viernes, 15 de enero de 2010

Mark Rothko (2001)

Recentment s’ha pogut contemplar a la Fundació Joan Miró, de Barcelona, una extraordinària exposició, de 72 obres, de Mark Rothko (1903-1970), que actualment s’exhibeix a Basilea. L’esdeveniment, que cal qualificar d’extraordinari, va ser possible gràcies a la col•laboració de la Fundation Beyeler, de Basilea.

Adscrit al corrent del Color Field Painting, en contraposició al de l’Action Paiting, és un dels representants més destacats, juntament amb Pollock, Motherwell i de Kooning, de l’expressionisme abstracte nord-americà. En tot cas, és un dels pintors més eminents del s. XX.


Mark Rothko

A mitjans dels anys 30 s’interessà pels paisatges urbans, sobretot els del metro de Nova York. Seguí una etapa (1944-46) en la qual va centrar l’atenció en la pintura surrealista, duita a Nova York (1939) per Mason, Breton, Ernst, Ray, Tanguy i Matta. El seu període central, anomenat clàssic (1949-69), va culminar amb les sèries “seccionals”, que experimentaren, a partir del 1957, un enfosquiment progressiu de les teles, acompanyat d’una reducció de la paleta. La darrera etapa va ser la de les pintures negres (1969-70).

Rothko va fer, al llarg dels 35 anys de la seva activitat productiva, un esforç progressiu i ininterromput per tal de prescindir de tot allò que no era essencial. L’obra es desprèn cada cop més dels elements anecdòtics, accidentals i secundaris. La pintura, dominada pel color, esdevé intensa, sensual, profunda, seductora. Els registres de color desborden l’àmbit visual: creen sensacions que toquen tots els sentits físics i espirituals. L’experiència pictòrica de Rothko és un procés molt més sensitiu que racional. L’emoció i la vibració que sent l’espectador esdevé embolcalladora, penetrant, aclaparadora.

La conversió dels espais en camps de color, la utilització de capes successives de pintura molt diluïda, el joc de transparències subtils, la compensació de la verticalitat de les teles amb l’horitzontalitat rectangular de les franges de color, la matisada serenor de la llum, donen pas a un esclat joiós d’emocions que conviden al silenci, a la contemplació i al recolliment.

En els darrers anys el color s’enfosqueix, les seccions horitzontals de color es redueixen en nombre, creixen en superfície i esdevenen camps monocroms que envaeixen el quadre. L’afirmació final del negre respon a la voluntat d’evitar tot element decoratiu. També respon al desig de crear un clima de pesantor dramàtica, patètica i estremidora. En el catàleg de l’exposició, Rafel Argulloll diu que “la tenebra de Rothko dialoga amb la tenebra dels afusellaments de Goya i amb la penombra còsmica del vespre del diluvi de Turner”. Les pintures negres de Rothko no estan al marge d’Auschwitz i Mathaussen, d’Hiroshima i Nagasaki. Tampoc no es poden entendre sense el Gulag soviètic.

Rothko era excepcionalment sensible a les condicions en les quals s’exhibia la seva obra. Desitjava que aquesta exercís un domini exclusiu sobre l’espai i el públic. Volia que les seves pintures afectassin l’espectador no només visualment, sinó també físicament, emocionalment i espiritualment. L’espai més adequat era concebut com una sala petita, atapeïda de silenci i amb poca llum, una mena de capella no necessàriament religiosa.

Els col•leccionistes Duncan i Marjorie Phillips varen construir The Rothko Room, de 4,1 x 7,25 m, una sala annexa a les instal•lacions de la seva pinacoteca, per dedicar-la a la pintura de l’artista. Després d’assistir a la presa de possessió de John F. Kennedy, Rothko va aprofitar l’estada a Washington per visitar la capella de la Phillips Collection. Va restar satisfet, per bé que va demanar que la il•luminació fos més difusa i que s’hi instal•làs un banc molt senzill. En 1971, un any després del suïcidi de l’artista, va ser inaugurada la Capella Octogonal de Huston, The Rothko Chapel, de dedicació interconfesional, dissenyada per Philip Johnson. Rothko havia pintat els murals, tres tríptics i cinc plafons individuals, entre el 1964 i el 1967, a petició dels col•leccionistes John i Dominique de Menil. En els dos espais citats les teles generen un impacte extraordinari. S’hi constata que la pintura de l’artista tendeix a situar l’esperit en un estat de suspensió dels sentits, de laxitud, de flotació espiritual. Si Pollock condueix al laberit i Motherwell a la dispersió, Rothko duu l’esperit a una aturada en el temps, feta de silenci interior, d’embriaguesa mística, d’èxtasi poètic i d’intimitat.

L’exposició de Barcelona va incloure, en un lloc acotat, els Harward Murals, els cinc murals que l’artista va fer per al menjador de l’àtic del Holyoke Center de la Universitat de Harward. L’artista va fer donació d’aquestes obres a petició del professor Wassily Leontief, economista eminent i president aleshores de la Society of Fellows de Harvard. El principal factor que va menar l’artista a realitzar els murals va ser el desig de demostrar que les pintures havien de constituir la substància d’una sala, no la seva decoració.

Markus Rothkowitz, aquest era el seu nom complet, nasqué a Dvinsk (Rússia) i als 10 anys emigrà als EUA on el seu pare s’havia establert tres anys abans (1910). Després de la mort del pare (1914) es guanyà la vida com a venedor de diaris a Portland. A partir de 1924 va estudiar dibuix i pintura a Nova York.

L’obra de Rothko, jueu rus emigrat als EUA, és feta per ser mirada en silenci, per ser vista amb poca llum i per ser contemplada lentament, parsimoniosament, assossegadament, religiosament. Cal acostar-s’hi amb l’ànim dispost a deixar-se seduir i fascinar. La pintura de Rothko no està pensada perquè l’espectador l’entengui, sinó perquè l’assaboreixi i la gaudeixi.

L'Espira, 8-IV-2001

No hay comentarios:

Publicar un comentario