viernes, 15 de enero de 2010

Melià i l'art (2000)

Aventurer del saber, va fer de la investigació, la recerca, l’experimentació, la reflexió i el pensament, un sistema de vida i un mètode de supervivència. No li va interessar solament el saber dels coneixements, també li va interessar els sabers de fer, d’escoltar, de mirar, de callar. Mai no va renunciar a cap de les coses, petites o grans, que permeten aprofitar els motius infinits de gaudi que es troben en la bona taula, en les llargues converses amb els amics, en la contemplació del paisatge, en l’hàbit de la mirada i en la pràctica de la contemplació. L’aventura de la seva vida es va bastir sobre l’acció, el compromís, la feina, la comunicació i el servei al país. Aprendre, gaudir i fer varen ser els tres verbs que va conjugar cada dia milers de vegades. Ho va fer entossudidament, incansablement, ininterrompudament.

Un home d’aquestes virtuts, no podia deixar de topar amb l’art i d’involucrar-se amb l’univers que el conté, l’envolta i el fa bategar. L’art va ser per a ell un lloc d’estada permanent, no va ser ni un lloc de passada ni un lloc de llargues estades. Hi va traslladar la casa, la vida, la feina, les conviccions i les fes.

Com assagista i crític d’art va publicar obres tan destacades com Miró. Vida i gest (1973), Sempere (1976), Art i capitalisme (1976), Per un batec de l’ànsia (1990), il•lustrada per Aligi Sassu, i d’altres. A més, va escriure nombrosos textos per a catàlegs d’exposicions com ara Actualitat perenne de Joan Miró (1990), Miquel Brunet o el miracle de néixer artista i no deixar-se consumir per la vulgaritat imposada (1990), Il•luminar-se d’alegria (1991), referit a Mompó, A propósito de refinados y deshumanos cautiverios (1991), referit a Ritch Miller, Ritch Miller, un hombre entre dos patrias (1991), Ramon Canet, el centre i la clau (1992), Senzillament Tàpies (1999). També va escriure articles de premsa dedicats als pintors i a la pintura, com el que va publicar a Última Hora el 14 d’agost de 1996, titulat Maria Carbonero.

Va ser un bon crític d’art, perquè era un trotador incansable de museus, exposicions, galeries, estudis d’artistes, fires, etc. S’agradà de mirar l’art des de perspectives tan diverses i tan complementàries, com les de l’espectador, l’amic de l’artista, l’articulista, l’estudiós i el col•leccionista. El coneixement de l’art, el va basar en l’experiència directa i en la vivència deslliurada de prejudicis, d’idees prèvies i d’actituds convencionals. La seva critica, consegüentment, no es va ajustar a normes, regles, cànons i codis. Visqué l’art i el va gaudir des d’una posició amarada, alhora, d’una llibertat infinita i d’una lucidesa excepcional. En aquest marc va destacar sempre la seva capacitat, poc comuna, de percepció i aprehensió d’elements claus, sovint amagats en subtileses i matisos gairebé imperceptibles.

Gaudí d’una capacitat especialment ben dotada per lligar la mirada i la contemplació amb l’emoció estètica. Per això li agradà, sobretot, la pintura. No va fer grans distincions entre la pintura antiga, la pintura moderna i la pintura contemporània. Les seves preferències, però, es decantaren per l’art del seu temps i, especialment, per les manifestacions més depurades de Rothko, Kline, Kooning, Pollock. També per Giacometti, Bacon, Tàpies, Canet i d’altres. Sobretot, però, se sentí colpit per l’univers i les constel•lacions de Miró, a qui admirà i estimà. Miró li va contar que un dia, tot passejant pel Molinar, per l’antic Molinar de Palma, de cases petitíssimes, de gent senzilla i modesta i d’infants que ho envaïen tot: carrers, cases, terrasses, roques i mar, allà va tenir la revelació del seu art.

No solament li agradà sobretot la pintura del seu temps. També li agradà sobretot la pintura del seu país, de la seva terra, del seu món. Prestà una atenció preferent a aquesta pintura, que va saber apreciar, admirar, analitzar, enaltir i impulsar com pocs. Cal dir que ho va fer apassionadament, convençudament, decididament. En l’article citat abans escriu paraules que ho posen bé de manifest. “Jo a Maria Carbonero no sabria descrivir-la ni tal vegada desxifrar-la. Em basta amb estimar-la”. “És curiosa la insistència amb la qual s’ha de desmentir que l’exposició d’avui no és una antològica. Maria Carbonero es ja una clàssica. I en els clàssics qualsevol fragment és antològic”.

La concepció de país que va defensar i per la qual va treballar i lluitar incloïa la llengua i la cultura. També incloïa la vertebració de la societat, l’articulació del sistema productiu i del sistema social, la viabilitat de l’economia, la prosperitat col•lectiva, l’impuls de la creació literària, la difusió de l’afecció a l’art i a la cultura, l’avanç de la plàstica i de la música, etc. La seva opció a favor de la pintura i dels pintors del país no va ser ni capriciosa, ni esporàdica, ni casual. Feia part de l’essència del seu esperit.

Les idees que conformaren les seves concepcions estètiques (cal parlar amb plurals quan un es refereix a Melià) són moltes i molt diverses. Fan un cos ampli, dispers i difícil encara de sistematitzar. Pensava que l’art ha d’esbucar fronteres, ha de contravenir convencions, ha de rompre motlles, ha de crear espais oberts on la fantasia pugui anar més enllà de tots els límits. Creia que l’artista havia de lluitar de valent contra les tenebres per treure a llum coses impensables que permeten comprendre el fons íntim de la nostra personalitat. Repetia sovint que l’art és una forma sensual: una manifestació orientada a provocar sensacions, emocions i sentiments. Pensava que calia introduir la pintura en la quotidianeïtat, en allò que és habitual en la vida diària de les persones per tal de transmetre-lis el sentit de les coses i l’alegria de viure. Segons ell, la força d’un quadre es troba en l’esforç que ha fet el pintor per definir un món personal, deslliurat d’hipoteques i convencionalismes. Escriví que l’art vol mostrar totes les fondàries ocultes que només la bellesa pot fer aflorar. Definí la pintura com una abraçada voluptuosa que commociona l’esperit.

Es pot dir que hi ha tres idees bàsiques que emmarquen el pensament estètic de Melià. Primer de tot, per a ell l’art a més d’un objecte de contemplació intel•lectual, era sobretot un element provocador de les emocions associades al plaer estètic. Això no obstant, l’art era per a ell una font inesgotable de coneixement: de descobriment de totes les coses ocultes que solament l’art pot revelar. La contemplació de l’art és obrir finestres infinites a la fantasia, a l’emsomni, a la imaginació. Associa l’art a la llibertat de pensament i de creació, al descobriment de coneixements i al plaer estètic, que és espiritual i, per això, intensament sensual i voluptuós.

Les relacions de Melià amb l’art constitueixen una excepció entre les persones de la seva generació de postguerra, pastada de fams i pragmatismes. L’eclosió pública de l’interès per la pintura es va produir després que aquesta generació hagués arribat a la maduresa amb unes ambicions i unes aspiracions que no miraven l’art. El contacte primerenc i permanent de Melià amb l’art no va ser, per tant, fruit d’uns fets col•lectius, sinó la conseqüència necessària de la seva manera de ser i de voler ser, d’entendre les coses i de viure. Les relacions que Melià va establir amb l’art són, potser, el principal mestratge de vida que ha llegat als familiars, als amics, als coneguts, als mallorquins i al país.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 181, 30-VII-2000, pàg. 2-3

No hay comentarios:

Publicar un comentario