viernes, 9 de noviembre de 2012

Anibal Nocetti (Buenos Aires, 1875 – 18 de desembre de 1957)

Pintor i dibuixant. Estudia Dret a la Universitat de Buenos Aires i obté la llicenciatura. Tot seguit, conscient de la seva vocació, estudia dibuix i pintura a la Sociedad Estímulo de Bellas Artes, de Buenos Aires, sota el guiatge de Francisco Parisi i Reinaldo Giúdici. Fa part dels artistes joves que es troben al taller d'Alejandro Bustillo, on coneix Tito Cittadini. Amplia estudis a París, on coneix Gregorio López Naguil, Rodolfo Franco i Roberto Montenegro. Juntament amb Montenegro és un dels darrers pintors americans que s’incorporen al grup de seguidors d’Anglada que s’estableixen a Pollença durant la Primera Guerra Mundial.

No se coneix la data de la seva arribada, ni la de la seva partida. Tot amb tot, l’arriba es degué produir entre 1916 i 1917, ja que el juny de 1917 participa en l’exposició col·lectiva del saló àrab de La Veda. També participa al primer Saló de Tardor de La Veda (novembre 1917). El març de 1920 fa una exposició individual a La Veda i obté crítiques elogioses. Posteriorment exposa a Pollença. Segons la GEM marxa de l'illa el 1923, per bé que és possible que ho fes abans.

Com a dibuixant fa ús, sobretot, del llapis de carbó. Les figures omplen el paper, respiren força i transmeten naturalitat. Combinen masses denses de color amb elements que creen sensacions de lleugeresa i fragilitat. Construeix olis de concepció angladiana i execució propera a les solucions característiques de Tito Cittadini. S’agrada de pintar preferentment retrats i composicions de figura, per bé que també fa alguns paisatges i natures mortes.

La crítica del seu temps destaca les obres “Retrat de Clara Lucena” (carbó/paper) i “Autoretrat”. La primera, adquirida per Bartomeu L. Ferrà Juan, fa part de l’exposició “Pintors americans d’ahir”, que presenta la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern a Sa Llonja el 1992. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Exposa a l’Argentina. Mor a Buenos Aires als 82 anys d’edat.


Bibliografia

Josep VIVES, “Cuadros y apuntes”, La Última Hora, 29-VI-1917

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, 145-146, Palma 1981

CONSELLERIADE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS, Govern Balear, “Pintors americans d’ahir”, catàleg-llibre exposició a Sa Llonja abril-maig 1992, 68-69, Palma 1992

Francisca LLADÓ POL, “Anibal Nocetti”, ‘Artistas argentinos en Mallorca a través de la prensa’, Fundació Càtedra Iberoamericana, 45, Palma 2004

Francisca LLADÓ POL, "La figura de Hermen Anglada Camarasa como aglutinante: Tito Cittadini, Gregorio López Naguil y Anibal Nocetti", Fundació Càtedra Ibveroamericana i UIB, Palma.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 11, 372

Elmyr de Hory (Budapest, Hongria, 14 d'abril de 1906 – Eivissa, Illes Balears, 11 de desembre de 1976)

Nom artístic d’Elemér Hoffmann, pintor hongarès, imitador de l’estil de grans pintors. Neix en el si d’una família benestant d’origen jueu. Quan té 16 anys, els pares es divorcien, fet que li causa un gran trasbals. El 1924, als 18 anys, marxa a Munic (Alemanya) i es matricula a l’Akademie Heinmann, que imparteix classes de dibuix i pintura. El 1926 es trasllada a París i es matricula a la Grande Chaumiére, on és deixeble de Ferdinand Léger, amb qui estableix una gran amistat.




Elmyr de Hory, 1970 ca.


Arran de la Segona Guerra Mundial és detingut i traslladat a Alemanya. Durant un interrogatori li trenquen una cama i el porten a l’hospital. Quan es recupera fuig cap a Budapest. Finalitzada la guerra, torna a París, on sobreviu a dures penes, fins que una persona acabalada confon un dels seus dibuixos amb un Picasso i li compra. A partir d’aleshores Elmyr recorre Europa venent imitacions de grans pintors. El 1947 es trasllada als EUA, on continua venent obres que imiten l’estil d’altres pintors. Ven a preus elevats i amb una demanda creixent gràcies a l’ajut de Fernand Legross i Real Lessard, que assumeixen les funcions de marxants. A causa d’algunes sospites, és objecte d’una investigació per part de la policia. Sotmès a vigilància, Elmyr abandona el país el 1959.

El 1960 s’instal·la a Eivissa, on els seus marxants incrementen l’activitat del negoci. Quan Legross i Lessard es barallen, ho fan sorollosament i de manera pública i ostentosa, la qual cosa alimenta noves sospites sobre l’autenticitat de les obres venudes per ells. Elmyr és detingut a Eivissa i passa dos mesos a la presó de Palma (1968), condemnat per homosexualitat, convivència amb delinqüents i no tenir mitjans demostrables de subsistència.

El 1969 l’escriptor Irving Clifford publica “Fake! The Story of Elmyr de Hory, the Greatest Art Forger of Our Time”. Per a l’elaboració d’aquesta obra disposa de la col·laboració de l’artista. Tot amb tot, cal prendre les afirmacions que conté amb cautela. Després de la publicació del llibre, l’autor és condemnat per estafa per haver publicat una biografia apòcrifa de Howard Hawks. El 1973 Orson Welles roda la pel·lícula “Fake!”, inspirada en l’obra d’Irving Clifford. El 1975 Elmyr presenta a Madrid una exposició d’imitacions signades amb el seu nom. Mentrestant es tramita una demanda d’extradició del Govern Francès, preocupat per la baixa generalitzada dels preus internacionals de la pintura impressionista, la preferida per les imitacions d’Elmyr. La tramitació de la sol·licitud d’extradició crea en ell una situació d’estrès i angoixa. Quan es troba pendent de la publicació de la sentència sobre l’extradició, mor als 70 anys a causa d’una barreja de barbitúrics i alcohol. Tres dies després es fa pública la sentència de desestimació de la demanda d’extradició. Descansa en el cementiri d’Eivissa a la capella de la família Llobet Tur.

El 2005 la Galeria Tribeca (Madrid) li dedica una exposició de 25 obres (dibuixos, guaixos, aquarel·les, tintes i tintes xineses) fetes a la manera de Modigliani, Picasso, Matisse, Renoir, Toulouse-Lautrec, Gauguin, Chagall, Léger, Renoir i una tela inspirada en André Lhote. El novembre de 2012 la Galeria Vanrell, de Palma, exposa un conjunt de 15 teles i un dibuix amb tinta xinesa del pintor, provinents de la col·lecció de Josep Roselló, antic amic d’Elmyr. L’exposició, no destinada a la venda, s’acompanya d’un fulletó de mà amb reproduccions a color de les obres que es mostren.


Bibliografia

Maria LLULL,  "La increíble historia d'Elmyr d'Hory", Diari de Balears, 8-XI-2012

Irving CLIFFORD, Fake! The Story of Elmyr de Hory, the Greatest Art Forger of Our Time”, McGraw-Hill Book Company, NY, USA.