lunes, 27 de diciembre de 2010

Joan Junyer Pasqual-Fibla (Barcelona, 1904 - 1994)

Pintor. Fill de Carles Junyer Vidal, se relaciona des de molt jove amb l’art i la cultura, que impregnen l’atmosfera de casa dels pares i la dels oncles a Llucalcari (Mallorca). A causa d’una malaltia, resta sord als 6 anys. Estudia belles arts a l’Escola Industrial, al taller de Baldomer Gili i Roig i a l’escola de Francesc Galí.

Passa llargues temporades a Llucalcari des de la infantesa. El 1924 visita per primera vegada Paris, on posteriorment resideix de manera intermitent. El novembre de 1925 fa la primera exposició individual, que presenta al Saló de la Veda (Palma), i tot seguit la trasllada a Barcelona. Arran de l’exposició es produeix a Palma una polèmica pública entre academicistes i renovadors. Els academicistes (P. Barceló, Joan Bauzà Guanyabens, Josep Vives i altres), partidaris de la pintura tradicional, es manifesten a través de “La Almudaina”, “La Vanguardia Balear” i “Correo de Mallorca”. Neguen taxativament que les obres de Junyer siguin art. Els renovadors i innovadors (Ernest Dethorey i Antoni Gelabert) a través de “El Día” donen suport a les propostes del jove pintor.

El 1925 signa el manifest ultraista al costat de José Luis Borges, Norah Borges, Fortunio Bonanova, Jacob Sureda, Joan Alomar i altres. Participa (1928) a l’Exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires. Són dels darrers anys 20 les seves obres “Dues mallorquines” (1929), “Cossiers” (192u8), “Bucòlica” (1929), “Tres dones” (1929) i altres. A Palma, malgrat la seva joventut, es relaciona amb Ernest M., Dethorey, Llorenç Villalonga, Jacob Sureda Montaner, Miquel Àngel Colomar i altres intel•lectuals, crítics d’art i artistes, que es reuneixen al cafè Alhambra. Viatja als EUA i exposa a Pittsburg (1929), on obté el segon premi del Carnegie Institute amb una obra de temàtica mallorquina, “Festa a Mallorca”, fet que li permet establir-se temporalment en aquell país. Allà es relaciona amb Le Corbusier, Gropius, Léger i Josep Lluis Sert. En els anys 30, exposa a Paris (repetides vegades), Copenhague (1932), Berlín (1933), Barcelona (1933), Madrid (1934) i Londres (1935). L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Barcelona, on es posa a treballar per a la Conselleria de Cultura de la Generalitat.

En acabar la guerra, se trasllada a Paris, on resta poc més d’un any (1939-40) i pinta “Retrat de l’esposa” (1939). La IIGM el dur a passar dos anys a les Antilles (Santo Domingo i Cuba), per anar després a NY, on resideix entre 1942 i 1976. En els anys 40 exposa a Washington (1946), Nova York (diverses vegades) i París. En els anys 50 crea la pintura exempta o de figures aïllades (“free standing painting”), que combina color, volum i esmalt sobre planxes d’acer. L’exposa al Museu d’Art Modern de Nova York. D’altra part, investiga les relacions entre pintura i dansa, la qual cosa li permet col•laborar com a figurista i decorador amb els ballets del coronel De Basil, de Londres, els Ballets Russos, de Montecarlo, i la Ballet Society, de Nova York. El 1951 exposa a Estocolm.

La seva pintura es caracteritza per la importància del dibuix, una composició acurada, l’ús que fa dels colors plans, la rellevància que tenen els efectes de llum i la força plàstica de l’obra. El seu estil traspua un cert academicisme estilitzat i arcaïtzant.

El 1976 fixa la residència a Barcelona, sense deixar de fer estades a NY i a Llucalcari, a la casa que ha heretat (1966) del seu oncle, el pintor Sebastià Junyer. El 1989 el Govern de les Illes Balears li dedica una exposició antològica a sa Llonja (Palma) que explica l’evolució de la seva obra (1925-89). El 1992 dóna la casa i l’estudi de Llucalcari i una part de l’obra que conserva a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern de les Illes Balears. El 1994 mor a Barcelona, als 90 anys d’edat.




Joan Junyer Pasqual-Fibla, "Família", oli/tela, 1928


Bibliografia

Margalida TUR, “Joan Junyer Pascual-Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, Promomallorca ed., pàg. 385-388, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, 1996.

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS (Ed.), “Joan Junyer”, catàleg de l’exposició a sa Llonja, Palma, 1989.

Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, Sa Nostra ed., Palma, 1989.

Francesc FONTBONA i Ramon MANENT, “El paisatgisme a Catalunya”, Ediciones Destino, Madrid, 1979.

Clotilde Pasqual Fibla (Barcelona, 1885 - 1958)

Pintora i escultora.

Estudia a l’acadèmia Borrell (Barcelona) i a altres centres de formació artística de Barcelona. Als 21 anys se casa amb el pintor Sebastià Junyer Vidal. El 1907 es traslladen a Mallorca per residir a la casa que tenen a Llucalcari. En els anys 20 fa part de l’anomenat Grup de Deià que reuneix Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Sebastià Junyer i d’altres, que tenen el costum de reunir-se periòdicament a la seva casa de Llucalcari. El 1936 tornen a Catalunya davant el clima d’incerteses i tensió que es viu abans del inici de la Guerra Civil.

Exposa el 1922 a Palma i el 1927 fa una exposició individual al Saló de la Veda i a Galeries Laietanes (Barcelona). Posteriorment, exposa a Sala Parés (1930), Galeries Costa (febrer 1931 i novembre 1935) i a la barcelonina Sala Busquets (1936). En aquesta darrera presenta un tríptic i tres escultures de bronze.

Pinta, sobretot, natures mortes de flors i fruites. També tracta temes de peixos. El seu estil es pot situar entre el postimpressionisme i el modernisme. Fa ús de colors intensos i saturats, amb predomini dels blau, verds i ocres. Les composicions són plenes de fantasia, delicadesa del dibuix i exuberància de formes. Es dedica esporàdicament a l’escultura.

De retorn a Barcelona, ella i el marit s’estableixen, juntament amb el germà d’aquest, Carles Junyer, i la seva esposa, a un casal senyorial de Vallcarca, on mor el gener de 1958, als 72 anys.



Bibliografia


Margalida TUR, “Clotilde Pascual Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385, v. II, Palma, 1996.

Joaquim FOLCH i TORRES, “En la muerte de la pintora Clotilde Fibla”, ‘Destino’, 1-II-1958.

Sebastià GASCH, “Valors nous de l’art català: Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona, 1-VIII-1938.

Sebastià GASCH, “Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona 27-II-1936.

Joan BAUZÀ GUANYABENS, “Exposición de Clotilde P. Fibla”, ‘La Almudaina’, 5-XI-1927.

Sebastià Junyer Vidal (Castelló d'Empúries, Catalunya, 1878 - Barcelona, 1966)

Pintor, col·leccionista i rendista.

Estudia a l’escola de Llotja, de Barcelona, a l’acadèmia Trias (Barcelona) i completa la formació de manera autodidacta. Treballa a la Sala Parés fins que ell i el seu germà Carles reben en herència una fàbrica de filats, que li permet viure de rendes i dedicar-se a la pintura al marge de les imposicions del mercat. Freqüenta els ambients artístics de Barcelona, com el de la cerveseria i restaurant modernista “Els Quatre Gats”, on coneix Picasso, amb qui estableix una ferma amistat i de qui reuneix una important col•lecció de dibuixos del 1903 i d’anys anteriors. Amb Picasso comparteix vivenda a París durant un temps (1904) al conegut Bateau-Lavoir, en el número 13 de la rue Ravignan.

A principi de segle, possiblement el 1901, visita per primer cop Mallorca, on es relaciona amb el pintor belga William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Gaspar Terrassa, Azorín i d’altres. Coneix aleshores el paisatge de Deià i Llucalcari, que el deixa corprès. Durant aquesta curta estada a l’illa pinta diverses teles, entre elles “Marina de Deià” (1901), una imatge de la qual reprodueix la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears (GEPIEB). El 1902 compra a Llucalcari una casa i Picasso li dedica un dibuix irònic titulat “El pintor Junyer i la seva visió de Mallorca”.




Pablo R. Picasso, "Sebastià Junyer vestit de torero", dibuix


El 1902 presenta a la Sala Parés 36 teles en la que és la seva primera exposició individual i, alhora, el seu primer aplec de pintures. El gener de 1904 torna a exposar a la mateixa sala. Amb Picasso, Mir, Nogués, Pidelaserra, Novell, Ricard Canals i altres, fa part de l’associació de Pintors i Escultors catalans (1904-05). D’aquesta època és la tela “Els còdols blancs” (1903), una perspectiva molt coneguda de la costa de Llucalcari.

Després de diversos viatges i breus estades a Mallorca, decideix establir-s’hi de manera estable. Casat amb Clotilde Pasqual Fibla, fixa la residència a la seva casa de Llucalcari (1907), on viu fins el 1936. En aquests anys pinta, s’integra en la vida social i cultural mallorquina, converteix casa seva en un centre de reunions de pintors i intel•lectuals i fa part del col•lectiu que integren els pintors Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, la pintora Clotilde Pasqual Fibla, i altres, que en els anys 20 pren el nom de Grup de Deià.

El 1918 mostra sis paisatges de Mallorca a l’exposició de Belles Arts, de Barcelona. El 1927 escriu a Picasso una carta de presentació del jove pintor Juli Ramis, recomanant-li que l’introdueixi en els ambients artístics parisencs. El 1928 participa amb altres 23 pintors a l’exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires, on presenta l’obra “Abril”. Exposa a la Sala Parés el 1930 i a Galeries Costa (Palma) el 1931 i 1935. El 1936, incòmode amb l’ambient polític enrarit i tens previ a la Guerra Civil, deixa Mallorca i torna a Catalunya. S’instal•la a una casa senyorívola del barri barceloní de Vallcarca, que li ofereix nous motius d’inspiració i de treball. El 1953 exposa a Barcelona una selecció d’obres del període 1904-1953, la majoria de les quals corresponen a temes mallorquins. El 1954 exposa dos olis de temàtica mallorquina titulats “Floració a Mallorca” i “Nocturn (Mallorca)” a una mostra col•lectiva dedicada per la Sala Parés als pintors que havien freqüentat “Els Quatre Gats”.

La seva pintura, estilitzada i d’una certa ambigüitat simbolista, es basa en una interpretació idealitzada de la realitat i en una factura de dibuix detallat i precís. Participa d’un colorisme vibrant i prefereix els formats grans. La temàtica és paisatgística i se centra en perspectives de Llucalcari, Deià i rodalies. Els seus treballs poden ser enquadrats en el postmodernisme català, com posen de manifest “Vista del poble de Deià” (ca. 1930), de la col•lecció de Sa Nostra, “Capvespre a Deià” (ca. 1930) (ambdues obres apareixen representades i catalogades a la GEPIEB) i altres. Amb motiu del seu traspàs, la seva obra resta immobilitzada fins al final del decenni dels anys 70.

Hi ha obra seva a la col•lecció de Caixa de les Balears “Sa Nostra”, Fundació “la Caixa”, pinacoteca del Govern de les Illes Balears, Museu de Valldemossa, Museu de Mallorca i Consell Insular de Mallorca.

Amb el seu germà Carles, col•leccionista i crític d’art del diari “El Liberal” i de la revista “L’Atlàntida”, reuneix una col•lecció important de talles d’art romànic i gòtic català, una interessant col•lecció de pintura antiga i moderna, mobles i una àmplia col•lecció d’art oriental. A la col•lecció de pintura hi figuren el quadre “Retrat de Sebastià Junyer i Vidal”, de Picasso, actualment al Museu d’Art Contemporani de Los Àngeles (LACMA) i “Retrat de la senyora Canals”, actualment al Museu Picasso de Barcelona.

El gener de 1958 resta vidu. El setembre de 1966, poc abans de morir, fa una donació de set dibuixos de Picasso, datats entre 1899 i 1904, al Museu Picasso de Barcelona, inaugurat tres anys abans. El 10 de desembre de 1966 mor al seu casal de Vallcarca (Barcelona), als 88 anys.




Bibliografia

Miquel ALENYÀ, “Junyer Vidal, Sebastià”, GEM, 7

Margalida TUR, “Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, v. II, Palma, 1996

VIQUIPÈDIA, “Sebastià Junyer i Vidal”

Joan JUNYER i PASCUAL-FIBLA, "Joan Junyer, restrospectiva", Exposició al Palau Robert del 13/IV al 13/V de 1989, catàleg, Generalitat de Catalunya ed., Barcelona, 1989

J. F. RÀFOLS, "Diccionario", 2, 1953

domingo, 26 de diciembre de 2010

Lluis Claramunt Palou (Barcelona, 19 d’agost de 1951 – Zarautz, 18 de desembre de 2000)

Pintor.

Fill d’una família de classe mitjana, la seva mare, Petri Palou, és pianista i el seu pare, decorador. Estudia el batxillerat a Barcelona i fa dos cursos de Filosofia i Lletres a la Universitat. Després deixa els estudis i la casa paterna per viure en ambients marginals i d’exclusió social en contacte amb famílies gitanes i amb residents al barri xinès de Barcelona.

Dedicat plenament a la pintura, la seva trajectòria professional es divideix en dues etapes. La primera (1967-1984) és d’anàlisi, aprenentatge i experimentació, bases sobre les qual construeix els seus coneixements autodidactes de les tècniques del dibuix i la pintura. Viu a Barcelona, on freqüenta el port, barris marginals i els volts de la Plaça Reial, que li proporcionen els temes que reflecteix en els seus treballs, com ara l’angoixa, el dolor, la misèria urbana i la desesperació de les persones injustament castigades per la vida. Presta especial atenció als rostres, escenes taurines i temes propis dels llocs que coneix, vists des d'una perspectiva expressionista. Aquesta etapa culmina amb l’exposició antològica que presenta (1983) a la Galeria Dau Al Set (Barcelona), dedicada als seus primers 15 anys de pintura.

Lluís Clamunt, 1986
a segona etapa (1984-2000) comença amb el trasllat a Madrid. La seva pintura, que ha adquirit maduresa i seguretat, provoca commoció i transmet sentiments intensos. Exposa a galeries de primer ordre de Madrid, Barcelona, Sevilla, Alacant, València, Palma i altres ciutats espanyoles. També exposa a NY, Toulouse, Graz (Àustria), Àmsterdam, Paris, Lisboa, etc. Participa en fires internacionals (Arco, Basilea, Xicago...). Al final dels 80, Juana de Aizpuru esdevé la seva marxant. Els seus treballs es caracteritzen per la simplificació del dibuix, l’estilització de les formes, les pinzellades llargues, la gestualitat dels trets i la intensitat del cromatisme. La seva pintura conté referències a Picasso, Van Gogh, Shiele i altres autors. Viatja amb freqüència i visita el Marroc, que li ofereix nous motius d’inspiració i treball. Cultiva el format petit, el mitjà i el gran. Pertany a aquest darrer grup l’oli sobre tela, de 190 x 280 cm., titulat “La Alameda” (1985).
Afeccionat a la lectura, els seus autors preferits són Joseph Conrad, Herman Melville, Mac Orlan i Henry de Monfreid, de qui tradueix la novel·la “Els secrets de la Mar Roja”, que li serveix de motiu per fer (1995) una sèrie de dibuixos, alguns dels quals empra per il·lustrar la publicació de la novel·la. També escriu novel·la i relats, que deixa sense publicar.

Fumador compulsiu i afeccionat a la vida bohèmia, no gaire organitzada i oberta a la improvisació, mor prematurament a Zarautz, a la casa de sa germana, als 49 anys. El 2002 la Galeria Juana de Aizpuru presenta l’exposició “De Marruecos”, que conté una selecció dels treballs que féu arran del viatge al Marroc. Hi ha obra seva a la col·lecció de “la Caixa”, Museu de Belles Arts d’Àlaba (Vitòria), Consell Superior d’Esports (Madrid), Ministeri de Cultura (Madrid), Bankia (Madrid) i altres entitats i institucions.




Bibliografia

Luis CLARAMUNT, “Treinta años de pintura”, http:luisclaramunt.com

Redacció, “Luis Claramunt, el expresionismo más canalla”, In memoriam, “Última Hora”, Palma, 18-XII-2010.

Repúblicadecartagena, “Luis Claramunt en el Palacio Molina, Cartagena”.

Jim Bird (Bloxwich, West Midlands, Anglaterra, RU, 1937 – Altea, Alacant, Espanya, 25 de desembre de 2010)

Pintor, escultor, dibuixant, gravador i antic dissenyador.

Estudia (1954-58) disseny gràfic en el Wolverhampton College of Art (Midlands, Anglaterra). El 1964 munta amb Ian Jackson un estudi de disseny gràfic, però a principi de la dècada dels 70 ven la seva part al seu soci. El 1968 estableix la residència a Espanya i, poc després, a Mallorca, que coneix des del 1958. Dedicat plenament a la pintura, estableix una relació de col·laboració permanent amb la Galeria Joan Prats (Barcelona). La seva esposa, Dorothy Caten, s’ocupa de la direcció de la Galeria Joan Prats, de NY.

Comença fent abstracció geomètrica, que combina amb alguns conceptes constructivistes. La pintura d’aquesta època és impregnada d’Op Art i de referències a Vassarely. El 1980 viatja als EUA, on coneix Robert Motherwell, amb qui estableix una ferma amistat personal. Els dos fan algunes exposicions conjuntes. A la mort de Motherwell (1991) és nomenat vocal del Consell de direcció de la Daedalus Fundation, creada per aquest amb l’objectiu d’impulsar la presència de la seva obra a institucions públiques nord-americanes. L seva pintura adopta solucions acostades a les de l’amic, amb una forta presència dels trets gestuals, el protagonisme dels negres i l’adopció d’un caligrafisme accentuat, a la manera de Tobey. La seva darrera etapa s’orienta vers el informalisme matèric, que enriqueix amb elements surrealistes i minimalistes. A la darrera exposició (2006) cerca de bell nou i recrea solucions geomètriques.

Mogut sempre per afanys d’experimentació i exploració, al llarg de la seva trajectòria professional combina la tradició de la pintura europea i la nord-americana, amb influències de Motherwell, Kenneth Nolan, Anthony Caro, Tobey, Tàpies, Frankenthaler i Miró. La seva paleta habitual és rica en vermells intensos, blaus, negres i ocres. Li agraden els espais pictòrics amplis i profunds, on situa els elements de manera ordenada i equilibrada. A les seves obres hi predominen el gest lliure i solt, la sensació de lleugeresa, la impressió d’espontaneïtat i immediatesa, els jocs cromàtics, el culte a l’austeritat i la recerca directa de l’emoció estètica. Combina l’ús de diversos suports i de diferents llenguatges plàstics. Pinta sobre tela i sobre paper. Fa dibuix, pastels, escultura, gravat i litografia. Mostra preferència pels grans formats. Sovint s’agrada de fer composicions monocromes de vermells, negres o ocres.

La mort de l’esposa (2002), l’afecta molt. Aleshores es refugia en una activitat pictòrica intensa. Crea la Fundació Dorothy i Jim Bird, dedicada a lliurar fons a favor de la lluita contra la leucèmia i la promoció de la pintura. Alt i gros, calb, de cuidada barba blanca i dotat d’un fi sentit de l’humor, la mort el sorprèn el dia de Nadal del 2010, als 73 anys.

La seva obra és present al Museu d’Art Contemporani de Castelló, Museu Madison (Anglaterra), Hoechst Corporation (EUA), Time-Life Collection (Japó), pinacoteca de Caixa de les Balears “Sa Nostra” (Palma), auditori de Sa Màniga (Sant Llorenç, Mallorca) i a nombroses col•leccions particulars. El Govern de les Illes Balears li dedica (2004) una exposició antològica a Sa Llonja (Palma), que la Fundació Sa Nostra s’encarrega de mostrar a Menorca (Museu de Menorca) i Evissa (Sala de Cultura de Sa Nostra).



Referències

Joan Carles GOMIS, “Bird, Jim”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Illes Balears’, v. I, Promomallorca, Palma 1996.

Pilar RIBAL, “Jim Bird”, ‘El Cultural”, Madrid 24-VI-2004.

Gudi MORAGUES et al., "Jim Bird, pintures 1987-2004", Catàleg exposició a Sa Llonja, juny-agost 2004, Palma 2004.

Galeri ALTAIR, "Jim Bird", catàleg de l'exposició abril-maig 2006, Palma, 2006.

Francesca MARTÍ, “Mor Jim Bird, el pintor del gest pur”, ‘Diari de Balears’, 26-XII-2010, Palma.

www.spaightwoodgalleries.com, “Landscapes of Mind”.

sábado, 25 de diciembre de 2010

Maria Vázquez Pulgarin (Còrdova, 1947 - Sóller, Mallorca, 2005)

Promotora social i cultural, periodista i voluntària de Creu Roja.

A Còrdova estudia disseny, tall i confecció i es titula en disseny de moda. Trasllada el seu domicili a Sóller (Mallorca), on es casa amb Mateu Cifre Magro, micòleg, i es dóna d’alta (1978) com a voluntària de Creu Roja.

Ateses les seves inquietuds i el seu dinamisme, el 1990 és designada presidenta de l’assemblea local de Creu Roja a Sóller, càrrec que ocupa fins al seu traspàs. Implanta el servei de teleassistència a la vall de Sóller, promou un grup jove de muntanya, impulsa els serveis d’ajuda bàsica i complementària per a persones amb discapacitat i persones grans, assumeix les tasques d’acolliment i estada de refugiats bosnians que fugen de la guerra (1992) i les d’acolliment d’una trentena d’infants de Txexènia. Presta atenció al servei d’emergències, de transport urgent i no urgent de malalts i ferits, i als serveis preventius terrestres, marítims i de platges. Fa cada any els serveis preventius del concert del Torrent de Pareis (Escorca), que organitza l’Obra Social de Sa Nostra.

Interessada en el món de la comunicació, és des del 1979 corresponsal a Sóller, Fornalutx i Biniaraix, dels mitjans de premsa, ràdio i televisió del Grup Serra. Afeccionada al teatre, funda (1974) i dirigeix amb Joan Mallol l’agrupació de teatre Terra Nova, que representa obres clàssiques i populars, com “Sa padrina” (1999), “El malalt imaginari” (1995), “La sogra repelenca” (1995), “L’amo de son Magraner” (1983) i, repetidament, “L’adoració dels tres reis d’Orient”, de Llorenç Moià Gilabert de la Portella. El grup, consolidat, té continuïtat després de la seva desaparició.

És guardonada (14-I-2004) amb la medalla de plata de Creu Roja, el Reconeixement de Mèrits de l’associació sollerica de Cultura Popular i, a títol pòstum (2006), amb el Premi Ramon Llull, del Govern de les Illes Balears. Mor el 7 de setembre de 2005, als 58 anys. Descansa en el cementiri municipal de Sóller.

jueves, 23 de diciembre de 2010

Ferran Villalonga Trullolls (Palma, 14 de novembre de 1926)

Propietari, aristòcrata, advocat i voluntari de Creu Roja.

Marquès de Can Desbrull, és president des del 1995 de la Unió de la Noblesa de l’Antic Regne de Mallorca, associació creada el 1955. És cavaller de l’Ordre Militar de Calatrava, mestre de la Reial Mestrança de Cavalleria de València i cavaller d’honor i devoció de l’Ordre sobirana de Sant Joan de Malta. És actualment el cap de la branca de primogenitura de la família Villalonga. Casat amb Carme Villalonga Despujol, tenen un fill, Nicolau, en el qual s’uneixen les branques dels Villalonga i dels Villalonga-Mir.

Exerceix lliurement la professió d’advocat fins el 1990. És vocal de la Cambra Agrària de Palma, president del Consell Regional de la Caixa de Pensions “la Caixa” a Balears (fins el 1990) i vocal del consell de direcció de l’Obra Social de la Caixa de Pensions.

És (1967-1986) president de l’assemblea de Creu Roja a les Balears en una llarga etapa de gairebé 20 anys. Sota el seu mandat s’amplien i modernitzen les instal·lacions de l’hospital de Creu Roja a Palma i s’adquireix el solar del carrer Arquitecte Bennàssar, adjunt a l’hospital, on es construeix l’edifici de l’actual seu social de l’Assemblea autonòmica de Creu Roja i de l’Assemblea local de Palma. Implanta el servei del banc de sang, la secció de la Creu Roja Joventut i el departament de serveis preventius. Dóna continuïtat a l’ampliació progressiva de l’hospital i a les millores de les seves instal·lacions i equipaments.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

Programa de refugiats. Creu Roja a les Balears

Des del 1982 Creu Roja a les Balears treballa en un programa d’atenció i suport als refugiats.

Refugiat és aquella persona que per temor fundat de ser perseguit per motius d’ètnia, religió, nacionalitat, opinions polítiques o pertinença a un grup social, es troba fora del país d’origen o de residència, i no hi vol tornar o no pot fer-ho. Una definició més àmplia inclou entre els refugiats aquelles persones que per catàstrofes naturals o motius econòmics s’han vist obligades a abandonar els seu país d’origen per trobar un refugi segur, temporal o no, on continuar vivint i treballant.

El programa de Creu Roja a les Balears utilitza la definició àmplia de refugiat. A aquests se’ls ofereixen serveis destinats a facilitar la solució dels seus problemes d’obtenció de permisos de residència i treball i d’altres d’acollida i integració. Els serveis destinats als usuaris del programa es poden classificar en els següents apartats:

- Informació sobre refugi i asil a Espanya
- Tramitació de sol•licituds i permisos
- Servei d’intèrpret davant la policia
- Recerca de llar provisional o definitiva
- Confecció de rebuts d’ajudes econòmiques rebudes
- Ensenyament bàsic (idioma, costums, hàbits ...)
- Informació complementària (higiene personal i de la llar, etc.)
- Seguiment dels casos

Brigada de tropes i d'operacions de socors de Creu Roja a les Balears

La unitat anomenada Brigada de Tropes i Operacions de Socors va ser fundada mitjançant conveni del Ministeri de l’Exèrcit, la Prefectura Nacional de Trànsit i Creu Roja Espanyola. El conveni abasta tot el territori de l’Estat i entra en vigor el 1970.

L’acord que estableix respon a la urgència d’atendre necessitats socials noves associades a la seguretat del trànsit per carretera dels viatgers amb vehicles familiars privats i col·lectius públics. La xarxa viària espanyola mantenia amb pocs canvis les estructures dels anys 30, mentre el parc de vehicles havia augmentat molt considerablement del 1960 ençà. La suma d’aquests dos fets era causa que el nombre d’accidents de circulació fos relativament elevat.

El nombre de persones afectes a la unitat sumava uns 250 militars i uns 150 civils voluntaris de Creu Roja. El comandament corresponia a un militar de carrera amb la graduació de capità o assimilat, el qual depenia d’una cadena encapçalada pel Cap Nacional de Tropes, amb seu a Madrid, a les instal·lacions de Creu Roja del carrer Federico Rubio. El Cap Nacional de Tropes era un general. Varen ocupar aquest càrrec, entre d’altres, José Artero Santiago, José amaro Lasheras i Enrique Mayorga de Mendoza.

Presidents i presidenta de Creu Roja a les Balears (1874-2011)

PRESIDENTS I PRESIDENTA DE CREU ROJA A LES BALEARS (1874-2011)
Anys de mandat


Manuel Villalonga Pérez (1874-1914)

Maties Company Mas (1914-1917)

Josep Nouvilas Villar (1917-1918)

Damià Serra Sanjuan (1918-1924)

Pere Montaner Gual (1924-1932)

Manuel Cirer Arbona (1932-1935)

Emili Pou Magraner (1936-1936)

Gabriel Villalonga Olivar (1936-1966)

Ferran Villalonga Truiols (1967-1986)

Manuel Mora Esteva (1986-1987)

Josep Maria Simonet Socias (1987-1988)

Maria Planas Rosselló (1988-1998)

Gerard Bonet Prats (1998-2003)

Miquel Alenyà Fuster (2003-act.)



Font:: Secretaria de l’Oficina Autonòmica de Creu Roja a les Balears

Presidents i presidenta de la Creu Roja a les Balears (1874-2011)

La relació de les persones que han ocupat la presidència de Creu Roja a les Balears inclou una dona i tretze homes. Un d’ells, Manuel Villalonga Pérez, ocupa el càrrec durant 40 anys; un altre, Gabriel Villalonga Olivar, l’ocupa durant 30 anys; un tercer; Ferran Villalonga Trullolls, ha estat president durant 20 anys menys uns pocs mesos; i l’única presidenta, Maria Planas Rosselló, exerceix el càrrec durant 10 anys.

Contràriament, han estat presidències de durada relativament curta, per raons diverses, les de Josep Nouvilas i de Vilar, Josep Simonet Socias i Manel Mora Esteva. La resta de presidents han tingut mandats d’una durada intermèdia.

Si es mira l’extracció social de les persones, es constata que hi ha hagut assalariats, funcionaris, hisendats, terratinents, aristòcrates, preveres, militars i professionals lliberals. Val a dir que tres eren metges, la professió més freqüent dins el col•lectiu, dos eren militars i dos farmacèutics.

Pel que fa a l’àmbit de les idees i opinions, la diversitat ha estat una de les notes predominants. S’hi observa una representació força plural.

Pel que fa a les edats en el moment de l’elecció, hi ha hagut notables diferències. Cinc han estat designats quan tenien una edat inferior als 50 anys, com és el cas de Damià Serra Sanjuan, Pere Montaner y Gual, Gabriel Villalonga Olivar i Ferran Villalonga Trullolls. Maria Planas Rosselló, que és nomenada presidenta als 35 anys, ha estat la persona més jove a l’hora d’inciar el mandat. La segueixen Ferran Villalonga Trullolls i Gabriel Villalonga Olivar. Els que han finalitzat el mandat amb més edat han estat Manuel Villalonga Pérez (92 anys), Manuel Cirer Arbona (75 anys) i Gerad Bonet Prats (74 anys).

En cinc casos els presidents han mort mentre ocupaven el càrrec. Ens referim a Manuel Villalonga Pérez, Maties Company Mas, Gabriel Villalonga Olivar, Manuel Mora Esteva i Gerard Bonet Prats.

L'hospital de Creu Roja a Palma

La creació de l’Hospital de Creu Roja a Palma, inaugurat a principi de 1950, neix com a fruit d’una vella aspiració de les successives Juntes de govern de l’entitat manifestada amb reiteració des dels primers anys del s. XX. Els desigs dels responsables de l’entitat a les illes es veuen esperonats en els anys 20 i 30 com a conseqüència de l’augment de la demanda de serveis sanitaris i mèdics arran del creixement de la població i la seva progressiva concentració a Palma. El dèficit de prestacions hospitalàries és conegut de primera mà pels membres de les Juntes directives a través del contacte directe amb malalts sense recursos per mitjà de les consultes que s’atenen al Dispensari i dels serveis d’ambulàncies que es presten.

En els anys 50 i 60 la immigració peninsular dóna lloc a un increment de les necessitats de serveis mèdics, que es veu ampliat i potenciat per l’augment dels nivells mitjans de formació i informació de la població. La resposta que el sistema de la Seguretat Social dóna a aquest fenomen, especialment a partir de la inauguració de l’Hospital de Son Dureta (1955) i la seva progressiva ampliació en nombre d’habitacions i prestacions, contribueix a estendre cada vegada amb major efectivitat la producció de serveis hospitalaris i de consultes mèdiques públiques. L’Hospital de Son Dureta és considerat en el moment de la seva inauguració com a una instal•lació desproporcionadament gran amb relació a les necessitats efectives de la demanda de serveis públics de salut. L’opinió general en pocs anys constata que les impressions inicials eren errònies i que calia projectar l’ampliació gradual i ininterrompuda del centre de referència.

A causa dels fets exposats l’Hospital de Creu Roja es veu sotmès a la pressió de dues forces simultànies: la reducció de la demanda de serveis hospitalaris per part dels treballadors assalariats assistits per la Seguretat Social i un augment ràpid dels costos de producció dels serveis. En el marc d’aquestes circumstàncies, per encàrrec de la Junta directiva, el director de l’Hospital, Gonçal Aguiló Mercader, inicia les negociacions amb els responsables provincials de l’Insalud.

Els dispensaris de Creu Roja a les Balears

La idea d’obrir un dispensari per atendre urgències mèdiques, per malaltia o accident, de persones sense recursos volta pel cap dels directius de Creu Roja des de finals del s. XIX. En nombroses ocasions la Junta directiva fa constar en acta el desig de muntar el dispensari, tot lamentat la manca de recursos per fer-ho. Alguns directius pensen que l’obertura d’un dispensari gratuït constitueix una necessitat imperiosa per donar sentit i transcendència a la presència de Creu Roja a l’illa.

D’altra part, la penúria de les prestacions mèdiques públiques posa de manifest que a més del dispensari cal obrir un consultori mèdic gratuït per a l’atenció d’un nombre elevat de persones que no disposa d’atenció sanitària pública i no té recursos per pagar els serveis de la sanitat privada.

Els metges voluntaris de l’entitat són les persones que més pressionen els directius perquè es decideixin a tirar endavant la implantació dels serveis de dispensari i consultori. Ells aporten la part més important en aquest respecte, el seu treball professional gratuït, amb garanties de continuïtat i suficiència. Mentre la Junta directiva fa càlculs de costos, d’ingressos i despeses, alguns metges decideixen fer ús ocasionalment de la seu social com a lloc d’atenció de persones accidentades a la Rambla o als carrers del voltant. Els fets que consten en acta són tan freqüents que es fa difícil no pensar en l’existència d’una certa operació concertada amb bona voluntat per diversos voluntaris inquiets.

La inauguració i el bon funcionament de la Casa de Socors de l’Ajuntament de Palma constitueix un factor addicional que aporta raons i força als propòsits de crear un dispensari i un consultori. Solament la debilitat financera i l’escassetat dels recursos disponibles, limitats bàsicament a les aportacions dels socis, i la manca de subvencions institucionals ajornen la materialització del projecte.

Jean-Henri Dunant (Ginebra, 8 de maig de 1828 - Heiden, Suïssa, 30 d’octubre de 1910)

Empresari, filantrop, escriptor i fundador de Creu Roja.

Nat a Ginebra (Suïssa), és fill d’una devota família calvinista, formada per Jean-Jacques Dunant i Antoinette Dunant-Colladon. Viuen a la casa assenyalada amb el número 268 del carrer Verlaine.

Emília Garau Garcias (Palma 1945)

Administrativa i voluntària de Creu Roja.

Neix a l’arraval de Santa Catalina (Palma) el 27 de juny de 1945, filla de Joan i Catalina. Estudia amb les Franciscanes Filles de la Misericòrdia a l’escola que tenen a la plaça Vírgen de la Cabeza (Santa Catalina, Palma). Després fa l’ingrés i els primers quatre cursos de batxillerat al Col·legi de les Trinitàries del carrer de la Concepció (1958-63), on a més estudia comptabilitat, idiomes (francès i anglès) i música (solfeig i piano). S’examina i aprova al Conservatori els primers vuit cursos de la carrera de piano.

L’abril de 1963 passa a dur la comptabilitat de la indústria de fabricació de tacons del seu pare, ubicada al carrer Borguny. Hi està fins que el 1964 ingressa com a administrativa a la companyia aèria Iberia LAE.

A Iberia fa feina durant 22 anys (1964-86). Treballa a la terminal de les avingudes, de Palma, fins que el 1972, després d’unes oposicions internes que supera amb el número u, ocupa el càrrec de secretària del delegat general a les Balears, Federico Pérez Esteve. Posteriorment, treballa al departament de vendes, a les ordres de Jaume Mascaró Reus, i finalment es assignada al departament de reserves, on resta fins el 1986, quan causa baixa laboral per gran invalidesa.

Afectada (1952) de polio als 6 anys, el pas del temps l’obliga a sotmetrer-se a diverses intervencions quirúrgiques, que li practica el Dr. Manuel Mora Esteva. Posteriorment, n'hi practica altres el Dr. Eduard Jordà.

El 1998 es dóna d’alta com a voluntària de Creu Roja a les Balears. Inicialment s’incorpora a l’oficina autonòmica com a suport administratiu del departament de Formació. Poc després, mentre substitueix a secretaria les vacances de Francesc Crespí, la coordinadora de l’oficina, Maria Bosch Vidal, li assigna les tasques de gestió dels serveis de la sala de jocs i de la biblioteca de Son Dureta, que manté fins el 2007. Addicionalment duu la coordinació de la col·laboració que Creu Roja estableix amb la Fundació Natzaret (en vigor entre el març de 1999 i el 31 de desembre de 2000), consistent en l’atenció dels seus usuaris menors. A més es fa càrrec del servei d’activitats diverses consistent a organitzar i animar trobades de voluntaris, curses, rifes, distribució de butlletes del sorteig d’or, etc. A partir del 1999 assumeix la gestió del programa de socis, que encara manté.

El 1998, a petició de Gerard Bonet Prats, es presenta com a candidata a una vocalia del Comitè de Creu Roja a Palma i és elegida. Tot seguit és designada vicepresidenta del citat Comitè i vocal del Comitè Autonòmic. És reelegida per a aquests càrrecs a les eleccions de 2003, 2007 i 2010.

Afeccionada a la música, les mascotes i les plantes, el seu despatx sembla un jardí. A la festa de reconeixement dels voluntaris del 17 de desembre de 2005, en reconeixement dels seus mèrits, rep la medalla de plata de l’entitat.

martes, 21 de diciembre de 2010

Josep Joaquim Agulló i Ramon de Sentís (València, 10 d'agost de 1810 - ?, 20 d'abril de 1876)

Aristòcrata il·lustrat, afeccionat a les Belles Arts, voluntari, soci, promotor i president nacional de Creu Roja Espanyola.

Fill primogènit de Josep Agulló i Sánchez Bellmont, III Marquès de Campo Salinas, i de Vicenta Ramon de Sentís i Ripalda, IV Comtessa de Ripalda, casats el 1809, rep el baptisme a València el 18 d’agost de 1810. És el V Comte de Ripalda, el IV Marquès de Campo Salinas i el III Baró de Tamarit. És cavaller de l’Ordre de Sant Joan de Malta i Mestrant de València des del 1827.

Afeccionat a les Belles Arts, mostra predilecció per la pintura, la música i la literatura. Escriu amb fluïdesa i riquesa lèxica poesia en llengua catalana. Estudia i aconsegueix un domini elevat de la llengua francesa, la qual cosa li és de gran utilitat per assistir a congressos internacionals en representació d’Espanya, com el Congrés Internacional d’Estadística Oficial de Viena (1857), el I Congrés Internacional de Creu Roja de Ginebra (1863) i d’altres. Realitza estudis i pública treballs sobre zootècnia i agricultura. És col·laborador de la revista “El Fénix”.

Militant del partit conservador, és elegit diputat a Corts el 8-XI-1856 i és senador a la legislatura de 1864-65. President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València (1860-68), és membre actiu de la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1865 és nomenat vocal de la Junta d’Estadística i durant molts d’anys és conseller d’agricultura, indústria i comerç.

Amb relació a Creu Roja, cal destacar que és (1864-67) vocal primer de la Junta Preparatòria per a la constitució de la primera Assemblea Suprema de Creu Roja, vicepresident primer de la Junta Fundacional (1867-70) i president nacional de Creu Roja (1870-76).

Casat (1857) amb Josepa de Paulin i de la Peña, són pares de tres filles, Isabel, Maria i Maria dels Dolors (nada a Madrid el 3-I-1865 i traspassada a València el 12-V-1942, als 77 anys), de les quals solament la tercera arriba a la majoria d’edat i esdevé hereva dels títols i béns del pare.

Està en possessió de la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i la Gran Creu de Francesc II d’Àustria. Als 65 anys mor sobtadament, mentre és de viatge fora d’Espanya.

lunes, 20 de diciembre de 2010

Nicasio-Rosendo Landa y Álvarez de Carballo (Pamplona, 11 d'octubre de 1831 - 11 d'abril de 1891)

Metge cirurgià de sanitat militar, epidemiòleg, políglota, articulista, soci i promotor de Creu Roja Espanyola.

Fill de Ramon Landa, metge i catedràtic del Reial Col·legi de Medicina de Navarra, i de Joaquina Álvarez de Carballo, és germà de Santos Landa, catedràtic d’institut a Tudela i Santander. Estudia el batxillerat a Pamplona (1839-46) i medicina a la Universitat Central de Madrid, on es llicencia (1854) i doctora (1856).

Guanya (1857) per oposició plaça de metge de sanitat militar. Poc després participa (1859) a la campanya d’Àfica i durant un temps és destinat a les Canàries (1863). Participa a les batalles d’Arizala i Orokieta (1872) en el marc de la tercera guerra carlina. En atenció als seus coneixements d’epidemiologia, és nomenat metge oficial d’epidèmies durant la passa de còlera a Navarra (1855). Ascendeix fins al grau de coronel i és nomenat director de l’Hospital Militar de Navarra.

Com a promotor de la implantació de Creu Roja a Espanya participa a la I Conferència Internacional de Ginebra (1863) juntament amb Joaquim Agulló Ramon, comte de Ripalda, vint anys major que ell. Acordada per al 6 de juliol de 1864 l’obertura de les dues primeres oficines de Creu Roja, les de Madrid i Pamplona, decideix avançar la inauguració de l’oficina de Pamplona al 5 de juliol de 1864 per tal d’evitar que aquesta coincidís amb el començament de les festes de Sant Fermí. Així l’oficina de Creu Roja a Pamplona esdevé la primera d’Espanya. Fa part de la Junta preparatòria de la constitució de l’Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1864-67). En constituir-se aquesta, n’és designat (1867) vocal inspector general.

Participa en diversos congressos internacionals com a part de la representació espanyola en atenció als seus coneixements d’idiomes. Domina el francès, italià i llatí, i tradueix anglès i alemany. Escriu diversos treballs sobre epidemiologia, un d’ells per a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid (1861), publica el llibre “La campaña de Marruecos. Memorias de un médico militar” (Madrid 1866) i elabora un detallat projecte de manicomi agrícola (1868). Col·labora com a articulista a la revista “Euskara”, de la qual és cofundador, a la “Revista del Antiguo Reino de Navarra” i a la revista "Euskalerria", de Sant Sebastià. Interessat en la Pamplona romana, publica diversos treballs relacionats amb aquest tema. El 1882 és designat director de la revista “Euskara”. Per a Creu Roja inventa l'anomenat "mandil landa", destinat al transport de ferits.

Està en possessió de l’encomanda de l’Ordre americana d’Isabel la Catòlica i de la Gran Creu de Beneficència. És cavaller de l’Ordre de Carles III, de l’Ordre de Sant Joan de Malta i de l’Àliga Roja de Prússia. És membre corresponent de les Reials Acadèmies de Medicina, de la Llengua i d’Història. Casat (1881) amb Dolores de Leon, tenen quatre fills. A causa d’una sobtada pneumònia mor a Pamplona el 1891, als 59 anys. Descansa al cementiri de Berichitos (Pamplona).

Un grup Escolar de l’ajuntament de Pamplona duu el seu nom des del 1964. Un carrer de Pamplona està dedicat (1967) a la seva memòria. En el recinte de l’Hospital de Navarra hi ha un bust seu en bronze, erigit (1999) pel Departament de Salut del Govern de Navarra.

sábado, 4 de diciembre de 2010

Antoni Gili Ferrer "Comuna" (Artà, 26 d'abril de 1932 - Capdepera, 1 de desembre de 2010)

Prevere, historiador, documentalista i publicista.

Estudia al seminari conciliar de Sant Pere, de Palma, i rep (1958) l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Jesus Enciso Viana. Posteriorment es llicencia (1972) en Filosofia a la Universitat Pontificia de Sant Tomàs (Roma).

Com a prevere exerceix el seu ministeri a les parròquies de Binissalem (1958-60), s'Arracó (1960-66), Artà (1966-85) i Algaida (1985-89). Treballa (1989-90) com a auxiliar de suport a l'arxiu diocesà de Mallorca i és nomenat prior de La Sang (1990-2002), càrrec que ocupa fins que als 70 anys es jubila.

Dedicat a la investigació històrica i a la cultura popular, escriu nombroros libres i articles. Entre els seus llibres es poden citar "Història de l'ermita de Betlem" (1975), "Ermitans insignes de Mallorca" (1976), "Artà en el segle XV" (1983), "Antoni Llinàs, missioner de missioners" (1990), "Artà en el segle XVI" (1993), "Aportació al cançoner popular de Mallorca" (1994), "Sant Antoni Abat, festa popular d'Artà" (1997), "Artà en el segle XVII" (2003) i "La Sang. Història i devoció" (2003). És co-autor de "Els governadors del castell de Capdepera" (2007) i de "Jueus i conversos d'Artà. Segles XIV i XIX" (2010). Ha publicat artícles al "Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana", "Comunicació", "Estudis Baleàrics", "Randa", "Lluc",
"Fontes Rerum Balarium", "Bellpuig" i a les memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics".

L'Ajuntament d'Artà el distingeix amb el Talaiot d'or. És president (1979-88) del Museu Regional d'Artà. Fervent seguidor de la celebració de Sant Antoni a Artà, fa part (1993-2010) de l'Obreria de Sant Antoni com a prevere. El 26 de març de 2010 inaugura la Setmana Santa amb un pregó sobre la tradició del Dijous Sant a Palma, que llegeix a la basílica de Sant Francesc (Palma) després de la processó dels estandards.

Treballador constant i investigador incansable, la seva presència és habitual als arxius de l'illa. De tracte senzill, proper i càlid, es guanya la simpatia dels qui el coneixen i el tracten. A causa d'una malaltia que l'obliga a anar en cadira de rodes, a finals d'estiu és ingressat a la Residència de la Font de sa Cala (Capdepera), on mor als 78 anys. Reposa en el cementiri d'Artà. El 2011 el Govern li atorga a títol pòstum el premi Ramon Llull.

Sebastià Verd Crespí (Santa Maria del Camí, 26 de setembre de 1947 - Manacor, 2 de desembre de 2010)

Periodista. Estudia el batxillerat (1956-64) al Col·legi La Salle, de Palma, i periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església (Barcelona) i a l'Escola Oficial de Periodisme (Madrid). Té com a professors Manuel del Arco, Santiago Nadal, Manuel Vigil, Manuel Ibáñez Escofet, Josep Maria Bricall, Joaquim de Nadal, Miquel Coll Alentorn i d'altres.

El 1971 s'incorpora al "Diario de Mallorca" com a redactor d'entrada per passar després a redactor d'informació de Palma i cap de redacció. Posteriorment treballa al diari "Última Hora" com a cap de redacció, on roman fins que s'incorpora (1979) a l'equip pioner del Centre Territorial de TVE a les Balears, on és redactor, cap d'informatius i director territorial. Tot seguit és (1989-91) director territorial de RNE a les Balears. Després es reincorpora al Centre Territorial de TVE, on resta fins que es prejubila. Aleshores torna al "Diario de Mallorca", on publica articles sobre la realitat social i política de les illes i articles d'opinió editorial del diari. Per problemes de salut es veu obligat a interrompre la seva feina a finals de juny de 2010, mentre és de vacances.

Foto
Sebastià Verd Crespí, 2004 ca.

Al llarg de la seva carrera professional ha estat col·laborador de "Destino", "Guadiana", "Cort", "L'Ecologista", "Lluc" i "El Mirall". Ha estat corresponsal a Mallorca dels diaris "ABC", de Madrid (durant la Transició), i "Avui". Funda i dirigeix la revista d'opinió i debat "Ona", que amb el suport de Fundescoop publica més de 100 números al llarg de més de 10 anys (1992-2003). Dirigeix la revista "Empresario Balear" (1980-82). També dirigeix la revista "GEA, papers de medi ambient", que publica (2002-05) la Fundació Sa Nostra.

Casat amb Maria Antònia Manresa, tenen un fill, Miquel Àngel, i dos nets. Persona equilibrada, sòbria i afable, rebutja sempre el protagonisme i els papers de lideratge. Es lliura de ple a l'anàlisi crítica i als treballs d'opinió, que excel·leixen per l'oportunitat, lucidesa, rigor i profunditat. Esdevé un referent d'opinió de l'illa. Defensa des dels seus primers treballs els valors democràtics, la preservació del medi ambient, la protecció del paisatge i del territori, la cultura pròpia de les illes i l'ús normal de la llengua catalana.

És soci i assesor del GOB. També és soci de l'OCB i membre del seu Consell Assessor. És guardonat amb el premi "Alzina" (1981), del GOB, i amb el Premi Ciutat de Palma de Periodisme de 1974. Participa en la subscripció popular per a la compra de La Trapa.

Internat a l'Hospital de Manacor durant l'estiu de 2010, hi mor el 2 de desembre, als 63 anys. Amb motiu del seu òbit, manifesten públicament el seu dol el Govern de les Illes Balears, la Batlessa i l'Ajuntament de Palma, el GOB, l'Obra Cultural Balear, CCOO, Arca, el col·lectiu d'empleats del Centre Territorial de TVE, Entesa per Mallorca i altres.

Fallece el periodista Sebastià Verd
Sebastià Verd Crespí, 1995 ca.