Art i cinema (2000)

El cinema neix com un joc d’artificis i un espectacle de fira. Amb poques dècades, però, esdevé un nou i poderós mitjà d’expressió artística.

El cinema mut de Porter, Chaplin, Keaton, Murnau, Ozu, Dreyer, Stroheim, Sjöström, Pabst, etc., aporta obres que combinen magistralment la utilització artesana dels recursos amb la construcció d’expressions artístiques de gran nivell. En són exemples destacat “El cuirassat Potemkin” d’Eisenstein, “La mare” de Pudovkin, “El darrer home” de Murnau, “El gabinet del Dr. Caligari” de Wiene, “El naixement d’una nació” i “Intolerància” de Griffit, “Cabiria de Pastrone”, etc.

El cinema d’autor del període daurat dels anys 1939-59 va generar una rica producció que va ocupar tots els gèneres y en tots va donar resultats notables. Aquesta va ser la millor època perquè els directors construïssin pel·lícules amarades d’expressions individuals i de processos creatius personals. Els resultats varen ser senzills, planers, càlids, commovedors i, alhora, profunds. Ford, Lubitsch, Orson Welles, Howard Hawks, Wilder, Wyler, Hitchcock, Huston, Renoir, Buñuel, Kurosawa, Bergman, Sternberg, De Sica, Rossellini, Tod Browning i d’altres, ens varen deixar un cinema que encara avui conserva una poderosa capacitat de suggestió i commoció espiritual. Pel·lícules com “Casablanca”, “Ciutadà Kane”, “Fort Apatxe”, “El tercer home”, “La reina d’Àfrica”, “El somni etern”, “Els millors anys de la nostra vida”, “Retorn al passat”, “La llei del silenci”, “El crepuscle del Déus” (“Sunset Boulevard”), etc., són exemples eloqüents d’històries que fan que un se senti interrogat, qüestionat, seduït, transformat, elevat, estimulat.

A partir de 1950 la difusió creixent de la televisió domèstica va reduir notablement el nombre d’espectadors de cinema, que als EUA s’havia situat, en els darrers anys quaranta, en una xifra setmanal equivalent als dos terços de la població. D’altra part, les seqüeles del macartisme i l’ampliació a l’àmbit del cinema nord-americà de les lleis antimonopoli varen afeblir les empreses productores. En el marc d’aquestes circumstàncies es va produir una reacció que va donar lloc a una manera diferent de fer cinema. Va aparèixer una nova generació de directors com ara Polanski, Allen, Coppola, Spielberg, Fellini, Godard, Truffaut, Fassbinder, Herzog, Lucas, Saura, Erice.

Una part de les produccions es varen basar en l’ús i, soviet, en l’abús d’efectes visuals i sonors que tendeixen a saturar els sentits i per això dificulten o impedeixen les emocions estètiques. Amb tot, no es varen deixar de fer obres equilibrades i ben construïdes, d’interès artístic notable. La combinació del antics i dels nous recursos expressius va permetre la realització d’obres excel·lents, capaces de fer estimar la via; de glossar les causes que fan desitjar, voler, cercar, treballar; de representar el drama humà i d’emocionar; de colpir la imaginació de l’espectador i mobilitzar la fantasia. Són d’aquesta època pel·lícules tan importants com "El padrino", "Mort a Venècia", "Dersu Uzala", "Ran", "Sense perdó", "El verdugo", "Manhattan", "L’amic americà", "La guerra de les galàxies",

D’altra part, el cinema va sortir de les antigues sales i es enviar el temps d’oci que es frueix de casa estant. A través de la televisió, de les cintes de vídeo i dels DVD (disc digital versàtil), el cinema s’ha fet un recurs fàcil, a l’abast gairebé immediat de tothom, deslliurat dels ritus sacralitzadors de les sales de projecció. Aquestes han perdut l’antic monopoli de l’exhibició, però mantenen el seu lloc, el seu paper i les seves funcions específiques.

A parer nostre, la diferència entre una pel•lícula bona i una que no ho és se situa en el llindar que separa l’espectacle que arriba a l’esperit i, per això, mou el pensament, impulsa la crítica, transmet batecs de vida, captiva l’ànim, suggereix preguntes i enriqueix el món interior de l’espectador. Bon cinema és aquell que mobilitza actituds cultes. D’altra part, són obres d’art les ones pel·lícules que tenen la capacitat de fer que l’espectador pugui sentir l’emoció de l’experiència estètica, que en aquest cas inclou referents plàstics, dramàtics, literaris, arquitectònics, fotogràfics, musicals.

El cinema mut, el cinema d’autor i el cinema contemporani contenen obres bones, obres dolentes i, també, obres d’art. A parer nostre, la qualitat no és exclusiva de cap etapa, de cap gènere, de cap estil. No és del tot cert que el cinema actual és menys interessant que els dels anys cinquanta.

Tot amb tot, per gaudir d’una sessió de bon cinema, que ens deixin triar el nom del director, del guionista i dels actors; que ens deixin sols o acompanyats en una sala gran, obscura, de pantalla gran, de so fort, on un se sent aïllat, embolcallat i aclaparat; que facin anar un projector de 35 mm amb l’arcaic renou d’arrossegament de la creu de Malta; que ens permetin veure la pel·lícula més d’una vegada; que després de veure-la puguem comentar-la i discutir-la; que ens deixin triar una pel·lícula d'aquelles que millor han combinat jocs de suggerències i silencis, i si pot ser, que ens posin una pel·lícula que, sobretot, faci anar la imaginació i la fantasia.

“Blade Runner”, “Sota el bosc lacti”, “Centaures del desert”, “Rashomon”, “Ciutadà Kane” i “El gabinet del Dr. Caligari”, podrien constituir una bona proposta per començar a constatar i experimentar, sense presses, amb temps i assossec, que el cinema és art.


Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 186, 8-X-2000, plana I.