Bartomeu Sureda Misserol (Palma 1769 - 10 de març de 1851)

Gravador, pintor, innovador industrial i director de les Reials Fàbriques. Neix a Palma en el si d’una família modesta. És fill de Mateu Sureda, fuster, i de Bàrbara Misserol. Estudia dibuix a l’Acadèmia de Nobles Arts, de Palma. Amb el patrocini de Tomàs de Verí, amplia estudis a Madrid, on treballa com a delineant i aprèn disseny industrial a la fàbrica d’Agustí de Betancourt. Per adquirir coneixements d’enginyeria industrial fa una estada a Londres (1799-1802). A Paris (1802-03) practica la tècnica de la porcellana dura o de Sèvres. A Amèrica i Anglaterra aprèn tècniques d’ús industrial del cotó. A Munic aprèn la nova tècnica de la litografia, de l’ús de la qual a Espanya en serà promotor i impulsor.

Introdueix a Espanya les primeres màquines de filatura. Nomenat (1803) director de les Reales Fábricas de Porcelana y Loza del Buen Retiro (Madrid), hi crea una fórmula original de porcellana dura. Arran de la invasió francesa d’Espanya es trasllada (1808) a Paris. De retorn a Espanya es fa càrrec (1817) de la direcció de la Real Fábrica de Paños, de Guadalajara, en els sistemes de producció de la qual incorpora innovacions i millores tècniques. A Madrid, és nomenat director de la fàbrica de vidre de San Ildefonso – on introdueix l’elaboració de miralls de cos sencer – i de la fàbrica de ceràmica de la Moncloa (1821-29).

Es casa amb Louise Chappron de Saint Amsard i tenen 5 fills: Carolina, Lluïsa, Júlia, Sofia i Alexandre. Jubilat, torna a Mallorca el 1836, on aporta diverses innovacions tècniques, com la implantació al taller de l’Hospici del teler de llançadora volant i la serradora fina de xapes i planxes de fusta per a la indústria del moble, base del creixement de la indústria de la marqueteria. Alhora impulsa la utilització de la tècnica de la litografia. Dóna suport a l’Acadèmia de Nobles Arts, que incrementa progressivament el nombre d’estudiants de la secció de dibuix, fet que li permet impulsar la creació (1849) de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.

Alguns dels seus gravats serveixen per il·lustrar (1840) l’obra “Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares”, d’Antoni Furió. Li són atribuïdes dues pintures religioses de la capella de Sant Vicenç de la parròquia de Santa Eulàlia, de Palma, que representen Antoni de Pàdua i Francesc d’Assís. Fa paisatges, sobretot de petit format, d’inspiració romàntica, en els quals sovint inclou figures populars. Utilitza les tècniques de l’oli i de l’aquarel·la i també es dedica al dibuix. Goya pinta (1804-06) el seu retrat i el de la seva dona Louise i Agustí Buades fa (1838) diverses versions del seu retrat quan té 69 anys. Mor a Palma als 82 anys.

El Museo Municipal de Madrid li dedica (2000) una exposició i publica un llibre il·lustrat sota el títol “Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía”, amb articles de Catalina Cantarellas Camps, Carles Pau Manera Erbina, José Sierra Álvarez, Carmen Rodríguez Topete, Salvador Quero Castro i Jesusa Vega. Un carrer de Palma duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.


Francisco de Goya Lucientes, Retrat 
de Bartomeu Sureda Miserol, oli/tela,
1803-1804.


Bibliografia

Antoni FURIÓ, "Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares", Impremta de Pere-Josep Gelabert, Palma, 1840

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores 1836-1936", L. Ripoll editor, Palma, 1981

Isabel TUDA RODRÍGUEZ et al., "Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía", Museo Municipal de Madrid, Madrid, 2000

GEM, 17, 63-64

Maria Bordoy Ferrer (Palma, 19 de setembre de 1914 - 17 de juliol de 1994)

Tècnica en infermeria i voluntària de Creu Roja.

Fa els estudis d’auxiliar d’infermeria a l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja a les Balears.

Poc després de la inauguració (1950) de l’Hospital de Creu Roja, s’incorpora al nou centre com a auxiliar d’infermeria de la secció de Dames Infermeres Voluntàries de la Creu Roja. Posteriorment és elegida presidenta de la citada secció i poc després és nomenada directora de l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja. Realitza les tasques que té encomanades amb plena dedicació i desinteressadament.

El març del 1971 és elegida presidenta de la Junta directiva de l’Hospital de Creu Roja a Palma, càrrec que ocupa ininterrompudament fins al 1990. Com a presidenta de la Junta de l’Hospital passa a ocupar una plaça de vocal titular de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial de Creu Roja a les Balears. En el període 1977-81 ocupa el càrrec de Secretària General de l’esmentada Assemblea. En cessar en el càrrec a petició pròpia, continua com a vocal de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial en virtut d’elecció directa en el marc dels processos electorals que cada quatre anys fa la institució.

Des del 1953, i fins el 1994, duu la direcció i l’administració de les festes anuals de la bandereta a l’àmbit de les Balears, que sota el seu guiatge esdevenen una important font de finançació de les activitats de la institució, especialment dels serveis sanitaris que es presten a persones sense recursos, de les inversions en ampliació i equipament de l’Hospital de Palma i de les activitats de les oficines locals.

En entrar en vigor el conveni de 1986 de Creu Roja amb l’Insalud per a la gestió de l’Hospital de Palma, passa a un segon pla a causa de les dificultats que afecten la seva salut. Aleshores se centra en les tasques d’administració de l’Hospital, que amb l’ajut de col·laboradors atén amb constància fins que les forces li ho permeten.

En prova d’agraïment per la seva labor ingent, reconeguda diverses vegades en el llibre d’actes de l’Assemblea de Creu Roja a les Balears, és guardonada el 14 de maig de 1993 per l’Oficina Nacional amb la Placa d’Honor de Creu Roja, que li lliura en nom de la institució S.A.R. Maria Solange de Messía i Lesseps, aleshores vicepresidenta d’honor de Creu Roja Espanyola i abans presidenta de la secció d’Infermeres i Hospitals de Creu Roja Espanyola. En el mateix acte, Maria Planas Rosselló, presidenta de Creu Roja a les Balears, lliura la medalla d’or al seu marit.

Casada (1943) amb Lambert Cortès i Cortès, periodista i voluntari de Creu Roja, són pares d’un fill, Francesc Xavier. Després de 40 anys de serveis voluntaris a Creu Roja, mor a l’estiu de 1994, dos mesos abans de fer els 80 anys, tot deixant a l’Hospital i a l’Assemblea de Creu Roja a les Balears un record inesborrable d’humanitat i generositat.

Teodor Úbeda Gramaje (Ontinyent, 30 d'octubre de 1931 - Palma, 18 de maig de 2003)

Bisbe de Mallorca, impulsor de l’acció social, l’ecumenisme, la llengua i cultura pròpies i la participació del laïcat.

Estudia el batxillerat i aprova l’examen d’Estat. En el Seminari de València fa els estudis eclesiàstics fins que s’ordena de prevere (1955). Posteriorment obté la llicenciatura en Teologia (1961) i la diplomatura en sociologia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs (Angelicum), de Roma.

Essent vicari general de València, és promogut (1970) a bisbe auxiliar d’Eivissa. El 1972 és nomenat administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca i el 13 d’abril de 1973 és elegit bisbe de Mallorca.

Interessat a promoure i impulsar l’acció social de l’Església, crea (1979) la Delegació Diocesana d’Acció Social, dóna nou impuls a Càritas de Mallorca, funda (1976) l’entitat Marginats de La Sapiència (des del 2000, Fundació Social La Sapiència) i l’Hospital de Nit (1981). Promou la fundació del Projecte Home (1985) i del Projecte Jove, i encoratja la creació i enfortiment dels grups d’esplai (1978). Dóna suport a l’ampliació i diversificació de la pastoral penitenciària i de l’atenció de la població reclusa. Presta especial atenció al suport a les persones malaltes, amb addiccions i amb discapacitat. Amplia i diversifica el ventall d’associacions confessionals dedicades a la intervenció social, com l’Associació Pare Montalvo, Llars del Temple, Associació Jovent, Pisos d’acollida i emancipació de les Adoratrius, Fundació Joana Barceló, Associació Siloé, etc. Participa (1986) en la creació de la Fundació Deixalles. Es rodeja d’un grup brillant de col•laboradors en l’àmbit social del qual fan part els preveres Bartomeu Bennàssar Vicens, Ramon Serra Isern, Gabriel Pérez Alzina, Antoni Garau i Garau, Josep Noguera Arrom, Bartomeu Suau Serra, Bartomeu Suau Mayol, Bartomeu Català Barceló, Llorenç Tous Massanet i d’altres.

Es preocupa per la conservació, ampliació i exhibició del patrimoni. En aquest àmbit cal destacar la restauració, amb el suport de l’Obra Social de Sa Nostra, del retaule de Sant Jordi, de Pere Nisard; la renovació i nova ubicació del Museu diocesà; i la construcció d’una renovada i moderna capella del santíssim a la Seu.

Publica cartes pastorals i altres comunicacions dirigides a orientar els ciutadans en la promoció de la llengua i cultura pròpies, la transició democràtica, l’autonomia, la crisi econòmica, la conservació del territori, el turisme, la solidaritat, la família, la immigració i d’altres temes rellevants. Convoca (1995) un Sínode diocesà destinat a promoure la reflexió, el debat, la renovació i l’acció social, que es reuneix el 1998-99.

Fomenta la dedicació missionera de preveres, religiosos, religioses i seglars, a Burundi (Àfrica) i Perú. Dóna suport a l’ecumenisme, sobretot amb relació amb les esglésies anglicana, luterana alemanya i luterana sueca. Assisteix (1987) a la inauguració de la sinagoga de Palma.

Manté una posició oberta, tolerant i independent de les opcions de partit. De tracte proper i càlid, es guanya la simpatia de la gent d’església i el respecte dels moviments laïcistes. La seva darrera compareixença pública té lloc amb motiu de la concentració als carrers de Palma per pregar per la pau, que convoca poc abans de l’inici de la guerra de l’Iraq.

El 1998 la presidenta autonòmica de Creu Roja a les Balears li lliura, en un acte entranyable que té lloc al saló d’actes de la institució a Palma, la medalla de plata de Creu Roja en reconeixement de la seva gestió en favor de les persones en situació d’exclusió, dificultat social, risc social, dependència, malaltia i desempara. El 2002 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Balears.

Després de 30 anys de fecund pontificat, mor a Palma als 72 anys d’edat. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Festa de reconeixement dels voluntaris 2010

Digníssimes autoritats,
Voluntaris i voluntàries de Creu Roja a Eivissa-Formentera, Menorca i Mallorca,
Amics i amigues,

Celebrem avui la festa anual dedicada als voluntaris i voluntàries que fem part de la institució i que treballem perquè a les illes les persones en situació de necessitat, vulnerabilitat i desempara, tinguin una mà amiga que els doni suport, ajut, consol, solucions, companyia i afecte.

Els darrers anys hem hagut d’enfrontar-nos a una situació de crisi, que hem vist com afectava sobretot persones ancianes, joves, discapacitats, toxicòmans, exclosos, sense sostre, marginats o malalts. Hem conegut més que en etapes anteriors el rostre d’una crisi que ha estat i és, sobretot, humana. Hem estat testimonis directes d’un augment considerable del nombre de persones que s’han acostat a nosaltres en petició de respostes concretes i, gairebé sempre, urgents, inajornables i de primera necessitat. La resposta de Creu Roja ha estat, com sempre, la suma de la vostra disposició de servei, de solidaritat i de comprensió.

He de dir-vos que en aquestes circumstàncies heu fet molt bé la feina. Per això, avui he d’agrair-vos la vostra generositat, el vostre lliurament personal, el vostre esforç continuat. Em dirigeixo especialment als voluntaris i voluntàries de la xarxa territorial de Creu Roja a les Balears: a les oficines locals de Menorca i Mallorca i a l’oficina insular d’Eivissa i Formentera.

La proximitat a les persones ens demana treballar des del l’entorn que tenen més proper, com és el municipi, la vila, la barriada, els nuclis de població separats, petits i dispersos. Dit amb unes altres paraules, estic pensant en la cura i l’atenció que ens demanen els programes i activitats que es duen a terme des de les 15 oficines territorials: 6 de Menorca, 1 d’Eivissa-Formentera i 8 de Mallorca.

Creu Roja compta amb la vostra il·lusió, amb el vostre entusiasme, amb la vostra dedicació, amb la vostra solidaritat i generositat. Creu Roja compta amb vosaltres perquè vosaltres sou les mans, les cames, la veu, el rostre i el cor de Creu Roja.

No vull acabar sense manifestar l’agraïment que tots els que fem Creu Roja sentim pel recolzament i el suport que hem rebut, i rebem, de les institucions públiques, d’entitats privades, empreses i col·laboradors i avui, de manera particularment afectuosa, del Col·legi Lluis Vives.

Perquè ens puguem fer càrrec de l’entrunyellat d’activitats que tots plegats som capaços de fer per als usuaris dels nostres serveis, se’ns presenta tot seguit un vídeo artesà, esplèndid, fet per n’Elvira i n’Esther.

A tots, gràcies.

Can Domenge (Palma)
5-XI-2010

Pere de Montaner i Gual (Palma 1878 - 1960)

Militar, propietari, soci i president de Creu Roja a les Balears.

Nat a Palma el 18 de setembre de 1878, es casa (1905) amb Josepa Sureda Fortuny, XV comtessa de Peralada, XV comtessa de Savellà i Gran d'Espanya. S’agrada d’usar habitualment el títol de comte de Peralada. Tenen 3 fills i 5 filles.

Com a militar de carrera, serveix a la guerra del Marroc i durant la guerra civil té diversos càrrecs de comandament. Assoleix el grau de Tinent Coronel d’Infanteria. És (1924-32) president-delegat de Creu Roja a les Balears i, nomenat per Govern central, és (1919-1931) comissari reial i president del Consell Provincial de Foment. En constituir-se (1919) la Federació Catòlica Agrària, presidida pel bisbe de Mallorca, que agrupava una vintena de caixes i sindicats de crèdit i estalvi preexistents, és elegit president de la primera Junta Directiva. Pel que fa a l’àmbit agrari, és (1914) el secretari de la Junta directiva de la Federació Agrícola Balear, impulsa la creació de la Unió Balear de Viticultors i és (1919) vicepresident de la Cambra Agrícola Provincial.

Interessat en el moviment de l’escoltisme, el 1920 assisteix a la primera trobada mundial d’escoltes i és designat president (1920-23) del Consell Provincial dels Escoltes de Mallorca. També és president del Cercle Mallorquí i del Foment de Turisme de Mallorca (1927-1947). En dimitir (26-VII-1947) per voluntat pròpia com a president d’aquesta entitat, n’és designat president d’honor, títol que conserva fins a la seva mort. Monàrquic (dinàstic i donjoanista) i catòlic, milita en el partit conservador (grup datista) i desplega una gran activitat social. Gaudeix en vida de gran prestigi com a persona de criteri, assenyada, senzilla i discreta.

Té una participació minoritària en el capital de l’empresa Loryc, de muntatge d’automòbils, i fa part del seu consell d’administració. Amic d'Adan Diehl i Roberto Ramaugé, fa part del grup promotor de l'Hotel Formentor, que s'inaugura el 1929. En els anys 20 i 30, dóna suport als terratinents davant els intermediaris i comerciants de l’època. És cavaller de l’Ordre de Malta i terciari franciscà.

Sense renunciar a les funcions d’iniciativa i impuls de l’acció de Creu Roja, en les sessions de la Junta directiva i de la Junta General de la Comissió Provincial de l’entitat cedeix sempre la presidència efectiva a Antònia Villalonga, aleshores presidenta d’honor. Orienta la seva gestió vers l’augment del nombre de socis, la realització d’actes de captació de fons i la potenciació del dispensari mèdic gratuït de la Rambla, mitjançant la incorporació de noves consultes (odontologia, aparell digestiu, pediatria...). En els darrers mesos de la seva presidència compta amb el suport de Damià Serra Sanjuan, anterior president-delegat, que en tornar a Mallorca (1930), havia acceptat de reincorporar-se a la Junta directiva de Creu Roja com a vocal i com a president de la Comissió provincial de Socors i Transports.

Vidu des del 1956, mor a la possessió de Son Vivot el 27 d’agost de 1960, als 81 anys. És inhumat a la capella familiar del cementiri de Vilafranca de Bonany (Mallorca).

Baltasar Champsaur Sicilia (Las Palmas, 3 de novembre de 1856 - 24 d'agost de 1934)

Catedràtic de francès, publicista, soci i voluntari de Creu Roja. Fill d’una família benestant, de pare francès i mare canària, té dos germans (José i Antonio). Cursa els estudis primaris a Las Palmas i el batxillerat a l’Institut de La Laguna (Tenerife). Fa estudis universitaris de lletres i ciències a Montpeller i Barcelona. Casat a Las Palmas amb Elisa Sarmiento Salom, filla del capità de fragata canari Miguel Sarmiento Cabrera i la mallorquina Esperança Salom Villalonga, no tenen descendència. Per oposició, guanya (1897) una càtedra d’Institut de llengua francesa, que exerceix a Girona, Palma, La Laguna (Tenerife) i Las Palmas.


Durant la primera estada que fa a Mallorca (1882/85 – 1897) és professor de la Institució Mallorquina d’Ensenyament (1885-86), tot fent costat a Alexandre Rosselló i Mateu Obrador. És, a més, col·laborador habitual de “La Última Hora” i de les revistes “El Ateneo” i “Revista literaria, artística y bibliográfica”. Publica els llibres “Álbum de las cuevas de Artá y Manacor” (1885), “Limosna” (1896) i “Crestomatía francesa. Trozos recopilados” (1898), que conté les seves classes de francès. Fa part del grup promotor i fundador del Centre Instructiu Obrer de Palma. Durant la segona estada a Mallorca (1906-1911) fa classes de francès com a catedràtic de l’Institut de Palma i publica articles a “El Obrero Balear” i “La Última Hora”. Fa part, juntament amb Manuel Cirer Arbona, Josep Monlau, Eusebi Estada i Alexandre Rosselló, de la Junta directiva de l’Ateneu elegida el 1888, en la segona etapa de la institució. Imparteix conferències sobre temes polítics, socials i culturals, que li permeten gaudir a l’illa de gran prestigi com a persona i intel·lectual.

En aquests anys es fa soci de Creu Roja i el desembre de 1907 és elegit vicepresident tercer de la Junta directiva de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears. Manté el càrrec fins que el 1911 se’n va a Tenerife, on trasllada el domicili i la càtedra fins que passa definitivament a Las Palmas. Allà és director de l'Institut i publica “Por el ideal socialista” (1923). Després de la seva jubilació (1924) publica “La escuela laica” (1930), “La moral independiente” (1931) i altres títols. El 1934 fa un viatge a Mallorca per saludar els antics amics i trobar la distracció que necessita per alleugerir el buit que sent arran de la defunció de l’esposa. Aprofita l’avinentesa per escriure “Adelante”, que es publica pòstumament (1936). Afeccionat a la lectura, la música i la pintura, de personalitat polifacètica, anticlerical i republicà, mor (1934) a Las Palmas als 78 anys.

El 2007 es publica la tesi doctoral de Cristina Martí Úbeda sobre la seva biografia, obra, projecció social i mestratge, titulada “Baltasar Champsaur Sicilia, un intel·lectual a Mallorca”, que es va exhaurir en pocs mesos.

Maties Company Mas (Palma 1849-1917)

Prevere, canonge de la Seu, soci, voluntari i president de Creu Roja a les Balears. Estudia (1858-71) al Seminari diocesà de Sant Pere. Acaba els estudis als 22 anys i és ordenat (1871) a l’empara de dispensa especial d'edat. Amplia estudis i obté els títols de llicenciat en Dret Canònic i doctor en Teologia. Exerceix el seu ministeri com a capellà de la presó, predicador brillant, delegat de Propaganda Fide, ministre del Tercer Ordre Regular de Sant Francesc, president de la Societat de Socors Mutus del Clergat de Mallorca i catedràtic de llatí del Seminari.

En l’àmbit de la comunicació i la premsa, participa (1909) en el consell d’administració de “La Gaceta de Mallorca”, publicació que desapareix per donar pas al diari “Correo de Mallorca”, del consell d’administració del qual fa part des de l'inici(1910-17). Presta especial atenció al l’àmbit assistencial i benèfic. Accepta i exerceix la presidència de l’obra “Protecció del soldat”, destinada a acollir i donar suport als soldats mallorquins que tornen de les guerres de Cuba i Filipines. Presideix, a més, la Junta directiva de l’Asil de les Minyones.

Amb relació a la docència i formació de menors i joves, és l’impulsor de les Escoles de Sant Josep, que el 1917 gestionen 8 centres educatius amb més de 600 alumnes, a Palma i a les barriades perifèriques de la ciutat. D’altra part, és conseller dels escoltes de Mallorca. Pel que fa a l’àmbit eclesiàstic obté per oposició (1886) la canongia lectoral de la Seu de Mallorca i el 1899 és designat canonge xantre. Quan resta vacant la seu episcopal de Menorca, segons la premsa de l’illa fa part de la terna que es proposa per al nomenament del nou bisbe. Va ser capellà d’honor de Sa Majestat.

Dedica especial atenció a les tasques d’atenció a les persones vulnerables a través de la seva col•laboració perllongada i intensa amb Creu Roja, de la qual és soci, voluntari, vocal de la Junta directiva, vicepresident (1893-14) i, finalment, president (1914-17) de la Comissió Provincial. Consta l’assiduïtat i constància de la seva participació activa a les sessions de la Junta directiva durant 24 anys (1893-1917). Entre 1905 i 1907, a causa de la baixa per motius de salut del president Manuel Villalonga Pérez, assumeix les funcions de president accidental de la Comissió Provincial. L’assemblea Suprema de Creu Roja el distingeix amb el nomenament de subdelegat de l’entitat a Mallorca i amb la concessió de la Placa d’honor.

Gaudeix de gran popularitat a la societat de Mallorca i es guanya l’afecte de molts gràcies al prestigi intel·lectual, el tracte senzill i cordial i la dedicació a la prestació de serveis solidaris. Mor a Palma, als 67 anys, el 9 de febrer de 1917.