viernes, 15 de enero de 2010

La música i la cultura dels sentits (1998)

Sons estridents, molests i aclaparadors ens acompanyen al treball i a l’oci. Els bons sons de sempre (el xerric del grill, el rauc de la granota, l’esgarrip de l’ocell, el repic de la campana, etc.) han abandonat la ciutat, que els ha substituït per sons nous com el barbull dels aparells d’aire condicionat, l’estrèpit del trànsit, la fressa dels motors d’explosió, el retrò de les compressores, etc. Els éssers humans civilitzats necessiten, peremptòriament, escoltar música culta per equilibrar i enriquir la seva experiència sonora i, sobretot, per viure el gaudi de l’oïda.

La música no és solament una font importantíssima de plaer i emoció estètica, també és un dels principals instruments d’enriquiment humà. La pràctica habitual d’oir música transforma la vida interior: enforteix la subjectivitat, incrementa la percepció d’emocions, amplia el món de la consciència, provoca actituds crítiques, encomana magnanimitat, desperta interès pel treball creatiu i genera una lucidesa que, segons Adorno, pot arribar a ser enlluernadora.

La música és una de les pràctiques més antigues de la Humanitat, per bé que la configuració i la concepció actual són relativament recents. Fins a principis del XVIII no es produeix el desglossament entre música antiga i moderna, arran de l’emergència de la música barroca, la diferenciació dels diversos tipus de música i l’anàlisi de les seves relacions amb la vida emocional. Tot amb tot, no és fins mitjan XIX quan Schopenhauer parla explícitament, i amb autoritat, de l’autonomia de la música i de la seva independència.

Val a dir que la música és l’art que toca més directament i més de prop l’àmbit dels sentits, les sensacions i els sentiments. Nietzsche parla de la dicotomia dionisíaca-apol•línia de les arts: Apol•lo representa la forma i la racionalitat, mentre Dionís significa la embriaguesa i l’èxtasi. Per a Nietzsche, la música és l’art dionisíaca per excel•lència. Les sensacions que genera tendeixen a ser més intenses, més profundes i espiritualment més invasives que les que s’assoleixen a través de les altres arts.

La música és un llenguatge universal, que no necessita torsimanys, que arriba del dret a qui l’escolta, que parla de manera privada i personal i que no demana ni grans ajuts ni suports explicatius extraordinaris: tothom està en condicions de gaudir-ne. Això no obstant, convé molt l’ajut d’una certa informació i el suport d’alguns coneixements.

Estam acostumats a oir molta música. Els mitjans audiovisuals i la proliferació dels reproductors d’imatge i so omplen l’espai de tons, timbres i melodies. Nogensmenys, poques persones escolten música culta i, aquestes, ho fan només ocasionalment. Malgrat la progressió que ha experimentat darrerament l’afecció a la música, cal denunciar la migradesa del seu ús, la curta nòmina dels autors habituals, l’escassa amplitud dels repertoris, el predomini excessiu de les composicions romàntiques i la insuficient atenció que es presta a les obres contemporànies. Sobretot, però, cal lamentar que encara sigui poc rellevant el paper que té la música a l’escola, a pesar d’una LOGSE que, si bé n’ordena l’ensenyament a partir del tercer curs de primària, no ha assolit de mobilitzar els estímuls i els incentius necessaris perquè aquest ensenyament tingui el prestigi que li correspon i sigui dinamitzador en mesura suficient. L’escola d’avui sense música, o amb poca música, equival a una societat de demà i de passat demà empobrida culturalment.

Per escoltar música es necessiten unes condicions favorables. L’oient ha de disposar d’una certa capacitat de concentració, s’ha de sentir còmode i, si és possible, l’audició ha de tenir lloc en directe. Les petites molèsties que acompanyen el directe es veuen compensades amb escreix per la calidesa que es dóna associada a la presència del públic i dels intèrprets. Es creen, així, unes condicions d’interrelació i comunicació que incrementen les possibilitats d’emoció estètica. D’altra part, hem de reconèixer amb satisfacció que la qualitat actual dels reproductors sonors ha ampliat notablement les oportunitats d’oir bona música i de fruir-ne amb una facilitat inimaginable fa poc temps.

La música genera a l’interior de l’oient processos de percepció, comprensió, aprehensió, inspiració, imaginació i intel•lecció. Per això, escoltar música equival a fer un viatge imprevisible, sorprenent i sempre irrepetible, com diu Xavier Carbonell. L’escoltador de música transita per un món de sensacions, d’emocions i d’experiències estètiques riquíssimes. Quan la música fa part de la pròpia vida, l’ésser humà s’immergeix en un corrent interminable de suggerències, suggestions, inspiracions i impulsos emotius i intel•lectuals. Lliurar-se a l’embriaguesa de la música és caminar vers el plaer i l’èxtasi estètic.

No està demostrat que la música millori la productivitat dels treballadors, augmenti el rendiment del ramat o incrementi la producció dels conreus d’hivernacle. No estan prou demostrats els efectes terapèutics de la música. Tampoc no està garantit que l’escoltador de música no desplegui comportaments insolidaris, no tingui reaccions autoritàries, no estigui deslliurat d’idees fixes, etc. Passa, però, que els escoltadors de música tenen més oportunitats i moltes més possibilitats d’esdevenir individus rics humanament i cultural.

El poder d’engrandir l’esperit que té la música no ha estat encara ni prou ben descrit ni suficientment explicat. Malgrat tot, les grans suspicàcies i els desitjos d’instrumentalització que la música ha suscitat entre els moralistes i els poderosos palesen la influència d’aquesta sobre els éssers humans. La religió s’ha servit sempre de la música per suscitar sentiments d’adhesió i devoció. Calví va condemnar la música voluptuosa, efeminada i desordenada. Descartes va demanar a la música ritmes temperats i melodies simples per tal d’evitar efectes imaginatius excitants i immorals. Els dictadors de tots els temps han volgut condicionar la música culta i els seus processos de creació, per a ells font de riscos indesitjables. No sé, deia Anton Webern, el que Hitler entén per nova música, però si sé que per a ell la que nosaltres fem és un delicte. Pocs anys abans, el 1936, la representació de l’òpera Lady Macbeth of the Mtsensk District havia enfurit Stalin, el qual ordenà la interrupció de les representacions i la condemna oficial del seu autor, Dmitry Shostakovich.

En un món d’atabalaments col•lectius, d’ambicions desproporcionades, de conflictes permanents i de renous eixordadors, els individus molt difícilment troben temps per a la música culta. Per això cal pregonar que escoltar música és un mitjà imprescindible per sustentar i engrandir la capacitat humana de pensar, sentir, gaudir, entendre, saber..


Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 99, 29-XI-1998, planes I i III.

No hay comentarios:

Publicar un comentario