L’economia i la cultura (Carles Blanes Nouviles)

No es pot negar que entre la cultura i l’economia hi ha nombroses relacions i interrelacions. La cultura demanda inversions a mitjan i a llarg termini, demana formació i comporta la prestació de serveis diversos de defensa, conservació i manteniment d'equipaments i inversions. Requereix, a més, la disposició de recursos per abonar retribucions, sous, salaris, aportacions a la Seguretat Social dels gestors, intèrprets, productors, etc.

D’altra part, la cultura aporta valor de gaudi, benestar, equilibri i riquesa personal i col·lectiva als membres d’una societat i altres elements capaços de fonamentar i sostenir els atractius d’una regió, una ciutat o un indret amb relació al turisme familiar, de congressos o, més específicament, amb relació al turisme pròpiament dit cultural. Tant des de la banda dels ingressos com de la de les despeses i les inversions, la cultura genera activitat econòmica i produeix valor afegit, producte i renda.

La cultura, factor econòmic d’eficiència i de qualitat

Els nivells culturals d’una comunitat o d’un espai geogràfic constitueixen una variable susceptible de ser elevats, ampliats i enriquits amb el pas del temps. Seran necessàries inversions en capital humà, infraestructures adequades, adquisicions patrimonials, promoció, recuperació del patrimoni, etc.

Les relacions entre cultura i economia, analitzades des del punt de vista (POV) de l’empresa també aporten un llarg recorregut obert a la reflexió, l’anàlisi i el debat. En els casos d’algunes empreses es pot observar que la cultura i l’economia es troben interrelacionades de manera manifesta i beneficiosa. Les despeses corrents en cultura i les inversions en cultura aporten sovint quites positives de prestigi a les persones o entitats que les fan de manera que incrementen la seva notorietat, el seu bon nom i el Grau d’acceptació general que obtenen.

La figura de Carles Blanes Nouviles

Ales illes tenen un personatge que excel·lí en l’aprofitament de les interaccions entre cultura i empres, poc citat en general, però d’una importància  cabdal. Em referesc a Carles Blanes Nouviles, director general de Sa Nostra entre el febrer de 1968 i e maig de 1993. Morí el passat 14 de desembre de 2013, a causa d’un alzheimer perllongat i terrible. El funeral que se li dedicà a la parròquia de la Santa Creu (Palma) constituí una multitudinària manifestació de dol ciutadà, particularment significativa si es té en compte la seva absència social des de principi del 2004.

Carles Blanes Nouviles, 1993 c.

Des del seu càrrec, durant 25 anys, va orientar l’activitat estratègica de l’entitat vers dos objectius principals: l’atenció de la demanda de facilitats creditícies per a l‘adquisició de vivenda a Palma i la progressiva potenciació de la vessant. cultural de l’Obra Social de l’entitat.

Els préstecs personals per a l’adquisició de la vivenda

Pel que fa al primer objectiu, la seva gestió es va veure acompanyada de les oportunitats derivades durant molts d’anys per la manca d’interès de les entitats bancàries per la figura del préstec hipotecari per a l’adquisició d’una vivenda i per l’escàs dinamisme  de la Caixa de Pensions per aquest tipus de producte fet al llarg dels anys 60 i 70 el segle pasta. D’altra banda, la demanda efectiva del producte esmentat es va veure esperonada i dinamitzada per l’allau immigratòria creixent que registren les Balears els anys de referència i la progressiva desplaçament de la població de la Part Forana de Mallorca cap a Palma. S’ha d’afegir que C. Blanes sabia que podia confiar molt més que els directius de la competència, en la seva viabilitat i els efectes multiplicadors d’aquesta.

Gairebé totes les edificacions de l’eixample de Palma construïdes els anys de referència van ser finançades per Sa Nostra, aleshores coneguda encara com “es Montepío” (Mont de Pietat). Com a conseqüència dels fets esmentats, la Caixa de Balears assoleix el 1982 el lideratge del mercant financer de les Balears en superar en volum d’actius i passius els corresponents a “la Caixa”. Manté la posició capdavantera fins al 2008-2009.

L’Obra Social i Cultural de Sa Nostra

L’entitat dóna suport a la realització d’actuacions tan diverses com ara la recuperació del patrimoni artístic i històric (restauració del retaule de Castellitx i de l’antic retaule major de la parròquia de Sant Bartomeu de Montuïr), l’adquisició d’obres destinades a l’exportació (retaule del Naixement dels López), la col·lecció de ceràmica de la Roqueta destinada a la dispersió que diposita al Museu de Mallorca. Organitza cicles de conferències d’autors de primer nivell a l’àmbit cultural català i castellà, conferències d’economia (Fuentes Quintana) i altres matèries (tècniques innovadores per al tractament de l’ametlla, la cura del ramat oví, etc.). Finança la publicació d’obres d’autoria recent i d’una acurada traducció de Die Balearen, de l’arxiduc Lluís Salvador d’Hasburgo-Lorena. Dedica partides a la defensa del Medi Ambient, a l’experimentació agrícola i ramadera (finca de Sa Canova), la promoció de les arts escèniques i, sobretot, al cinema de filmoteca (A Can Domenge es fan les primeres projeccions).

Val a dir que dedica un esforç extraordinari a la formació i l’educació (escoleta de Son Gotleu, Escola de Can Domenge, Escola de Formació de Can Tàpera, l’IBEDE, tallers formatius per a infants i, sobretot, a la Universitat). També dóna suport a la publicació d’informacions econòmiques d’interès general com l’Informe econòmic, que publica des del 1968 com a obra pròpia de Sa Nostra i a partir del 1974 com a publicació amb la col·laboració de la Banca Catalana. El 1989 obre el Centre de Cultura de Palma, que s’uneix a les cases de cultura de Maó, Ciutadella i Eivissa i altres.

L’estil de Carles Blanes

La gestió de C. Blanes es va caracteritzar sempre pel bon gust, la prudència en l’administració dels recursos, la moderació, la proporció, una adequada distribució entre les diferents manifestacions culturals, la neutralitat ideològica, la continuïtat de l’acció, la insistència i la intensitat dels ritmes de treball, la convicció i la pròpia participació personal a inauguracions d’exposicions, concerts i altres actes culturals. A ell es deu la posta en marxa de la promoció cultural de més gran abast que hi ha hagut mai a les illes. Quan es jubila el 31 de maig de 1993, la seva obra té continuïtat fins al 2005 quan entren en vigor les directrius per a l’Obra Social del Pla Estratègic 2004-2008 de l’entitat.

El 2005 l’entitat adopta un estrafolari Pla Estratègic d’expansió geogràfica i de creixement del negoci a partir d’unes directrius comercials, de marcat caràcter mercantil, publicitari i, sobretot, obsedides pel retorn quantificable (monetari) d’unes accions culturals que mai havien de deixar d’estar orientades a la promoció del bé comú i de l’interès general de les Balears.

Trià bons col·laboradors, externs i interns. Entre els primers cal citar el P. Bernat Julià Rosselló, canonge de la Seu i acadèmic de Belles Arts. Entre els col·laboradors interns s’han de recordar Jaume Galmés Tous, Miquel Pascual, Coloma Borràs, Andreu Ramis Puig·gròs, Bartomeu Mestre Sureda, Ferran Olesa Llobera, Pere Miralles Cerdà, Albert Ribas Juan, Magdalena Aguiló Victory, Guillem Payeras Bujosa, Maria Payeras, Margalida Alemany Ensenyat, Jaume Vidal Amengual, Francisca Niell Llabrés, Gabriel Amer i Amer i altres.

A tall de conclusió

Els consells desafortunats de la consultora madrilenya AFI varen suposar un preavís de l’ensulsiada de l’Obra Social de l’entitat i de la seva pràctica desaparició a partir del 2009. Malgrat tot, encara resten a les illes els batecs que havia aportat una etapa llarga, ben dissenyada, intensa i ben executada, durant més de 25 anys de durada, que arribà a aportar un catàleg de 40 activitats culturals cada setmana en el conjunt del territori de les quatre illes. L’eficàcia d’aquella experiència va ser suficient per arrossegar vers programes similars d’Obres Socials i Culturals d’altes entitats financeres, d’institucions públiques diverses, de fundacions privades i d’altres agents culturals, la suma de les quals arribà a donar un saldo ingent, avui (2014) dissortadament reduït considerablement.

Extracte de l’exposició feta a Can Alcover amb motiu de la taula rodona “Economia i cultura” del dia 19 de febrer de 2014. Varen fer part de la taula Jaume Garau Taberner, Gabriel Amer i Amer, Miquel Alenyà Fuster i Josep Maria Llauradó (moderador).

La cultura del gaudi (1998)

Vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements instrumentals per a la vida productiva que al desenvolupament de la capacitat de pensar i, sobretot, no presta gaire atenció al desenvolupament de les capacitats de gaudir. Han contribuït a fer que les coses siguin així dos corrents dominants en el curs de la història occidental: la tradicional doctrina racionalista i la mitificació secular de l’ascetisme.

La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.

D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.

Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.

Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.

Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.

Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll

Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.

Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998

La cultura, necessitat social (1997)

Vivim en una societat atabalada per les presses, les urgències i les precipitacions. Hi ha una enorme desproporció entre allò que es vol fer i allò que es pot fer. Els móns del treball, l’empresa, l’administració pública i les relacions interpersonals són víctimes d’aquest parany col.lectiu de ritmes trepidants i curses rapidíssimes. Tot plegat, es primen les coses urgents sobre les importants, fer coses sobre pensar-les, desfer i refer sobre afegir i millorar. Probablement, estam massa condicionats per una organització de la producció inspirada en la quantitat de les grans economies d’escala (produir moltíssimes coses iguals), esperonada per la competitivitat en l’àmbit de les aparences (el client té poca memòria i pren les decisions per impuls) i aclaparada per l’obsessió del curt termini.

La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.

En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les preses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren les diverses manifestacions de la cultura com a esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.

La desmobilització cultural de la societat, des de molts punts de vista, constitueix un dels problemes més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.

Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.

La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.

Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures.

Solament una societat capaç de gaudir, que de fet gaudeixi molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit profund de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.

La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre l’afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 40, diumenge 14 de setembre de 1997

Junta Directiva de La Veda (Palma) (1928)

Elegida el 5-III-1928



Gabriel Villalonga Olivar, president

Pere Alcover Sureda, vicepresident
Josep Quint Safortesa, tresorer
Pere Cabrer Torres, secretari
Gabriel Vidal Fluxà, bibliotecari





La Almudaina, 6-III-1928, pàg. 7

Il·lusió i pintura (2010)

La pintura sempre és una il·lusió, un excés dels sentits o de l’esperit, que dóna carta de realitat a una cosa que en realitat és una aparença. El pintor és un il·lusionista que provoca a l’espectador falses percepcions òptiques, miratges i ensomnis. L’espectador informat sovint vol veure els trucs del pintor, vol que s’estableixi entre ell i el pintor un clima de complicitat explícita, conscient i consentida. En això radica la eficàcia del truc real de la pintura: comunicar emocions, transmetre idees i sentiments i impulsar processos de contemplació, interrogació i gaudi estètic.

Sorpresos per la il•lusió i moguts per les aparences, el primer impacte que els espectadors reben en contemplar un quadre té lloc en l’àmbit de les emocions. Segueix una seqüència que uneix contemplació, revisió, reflexió, interrogació, introspecció, etc. Mirar una pintura és, sobretot, un procés de trànsit des de la visió sensible (acceptació de la il·lusió) a l’emoció estètica (acceptació de la transcendència de l’obra d’art). Per això l’acte de mirar ha de ser assossegat, parsimoniós, lent, silenciós i reiteratiu. La convivència entre pintor-il·lusionista i espectador-còmplice fa que aquest vulgui accedir a la cuina del quadre: tècniques, materials, suports, mescles, textures, veladures, temps, etc.

L’espectador necessita investigar el mètode de treball de l’autor per descobrir els seus trucs, el seu enginy i les seves habilitats. El coneixement dels mecanismes de la il·lusió no limita la emoció que aquest genera, sinó que l’amplia i l’engrandeix. Com més clara, definida i conscient és la il·lusió de partida, major i més duradora és la resposta emocional. La pintura és definitiva, no és un engany: és l’acceptació d’una suggestió que commou l’esperit perquè neix d’una il·lusió.

La pintura constitueix una apel·lació a la capacitat de gaudi. L’acte de contemplar un quadre pot moure, i de fet mou, la raó, l’experiència intel·lectual, l’estoc de coneixements adquirits i la capacitat d’anàlisi i investigació de l’espectador. Però, sobretot, la pintura com a obra d’art, mou els sentiments i les emocions. El pragmatisme i el racionalisme que impregnen les urgències de la vida contemporània tendeixen a situar el coneixement sobre la emoció, el saber sobre el gaudi, la comprensió sobre el sentits. L’obra si està ben feta està orientada, sobretot, a commoure, generar goig i crear plaer estètic. També cerca la suggerència racional com a mitjà per desplegar processos ulteriors d’emoció estètica. Es sorprenent topar-se amb persones amb molta informació, però amb poca capacitat de gaudi.

La voluntat i la necessitat de pintar són manifestacions d’una acció més concreta i, alhora, més general: fer de la pintura una aventura personal. Hi ha aventura on hi ha esperit de creació, innovació, evolució, progrés i canvi. No s’avança sense inseguretats, incerteses, sorpreses i riscos. Fer de la pròpia vida una aventura és la opció d’aquells que s’imposen la tasca de crear o, el que és el mateix, de treballar en la cerca de noves expressions, noves formes, nous sentiments, nous valors, noves propostes i noves realitats superiors. També és la opció d’aquells que ambicionen connectar amb el món actual, sotmès a mutacions de realitats que, d’una altra manera, romandrien en la obscuritat. Acceptar, a més, que aquesta aventura abasta l’àmbit personal suposa una implicació que va més enllà dels límits de la professió, el treball, l’estatus i el sustent. Suposa posar-lo tot en joc al servei d’un ideal, una gran il·lusió que compromet, condiciona, anima, impulsa i enriqueix.

La bona pintura, la gran pintura, la pintura feta des d’una visió lúcida del món, de les persones, de les seves necessitats i de les seves ambicions, no és per a tothom. És per a contempladors que cerquen la emoció i el gaudi espiritual. Ells són els destinataris de la pintura, els privilegiats que poden aprofitar les possibilitats immenses de l’oferta gairebé omnipresent de plaer estètic. Són els gaudidors o aventurers que cerquen una vida plena de les més altes emocions. Fent el seu paper donen sentit, transcendència i raó de ser a la pintura i als esforços immensos que consumeix la seva creació.


Palma, 31-I-2010

Mirant el blau (1997)

Maria Antònia Cerdà Alabern

Dibuixar, pintar, modelar i esculpir són paraules mot properes. Es necessiten mútuament, es reforcen l’una a l’altra, es cerquen i es troben sovint. No hi ha una bona escultura sense un dibuix previ ni una bona pintura sense un esbós inicial. Tampoc no hi ha un bon dibuix sense el concurs i l’ajut d’elements essencials a la pintura i a l’escultura. Els grans mestres de tot els temps, sempre han experimentat la necessitat, gairebé indefugible, de combinar i alternar dibuix, pintura i escultura. La creació estètica no accepta de bon grat fronteres, limitacions convencionals, especialitzacions determinants, línies rectes i úniques. Miquel Àngel, Leonardo, Picasso i Miró en són exemples emblemàtics i ben significatius.

En el nostre món d’avui, fet de presses i frisances excessives, mai no prou ben justificades, s’ha imposat amb caràcter gairebé universal la falsa creença que la súper especialització és l’estat ideal del professional i la condició necessària perquè la seva feina pugui ser valorada. Dominar solament una tècnica, i sovint només un aspecte parcial d’una sola tècnica, pot ser un objectiu lloable des del punt de vista de la producció de béns i serveis destinats a la venda en forma massiva, segons imposen les condicions generals dels mercats moderns. Això no obstant, des del punt de vista de la vàlua i l’equilibri personal, l’especialització s’ha de donar complementada per un interès ampli vers totes les manifestacions de la cultura, el pensament i l’art. Si no es fa així l’especialista esdevé una absurda barreja d’algunes habilitats i nombroses torpeses, de sabers limitats i grans ignoràncies.

La plàstica no admet cap de les condicions pròpies de la producció en massa. Demana una visió universalista de les coses, una ambició rigorosa i transcendent, un esperit obert i sense fronteres. La bellesa, per naturalesa, cerca trencar motlles, superar prejudicis, conmocionar indiferències, botar les limitacions del temps i de l’espai, transgredir normes i escoles. Res d’això no es pot fer sense el concurs d’un esperit combatiu, agosarat, generós i magnànim.

Aquestes van ser les reflexions que, després d’una jornada dura de feina, em va suggerir la contemplació d’uns olis, uns dibuixos i unes escultures a l’estudi de Maria Antònia Cerdà Alabern, seguida d’una conversa que va oblidar el rellotge a l’hora de fer una revisió crítica de les aportacions de Bacon, Tàpies, Miró, Kandinski, Moore, etc.

Mentre avançava l’hora i l’hora es feia fosca, les teles que penjaven de les parets d’una casa plena d’història i vida esdevenien, assossegadament, unes representacions visuals plenes d’emoció, de passió, de goig per la vida, de voluntat de superació, d’impulsos atàvics de recerca de la bellesa, d’esperit creador i d’habilitats molt més que notables. Els dibuixos guardats curosament en una carpeta transmetien el batec d’un esperit sobri i esponerós, sensual i comunicatiu. Hi havia, també, bronzes i figures modelades amb materials diversos: transmetien serenitat, contagiaven gaudi i convidaven a la reflexió, a la contemplació i al silenci. Ningú no hauria d’acabar la jornada de feina, vaig pensar, sense assaborir les sensacions que es desprenen d’una exposició plàstica vista amb l’ànim serè, lliure d’atabalaments i curull d’ànsies de gaudi, com el que ens va enviar aquella capvesprada. La vida esdevindria suportable i joiosa. Hi hauria menys intolerància i molta més solidaritat.

La figura humana és l’objecte central que atreu l’interès de Maria Antònia. A ella ha dedicat la immensa major part de la seva atenció i del seu treball. La descomposa en plànols superposats, en taques de color (blaus, verds, blancs...), en línies irregulars, en perfils sinuosos i difuminats, que transmeten calidesa, afecte, enamorament. Són figures soles o acompanyades, que recorden les harmonies d’un Cèzanne, la sensualitat d’un Gauguin, l’expressionisme d’un Van Dongen, l’esperit sempre complex d’un Picasso, la rotunditat d’un Tièpolo i la capacitat sintètica de Miró.

El treball que sustenta l’obra de la artista és sempre dens, coherent, lliure i innovador. Està fet en silenci i amb parsimònia voluptuosa. Ho reflecteixen les teles, els dibuixos, els bronzes, els modelats, els gravats. La seva exposició en aquest dies de tardor constitueix una font d’estímuls visuals, un espectacle esplèndid, un regal per als ulls dels visitants i, sobretot, una prova fefaent que en aquesta entranyable ciutat nostra la plàstica és viva, avança i es capaç d’oferir mostres molt sòlides i tan plaents com aquesta.



Octubre de 1997

Catàleg de l’exposició del 21 d’octubre al 15 de novembre de 1997
Cercle de Belles Arts
Casal Balaguer

El teatre, art col•lectiu (2000)

El teatre és un art col•lectiu, que combina actors, autor, director, especialistes i públic. El teatre és, a més, un art que es fa en viu i es contempla en directe. La dimensió col•lectiva i la realitat presencial són elements a l’entorn dels quals es crea la màgia del teatre. A l’hora de començar la funció es fa, espontàniament, un silenci dens i el públic resta immòbil i expectant, en actitud de respecte i reverència. Sembla con si el teatre conservés encara restes d’aquella condició d’acte sagrat que li va donar l’existència vers el segle VI A.C.

El teatre es basa en la transformació de l’actor, la transformació de l’espai i la complicitat de l’espectador. Amb el complement del vestuari i del maquillatge, l’actor esdevé un personatge amb vida pròpia, amb sentiments propis i amb desigs propis. L’espai en el qual es produeix l’acció deixa de ser un escenari, petit i tancat, per convertir-se, a través del decorat, la il•luminació i el so, en un lloc singular, ampli, obert i sorprenent. La representació converteix la ficció en realitat: l’espectador, en connivència amb l’actor i l’acció dramàtica, accepta com a real allò que se li proposa com a real. La veracitat i l’autenticitat són els elements cabdals que susciten la complicitat de l’espectador, la qual el transporta a un món de ficció i fantasia que el fa testimoni d’uns fets que es contemplen i es viuen com si fossin reals.

El teatre modern recull la tradició del teatre isabelí, del teatre italià de la commedia dell’arte i del teatre del Segle d’Or espanyol. El teatre isabelí, de l’Anglaterra del XVI, es caracteritza per la creació d’espais i d’escenes a través del llenguatge i d’elements addicionals d’una gran simplicitat. Amb paraules del diàleg s’indicava el lloc, l’hora, l’època de l’any. Una branca significativa que l’acció tenia lloc a un bosc, un trono deia que els actors eren a un palau. Els canvis d’escena es comunicaven amb un cartell. L’estructura del teatre isabelí permetia seqüències ràpides d’escenes diferents i accions gairebé simultànies. Aquest va ser el tipus de teatre que va fer Shakespeare, del que n’aprofita totes les possibilitats creatives per fer obres d’una factura moderníssima i d’una gran penetració psicològica, com Romeu i Julieta, Ricard III, Macbeth i Hamlet.

El teatre del Renaixement italià va aportar l’escenari en forma de caixa o cub, amb una porta oberta al públic (teatre a l’italiana) i va incorporar la perspectiva en el decorat. El teatre entra a la Cort i assoleix nivells alts de bellesa i espectacularitat. Alhora sorgeix el teatre popular, el de la commedia dell’arte. Les obres s’improvisaven a partir de personatges arquetípics: Arlequí, Pantaleone, Colombina, Scaramuccio, Polixinel•la, etc. Era un teatre de màscares, hereu del teatre romà de les atel•lanes. Molière s’inspira en aquest teatre, hi posa text i construeix obres que denuncien comportaments i actituds reprovables, com la hipocresia en El Tartuf.

El teatre espanyol del Segle d’Or, barroc i convencional, utilitza la progressió temàtica en tres temps: plantejament, nus i desenllaç. Excel•leix Calderón de la Barca, amb El gran teatre del món i La vida és somni.

El teatre romàntic del XIX sintetitza i enriqueix la tradició anterior i aporta obres tan importants com Faust., de Goethe. Wagner és el primer que a finals del XIX fa apagar els llums de la sala perquè l’atenció es concentri més a l’escena. El teatre assoleix, així, una força més gran de misteri i de màgia.

Els gran avanços del teatre es produeixen des de finals del segle XIX fins pràcticament ara. Són decisives, pel que fa a la interpretació, les aportacions d’Stanislavski, director rus de teatre, que va trencar amb la concepció recitativa i declamatòria de la representació romàntica. D’altra par, cerca el rigor històric de l’escena, subordina els individus al conjunt i distribueix els actors sobre l’escenari, no segons la importància del paper, sinó en funció de la veracitat i l’autenticitat de l’acció. Al llarg del XX, el teatre incorpora innovacions importants: el director esdevé el responsable de la posada en escena, que és considerat l’element central del fet teatral, l’actor necessita preparació i tècnica, l’espai escènic afegeix al cub formes més lliures i més obertes, l’escenografia incorpora les noves tecnologies, etc.

En el marc del teatre modern neix el teatre de la distanciació, de Berthold Bretch (Mare coratge i Galileu Galilei), l’existencialista de Sartre (Les mans brutes, Els segrestats d’Altona, etc.), el de l’avantguarda, de Ionesco (La cantant calba), el modernista de Valle Inclán (Llums de Bohèmia), el de l’esplèndid tern nord-americà format per Edward Albee (Qui tem Virgínia Wolf?), Arthur Miller (Les bruixes de Salem) i Tennesse William (Un tramvia anomenat desig), el teatre contemporani de Marat Sade, de Peter Weis, el teatre suprem de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, una de les obres culminants d’aquest art universal.

El teatre està perquè l’espectador gaudeixi, vegi, miri, contempli, s’ho passi bé, s’inquieti, es faci preguntes, tregui conclusions, trenqui la rutina que té la vida diària, experimenti emocions que no sol oferir la quotidianitat. L’espectador ha de sentir la vida dels personatges i s’ha d’interessar en l’acció, ha d’escoltar i veure, oir i mirar, sentir i entendre, pensar i gaudir. El silenci, la rialla divertida del públic, la fosca de la sala, el misteri de l’acció, la fascinació de la teatralitat, la complicitat amb allò que passa sobre l’escenari, etc., creen una atmosfera que acosta l’esperit humà a l’experiència estètica.

El teatre no està per ensenyar, instruir, il•lustrar, per bé que ensenyi, instrueixi, il•lustri. El teatre està per transportar l’espectador al món de les emocions profundes, del vells pensaments humans que no moren mai, de les noves idees, dels sentiments de l’esperit i del gaudi estètic. El teatre és un instrument poderós i insubstituïble d’enriquiment de l’esperit. No s’entén que resti situat en la posició precària, marginal i descurada en la qual es troba.

Diari de Balears, "Balears Cultural", 18-XI-2000

L'emoció de l'assaig (2001)

L’assaig és fruit de la reflexió, de la recerca intel•lectual, del pensament lliure i creador, de les inquietuds ètiques, de la voluntat de fer avançar el coneixement més enllà de les limitacions de l’anàlisi empírica. L’assaig respon als desigs innats de la persona humana de fer preguntes, entendre, descobrir, inventar, trobar respostes, pensar, transformar les percepcions en idees, convertir les sospites en certeses, adquirir experiència i acumular saber. Totes les persones humanes senten en el fons de l’esperit el desig d’esdevenir sàvies.

L’assaig, fet amb voluntat de creació literària, vol il•lustrar, alimentar les ànsies de coneixement, obrir espais nous al pensament, impulsar el debat interior i facilitar l’exercici de les facultats de deduir, induir, relacionar. També vol contribuir al progrés social, a promoure actituds ètiques, a combatre la injustícia i a impulsar la consciència social. Sobretot, però, està destinat a commoure l’esperit i a conduir-lo als indrets de l’emoció artística.

S’equivoquen els que pensen que l’assaig és un gènere superior al de la novel•la perquè toca de manera més directa l’àmbit del coneixement. La novel•la i l’assaig, al llarg de la història, han fet una contribució al món del coneixement extraordinàriament rellevant. La novel•la permet posar en comunicació el lector amb l’esperit dels grans creadors, participar de llur experiència, ampliar i engrandir el fet de viure, obtenir noves idees inabastables a través d’altres vies.

La novel•la i l’assaig aporten elements potents de gaudi. Ambdós gèneres, la prosa de ficció i la prosa no narrativa, fan ús de recursos generadors d’emoció estètica. Alguns assaigs superen els nivells de perfecció literària de moltes novel•les. Hi ha novel•les que superen la qualitat literària d’alguns assaigs. Les grans novel•les i els grans assaigs se situen de manera similar en les posicions més elevades de la qualitat artística. Aquestes afirmacions generals es poden traslladar als casos concrets d’autors que han escrit, indistintament, novel•la i assaig. És millor el Melià de l’assaig "La nació dels mallorquins" o el de la novel•la "Les pluges de sal"? És millor el Porcel assagista de "Mediterrània" o el novel•lista de "Cavalls cap a la fosca"?

Els orígens de l’assaig modern es troben en l’obra "Essais" de Michel de Montaigne (1533-1592), de la qual va prendre el nom , i en les obres del jesuïta Baltasar Gracián (1601-1658). Va experimentar un gran desenvolupament en el segle XVIII, a l’època de la Il•lustració, amb obres com "Pensaments filosòfics" (1746) de Diderot, "L’esperit de les lleis" (1748) de Montesquiu, "Assaigs sobre els costums" (1756) de Voltaire, i "La riquesa de les nacions" (1766) d’Adam Smith. Després de la Segona Guerra Mundial es va donar una nova florida de l’assaig amb autors com Bertrand Russell, Sastre, Camus, Lukács i d’altres, que donaren vida a la figures de l’assagista polèmic, moralista, compromès amb l’avanç del coneixement i amb el progrés de la societat.

Hi ha assaigs que tracten temes filosòfics ("Situacions", de Sastre), religiosos ("L’agonia del cristianisme", d’Unamuno), estètics ("El futurisme", d’Alomar), socials ("L’autoritarisme", d’Adorno), ètics ("Ètica per a nàufrags", de Marina), d’identitat nacional ("Nosaltres el valencians", de Fuster), culturals ("Cultura, llengües, nacions", de J.F. Mira), de pintura ("L’art i els seus llocs", de Tàpies), d’economia i art ("Art i capitalisme", de Melià), d’història ("Mediterrània", de Porcel), de les noves tecnologies ("Viure en digital", de Negroponte), de feminisme ("La cambra pròpia", de Virgínia Wolf), d’anàlisi literària ("Entre la vida i els llibres", de J. L. Estelrich), d’autobiografia ("Un mateix i el seu cervell", de Poper), de biografia ("Rusiñol i el seu temps", de Pla), etc.

Després de 1980 l’article periodístic d’assaig, més adaptat a les urgències del lector actual, ha guanyat gradualment terreny a l’assaig pròpiament dir. Les dues formes no són excloents. Sovint l’assaig actual és un recull sistemàtic d’articles, com "Al temps de les formes", de Joan F. Yvars.

L’assaig convida el lector a pensar i investigar, a enriquir les actituds ètiques de l’esperit i a fruir de l’emoció estètica. L’assaig, com la poesia i la novel•la, és un mitjà indispensable al servei del plaer de la lectura.



Diari de Balears. L’espira, núm. 16, 18-II-2001.

Art i ètica (2000)

Moralistes de tots els temps han tractat de lligar moral i art, tot enaltint la moral i justificant la instrumentalització de l’art. El fet moral i el fet artístic són manifestacions diferents, diuen, d’una mateixa realitat superior, sobrehumana o divina. Aquestes tesis s’han sustentat habitualment en tres arguments: la pretensió que la moral i l’art són fets normatius, la creença que la moral i l’art reflecteixen la bondat i la bellesa d’un fet superior (Déu, la Revolució, la Humanitat, etc.) i l’afirmació que l’art és una realitat instrumental.

L’art no és un repertori normatiu. La moral, com a conjunt de normes de conducta inspirades en doctrines religioses o seculars, té poc a veure amb l’art, que no pot sotmetre’s a codis de comportament. L’art codificat o codificable, l’art que imposa obligacions, que en crea o que n’ensenya, no és art o ho és a pesar d’aquestes servituds. L’art no expressa més obligacions que les derivades de la responsabilitat de l’artista en relació al fet estètic. Aquest compromís és, alhora, expressió de llibertat i demostració d’autonomia, independència, insubmissió, dissens i rebel•lia. L’única norma compatible amb l’art és l’absència de normes. L’art està obligat, només, a ser art.

L’art no reflecteix la bellesa i no revela la bondat d’una realitat suprema. La concepció de la moral i de l’art com a expressions inevitablement combinades, interrelacionades i interdependents, destinades a inspirar i impulsar comportaments personals ajustats a la perfecció d’un ordre superior, sobrenatural o no, és errònia. La finalitat de l’art no és posar les persones humanes en comunicació amb divinitats, sinó amb elles mateixes i, derivadament, amb altres persones. No és propi de l’art guiar el pensament, sinó alliberar-lo. L’art no demana que les persones es comportin d’una manera o d’una altra, sinó que assoleixin de gaudir l’emoció que provoca, en determinades condicions, el fet estètic. L’art és universal i permanent: per això des de tota casta de posicions morals, religioses i no religioses, i des de les modes de tots el temps, s’ha fet art. Ho demostren les misses de Mozart, les pintures d’El Greco, el sentit moralitzador de Goya, l’arquitectura de temples pagans, cristians, musulmans, etc., el teatre dels grans autors, la novel•la dels grans mestres.

La moral defineix, a més de les obligacions, les virtuts. En el camp de l’art la virtut esdevé virtuosisme. Aquest, sovint, tendeix a empobrir i trivialitzar l’art i mai no li afegeix qualitats intrínseques. Per bé que el virtuosisme aixeca grans aplaudiments, pot tudar l’art, pot fer-lo impossible, pot convertir-lo en un espectacle de circ. De la seva intranscendència no s’han alliberat ni antics creadors d’èxit, ni instrumentistes d’anomenada, ni certes avantguardes contemporànies sotmeses a la síndrome de “fer-la” cada vegada més grossa. El virtuosisme associat a l’art pren forma, en algunes ocasions, d’exaltació de la dificultat. Altres vegades pren forma d’encimbellament del detallisme. Adesiara pren forma de mitjà per cridar l’atenció. La dificultat no és font de qualitat artística; el detallisme fatiga, distreu i dificulta l’emoció estètica; provocar i escandalitzar no és un fi de l’art.

L’art es pot instrumentalitzar a favor de causes nobles i innobles, legítimes i il•legítimes, bones i dolentes. Tot amb tot, l’art no és un instrument: és un fi en ell mateix. Per bé que l’ús de l’art s’ha donat lligat sovint a grans manipulacions col•lectives, la naturalesa de les coses demostra que l’art allibera el pensament, eixampla la voluntat, potencia la lucidesa i impulsa la llibertat.

L’art no és moral, no és amoral i no és immoral. L’art és transmoral. Està per sobre i més enllà de la moral: ocupa un espai que no entra, necessàriament, en comunicació amb aquesta, perquè no crea ni suporta obligacions. És transmoral perquè no està sotmès a la contingència de les idees morals; perquè, si bé transita per l’àmbit de la moral, se situa per sobre de totes les concepcions morals, perquè és essencialment humà i està fet per a l’enriquiment i per al gaudi de les persones. Erròniament, en nom de la moral s’han condemnat obres d’art cabdals. Stalin va sotmetre Sostakovic a un seguit de represàlies arran de l’estrena de l’òpera Lady Macbet de Mtsensk; Oscar Wilde va ser empresonat després de la publicació d’El retrat de Dorian Gray; Flaubert va ser jutjat per haver escrit Madame Bovary. Cercar, trobar i veure elements d’immoralitat en l’art és propi de ments poc sensates.

El fet que l’art sigui transmoral no impedeix que constitueixi un referent ètic d’extraordinària importància. Efectivament, l’art és una font riquíssima d’ètica perquè és una via de canvis personals profunds, d’impuls d’actituds creatives, de foment de l’ús de les capacitats crítiques, de desvetllament d’inquietuds de recerca, innovació i creació. L’art no obliga a res, però anima a fer moltes coses, amplia el món de les idees, enrobusteix la voluntat, allunya de la mediocritat, genera ambicions de llibertat i engrandeix l’esperit dels éssers humans.


Xavier Carbonell
Miquel Alenyà


Balears Cultural, núm. 172, 28-V-2000, plana I.

Cultura, valors i conflicte (2000)

La cultura no incorpora solament informació i coneixements. També incorpora aptituds o habilitats i actituds. No és culta la persona incapaç d’apreciar les manifestacions de l’art. Tampoc no és culte aquell que no sap o no vol entendre els altres, que no desitja comprendre situacions personals diferents de la pròpia, que no accepta el dissens i, substitutivament, la crítica i el conflicte, etc. Mai no pot ser culta una persona autoritària, despòtica, discriminadora, explotadora, desplegadora de conductes antisocials, etc.

La cultura, com a part essencial de la saviesa, abasta un ventall molt ampli de factors que fan un conjunt no divisible. Per això, la cultura no es pot segmentar ni especialitzar: és multicolor, universal, generalista, omnicomprensiva i globalitzadora. La cultura dels coneixements, la cultura dels valors i la cultura del gaudi no són tres vessants d’una unitat, sinó tres aspectes parcials d’una realitat única que incorpora alhora coneixements, valors i factors de gaudi.

Les limitacions de les capacitats humanes d’anàlisi i comunicació fan necessari que el discurs sobre la cultura s’hagi de presentar artificiosament fragmentat perquè sigui comprensible. Consegüentment, les anàlisis parcials de la cultura s’han d’emmarcar sempre en el seu context general. Tot acceptant les limitacions indicades, volem exposar aquí algunes reflexions sobre aspectes de la cultura que toquen l’àmbit de les actituds i de la conducta; això es, dels valors. Ens proposam, sobretot, exposar algunes reflexions sobre la varietat i la diversitat d’elements que incorpora el concepte de valor.

No tots els valors tenen el mateix rang, el mateix abast, la mateixa perdurabilitat, el mateix grau d’acceptació i la mateixa transcendència. Pensam que els valors de més àmplia acceptació es poden considerar dividits en tres grups o nivells: els valors finalistas o essencials, els valors instrumentals i els valors de la conducta individual.

Creiem que són valors finalistes o essencials aquells que inspiren les línies mestres de la conducta humana, que són o haurien d’esser de general acceptació i que demanen una aplicació universal: la solidaritat, la tolerància, el pluralisme, la llibertat, la igualtat de les persones, dels gèneres i de les races, el rebuig de totes les formes d’autoritarisme, etc. La lluita per a l’assumpció dels valors finalistes fa que les persones siguin més riques, més humanes, més completes i més grans. Malgrat això, la difusió dels valors finalistes al llarg de la història ha estat difícil, ha mogut guerres i revolucions, ha estat causa de dolor a balquena i ha hagut de menester sacrificis col•lectius i individuals enormes. La cultura dels valors finalistes o essencials mai no ha deixat d’avançar, però sempre ha hagut de fer-ho per camins d’espines, renúncies, sacrificis i dolor col•lectiu. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme mai no han retrocedit sense lluita, sense esforços, sense pressió, sense conflicte. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme demanen, reclamen i fan necessari el dissens, la confrontació, el clam de “prou” d’aquells que treballen per un món més just, més humà i, per això, més ric i més culte.

Cal no confondre els valors finalistes amb els valors instrumentals. Aquests inclouen bàsicament, les habilitats que fan que una persona pugui desplegar conductes útils per a ella mateixa o per a algun grup al qual pertany i, si convé, per als altres. En el temps que corren, fets de pragmatisme i d’immediatisme, els valors instrumentals adquireixen sovint l’aurèola de valors finalistes. En alguns indrets, per exemple, es dóna tanta importància al coneixement de la llengua alemanya, que aquest factor instrumental es tractat per molts com si fos un valor finalista. De manera similar, en algunes empreses és tan transcendent tenir esmolat el sentit comercial (l’habilitat per a la venda) o l’esperit empresarial (l’habilitat per incrementar el saldo del compte de pèrdues i guanys) que aquests dos factors esdevenen ideològicament, en alguns casos, valors finalistes de màxima importància i d’obligada acceptació. Falsos valors finalistes es postulen, adesiara, com a valors essencials de la convivència humana. Cal no refiar-se de persones mal informades i cal denunciar la confusió de mitjans instrumentals i valors essencials que es dóna en la definició, de vegades escrita, per bé que sempre malèvola, de l’estructura institucional i de funcionament d’algunes empreses i institucions. Els valors instrumentals fan que les persones siguin més útils, però no que siguin més humanes i més grans.

En un altre nivell hem de situar els valors que inspiren la conducta individual. Es tracta de principis assumits com a elements orientadors de l’acció personal. A pesar de la viabilitat que els caracteritza, es detecten posicions i tendències majoritàries o de gran pes col•lectiu. En aquest sentit podem parlar de la importància que els joves o els adults donen al fet de dur una vida moralment adequada i digna, al fet de mantenir una vida sexual satisfactòria, al fet de fer feina amb professionalitat i responsabilitat, al respecte que els mereix la família, a la importància que per a ells tenen les relacions amb els amics (grups d’iguals), amb la religió, amb la política, etc. Pel que fa al conjunt d’aquest apartat, cal postular la transcendència de la lliure consciència personal, el respecte degut a la convivència col•lectiva i la necessària defensa de la cohesió social.

La cultura no és un estat de coses, sinó un camí fet de renuncies, esforços, lluita i exercicis de llibertat. La cultura vol ser de tots i demana arribar a tothom. Dissortadament, però, és patrimoni de pocs. Molts són els que treballen perquè la confusió, els interessos particulars, els resultats materials i l’exaltació d’estranys vedells d’or entrebanquin la difusió de la cultura i, consegüentment, el progrés social.


Balears Cultural, núm. 156, 6-II-2000, plana I.

La cultura del gaudi (1998)

Vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements instrumentals per a la vida productiva que al desenvolupament de la capacitat de pensar i, sobretot, no presta gaire atenció al desenvolupament de les capacitats de gaudir. Han contribuït a fer que les coses siguin així dos corrents dominants en el curs de la història occidental: la tradicional doctrina racionalista i la mitificació secular de l’ascetisme.

La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.

D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.

Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.

Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.

Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.

Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll

Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.

Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.

Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998

La cultura, necessitat social (1997)

Vivim en una societat atabalada per les presses, les urgències i les precipitacions. Hi ha una enorme desproporció entre allò que es vol fer i allò que es pot fer. Els mons del treball, l’empresa, l’administració pública i les relacions interpersonals són víctimes d’aquest parany col.lectiu de ritmes trepidants i curses rapidíssimes. Tot plegat, es primen les coses urgents sobre les importants, fer coses sobre pensar-les, desfer i refer sobre afegir i millorar. Probablement, estam massa condicionats per una organització de la producció inspirada en la quantitat de les grans economies d’escala (produir moltíssimes coses iguals), esperonada per la competitivitat en l’àmbit de les aparences (el client té poca memòria i pren les decisions per impuls) i aclaparada per l’obsessió del curt termini.

La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.

En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les presses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren que les diverses manifestacions de la cultura són esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.

La desmobilització cultural de la societat, des del molts punts de vista, constitueix una de les mancances més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.

Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.

La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.

Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme fatu. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures d’una societat activa i culta.

Solament una societat capaç de gaudir, i que de fet gaudesqui molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.

La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre la afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.

Art i cinema (2000)

El cinema neix com un joc d’artificis i un espectacle de fira. Amb poques dècades, però, esdevé un nou i poderós mitjà d’expressió artística.

El cinema mut de Porter, Chaplin, Keaton, Murnau, Ozu, Dreyer, Stroheim, Sjöström, Pabst, etc., aporta obres que combinen magistralment la utilització artesana dels recursos amb la construcció d’expressions artístiques de gran nivell. En són exemples destacat “El cuirassat Potemkin” d’Eisenstein, “La mare” de Pudovkin, “El darrer home” de Murnau, “El gabinet del Dr. Caligari” de Wiene, “El naixement d’una nació” i “Intolerància” de Griffit, “Cabiria de Pastrone”, etc.

El cinema d’autor del període daurat dels anys 1939-59 va generar una rica producció que va ocupar tots els gèneres y en tots va donar resultats notables. Aquesta va ser la millor època perquè els directors construïssin pel·lícules amarades d’expressions individuals i de processos creatius personals. Els resultats varen ser senzills, planers, càlids, commovedors i, alhora, profunds. Ford, Lubitsch, Orson Welles, Howard Hawks, Wilder, Wyler, Hitchcock, Huston, Renoir, Buñuel, Kurosawa, Bergman, Sternberg, De Sica, Rossellini, Tod Browning i d’altres, ens varen deixar un cinema que encara avui conserva una poderosa capacitat de suggestió i commoció espiritual. Pel·lícules com “Casablanca”, “Ciutadà Kane”, “Fort Apatxe”, “El tercer home”, “La reina d’Àfrica”, “El somni etern”, “Els millors anys de la nostra vida”, “Retorn al passat”, “La llei del silenci”, “El crepuscle del Déus” (“Sunset Boulevard”), etc., són exemples eloqüents d’històries que fan que un se senti interrogat, qüestionat, seduït, transformat, elevat, estimulat.

A partir de 1950 la difusió creixent de la televisió domèstica va reduir notablement el nombre d’espectadors de cinema, que als EUA s’havia situat, en els darrers anys quaranta, en una xifra setmanal equivalent als dos terços de la població. D’altra part, les seqüeles del macartisme i l’ampliació a l’àmbit del cinema nord-americà de les lleis antimonopoli varen afeblir les empreses productores. En el marc d’aquestes circumstàncies es va produir una reacció que va donar lloc a una manera diferent de fer cinema. Va aparèixer una nova generació de directors com ara Polanski, Allen, Coppola, Spielberg, Fellini, Godard, Truffaut, Fassbinder, Herzog, Lucas, Saura, Erice.

Una part de les produccions es varen basar en l’ús i, soviet, en l’abús d’efectes visuals i sonors que tendeixen a saturar els sentits i per això dificulten o impedeixen les emocions estètiques. Amb tot, no es varen deixar de fer obres equilibrades i ben construïdes, d’interès artístic notable. La combinació del antics i dels nous recursos expressius va permetre la realització d’obres excel·lents, capaces de fer estimar la via; de glossar les causes que fan desitjar, voler, cercar, treballar; de representar el drama humà i d’emocionar; de colpir la imaginació de l’espectador i mobilitzar la fantasia. Són d’aquesta època pel·lícules tan importants com "El padrino", "Mort a Venècia", "Dersu Uzala", "Ran", "Sense perdó", "El verdugo", "Manhattan", "L’amic americà", "La guerra de les galàxies",

D’altra part, el cinema va sortir de les antigues sales i es enviar el temps d’oci que es frueix de casa estant. A través de la televisió, de les cintes de vídeo i dels DVD (disc digital versàtil), el cinema s’ha fet un recurs fàcil, a l’abast gairebé immediat de tothom, deslliurat dels ritus sacralitzadors de les sales de projecció. Aquestes han perdut l’antic monopoli de l’exhibició, però mantenen el seu lloc, el seu paper i les seves funcions específiques.

A parer nostre, la diferència entre una pel•lícula bona i una que no ho és se situa en el llindar que separa l’espectacle que arriba a l’esperit i, per això, mou el pensament, impulsa la crítica, transmet batecs de vida, captiva l’ànim, suggereix preguntes i enriqueix el món interior de l’espectador. Bon cinema és aquell que mobilitza actituds cultes. D’altra part, són obres d’art les ones pel·lícules que tenen la capacitat de fer que l’espectador pugui sentir l’emoció de l’experiència estètica, que en aquest cas inclou referents plàstics, dramàtics, literaris, arquitectònics, fotogràfics, musicals.

El cinema mut, el cinema d’autor i el cinema contemporani contenen obres bones, obres dolentes i, també, obres d’art. A parer nostre, la qualitat no és exclusiva de cap etapa, de cap gènere, de cap estil. No és del tot cert que el cinema actual és menys interessant que els dels anys cinquanta.

Tot amb tot, per gaudir d’una sessió de bon cinema, que ens deixin triar el nom del director, del guionista i dels actors; que ens deixin sols o acompanyats en una sala gran, obscura, de pantalla gran, de so fort, on un se sent aïllat, embolcallat i aclaparat; que facin anar un projector de 35 mm amb l’arcaic renou d’arrossegament de la creu de Malta; que ens permetin veure la pel·lícula més d’una vegada; que després de veure-la puguem comentar-la i discutir-la; que ens deixin triar una pel·lícula d'aquelles que millor han combinat jocs de suggerències i silencis, i si pot ser, que ens posin una pel·lícula que, sobretot, faci anar la imaginació i la fantasia.

“Blade Runner”, “Sota el bosc lacti”, “Centaures del desert”, “Rashomon”, “Ciutadà Kane” i “El gabinet del Dr. Caligari”, podrien constituir una bona proposta per començar a constatar i experimentar, sense presses, amb temps i assossec, que el cinema és art.


Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 186, 8-X-2000, plana I.

Art i contemporaneïtat (1998)

Vivim en un món complicat, sotmès a un procés de canvi intens, que genera inseguretats, estrès, temors i, sobretot, una esfereïdora sensació de desbordament de les aptituds amb les quals els éssers humans estan dotats per afrontar les dificultats de la vida.

Sovint pensam que ens manca capacitat per entendre el món en el qual vivim, per situar-nos-hi adequadament, per ser eficaços i obtenir-ne els resultats que necessitam personalment i col.lectiva. Massa vegades sembla impossible reeixir de viure de manera plaent. Les coses es transformen tan ràpidament, que ens aclapara la percepció que els nostres coneixements professionals i els nostres hàbits personals corren riscos de restar endarrerits i esdevenir obsolets. La informació sobre el que passa al món és tan abundant, tan diversa, tan difícil de relacionar i seleccionar, que molts es lliuren a la ignorància o la indiferència.

Mai com avui, els éssers humans no havien tingut una necessitat tan manifesta de disposar d’espais interiors amplis, equilibrats i oberts al diàleg, la informació i les emocions plaents. Mai no s’havia vist amb tanta evidència que la persona humana necessita aprendre a ser humana i a comportar-se humanament, a enriquir-se i créixer interiorment, a rebutjar la temptació permanent de restar ancorada en el món de les idees fixes, a valorar la recerca més que els coneixements i a enaltir el plaer i el gaudi estètic, perquè són font de la vida i ferment de la creativitat.

L’art contemporani respon a les característiques del món d’avui, n’és el resultat i, alhora, el testimoni més significatiu. Fora de l’art dels nostres dies trobarem pocs fenòmens que reflecteixin millor la diversitat, la complexitat, la combinació d’ordre i caos, les angoixes i les ambicions del nostre temps. No és bo d’entendre el món actual sense haver entès abans l’art actual; es fa gairebé impossible discernir entre la informació significativa i la intranscendent sense haver après a mirar, escoltar i fruir l’art, sobretot l’art contemporani; no es pot gaudir del món d’avui sense saber gaudir de la pintura d’avui, la música d’avui, etc. Tampoc no es pot entendre i apreciar l’art gòtic o renaixentista, barroc, romàntic o modernista, si no s’ha entès primer l’art del temps que vivim. La contemporaneïtat de l’art antic, no la pot admirar qui no veu la de l’art d’avui.

La convivència assossegada, reiterada i quotidiana amb l’art contemporani, ensenya a mirar, escoltar, llegir, sentir i pensar. Mirar és contemplar amb voluntat de veure. Llegir és mirar, escoltar, parlar i descobrir. Oir música és acceptar que el món de les sensacions és superior al dels coneixements. Veure teatre és obrir-se a la reflexió, la introspecció, l’anàlisi crítica de les coses i al pensament.

No hi ha una metodologia única que servesqui de guia per mirar un quadre, escoltar música o llegir. Mirant, escoltant i llegint s’aprèn que mirar, escoltar i llegir són processos d’interrogació i de diàleg amb l’obra i amb un mateix. Mirar, escoltar i llegir, és contemplar, assaborir i fruir; és aprendre a pensar i sentir. L’art contemporani transforma el fet de mirar, escoltar i llegir en un procés de recerca de coneixements i emocions, utilíssim per veure el món d’avui amb lucidesa.

La contemplació de l’art és una porta oberta a la incertesa. Contemplar és usar el desordre com a mitjà de relació amb l’obra d’art, que no pot ser copsada i viscuda d’una manera lineal, predeterminada i objectiva. Per això, contemplar és enfrontar-se amb coses imprevisibles i insospitades. Quan un mira amb ulls oberts i lliures no sap el que trobarà: emprèn una aventura. Contemplar és voler conèixer el món, acceptar el risc de la sorpresa i assumir que el coneixement i el plaer no es donen associats a les seguretats i les certeses. En aquest sentit, podem dir que la pintura antiga inclou un element essencial: la història que conta. Addicionalment inclou, si hi ha elements per produir-la, l’emoció estètica. L’espectador d’aquesta pintura fa el seu camí amb l’ajut d’una història, gairebé sempre grandiloqüent i transcendent. La pintura contemporània, en canvi, vol prescindir de tot el que no té relació directa amb els sentiments i l’emoció estètica i, consegüentment, relega la història (senzilla, quotidiana, incompleta, etc.) a un paper, sempre prescindible, d’ordre instrumental. Els espectadors han de mirar la pintura actual directament, sense ajuts i arriscadament.

La font més rica de plaer és l’experiència de mirar i vagar per la pintura; de llegir i rellegir embriagant-se de paraules; d’escoltar música amb els silencis que guarden el secret de l’emoció. L’experiència estètica és un estímul poderós i indispensable per adquirir una comprensió intel.ligent del món, per trobar forces gairebé inexhauribles de resistència i per assentar sobre fonaments sòlids el goig de viure i l’ambició de crear.

L’art contemporani és complex, divers, entrunyellat, distant i, sovint, hermètic, com el món del qual feim part. Viure l’art del nostre temps permet trobar sentit a la complexitat de les coses, veure la riquesa que es dóna associada a la diversitat, experimentar que al darrere de les dificultats de comprensió hi ha un món vastíssim de sensacions estimulants i constatar que els fets aparentment més hermètics són els que, al capdavall, susciten majors oportunitats de diàleg amb els altres i amb un mateix.

L’experiència estètica feta hàbit de vida és el mitjà més segur i més fiable per destriar el bo del dolent, les coses extraordinàries de les mediocres, allò que esbalaeix d’allò que estimula a pensar i sentir, allò que enlluerna d’allò que genera plaer. La vivència de l’art contemporani ofereix un devessall d’oportunitats per aprendre a discernir, avaluar, seleccionar i triar.

Una vida amarada d’emocions estètiques no és el resultat d’un cop de sort ni l’atribut gratuït d’uns privilegiats, sinó el fruit d’una lluita i d’una conquesta. És el fruit del treball d’aquells que s’atorguen el do de viure l’art, de conviure amb ell, d’assaborir-lo amb parsimònia i perseverància, de cercar el seu sentit i de fruir les emocions que suscita. És, sobretot, el fruit que troba qui no es conforma amb les coses fàcils, senzilles i clares que fan part d’un món que, vulguem o no, ja no és el d’avui.

Es fa difícil d’entendre que professionals, executius i líders socials puguin fer la seva feina, amb solvència, sense una elevada apreciació i una profunda aprehensió de l’art contemporani. No sembla acceptable que els plans de formació de la joventut no tinguin un apartat amplíssim dedicat a l’experiència estètica contemporània. No s’entén, i no és raonable, que algunes mancances d’art i de contemporaneïtat assoleixin de fer, amb poques resistències, que el món d’avui sembli massa complex, atordidor i inabastable.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 89, diumenge, 20 de setembre de 1998, planes I i VIII.

La música i la cultura dels sentits (1998)

Sons estridents, molests i aclaparadors ens acompanyen al treball i a l’oci. Els bons sons de sempre (el xerric del grill, el rauc de la granota, l’esgarrip de l’ocell, el repic de la campana, etc.) han abandonat la ciutat, que els ha substituït per sons nous com el barbull dels aparells d’aire condicionat, l’estrèpit del trànsit, la fressa dels motors d’explosió, el retrò de les compressores, etc. Els éssers humans civilitzats necessiten, peremptòriament, escoltar música culta per equilibrar i enriquir la seva experiència sonora i, sobretot, per viure el gaudi de l’oïda.

La música no és solament una font importantíssima de plaer i emoció estètica, també és un dels principals instruments d’enriquiment humà. La pràctica habitual d’oir música transforma la vida interior: enforteix la subjectivitat, incrementa la percepció d’emocions, amplia el món de la consciència, provoca actituds crítiques, encomana magnanimitat, desperta interès pel treball creatiu i genera una lucidesa que, segons Adorno, pot arribar a ser enlluernadora.

La música és una de les pràctiques més antigues de la Humanitat, per bé que la configuració i la concepció actual són relativament recents. Fins a principis del XVIII no es produeix el desglossament entre música antiga i moderna, arran de l’emergència de la música barroca, la diferenciació dels diversos tipus de música i l’anàlisi de les seves relacions amb la vida emocional. Tot amb tot, no és fins mitjan XIX quan Schopenhauer parla explícitament, i amb autoritat, de l’autonomia de la música i de la seva independència.

Val a dir que la música és l’art que toca més directament i més de prop l’àmbit dels sentits, les sensacions i els sentiments. Nietzsche parla de la dicotomia dionisíaca-apol•línia de les arts: Apol•lo representa la forma i la racionalitat, mentre Dionís significa la embriaguesa i l’èxtasi. Per a Nietzsche, la música és l’art dionisíaca per excel•lència. Les sensacions que genera tendeixen a ser més intenses, més profundes i espiritualment més invasives que les que s’assoleixen a través de les altres arts.

La música és un llenguatge universal, que no necessita torsimanys, que arriba del dret a qui l’escolta, que parla de manera privada i personal i que no demana ni grans ajuts ni suports explicatius extraordinaris: tothom està en condicions de gaudir-ne. Això no obstant, convé molt l’ajut d’una certa informació i el suport d’alguns coneixements.

Estam acostumats a oir molta música. Els mitjans audiovisuals i la proliferació dels reproductors d’imatge i so omplen l’espai de tons, timbres i melodies. Nogensmenys, poques persones escolten música culta i, aquestes, ho fan només ocasionalment. Malgrat la progressió que ha experimentat darrerament l’afecció a la música, cal denunciar la migradesa del seu ús, la curta nòmina dels autors habituals, l’escassa amplitud dels repertoris, el predomini excessiu de les composicions romàntiques i la insuficient atenció que es presta a les obres contemporànies. Sobretot, però, cal lamentar que encara sigui poc rellevant el paper que té la música a l’escola, a pesar d’una LOGSE que, si bé n’ordena l’ensenyament a partir del tercer curs de primària, no ha assolit de mobilitzar els estímuls i els incentius necessaris perquè aquest ensenyament tingui el prestigi que li correspon i sigui dinamitzador en mesura suficient. L’escola d’avui sense música, o amb poca música, equival a una societat de demà i de passat demà empobrida culturalment.

Per escoltar música es necessiten unes condicions favorables. L’oient ha de disposar d’una certa capacitat de concentració, s’ha de sentir còmode i, si és possible, l’audició ha de tenir lloc en directe. Les petites molèsties que acompanyen el directe es veuen compensades amb escreix per la calidesa que es dóna associada a la presència del públic i dels intèrprets. Es creen, així, unes condicions d’interrelació i comunicació que incrementen les possibilitats d’emoció estètica. D’altra part, hem de reconèixer amb satisfacció que la qualitat actual dels reproductors sonors ha ampliat notablement les oportunitats d’oir bona música i de fruir-ne amb una facilitat inimaginable fa poc temps.

La música genera a l’interior de l’oient processos de percepció, comprensió, aprehensió, inspiració, imaginació i intel•lecció. Per això, escoltar música equival a fer un viatge imprevisible, sorprenent i sempre irrepetible, com diu Xavier Carbonell. L’escoltador de música transita per un món de sensacions, d’emocions i d’experiències estètiques riquíssimes. Quan la música fa part de la pròpia vida, l’ésser humà s’immergeix en un corrent interminable de suggerències, suggestions, inspiracions i impulsos emotius i intel•lectuals. Lliurar-se a l’embriaguesa de la música és caminar vers el plaer i l’èxtasi estètic.

No està demostrat que la música millori la productivitat dels treballadors, augmenti el rendiment del ramat o incrementi la producció dels conreus d’hivernacle. No estan prou demostrats els efectes terapèutics de la música. Tampoc no està garantit que l’escoltador de música no desplegui comportaments insolidaris, no tingui reaccions autoritàries, no estigui deslliurat d’idees fixes, etc. Passa, però, que els escoltadors de música tenen més oportunitats i moltes més possibilitats d’esdevenir individus rics humanament i cultural.

El poder d’engrandir l’esperit que té la música no ha estat encara ni prou ben descrit ni suficientment explicat. Malgrat tot, les grans suspicàcies i els desitjos d’instrumentalització que la música ha suscitat entre els moralistes i els poderosos palesen la influència d’aquesta sobre els éssers humans. La religió s’ha servit sempre de la música per suscitar sentiments d’adhesió i devoció. Calví va condemnar la música voluptuosa, efeminada i desordenada. Descartes va demanar a la música ritmes temperats i melodies simples per tal d’evitar efectes imaginatius excitants i immorals. Els dictadors de tots els temps han volgut condicionar la música culta i els seus processos de creació, per a ells font de riscos indesitjables. No sé, deia Anton Webern, el que Hitler entén per nova música, però si sé que per a ell la que nosaltres fem és un delicte. Pocs anys abans, el 1936, la representació de l’òpera Lady Macbeth of the Mtsensk District havia enfurit Stalin, el qual ordenà la interrupció de les representacions i la condemna oficial del seu autor, Dmitry Shostakovich.

En un món d’atabalaments col•lectius, d’ambicions desproporcionades, de conflictes permanents i de renous eixordadors, els individus molt difícilment troben temps per a la música culta. Per això cal pregonar que escoltar música és un mitjà imprescindible per sustentar i engrandir la capacitat humana de pensar, sentir, gaudir, entendre, saber..


Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 99, 29-XI-1998, planes I i III.

La cultura dels valors (1998)

Un dels factors que caracteritzen de manera més determinant una societat, o un grup social, és el conjunt dels seus valors predominants. Recondem que els valors són les pautes bàsiques que inspiren, dinamitzen i orienten la conducta dels individus. Podríem dir que els valors són aquelles qualitats que fan que una cosa, o una persona, sigui benvolguda, reconeguda com a bona, considerada digna de ser estimada i premiada públicament. En el concepte de valor sempre hi és present, inevitablement, la idea de procurar el bé dels altres. Dit de manera diferent, no hi ha valors sense altruisme, sense accions desinteressades en favor del bé dels que ens envolten, sense el vell i, alhora, nou concepte de beneficència entès en el sentit més propi de la paraula (fer el bé). En suma, els valors són aquells tipus de conducta que una societat considera dignes de ser reconeguts, incentivats i premiats, atesa la transcendència i importància que tenen des del punt de vista de la satisfacció de les necessitats col.lectives.

No hi ha valors aïllats, singulars i únics. Els valors es presenten sempre en colla, fent part de conjunts interrelacionats d’elements diversos. En el curs de la història, les societats mai no han deixat de potenciar-se, integrar-se i cohesionar-se mitjançant l’ús de sistemes de valors encaminats a generar conductes privades i públiques capaces de garantir la pervivència del grup, el seu benestar, la prosperitat col.lectiva, etc. L’objectiu indicat mai no ha pogut ser assolit sense el recurs a sistemes o constel•lacions de valors. Per exemple, no basta la solidaritat destinada a mantenir la cohesió interna sense un grau alt de valentia i agosarament per defensar el grup dels atacs externs, sense un nivell adequat d’iniciativa per poder resoldre els problemes imprevistos i sense el desplegament del treball humà indispensable per garantir el proveïment suficient de béns de consum.

Convé tenir en compte que els valors mai no s’han donat com a extrems de plenitud o cims de perfecció. Ben al contrari, els valors són sempre relatius i, per això, se situen en posicions intermèdies entre extrems contraris i, alhora, igualment inconvenients. Així, la solidaritat és la virtut que s’allunya, alhora, de l’individualisme més ferotge i de la prodigalitat més laxa. La tolerància es una conducta virtuosa en la mesura en la qual es diferencia i s’allunya de la intolerància i de la submissió cruel.

Els sistemes de valors predominants han variat en els decurs de la història tant pel que fa al seu contingut com a la seva extensió i abast. En alguns casos, els valors socialment predominants s’han orientat més vers la potenciació de la cohesió social, mentre en altres casos s’han orientat més vers la incentivació de l’autonomia personal. Les necessitats col.lectives variables han determinat sistemes variables de valors predominants.

L’avanç de la història ha fet que la dimensió social dels valors, la seva definició institucional i la seva promoció coercitiva hagin donat pas a uns situació nova, relativament recent, en la qual la definició dels valors es fa a partir de la lliure consciència individual. Avui es fa difícil que algú accepti que ha de ser solidari o tolerant perquè el cos social al qual pertany li ho demana i li ho exigeix. L’acceptació de la solidaritat, la tolerància, etc. com a valors es basteix sobre el dictat subjectiu de la pròpia consciència lliure i autònoma.

La ruptura, clara i irreversible, amb les fonts objectives dels valors tradicionals ha provocat una situació, imprevista fa unes dècades i encara difícil d’acceptar per alguns, que és considerada en diversos cercles com a una situació de crisi de valors. En aquests cercles es veu que la situació actual és irreversible i, per això, la crisi per a ells esdevé greu i catastròfica. Pensam que no hi ha crisi de valors, que no hi ha manca de valors, que no hi ha un escenari nou en el qual els vells valors han estat substituïts per anti-valors. El que hi ha és un nou consens general sobre l’existència d’una nova font de valors, consistent en la consciència individual i en la suma que s’aconsegueix a partir dels dictats de les consciències personals i lliures. La subjectivitat de les definicions, del contingut i de l’abast dels valors no és símptoma de crisi, sinó d’avanç sobre fonaments ferms, intel.ligibles, acceptables i duradors. Passar de fonts autoritàries i coercitives de valors objectius a fonts de valors basades en l’autonomia personal i en el consens social és un dels èxits culturals més enriquidors aconseguits per la humanitat en els darrers decennis.

La cultura no consisteix en l’acumulació artificiosa de coneixements escadussers o importants, sinó en l’ús de les habilitats pròpies de l’esser humà. Una societat és culta quan els individus que la integren saben pensar i pensen lliurement (si bé poc i més malament que bé), saben reflexionar (encara que amb grans entrebancs) i reflexionen sovint, saben aprendre (amb dificultats i enormes deficiències) i gaudeixen aprenent, saben usar la llibertat (ni que sigui a rampellades i poques vegades) i fan d’ella el seu bé més preuat. En aquest sentit, una societat capaç de progressar culturalment i que ho aconsegueix, per bé que massa poc a poc i molt dificultosament, no podia deixar de protagonitzar el bot qualitatiu que ha suposat l’abandonament dels valors pretesament objectius per abraçar els valors basats en l’autenticitat de la consciència personal.

Hi ha una nova constel•lació de valors vells i nous: solidaritat, tolerància, respecte, igualtat, lleialtat, iniciativa, innovació, creació, canvi, etc., que ha desplaçat l’antiga constel.lació dels valors de salvació, submissió, capitulació personal, subordinació, etc. Els valors han esdevingut factors de convivència humana i alliberament personal. Tot plegat, el valors s’han desacralitzat i s’han humanitzat. L’ètica dels antics valors presumptament objectius ha donat pas als valors basats en la subjectivitat de la consciència personal. L’antiga moral dels valors està donant pas, no sense grans dificultats, a l’emergència esplèndida de la cultura dels valors.


Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 58, diumenge 18 de gener de 1998

Punt de Comunicació, núm. 98.008, dijous 19 de febrer de 1998

El descrèdit de la lectura (1999)

La lectura és una aventura atzarosa i arriscada que guarda els secrets més valuosos, i potser els més eficaços, de l’enriquiment intel•lectual i emocional de l’ésser humà. Quan parlem de lectura ens referim a les obres de creació literària; és a dir, l’assaig, la poesia i la prosa de ficció.

L’assaig és un intent d’explorar per mitjà del pensament àmbits als quals el coneixement sistemàtic encara no ha arribat o ho ha fet amb mancances significatives. L’assaig és una anàlisi lliure i no especialitzada de temes diversos, feta amb voluntat de creació literària, que no s’ha de confondre ni amb el manual, ni amb el tractat, ni amb el llibre de text. És un gènere destinat a il•lustrar, informar, impulsar la reflexió, suscitar el plaer intel•lectual i moure l’emoció estètica. La poesia expressa idees i sentiments mitjançant cadències i ritmes que porten el lector a un món superior d’harmonies i bellesa. La prosa de ficció, sobretot la novel•la, és el gènere literari per excel•lència, el millor adaptat a les necessitats socials d’avui, el més ric i extens i, alhora, el que aporta elements més poderosos de transformació personal i de progrés emocional i espiritual. Si la poesia és la música de cambra de la literatura, la novel•la n’és la simfonia; si la poesia és la part més elevada de la literatura, la novel•la n’és la part essencial i més genuïna.

Poques persones llegeixen i molt poques llegeixen literatura habitualment. Professionals, empresaris, polítics, líders socials, comandaments intermedis, treballadors qualificats i altres grups de la població activa dirigent, consideren, en general, que tenen feines més importants a fer que llegir. Calen, amb tot, algunes matisacions. Majoritàriament consideren que convé prestar més atenció a l’assagista o a l’articulista d’opinió que al novel•lista: els primers diuen, de vegades, coses útils i interessants, mentre que el darrer conta històries “inventades” i, per això, intranscendents. D’altra part, hi ha una certa consciència general que la poesia encomana autoritat, excel•lència i bona imatge, ja que a través d’ella es toca l’àmbit de coses d’altíssima bellesa i de grandesa extraordinària. La poesia gaudeix d’una aurèola de prestigi social, que no té la novel•la. Aquesta és vista, molt sovint, com una recopilació d’informació fictícia i supèrflua, feta d’anècdotes i detalls fútils. Alguns no s’amaguen de dir que llegir novel•la és perdre el temps. En aquesta era d’urgències sistemàtiques, de pragmatismes invasius i de descrèdit de la ficció, pocs llegeixen novel•la, molts pocs llegeixen assaig i poquíssims llegeixen poesia, encara que molts la miren amb ulls de falsa admiració.

És oportú de dir que la lectura és una font riquíssima i insubstituïble de saber. No solament l’assaig transmet coneixements i formula interrogants que impulsen el procés del pensament i de l’aprenentatge. La poesia i, sobretot, la novel•la fan possible la descoberta personal i l’aprehensió d’idees, judicis, constatacions i coneixements que no són accessibles a través d’altres vies o que no ho són de la mateixa manera i en la mateixa mesura.


La lectura és una font inesgotable de plaer, de gaudi intel•lectual i d’emoció estètica. Ho és, primer de tot, a través de la paraula. La voluntat literària dels grans autors fa que la paraula esdevingui expressió autònoma de bellesa. La intencionalitat artística fa que la paraula deixi de ser vehicle per esdevenir essència; deixi de ser instrument per convertir-se en categoria; deixi de ser mitjà que duu al somni per fer-se somni.

La lectura també és font inesgotable de goig intel•lectual i de plaer espiritual a través de la lògica exquisida de l’assagista, la subtilesa del cant poètic i la seducció de la narració del novel•lista. El lector atent és transportat al món de l’ensomni i el saber, de la fantasia i la veritat, dels sentiments i les sensacions, de les sorpreses i l’experiència. Tot plegat, paraula i significat, discurs i expressió, fan que el lector es trobi, ben aviat, en una situació en la qual el plaer dels sentits i l’emoció intel•lectual tendeixen a convertir-se en una sensació intensa de plenitud; això és, en experiència estètica.

Llegir constitueix, sobretot, la manera més segura de sentir-se viu, amb capacitat d’exercir totes les facultats intel•lectuals i en possessió d’una sensibilitat riquíssima en nombre i qualitat de registres. Consegüentment, la lectura és l’exercici intel•lectual i estètic que requereix un major esforç de la ment. Cap esforç humà, però, no ha donat mai beneficis tan satisfactoris i duradors.

Llegim reposadament, amb reiteració, concentració i reverència. No hem de llegir, solament, per divertir-nos i instruir-nos. Hem de llegir per eixamplar els horitzons de la nostra mirada, per respirar a fons aires nous i sorprenents, per percebre i entendre coses situades més enllà del nostre abast immediat, per explorar els misteris de la vida, per veure la cara oculta de les coses, per entrar en comunicació amb els grans esperits del passat i del present, per submergir-nos en l’immens flux de vida que contenen les obres dels grans mestres. Llegiu per viure, recomanava Flaubert. Cal llegir per viure intensament, generosament, transcendentment, plenàriament.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 123, 16-V-1999, plana I.