores i en el futur, mestre i amic seu. L’escrit es publica el 4-IV-1907. Tretze dies més tard mor Joan O’Neille.


CONCLUSIÓ

Amb motiu del primer centenari de la mort de Ricard Anckermann i de Joan O’Neille és just que l’Acadèmia de Belles Arts recordi els dos mestres, la transcendència de la seva obra i la influència que, en distinta mesura i de manera diferent, han exercit sobre les generacions posteriors de pintors i afeccionats a la pintura.


Bibliografia

ENCICLOPEDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS. “Ricard Anckermann Riera”, V. 1, pàg. 44-78, Promomallorca, Palma, 1996

ALENYÀ FUSTER, MIQUEL. “Ricard Anckermann i la música”, II Jornades Musicals Capvuitada de Pasqua, Comunicacions, pàg. 181-188, Fundació ACA, Palma, 1996

PARLAMENT ILLES BALEARS (Editor). “La sala de les Cariàtides”, 134 pàg., Palma, 1994

PARDO FALCÓN, JOSÉ M. “La Sala de les Cariàtides”, a Parlament-1994

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Juan O’Neille, 1828-1907”, Catàleg exposició a Ses Voltes, Palma, 1994

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Tratado de paisaje”, Apèndix, Ajuntament. Palma-1994.

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Ricard Anckermann 1842-1907”, Catàleg, exposició Casal Solleric, 128 pàg., Palma, 1991

BENNÀSSAR COLL, BERNAT. “Pintura de paisaje en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XIX. Ricardo Anckermann”, MAYURQA, núm. 21, Palma, 1987

GALERIA BEARN (Editor). “Exposició-homenatge a Ricard Anckermann”, Catàleg, 20 pàg., Palma, 1979

PONS, MIQUEL. “Imatge de Ricard Anckermann”, a Galeria Bearn-1979.

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma, 1907

Centenari de Ricard Anckermann (2007)

El 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. La seva vàlua com a pintor i la transcendència que va tenir el seu mestratge, fan obligat recordar-lo en el centenari del seu traspàs, com ho ha fet recentment la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.

Anckermann era nét de Karl Angermann, de Leipzig (Alemanya), mestre armer del regiment suís de Yam, que el 1796 és destinat a Mallorca. Aquí es casa (1797) amb Joana Maria Font Miserol. Del matrimoni neix un fill, Jordi Angermann, mestre armer del Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor. Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i amplia coneixements (1862-65) amb Faust Morell Orlandis (1821-1880). Als 24 anys rep el primer encàrrec important. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada, li encarrega tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats: Dalmau II, Dalmau III i Albertí Dameto. També és d’aquesta època el Ramon Llull de gran format que fa per a l’Ajuntament de Palma.

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868 i és elegit regidor de Palma. Pren possessió del càrrec el gener (1869) i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i se’n va a Paris. De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural” de l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts. Poc després Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir.

Entre 1882 i 1884 treballa en la decoració de la sala de ball del Cercle Mallorquí, actualment sala de l’hemicicle del Parlament. Dirigeix els treballs i fa 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central, representa el paradís de la bellesa, el bé, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat. Aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca del seu temps. La seva posició li permet triar els encàrrecs que més li interessen i fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions. Fa una gran tela per al Paranimf de la Universitat de Barcelona, pinta (1886) “El davallament de la Creu” per a la Seu i per concurs guanya l’encàrrec del Cercle Mallorquí per fer l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme i moviment. En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust i fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

En els primers anys del segle XX, la presència a Mallorca de William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de l’illa amb les noves tendències plàstiques post-impressionistes, simbolistes i modernistes. Anckermann, d’esperit obert i lúcid, fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta i adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols la decoració del menjador de Son Vida. Són 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista prescindeix aquí d’elements simbòlics. El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents a partir d’elements quotidians. A finals del 1906 es presenta al concurs del Restaurant Alhambra per adquirir quatre teles de tema àrab. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.

Des el punt de vista pictòric Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició. La seva característica més destacada és l’eclecticisme. La seva producció abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva envejable panfilia el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respecta els valors de l’Acadèmia de San Fernando. Les obres demostren que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. La tela que dedicada a Mercuri (“Mercuri contemporani”, 1876), recull la llarga tradició del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un plaent context quotidià.

També fa ús d’altres llenguatges plàstics. A la tela “Porta àrab” (1876), es veu com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, la orientalista. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i fermalls de vidre, metall i bijuteria, representacions de runes, relleus detallats de les edificacions, policromies dels arabescos i altres elements, li permeten de crear un món imaginari que dóna aixopluc a escenes que respiren erotisme i voluptuositat.

És important la sèrie que fa d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular, o “Dama llegint” (1887), excel•lent tela de format reduït. La tècnica que usa en aquests casos és similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplica veladures en àmplies zones de l’obra, que treballa en general amb pintura diluïda i limita els empasts a les zones il•luminades.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’agrada d’experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Aquests havien mostrat canvis primerencs, a partir del 1873, amb temes pintats a l’aire lliure, per bé que en aquesta temàtica manté una tècnica fidel als principis acadèmics. A partir del 1895 el seu interès per les aportacions del corrent modernista es manifesta en els seus treballs, amb el Molinar com a motiu principal.

Associació Siloé (2007)

Creu Roja ha acordat concedir enguany per primera vegada, en el marc de la Festa del Voluntariat, una distinció no adreçada als seus voluntaris, socis i col·laboradors. El Comitè de Direcció de Creu Roja a les Balears ha acordat concedir aquesta distinció a l’Associació Siloé.

Va ser creada el 12 de juliol de 1994 per iniciativa de Llorenç Tous Massanet, prevere, escripturista, teòleg, professor, pedagog i traballadior esforçat en l’àmbit de la marginació social profunda del 1979 ençà.

Soloé té 15 usuaris i dos centres d’acollida. Combina equilibradament ajuts d’institucions públiques, d’institucions privades i de particulars. Hi treballen 14 professionals i 10 persones voluntàries. Té una llista d’espera de 22 sol·licituds. Constitueix un exemple emblemàtic del fet que un recurs social petit, sense economies d’escala, pot ser un referent d’eficàcia. Destaca la modèstia amb la qual treballa: no cerca ser noticia, no li agrada la notorietat. Treballa amb silenci, sense enrenous i amb una proverbial discreció.

S’ocupa de persones en situació de marginació severa, sense família i amb poques o nules possibilitats de reinserció social. Val a dir que el seu treball està dedicat a una tasca gens lluïda, poc agraïda i de molt escàs reconeixement.

Per la seva modèstia i discreció, per la seva eficàcia i encert, per la qualitat de la seva gestió, pel buit que omple a la nostra societat, pels seus 12 anys de feina ininterrompuda, pel seu esperit de servei finalista i pel valor exemplar del seu model de gestió,

Creu Roja atorga a l’Associació Siloé, en prova de simpatia i reconeixement, la medalla de plata de la institució, que recull Llorenç Tous Massanet.

Palma, 26-I-2007

La cultura del gaudi (1998)

Vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements instrumentals per a la vida productiva que al desenvolupament de la capacitat de pensar i, sobretot, no presta gaire atenció al desenvolupament de les capacitats de gaudir. Han contribuït a fer que les coses siguin així dos corrents dominants en el curs de la història occidental: la tradicional doctrina racionalista i la mitificació secular de l’ascetisme.

La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.

D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.

Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.

Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.

Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.

Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll

Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.

Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998

La cultura, necessitat social (1997)


Vivim en una societat atabalada per les presses, les urgències i les precipitacions. Hi ha una enorme desproporció entre allò que es vol fer i allò que es pot fer. Els móns del treball, l’empresa, l’administració pública i les relacions interpersonals són víctimes d’aquest parany col.lectiu de ritmes trepidants i curses rapidíssimes. Tot plegat, es primen les coses urgents sobre les importants, fer coses sobre pensar-les, desfer i refer sobre afegir i millorar. Probablement, estam massa condicionats per una organització de la producció inspirada en la quantitat de les grans economies d’escala (produir moltíssimes coses iguals), esperonada per la competitivitat en l’àmbit de les aparences (el client té poca memòria i pren les decisions per impuls) i aclaparada per l’obsessió del curt termini.

La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.

En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les preses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren les diverses manifestacions de la cultura com a esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.

La desmobilització cultural de la societat, des de molts punts de vista, constitueix un dels problemes més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.

Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.

La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.

Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures.

Solament una societat capaç de gaudir, que de fet gaudeixi molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit profund de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.

La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre l’afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 40, diumenge 14 de setembre de 1997

Informe econòmic i social. Nota històrica

El mes de febrer del 1969, Carles Blanes Nouvilas, aleshores director general de Sa Nostra, va convocar al seu despatx, separadament, quatre professionals de les illes als quals va exposar el propòsit de Sa Nostra de publicar un informe anual sobre l’economia de les Balears. Els va demanar el seu parer sobre el projecte i la seva disposició a col·laborar-hi. Tots coincidiren a valorar l’oportunitat de l’informe, a manifestar la seva opinió positiva sobre la viabilitat del projecte i a oferir la seva col·laboració. Atès això, els va encomanar la realització de quatre capítols que varen integrar el primer informe, referit a l’any 1968. L’economista Pere Costa Porto es va encarregar del capítol de comerç i balança comercial, Jaume Galmès Tous va fer el d’agricultura, Andreu Casasnovas va realitzar el de turisme i Miquel Alenyà va elaborar el d’indústria. L’informe va tenir una extensió de 36 pàgines amb quadres i il·lustracions, i es va publicar com a annex previ de la Memòria anual del 1968 de Sa Nostra.

La bona acollida de l’informe va permetre que el projecte tingués continuïtat i s’ampliés l’any següent amb la incorporació de tres nous autors: Vicenç Rotger Rabassa (indústria), Joan Jaume (ramaderia) i el Centre d’Iniciatives i Turisme d’Eivissa i Formentera (turisme a Eivissa i Formentera). Així, l’informe del 1969, que es va publicar sota el títol de “Conjuntura econòmica de les Balears”, va constar de 47 pàgines, amb quadres i il·lustracions.

Basant-se en dos anys d’experiència, l’informe del 1970, que es va enriquir amb la incorporació de dos nous autors, Alonso Ramallo Massanet i Víctor Garau Jaulin du Seutre, va fer una anàlisi més detallada i exhaustiva de l’evolució econòmica balear. Consegüentment, es va ampliar la seva extensió, que va passar a ocupar 85 pàgines, amb quadres, il·lustracions i gràfics. L’informe del 1971, en la línia de l’any anterior, va comptar amb la col·laboració com a autor de l’economista Carles Cuéllar Vega.

Els informes dels anys 1972 i 1973, que es varen publicar sota el títol d’”Informe econòmic”, varen incorporar sengles apartats dedicats a l’anàlisi de l’evolució econòmica de les Balears, tot deixant definit l’índex bàsic que l’obra va mantenir durant 26 anys (1972-97).

A partir del 1974, en col·laboració amb Banca Catalana (1974-97) i Banc Industrial de Catalunya (1975-84), l’informe es va editar separadament, sota el títol d’”Evolució econòmica. Les Balears”, tot iniciant una segona etapa d’estabilitat, que es va consolidar a l’edició del 1989 i següents i es va refermar definitivament a l’edició del 1996, publicada sota el títol d’ ”Evolució econòmica de les Illes Balears”. Al llarg d’aquests anys es varen incorporar al grup d’autors Paulí Buchens Adrover, Antoni Campins Colom, Catalina Mercè Amer Riera, Guillem López Casasnovas, Joan Mestre Ramis, Bernat Salvà Alloza, Àngel Barahona Bibiloni, Antoni Sastre Albertí, Francesc Sastre Albertí i Magí Antich Salas, per citar només aquells que, per raons diverses, no figuren a la relació d’autors de l’edició d’enguany.

Prenent com a base trenta anys d’experiència i sota un nou títol, “Informe econòmic i social de les Illes Balears”, l’informe anual del 1998 es presenta renovat i engrandit, atenent els canvis i l’ampliació de la demanda d’informació dels agents socials de les illes. En aquest sentit, hem incorporat als tradicionals capítols d’economia tres nous apartats: un està dedicat al medi ambient, un altre analitza diversos vessants de la realitat social i un tercer s’ocupa de fer una aproximació al balanç anual de l’art i la cultura.

D’altra banda, dins l’apartat d’economia presentem tres epígrafs dedicats a l’anàlisi monogràfica i individualitzada de l’evolució econòmica de Menorca, d’Eivissa i Formentera i de Mallorca. D’aquesta manera donem compliment a un objectiu llargament desitjat, al qual hem dedicat temps i esforços de preparació durant tres anys. Sobre la base de la feina feta, avui ens és possible presentar una anàlisi prou extensa, qualificada i detallada, per bé que millorable, del comportament econòmic específic de cada un dels tres conjunts insulars de les Balears.

Volem fer constar el nostre agraïment als autors que s’han incorporat amb tasques noves a l’edició d’enguany, als autors d’anys anteriors, al Gabinet d’Estudis Socials i Econòmics, a Di7 Comunicació, a l’eficaç Servei d’assessorament lingüístic que en ha donat Àngels Álvarez Garí i a tos els col·laboradors. També volen fer constar el nostre agraïment per la seva col·laboració, a les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera i de Menorca.

Amb el suport d’autors i col·laboradors ens ha estat possible diversificar i ampliar el treball amb desig de contribuir al proveïment de la informació global que la societat de les illes necessita en el marc del seu procés d’avenç i de superació.


Palma, 29 de novembre del 1999

(Nota: el present text reprodueix la presentació de l'Informe econòmic i social de les Illes Balears de 1998)

Desacceleració econòmica (11-II-2008)

El marc d’incerteses que planen sobre l’economia dels països capdavanters (EUA i Europa), s’ha vist reforçat en el curs de la setmana passada (4-10 febrer), arran de la publicació de noves dades que apunten vers una possible recessió als EUA i una desacceleració del creixement a Europa i a la resta del món. Val a dir que l’epicentre del problema general no és a la UE, sinó a l’economia nord-americana, on el consens dels dos grans partits polítics en matèria econòmica, la recent reducció en 125 punts bàsics de la taxa d’interès d’intervenció de la Fed i les mesures fiscals i pressupostàries en tràmit, no han aconseguit de moment reduir els temors d’una possible recessió. En el curs de la setmana, s’ha sabut que l’índex d’activitat dels sector dels serveis va presentar el gener una baixa considerable, de 12 punts percentuals (passà de 53,9 el desembre a 41,9 el gener). Aquest fet, i els resultats poc afalagadors que van publicant les entitats financeres, fan que molts sospitin que les mesures adoptades, tot i ésser adequades i suficients, s’han acordat massa tard per evitar una recessió que, si es presenta pot ser suau i de curta durada.

Pel que fa a l’economia espanyola s’han publicat quatre dades rellevants. L’índex general de producció industrial (IPI) caigué el desembre un 2,4%, l’índex de gestió de compres dels sectors productius (PMI) es reduí 4,4 punts percentuals (passà de 50,7 el desembre a 46,3 el gener), l’índex de confiança dels consumidors baixà el gener un 1,4% (el desembre caigué un 5,0%) i les dades sobre l’atur ens han informat que el gener hi havia 132 mil desocupats més que el desembre. L’acumulació de les dades indicades i d’altres han fet que la volatilitat dels mercats financers augmentés i les oscil•lacions de les cotitzacions borsàries donessin lloc el dimarts dia 5 a una caiguda del 5,2%.

Un caire més positiu han tingut les noves referents a les Illes. L’atur del gener, mesurat sobre el del mateix mes de l’any anterior, augmentà un 7,8%, per sota de la mitjana estatal (8,6%). Mirant l’atur del gener sobre el del mes anterior, s’observa un increment d’un 1,03%, molt inferior al mitjà estatal (6,2%). D’altra part, les afiliacions a la Seguretat Social augmenten a una taxa del 2,6% i situen el total de persones cotitzants en 411 mil. A les expectatives moderadament confiades del sector de l’hostaleria i del turisme, contrastades a Fitur i fetes públiques arran de la seva clausura (3 febrer), s’han afegit les previsions dels constructors i dels promotors amb motiu de la jornada organitzada per Talasso Patrimonis i Sa Nostra el passat dia 7. Constructors i promotors han manifestat que el sector de l’edificació i les obres públiques creixerà el 2008, per bé que ho farà a un ritme situat entre un 1% i un 1,5%. Això és, creixerà a un ritme igual a la meitat o a un terç de l’aconseguit el 2007 (3,0%). Val a dir finalment, que entre les noves positives, es constata que els agents econòmics implicats, valoren positivament les mesures d’inversió de 1.000 milions d’euros anunciades pel Govern.

En suma, els temors de desacceleració del creixement a l’eurozona i, dins d’aquesta, a Espanya i a les Balears, són més grans ara que fa unes setmanes. Tot amb tot, les previsions dels dos sectors centrals de l’economia de les Balears són encara positives.


MA


Article escrit el dilluns 13-II-2008

L'Obra Social de Sa Nostra (2004)

Cronologia bàsica

1882 La Caixa de Balears és creada com a entitat financera destinada a la lluita contra la usura, al foment de l’estalvi i a l’assistència social.

1883 L’entitat inicia, el 12 de febrer, l’activitat d’estalvi. El dia 1 de març el Mont de Pietat formalitza el primer préstec a baix interès. En acabar l’any, el nombre de préstecs del Mont de Pietat s’eleva a 2.621.

1884 S’acorden les primeres accions de caràcter benèfic: es dispensen del pagament d’interessos tots els préstecs constituïts amb garantia de béns de primera necessitat (mantes, matalassos, abrics, etc.). Decisions similars s’apliquen en anys posteriors.

1885 S’acorda reduir la taxa d’interès dels préstecs del Mont de Pietat del 8% al 6%. Arran de l’explosió del revellí de Sant Ferran, s’acorda la cancel•lació dels préstecs de les víctimes i el lliurament de donatius a les seves famílies per un import de 1.163,09 PTA.

1887 S’acorda reduir la taxa d’interès dels préstecs del Mont de Pietat del 6% al 5%.

1900 En acabar l’any, el nombre de préstecs del Mont de Pietat s’eleva a 14.582.

1918 El concepte de beneficència dóna pas al d’obra social. En aquest marc s’acorda la construcció de cases barates per a famílies treballadores amb recursos escassos.

1920 Es fa el primer lliurament de cases barates a famílies humils.

1925 S’acorda constituir un fons per a l’adquisició d’una finca destinada a colònies d’estiu per a fills de famílies amb pocs recursos.

1928 Es convoca un certamen literari dotat amb 500 PTA.

1927 Es concedeixen les primeres pensions a ancians acollits a la casa de les Germanetes dels pobres, de Palma.

1929 S’adquireix Can Tàpera (3 de maig) a John Stuart Ellis, Antònia i Andreu March Rila i Joan i Margalida March Martorell. Es contracte amb el mestre d’obres Josep Porcel Galán la realització de les obres d’adequació per poder-hi fer colònies escolars d’estiu.

1930 Primeres colònies escolars d’estiu a Can Tàpera.

1936 El centre de Can Tàpera es requisat per a usos militars.

1936-39 S’incrementen les dotacions de l’Obra Social per tal d’atendre situacions de necessitat i de desemparament de famílies sense recursos afectades per la Guerra Civil.

1944 S’inaugura el centre escolar de Can Domenge per atendre les necessitats d’una barriada perifèrica emergent sense dotacions educatives. Acomplida la seva missió, el centre es tanca el 1998.

1947 Té lloc a Can Tàpera un curset de formació per a professors de primària. Es reprenen les activitats d’aquests centre, després de la seva ocupació forçosa per a la prestació de serveis militars d’observació aèria (1936-1947).

1948 Finalitza la construcció de 45 cases per a obrers a Can Domenge i se’n fa el lliurament. El mes de maig s’imparteix a Can Tàpera un curs de formació social, al qual participen 24 obrers de diferents fàbriques. S’acorda (16 d’agost) iniciar la construció a Can Tàpera d’una capella, una sala d’actes i diversos annexos. Posteriorment (2 de novembre) s’acorda la realització de la totalitat de les obres d’ampliació de Can Tàpera previstes en el projecte de l’arquitecte Josep d’Olesa..

1949 Inici de les obres d’ampliació de Can Tàpera.

1951 Acabades les obres d’ampliació de Can Tàpera, s’hi inaugura la Casa de la Sagrada Família, destinada a formació social. La gestió del centre es cedeix a precari a la Mitra Diocesana de Mallorca (17-III-1951), per bé que Sa Nostra es reserva els drets d’ús per a la realització d’activitats escolars i per a serveis de formació destinats a empleats i impositors. Es reprenen les colònies escolars d’estiu. S’atorguen 10 pensions a ancians acollits al centre de les Germanetes dels pobres. Des del 1927, el nombre de pensions atorgades a ancians sense recursos s’eleva a 511.

1955 S’amplia el centre escolar de Can Domenge amb la incorporació d’una nova aula. El centre imparteix ensenyament reglat i té servei d’infermeria.

1957 Finalitza la construcció de 23 habitatges per a obrers a La Soledat i se’n fa el lliurament. Es commemora el 75è aniversari de l’entitat amb diversos actes culturals.

1960 Es commemora el 25è aniversari de la inauguració de l’oficina de Pollença amb diversos actes culturals i amb la convocatòria d’un concurs literari.

1961 Es manté l’activitat del Mont de Pietat, que a la fi de l’any comptabilitza 7.478 préstecs en vigor.

1967 Inici de la construcció de 198 habitatges per a famílies treballadores amb recursos escassos.

1968 El mes de maig te lloc la darrera subhasta de peces de roba del Mont de Pietat, que a partir del primer de gener es limitava a acceptar com a garanties pignoraticies les peces d’or i argent.

1969 S’acorda la creació de la Residència per a Persones Grans. S’inicia la publicació anual de l’Informe econòmic i social, la primera edició del qual es dedica a l’evolució econòmica del 1968.

1970 S’estableix un acord amb la Capella Mallorquina per al foment del cant coral i la seva difusió. S’inicia la celebració anual de la Setmana Internacional de l’Orgue, que duu concerts a Palma, Ciutadella, Maó i Eivissa. L’Obra Social assumeix la gestió directa de can Tàpera. Amb data del 9 de’abril s’atorga l’escriptura de rescissió del contracte de cessió de Can Tàpera a la Mitra Diocesana.

1971 Creació a Can Tàpera d’un centre per a la formació d’al•lotes de famílies modestes.

1972 S’adquireix la finca Sa Canova, a Sa Pobla, que es destina a tasques de recerca i d’experimentació agrícola amb la col•laboració de la Conselleria i la UIB.

1973 Inauguració de la Residència de Persones Grans.

1974 Es convoca un concurs internacional de pintura amb l’objecte de difondre l’afecció a l’art i a la cultura. S’hi presenten 316 pintures i 312 aquarel•les. Es dóna suport a la publicació de l’obra El poeta i la mina, de Guillem d’Efak, que s’edita a Manacor en el marc de la col•lecció que posteriorment adoptarà el nom d’”El Turó”.

1975 S’adjudiquen el premis del concurs internacional de pintura. S’exposen a sa Llonja les obres premiades i les seleccionades. S’edita un catàleg il•lustrat de totes les obres exposades.

1976 Inauguració de l’escoleta de Son Gotleu, destinada a donar suport a les mares treballadores amb infants amb edat pre-escolar. Acomplida la seva funció, el centre es traspassa el 2000 al col•legi de Sant Josep Obrer.

1977 Inauguració del Museu del molí d’en Gaspar a Llucmajor.

1978 Inauguració de la Sala de Cultura de Maó.

1979 L’Obra Social obté la dotació d’una plaça de responsable de gestió amb dedicació permanent. Publicació de l’obra Aligi Sassu. Obras gráficas 1929-1979.

1980 S’inicien les activitats del cine-club “Sa Nostra” a Can Domenge amb la projecció de la pel•lícula Pascual Duarte. S’organitza un homenatge a Papeles de Son Armadams. Es comença a publicar la traducció de Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador.

1981 Inauguració de la Sala de Cultura d’Eivissa.

1982 Es commemora el primer centenari de l’entitat amb nombroses activitats culturals i socials i amb l’edició del llibre Cent anys d’Història de les Balears. El Museu Regional d’Artà es trasllada a l’espai situat sobre el local de l’oficina de “Sa Nostra”.

1984 L’Obra Social assumeix la gestió del concert anual del Torrent de Pareis, creat per Josep Coll Bardolet el 1964. Inauguració del Club Social de Persones Grans de Son Gotleu.

1985 L’adquisició de Son Ferrer permet ampliar fins a 17 ha el pinar de Can Tàpera. S’assumeix la titularitat i la continuïtat de la col•lecció de llibres de poesia en català, creada a Manacor el 1971, a la qual es dóna el nom “El Turó”.

1986 Publicació de les obres completes de Marià Villangómez. Exposició d’homenatge al pintor Miquel Llabrés (1930-1983) a Sa Llonja i edició d’un catàleg il•lustrat, amb text de Miquel Pons.

1988 Inauguració de la Sala de Cultura de Ciutadella.

1989 Inauguració del Centre de Cultura de Palma. Publicació de l’obra Pintura a “Sa Nostra”. Del Renaixement al Postimpressionisme.

1990 Exposició antològica d’Eduard Micus al Centre de Cultura. Amb la projecció de Sa fosca s’inicien les sessions de cinema de filmoteca al Centre de Cultura.

1991 El Centre de Cultura dedica una exposició al pintor Antoni Ribas (1845-1911) i edita un catàleg amb l’anàlisi de la seva obra.

1992 Creació de la Camerata “Sa Nostra”. Exposició al Centre de Cultura dedicada al pintor Pere Blanes Viale (1878-1926).

1993 Obertura de la Sala de Cultura de Formentera. Exposició al Centre de Cultura de 35 fotografies de William Henry Fox Talbot.

1994 Inici de les activitats d’educació ambiental a Can Tàpera. Exposició al Centre de Cultura dedicada a natures mortes del xvii i xviii sota el títol de “Natura en repòs”. Inici de la publicació periòdica Temps Moderns, dedicada al cinema.

1995 Conveni de col•laboració amb el Consell de Mallorca i l’Ajuntament d’Inca per a la realització d’activitats culturals i exposicions de pintura a Sa Quartera. Inici de les activitats d’educació ambiental a Sa Canova. Creació del Servei de Dinamització Cultural a la Part Forana de Mallorca, que va permetre que s’ampliàs progressivament el nombre d’activitats. Comença la publicació dels informes trimestrals de conjuntura econòmica de les Illes.

1996 i Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris, dotada amb 6 milions de PTA. Creació dels premis Miquel Àngel Riera de novel•la i poesia. La Sala de Cultura de Formentera es trasllada a un nou espai. Jornades “L’educació ambiental a l’escola, al treball i al carrer” a Can Tàpera.

1997 La ii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris atorga 21 ajuts per un import total de 30 milions de PTA. Primera convocatòria dels premis Miquel Àngel Riera de poesia i novela. Es crea el premi d’investigació “Sa Nostra”. Exposició de Domenico Gnoli al Centre de Cultura. Seminari internacional “Desenvolupament sostenible: entre la realitat i la utopia” a Can Tàpera.

1998 La iii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 59 ajuts, que sumen 55 milions de PTA. Exposició de Wifredo Lam al Centre de Cultura.

1999 La iv Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 72 ajuts, que sumen 74 milions de PTA. Conveni amb el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor per a la realització d’activitats expositives a la Torre de ses Puntes i a la Torre dels Enagistes. Conveni amb l’Ajuntament de Sa Pobla per a la creació del Museu de Can Planes. Exposició de Kazimir Malevitx al Centre de Cultura.

2000 La v Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris atorga 103 ajuts per un import de 116 milions de PTA. Finalitza la restauració del retaule de Sant Jordi, feta per iniciativa de l’Obra Social en col•laboració amb el Bisbat de Mallorca. Concerts de la London Chamber Orquestra al Centre de Cultura. Exposició “El toro i la Mediterrània” al Centre de Cultura.

2001 La vi Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 123 ajuts per un import global de 112 milions de PTA. Es publiquen les primeres convocatòries d’ajuts per a projectes culturals i per a projectes de conservació de la biodiversitat. Exposició “El cavaller i la princesa”, dedicada al retaule de Sant Jordi de Prere Niçard, al Centre de Cultura. Es constitueix la Fundació “Sa Nostra”, que estableix la seu a Can Tàpera. A l’empara del projecte “Balears 2015” s’organitza un congrés i es realitzen unes jornades tècniques sobre el problema de l’aigua a les illes. Es crea el Centre de Recerca Econòmica (CRE), que assumeix l’elaboració de l’Informe econòmic i social. Sebastià Serra Busquets és elegit president de la Fundació, la qual inicia les seves activitats el primer de desembre.

2002 La Fundació Sa Nostra” assumeix la gestió de les activitats de l’Obra Social corresponents als àmbits de la cultura, la solidaritat i el patrimoni històric i natural. La vii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 108 ajuts per un import global de 520 mil euros. Concert de la Camerata “Sa Nostra” al Teatre Municipal de Muro amb motiu del segon centenari del naixement de Miquel Tortell. Publicació d’un catàleg raonat de l’obra d’Antoni Gelabert. Publicació de L’espai social de l’exclusió a les Balears i de Joves balears. Publicació del número 10 de la revista GEA. Quaderns de la Terra. Exposicions dedicades a Le Corbusier i al pintor Antoni Gelabert al Centre de Cultura. La Fundació adquireix el políptic, de 9 fotografies de 100x100, titulat D’amateur, de l’artista Carles Congost. Es tanca la cuina de Can Tàpera i el seu servei es traspassa a Can Domenge.

2003 Llorenç Huguet Rotger és elegit president de la Fundació a la reunió del Patronat del 21 de març, a la qual va assistir com a representant dels Patrons Miquel Oliver Nadal. Exposició de Hans Arp i Sophie Taeuber-Arp al Centre de Cultura. Exposició dedicada a Miquel Llabrés a la Sala gran del Centre de Cultura de Palma.

2004 Miquel Alenyà, primer director-gerent de la Fundació cessa per jubilació forçosa el dijous dia 11 de novembre. Això no obstant, el divendres dia 12 fa feina fins a les 15 h per tal de deixar les seves feines enllestides.



Pere Bonet Mir (“Bonet de Sant Pere”) (Palma 17 d’agost de 1917 – 18 de maig de 2002)

Cantant, compositor, arranjador musical i instrumentista. Nat al barri de Sant Pere (Palma), és el tercer fill de Damià Bonet, patró de la marina mercant, i Margalida Mir, originaris de Santanyí (Mallorca). A causa de la mort prematura del pare en un naufragi, quan té 7 anys es posa a treballar com a venedor ambulant de productes peridors com peix, ous, llet i gel. Uns anys després treballa com a grum al Club de Regates (Palma) i, més endavant, com a ajudant de cambrer a l’Hotel Mediterrani, Cafè Espanyol i Cafè Born, on comença a actuar els diumenges a la tarda amb l’Orquestra de Tomeu Maians. Alhora pren classes de guitarra. El 1938 funda amb altres músics el conjunt “Los trashumantes”. Passa, després, a Barcelona on és vocalista de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo i de l’Orquestra Gran Casino. El 1939 grava el primer disc amb la cançó “Tiroliro”. El 1942 crea el conjunt “Bonet de San Pedro y los 7 de Palma”, que aconsegueix èxits importants a Palma, Barcelona i la resta de l’Estat. D’aquesta època és la seva composició “Raskayú”, una cançó macabra que té problemes amb la censura de l’època (alguns creuen que és una sàtira del general Franco) i assoleix projecció internacional
.


El 1946 es dissol el grup i se’n va a Tànger, on actua com a solista durant 4 anys per passar després a Barcelona. El 1951 dirigeix un espectacle musical en un iot que fa voltes per la badia de Palma. El 1953 i 1954 treballa com a músic i instrumentista a diversos hotels de la cadena Melià. En els darrers anys 70 recupera la popularitat en el marc del corrent de la cançó camp o retro que es posa de moda en el país. Aleshores participa en espectacles de Sara Montiel, Paloma San Basilio i altres, intervé en diversos programes de TVE i obre un local a Palma on actua. En els anys 80 crea la banda “Swing Group Balear”, especialitzada en música de jazz. Com a compositor rep influències del jazz i del swing nord-americà que combina amb melodies d’aires mediterranis. Els seus temes preferits són l'illa i els seus indrets (Mallorca, Palma, Cala d'Or...), la natura, l’amor i la vida. Composa boleros i cançons melòdiques com “Bajo el cielo de Palma”, “Canto a Mallorca”, “Caracola”, “La vestidita de blanco”, “Carita de ángel”, etc. Com a instrumentista toca el clarinet, el saxofon, el vibràfon, la guitarra hawaiana, l’acordió i, sobretot, la guitarra espanyola. Afeccionat a la plàstica, pinta, dibuixa i exposa en diverses ocasions. Afeccionat als cigars purs i, sobretot, a fumar amb pipa, reuneix una gran col·lecció de pipes i en talla amb la pròpia mà.

Com a persona excel·leix per la seva senzillesa i gran elegància. Participa en diverses pel·lícules amb les seva música. Als 67 anys rep (1-II-1984) un homenatge dels seus companys de professió, que li dediquen un concert a l’Auditòrium de Palma. Hi participen Serrat, Tete Montoliu, Els Valldemossa, Eugenio i d’altres. El presentador és Guillem d’Efak. Catorze anys després, quan té 81 anys, rep un altre homenatge (7-XII-1998), també a l’Auditòrium de Palma, en el qual participen Els Valldemossa, Josep Guardiola, Rudy Ventura, Salomé, Xesc Fortesa, Tomeu Penya, Jaume Sureda i altres. La presentació corre a càrrec de Salvador Escamilla i Joan Frontera. El 2001 un grup d’artistes format per Luis Javaloyas, Serafí Nebot, Toni Frontiera, Jaume Sureda, Toni Morlà i altres, juntament amb el propi Pere Bonet, graven un disc amb cançons seves, que titulen “Entre amigos”. Casat amb Amèlia Molina Martín, és pare d’una filla i un fill. Mor als 85 anys.Una plaça del barri del Puig de Sant Pere, de Palma, duu el seu nom.