miércoles, 20 de enero de 2010

Cultura, valors i conflicte (2000)

La cultura no incorpora solament informació i coneixements. També incorpora aptituds o habilitats i actituds. No és culta la persona incapaç d’apreciar les manifestacions de l’art. Tampoc no és culte aquell que no sap o no vol entendre els altres, que no desitja comprendre situacions personals diferents de la pròpia, que no accepta el dissens i, substitutivament, la crítica i el conflicte, etc. Mai no pot ser culta una persona autoritària, despòtica, discriminadora, explotadora, desplegadora de conductes antisocials, etc.

La cultura, com a part essencial de la saviesa, abasta un ventall molt ampli de factors que fan un conjunt no divisible. Per això, la cultura no es pot segmentar ni especialitzar: és multicolor, universal, generalista, omnicomprensiva i globalitzadora. La cultura dels coneixements, la cultura dels valors i la cultura del gaudi no són tres vessants d’una unitat, sinó tres aspectes parcials d’una realitat única que incorpora alhora coneixements, valors i factors de gaudi.

Les limitacions de les capacitats humanes d’anàlisi i comunicació fan necessari que el discurs sobre la cultura s’hagi de presentar artificiosament fragmentat perquè sigui comprensible. Consegüentment, les anàlisis parcials de la cultura s’han d’emmarcar sempre en el seu context general. Tot acceptant les limitacions indicades, volem exposar aquí algunes reflexions sobre aspectes de la cultura que toquen l’àmbit de les actituds i de la conducta; això es, dels valors. Ens proposam, sobretot, exposar algunes reflexions sobre la varietat i la diversitat d’elements que incorpora el concepte de valor.

No tots els valors tenen el mateix rang, el mateix abast, la mateixa perdurabilitat, el mateix grau d’acceptació i la mateixa transcendència. Pensam que els valors de més àmplia acceptació es poden considerar dividits en tres grups o nivells: els valors finalistas o essencials, els valors instrumentals i els valors de la conducta individual.

Creiem que són valors finalistes o essencials aquells que inspiren les línies mestres de la conducta humana, que són o haurien d’esser de general acceptació i que demanen una aplicació universal: la solidaritat, la tolerància, el pluralisme, la llibertat, la igualtat de les persones, dels gèneres i de les races, el rebuig de totes les formes d’autoritarisme, etc. La lluita per a l’assumpció dels valors finalistes fa que les persones siguin més riques, més humanes, més completes i més grans. Malgrat això, la difusió dels valors finalistes al llarg de la història ha estat difícil, ha mogut guerres i revolucions, ha estat causa de dolor a balquena i ha hagut de menester sacrificis col•lectius i individuals enormes. La cultura dels valors finalistes o essencials mai no ha deixat d’avançar, però sempre ha hagut de fer-ho per camins d’espines, renúncies, sacrificis i dolor col•lectiu. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme mai no han retrocedit sense lluita, sense esforços, sense pressió, sense conflicte. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme demanen, reclamen i fan necessari el dissens, la confrontació, el clam de “prou” d’aquells que treballen per un món més just, més humà i, per això, més ric i més culte.

Cal no confondre els valors finalistes amb els valors instrumentals. Aquests inclouen bàsicament, les habilitats que fan que una persona pugui desplegar conductes útils per a ella mateixa o per a algun grup al qual pertany i, si convé, per als altres. En el temps que corren, fets de pragmatisme i d’immediatisme, els valors instrumentals adquireixen sovint l’aurèola de valors finalistes. En alguns indrets, per exemple, es dóna tanta importància al coneixement de la llengua alemanya, que aquest factor instrumental es tractat per molts com si fos un valor finalista. De manera similar, en algunes empreses és tan transcendent tenir esmolat el sentit comercial (l’habilitat per a la venda) o l’esperit empresarial (l’habilitat per incrementar el saldo del compte de pèrdues i guanys) que aquests dos factors esdevenen ideològicament, en alguns casos, valors finalistes de màxima importància i d’obligada acceptació. Falsos valors finalistes es postulen, adesiara, com a valors essencials de la convivència humana. Cal no refiar-se de persones mal informades i cal denunciar la confusió de mitjans instrumentals i valors essencials que es dóna en la definició, de vegades escrita, per bé que sempre malèvola, de l’estructura institucional i de funcionament d’algunes empreses i institucions. Els valors instrumentals fan que les persones siguin més útils, però no que siguin més humanes i més grans.

En un altre nivell hem de situar els valors que inspiren la conducta individual. Es tracta de principis assumits com a elements orientadors de l’acció personal. A pesar de la viabilitat que els caracteritza, es detecten posicions i tendències majoritàries o de gran pes col•lectiu. En aquest sentit podem parlar de la importància que els joves o els adults donen al fet de dur una vida moralment adequada i digna, al fet de mantenir una vida sexual satisfactòria, al fet de fer feina amb professionalitat i responsabilitat, al respecte que els mereix la família, a la importància que per a ells tenen les relacions amb els amics (grups d’iguals), amb la religió, amb la política, etc. Pel que fa al conjunt d’aquest apartat, cal postular la transcendència de la lliure consciència personal, el respecte degut a la convivència col•lectiva i la necessària defensa de la cohesió social.

La cultura no és un estat de coses, sinó un camí fet de renuncies, esforços, lluita i exercicis de llibertat. La cultura vol ser de tots i demana arribar a tothom. Dissortadament, però, és patrimoni de pocs. Molts són els que treballen perquè la confusió, els interessos particulars, els resultats materials i l’exaltació d’estranys vedells d’or entrebanquin la difusió de la cultura i, consegüentment, el progrés social.


Balears Cultural, núm. 156, 6-II-2000, plana I.

No hay comentarios:

Publicar un comentario