Alícia Llabrés (1999)

La pintura és per mirar, somniar, pensar, sentir i gaudir. La il·lusió que crea va més enllà de la visió: colpeja la raó, genera sentiments i emocions, mobilitza la fantasia i acosta l’espectador al regne superior del gaudi estètic. Mirar no és una cosa senzilla si el que un vol és veure-hi. Efectivament, veure és esgotar l’abast de la mirada, superar els límits de la imatge i avançar pel camí de la percepció, la comprensió, l’aprehensió de coneixements i la descoberta d’emocions espirituals.

La pintura és, sobretot, una invitació a mirar parsimoniosament, serenament i reverentment, amb voluntat de veure, amb desitjos d’entendre, amb ambició de comprendre, amb propòsits de sentir i amb la intenció d’assolir el gaudi immens de l’experiència estètica.

Miren, però no veuen els espectadors que visiten exposicions a corre-cuita, atabalats i apressats, amb renúncia programada a contemplar, pensar, investigar i sentir emocions. Ens cal aprendre a mirar; a fer ús de les capacitats de percepció associades a la mirada, a mirar per sentir, pensar, reflexionar i gaudir. La pintura és el millor mitjà per aprendre a mirar i, per això, mirar pintura és un dels exercicis més enriquidors que pot fer l’ésser humà.

Ambiciosa, oberta, transparent i profundament humana ha de ser la mirada del pintor que vol traspassar a la tela la seva experiència interior, que desitja fer transcendents les seves emocions, que ambiciona comunicar i compartir el que ha creat a partir d’un esguard, una mirada, una visió. Entre la mirada del pintor i la de l’espectador hi ha un objecte, la pintura, que lliga un món de relacions i interrelacions difícil d’identificar i de descriure. Cal situar la pintura en aquest punt intermedi de relació i comunicació per acostar-s’hi adequadament. Mirar pintura és l’intent que fa l’espectador, des del seu món interior, d’accedir a un espai superior. El diàleg i la confrontació entre el que un veu i el que mira percep brinda l’oportunitat d’engegar el procés de contemplació i elevar l’esperit a l’emoció estètica..

La mirada d’Alícia Llabrés és plena de pintura. De petita ha viscut rodejada de teles, bastidors, pinzells, cavallets i quadres. A casa seva conserva alguns records de joventut, mentre en el seu interior bull un univers plàstic d’experiències que es barregen amb nous projectes i amb un anhel insaciable de superació. La record un dia de primavera del 1975 a la Costa dels Pins, amb un dibuix a la mà, que tot just havia acabat de fer. Ens el va mostrar amb el ulls oberts i la mirada atenta. Mirava més que mostrava. D’aleshores ençà ha treballat molt, ha mirat pintura a voler (Bacon, Miró, Stella, Pollock, Jones, Kline, Kooning, Rauschenberg, Cy Twombly, Motherwell, etc.), ha viscut la pintura i se n’ha enamorat l’esperit en un procés lent d’observació, retenció, reiteració, reflexió i recerca. “M’interessa el món que no és de l’immediatesa, el saber té un procés lent i demana temps”, ens va dir amb motiu de l’exposició del 1990. També ha viatjat amb el propòsit d’enriquir l’experiència visual, el coneixement humà del món i la capacitat de creació. D’0altra part, té i practica una concepció àmplia de la cultura en la qual tenen cabuda el teatre, el cinema, la lectura, la música, les exposicions, les conferències, la conversa, la bona taula, que prepara amb perícia, comparteix amb plaer i s’agrada d’acompanyar amb música barroca.

Treballa amb una dedicació intensa i vehement. Venera el seu treball. Pinta amb rigor i ordre. Prefereix els ocres, els vermells, els blancs i els colors freds intensos i no evita els negres. Combina zones de molta llum amb masses obscures que creen tensions, revelen equilibris i atorguen un dinamisme serè a les composicions. Introdueix pinzellades llargues i vigoroses. Adesiara, fa que la pintura es clivelli i, sovint, hi introdueix “grattages” agosarats i expressius. De vegades usa referències realistes, perfilades o solament suggerides, i de vegades en prescindeix del tot. És un pintora de mena: li agraden els bastidors de fusta, les teles de nus gros i els pigments a l’oli. Cerca que els acabats de l’obra reforcin el sentit expressiu amb exquisides textures visuals i tàctils.

La seva pintura, plena de lirisme i subtileses, reflecteix joventut, vigor, experiència, bon ofici i maduresa adobada amb la joiosa senzillesa pròpia, només, de les persones que fan de l’art i la cultura part essencial de la vida. La seva obra està pensada per sorprendre l’espectador, per commoure’l, per suscitar sentiments i per encomanar emocions. “I t’has tornat sensació tot plegat, per a mi”, diu de la seva pintura, manllevant paraules al poeta K. Kavafis.

Fa pintura per a la contemplació, la reflexió i la introspecció. “No pretenc que la imatge tingui la seva explicació, sinó que conservi el caràcter de pregunta o d’especulació, per a l’espectador i per a mi”, ens va dir el 1990. Fa pintura que cal mirar amb parsimònia, amb temps, amb serenitat i en silenci. No trobarem a la seva obra ni signes cabalístics ni referències simbolistes ni gestos grandiloqüents. “La meva pintura es basa en el fet que només conté allò que s’hi pot veure”, diu amb paraules de Frank Stella. La pintura d’Alícia Llabrés és sòbria, sòlida, rigorosa, sincera, càlida i suggerent. Atreu l’esguard, captiva la mirada i parla a l’espectador directament i espontàniament. És pintura per mirar, somniar, pensar i gaudir.




Alícia Llabrés a la Torres de ses Puntes (Manacor)
i al Centre Cultural de Felanitx.
Consell Insular, Obra Social de Sa Nostra, Ajuntament de Manacor

Manacor: 29-V-1999 al 30-VI-1999
Felanitx: 19-XII-1999 al 9-I-2000