Deixa un llegat d’unes 200 obres, més ric i
variat del que es pensa habitualment. Gran part de la seva obra es troba catalogada
i analitzada gràcies a la Fundació Sa Nostra ,
que el 2004 publica un llibre catàleg del pintor i munta una exposició
antològica, que es presenta el novembre de 2004 al Centre de Cultura
de Palma. La publicació es basa en un treball d’investigació a càrrec de J. M.
Pardo Falcón, de gran interès.
Antoni Fuster Fortesa, "Autoretrat", llapis/paper, 1875 ca.
Naixement
i primers estudis
És fill de Gabriel F. Fuster Fortesa (1827-1872)
(1) i de Maria Bonaventura Fortesa Cortès (1826-1917). El
pare és propietari, comerciant, militant del Partit Lliberal Progressista,
polític i soci de la companyia naviliera familiar “Tarongí i Fortesa” És el
segon de vuit germans: Gabriel, Antoni, Francesc, Isabel, Paula, Francesca,
Maria i Josep.
Neix el 25 de maig de 1853 a Can Fuster , edifici
d’habitatges amb accés pel carrer Palau (ara Palau Reial), amb cantonada al
carrer Victòria, de Palma, construït sobre un dels solars resultants de la
demolició del convent dels dominics. Les obres de construcció finalitzen poc
abans del naixement del pintor. L’edifici és molt proper a Can Polla (Palau
Reial, núm. 36, principal, ara 14), on viuen els seus oncles Rafel-Ignasi
Fuster Fortesa i Maria Josepa Fuster Fortesa, germana del pare.
Estudia el batxillerat a l’Institut Balear de Palma, amb la promoció que es titula el 1869, juntament amb el seu germà gran, Gabriel. L'esperit lliberal de l'Institut permet estudiar amb normalitat als fills dels descendents dels jueus conversos de Mallorca, reflex i manifestació d’un problema més ampli.
La majoria dels germans del pintor cursa estudis universitaris i exerceix professions
liberals.
Viatge
a Madrid (1872)
Durant l’etapa d’aprenentatge, Fuster fa
alguns viatges a Madrid que aprofita per visitar el Museu del Prado i pintar-hi
algunes còpies d’obres dels grans mestres. D’aquests anys hi ha una referència
documentada. Es tracta d’una còpia que fa del retrat “El bufón Diego de Acedo,
el primo”, que data a Madrid el
1872, quan té 19 anys.
En aquella època es considera imprescindible
perquè un aprenent de pintor pogués completar la formació i prosperar, la
visita al Prado i la realització d’alguna còpia d’obres de pintors del passat, sobretot
dels que excel·leixen des del principi del s XVIII.
La mort
del pare (1872)
Dedicat a l’administració dels negocis
familiars i a la política, el pare mor als 45 anys, la qual cosa causa un gran
trasbals a la família i, també, als negocis naviliers i comercials (3). La desaparició inesperada del pare es compensa amb la
incorporació del seu germà Francesc, més jove que ell, a la direcció i administració
dels negocis i propietats immobles i financeres. En el primer viatge de treball
a Cuba, Francesc emmalalteix a causa de les febres i mor. Es fan càrrec de la
direcció dels negocis la mare i dos fills, Gabriel i Josep, el major i el més
jove. A partir d’aquest fet, la gestió dels interessos familiars es complica a
causa dels problemes creixents del comerç de Mallorca amb Amèrica i de la manca
d’una direcció potent dels béns familiars, que es mantenen units a l’entorn
dels drets d’usdefruit que corresponen a la mare.
Malgrat tot, el 1880 es procedeix a la divisió
de l’herència paterna mitjançant document públic. Al pintor correspon la
propietat de la finca de Son Pi (Palma), una casa al carrer dels Hostals, núm.
49, de Palma, diversos drets i actius financers (censos, crèdits, obligacions,
accions, deute de l’Estat, etc.) i diners en efectiu. El valor del patrimoni que
correspon al pintor suma 114.466 pessetes, una fortuna relativament
considerable, que li permet viure al marge dels negocis i de l’administració
dels seus béns, que són administrats per la mare com a titular de l’usdefruit
amb el suport dels fills Gabriel i Josep (4).
Estudis
a l’Acadèmia (1874-76)
Consta documentalment que Antoni Fuster assisteix a
les classes de l’Acadèmia Provincial en els cursos 1874-75 i 1875-76. Aleshores
tenia entre 21 (1874) i 23 (1876) anys. El pas per l’Acadèmia serveix al nostre
pintor per adquirir els hàbits de rigor, ordre i precisió, propis de la
formació acadèmica.
A l’Acadèmia és un alumne aplicat i brillant,
que obté qualificacions elevades, complementades amb premis i reconeixements
com ara mencions honorífiques i una medalla de plata. Estudia sota el mestratge
de Joan Mestre Bosch, Joan O’Neille, Francesc Parietti, Salvador Torres, Ricard
Anckermann, Antoni Ribas i altres.
Estada
a Madrid (1875)
El pintor desitja completar els seus estudis i
millorar la seva formació. Pensa que a Madrid pot trobar bona part del que
necessita i vol. No li interessen els títols acadèmics, el que busca és
aprofundir en el coneixement i el domini de la pintura de paisatge i de retrat.
El març del 1875, el pintor s’ha establert a
Madrid en companyia de la mare i de la germana Isabel.
Ocupenla
germana Isabel , de 19 anys, cau malalta a causa d’una
pulmonia. Mor el 30 de maig. Uns dies després el pintor i la seva mare tornen a
Mallorca portant les restes d’Isabel que són inhumades a la capella familiar
del cementiri de Palma.
Malgrat la brevetat de l’estada a Madrid, el
pintor considera coberts els objectius referents a l’ampliació de la formació. Ha conegut
de prop Madrazo i ha aprofundit en el coneixement de Haes. El pas del temps
demostrarà que l’experiència ha estat útil. A partir d’aleshores,els seus
retrats reflecteixen algunes semblances amb els de Madrazo i els seus paisatges
reflecteixen alguns paral·lelismes amb els de Haes.
En el retrats empra unes pinzellades més
fluïdes, menys empastades i sovint transparents. Moltes vegades els fons
reprodueixen el color i el to de la preparació de la tela o la taula, com es
pot observar en el retrat que el 1977 fa a Palma de la seva germana Isabel.
A aquests anys corresponen algunes obres de
Fuster de temàtica costumista, que reflecteixen influències de Marià Fortuny.
Es tracta d’un gènere en alça, que exalta els tipus populars i s’interessa per
l’exotisme. Fuster cerca l’exotisme a través de personatges d’ètnia gitana, com
s’esdevé a l’oli sobre taula titulat “Retrat d’un jove” (1877-80 c.) (5).
Primera
exposició (1876)
La primera participació del pintor en una
mostra oberta al públic té lloc en el marc de l’exposició inaugural del Foment
de la Pintura i l’Escultura, que s’inaugura a final de març del 1876. Hi té
dues obres: una natura morta i el retrat d’una jove. No consten dades sobre la
natura morta. Pel que fa a la segona composició, J. M. Pardo pensa que era el
retrat de perfil de la seva germana Paula, signat i datat el 1875.
“Retrat d’Isabel Fuster Fortesa”
(1877 c.)
El quadre és un oli sobre taula, de 65 x 49 cm , que no està ni signat
ni datat. La composició conté el rosa com a color predominant. L’abillament
proporciona una extensa superfície resolta amb un color rosa modulat per una
llum irregular i els plecs del vestit i del jac que porta sobreposat. A aquest
color s’afegeixen els de la màniga i la mà dreta que descansa sobre una taula
que serveix de suport a la figura de la noia. Tot plegat, acompanya i dóna continuïtat
als roses del rostre (galtes, barbeta, nas, entorn dels ulls i llavis).
El fons és fet amb un verd fosc molt habitual
en els treballs del pintor, que es distribueixen en zones de diverses intensitats
amb predomini dels tons més foscos a la part inferior i a l’esquerra de la figura. Hi ha una
relativa concentració de tons més il·luminats i més clars a la dreta del rostre
i a la seva altura. Els tons més propers al negre se reserven per als cabells
llargs i recollits en una espècie de trena que cau fins més avall de l’alçada
de la mà dreta.
El dibuix és més precís al rostre de la jove
que a les formes que l’acompanyen i complementen. Possiblement extreu la imatge
d’una fotografia recent, que completa i modifica amb records i amb sentiments.
L’obra està tractada amb afecte, una gran estimació i amb desitjos d’oferir a
la germana un homenatge de record i enyorança.
Aquest és el segon retrat que fa de la seva
germana Isabel, a la qual n’hi havia dedicat un abans, signat amb anagrama i
datat el 1873, quan ella tenia 15 anys i anava endolada amb algun alleujament
blanc per la mort del pare el 1872.
“Retrat de Bonaventura Fortesa Cortès, la
mare del pintor” (1877 c.)
La mare, que el 1872 havia perdut el marit i
el 1875 perd la filla
Isabel , apareix afectada, emocionada i un xic plorosa. Porta
el dol de rigor amb un alleugeriment blanc, el coll de la brusa, que no sabem si és o no un
afegit, una llicència del pintor o el fruit d’una exigència de la composició. El cert
és que aquesta taca blanca aporta força i vibració a través del contrast sense
transicions del blanc i del negre.
L’enquadrament mira de front la protagonista,
el rostre de la qual se situa en el centre òptic del quadre. Els ulls miren un
punt llunyà, el posat del personatge revela un estat de certa absència, la boca
està tancada suaument, el rostre es manté serè, les galtes llueixen un rosat
extens i intens de salut i no es veu cap rictus de tensió. L’abric de pell amb
dues grans solapes, de tacte sedós i brillantors de visó, dignifica i eleva la figura. El pintor,
mitjançant l’abric i altres elements, ens diu que veu la mare com una dona molt
humana i, també, molt forta i poderosa.
El fons de la pintura, d’un verd fosc,
realitzat amb passades ràpides i tocs de pinzell, crea, amb el concurs del rostre,
una atmosfera que parla de dolor interior i resignació, records en ebullició i
serenitat, frustracions i confiança. El quadre esdevé una mostra eloqüent i
captivadora d’una dona forta, resistent i ferma, ferida però no vençuda, fatigada
però no enfonsada, trista però amb ganes i voluntat de viure.
Beruete
i Haes visiten Mallorca (1877)
Aureliano de Beruete fa un primer viatge a
Mallorca el 1874, del que tenim escasses notícies. Torna a viatjar a Mallorca
el 1877 acompanyat del seu mestre Carlos de Haes (8). Probablement arriben a
l’illa el gener del 1877. Els dos pintors recorren l’illa i treballen en diverses
notes. Una d’elles Haes la dedica a Joan O’Neille.
El 1877 el pintor fa una sèrie de paisatges
rurals, de l’interior de l’illa i de muntanya, que reflecteixen l’influència de
Haes i Beruete. Uns anys després es manifesta l’afecció del pintor per les
marines que ocupen la seva atenció.
Viatge
a París (1878 c.)
Sembla provat que el pintor visita París,
probablement amb motiu de l’Exposició Universal que hi té lloc el 1878. Un grup
de pintors mallorquins (Ribas, Anckermann, Bauzà, O’Neille, Terrassa i altres) hi
envien obres per a l’exposició de pintures. Alguns d’ells la visiten. Abonen la
possibilitat del viatge del pintor dos indicis indirectes. En primer lloc el
quadre de la cosina
Beatriu Fuster i Fuster, que el pintor signa amb anagrama,
data el 1879 i dedica “À ma coisine chérie Beatriz”. En segon lloc, la flaire
parisenca que es desprèn d’algunes obres que fa en el curs de l’any següent.
“Retrat de Beatriu Fuster i Fuster”
(1879)
La protagonista apareix de perfil mirant cap a
l’esquerra de l’espectador. Està asseguda a una cadira senzilla de caoba. Porta
un vestit blau amb un coll vaporós i farbalans blancs. Llueix un capell blanc,
guarnit amb complements també blancs. que simulen flors, fulles i plomes. El
rostre apareix il·luminat per una llum que li arriba de costat i que retalla i
enalteix el seu perfil. Com és habitual en altres obres del pintor, la
protagonista apareix absorta amb l’atenció concentrada en l’observació d’un
objecte o un fet. Contràriament al que s’esdevé en altres retrats de Beatriu Fuster (10), en aquesta ocasió no té un somrís als llavis. El seu
posat és seriós, expectant i inquisitiu, per bé que exempt d’inquietuds o mostres
de preocupació.
La figura destaca sobre un fons verd fosc
gairebé uniforme, per bé que s’hi veuen algunes oscil·lacions del to, que
suggereixen clapes irregulars i de contorns indefinits, que de manera
imperceptible, o poc perceptible, aporten a la tela dinamisme i moviment en
contrast amb l’estatisme de la composició.
Les novetats que presenta l’obra consisteixen
en la preferència que el pintor demostra pels blancs, freqüents en els retrats
posteriors de Beatriu, però inusuals en els retrats fets fins aleshores.
D’altra part, la pinzellada, empastada i ràpida, deixa sobre la tela una
quantitat de matèria prou visible, suficient per crear sensacions tàctils tan
grates com infreqüents en els treballs del pintor. Pardo considera que el
retrat de referència revela un influx molt particular dels pintors
impressionistes francesos, que Fuster degué tenir l’oportunitat de veure i analitzar
durant l’estada a París (11).
Viatge
a Algèria (1880 c.)
El març del 1879 es constitueix a Palma la
societat “Associació Musical”, presidida pel Comte d’Aiamans. Antoni Fuster fa part de la Junta Directiva
fundacional com a vocal
Segons R. Pinya, és devers el 1880 que el
pintor viatja a Algèria. Un dibuix a llapis en confirma la destinació del
viatge. Les dates d’anada i tornada no es coneixen. Possiblement el viatge es
fa coincidir amb la celebració a Orà (Algèria) de l’Exposició de Belles Arts
del 1880.
Fa el viatge amb l’amic Jaume Serra Orell, secretari
de l’Audiència de Palma, que en diverses ocasions al llarg del temps li serveix
de model (“Retrat de Jaume
Serra Orell”, “Home amb túnica (Retrat de Jaume Serra Orell)”, “Retrat
de Jaume Serra
Orell”...). Sembla que amb motiu del
viatge adquireix un conjunt d’objectes com armes, estores i ceràmica, de les
quals fa ús en algunes composicions posteriors, com “Contemplant l’espingarda”
(1880-85 c.).
Son Pi
El 1880, vuit anys després del traspàs del
pare, es resol la divisió de la seva herència i l’adjudicació de les parts. Al pintor
correspon, entre d’altres béns, la propietat de la finca de Son Pi (Coll d’en
Rabassa). L’usdefruit universal de l’herència correspon a la mare, que el sobreviurà.
El 1857 hi signa i data un oli sobre taula,
que dedica “A mi querido amigo Enrique Lladó”. Mateu Enric Lladó i Lladó
(1855-1908) és un polític liberal, que exerceix el càrrec de batlle de Palma (1901-02)
i és vicepresident del Cercle Weylerista, presidit pel propi Valerià Weyler. Un
carrer de Palma duu el seu nom.
Probablement també fa allà l’oli sobre taula
“Cavall i ca” (1880-85 c.), en el qual apareix, vist de costat, un esplèndid
exemplar jove de cavall blanc, color preferit de Fuster.
Viatge
a Alemanya (1883 c.)
Possiblement el motiu del viatge a Alemanya es
relaciona amb la participació d’artistes mallorquins a l’Exposició de Belles
Arts de Munic, que s’inaugura el dia primer de juliol de 1883. Allà veu la tela
de Franz Roubaud, dedicada a la rendició dels cosacs, un fet de l’èpica militar
germànica corresponent al s XIX.
El
retrat en els anys 1880 i 1887
En el decenni dels anys 80, Fuster pinta diversos
retrats en la línia convencional, per bé que dotats d’una pulsació pròpia.
Molts tenen la mirada posada en el pintor i, consegüentment, en els de
l’espectador. Destaquen els retrats del metge Marià Aguiló Cortès, de l’amic Jaume Serra Orell, de l’oncle
Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, de la cosina Beatriu Fuster
i del seu marit, Lluís Ribas i de Casanovas. En els anys 80 el retrat
constitueix un apartat força important en la producció del pintor.
“Retrat de Marià Aguiló Cortès” (1882)
Marià Aguiló Cortès (1852-1925), metge de
prestigi i polític liberal, exerceix com a metge de la Inclusa de Palma i és
col·laborador i soci de Creu Roja a les Balears. Vàries vegades fa part de la
junta directiva, on ocupa el càrrec de vicepresident. És persona amb sentit de l’altruisme
i amb preocupacions per les persones vulnerables.
La tela presenta un fons verd clar, il·luminat
amb intensitat, sobre el qual destaca la figura del bust. El dibuix és minuciós
i equilibrat, amb acabats fets amb gran cura. L’abillament, discret i
convencional, aporta una superfície de color obscur que sosté el rostre del
protagonista. La divisió de les zones obscures i clares se sustenta en un coll
dur amb corbatí. El personatge mira de fit a fit l’espectador. La composició
respira equilibri, proporcions, realisme i naturalitat, d’acord amb els principis
de l’escola clàssica recuperada en aquells moments a través de l’historicisme
romàntic.
El rostre del doctor, de 30 anys, destil·la
intel·ligència, decisió, compromís amb la professió i amb els usuaris, domini
de l’entorn, competència i energia. Arribaria a ser president del Col·legi de
me metges i cirurgians de les Balears.
“Retrat de Jaume Serra Orell” (1880-85
c.)
Amic del pintor i company seu en alguns
viatges a l’estranger, és l’avi de Josepa Blanes Serra, mare dels germans Moll
Blanes. La figura es presenta de perfil, mentre llegeix un llibre. El conjunt
de la figura s’emmarca en un camp cromàtic bàsicament neutre, sobre el qual es
projecten ombres de perfils indefinits, que estableixen una transició entre el
color molt fosc de l’abillament i el fons de la pintura.
Les pinzellades més cridaneres corresponen als
blancs del coll i dels punys, que resten com a dues taques de color que fan
vibrar la tela i la composició en el seu conjunt. D’altra part, la densitat de
la zona obscura i la intensitat del color provoquen sensacions de rigor i
serenitat.
“Retrats d’Artur Pomar i Paula Fuster ” (1883)
Els dos retrats fan parella i estan concebuts
d’acord amb el mateixos principis, la mateixa tècnica i idèntic estil, molt
acostat al del retrat de Marià Aguiló. La tia Paula presenta una il·luminació que li arriba
des de la dreta i li cau sobre l’espatlla i el pit, on provoca unes brillantors
de seda que ressalten la feminitat i la jovialitat de la protagonista. Les
parelles de quadres habitualment només se signen en una de les dues teles, amb
l’objecte d’assegurar-ne la seva conservació com a parella. El pintor signa i
data les dues peces. Malgrat tot, la doble signatura no ha imposat fins ara la
separació de la parella.
“Retrat de Rafel-Ignasi Fuster Fortesa”
(1885)
El personatge porta a la solapa la insígnia
que rep amb motiu de la seva elecció com a senador per Mallorca en la tercera
legislatura del rei Amadeu I de Savoia. És comerciant i titular de la companyia
naviliera “Ignasi Fuster
Fortesa”, continuadora d’una anterior dita “Joan i Ignasi Fuster Fortesa”. Mort
el 1882, Fuster pinta el retrat a partir d’una fotografia que es conserva a
l’àlbum familiar.
L’obra, amb relació als altres retrats d’aquests
anys, presenta dues diferències importants. D’una banda el fons és més fosc i
les taques blanques s’agrupen en una única superfície que cobreix gran part del
pit del personatge. La importància de la superfície blanca és la causa per la
qual el pintor decideix enfosquir el fons, per tal de mantenir els equilibris
de la composició i traslladar al llenç els sentiments de respecte que l’autor
sent pel personatge.
“Retrat de Lluís Ribas i de Casanova (1885)
Sobre una taula de 29 x 18 cm pinta un retrat ràpid
del marit de la seva cosina Beatriu
Fuster i Fuster. Com a enginyer de camins, Lluís Ribas participa
en la projecció i en la direcció de les obres de construcció a la carretera de
Palma a Sóller. És descendent directe de l’antic conseller en cap de Barcelona,
Rafel de Casanova.
El retrat, de tres quarts de cos, respon a la
mateixa tècnica i al mateix estil que els de Jaume Serra i Marià Aguiló.
Apareix vestit de jaqué sobre un camp sense ombres, excusades pel fet que la
figura es presenta dreta en un espai possiblement col·lectiu de llums dispersos
predominantment zenitals.
“Retrat de Beatriu Fuster i Fuster”
(1880-85 c.)
El pintor dedica aquesta tela a la cosina Beatriu ,
juntament amb un altre treball inacabat, que la representa dreta, amb un estudi
de la seva mà dreta. El contrast de colors s’obté aquí mitjançant la
contraposició del blanc dels vestit i el negre dels cabells. Manté els llavis
lleugerament oberts i mira vers un lloc distant, mentre emergeix al rostre un
mig somrís, que accentua la complexitat del dibuix del rostre i ressalta la
esplèndida bellesa de la protagonista.
Amb senzillesa reforça la simpatia que suscita
el personatge, mitjançant l’elegància del vestit, vaporós i intensament blanc,
el collar de robins de doble volta que porta al coll i la llargària del coll, que exalta la
bellesa i l’elegància de Beatriu. Possiblement aquest retrat es fa en una data
igual o propera a la del retrat del seu marit, Lluís Ribas i de Casanovas.
Estada
a Roma (1887 c.)
Segons Pinya, el pintor viatja a Roma devers
el 1887, quan compta uns 34 anys d’edat. Allà coincideix amb els seus amics
Cristòfol Pizà i Francesc Maura, que estudien com a becaris a l’Acadèmia
Espanyola de Roma, dirigida per Vicente Palmaroli. Hi va pel seu compte, amb el
desig de conèixer de primera mà el que es fa, l’ambient que s’hi respira i les
novetats de nou encuny que s’hi experimenten. Li interessa de manera especial
prendre contacte amb la realitat d’una ciutat que en aquells moments és el
centre del món artístic i, molt especialment, dels corrents classicistes i
neoclassicistes, que Antoni
Fuster té interès a conèixer. D’altra part, a Roma encara és
vigent l’èxit que hi ha obtingut, de la mà de Fortuny, la pintura preciosista.
L’estada, de temps indeterminat, segurament es
perllonga entre dos i tres mesos, els suficients perquè el pintor s’impregni
dels corrents actuals i dels valors estètics predominants. Tot seguit, sembla
probable que visités diferents ciutats italianes capdavanteres amb l’àmbit de
l’art.
De retorn a Mallorca, després d’un temps de
maduració i assimilació dels impactes del viatge, mostra a través dels pinzells
que el viatge no ha estat en va, per tal com li ha aportat idees noves i alguns
camins nous pel que fa a estil i tècniques. A partir d’aleshores en alguns
retrats fa ús dels contrastos del clarobscur classicista, en altres explora els
efectes de la llum combinats amb el colorisme propi de la versió italiana de
l’impressionisme francès.
Entre els retrats classicistes del període
podem citar el “Retrat de Josepina Canut” (1887), “Beatriu Fuster i Fuster
amb un ventall vermell” (1887-90 c.), “Dama amb una flor” (1890 c.) i “Retrat
de Maria Concepció
Fuster i Fortesa” (1891).
“Retrat de Josepina Canut” (1887)
La protagonista és filla d’Ernest Canut. La
tela presenta un dibuix minuciós, línies definides, espais de molta llum i
zones d’ombres extenses i denses. La il·luminació ressalta el verd diluït del
respatller, el vermell de la cinta que l’acompanya, el marrons de la corretja
que subjecta el seient, el blanc del coll de fantasia, els daurats de les joies
que la nina porta als canells i els marró fosc de l’abric que se superposa al
vestit amb el guarniment d’uns botons grans a la moda.
El contrast que es dóna entre les zones de
llum i les zones d’ombra es més intens que en composicions anteriors, la qual
cosa confereix a la tela una intensa vibració. La protagonista, de faccions
delicades, és una al·lota seriosa, reflexiva i un xic tímida, que evita mirar
el pintor i l’espectador, desviant la mirada cap una posició lateral. El fons
està realitzat, si més no en part, mitjançant cops de pinzell que deixen sobre
la tela un seguit de taques, a la manera dels “macchiaioli” o tacadors (12) italians.
“Beatriu Fuster i Fuster amb ventall vermell”
(1887-90 c.)
El pintor sempre va sentir una gran simpatia
per Beatriu Fuster
i Fuster, filla de Rafel-Ignasi Fuster Fortesa i de Josepa Fuster Fortesa,
germana del pare d’Antoni Fuster. Al llarg del temps li fa diversos retrats i
li dedica algunes obres, com una aquarel·la de 1887. L’afecte i l’admiració que
sent per ella expliquen la delicadesa i la tendresa amb la qual tracta sempre
la seva imatge.
Aquesta tela posa de manifest, de manera més
clara que la comentada a l’apartat anterior, la influència que el pintor rep a
Roma del clarobscurisme classicista i de la combinació de l’estudi de la llum
amb l’ús del colorisme propi de la versió italiana de l’impressionisme francès.
La protagonista mira de costat cap al terra,
mentre esbossa un somrís contingut que suggereix satisfacció i benestar. El
fons, si més no en part, està realitzat amb el recurs a les taques de pinzell.
El contrast entre les zones il·luminades i la zona fosca del fons és fort i
enèrgic, d’acord amb el clarobscurisme classicista, que imposa un acabat de
dibuix precís i ben definit del rostre. El vestit, contràriament, té una
aparença vaporosa i indefinida, de línies imprecises i contorns només
suggerits.
El colorisme italià ve donat en aquest cas per
un ventall obert, que sembla momentàniament detingut, i per la barreja de colors
que es dóna al vestit (blaus, daurats, grocs...). El rostre de Beatriu ocupa el
centre òptic del quadre. Tot porta a contemplar la bellesa d’un rostre jove,
que mira amb tendresa i amorosiment una escena que colpeix per la ingenuïtat i
la innocència que l’il·lumina. A l’esguard de Beatriu no hi ha ni una espurna
d’ironia o de burla. Tot en ella és admiració, complaença, afecte i gràcia.
“Dama amb una flor” (1890)
La figura femenina que presideix la tela és la
de la germana menor del pintor, Maria Concepció Fuster
Fortesa, que volia que l’anomenessin Maria. El marit, Antoni Pinya, quan compra
(1904) a Bunyola Son Bonavista, la rebatia amb el nom de Villa Maria.
El fons verd de la tela, força habitual en els
treballs del pintor, és fet mitjançant pinzellades que deixen sobre la tela
taques atzaroses de pintura executades amb gran rapidesa. El joc bàsic del
clarobscur s’estableix en aquest cas entre els espais molt il·luminats del
rostre, el mocador verd amb dibuix blanc que porta sobre l’espatlla i li cau
davant el pit. La zona obscura se situa en el vestit de la protagonista, que
absorbeix la llum que li cau a sobre.
La flor que Maria porta a la mà és una
poncella rosa parcialment tapada per una fulla de roser i una pinzellada
transparent que redueixen a mínims els contrasts de la flor amb el fons de la composició. S ’evita
d’aquesta manera l’efecte de distorsió que sense aquesta precaució hagués
provocat. Com s’agrada de fer sovint en els seus treballs, el pintor representa
la germana en una posició fugissera i estàtica de contemplació amb la mirada
absorta en l’objecte que ocupa la seva atenció. La tela, està dedicada a Gaspar
Terrassa, però no li va fer a mans per causes que no coneixem. El cert és que
en morir Antoni Fuster ,
aquesta obra es troba entre els seus objectes personals.
El port
de Palma
Com tot illenc, el pintor sent una fascinació
especial per la mar, que en el seu cas es concreta en un conjunt de sentiments
de benestar i excitació amb relació al port de Palma, que esdevé per a ell un
lloc d’esbarjo, admiració, encantament i inspiració.
Entre abril i setembre s’agrada de navegar–hi
amb el bot a vela que té. Ho fa sol o en companyia d’algun amic. Hi troba molts
de motius d’inspiració, que trasllada al cartró de camp o a la taula manual que
porta per captar la bellesa que es manifesta en el seus racons. Quan troba un
motiu que el colpeix, s’atura i pinta amb l’afany de fer durador els moments de
joia i pau que envaeixen el seu esperit. En alguna ocasió, quan l’acompanya un
pintor, els dos treballen el mateix tema, vist des del mateix lloc i amb la
mateixa modulació de llum i ombres. Aquest fet es repeteix amb Francesc Maura
en diverses oportunitats. Al goig de la visió i de l’acció de pintar, s’afegeix
aleshores el plaer de la conversa, la paraula compartida i el caliu de
l’exercici plaent de l’amistat.
A l’hivern no s’embarca, però no deixa de
visitar el port, d’admirar-lo i de perllongar amb parsimònia la percepció del
seus encants. Passeja per la murada, s’acosta a la Riba, s’endinsa en el moll
vell, recorre el contramoll i, quan port, s’atansa a Can Barberà, s’Aigua
Dolça, Porto Pi o El Molinar.
En els darrers anys del segle abunden els
treballs referits al port, les seves aigües i els indrets que aquestes acaronen
i banyen. Com assenyala Josep Pardo (13), des del 1870 el
paisatgisme tracta de renovar-se amb els temes de les marines i les platges.
Dins l’àmbit català, la temàtica marinera esdevé font de motius d’èxit. En
diverses ocasions, Fuster deixa la contemplació dels motius aïllats i
anecdòtics per enfrontar-se a visions més àmplies i agosarades, com passa a les
teles titulades “El Jonquet” (1890), “Vista de Palma” (1898), “Barques davant
la Llonja” (1899), “Port de Palma” (1890 c.) i d’altres que comparteixen
perspectives preses des de la mar, probablement a bord del seu bot. En els
mesos d’hivern canvia la perspectiva i pinta visions de Palma preses des de
terra, com s’esdevé amb “Vista de Palma des del Mollet” (1893).
Antoni Fuster Fortesa, "La Seu i la Llonja vistes des del Mollet", oli/tela, 1893
Col·lecció de l'Obra Social de Sa Nostra
“Barques davant la Llonja” (1899)
Es tracta d’un oli sobre tela, de 75 x 100 cm , signat i datat. La
visió es presa des de la mar, possiblement des del bot del pintor. En primer
terme es veuen dos llaüts, amb uns envelats que posen de manifest la intensitat
del sol de l’estiu, mentre confereixen a la composició uns aires d’estranyesa i
irrealitat. En segon terme guaita una part de la façana marítima de la Llonja,
que com tantes vegades el pintor contrasta amb la imatge enlairada de la façana
nord de la Seu. El
conjunt s’harmonitza i unifica amb un celatge de niguls escassos que sostenen
un cel blau que es degrada a mesura que la visió s’allunya.
La barca protagonista captiva la mirada,
mentre els seus reflexos sobre les aigües del port aporten elements cromàtics
de contrast i un dibuix que deforma les figures i parla, alhora, de pau i d’un
escàs moviment, que subratlla l’estatisme de la composició, només trencat
suaument per la conversa de les nines embarcades i el moviment minso de la mare
que sargeix acompanyada d’un infant jogasser, de cabells rapats, vestit de
blanc. La nina més gran de la barca es la mateixa de “Nina a l’embarcador”
(1899) i “Pescadora davant la Llonja” (1899 c.). També apareix a teles d’altres
pintors. És una al·lota prima i espigada.
“El moll del Jonquet” (1901)
L’obra és un oli sobre tela, de 85 x 115 cm , signat i datat. Amb
el primer cop d’ull, l’espectador s’adona que amb aquesta tela el pintor vol
manifestar la capacitat que té de fer quadres de mida generosa i composició
complexa. A més de les dimensions de la tela, destaca el gran nombre de detalls
que són sobre el moll i a bord de les barques que s’hi veuen. D’altra part, la
pintura es presenta detallada i ben acabada tant en el primer terme, ocupat per
una mar generosa, resolt amb encert i bona tècnica, malgrat la seva dificultat.
Solament el darrer terme, ocupat per la carena de muntanyes de la Serra de na Burgesa,
es presenta difuminat per accentuar la seva posició llunyana i les seves
funcions d’acompanyament.
El celatge es presenta d’un blau salpicat de
niguls blancs que acompanyen i reforcen els jocs de clarobscurs que conté l’obra.
Hi destaquen els molins, les cases de la dreta i la nau de l’esquerra,
intensament il·luminada. La presencia humana a les barques i al moll aporta al
conjunt calidesa i realisme. La verticalitat dels reflexos, alguns màstils i
les tres moles dels molins serveixen per delatar l’hora central d’un dia
d’estiu i l’hora d’un primer embat que llepa les aigües amb sensualitat.
El bot
blanc
Per passejar per les aigües del port de Palma,
el pintor disposa d’un bot que pot maniobrar a rem o a la vela. Es tenen molt
poques dades sobre aquesta embarcació de lleure i entreteniment. En alguns
llocs apareix citada com un balandre, nom inespecífic que amb relació a
Mallorca cal traduir per bot. El port de Palma i els altres de l’illa són
ocupats per tres tipus d’embarcacions: llaüts, bots i pasteres. Els pescadors
tenen llaüts i els burgesos tenen bots de lleure. El pintor usa el bot per
passejar i per pintar o, si mes no, per prendre notes per a treballs
posteriors.
Si es presta atenció a les marines del pintor,
es veu repetida la presència sempre discreta
d’un bot blanc. En algunes ocasions és més petit i no porta aparell per
a la vela, en altres és més gran, de perfil més corbat i, per això, més mariner.
De vegades porta un arbre per a vela llatina, en una ocasió està amarrat amb la
vela llatina estesa i reflectida en el mar, en cas se’l veu navegant amb el vent que omple la vela
llatina i el floc al bell mig del port. A l’oli titulat “Barques al port” (1885-1890)
una al·lota de blanc sembla estirar la corda de l’amarrament per embarcar-s’hi.
Es poden identificar 6 obres en les quals es veu el bot: “Barques al port”
(1877-1880), “Barques al port” (1885-1890), “Barques prop de la costa” (1890),
“Barques de pesca” (1893), “Nina amb una senalla de peix” (1895 c.) i “Vista de
Palma” (1898). En uns pocs casos es veuen llaüts blancs, que no hem comptat
entre els bots.
Gairebé totes les barques de ribera d’aquells
temps van pintades de negre per facilitar les aplicacions de quitrà i estopa destinades
a mantenir impermeabilitzat el casc. Amb totes aquestes barques contrasta el
bot blanc, propietat d’un afeccionat a la mar, amb cabals suficients per pagar
operacions de calafateix freqüents i pintures anuals dels casc i la coberta i
encapritxat amb el color blanc, força atractiu, però de manteniment costós.
Els contrallums
Els temes més freqüents a l’obra del pintor
són els del Jonquet, el Mollet, el moll de Sa Llonja, el conjunt de Palma vist
des de la llunyania i les composicions que sumen o contrasten les imatges de la
Llonja i de la Seu. A
més de la fascinació pel port i l’entorn de la badia de Palma, en els anys de
referència el pintor manifesta la simpatia que sent per les figures al
contrallum. En els darrers anys del segle XIX, l’artista treballa amb
delectació composicions en les quals s’abelleix de jugar amb els efectes de
llum, pels quals sent una afecció propera de vegades a l’al·lucinació. Els
contrallums que coneixem d’aquesta època combinen delicats jocs d’ombres,
penombres, mitges ombres i cops de llum amb figures de nines saturades de
tendresa i ingenuïtat.
Destaquen en aquest apartat quatre obres
singulars: “Nina a contrallum” (1895 c.), “Nina amb una senalla de peix” (1895
c.), “Al·lota devora la persiana” (1895 c.) i “Nina a l’embarcador” (1899).
“Nina a contrallum” (1895 c.)
L’obra no ha sortit mai al mercat. S’ha
mantingut sempre en mans de la
família. Fa part del llibre catàleg que publica el 2004 la Fundació Sa Nostrala Concepció. L ’atenció
del pintor es concentra en el rostre de la protagonista, que presenta
mitjançant un dibuix intencionadament poc definit. El vestit està resolt de
manera esbossada i els cabells ben rojos es veuen en bona mesura desordenats i
solts, malgrat la cinta que els recull i pretén fixar-los. Els ulls estan en
una posició lleugerament forçada. La boca és de pinyó, mentre les galtes
llueixen un rosat intens, gairebé encès, fruit d’un dia de gran sol i forta
calor.
La il·luminació prové d’un sol daurat, de
rajos d’horabaixa gairebé horitzontals. La composició, que desborda tendresa,
combina amb suggerències de colors una gamma de roses, vermells, rojos i
daurats, que creen una atmosfera que ressalta la gràcia i l’encís de la protagonista. L ’ombra
que es projecta sobre la paret del fons és resolta amb unes pinzellades ràpides
d’un blau que contrasta suaument amb la presència general de colors càlids.
Retrats
de compromís (1895-1897)
Entre 1895 i 1897, el pintor realitza dos
quadres per a la galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Palma. El
primer correspon a Jovellanos i el segon a Marià Aguiló Fuster. Els dos estan
signats i datats. El primer substitueix una tela anterior que va desaparèixer
amb l’incendi de la Casa consistorial del 1894. El segon correspon a un
familiar proper que excel·lí com a bibliòfil i erudit.
La concepció de les dues teles presenta
diferències prou significatives. Jovellanos, acompanyat d’un cortinatge de
prestigi, es veu dret, en posat seriós i solemne, mentre al fons es projecta la
imatge d’un paisatge coronat per la silueta del Castell de Bellver, lloc de
reclusió del personatge. Marià Aguiló està assegut en una cadira de canonge amb
posat d’espera i amb abillament comú rematat per un corbatí. La il·luminació
crea un fons uniforme de contrast amb la figura central.
Retrats
de la família (1890-1902)
En els anys que ens ocupen, el pintor fa una
sèrie de retrats familiars destinats al seu ús personal o bé encarregats pels
familiars. En aquestes obres es prescindeix de convencionalismes i de les
restriccions comercials. El pintor es manifesta amb gran llibertat i cerca la
manera de reflectir en la tela o en la taula els sentiments i els valors que
més li plauen i amb els quals més i millor s’identifica.
La relació d’aquesta retrats és prou extensa i
comprèn, entre d’altres, els següents: “Retrat de Maria de la Concepció
Fuster Fortesa” (1891), “Retrat de Paula Fuster Fortesa” (1890-95 c.), “Retrat de Montserrat
Pinya” (1900) i, sobretot, un dels seus darrers treballs, signat i datat el
1902, “Les germanes Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada”, que podem comparar
amb una prova prèvia, el “Retrat de Vicenta Fuster”.
“Retrat de Vicenta i Assumpció Fuster
Miró-Granada” (1902)
Hilari Fuster i Fuster, cosí bo del pintor, li
demana una tela de les seves filles Vicenta i Assumpció. El convida a passar
uns dies a Biniatzar (Bunyola), on tenen per costum passar els mesos d’estiu. Es
conserven fotografies familiars en les quals les dues germanes, la tercera i la
quarta del matrimoni, porten habitualment uns vestits blancs de llista amb farbalans,
amb els quals juguen i traginen pel jardí o per la costa de Raixa. El pintor
transforma aquests vestits en uns abillaments de seda, d’un blanc immaculat i
d’un tacte suau i amable. Hi afegeix els dos flocs roses que duen al cap.
Destaquen la mirada seriosa i serena de la
major i la més innocent i riallera de la petita. El quadre, pensat per fer parella del que
reprodueix les imatges dels dos fills grans, Josepa i Lluís, fet abans pel
pintor Fortesa, resta a Biniatzar fins als 1968 i és objecte de diputa entre
les dues germanes protagonistes, perquè les dues n’estan enamorades i les dues el
reclamen.
La contemplació de l’obra constitueix una
delícia per a la vista i un motiu de goig profund. L’obra parla d’innocència,
gràcia, tendresa i pau. Exalta la figura ingènua, neta, candorosa i pura de les
dues nines, que esdevenen un mirall de les virtuts pròpies de la infància. Mirant-les ,
l’espectador respira flaires de sinceritat, veritat, transparència,
autenticitat, alegria i afecte fratern. L’obra, al capdavall, constitueix una
exaltació de la infantesa i de la innocència que les dues germanes simbolitzen
i encarnen.
“Retrat de Vicenta Fuster” (1901-02 c.)
És aquesta una taula, de petites dimensions,
en la qual el pintor fa una prova de colors i de dibuix amb la imatge de
Vicenta. La composició en aquest cas es basa en una combinació de blancs, blaus
i roses sobre un fons de pinzellades ràpides amb taques enèrgiques de verd. La
nina esbossa un somrís amb el cap lleugerament inclinat cap a l’esquerra. Es
curiós constatar com l’artista abandona a l’obra definitiva les solucions
d’aquesta taula, simplificant les coses amb encert.
Substitueix l’àmplia policromia per una combinació
bàsica de roses (llaços, ombres, llavis i galtes de les nines) i blancs (fons,
vestits i tocs als ulls). El verd intens es transforma en una solució tènue de
verd tendre pàl·lid que es dissol en el fons blanc, la qual cosa li permet
allunyar-se en la percepció òptica i alhora fer funcions de contrast. El verd
de la taula és idèntic al que s’empra en el fons del retrat de Montserrat
Pinya. Fa ús del somrís, però el duu al rostre d’Assumpció, mentre deixa en
posició natural i tranquil·la el de Vicenta. Aquesta adquireix un posat serè
que li atorga funcions de símbol de la bellesa infantil i la innocència,
enfront de la germana, més inquieta i jogassera, que simbolitza la gràcia i la
ingenuïtat.
L’exposició
d’homenatge a Velázquez (1899)
La societat del Foment de la Pintura i
l’Escultura acorda commemorar el 300 aniversari del naixement de Velázquez amb
l’organització a la pròpia seu de la plaça d’Antoni Maura (abans de les
Copinyes) d’una exposició de reproduccions, còpies i fotografies d’obres de l’artista
sevillà. L’organització de l’event s’encarrega al pintor Joan Bauzà Mas.
Participen a l’exposició Antoni Ribas, Joan Bauzà , Gaspar Terrassa,
Pere Blanes Viale, Ricard Carlotta, Vicenç Furió, Pere Càffaro, Francesc Salvà,
Lluís Mestre, Marià Fuster
i Fuster i altres. Faust Morell Bellet hi aporta una col·lecció de fotografies.
El 6 de juny inaugura l’exposició el Governador civil, acompanyat d’Alexandre
Rosselló, president de la societat.
Darrers
dies i final
El pintor pateix de tensió arterial alta. No
la controla amb els remeis casolans habituals com el menjar sense sal, beure
pocs líquids, perdre pes i fer exercici amb moderació i constància. Tampoc no
li preocupa massa el fet, perquè no coneix els perills. El juliol/agost és a
Biniatzar compartint amb el cosí Hilari Fuster i la seva esposa, Magdalena
Miró-Granada, uns dies de descans, dedicats al contacte amb la natura i a les passejades
a l’aire lliure del capvespre. Visiten Raixa, comparteixen conversa amb el Sr.
Jaume i, sobretot, van a visitar Beatriu Fuster , germana d’Hilari, i cosina
predilecta del pintor, per la qual ha sentit sempre gran afecte i simpatia.
Aquesta passa els estius a s’Alqueria Blanca, possessió veïna de Biniatzar.
El pintor treballa mentrestant en la tela de
les nines Vicenta i Assumpció. L’obra no posa de manifest preocupacions de salut
ni debilitats que anunciïn un desenllaç proper. Tot amb tot, la traïdoria de la
tensió arterial alta és present i mina la resistència d’un sistema circulatòri
sotmès a un estrès insuportable.
El pintor redueix el nivell d’activitat, deixa
de sortir i d’aparèixer en públic, però no deixa de pintar. Augmenten les
molèsties i les sensacions de malestar. Mor a les 4 de la matinada del 30 de
novembre de 1902, als 49 anys, a causa d’un infart (14).
Dos mesos després, el 26 de gener de 1903, en un temps rècord, s’inaugura a la
seu del Foment de la Pintura i l’Escultura una exposició retrospectiva de la
seva obra.
La
personalitat del pintor
Estelrich, Gafim i alguns records de la
família, permeten reconstruir, si més no, en part, el caràcter singular del pintor.
Sabem que és enemic de les baralles i les discussions, que evita tant com pot. No
li agrada entrar en competència amb els altres. Sovint davant la competència surt
d’escena o desisteix de la confrontació mitjançant el silenci. No el motiven ni
els diners, ni els reconeixements, premis i elogis. S’agrada de lloar les
virtuts dels amics i calla a l’hora de referir-se a aquelles persones amb les
quals no s’entén o no hi simpatitza. Li agrada mantenir-se en un segon pla,
allunyat dels centres d’atenció social i col·lectiva. És reservat i poc donat a
parlar d’ell mateix i de les seves coses. S’ha dit que és tímid, modest i poc
ambiciós.
Sent tendresa pels infants i els adolescents,
presents molt freqüentment a les seves obres. Li agrada la comunicació amb les
al·lotes i les dones joves del seu entorn. Sent des de sempre gran admiració i
un gran afecte per la seva cosina Beatriu Fuster , a la que dedica nombrosos retrats,
apunts, una aquarel·la i un singular estudi de la mà dreta, preparatori d’un
retrat que mai no acaba. A través de la pintura elogia la innocència, la
ingenuïtat, la sinceritat, la tendresa, la lleialtat, l’alegria, la
generositat, la moderació, l’equilibri, etc. Admira la vida rústica, simple i
directa, però sobretot admira la mar, la llum, els dies de calma, els colors suaus,
els blancs, els verds, els verds tendres, els cels, etc. Se sent molt incòmode
davant la injustícia, la manipulació, la mentida, la presumpció, la supèrbia, la
cobdícia, la mala educació, etc. El posen de malhumor les manifestacions de
discriminació i racisme. D’esperit solidari, reacciona positivament davant la
desgràcia aliena i les necessitats de les persones vulnerables. Participa
activament i desinteressadament en iniciatives cíviques (15).
Malgrat la seva discreció i reserva, sabem que
Antoni Fuster
ideològicament s’identifica amb les propostes i els ideals del Partit Liberal
Progressista, al qual va pertànyer el pare i, també, el cosí del pare,
Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, que és elegit senador a les terceres eleccions
legislatives del regnat d’Amadeu I. Ho corrobora la llarga llista dels seus
amics liberals i la seva contribució dinerària a la subscripció popular per
regalar una espasa d’honor al
general Weyler (1897).
Els
amics del pintor
Reservat i tímid, el pintor es guanya les simpaties d’una munió d’amics
amb els quals es relaciona i estableix vincles d’afecte i respecte. Es compten
pintors (Francesc Maura Montaner, Cristòfol Pisà Ensenyat, Antoni Ribas Oliver,
Francesc Mestre Miralles, Gaspar Terrassa Mas, Joan Bauzà Mas, etc.),
polítics liberals (Mateu Enric Lladó i Lladó, Marià Aguiló Cortès, Pasqual
Ribot Pellicer, etc.), familiars de tercer grau o més (Marià Fuster i Fuster,
Artur Pomar, Hilari Fuster i Fuster, Magdalena Miró-Granada Moya, Beatriu Fuster i Fuster, etc.),
músics i compositors (Miquel Binimelis Quetglas), professionals (.Jaume Serra
Orell), escriptors (Joan Lluís
Estelrich), etc.
Presència
i transcendència de l’obra
La pintura de l’artista és força apreciada pel
públic i pels entesos. Aquest fet es reflecteix en la presència continuada
d’obres seves a les exposicions retrospectives sobre la pintura i els pintors
organitzades per institucions públiques i privades tot al llarg dels darrers
110 anys, com el lector pot comprovar amb la relació d’exposicions que es dóna
més avall.
D’altra part, hi ha obres seves al Museu de Mallorca ,
Museu de Valldemossa, Consell Insular de Mallorca , Ajuntament de Palma,
Societat Arqueològica Lul·liana, Caixa de Balears “Sa Nostra”, familiars i importants
col·leccions privades. Un carrer de Palma duu el seu nom.
S’han dedicat a la seva anàlisi biogràfica i
artística diverses obres, que permeten una aproximació a l’obra i a la persona
del pintor, acurada, rigorosa i ben fonamentada, per bé que susceptible encara
d’avanços i profunditzacions. D’altra part, té entrades pròpies a la Gran Enciclopèdia
de Mallorca, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i Gran
Enciclopèdia Catalana.
Són particularment interessants els treballs
realitzats sobre la figura i l’obra del pintor per Josep M. Pardo Falcón i les
aportacions biogràfiques de Romà Pinya Homs. El llibre catàleg de l’exposició
que el 2004 inaugura la
Fundació Sa Nostra en el Centre de Cultura
de Palma i la pròpia exposició constitueixen dos fets força rellevants amb
relació a la coneixença i presència del pintor en el present i en el futur
immediat.
Exposicions
(relació parcial)
1876
Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1877
Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1881
Exposició de pintures i escultures del Certamen de les Fires i Festes de
Palma,
Diputació Provincial, Palma (16)
1885 I Exposició d’Aquarel·les, Dibuixos i Pintures
a l’oli i Escultures, Museu
Martorell,
Barcelona
1888 Exposició Universal de Barcelona, Barcelona
1891
Primera Exposició General de Belles Arts, Barcelona
1892
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1896
Exposició obres que els pintors mallorquins presenten a l’Exposició de
Belles
Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, Acadèmia de Belles Arts ,
Palma
1896
Foment de la Pintura i Escultura, Palma (17)
1896
II Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, Barcelona
1897
“Exposició Balear”, Sóller
1898
IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona,
Barcelona
1899
“Exposició Velázquez”, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1899
Exposició extraordinària de Nadal, Foment de la Pintura i l’Escultura,
Palma (18)
Exposicions d’homenatge
1903 “Antoni Fuster
(1853-1902)”, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1972 “Antoni Fuster ”, Galeries
Costa, Palma
2004 “Antoni Fuster Fortesa (1853-1902)”,
Fundació Sa
Nostra, Centre de Cultura de
Sa Nostra, desembre 2004-febrer 2005,
Palma
Exposicions col·lectives
(Posteriors al 1902)
1921
Exposició Regional de Pintura d’autors morts”, Palma
1973
Pintors mallorquins del s. XIX, Galeria Dera, Palma
1979 ”Exposició
del patrimoni artístic de l’antiga Diputació”, Sa Llonja, Palma
1979
“Pintors reconeguts a Mallorca (1850-1959)”, Galeria Bearn, Palma
1984
“El retrat a Mallorca (segles XVII-XIX)”, Sa Llonja, Palma
1984
“Vuit pintors mallorquins”, Banco Santander, Palma
1986
“Paisatges abans”, Cercle de Belles Arts , Palma
1989
“Pintura a Sa Nostra”, Centre de Cultura de Sa Nostra, Palma
1992
“Arts i oficis”. Ses Voltes, Ajuntament de Palma, Palma
1993
“100 anys, 100 pintors”, Sa Llonja, Palma
1993
Galeries Costa a J.
Torrens Lladó , Galerias Costa, Palma
1994 “Quadres
amb figura”, Fundació
Barceló , Palma
1996
“Aigües”, Ses Voltes, Palma
1996
“La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ses Voltes, Palma
1997
“La imatge del desig”, Ses Voltes, Palma
1997
“Vida quieta”, Fundació
Barceló , Palma
2001
“La ciutat de Palma”, Ses Voltes, Palma
2001
“Paisatgistes a Mallorca (1850-1950)”, Cercle de Belles Arts ,
Palma
Premis i guardons
1876
Medalla, Exposició inaugural, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1877
Medalla, Exposició Primer Aniversari, Foment de la Pintura i
l’Escultura, Palma
1881 Accèssit,
Certamen literari i artístic de les Fires i Festes, Diputació Provincial de
Balears, Palma
1888
Menció honorífica, Exposició Universal de Barcelona, Barcelona
1891
Diploma i premi d’adquisició, Primera Exposició de Belles Arts de
Barcelona
Bibliografia bàsica
José M. PARDO FALCÓN, “Antoni Fuster Fortesa
(1853-1902). Llums i contrallums. Aproximació a la seva obra”, Fundació Sa Nostra, Palma
2004
José M. PARDO FALCÓN, “Fuster Fortesa,
Antoni”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, 2,
201-208, Palma 1996
Romà PINYA HOMS, “El pintor Antonio Fuster ”, Edicions
Cort, Palma 1971
Joan L. ESTELRICH, “Páginas mallorquinas”,
Imprempta Tous, Palma 1912
Bibliografia complementària
GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 6, 101-102
GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L
GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, 7, 747 (1974)
Romà PINYA HOMS, “El pintor Antonio Fuster y su
entorno social (1853-1902)”, ‘Cinco nuevos documentos para su biografía’, Memorias de la Academia Mallorquina
d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, núm. 13, Palma 2003
(disponible lliurement a la xarxa)
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO,
“Las Baleares y sus pintores (1836-1936)”, Lluís Ripoll editor, 65-66, Palma
1981
Lluís RIPOLL, “Cuatro pintores mallorquines
del XIX: Bartomeu Sureda, Antoni
Fuster , Joan O’Neille y Gaspar Terrassa”, Revista del Cercle de Belles Arts ,
IL, Palma 1949
Miquel SARMIENTO, “Exposición en el Fomento”, La
Última Hora , 28-X-1896
Miquel SARMIENTO, “Antonio Fuster , La
Última Hora , Palma, 1-XII-1902
Miquel SARMIENTO, “Una exposición a la memoria
de Antonio Fuster ”,
La Última Hora ,
Palma, 26-I-1903
Notes
(1) Cf. GEM, 6, 102
(2) Cf. Pardo-2004, 20
(3) Cf.
Llabrés-1959, 122
(4) Cf. Pinya-1971,
128
(5) Cf. Fundació Sa Nostra-2004, 61
(cat. 21)
(6) Cf. Alenyà-1996, “Fundació
del Foment de la Pintura”, 14-15
(7) Cf. Alenyà-1992,
“Fundació del Foment de la Pintura”, 20-22
(8) Cf. Alenyà-1996,
“Carlos de Haes visita Mallorca (1877)”, 14
(9) Cf. Pardo-2004, 50
(10) Beatriu
Fuster i Fuster
neix a Palma el
10 de desembre de 1859. És l’única filla de Rafel-Ignasi Fuster Fortesa i Maria
Josepa Fuster Fortesa que supera la majoria d’edat. Rep en herència del pare la
possessió de s’Alqueria Blanca (Bunyola). El 9 de maig de 1885, als 25 anys, se
casa a la Seu (Palma) amb Lluís Ribas i de Casanova, fill de Josep i Josepa, de
34 anys, propietari, enginyer de camins, natural de Barcelona, veí de la
parròquia de Santa Maria del Pi. Estableixen el domicili conjugal a la Rambla
de les Flors, núm. 16, segon pis, de Barcelona. És mare d’una nina que mor
durant el part. De vídua continua vivint a l’antic domicili conjugal de
Barcelona. El 1908 l’arquitecte Miquel Madorell i Rius amplia i ennobleix les
cases de s’Alqueria Blanca, on té el costum de passar els estius. Mor el 15 de
gener de 1940, a
s’Alqueria Blanca (Bunyola), als 80 anys.
(11) Cf. Pardo-2004,
65
(12) Moviment o escola
de pintors que opinaven que la realitat és un contrast de taques de colors i de
clarobscur. Rebutjaven alhora el romanticisme i l’academicisme.
(13) Cf. Pardo-2004,
145
(14) Pinya-1971, 22
(15) El 1898 és nomenat
director artístic de la tómbola del Foment convocada per recaptar fons amb
destinació a la subscripció nacional destinada a contribuir a l’atenció de les
necessitats de la guerra de Cuba.
(16) Cf. Diario de Palma, 16-IX-1881
(17) Cf. La
Última Hora , 28-X-1896
(18) Cf. La
Última Hora , 4-I-1900
