La seva paraula és càlida, moderada, analítica, assossegada i arronsadora. Mai no ha parlat malament de ningú. Això, però no li impedeix de matisar els seus judicis mitjançant un joc rapidíssim de proposicions concessives, adversatives i consecutives. No s’agrada de fer extrapolacions, deduccions i induccions. Evita, sobretot, les generalitzacions i les conclusions. La seva visió del món, de les persones, dels grans esdeveniments de la història i dels petits fets de cada dia, és plena de consideracions complementàries, d’observacions addicionals, de referències que demanen noves anàlisis i un millor i més acurat coneixement. També és crític, molt crític, amb ell mateix.
Pere Quetglas Ferrer "Xam", Autoretrat, 1930 ca.
Parla amb passió dels seus, de la vida ciutadana , dels succeïts del dia, de música, de literatura i, sobretot, de pintors i pintura. Li interessen totes les manifestacions de la vida humana. Com en el cas del grans homes del Renaixement, la saviesa de l’artista és el resultat d’una vida intensa, d’un treball constant i rigorós, d’una visió àmplia, encuriosida i tafanera, bolcada a experimentar-ho tot, a veure-ho tot, a conèixer tothom Conseqüentment, el seu ànim és barallat amb les limitacions del temps, l’espai i la capacitat humana de treball. Odia la fatiga i evita, de ple, els compromisos.
Xam és un pintor de soca-rel. Ho és més enllà de la seva voluntat, del seu lliure albir, de les seves volences i dels seus propòsits. Una vida atrafegada, apassionada, diversa i fins i tot ricament contradictòria, no podia deixar de dur-lo, inevitablement i necessària, a ser pintor, a ser-ho plenàriament. Xam trobà més que no cercà la pintura, com s’esdevingué amb Miquel Àngel, Picasso, Miró, Pancho Cossío, Clavé, Anckermann.
L’artista nasqué a Palma, al carrer de la Missió, número 13, el dia primer de setembre de l’any 1915. Fou l’únic fill del matrimoni format per Josep Quertglas León i Justa Ferrer Mayans. L’avi matern, Just Ferrer Bonafé emigrà a Matanzas (Cuba), on reuní un petit capital que invertí a Mallorca en finques i immobles. Aquest capital fou el que permeté a la família dur una vida tranquil•la de rendistes.
El pare va ser un home manyós i creatiu, afeccionat a fer feines manuals de fusta, metall i paper. També féu treballs de taxidermista. S’agradava d’anar a les curses de braus en companyia del fill, al tancat que ocupava el solar de l’actual plaça Berenguer de Palou, tot just al costat del carrer dels Oms, número 160, segon pis, on havien traslladat el domicili familiar. L’afecció als toros s’encomanà al fill i li ha durat tota la vida. El pare era membre de la Creu Roja, amb dret d’ús d’uniforme i insígnies molt vistoses. Morí jove, dos anys després de patir una hemiplègia que el deixà baldat i sense paraula. El fill només tenia 13 anys i feia encara el batxillerat. A l’estudi conserva una gàbia gran per a ocells, de fusta i filferro, feta del pare. També hi guarda la seva cartutxera i el sarró de caça.
La mare, vídua, es trobà amb la responsabilitat de treure endavant u n noi inquiet, vitalista, d’esperit independent i poc disciplinat. Només adesiara i amb prou feines el pogué mantenir sota control. Era una dona intel·ligent, de cabells blancs, com ho són ara els del fill, forta i hàbil. El renyà poc i li donà sempre suport. A la taula d’estudi el pintor té, al costat de la gàbia dels ocells, una fotografia de la mare.
Estudià al Col·legi de la Missió, dels pares teatins i a l’Escola Graduada, de la qual era director el seu oncle Joan Terrassa. Féu el batxillerat a l’Institut Ramon Llull (1925-1931), on fou deixeble de Gabriel Alomar i Villalonga (literatura), Docmael López Palop (matemàtiques), Gabriel Llabrés Quintana (geografia i història ), Jaime Guzmán (dibuix), Jaume Alorda (agricultura i terminologia), Bartomeu Bosch Sansó (llatí) i Eduardo Gómez Liaño. Va ser condeixeble i amic íntim de Bartomeu Rotger Castaño, que es féu cartoix; de Jaume Capó i Porcel, que exercí la medicina a Nova York, de Joan Ferrer i Garcia, enginyer militar i empresari, del registrador López Bermejo; de Vicenç Rosselló, que fou un empresari prestigiós de l’alimentació; de Josep Sbert, que exercí d’advocat; de Cèlia Vinyes i d’altres.
Compaginà els estudis de batxillerat amb l’assistència a l’Escola d’Arts i Oficis, on rebé classes de Pere J. Barceló Oliver, el qual recorda amb afecte com a bon conversador, afeccionat al “bel canto”, crític de música i pintura del “Correo de Mallorca”, gran dibuixant, bon retratista i millor caricaturista.
Posteriorment féu dos cursos de magisteri a l’Escola Normal de Palma, on fou deixeble de José María Eyaralar, un dels fundadors de l’Ateneu Literari, i del senyor Vinyes, pedagog i àrbitre de fútbol. El 1935 ingressà a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on féu un curs de dibuix. Quan al final del mes de juny de 1936 tornà a Mallorca, tenia decidit continuar els estudis a la Llotja i començar la carrera d’arquitectura. No pogué fer-ho a causa de l’esclat de la Guerra Civil i la mobilització militar.
 |
| Pere Quetglas "Xam", Cartell, 1947 |
Cap al 1930, una pleuresia el retingué al llit una temporada llarga. Passà el temps llegint i rellegint una col·lecció de la revista “Blanco y Negro”, que hi havia a casa seva. Això li permeté de descobrir i admirar, cada vegada amb major interès, els dibuixos, les vinyetes i les caricatures de Joaquim Xauradó, Huerta, Cilla i Mecachis. Se sentí temptat d’imitar-los, ho intentà, els resultats el complagueren i, sense adonar-se’n, es trobà treballant en una taula plena de papers, ratlles, gargots, taques i tinta. Es bolcà en les caricatures, que decidí enviar a la revista “Foc i Fum, que publicava Jordi Martí i Rosselló, “Es Mascle Ros”. No gosà signar-les. Tampoc no s’identificà davant l’editor. Les deixava tancades en un sobre a la bústia de la impremta. Es van publicar totes. Eren mudes, sense paraules. Això no obstant, Jordi Martí hi posà a algunes un peu escrit, destinat a fer més explícit el sentit irònic i crític del dibuix. Tot seguit s’interessà pels dibuixos de Bagaria, Picarol, Opisso, Frederic Ribas, Mas i Verger, Joan Junceda, Romà Bonet, “Bon”, Apa i moles d’altres.
Refeta la salut, decidí recuperar forces i acumular-ne encara més, mitjançant la pràctica de la gimnàstica i l’esgrima al gimnàs de Miquel Muntaner, del carrer d’en Verí. Hi dedicà temps i constància. Alhora practicà, amb cert èxit, el triquet amb pala, tot aprofitant l’avinentesa de la recent inauguració (1934) de les instal·lacions del Frontó Balear a l’actual Passeig Mallorca. A partir d’aleshores, l’interès pels esports i la seva pràctica esdevingueren una constant dins la vida del pintor. Sense dubte, per això encara ara pot pujar, d’una tirada, els seixanta graons que separen l’estudi del carrer. Aquests van ser, també, els anys més intensos de diversió i bauxa amb els amics: Ramon Aguiló i Mercader, Juli Sanmartín i Perea, Lluís Segura i Miró, Gabriel Cortès i Cortès i d’altres.
El 1934 féu la primera exposició de caricatures als salons del Cercle Mallorquí i inicià, a instàncies de Pere Ferrer i Gibert, les col·laboracions al diari “El Día”, del qual era director Nicolau Brondo i Rotten, de qui rebé elogis i suport. De bon començament signà amb el pseudònim de Xam. “La ics, la vaig prendre de Xauradó”. També féu treballs per a la revista “Esports”, de la qual era impulsor i promotor Joan Frau Thomàs, amic de sempre i aleshores militant del Partit Republicà Federal. Guanyà els primers diners, la qual cosa li donà seguretat i ànims. Es veié amb força per fundar, amb la col·laboració de Joan Cerdà i Bisquerra, l’empresa Publiart, dedicada a la producció d’avisos publicitaris destinats a la premsa, al cinema i a les tanques, a més de cartells, fullets i fulletons. L’empresa assolí de trobar un nínxol de mercat suficient i tirà endavant. Atengué encàrrecs de Publicitat Matas, Cinema Rialto, Brillo Balear, Flan Potax i d’altres firmes. Recorda, amb una espurna d’emoció, el rigor i la seriositat de Joan Matas Salas, de Publicitat Matas, situada al carrer de les Tereses. Exigint i puntimirat, soviet li féu repetir la feina per millorar-ne alguna cosa. La Guerra Civil interrompé l’activitat de Publiart. La reprengué el 1939, a pesar de la mort de Joan Cerdà en el front de Manacor. S’associà aleshores amb Francesc Salvà.
El 1936, l’interés de sempre per la música i una bona oïda el dugueren a prendre classes de llaüt amb el mestre Bartomeu Calatayud i Cerdà, que vivia en el pis de sobre el de casa seva. El gust per la música i el plaer d’immergir-se en el món de l’harmonia, el ritme i els sons dels grans mestres passaren a ocupar un espai d’atenció diària a la seva vida. No solament escolta música. Sovint, en moments de descans, fa anar l’harmònica i la concertina.
En els anys de la guerra fou mobilitzat i prestà serveis en el Regiment d’Infanteria de la caserna del Carme, situada a la Rambla. El 1938 passà al Servei de delineants de l’Estat Major. La mare, per evitar els bombardeigs, anà a viure a la casa que tenia a Esporles. El fill feia el viatge cada dia combinant el tramvia entre Palma i Establiments i la bicicleta entre Establiments i Esporles. “Era una bicicleta amb el parafangs de fusta, que em guardaven al bar de la vila”.
El 1938 ingressà com a delineant a l’Ajuntament de Palma. Ho féu pocs mesos abans de la jubilació (gener del 1939) de l’arquitecte municipal Jaume Alenyà i Ginard, que li ensenyà un truc enginyós i senzill per crear perspectives. Juntament amb Antoni Truiols dibuixà els plànols del pla general de Palma de Gabriel Alomar, que s’aprovà el 1943 i que incloïa, entre d’altres novetats, l’obertura de la via Jaume III i la reordenació del Jardí del Rei. Amb la col·laboració d’un fill de Pere d’A. Penya féu els mapes topogràfics de Santa Catalina i del raval dels Hostalets, que aleshores eren un descampat.
El 1939 Juli Sanmartín i Antoni Figuerola li presentaren, en els locals de l’Ateneu (que aleshores es deia Casa d’Art i Cultura), una noia que el colpí com no li havia succeït mai. S’avegueren aviat i molt. Tot seguit decidiren casar-se. Consuelo del Ser Cuéllar era nada a Vallelado (Segòvia) i el 1936 havia vingut a Mallorca per fer una estada de vacances a la casa de l’arquitecte Monravà. La Guerra Civil perllongà la visita més del previst. Es casaren el setembre del 1939 a Barcelona en un garatge convertit provisionalment en església parroquial. D’aleshores ençà, la vida del pintor ha anat lligada a la de Consuelo. Després vingué la filla Consuelito, i més tard arribaren els cinc néts, Sofia, Betlem, Lluís, Alexandre i Maria del Henar Ysasi, que li tenen el cor guanyat. La gran estudia a l’Escola de Sant Jordi, de Barcelona.
Abans de la Guerra Civil, un grup de socis de l’Ateneu constituí (1935) l’anomenat Grup Literari i Artístic, que es reunien als locals de la societat. La clausura de l’Ateneu en els anys de la guerra determinà que alguns membres del grup decidissin de trobar-se regularment en el Cafè Born (després Cafeteria Miami). Sobre la base d’aquest grup, Juli Sanmartín i el pintor promogueren la creació d’una societat destinada a donar suport als pintors joves. Oferiren la presidència de l’entitat a Antoni Parietti, enginyer d’obres públiques, que preferien als altres dos candidats potencials, els pintors Tito Cittadini i Llorenç Cerdà, representants de dos grups oposat i fins i tot enfrontats. Parietti accepta l’oferiment i la societat restà constituïda el 1940 amb el nom de Cercle de Belles Arts. La iniciativa reeixí i la societat desplegà una intensa activitat expositiva, cultural i social. Convocà concursos com ara el Saló de Primavera i el Saló de Tardor i d’altres. Dins l’àmbit del Cercle, el pintor creà (1944) i dirigí (1944-46) un teatre de guinyol, que obtingué un èxit notable. Ideà, dissenyà i construí nombrosos titelles, alguns dels quals guarneixen ara les parets de l’estudi.
El 1944 fou nomenat professor de dibuix del Col·legi de Monti-sion, dels jesuïtes, a instàncies dels pares Miquel Batllori i Frederic Serra. Hi impartí classe ininterrompudament durant 36 anys, fins que a l’hora de la jubilació, el 1980, els substituí la seva filla. Abans havia fet classes, per bé que poc temps, a l’Institut Ramon Llull en substitució del seu antic professor Jaime Guzmán. També en féu al Col·legi de la Immaculada. En societat amb Maria Lluïsa obrí (1944) una acadèmia de pintura, dibuix i arts decoratives i de preparació per a l’ingrés a les escoles d’arquitectura superior i arquitectura tècnica , situada al tercer pis, segona porta, de la casa assenyalada amb el número 4 (ara el 2) del carrer Torre de l’Amor, de Palma. Poc després, el 1945, instal·là l’estudi al pis del costat, perquè en el de casa seva no hi cabien les seves coses: teles, pintures, dibuixos, tintes, cartells amb les imatges de Picasso, Velázquez, Lluís Bagaria, Van Gogh, etc. i les col·leccions de rellotges, eines de fuster, ampolles de fantasia, revistes antigues i llibres. Fer classes esdevingué un dels eixos de la vida del pintor. Posà a prova i estimulà les seves capacitats d’escoltar, de fer-se entendre, de parlar amb claredat i senzillesa, de ser comprensiu i tolerant. “Orientar i motivar és més humà i més útil que empènyer i estirar”.
El 1948 s’interessà per la xilografia i el gravat. Estudià pel seu compte, llegí tractats en francès sobre el tema i, després, amplià coneixement amb Enric Cristòfol Ricart, amic de Miró i gravador de gran projecció. Juntament amb Ricart il·lustrà l’edició d’ Història de la vida del Buscón, de Quevedo, que publicà (1948) l’Editorial Moll. Després d’aquesta experiència Ricart l’adreçà a l’Editorial Muntaner y Simon, de Barcelona, el director de la qual era el mallorquí Joan Estelrich. Allà li feren les proves de rigor, que en el seu cas consistiren en la confecció d’un gravat de sant Elm per a l’edició d’un goig. Superà la prova i fou admès com a col·laborador de l’editorial. Féu il·lustracions per a llibres, ex-libris, estampes, etc. El 1952 ocupà el càrrec de xilògraf de la Impremta Guasp, de Palma. D’altra part, el 1950 féu tres exposicions individuals de gravats a Barcelona (Galeria El Jardín), Madrid (Sala Clan) i Palma (Cercle de Belles Arts). Participà en concursos i exposicions d’àmbit internacional (I, II i III Biennal Hispanoamericana. Exposició de Gravadors Espanyols a Buenos Aires, etc.)
Amb Rafel Jaume fundà el 1951 la revista “Dabo”, de la qual s’editaren 18 números fins al 1955 i un darrer el 1960. Combinà gravats amb poemes i articles de crítica poètica. En fou director Rafel Jaume. Abans, el 1949, havia fundat amb Juli Sanmartín l’Editorial Roda (Reedicions d’Obres d’Ahir). Es publicà “Obra Poètica”, antologia de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb pròleg de Salvador Espriu, que va ser el primer llibre en català que s’edità a Mallorca després de la Guerra civil. L’antiga i ferma afecció del pintor a la lectura de poesia era en el rerefons del projecte editorial de “Dabo” en l’inici, agosarat, de l’aventura editorial de Roda..
No recorda amb precisió el moment en el qual decidí fer pintura i dedicar-s’hi preferentment. La decisió no fou fruit d’un rampell sobtat, sinó d’un procés assossegat i gradual. Tampoc no fou una decisió profundament raonada. Mes tost va ser la conseqüència inevitable de la necessitat d’expressar-se amb més recursos que els del llapis, la ploma i el burí. La pintura en la trajectòria de Xam no apareix com l’inici, sinó com la culminació d’una vida assaonada d’experiència de tota mena, la suma de les quals no podia deixar de fer que topés amb la pintura i descobrís que la necessitava. El 1951 signà teles de bellesa tan singular con “La Granja” “Galls" i "Siurell”, les tres de colors brillants, grocs intensos i concepció acostada al món de Miró. El 1952 donà un tomb vers el cubisme. A partir del 1956 evolucionà cap a un figurativisme que combina cubisme i expressionisme.
Una fervent admiració per Picasso es fa palesa en la seva pintura d’aquests any. Però Xam no es limita a admirar, analitzar i estudiar un sol mestre. També li interessa la pintura de Miró, Clavé, Braque, Gris, Paul Klee (“un pintor meravellós”), Velázquez, El Greco, Benjamin Palencia i els pintors de l’Escola espanyola de París. S’emociona i s’abstreu de l’entorn quan parla d’ells. Però, sobretot, això li passa quan parla de Pancho Cossío, que posa per damunt de tots, llevat de Picasso. També li agrada parlar de pintors mallorquins com Mesquida, Anckermann (“un pintoràs”), Gelabert, Bernareggi (“vestia amb una elegància extremada i, quan fumava sostenia la cigarreta amb unes petites tenalles de plata per no tacar-se els dits”), Cittadini, Miquel Llabrés, Juli Ramis, Ramon Canet i d’altres. No amaga que per Canet, 35 anys més jove que ell, sent un afecte gairebé paternal. L’emoció es fa un fil de veu quan parella de Ramon Rogent, amic íntim, company de treball i d’oci i pintor admirat. El 1958 Rogent el convidà amb insistència perquè l’acompanyàs a la Costa Blava juntament amb Salisachs i un altre amic per tenir una entrevista amb Picasso. Farien el viatge en cotxe. La proposta li interessà, però no pogué acceptar-la per motius de feina. Salvà la vida. Xam sempre ha estat un home de sort. A causa d’un accident, Rogent i els dos acompanyants moriren a la carretera camí de Niça.
El 1958 viatjà per primera vegada a Alemanya amb el propòsit d’ampliar coneixements i trencar horitzons provincians. S’establí a Munic i entrà en contacte amb Frau Stenzel, propietària i directora d’una galeria d’art, on el mes de novembre esposà 28 obres. Ho passà m ala ment, li costà d’adaptar-se a l’idioma i al sistema de vida alemany. Malgrat tot, pensa que pagava la pena de fer l’esforç que féu perquè pogué aprendre més coses del que comptava, obtingué un bon èxit de crítica i de vendes i pogué admirar, amb totes la parsimònia del món, obres de Kandinsky, Dix, Itten, Jawlensky, Franz Marc, Willi Baumeister (“gairebé tan bo com Miró”) i molts d’altres. Conegué i tractà la vídua de Kandinsky. Una altra vegada la sort l’acompanyà. Frau Stenzel el convidà a fer una volta en un Ford Taunus llampant pels afores de Munic. A disgust no pogué acceptar la invitació a causa d’un abscés que no li permetía d’asseure’s. Tornà a salva la vida. Aquella tarda, Frau Stenzel perdé el control del cotxe i morí en l’accident. Poc després, abans que la tardor donàs pas als freds de l’hivern, tornà a Mallorca.
El 1962 viatjà de bell nou a Alemanya. Obtingué el títol de professor d’Arts plàstiques a la Deutsche Kunsthanwerk, de Munic. Exposà a Munic i l’any següent a Stuttgart i Frankfurt. En aquests anys el seu marxant a Alemanya va ser Klotz Makawiecki, propietari d’una galeria a Stuttgart. De les seves estades a Alemanya conserva un record gratíssim. La puntualitat, l’ordre, la formalitat i la seriositat en el treball dels alemanys són qualitats que admira. Es confessa germanòfil. De bon gust hi hauria tornat sovint, però la família, no gaire disposada a fer el viatge, el retingué a Mallorca.
El 1959 exposà a la galeria de Lloyd W. Shaley, de Cleveland, capital d’Ohio, EUA. El 1964 ho féu a la galeria de Mauri Jaffe, a Nova York. Amb aquesta galeria signà un contracte de permanència. A més de pintar, es comprometé a fer dibuixos de músics d’anomenada. Mantingué el contracte durant un parell d’anys, però el venciment no el renovà perquè no se sentia prou còmode l’obligació de fer tots els dibuixos de les mateixes mides i totes les teles de les mateixes mides i del mateix format.,
Al final del 1958 s’incorpora a les tertúlies que feian al Bar Moka diversos pintors i escriptors. Allà sorgí la idea de la creació del Grup Tago (1959-1961), que es presentà a l’Estudi General Lul·lià, de Palma, el maig de 1959. Els promotors van ser els pintors Francesc Verd Durán -“Fraver”- i Antonio Giménez Toledo -“Antonio de Vélez”-. Els principals animadors van ser, a més dels dos promotors, Xam, Rafel Jaume i Miquel Morell. Era integrat per pintors, escultors i escriptors. Valien promoure, impulsar i difondre la creació plàstica de caràcter innovador. Integrà propostes figuratives i tendències abstractes, tot rebutjant el paisatgisme convencional. Quan Xam parla del paisatgisme de a postguerra, encara li pugen les sangs al cap. “Les olivers son antipictòriques, el paisatge de Mallorca no és millor que el de Sicília o el de les illes gregues., la llum de Mallorca no té res d’extraordinari i sovint no permet pintar bé”.
El 1965 es féu càrrec de la direcció artística de la sala d’exposicions que la firma Sapi incorporà a l seu establiment del carrer del Sindicat. S’inaugura amb una exposició retrospectiva de Ramon Rogent i allà tingué lloc la primera exposició de Tàpies a Mallorca. A partir d’aquesta experiència i, atesa la manca d’interés de les galeries de l’illa per las pintura actual, decidí iniciar una nova aventura empresarial. El 21 de juliol de 1966 obrí, amb una exposició col·lectiva, la galeria Ariel. Era situada al carrer de Sant Bernat, número 16, tot just darrere la Seu en els baixos de la casa on vivia Andreu Crespí, “un home admirable perquè era un escèptic total”. Posteriorment, n’establí una sucursal al Poble Espanyol, de Palma. Es dedicà a la difusió de pintors joves de la península (Catalunya, Madrid, Sevilla...) i de l’illa. Presentà exposicions d’Antonio Guijarro, Eduard Arranz-Bravo, Bartolozzi, Josep Beulas, Gerard Sala, Robert Llimós, Brotat, Pajuelo, Echauz, Ritch Miller, Martí Company, Pau Fornès, Gerard Matas, etc. Ramon Canet hi féu la primera exposició individual el 1973. L’establiment es mantingué obert durant 19 anys. En la primera etapa fou un punt de trobada i un centre d’animació i dinamització de la pintura, des del qual Xam, amb modèstia i saviesa, posà les bases dels canvis que ben aviat arrelaren en el món de la pintura mallorquina. En la gestió de l’establiment comptà amb la col·laboració i l’ajut de Pilar Vitienes Corona. Entre els dos s’establí una amistat ferma i sencera que encara és vigent.
El costum de visitar totes les exposicions que es fan a Palma el mogué a acceptar (1972) la invitació de Ràdio Popular de Mallorca, de la Cope, per dur la secció de crítica d’art, que encara és al seu càrrec i que es titula “De lo vivo a lo pintado”. De bon començament, la signà amb el pseudònim de Pedro Crespo, que és el nom del protagonista d’El alcalde de Zalamea.
Xam ha fet moltes coses durant molt de temps. Treballa minuciosament i lentament. Això no obstant, la seva obra comprèn un miler d’originals. D’altra part, sempre ha trobat temps per dedicar-se a les seves grans afeccions: els toros, la música, els esports, el col·leccionisme i la lectura. No solament s’ha agradat de llegir poesia (Espriu, Machado, Alcover, Costa, Rosselló-Pòrcel, Rafel Jaume, Josep MN. Fortesa, etc.) També ha estat i continua essent un lector empedreït de prosa. Llegeix molt i encara rellegeix més. Les seves predileccions es decanten per la Generació del 98 (Azorín, Baroja, Machado i Unamuno), Gómez de la Serna, Ortega y Gasset, Pérez de Ayala, Galdós i d’altres. Els llibres que té a l’estudi presenten un grau elevat de desgastament. “No comprenc perquè aquestes obres, no les reediten”. També hi ha obres de Rusiñol, Villalonga i Màrius Verdaguer. Li agrada que les novel·les tinguin ben estructurada la seqüència del plantejament, el nus i el desenllaç. En els toros cal “parar, templar i mandar”, sentencia amb un esguard travessadís.
És un home mesurat i equilibrat. Parla amb parsimònia i ho fa reflexivament i respectuosament. No és gens triomfalista, les eufòries no són fetes per a ell. Diuen que en la intimitat familiar és fins i tot un xic geniüt. Bo hi ha dubte que la vida ha estat generosa amb ell i amb els seus. Moltes experiències joioses li bullen al cap. Com a pintor en estaca una per sobre de les altres: l’exposició antològica que la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear li dedicà a la Llotja de Palma, el 1989. La Llotja és l’espai expositiu més prestigiós de les Balears. Es destina habitualment a exposicions retrospectives de pintors traspassats. Excepcionalment s’hi han fet exposicions de pintors en actiu. Aquestes excepcions es limiten a les de Joan Miró (1978), Juli Ramis (1987) i Joan Junyer (1989):
Un dia de l’estiu de 1988, el director general de Cultura el visità a l’estudi, prop de les tres de la tarda. Li comunicà la decisió de la Conselleria de dedicar-li una exposició a la Llotja. Restà astorat i commogut. Poques vegades s’havia sentit tan confós i alhora tan afalagat com aquella tarda plena de sol, llum i calor. l’exposició tingué lloc els mesos d’abril i maig del 1989, inclogué un centenar d’obres i va ser visitada per més de 18.000 persones, un rècord poques vegades superat a Palma. El catàleg, de 136 pàgines, fou patrocinat per Gesa, gràcies a l’interès que hi posà de bell antuvi Felicià Fuster, president de la societat.
“Mai no podré agrair prou l’exposició que es féu a la Llotja”. Se sentí amb forces per continuar treballant amb intensitat poc comuna, comprovà que fins i tot li era menys dificil trobar les solucions que cercava i volia, es plantejà noves metes de recerca, experimentació i creació. D’altra banda amb motiu de l’exposició conegué Montserrat Amèrica (implicada en el món de l'art). La comunicació entre ambdós s’establí amb facilitat i fluïdesa i es transformà en un lligam d’afectes i projectes comuns vers l’obra de Xam.
L’exposició de la Llotja no fou la fi d’una etapa, sinó el punt i seguit d’una vida de feina honesta i insubornable. Després vingueren nous motius de satisfacció. El 1991 obtingué per votació popular el “Siurell de plata”, del diari “Última Hora” i aquest li encarregà la portada del número 30.000. el 1992 va ser rebut en audiència pel rei Joan Carles a Marivent. D’altra part, la Conselleria de Cultura del Govern balear l’assebentà del propòsit de fer, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, una exposició antològica de la seva obra a Barcelona. El 1993 rebé la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts i, tot seguit, l’Ajuntament de Palma li organitzà una mostra homenatge al Casal Balaguer.
Malgrat tot i sobretot, el pintor ha continuat gaudint del plaer de treballar sense treva. No ha mudat el seu semblant d’home senzill, discret i feiner. Tancat a l’estudi, el matí i la tarda, amb les cortinetes corregudes perquè vol la llum dispersa, passa hores fent i desfent, afirmant i dubtant, construint i simplificant plànols, formes i grafies. Aferra, refrega i grata materials diversos. “Voldria expressar més coses, de manera més senzilla i més simple, però no puc fer-ho perquè sóc un barroc de mena”. “El tema és una qüestió secundària”. “El color és molt important. “Necessit el vermell, el blau i el negre: són els meus colors”. Per treballar vol silenci i aïllament. A les pauses fa anar la música de Mozart, Wagner, Beethoven, Pau Casals i el “bel canto, “amb les veus de Josep Carreres, Pavarotti, i d'altres". També li agrada escoltar música de tangos i sarsuela.
La pintura de Xam, ben construïda i plena d’harmonies i contrastos, evidencia habilitats poc comunes i palesa una capacitat excepcional de creació, suggestió i commoció. Cada tela és una obra nova, cada etapa ha estat una època diferent de renovació i superació, la vida no ha deixat mai de ser una tasca esforçada de recerca de llibertat. El pintor ha sacrificat moltes coses per poder crear lliurement i sense traves. “Em vaig dedicar a l’ensenyament per poder pintar com volia”. Mai no ha cercat l’èxit ni li han preocupat els diners. Ha volgut, sobretot, pintar. Ha volgut fer-ho lliurement, correctament, amb sentit de la modernitat i l’actualitat.
Per copsar les dimensions de l’obra de Xam convé conèixer -cal conèixer- la persona que l’ha feta, la seva vàlua humana, el seu esperit lluitador i combatiu, la complexitat i la riquesa d’experiències i coneixements que acumula. L’obra de Xam, com la dels grans mestres, és sòlida i densa. No es pot mirar d’un cop d’ull, no es pot entendre cuita-corrents, no es pot fruir apressadament. És una obra per a avui i per a sempre.
Xam, actituds als 80 anys
Catàleg de l’Exposició a la Pia Almoina, Barcelona.
Novembre-desembre de 1995
Nota: Pere Quetglas Ferrer –Xam- va morir el diumenge dia 11 de març de 2001, als 85 anys.
Pere Quetglas Ferrer "Xam"
Benvolgut Senyor,
ResponderEliminarEstic fent el doctorat damunt l'obra gràfica d'en Xam. M'agradaria escoltar, si va gravar l'entrevista per fer el seu article, la cinta amb la conversa.
Salut,
Alejandro Ysasi
No va ser una entrevista, sinó un conjunt de converses al seu estudi. No les vaig gravar. El treball que fas em sembla interessantíssim.
Eliminar