Joan Pisà Canyelles (Palma, 24 d’octubre de 1877 – 7 de juliol de 1962)

Pintor i professor de dibuix artístic. Interessat en el dibuix i la pintura des de ben Jove, assisteix a les classes que imparteix Llorenç Cerdà Bisbal en el seu estudi. Allà és condeixeble de Francesc Rosselló, Vicenç Llorens, Enric Vaquer i altres.

Als 19 anys ingressa (1896) a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) i hi estudia durant dos cursos (1896-1898). Posteriorment, passa a Barcelona per ampliar coneixements. De retorn a Mallorca s’incorpora a l’Associació d’Artistes Pintors i a la Lliga d’Amics de l’Art. Treballa amb discreció i constància. Fa una obra que segueix les passes de l’academicisme classicista , per bé que incorpora elements presos del corrent modernista en voga a Mallorca a partir de la presència a l’illa. els primers anys del segle XX, de Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, William Degouve de Nuncques, etc.

Joan Pisà Canyelles, Aiguader, oli/tela, 1943

Exposa per primera vegada a la mostra inaugural del Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear (1915). El 1918 és nomenat professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. Ocupa el càrrec fins a la jubilació forçosa el 1947.

El 1920 participa a l’Exposició Regional d’Art, que organitza l’Ajuntament de Palma. Després d’una pausa en l’exercici de la pintura de 22 anys, el 1942 presenta un retrat a l’Exposició “Homenatge a les generacions d’artistes mallorquins mestres de l’actual”, que té lloc a sa Llonja. El 1945 exposa a Galeries Costa i al Cercle de Belles Arts (Palma). A més, participa amb la tela La meva mare en el I Saló de Primavera que s’exposa a sa Llonja. També el 1945 exposa al Cercle de Belles Arts el seu autoretrat. Per a la galeria de Fills Il·lustres de Palma fa els retrats de Miquel dels Sants Oliver, Alexandre Rosselló Pastors, Miquel Font Gorostiza, Rafel Blanes Tolosa, Josep Tous Ferrer i alguns altres.

En el curs dels anys 40 exposa vàries vegades al Cercle de Belles Arts, a la Galeries Melià i a les Galeries Costa. Torna a fer una exposició el 1955, que és celebrada amb un sopar d’homenatge que li ofereixen els amics. El 1956 realitza el retrat de l’arquitecte Gaspar Bennàssar Moner, que exposa el 1957.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes costumistes, natures mortes i composicions amb figura. Pinta al Port de Sóller, Sóller, Palma, Llucalcari, Camp de Mar (Calvià), Es Portitxol, etc. El Port de Sóller constitueix el seu principal motiu d’inspiració. S’agrada de representar marines d’aigües tranquil·les, escenes marineres, escenes de bany al port, barques a la vela, composicions amb peixos i personatges com Vell amb un ase, Pagès mallorquí, La venedora d’indiots, etc. D’aquesta darrera obra fa un original i una o vàries rèpliques de mides diferents. És curiosa la composició que titula L’adobador de cossis, dedicada a una professió avui desapareguda. Li agraden les composicions lluminoses, de colors suaus i matisats i de perspectives àmplies i profundes. Els primers anys del segle XX fa alguns nocturns i horabaixes de llums decadents, d’acord amb la moda imposada per Rusiñol, que segueixen nombrosos pintors locals. Coneix i domina l’ofici, treballa sense preses i té bona cura dels detalls i dels acabats.

El 1960 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. Ocupa la vacant deixada per Francisco Bernareggi. Fa la darrera exposició al Cercle de Belles Arts del 10 al 23 de desembre de 1960. Mor a la seva casa del Corb Marí (Palma) el juliol de 1962 als 85 anys.

Amb motiu del centenari del seu naixement el Cercle de Belles Arts, de Palma, li dedica una exposició antològica al Casal Balaguer. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició retrospectiva del 3 al 8 de febrer de 1998 i edita un catàleg il·lustrat de 26 pàgines amb 34 reproduccions a color.

Hi ha obra seva a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ (La venedora d’indiots), a diverses col·leccions institucionals de les Balears i a col·leccions privades.

Bibliografia

CATÀLEG-1998, “Joan Pizà (1817-1962)”, Fundació Barceló, Exposició del 3 al 28 de febrer de 1998, Palma, 1998.

Pep BAUZÀ PIZÀ, “Joan Pisà: mestria i equilibri”, Catàleg-1998, pàg. s/n.

Margalida TUR, “Pisà Canyelles, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 32, Promomallorca, Palma, 1996.

CATÀLEG-1992, “Arts i Oficis”, Exposició al Casal Solleric, març 1992, pàg. 35, Ajuntament de Palma, Palma, 1992.

Médard Verburgh (Roulers, Bèlgica, 16 de febrer de 1886 – Uccle, Bèlgica, 10 d’abril de 1957)

Pintor. Després de fer els primers estudis, el 1899, als 13 anys, es posa d’aprenent en el taller d’un decorador. A partir d’aleshores treballa i estudia a la vegada. Entre 1905 i 1907 assisteix a les classes de l’Acadèmia de Belles Arts de Roulers. El 1907 ingressa a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les, on completa els estudis oficials (1907-1911).

El 1910 fa el primer viatge a París. El 1911 obté una beca per a un viatge d’estudis a Itàlia, que inicia el 1913. El 1912 fa a Brussel·les la seva primera exposició individual. Entre 1910 i 1913 investiga els efecte de la llum i del color. Posteriorment, fa sovint temes de crepuscles i sortides de sol. El 1913 presenta a l’Exposició Internacional de Belles Art de Gant una obra. Mentrestant el taller d’Auguste Oleffe esdevé el punt de trobada del nucli del denominat fauvisme brabançó, del que fa part el pintor.

Médard Verburgh, Dama amb safata de fruites, oli/tela

El 1916 participa al Saló d’Hivern de la Galeria Giroux, que el consagra com a un dels valors joves més sòlids del fauvisme brabançó. El 1921 contreu matrimoni a Londres amb Berthe Kestemont. Estudia Cézanne, Monet, Gauguin, etc. El 1922 s'estableix a Ostende (Bèlgica), on experimenta amb la pintura expressionista. El 1929, atret pel magnetisme de la gran metròpoli, es trasllada a NY. Allà es relaciona amb Josep M. Sert i José de Creeft, espanyol d’origen holandès. Pinta paisatges urbans de la gran ciutat. Exposa individualment i participa a algunes exposicions col·lectives. A la vista dels estralls de la crisi econòmica de 1929, torna a Europa. Aconsellat per José de Creeft, s’instal·la al Port de Pollença (Mallorca), on es relaciona amb Anglada, Cittadini, Bellini, Diehl, etc. Poc després passa a Eivissa, on pinta amb gran intensitat. Viatja sovint entre Pollença i Eivissa.

El 1932 torna a NY on exposa teles fetes a Eivissa i a Mallorca. El 1933 coneix Josep Costa “Picarol”, que li explica el projecte que té d’urbanitzar Cala d’Or a la manera eivissenca. El pintor s’interessa pel projecte i el 1934 viatja a Bèlgica per gestionar la venda de solars entre les seves amistats i els seus coneguts. El 1935 neix el seu únic fill, Jean. Reprèn els pinzells amb entusiasme i hi treballa fins que comença la Guerra Civil espanyola, que el porta a Bèlgica, però torna aviat. El desembre de 1936 és a Mallorca pintant. El comportament del nu femení com a temàtica predominant de la seva obra es manté fins al 1940, després desapareix pràcticament. Fa la primera exposició a Mallorca el 1940 al costat de Casimir Tarrassó, Sebastià Junyer i Joan Borrell Nicolau. Tot seguit, exposa a Barcelona i a Madrid. El 1948 amb la família torna a Bèlgica de manera definitiva.

Treballa diversos gèneres (paisatge rural, paisatge urbà, retrat, natures mortes, nus femenins, escenes costumistes, etc.). Mostra preferència pels colors clars, que tracta de manera harmònica i suaument contrastada, a diferència del que fa el fauvisme francès. Construeix les composicions sobre la base d’equilibris ben compensats i estructurats acuradament. La facilitat natural que té per a la pintura li permet fer una producció abundant i variada que reflecteix els aires de gaubança i benestar que l’envolten quan treballa amb els pinzells. Les seves obres contenen habitualment elements singulars i sorprenents, que transmeten interès i brillantor a l’obra, sigui una natura morta, un paisatge, un retrat o una composició amb figura.

Malgrat tenir la residència a Bèlgica, es manté amb contacte amb Mallorca. El 1951 obté la medalla d’honor del X Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, de Palma. El 1952 participa al I Saló d’Hivern de la Galeria Danús. El 1955 participa en el XIV Saló de Tardor i obté la medalla de la Diputació Provincial de les Balears. El 1954 pateix un ictus cerebral, del que es recupera. Tres anys més tard mor a Uccle a l’edat de 71 anys.

El 1968 el Museu d’Ixelles li dedica una exposició d’homenatge amb 133 obres. El 1990 el Consell Insular de Mallorca presenta al Centre Cultural de la Misericòrdia una exposició retrospectiva amb 57 obres. El 1993 està representat a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, que ofereixen a sa Llonja el Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca en homenatge al centenari del diari Última Hora. El 1993 la Galeria Joan Oliver “Maneu” (Palma) li dedica una exposició monogràfica. El 1994 es publica el catàleg raonat de la seva obra amb una relació de més de 1.100 obres, realitzada pel seu fill Jean Verburgh. Té una entrada a la GEM i una altra a  la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears.

Bibliografía

José M. PARDO, “Verburg, Médard”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 4, pàg. 357-363, Palma, 1996.

Serge GOYENS DE HEUSCH i Jean VERBURGH, “Médard Verburgh (1886-1957)”, Lanno ed., Tilt, 1994.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 52 i 153, Exposició col·lectiva a sa Llonja, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL, "Medard Verburgh", Panorama Balear, Núm. 127, Lluís Ripoll editor, Palma, 1986.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Médard Verburgh”, 'Las Baleares y sus pintores’, pàg. 233-235, Palma, 1981.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Pintores extranjeros en Mallorca. Médard Verburg”, R. Perelló editor, Palma, 1979.

 GEM, 18, 74-75.

Exposicions individuals

1916     Galerie Breckport, Brussel·les.

1918     Galeries Sneyers, Brussel·les.

1921     Cercle Artistique et Littéraire, Brussel·les.

1925     Galerie Louis Manteau, Brussel·les

1927     Cercle Artistique et Littéraire, Brussel·les.

1928     Galerie Breckpot, Anvers.

             Zaal’t Moleken, Gant

1929     Galerie Thémis, Brussel·les.

1930     Newhouse Galleries, NY.

             Marie Sterner Gallery, NY.

1932     Galerie Studio, Ostende.

1934     Galerie Georges Giroux, Brussel·les.

             Galerie Breckpot, Anvers.

1938     Galerie de la Toison d’Or, Brussel·les.

             Stadshalle Rousselare, Roulers.

1940     Galeries Costa, Palma.

1942     Galeries Costa, Palma.

1944     Galeria de Arte Pictoria, Barcelona.

1945     Galeries Costa, Palma.

             Galeria Pictoria, Barcelona.

1946     Cercle de Belles Arts, Palma.

              Galeria Argos, Barcelona.

1947      Libreria Buchholz, Madrid.

1949     Galerie Georges Giroux, Brussel·les.

1952     Sala Gaspar, Barcelona.

             Cercle de Belles Arts, Palma.

Exposicions posteriors al traspàs del pintor

1958     Galerie Breughel, Brussel·les.

1961     Galerie Breckpot, Anvers.

1965     Galerie de la Madeleine, Brussel·les.

1968     Musée d’Ixelles, Brussel·les.

             Galerie Nos Peintres, Ostende.

             Cultureel Centrum Burgemeester, Malinas.

             Provincial Gallo-Romeins Museum, Tongres.

1969     Galerij Campo, Anvers.

1971     Galerij Ado, Malinas.

             Oud-Hospitaal, Alost.

              Galerij Pieter Coecke, Alost.

1972     Galerie Racines, Brussel·les.

1977     Galerie Horizons, Brussel·les.

             Maison de la Culture, Namur.

1983     Galeria Danús, Palma.

             Galerie Presences Louise, Brussel·les.

1990     Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma.

1993     Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma.

Alexis Macedonski (Bucarest, 1884 – Tarragona, 1971)

Pintor. Fill major d’Alexandru Macedonski (Bucarest, 1854-1920), poeta, novel·lista i crític d’art, estudia belles arts a Bucarest fins que amb una beca de l’Estat es trasllada (1905) a Itàlia per assistir a les classes de pintura de l’Acadèmia de Belles Arts de Florència (1905-1907).. Posteriorment passa a París, on exposa al Saló de Tardor (1908). El 1909 visita Espanya (París Basc, Castella la Vella, Madrid i Granada). Torna a París per esposar al Saló dels Independents (1911)..

Alexis Macedonski, Des de Cala Barques, oli/tela

La Primera Guerra Mundial el sorprèn a Bucarest. S’allista com a soldat, per bé que posteriorment obté diversos ascensos per mèrits. És nomenat pintor de guerra i com a tal realitza les obres que titula La patrulla i El recluta, que es conserven al Museu Militar de Bucarest. Acabada la guerra, resta a Bucarest, on es dedica al retrat i a temes figuratius (2918-1920).

El 1921 es trasllada a la Provença. Aleshores col·labora com a escenògraf i director artístic amb una empresa productora de cinema que treballa amb el realitzador René Clair. Al final del anys 20 torna a Bucarest, on presenta (1928) una exposició d’obres pròpies i de la seva esposa, la pintora Florena Laura Cantemir.

El 1934 visita Mallorca amb l’esposa per primera vegada i s’estableixen a Pollença, on neix llur filla Florita Macedonski (Pollença, 1936). En esclatar la Guerra Civil, marxen a Itàlia, però tornen a l’illa el desembre de 1936. Acabada la guerra, exposa sovint a Palma, Barcelona i Madrid, mentre pinta amb diligència per guanyar-se la vida, ja que els seus béns a Europa es troben bloquejats. Posteriorment exposa també a París i a Berlín.

El 1948 presenta a Palma una exposició antològica, de 60 obres (retrats, figura, paisatges, natures mortes, flors, etc.). El 1958 fa el quadre L’assumpció de la Mare-de-Déu per al Santuari de Sant Salvador (Felanitx).

A Pollença pinta, sobretot, paisatge i natures mortes. En passar a Palma, es dedica principalment al retrat i pinta quadres al·legòrics, com La Revolució i L’any mil. El 1947 es nomenat professor d’estètica i art de la Maioricensis Schola Lul·lística, de Palma. L’obra que realitza a Palma es caracteritza per un cromatisme variat i contrastat i per la creació d’unes atmosferes que respiren pau i serenitat. La pinzellada és ràpida i espontània, fet que sovint dóna a les creacions un cert aire d’esbós inacabat, per bé que suggerent i atractiu. Demostra preferència pels colors blancs i vermells. Utilitza les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, el pastel, el llapis o la ploma.

El 1959 es trasllada a Barcelona des d’on viatja amb freqüència a França. Finalment fixa la residència a Tarragona, on mor el 1971. Té entrades a la GEM, la GEC i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva filla Florita Macedonski ha demostrat grans aptituds per a la pintura.

Bibliografía

Margalida TUR, “Macedonski, Alexis”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, tom 3, pàg. 49-51, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “El pintor Alexis Macedonski”, Panorama Balear, núm. 136, Palma, 1994.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Añexis Macedonski”, ‘Las Baleares y sus pintores”, pàg. 227-229, Palma, 1981.

GEM, 8, 156.

Exposicions (selecció)

1908     Saló de Tardor, París, França

1911     Saló dels Independents, París, França

1928     Exposició antològica, Bucarest, Rumania

1940     Galeries Costa, Palma (gener)

1940     Exposició Alexis i Florena Macedonski, Galeries Costa, Palma

1941     Galeries Costa, Palma

1942     Barcelona

1943     Galeries Costa, Palma

              Madrid

              Cercle de Belles Arts, Palma

1944     Galeries Costa, Palma

1946     Galeries Costa, Palma

1948      Exposició antològica, Palma

              Galeries Quint, Palma

Mati Klarwein (Hamburg, Alemanya, 9 d’abril de 1932 – Deià, Mallorca, 7 de març de 2002)

Pintor, dibuixant i director de curtmetratges i migmetratges. Nom artístic de Mathias Klarwein, que el 1950 afegeix al seu nom la denominació d’Abdul, servent en àrab, en prova de tolerància i desitjos d’entesa entre jueus i palestins. Fill de l’arquitecte Joseph Klarwein, jueu d’origen polonès, relacionat amb el moviment de la Bauhaus, i d’Elsa Kühne, cantant d’òpera, fets es primers estudis a Palestina (actualment Israel), amb 17 anys es trasllada (1949)  amb la família a París. Allà estudia a l’Acadèmia Julian (París) amb Ferdinand Léger (1949-1951).

Al final de la dècada dels anys 50 resideix a Saint Tropez (França), on coneix el pintor Ernst Fuchs, que influeix molt en la seva formació i en la seva obra posterior. Estudia amb ell durant dos anys (1952-1954). El 1951 presenta a París la seva primera exposició individual. Es relaciona amb Jean Paul Sastre, Tristan Tzara, Roger Vadim, Brigitte Bardot, etc.

Mati Klarwein, Anunciació, Oli i tempera/tela, 1961

El 1965 obté la nacionalitat francesa gràcies als bons oficis d’André Malraux. D’aleshores ençà, alterna la residència entre NYC i Deià (Mallorca) fins que el 1984 s’estableix definitivament a Mallorca, que havia conegut amb motiu d’un viatge fet atenent una invitació de l’arqueòleg i pintor Bill Waldren. Viatger infatigable, fa nombrosos viatges que el porten a conèixer molts de països (Espanya, Itàlia, Grècia, Turquia, Índia, EUA, Marroc, Haití, Jamaica, Cuba, Guatemala, etc.).

A Mallorca viu a una casa construïda pel seu pare sobre Cala Deià, que un dia ven per pagar-se la volta al món. Després, viu de lloguer a Casanova i a Son Rullan (Deià). Fa amistat amb Domenico Gnoli, Yannick Vu, Ben Jacober, Robert Graves, etc. Als EUA manté relacions d’amistat amb Andy Warhol, Jimmi Hendrix, Annie Lennox, etc. També és amic de Salvador Dalí i de molts d’altres.

Com a pintor fa una obra surrealista, influïda pel pop-art, exuberant, rica en detalls, fantasiosa, amb elements exòtics i primitivistes, referències eròtiques, símbols i amb visions oníriques que envolta d’atmosferes irreals i màgiques. El cromatisme és brillant. Mescla tempera i caseïna amb pintura a l’oli. D’aquesta manera aconsegueix descripcions minucioses i detallistes, ja que evita que els colors es barregin. Crea composicions esotèriques, que semblen psicodèliques, mentre ell esdevé un personatge emblemàtic del moviment hippy.

Pinta retrats, natures mortes, paisatges o ensomnis i el que denomina pintures millorades, fetes amb obres adquirides als encants de Manhattan o Palma, que combina i complementa amb pintura pròpia. Realitza un total de l’ordre de 600 obres. Unes 280 són paisatges, unes 270 corresponen a retrats i unes 120 són pintures millorades. Els seus treballs, elaborats lentament i acuradament, reflecteixen la vasta cultura i la diversitat d’interessos de l’autor. Algunes de les seves obres són utilitzades en el disseny de les cobertes de discos de música, com ara la tela Anunciació en l’edició del disc Abraxas, de Carlos Santamaría (1970), encara a la venda en els circuïts comercials. Fa 30 exposicions individuals i participa a nombroses exposicions col·lectives.

Les seves pintures més conegudes són Cala Deià (1950), Cala Deià II (1958), Anunciació (1961), Paisatge percebut (1963), Paisatge descrit (1963), Ull de bou (1965), L’Àngel exterminador (1968), Moisès i Aaron (1971), Nit i dia (1976), Camuflatge (1985-1987), Vila dels misteris (1990), Portes del Paradís (1997), Epicentre (1999), Llum de lluna (2000) i altres.

A més de pintar i dibuixar, s’agrada de tocar el timbal i la guitarra, fer escultures i , sobretot, dirigir la realització de curtmetrages i migmetrages. Domina 6 idiomes (anglès, alemany, francès, espanyol, hebreu...) i en coneix dos més (italià i àrab). És pare de dues filles i de dos fills: Elionor (1963), Serafina (19871), Baltasar (1985) i Salvador (1988). Malalt, mor a Deià l’abril de 2002, als 69 anys. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. El 2005 la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears publica el llibre Mati Klarwein, amb textos de vuit autors i del mateix pintor, una col·lecció d'il·lustracions excel·lents i una interessant nota biogràfica.

Mati Klarwein

Bibliografia

Gudi MORAGUES (coordinació), “Mati Klarwein”, Govern de les Illes Balears, Palma, 2005.

Gudi MORGUES, “La llum inconfundible”, Moragues-2005, pàg. 9-16.

Carlos NAVARRO, “Record d’en Mati”, Moragues-2005, pàg. 17-18.

Javier NAVARRO, “Introducció”, Moragues-2005, pàg. 19-22.

Lucia GRAVES, “Els anys seixanta a Deià amb Mati Klarwein”, Morgues-2005, pàg. 47-56.

Glenn O’BRIEN, “Mati, els anys setanta”, Moragues-2005, pàg. 97-100.

Carmen OCHOA LACAZ, “Els anys 80”, Moragues-2005, pàg. 127-129.

Lourdes DURAN, “Els anys 90”, Morgues-2005, pàg. 181-182.

Felipe HERNÁNDEZ, “Els anys 00”, Moragues-2005, pàg. 227-252.

Joan Carles GOMIS, “Klarwein, Mati”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 390-393, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Exposició a sa Llonja, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, pàg. 95, 138 i 139. Palma, 1993.

GEM, 16, 69

Exposicions individuals

1951     París, França

1952     Galeries Vachon, Saint Tropez,França

1956     Galerie André Weil, París, França

1959     Galeria del Conde de Quintanilla, Madrid

1963     Círculo de Bellas Artes, Madrid (The Chapel)

1966     Centre Cultural de la Ciutat de Barcelona (The Chapel)

1971     LoGiudice Gallery, NYC, NY, EUA (The Chapel)

1972     Museum of Art of Santa Barbara, CA, EUA (The Chapel)

             University of Colorado, EUA (The Chapel)

             University of the Exploration of Consciousness, NY, EUA (The Chapel)

1973     University of Southern Illinois, ILL, EUA (The Chapel)

1974     Basel Art Fair, Suïssa (The Chapel)

1976     Galeria Alexander Braumüller, París

1979     Galeria Alexander Braumüller, París

             Galerie Jean Camion, París (The Chapel)

1981     Metropolitan Museum, NYC, NY, EUA.

1983     Graham Gallery, NYC, NY, EUA

             Govinda Gallery, Washington DC, EUA

1984     Galerie Isy Brachot, París, França

1985     Galeria Privat, Palma, Mallorca

1986     Galeria Xtasis, Deià, Mallorca.

1987     Marbella Club, Marbella

             Govinda Gallery, Washington DC, EUA

1990     Torch Gallery, Amsterdam, Holanda

1991      Galerie Peinture-Peinture, París

1992     Galeria Anselmo Álvarez, Madrid

             Galeria Ferran Cano, Palma

1995     Galeria 4art, Barcelona

1998     Casal Solleric, Ajuntament de Palma, Palma

1999     Palacio de la Diputación. Cadis.

2001     Galeria Ferran Cano, Barcelona

Gregorio López Naguil (Buenos Aires, 15 de març de 1894 – 13 de desembre de 1953)

Pintor, il·lustrador i escenògraf de teatre i de cinema. Fill de Gregorio López i Catalina Naguil, estudia a Buenos Aires sota el mestratge de Ernesto de la Cárcova..Per ampliar estudis es trasllada a Europa, on és deixeble de Francesc Galí (Barcelona) i Desirée Lucas (París). També assisteix a les classes que imparteix Anglada Camarassa a la seva acadèmia parisenca. Possiblement torna a Mallorca el 1924 i el 1931. Consta que fa una estada a Pollença el 1948, que dedica a pintar alguns olis que signa i data

Gregorio López Naguil, Casa pagesa, oli/tela, Pollença 1948

L’agost de 1913 visita Mallorca en companyia d’Anglada. Hi torna el 1918 i s’hi està quatre anys (1918-1922). Aleshores es casa amb Catalina Albertí, filla del torrer del far de Formentor i és pare d’un fill, Ricardo López Albertí. Torna a Pollença el 1924, el 1931 i el 1948 per fer-hi unes estades d’unes setmanes, que dedica a pintar i a retrobar-se amb antics amics com Tito Cittadini. El 1924 participa al Salón de Otoño de Madrid, El 1931 fa una exposició individual a les Galeries Costa.

Torna a Argentina el 1922. Pinta, exposa i ven, fet que no impedeix que faci de professor de disseny del’Escola Nacional de Belles Arts (1928-1935). Entre 1936 i 1950 és director escenògraf del Teatre Nacional Cervantes (Buenos Aires) i entre 1950 i 1953 ho és del Teatre Colón (Buenos Aires). D’altra part, entre 1941 i 1952 intervé en 20 pel·lícules argentines com a director escenògraf. Participa en els títols Stella, Set dones, La casta Susanna, Darrer refugi, etc.). També és conseller i dissenyador dels jardins del Zoològic de Buenos Aires. El 1948 presenta una exposició individual al Cercle de Belles Arts (Palma) i una altra a la Sala Macarrón (Madrid).

Com a pintor tracta una temàtica àmplia que inclou paisatge, paisatge urbà, composicions amb figura. Fa ús de les tècniques de l’oli, l’aiguafort, la xilografia, el gravat i la pintura mural. Destaca per l’ús de colors intensos, el barroquisme de les composicions i el sentit decorativista que presideix les seves obres. Són obres seves Ballarina (1916), Retrat de Teresa Wilms (1917), Laca china (1918), El pi de Formentor, Paisatge, Es Cap des Pinar, Subhasta de peix (esbós), etc. Els retrats femenins i les composicions amb dama o cortesana són de la darrera etapa de l’estada a Buenos Aires abans de traslladar-se a Europa. Els executa d'acord amb una estètica orientalista, de moda aleshores a Argentina.

Mor a Buenos Aires el desembre de 1953 als 59 anys.

Exposicions (selecció)

1917     La Veda, col·lectiva (Palma)

1917     La Veda, individiual (Palma, març)

1918     Salón Nacional, Buenos Aires

1919     Salón Nacional, Buenos Aires

1923     Exposición Provincial, La Plata

1924     V Salón de Otoño, Madrid

1927     Salón Nacional, Buenos Aires

1928     Exposició de pintors de Mallorca a Buenos Aires

1931     Saló de Tardor, Galeries Costa

1948     Sala Macarrón (Madrid)

1948     Cercle de Belles Arts, Palma

1950     Salón Nacional, Buenos Aires.

Bibliografia

Esther ESPINAR CASTAÑER, "Gregorio López Naguil y la critica artística orientalista en Buenos Aires", Cuadernos del CILHA, vol. 13, Mendoza, 2012.

Francisca LLADÓ POL, “Gregorio López Naguil”, ‘Artistas argentinos en Mallorca a través de la prensa”, pàg. 43-44, Fundació Càtedra Iberoamericana, Universitat Illes Balears, Palma, 2004.

Margalida TUR, “López Naguil, Gregorio”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 44, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1992, “Pintors americans d’ahir”, Exposició a sa Llonja, pàg. 62-63, Govern Balear, Palma, 1992.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Gregorio López Naguil”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 149, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Who’s Who in Latin America, Stanford University Press, California, 1963.

Lluís RIPOLL, “López Naguil y Pollença”, La Almudaina, 25-VI-1948, Palma.

Premis i guardons

1918     Segon premi, Salón Nacional, Buenos Aires.

1919     Primer premi, Salón Nacional, Buenos Aires.

1923     Primer premi, Exposición provincial de La Plata.

1927     Primer premi, Exposición de ilustraciones, Buenos Aires.

1928     Primer premi, Exposición Provincial

1950     Primer Premi d'Adquisició, Exposició Nacional, Buenos
             Aires.

Joan Vives Llull (Maó, 24 de desembre de 1901 – 4 d’abril de 1982)

Pintor, professor de dibuix i pintura, antiquari i col·leccionista. Estudia a Maó. De ben jova ajuda els pares a la capelleria que regenten a Maó. El 1915 es posa a treballar com a aprenent de gravador a un taller de fabricació de moneders de plata. El 1918 comença a anar a classes de dibuix i pintura a l’Escola Pública de Dibuix (Maó). Amplia coneixements al taller del pintor Pere Pax i amb el dibuixant Francesc Hernández Sanz.

Joan Vives Llull

El 1925 decideix visitar Anglada i Cittadini a Pollença (Mallorca). S’estableix a la vila i hi resideix durant 5 anys, que dedica a relacionar-se amb els pintors de l’anomenada Escola de Pollença. Estableix unes bones relacions d’amistat amb Anglada i amb Tito Cirttadini. Alhora pinta temes de Pollença, que delaten influències dels seus dos mestres. El 1930 torna a Menorca per regentar el negoci familiar d’antiguitats. Pinta tant com pot i participa de manera activa en la vida social de la ciutat. Exerceix el càrrec de secretari del Foment del Turisme (1933-1936), és vocal del Patronat del Museu de Belles Arts (1945) i presideix la secció d’Arts Plàstiques de l’Ateneu de Maó (1946).

El 1943 comença a impartir classes de dibuix a l’Institut de Maó i a l’Escola Municipal de Belles Arts. El 1958 obté per oposició la plaça de professor titular de dibuix de l’Institut de Maó. Ocupa el càrrec fins que arriba la jubilació el 1971.

Pinta a l’oli, l’aiguada i l’aquarel·la i dibuixa amb carbó, tinta i llapis. S’agrada de col·leccionar antiguitats, sobretot pintura antiga menorquina dels segles XVIII i XIX. Alhora participa en nombroses exposicions col·lectives. Dedicat inicialment al paisatge, a l’entorn del 1940 incorpora a la temàtica el paisatge urbà amb figures,. En els 50 dóna importància creixent als celatges, ue esdevenen el motiu principal de moltes de les seves obres. Són núvols plujosos, de tempesta o de ruixat, que pinta en taules de petit format. També presta atenció preferent a la mar, que tracta amb pinzellades empastades i soltes. A partir dels anys 50, amb plena maduresa, desplega un estil força personal, fàcilment identificable.

Casat amb Antònia Campomar, és pare de tres fills. Mor a Maó el 1982 als 80 anys d’edat. El 1984 la família fa donació a l'Ateneu de Maó de 24 olis i 6 dibuixos. El 2001 és declarat Any Vives Llull per l’Ajuntament de Maó i pel Consell Insular de Menorca. Un carrer de Maó duu el seu nom.

Joan Vives Llull, Paisatge de Menorca, oli/tela

Exposicions (selecció)

1926      Ateneu de Maó, exposició col·lectiva.

1932      Ateneu de Maó, primera individual

1936      Galeries Costa (15 paisatges)

1940      Ateneu de Maó

1941      Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

1943      Galeries Augusta, Barcelona

1944      Ateneu de Maó

1944      Salamanca (col·lectiva)

1947      Galeries Augusta, Barcelona

1952      Ateneu de Maó, Menorca

1956      Museu de Belles Arts de Maó, Exposició d’homenatge

1962      Exposició d’homenatge, Ajuntament d’Alaior, Menorca

1962      Múrcia (col·lectiva)

1963      Saló de Tardor de Maó (primera medalla)

1966      Saló de Primavera de Maó (medalla d’honor)

1974      Sala Giannini, A Corunya (individual)

1975      Ciutadella de Menorca

1976      A Corunya (col·lectiva)

1976      Sala Kandinsky, Madrid, “Grandes Maestros”

1976      “75 anys d’un pintor menorquí”, Es Castell

1979      Galeries Bennàssar, Pollença (Mallorca), exposició antològica.

Exposicions retrospectives i d’homenatge

1986     “Paisatges abans (1850-1950)”, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1994     “Exposició itinerant de Joan Vives Llull”, Mallorca, Menorca i Eivissa, Caixa

                   de les Balears ‘Sa Nostra’

2002     “Joan Vives i l’Escola de Pollença”, Ajuntaments de Maó i de Palma

Premis i guardons

1952     Primera medalla, Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma

1963     Primera medalla, Saló de Tardor de Maó

1966     Medalla d’honor del Saló de Primavera de Maó

Bibliografia

CATÀLEG-2002, “Joan Vives Llull i l’Escola de Pollença”, Ajuntament de Maó i Ajuntament de Palma, Palma, 2002.

Cristina ANDREU ADAME, “Vives Llull, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 386-390, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1986, “Paisatges abans (1850-1950)”, Cercle de Belles Arts, Palma, 1986.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Joan Vives Llull (1901-1982)”, Catàleg-1986, pàg. s/n.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Juan Vives Llull”, ‘Las Baleares y sus pintores’, L. Ripoll editor, pàg. 253, Palma, 1981.

Faust Morell Orlandis (Palma, 19 de juliol de 1821 – 28 de gener de 1880)

Pintor i aristòcrata. Se forma a Palma amb el suport d’algun pintor destacat, possiblement Salvador Torres Sanxo (1799-1882) o Agustí Buades Frau (1804-1871).

Treballa el retrat i les composicions històriques i religioses. Pel que fa als temes religiosos, segons Joan Llabrés Bernal, pinta El beat Pere Claver ensenyant a nins africans i Beat Joan Bermans (església de Monti-sion), La impressió de les llagues de Sant Francesc d’Assís (Sant Jaume, Palma), Nostra Senyora de la Corretja (parròquia de Valldemossa), Sant Antoni de Pàdua (parròquia de Selva), La Sagrada Família en un descans del camí a Egipte (parròquia de Santa Maria del Camí) i altres.

Faust Morell Orlandis, Autoretrat, oli/tela 1865 ca.

Pel que fa a composicions històriques, pinta Retrat d’Hanníbal, Retrat de Carles V (de cos sencer) i altres. Pel que fa al retrat, realitza els de la infanta Maria de la Mercè, els d’alguns fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma i altres. També fa (1865 ca.) el seu autoretrat. Com a copista fa la còpia del quadre Martiri de Sant Sebastià, de Van Dyck, de l’Ajuntament de Palma. També fa composicions de figura de caràcter profà, com Al·lota amb ombrel·la a la platja i altres.

Exposa diverses obres a l’exposició inaugural del Foment de la Pintura i l’Escultura (1876). És acadèmic numerari i president (1858-1975) de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, del Foment de la Pintura i l’Escultura de Mallorca (12876-1880) i del Cercle Catòlic (1869). És acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid).

És professor de pintura de Ricard Anckermann Riera (1862-1865) i el seu conseller. Casat amb Mariana Bellet Gracia-Conde (7-XII-1850), és pare del pintor Faust Morell Ballet i d’altres fills. Rep en herència el títol de marquès de Solleric.

La seva obra respecta les pautes de l’estil neoclàssic que floreix durant el s. XIX. Excel·leix per la sobrietat de les composicions i la seva senzillesa, pròpia d’un admirador entusiasta de Fra Angèlico. Mor a Palma als 58 anys.

Bibliografía

Margalida TUR, “Morell Orlandis, Faust”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 301-303, Palma, 1996.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Fausto Morell Orlandis”, ‘Las Baleares y sus pintores”, pàg. 37-38, L. Ripoll editor, Palma, 1931.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas…”, t. V, pàg. 604, Palma, 1971.