Il·lusió i pintura (2010)

La pintura sempre és una il·lusió, un excés dels sentits o de l’esperit, que dóna carta de realitat a una cosa que en realitat és una aparença. El pintor és un il·lusionista que provoca a l’espectador falses percepcions òptiques, miratges i ensomnis. L’espectador informat sovint vol veure els trucs del pintor, vol que s’estableixi entre ell i el pintor un clima de complicitat explícita, conscient i consentida. En això radica la eficàcia del truc real de la pintura: comunicar emocions, transmetre idees i sentiments i impulsar processos de contemplació, interrogació i gaudi estètic.

Sorpresos per la il•lusió i moguts per les aparences, el primer impacte que els espectadors reben en contemplar un quadre té lloc en l’àmbit de les emocions. Segueix una seqüència que uneix contemplació, revisió, reflexió, interrogació, introspecció, etc. Mirar una pintura és, sobretot, un procés de trànsit des de la visió sensible (acceptació de la il·lusió) a l’emoció estètica (acceptació de la transcendència de l’obra d’art). Per això l’acte de mirar ha de ser assossegat, parsimoniós, lent, silenciós i reiteratiu. La convivència entre pintor-il·lusionista i espectador-còmplice fa que aquest vulgui accedir a la cuina del quadre: tècniques, materials, suports, mescles, textures, veladures, temps, etc.

L’espectador necessita investigar el mètode de treball de l’autor per descobrir els seus trucs, el seu enginy i les seves habilitats. El coneixement dels mecanismes de la il·lusió no limita la emoció que aquest genera, sinó que l’amplia i l’engrandeix. Com més clara, definida i conscient és la il·lusió de partida, major i més duradora és la resposta emocional. La pintura és definitiva, no és un engany: és l’acceptació d’una suggestió que commou l’esperit perquè neix d’una il·lusió.

La pintura constitueix una apel·lació a la capacitat de gaudi. L’acte de contemplar un quadre pot moure, i de fet mou, la raó, l’experiència intel·lectual, l’estoc de coneixements adquirits i la capacitat d’anàlisi i investigació de l’espectador. Però, sobretot, la pintura com a obra d’art, mou els sentiments i les emocions. El pragmatisme i el racionalisme que impregnen les urgències de la vida contemporània tendeixen a situar el coneixement sobre la emoció, el saber sobre el gaudi, la comprensió sobre el sentits. L’obra si està ben feta està orientada, sobretot, a commoure, generar goig i crear plaer estètic. També cerca la suggerència racional com a mitjà per desplegar processos ulteriors d’emoció estètica. Es sorprenent topar-se amb persones amb molta informació, però amb poca capacitat de gaudi.

La voluntat i la necessitat de pintar són manifestacions d’una acció més concreta i, alhora, més general: fer de la pintura una aventura personal. Hi ha aventura on hi ha esperit de creació, innovació, evolució, progrés i canvi. No s’avança sense inseguretats, incerteses, sorpreses i riscos. Fer de la pròpia vida una aventura és la opció d’aquells que s’imposen la tasca de crear o, el que és el mateix, de treballar en la cerca de noves expressions, noves formes, nous sentiments, nous valors, noves propostes i noves realitats superiors. També és la opció d’aquells que ambicionen connectar amb el món actual, sotmès a mutacions de realitats que, d’una altra manera, romandrien en la obscuritat. Acceptar, a més, que aquesta aventura abasta l’àmbit personal suposa una implicació que va més enllà dels límits de la professió, el treball, l’estatus i el sustent. Suposa posar-lo tot en joc al servei d’un ideal, una gran il·lusió que compromet, condiciona, anima, impulsa i enriqueix.

La bona pintura, la gran pintura, la pintura feta des d’una visió lúcida del món, de les persones, de les seves necessitats i de les seves ambicions, no és per a tothom. És per a contempladors que cerquen la emoció i el gaudi espiritual. Ells són els destinataris de la pintura, els privilegiats que poden aprofitar les possibilitats immenses de l’oferta gairebé omnipresent de plaer estètic. Són els gaudidors o aventurers que cerquen una vida plena de les més altes emocions. Fent el seu paper donen sentit, transcendència i raó de ser a la pintura i als esforços immensos que consumeix la seva creació.


Palma, 31-I-2010