Inici i expansió del turisme a les Balears (1960-2000) (2002)

ÍNDEX

1. Antecedents
2. Etapes

3. Les conseqüències sobre els factors de producció
El territori
El medi ambient
L’ocupació

4. Les conseqüències sobre la producció
Reassignació de recursos
L’agricultura
La indústria
La construcció
Els serveis no hostalers
L’hostaleria

5. Les conseqüències sobre la demanda
El consum privat
El consum públic
La inversió
La demanda turística

6. Les conseqüències sobre la renda
7. Els ingressos per turisme
8. Algunes reflexions
9. Referències


1 Antecedents

El 1959 s’inicià a les Balears una nova etapa econòmica caracteritzada per la presència de tres trets diferencials: un creixement intens de la demanda i de la inversió, la superació de les pautes tradicionals de l’activitat econòmica a les illes i una concentració gradual de la producció en la prestació de serveis turístics.

L’inici i posterior desenvolupament del creixement turístic no va ser fruit ni de la casualitat ni de l’atzar. Fou conseqüència de l’aparició en els països de l’Europa Occidental d’un fenomen nou, el turisme de masses. Les característiques específiques d’aquest nou turisme són bàsicament tres. En primer lloc, es tracta d’una demanda de serveis d’oci en destinacions de sol i platja. En segon lloc, la concepció del viatge es limita als trasllats d’anada i tornada des del lloc d’origen al de destinació, la qual cosa suposa el trencament de la idea, pròpia del període anterior a la Segona Guerra Mundial, del turisme de “tour” o d’estada successiva en destinacions diferents. I en tercer lloc, aquest nou tipus de turisme s’adapta bé a l’estandardització de l’oferta, per la qual cosa es fa possible de produir els serveis en règim de forfait.

La simplificació de les exigències de la demanda i la producció en escala de serveis permeteren i impulsaren el desenvolupament d’un nou sistema col•lectiu de transport aeri, el dels vols xàrter, de gran versatilitat i, per això, susceptibles d’ajustar-se millor que els vols regulars als volums variables de la demanda turística, a les seves oscil•lacions estacionals i a l’elecció de noves destinacions. La combinació d’ofertes forfait i de vols xàrter féu possible una considerable ampliació de la demanda. L’augment de la demanda, sostengut per una reducció força considerable dels preus reals dels viatges, va ser més gran i més ràpid del que s’esperava. Val a dir que es veié recolzat i potenciat per la fase de prosperitat econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial, que s’accentuà en el curs dels anys seixanta.

El creixement del turisme de forfait a indrets de sol i platja i els vols xàrter comportaren la consolidació dels majoristes que s’havien especialitzat en l’organització del nou sistema de vendes i en el disseny i promoció del nou producte. La presència rellevant en el mercat d’aquests operadors, anomenats “tour-operadors”, es donà en els primers anys de la Postguerra europea i, sobretot, a partir dels primers anys cinquanta. Els majoristes no solament organitzaren la demanda, sinó que també hagueren de crear l’oferta necessària per poder atendre la puixança de la demanda.

En el context dels canvis i innovacions que presentava el mercat turístic europeu, Mallorca i Eivissa destacaren des del començament (primers anys cinquanta) com les destinacions més importants i més adequades per atendre el moviment turístic de masses. Altrament, als majoristes els convenia la concentració de la producció en un o dos llocs molt acostats per tal de poder aprofitar les economies d’escala que se’n derivarien. Eivissa i, sobretot, Mallorca gaudien d’uns avantatges específics que es poden considerar com els factors causals del fet que els majoristes les elegissin per desenvolupar-hi l’experiència del turisme de masses. Les dues illes tenien una anomenada de cosmopolitisme basada en el fet d’haver estat durant la primera part del segle la destinació turística de personatges de relleu social a Europa. A més, Mallorca comptava amb una llarga tradició de valoració positiva del turisme i de la seva atenció, que havia estat liderada durant més de cinquanta anys pel Foment de Turisme de Mallorca. La societat insular no presentava resistències importants davant el desenvolupament turístic. Es disposava d’unes infraestructures mínimes de caire turístic (establiments d’allotjament, guies turístiques, manuals, visites a llocs com ara les coves, alguns jardins, la Seu, etc.) que aportaven unes bases utilíssimes per a donar suport a un procés d’acollida massiva de turistes. Es tractava de dues illes, amb infraestructures de sol i platja, situades a una distància relativament curta respecte de Londres, que esdevengué el principal centre emissor del nou turisme (1).

El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa no es donà fins al juliol del 1959. Fou aleshores quan, amb motiu de l’aplicació del “Pla d’Estabilització” (Decret-llei 10/59 de “Nova Ordenació Econòmica”), s’imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat. Les noves condicions canviàries facilitaren la realització de les transaccions que necessitava el moviment turístic i, alhora, posà de manifest l’existència d’un nivell interior de preus molt atractiu per als visitants europeus. D’aquesta manera restava obert el camí per a un augment accelerat de la demanda turística.


2 Etapes

L’augment de la demanda turística es veié possibilitat pel desplegament d’un intens procés de formació de capital turístic. L’augment de la demanda i de la inversió induïren transformacions en tots el àmbits econòmics i socials de les illes. Els canvis econòmics més importants consistiren en l’augment del volum de capital disponible, la variació de la naturalesa del mitjans de producció utilitzats, l’increment de la quantitat de mà d’obra ocupada, la reorientació de l’activitat productiva i, sobretot, el creixement de la producció i de la renda.

Des del punt de vista de la demanda i de la inversió turística, el període 1960-1995 es pot considerar dividit en cinc etapes diferents.


PRIMERA ETAPA (1960-1967)

Inici del procés d’especialització turística. Entre 1960 i 1967 es dóna un fort creixement de la demanda turística. Aquesta impulsa la inversió en construcció d’hotels i d’altres establiments turístics. D’aquesta manera s’assisteix a la creació d’una àmplia base susceptible d’un important desplegament posterior. En aquests anys la demanda i la producció de serveis d’allotjament turístic varen créixer a un ritme molt elevat. Els preus de venda s’incrementaren a una taxa escassa que en alguns anys fou, fins i tot, lleugerament negativa. Altrament, els salaris unitaris pagats per l’hostaleria (inclosos tots els conceptes com ara les quotes de la Seguretat Social, el manteniment, l’allotjament, etc.) tendiren a créixer a una taxa superior a la de l’increment dels preus del consum a causa de l’intens augment de les necessitats interiors de mà d’obra. Això no obstant, els increments dels salaris i de l’ocupació donaren lloc a uns augments nominals de les rendes salarials inferiors als de la renda hostalera, la qual cosa induí increments de l’excedent que afavoriren i impulsaren la formació de capital.


SEGONA ETAPA (1968-1973)

Tecnificació del creixement. A partir de l’experiència dels anys anteriors, l’hostaleria registrà en aquesta etapa un creixement de la productivitat molt notable. Ho aconseguí mitjançant dos recursos: l’aplicació de mesures d’estalvi i de racionalització del treball i la reorientació de la inversió hotelera cap a l’edificació d’unitats de dimensions equivalents a la cabuda del passatge de, almenys, dos avions, per tal d’adequar les condicions de l’oferta amb les de la demanda. Els increments de la productivitat varen ser insuficients per compensar els augments de les rendes salarials. Tot amb tot, es mantengué el volum de l’excedent hoteler gràcies a la millora dels preus de venda dels serveis turístics.


TERCERA ETAPA (1974-1981)

Les repercussions de la crisi internacional del petroli. La crisi internacional derivada dels impactes dels preus del petroli dels anys 1974 i 1979 es manifestà en l’evolució de la demanda turística. Per afrontar la situació es reduí l’ocupació mitjana de mà d’obra, es desplaçaren treballadors al grup de fixos discontinus i es reduí la contractació de personal eventual i d’hores extres. Altrament, la implantació a partir del 1977 d’una política anti-inflacionista en el conjunt de l’Estat afavorí la reducció de les taxes de creixement dels preus dels inputs hotelers i dels subministraments. Finalment, les inversions en construcció es concentraren en l’edificació d’apartaments turístics, menys consumidors de mà d’obra. Els increments de les rendes salarials varen ser, amb tot, una mica més elevats que els del valor nominal de la producció hotelera. Com a conseqüència d’això la taxa d’excedent del sector registrà una certa reducció que alentí el procés d’inversió.


QUARTA ETAPA (1982-1987)

Represa del creixement. En els anys d’aquest període s’aconseguí un cert control dels increments salarials. Els nivells que els salaris havien assolit arran dels increments registrats en les tres etapes anteriors i el marc de concertació i moderació salarial que s’imposà en el conjunt de l’Estat facilitaren i abonaren aquest procés. D’altra banda, la productivitat del treball tornà a augmentar gràcies, sobretot, a la progressiva generalització amb què s’aplicà al servei de menjador dels hotels el sistema de “bufet” o d’autoservei amb aparador lliure. Les inversions en allotjament turístic s’aplicaren, predominantment, a la construcció d’apartaments. En el marc d’aquests fets la producció hostalera augmentà en termes reals a una taxa de l’ordre del sis per cent anual acumulatiu. Els seus preus s’incrementaren a una taxa anual acumulativa propera al dotze per cent. Els augments de la producció i dels preus donaren lloc a una ampliació important de la renda monetària del sector. La recuperació del volum de l’excedent facilità i impulsà l’increment de la formació de capital hoteler, orientada ara cap a la construcció d’apartaments turístics a les Balears i a la realització d’inversions hoteleres a l’exterior (Carib, Mèxic, Turquia, Tunísia, etc.).


CINQUENA ETAPA (1988-1992)

Desequilibri entre l’oferta i la demanda. La demanda turística registrà el 1988 una reducció del ritme de creixement i es contragué lleugerament en els anys 1989 i 1990. La baixa del volum efectiu de la demanda i l’aparició en el mercat d’un cert excés d’oferta com a conseqüència de les inversions iniciades en els darrers anys de l’etapa anterior donà lloc a baixes dels preus de venda, que provocaren una contracció de la renda monetària del sector. Això i la pressió a l’alça dels salaris féu que el nivell de l’excedent es reduís, la qual cosa provocà una contracció gradual del ritme de formació de capital hoteler.


SISENA ETAPA (1993-1999)

Recuperació i ampliació de la demanda. A partir del 1993 la demanda turística va registrar taxes elevades de recuperació i d’expansió. Així, el 1994 se superà la xifra de 8 milions de turistes rebuts a les Balears i el 1995 aquesta xifra se situà a la vora del 8 milions i mig. La recuperació de la demanda en un marc bàsic de manteniment del volum de l’oferta va fer possible la recuperació dels preus hotelers. En el bienni 1994/95 els preus efectius dels hotels i altres establiments dedicats a la producció de serveis d’allotjament turístic varen experimentar un increment del 25 per cent. En el 1996 es consolidà el nivell de preus assolit en els dos anys anteriors i es donà, encara, un nou increment, per bé que petit. (2). En el tirenni 1997-99 els preus percebuts per les unitats d’explotació turístiques varen experimentar increments superiors als de l’IPC.


SETENA ETAPA (2000-2001)

En el bienni que consideram es va donar una situació d’estabilitat de la demanda turística, per bé que en termes de valor constant la producció turística agregada va constatar una baixa anual de l’ordre de l’1,5%. En aquests dos anys el nombre de viatger es va reduir molt lleugerament, va disminuir l’estada mitjana mesurada en nombre de dies de pernoctació, però va augmentar en termes reals la despesa esmeçada per turista i dia. Els preus hotelers varen augmentar a ritmes lleugerament superiors als de l’IPC, la qual cosa va permetre l’ampliació dels ingressos turístics.


3 Les conseqüències sobre els factors de producció

L’acumulació de capital i de mà d’obra a l’hostaleria i al conjunt d’activitats més directament relacionades amb la demanda turística induí transformacions profundes en els diversos àmbits de l’ocupació, l’ús del territori, la producció, la demanda i la renda. Ens ocuparem aquí dels factors de producció. Després exposarem les relacions que han afectat la producció, la demanda i la renda.

L’acumulació de capital a les illes ha afectat de manera rellevant els altres factors de producció: el territori, el medi ambient i el treball.


El territori

El desenvolupament de les activitats turístiques ha impulsat un augment molt considerable de la demanda especialitzada de sòl, que s’ha concretat en una progressiva i intensa ocupació del litoral. A més, el desplegament de les activitats turístiques ha provocat repercussions indirectes sobre la demanda de sòl a través de l’increment de la població resident, l’elevació dels nivells interns de renda i l’augment de la demanda de serveis relacionats amb l’oci i el lleure per part de persones no residents (espanyols i europeus). La combinació dels efectes directes i indirectes ha generat transformacions importants en l’ús del sòl consistents, sobretot, en l’aplicació a usos urbans i a funcions turístiques i residencials d’extenses superfícies de sòl rural. Altrament, ha implicat l’arraconament de l’ús agrari com a eix central de l’organització territorial i la seva substitució pels usos turístics.

La intensificació de la producció turística ha donat lloc, en els darrers quaranta anys, a un procés intens d’absorció de recursos agraris, tant humans com de capital, de tal manera que en l’actualitat pràcticament s’ha esvaït el sentit final de l’ús agrari de bona part del sòl rural. Per aquest motiu, ha estat necessària una llei de protecció dels espais naturals (Llei 1/1991), que pretén d’assegurar la seva conservació sobre una base nova: la seva funcionalitat en el context general d’una economia especialitzada en la producció de serveis d’oci.

Entre 1960 i 1973 es registra una activitat urbanística molt intensa que coincideix amb el fort creixement de la demanda turística. L’atenció se centra, principalment, en la franja litoral. També s’urbanitzen indrets situats a l’interior per a la població resident que desitja accedir a la propietat de primeres o segones residències allunyades del casc urbà de Palma (Palmanyola, can Domingos-sa Cabana, son Roqueta, es Verger, son Vida, etc.). El 1963 entra en vigor la Llei de Centres i Zones d’Interès Turístic, orientada a promoure la creació de nuclis turístics. A l’empara d’aquesta llei s’aproven els de Cales de Mallorca a Manacor, Les Gavines a Muro, Artà Nou a Artà i Mondragó a Santanyí. També el 1963 s’aprova un pla general d’ordenació urbana de Palma que defineix els límits d’edificabilitat i les superfícies amb qualificació urbana a partir de la filosofia de foment a ultrança de la construcció en voga aleshores. En el marc del pla esmentat Palma registra una fase de gran creixement. El 1973 s’aprova el Pla Provincial d’Ordenació de les Balears orientat a fomentar l’ocupació turística del litoral, que és concebut com una franja urbana pràcticament contínua.

Entre 1974 i 1981 es registra una certa reducció del ritme d’urbanització, a causa de la debilitat de la conjuntura turística. Tot amb tot, el procés d’urbanització no s’atura. Es fan urbanitzacions destinades a una clientela de rendes mitjanes-baixes (Badia Blava, Badia Gran, El Toro, etc.). Es dóna una progressiva ocupació de les urbanitzacions properes a Palma com Portals Nous, Illetes, Costa d’en Blanes, Les Meravelles, Santa Ponça, etc. S’inicien urbanitzacions destinades a clients no residents de rendes elevades (Castell de Bendinat, Sol de Mallorca, etc.). Altrament, la construcció d’hotels cedeix el seu protagonisme a l’edificació d’apartaments turístics i d’ús turístic. El 1973 s’aprova la revisió del pla d’ordenació urbana de Palma (Pla Ribes Piera) que introdueix importants elements de racionalització i moderació.

L’any 1982 el procés d’urbanització s’intensifica, de bell nou. En són les causes l’augment de l’afluència turística, l’increment dels nivells de renda de la població resident i l’ampliació de la demanda d’immobles per part de no residents. Això de banda, la promoció immobiliària a partir del 1984 es veu afavorida per la desviació de recursos des de col•locacions en actius financers amb opacitat fiscal cap a altres aplicacions entre les quals predominaren les de caire immobiliari. També impulsaren el procés les expectatives sobre la imminent aprovació d’una normativa urbanística de caràcter restrictiu. El 1984 s’aprovà el Decret 30/1984 (Decret Cladera I) que establí una proporció mínima de superfície de solar per plaça d’allotjament turístic. El Decret 103/1987 (Decret Cladera II) incrementà l’esmentada proporció de 30 a 60 metres quadrats. El 1985 s’aprovà un pla general d’ordenació urbana de Palma basat en una filosofia no desenvolupista que imposà restriccions de volumetria i limitacions de superfície.

A partir del 1989 s’inicia una nova fase de contenció del ritme de creixement urbà com a conseqüència de dos factors: el desequilibri creat entre l’oferta i la demanda turística a causa d’un cert excés d’oferta i la reducció de l’afluència turística en el període 1989-92. En els anys 1993-95, l’augment de la demanda turística impulsà un nou procés de creació de noves places hoteleres que es varen concentrar en les categories d’hotels de 4 i 5 estrelles, en apartaments de 3 claus i en finques dedicades a l’agroturisme i al turisme rural. A partir del 1993 es va donar un augment notable del turisme de segona residència, que va donar lloc a un procés intens de compra de finques rústiques i possessions per part d’estrangers, sobretot alemanys, a les illes, en el qual han participat particulars i, en alguns casos, empreses capdavanteres, que han volgut instal•lar a les Balears els llocs per a la realització de sessions de treball, reunions dels consells d’administració, seminaris, jornades, etc. També es va intensificar el procés d’adquisició d’apartaments i d’altres habitatges unifamiliars a les zones turístiques. El procés citat es va mantenir molt actiu en el període 1993-2000. En el 2001 es va constatar un cert alentiment derivat del menor dinamisme de la demanda d’orígen alemany i de la retirada parcial del mercat d’alguns especuladors que havien contribuït a l’elevació dels preus finals dels immobles.

Les noves formes de turisme com ara el turisme de segona residència, l’agroturisme, el turisme rural, el cicloturisme, el turisme de glof, etc. aporten possibilitats importants i oportunitats que cal aprofitar. També aporten amenaces que no es poden menystenir ni deixar de banda.


El medi ambient

El desenvolupament del turisme ha provocat la pèrdua de paisatges emblemàtics, l’abús de recursos hídrics, l’augment de la pol•lució, l’increment de la demanda energètica, la proliferació de pedreres per a la construcció, la creació d’unes infraestructures dimensionades per sobre de les demandes de la població resident, l’increment intens dels residus sòlids, etc. Atès això, es pot dir que el turisme tendeix a crear efectes que afecten el medi natural i que poden reduir significativament el seu atractiu turístic.

El turisme és ambientalment exigent. Una economia industrial, posem per cas, és viable en un país contaminat, però una economia turística, per ser sostenible (i, encara més, per progressar) requereix uns nivells ambientals molt importants.

La càrrega mediambiental que suporten actualment les Balears és força elevada. Les demandes mediambientals dels turistes que fan cap a les illes són cada vegada més exigents. Conseqüentment, el futur del turisme a les Balears passa per la doble via de l’estratègia de la qualitat i de l’acceptació social de l’existència d’un sostre mediambiental pel que fa al creixement dels volums d’afluència de viatgers.


L’ocupació

El mercat de treball ha registrat una profunda transformació en el curs dels darrers quaranta anys. Els canvis principals han consistit en l’augment del nombre de persones ocupades, l’alteració de la seva distribució sectorial, el creixement sostingut de la immigració no temporal, l’agudització de l’estacionalitat de l’ocupació, la intensificació de la immigració temporal, la presència d’un alt índex d’assalarització, el manteniment d’una elevada taxa d’activitat i una major participació relativa del treball femení.

El fet més destacat consisteix en l’augment del nombre de llocs de treball i de persones ocupades. Per mesurar les dimensions del fenomen un es pot referir a les xifres mitjanes anuals d’ocupació. D’acord amb aquestes, el volum de treball utilitzat per l’economia s’ha incrementat, entre 1960 i 1989, a una taxa anual acumulativa de l’1,77 per cent. S’ha passat de 150 mil persones ocupades el 1960 a 250 mil el 1995 (2) i a 330 mil el 2000.

L’augment de l’ocupació no s’ha distribuït proporcionalment entre els diversos sectors de la producció. L’ocupació a l’agricultura s’ha reduït a un ritme anual acumulatiu del 2 per cent. No va presentar variacions apreciables a la indústria. A la construcció ha avançat a una taxa mitjana anual del 3,15 per cent. Finalment, als serveis s’ha ampliat a un ritme de l’ordre del 4,65 per cent anual acumulatiu. Conseqüentment, la distribució sectorial de l’ocupació ha presentat una notable alteració entre 1960 i 2000.

Al llarg de les quatre darreres dècades ha cobrat una gran importància el pes de l’ocupació estacional sobre el volum general d’ocupació. Les dimensions del fenomen vénen donades per les diferències existents entre el nombre de persones ocupades al ple de l’estiu i al ple de l’hivern. Presenta una gran concentració a les branques de l’hostaleria i de la restauració, compta amb una presència discreta al comerç i als transports i té escassa importància a les altres branques de producció. En els darrers anys ha tengut una importància creixent en el sector de la construcció, per bé que el perfil estacional d’aquesta immigració és diferent del que correspon a la que és atreta pel turisme i les branques productives que s’hi troben més directament relacionades.

Una característica destacada del mercat de treball consisteix en el pes que hi té la immigració temporal (ocupació de no residents). El caire marcadament estacional de les activitats turístiques, la proliferació a partir dels anys setanta de les contractacions fixes discontinues, la possibilitat d’accedir a prestacions de desocupació i de cobrar-les als llocs de residència habitual a la Península han abonat que la immigració temporal tengui a les Balears una gran importància i que el col•lectiu que forma sigui bàsicament estable. No es disposa de dades oficials en aquest respecte, però les estimacions d’A. Monserrat permeten establir que el volum d’ocupació temporal no resident ha passat de 18 mil persones el 1981 a 35 mil el 1995 i a més de 40 mil el 2000.

El fort biaix estacional de l’activitat econòmica insular determina que en els mesos de temporada baixa es generin uns volums importants d’atur. Efectivament, si el nivell d’ocupació al ple de l’estiu se situa a la vora de les 340 mil persones i a l’hivern a la vora de les 195 mil, la diferència entre ambdues xifres nodreix el col•lectiu de persones temporalment aturades. Cal llevar-hi les que corresponen a treballadors no residents. Així resulta que a l’hivern el volum interior d’atur estacional se situa a l’entorn de les 17 mil persones. Aquest grup sumat al que formen els treballadors no residents dóna un total de cinquanta mil persones, que correspon a la diferència existent entre els volums d’ocupació a l’estiu i a l’hivern. L’atur fix ve donat per la suma de persones que cerquen feina, no en troben i no són treballadors residents en situació d’atur temporal. Aquest col•lectiu és d’unes vint mil persones.

El caràcter terciari de l’economia balear ha propiciat una participació de la dona al treball més elevada que en el conjunt de l’Estat. Conseqüentment, la taxa d’activitat és més elevada que en el conjunt estatal. Del total de la població en edat de treballar, el 1995 era actiu a les illes més d’un 52 per cent i el 2000 ho era el 55,9%.

Una altra característica del mercat de treball és el seu alt índex d’assalarització. L’increment del pes de la població ocupada assalariada s’ha desplegat amb una intensitat major que a la resta de l’Estat. Això ha estat conseqüència d’una reducció més gran del treball a l’agricultura i del fort component assalariat que té a les illes l’ocupació als serveis.

El diferencial entre les necessitats d’ocupació generades per l’economia i el creixement vegetatiu de la seva població resident, condicionat per una baixa natalitat i un nivell d’envelliment relativament alt, han provocat un procés intens d’immigració no temporal. Les dimensions del fenomen es poden aproximar en funció dels balanços migratoris quinquennals per al període 1960-96. D’altra part, les dades disponibles sobre els saldos migratoris del període 1986-2000 indiquen que en aquests anys s’ha incrementat considerablement el moviment migratori. L’agregació dels saldos quinquennals i mensuals esmentats permet estimar que el nombre d’immigrants arribats al llarg del període 1960-1995 va sumar unes 160 mil persones. En el període 1995-2000 s’hi va afegir un contingent addicional d’unes 60 mil persones. Això explica que a hores d’ara aproximadament el 28 per cent de la població resident i el 38 per cent de la població activa corresponguin a persones nades fora de l’illa (4). D’altra part, cal dir que segons les darreres estimacions prop d’un 9% de la problació efectiva de les illes (2000) és nada fora de les illes.


4 Les conseqüències sobre la producció

L’acumulació turística ha induït modificacions profundes en l’àmbit de la producció. La més destacada consisteix en la variació que ha experimentat, entre 1960 i 1995, la distribució sectorial de la producció. Aquest fenomen, cal analitzar-lo des de la perspectiva general de la reassignació de recursos i des de la perspectiva pròpia de cada sector.


Reassignació de recursos

En relació a la distribució dels recursos s’han produït canvis de gran transcendència. Mentre el pes de l’agricultura s’ha dividit per deu i el de la indústria per tres, el de la construcció i el del conjunt de les branques dels serveis s’han duplicat. Dit altrament, l’agricultura balear aportava el 1960 una mica més del vint per cent de la producció total, el 1995 aportava un 1,9 per cent i el 2000 un 1,4%. La indústria, que el 1960 generava gairebé el trenta per cent de la producció insular, el 1995 solament en va generar el nou per cent i el 2000 el 7,1%. La construcció produí el 1960 un quatre i mig per cent del valor afegit insular i el 2000 en va produir un poc més del nou i mig (9,64%). Les branques dels serveis que el 1960 contribuïren amb un quaranta-cinc per cent al valor total de la producció, el 2000 hi varen contribuir amb gairebé un vuitanta per cent.

Al llarg dels anys considerats s’ha transformat significativament el perfil de l’economia balear. Aquesta ha passat de tenir una estructura basada en la producció de béns (agricultura, indústria i construcció) a un altra especialitzada en la producció de serveis. El 1960 la producció de béns físics suposava un cinquanta-cinc per cent de la producció total, el 1995 suposava el del vint per cent, i el 2000 va suposar un 17,7%.


L’agricultura

Els fets que caracteritzen de manera més significativa l’evolució de l’agricultura balear han afectat els volums d’ocupació, la composició del producte, la utilització de mitjans corrents de producció i la productivitat.

El sector ha perdut en quaranta anys tres quartes parts de la seva població activa. Actualment treballa a l’agricultura com a ocupació principal un cens d’unes set mil persones. Això s’ha donat associat a un procés accelerat d’envelliment del col•lectiu de persones ocupades al camp. Actualment gairebé el seixanta per cent de la població activa agrària té més de cinquanta-cinc anys d’edat.

El producte agrari ha registrat una profunda transformació consistent sobretot en l’augment de les produccions d’horta i reguiu, en la disminució de les produccions de secà i en les dificultats amb què ha topat el desenvolupament d’una ramaderia independent de les activitats agrícoles. Es pot assenyalar que d’antuvi la ramaderia no solament resistí millor l’envestida dels problemes propis del sector sinó que, a l’empara de les seves primeres manifestacions, presentà en els anys seixanta i primers setanta increments d’activitat basats en l’extensió de l’electrificació i l’ampliació de la superfície de reguiu dedicada a farratges. L’agudització dels problemes del camp i llur generalització en els anys vuitanta demostraren la feblesa de la ramaderia balear, la qual acusà un retrocés notable, superior al de les activitats agrícoles.

Un altre canvi rellevant és el relacionat amb l’increment del pes relatiu de les despeses fetes fora del sector. Ens referim a la modificació de l’estructura dels inputs agraris. El fenomen respon principalment a transformacions en els sistemes de producció i a alteracions en la composició del producte. El fort creixement de les compres fora del sector ha limitat considerablement els volums reals de la renda agrària.

D’altra part, s’ha registrat un augment considerable de la productivitat aparent del treball o relació entre la producció valorada en termes de valor constant i el volum mitjà de mà d’obra ocupada. Aquesta relació s’ha multiplicat per 3,7 en els darrers vint-i-cinc anys.

Finalment, cal assenyalar la proliferació de l’anomenada agricultura a temps parcial, que compagina la feina al camp amb treballs a altres branques de producció. La progressiva ampliació de la dedicació parcial a l’agricultura, els canvis en la composició del producte, les variacions en l’estructura dels inputs, l’augment de la productivitat aparent de la mà d’obra ocupada i d’altres extrems, són manifestacions dels esforços fets pel sector a fi de defensar els seus nivells de renda i d’excedent en un context marcat per la pressió de les seves posicions diferencials negatives respecte dels altres sectors productius.

Del total de la superfície cultivable a les illes solament unes 15.000 ha donen cabuda a conreus rendibles des del punt de vista del productor.


La indústria

En el curs dels darrers trenta anys la indústria s’ha vist sotmesa a canvis i transformacions importants que han afectat sobretot quatre variables: població ocupada, inversió, productivitat i composició del producte.

La mitjana mensual de població ocupada a la indústria cresqué entre 1960 i 1973 a una taxa anual acumulativa de l’ordre del 1,25 per cent. Les activitats més relacionades amb la construcció varen registrar els majors augments d’ocupació. Les seguiren les branques de subministraments (energia i aigua-sanejament) i les d’exportació (pell, calçat, confecció i bijuteria). Tot amb tot, aquesta tendència s’invertí a partir del 1973, a causa de la baixa del nivell de producció de les indústries auxiliars de la construcció i de la caiguda gradual de l’ocupació que es donà a la branca dels transformats de la pell i confecció a partir dels anys 1976-79. El ritme de contracció de l’ocupació industrial entre 1974 i 1989 se situà a l’entorn del dos per cent anual acumulatiu. Val a dir que entre 1986 i 1989 s’ha registrat una recuperació del volum d’ocupació industrial centrat en les branques auxiliars de la construcció. Com a conseqüència de l’evolució exposada, la participació de l’ocupació industrial sobre el total de l’ocupació ha presentat una progressiva reducció: ha passat d’un 23,3 per cent el 1960 a un 13,2 per cent el 1995 i a un 8,75% el 2000.

L’augment de la producció industrial i la contracció de l’ocupació a partir del 1973 han donat lloc a increments de la productivitat aparent del treball que s’expliquen en funció de les inversions fetes en equipament, de les millores en la racionalització de l’ocupació i de les modificacions del producte industrial.

La composició del producte industrial ha registrat importants modificacions. Han augmentat la participació sobre la producció total industrial les branques de subministraments (energia i aigua-sanejament) i les auxiliars de la construcció com ara les de ciment i ceràmica, metall i fusta. Altrament, han reduït el seu pes relatiu les manufactures de la pell i confecció, a causa de la contracció en termes de valor constant de la seva producció. També s’ha reduït el pes de l’alimentació perquè el ritme de creixement del seu producte ha estat inferior al mitjà del sector.


La construcció

Les principals transformacions del sector de la construcció han consistit en l’increment del pes relatiu de l’ocupació, la millora de la productivitat del treball i la dependència creixent respecte de l’evolució de la demanda d’allotjament turístic.

El volum de mà d’obra ocupada a la construcció cresqué més aviat que el del conjunt de l’economia entre 1960 i 1970. A partir del 1970 l’ocupació va registrar un ritme d’augment similar al del conjunt de les illes.

L’augment de la producció i la millor organització dels factors productius han permès que la productivitat aparent del treball s’incrementàs a un ritme mitjà anual acumulatiu de l’ordre de l’1,7 per cent.

Les taxes de variació de la construcció s’han mantengut regularment en posicions similars, per bé que inferiors a les del grup dels serveis. El comportament de la construcció palesa una forta dependència respecte d’una variable central (les expectatives sobre l’evolució de la demanda d’allotjament turístic) i d’una variable complementària (la demanda de consum privat). Cal assenyalar que la construcció ha tendit a reflectir, amb retards temporals d’un o dos anys, les oscil•lacions de les seves variables.

En els tres darrers anys el ritme de creixment de volum d’activitat del sector ha provocat que el nombre de persones ocupades en el sector superàs les 50 mil persones. Més concretament, el 2000 el nombre de persones ocupades d’alta a la Seguretat Social es va situar en una xifra mitjana anual de 39.914 assalariats i de 12.277 autònoms.


Els serveis no hostalers

Les branques de producció de serveis no hostalers han experimentat modificacions importants que han afectat la població ocupada, la productivitat, la composició del producte i el ritme de creixement del nivell d’activitat.

L’ocupació en el conjunt dels serveis no hostalers ha augmentat a una taxa mitjana anual acumulativa del 4,6 per cent. Conseqüentment, la participació d’aquesta ocupació sobre l’ocupació total s’ha duplicat en els darrers quaranta anys.

Altrament, l’augment de la producció i de l’ocupació han donat lloc a un procés de millora suau de la productivitat.

La composició mitjana de la producció dels serveis no hostalers s’ha modificat sensiblement. La renda real de les comunicacions, de les reparacions i de la sanitat s’ha incrementat a ritmes notablement superiors al mitjà del grup. La renda aportada per les branques de comerç, transports, lloguer d’immobles, bars, restaurants, cafeteries i administracions públiques s’ha incrementat a ritmes propers al mitjà. La renda real de banca i d’assegurances, lloguer de béns mobles, serveis a les persones i a les empreses i ensenyament s’ha incrementat a ritmes inferiors al del conjunt. Convé indicar que han guanyat més participació les branques molt relacionades amb la demanda de consum de les famílies residents i que han tendit a guanyar-ne menys les branques més relacionades amb la demanda turística.


L’hostaleria

En aquesta branca s’inclouen les unitats d’explotació l’activitat principal de les quals consisteix en la producció de serveis d’allotjament. Aquestes es poden agrupar en quatre conjunts: establiments hotelers, apartaments turístics, altres allotjaments reglats (legalitzats) i allotjaments no reglats. Fan part del que anomenam establiments hotelers els hotels, els hostals, les ciutats de vacances i les cases d’hostes. Els apartaments turístics corresponen solament els apartaments legalitzats. Els allotjaments no reglats, o no legalitzats, són aquells que es destinen a ús turístic sense comptar amb llicència de l’Administració turística.

L’oferta hotelera comptava el 2000 amb 305.201 places. La majoria corresponia a les categories d’hotels d’una, dues i tres estrelles. La suma d’aquestes suposava el setanta per cent (75,4%) del total de places hoteleres. Val a dir que els hotels de tres estrelles aporten més de la meitat del nombre de places del grup de referència, la qual cosa els converteix en la principal especialització turística de les illes.

L’oferta de serveis d’allotjament en apartaments turístics va experimentar un creixement important a partir del 1970, arran de l’augment de la seva demanda, com a conseqüència de les pluges dels preus dels serveis de l’hoteleria que havien hagut d’absorbir augments considerables de les remuneracions del personal assalariat. Els primers apartaments turístics s’explotaren com a annexos d’establiments hotelers o com a elements complementaris d’aquests. La seva legalització com a unitats de producció turística no s’inicià fins els anys vuitanta i topà d’antuvi amb dificultats encara no resoltes del tot. Per això cal parlar d’apartaments turístics legalitzats i d’apartaments turístics no reglats. El nombre total d’apartaments legalitzats a finals del 2000 sumava 99.311 places, que es distribuïen en parts gairebé iguals entre tres categories, amb predomini de la de dues claus.

En el grup dels allotjaments no reglats s’inclouen apartaments no legalitzats, xalets, habitatges usats per turistes en régim de propietat o de lloguer, cases d’amics i similars. La comercialització d’aquests productes es fa sovint fora dels circuits d’intermediació dels tours-operadors: a través d’agents de la propietat immobiliària o similars. L’oferta d’allotjament d’aquest tipus ha tendit en els darrers anys a disminuir com a conseqüència de la progressiva legalització d’apartaments. El nombre de places d’ús turístic no reglades existents a les illes el 2000 se situava prop del trenta per cent (27,8%) de les places reglades.

Les variables explicatives del procés de creació del capital hoteler i d’allotjament turístic són els augments efectius de l’afluència turística, els guanys efectius obtenguts i les previsions sobre la seva evolució futura i les expectatives de guany a mitjan termini. A la primera etapa primà sobre les altres variables l’increment efectiu de la demanda turística.

La creació i l’ampliació de la planta hostalera ha suposat l’aplicació d’un volum elevat de recursos a formació bruta de capital. La inversió en ampliació de la planta hostalera s’ha desplegat d’acord amb les indicacions fetes més amunt. Les inversions en reposicions han tendit a situar-se per sota de les taxes reals de depreciació dels mitjans materials de producció, la qual cosa ha fet que l’hostaleria hagi presentat un dèficit permanent d’inversions en reposicions que ha afectat la qualitat mitjana dels serveis produïts.


5 Les conseqüències sobre la demanda

Els augments de la producció han generat increments de la demanda de consum i d’inversió. Per tal d’exposar els trets més importants del comportament de la demanda ens ocuparem separadament del consum privat, del consum públic, del consum turístic, de la inversió i del saldo net exterior.


El consum privat

La comparació de les taxes de consum de les famílies residents amb les del conjunt de l’Estat posa de manifest, entre d’altres coses, que el consum privat té a les illes una major ponderació sobre el PIB. Les famílies balears destinen a consum una porció de renda inferior a la mitjana espanyola. Aquest fenomen s’explica en funció d’una major propensió a l’estalvi, un major pes de la inversió real, el fort creixement de les taxes de consum en els darrers vint anys i el fet que els volums reals de PIB són relativament més grans a les Balears que en el conjunt de l’estat espanyol. En segon lloc, destaca que els nivells de consum per persona són més alts que en el conjunt de l’Estat com a conseqüència d’uns nivells relatius de renda també més alts.


El consum públic

La pulsació del consum públic és relativament baixa com a conseqüència d’un escàs desenvolupament de l’Administració autonòmica i de la seva insuficient dotació en competències i en finançament. A això s’afegeix una certa penúria dels serveis provincials de l’Administració perifèrica de l’Estat i una dotació dels Consells insulars i dels Ajuntaments situada per sota de les taxes regionals de producció. El creixement de la demanda de consum públic ha estat en el període 1970-2000 més intens que el del PIB, per la qual cosa s’ha incrementat la seva participació en el conjunt de la demanda insular.


La inversió

La formació bruta de capital absorbeix una quota de renda més elevada que la mitjana espanyola. La creació i l’ampliació de la planta turística d’allotjament i de serveis complementaris, l’augment de la demanda d’habitatges de primera i segona residència, el creixement de la planta dedicada a la producció de serveis no turístics, la modernització gradual de bona part de la indústria, les reposicions hostaleres i de la resta d’establiments turístics i d’altres factors, han determinat que en els darrers trenta anys s’aplicàs a inversió una prat important de la renda regional.

La formació bruta de capital ha presentat un ritme mitjà de creixement real inferior al de la demanda regional i del PIB. D’aquesta manera la participació de la inversió sobre el PIB s’ha vist reduïda lleugerament. L’anàlisi de seu comportament en el període 1964-2000 posa de manifest l’existència d’una relació històrica que associa les dimensions i el signe de les taxes de creixement de la inversió amb les dimensions i el signe de les taxes de variació de la demanda turística. Més concretament, les taxes de creixement de la inversió varen ser força elevades (de l’ordre del catorze per cent anual) en els anys 1964-73, negatives entre 1973 i 1980 i, de bell nou, positives (de l’ordre del 7 per cent anual) entre 1980 i 1992. A partir del 1994 la inversió en capital productiu va tornar a prendre volada a l’empara de la recuperació de la demanda turística i de l’excedent que aquesta genera.


La demanda turística

L’evolució de la demanda que fan els turistes presenta dues característiques bàsiques. D’una banda el seu creixement en el període 1970-95 ha estat inferior al de la suma dels altres components de la demanda. Per això el pes del consum turístic sobre el PIB ha tendit a reduir-se. D’altra part, s’observa que altes taxes de creixement del consum turístic s’han donat associades a taxes més elevades de la demanda regional i del PIB i que taxes lleugerament negatives de creixement del consum turístic s’han donat associades a increments escassos de la demanda regional i del PIB.

En relació a la demanda turística, cal analitzar tres qüestions principals: les xifres d’afluència, els volums de pernoctacions i la despesa feta per persona i dia. L’afluència turística presentà entre 1960 i 1973 un creixement que es desplegà a un ritme mitjà anual acumulatiu del 18,8 per cent. En els anys 1974-77 l’afluència se situà en nivells inferiors als del 1973 com a conseqüència de l’impacte de la primera crisi del petroli. En el bienni 1978-79 l’afluència es va situar per damunt del llistó de l’any 1973 gràcies als efectes derivats de la forta devaluació de la pesseta acordada pel Govern espanyol el juliol del 1977. El 1980, a causa de l’impacte de la segona crisi del petroli, l’afluència retrocedí fins a un nivell lleugerament inferior al del 1973. A partir del 1981 la progressiva recuperació de les economies europees abonà un creixement gradual de l’afluència de visitants que es perllongà fins al 1988, amb l’excepció de la baixa de l’any 1985, deguda al capteniment contractiu del turisme britànic. El 1988 se superà la xifra dels set milions de turistes. L’any següent es registrà una nova contracció del nombre global de visitants deguda, sobretot, al comportament de la demanda britànica i, en menor mesura, de la nòrdica. El 1995 s’assolí una xifra propera als 8,5 milions de turistes i en el bienni 1999-2000 es va superar la cota dels 10,5 milions de turistes.

La despesa turística per dia d’estada ha presentat una tendència contractiva que s’ha desplegat a una taxa anual acumulativa d’un 1,1 per cent. Com a conseqüència d’això, el valor real de la despesa turística per persona i dia disminuí, en el període 1964-92, un trenta dos per cent (32%). Aquest fet es deriva de dues causes principals: la progressiva reducció de la renda mitjana dels turistes que s’ha donat a mesura que ha augmentat el seu nombre i el capteniment dels preus turístics que han presentat increments superiors als del contravalor en pessetes de la renda corrent disponible de les famílies europees. El 1993-95 es donà una recuperació del valor adquisitiu de la despesa turística per persona i dia. Aquest fet fou degut, sobretot, a les devaluacions de la pesseta dins el context de les turbulències monetàries internacionals del 1993-95. En el bienni 1999-2000 es va constatar un increment notable, superior al 4% anual, del valor nominal de la despesa turística unitària.


6. Les conseqüències sobre la renda

Si es mira l’evolució de la renda real, un pot observar que s’ha multiplicat, en els darrers quaranta anys, gairebé un cinc (4,85). Això equival a un ritme mitjà de creixement d’un 5,2 per cent anual acumulatiu. Dit altrament, l’economia de les illes generà el 1992 un volum real de béns i serveis cinc vegades més gran que l’any 1960. La relació PIB per habitant, en el decurs del mateix període, s’ha multiplicat per més de dos i mig (2,63), la qual cosa equival a un increment mitjà anual acumulatiu d’un 3,2 per cent.

L’evolució del PIB ha demostrat un grau d’alt de flexibilitat a l’alça, sobretot en els anys 1960-73, i 1985-88 i 1994-2000. També ha demostrat una notable resistència a la baixa. S’han donat baixes, solament, en quatre dels trenta anys considerats: 1974, 1976, 1980 i 1985. Les baixes en els quatre anys esmentats han estat d’escassa envergadura. Altrament, les variacions del PIB per habitant s’han vist sotmeses a oscil•lacions d’una certa entitat. Així, la baixa registrada en el trienni 1974-76 no es va veure compensada fins el 1982. Davant la fermesa del creixement del PIB, cal assenyalar que la relació PIB per habitant ha demostrat un dinamisme similar. El 2000 l’import del PIB per habitant es va situar en 20.664 euros (3.438.203 ptes.). Això és, en la posició més alta dins el conjunt espanyol.


7 Els ingressos per turisme

El total dels ingressos per turisme el 2000 es varen situar lleugerament per sobre dels 7.079,5 milions d’euros (1.177.935,9 milions de ptes.). Els increments nominals dels ingressos per turisme han estat en els darrers anys importants: basta recordar que el 1990 els ingressos per turisme es varen situar en 438.874,9 milions de ptes.

El volum d’ingressos indicats inclouen els que corresponen a l’enquesta sobre la despesa turística i, a més, els generats pel turisme de segona residència, el turisme nàutic, el turisme que ve de la Península a fer estades curtes de vacances amb motiu de ponts o caps de setmana, una part del turisme que ve per via marítima, el turisme nàutic transeünt, el turisme de creuer, etc.


8 Algunes reflexions

L’especialització turística de les Balears en la producció de serveis turístics constitueix un món complex de relacions i interrelacions que no es pot jutjar a la lleugera. La prosperitat de les illes s’ha basat en l’explotació d’aquest producte i en dependrà durant molt de temps encara. La demanda de serveis d’oci presenta una evolució tendencial creixent en el món occidental. De cara al futur es fa difícil pensar que les Balears deixin de ser un lloc privilegiat de producció de serveis turístics, atesa la seva rendibilitat empresarial.

Cal tenir en compte a l’hora de fer un balanç del turisme que aquest comporta uns costos públics, no necessàriament inclosos en els costos empresarials, que no es poden deixar de tenir en compte (infraestructures, sanejament, comunicacions, neteja pública, etc.). Sobretot, cal dissenyar i aplicar de cara al futur una estratègia regional econòmica que faci possible el manteniment de l’atractiu turístic diferencial de les Balears, la continuïtat de l’afluència turística i l’augment de la seva rendibilitat privada i, sobretot, pública i col•lectiva.





Juliol 2002


9 Referències bibliogràfiques

AJUNTAMENT DE CALVIÀ (1995). Calvià, Agenda local 21, 92 pàg., Palma

BARDOLET, E. (diversos anys). Información de la Evolución Turística de las Islas Baleares, Conselleria de Turisme, Palma.

BLASCO, A; SEGURA, F. (1994). Legislación turística estatal y balear, UIB, Conselleria de Turisme i Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, 600 pàg., Palma.

DIVERSOS AUTORS (1987). Llibre blanc del turisme, Conselleria de Turisme i UIB, Palma.

FUNDACIÓ CAIXES D’ESTALVI CONFEDERADES (Editor) (1990). Economía de las Comunidades Autónomas. Baleares, 422 pàg., Madrid.

INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS (Editor) (1990). 30 anys de turisme a Balears, 302 pàg., Palma.

MANERA ERBINA, C. (2001) Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Munaner editor, Palma.

MANERA ERBINA, C. (2001). El factor humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica, a: “Informe econòmic i social”, Sa Nostra, Palma.

NAVINÉS BADAL, F. (1990). El procés de terciarització a Balears, Premsa Universitària, Palma.

PARELLADA, M. et al. (1989). Model Balears 1988-2000, Fundescoop, 144 pàgs., Madrid.

VIDAL, J.; RITA, J; MARIN, C. (1994). Menorca reserva de la biosfera. Consell Insular de Menorca, Sa Nostra i Institut Menorquí d’Estudis, Maó.

SA NOSTRA (Editor) (diversos anys). Informe econòmic i social de les Illes Balears (edicions anuals dels anys 1998, 1999 i 2000), Palma.



Notes

(1) Sobre les causes de l’eclosió a les Balears del turisme de masses, vegeu l’obra de Carles Manera Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Munaner editor: Palma 2001. Vegeu del mateix autor El factor humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica a: “Informe econòmic i social”, Sa Nostra: Palma 2001.

(2) L’etapa de referència va tenir continuïtat al llarg dels anys 1997-99: l’afluència de turistes va superar els 10 milions anuals. El 2000 es va iniciar, probablement, una nova etapa caracteritzada pel manteniment, amb una lleugera tendència a la baixa, de la demanda turística.

(3) L’ocupació va continuar el seu creixement. El nombre mitjà de persones ocupades el 2000 es va situar per sobre de les 350 mil persones.

(4) La immigració es va intensificar considerablement en el període 1997-2001. El nombre de persones estrangeres donades d’alta a la Seguretat Social es va situar el juny de 2001 en 39.547. La major part (23.824) corresponia al col•lectiu d’estrangers comunitaris i la resta (15.723) al d’estrangers no comunitaris. A les dades anteriors s’han de sumar les xifres corresponents a la immigració peninsular, que en els anys de referència va continuar fluint.