L’empresa coneguda com Can Buades o Aixeteria Buades va ser fundada el 2 de gener de 1900 a Palma per l’industrial Gabriel Buades Vidal. Explota un taller de foneria dedicat a la fabricació i comercialització d’objectes de bronze i llautó, llums d’oli, aixetes de gas, aixetes per a botes de vi i cubes, mobles metàl·lics, llumeneres, brasers, etc.
Gabriel Buades Vidal, nat a Palma el 1860, comença la trajectòria professional en el taller del seu pare Andreu Buades Mir (1829-1902), dedicat a la fabricació i venda d’aixetes per a usos industrials i agrícoles. El gener de 1900, als 40 anys, Gabriel Buades Vidal decideix desvincular-se de l’empresa familiar i crear la seva pròpia empresa.
El 1921 Gabriel Buades Vidal cedeix la direcció del negoci al seu fill Antoni Buades Ferrer, que havia treballat al seu costat des de ben jove. Aquest amb la seva iniciativa i empenta amplia els tallers de fabricació, els locals comercials dedicats a la venda i introdueix la fabricació de nous productes. El 1928 l’empresa té ubicats els locals comercials a la Plaça de Cort, que l’anuari de 1928 classifica com a establiment de coureria, llauneria i ceràmica. En esclatar la guerra civil adapta la producció a la fabricació d’armes per a l’exèrcit nacional.
El 1939 comença la II Guerra Mundial, la qual cosa impedeix la importació d’aixeteria cromada per a usos domèstics (cambres de bany). Can Buades s’especialitza aleshores en la fabricació d’aquest tipus de grifonaria i aconsegueix que el mercat l’aculli amb un bon nivell d’acceptació. El 1950 s’inaugura la nova fàbrica de Can Buades, que ocupa un solar de 17.000 m2 procedent per segregació de la finca de Son Costa, amb accés per Eusebi Estada, núm. 80, de Palma.
Antoni Buades Ferrer mor el 1967, als 76 anys, després de diversos anys d’haver estat laringotomitzat a causa d’una afecció de gargamella. Deixa l’empresa als seus fills, els quals designen president Bartomeu Buades Fiol (1967-1985) i director general (1967-1974) Antoni Buades Fiol. L’economista Lluís Moià Bareche, antic cap d’administració de la casa, ocupa la direcció general a partir de 1974.
En els primers anys 70 l’empresa compta amb 770 treballadors assalariats, en el que és considerat el moment de més activitat productiva de la societat. Segueixen uns anys d’estabilitat i d’esforços per impulsar les exportacions a l’estranger. La qualitat i el bony disseny de les aixetes de Can Buades gaudeix de general reconeixement i l’empresa garanteix el bon funcionament de les unitats durant 10 anys.
El 1985 la família Buades ven el negoci a la multinacional americana Stanadyne per gairebé 400 milions de ptes. Quatre anys més tard (1989), l’adquireix el Grup Teka. El solar d’Eusebi Estada es ven a una immobiliària i la planta es trasllada al carrer Conqueridor, núm. 2, de Binissalem (Mallorca), llevat d’algunes unitats de fabricació instal·lades al Centre Penitenciari de Palma. El 2010 per fer front als problemes derivats de la crisi financera internacional el Grup Teka amplia el capital de la societat.
domingo, 10 de abril de 2011
Guillem Fortesa Pinya (Palma 9 de març de 1892 - 22 d'octubre de 1943)
Arquitecte, urbanista i polític.
Fill de Bartomeu Fortesa Aguiló, de la família Fortesa de can “Querol”, i d’Anna Pinya Cortès, té dos germans, Miquel i Bartomeu. Estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma (1901-1908) i fa la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on obté el títol (14-XI-1917). Té el despatx professional al carrer de Sant Bartomeu, núm. 15, de Palma.
Ocupa el càrrec d’arquitecte diocesà (a partir de 1919), arquitecte director de construccions escolars de l’Estat a les Balears (1921-1936), professor de l’Escola d’Arts i Oficis (1925-1930), delegat de Belles Arts a les Balears (1931-1936) i arquitecte municipal de Palma (1933-1943).
Les seves obres més conegudes són la façana del celler Cooperatiu de Felanitx (1921), el convent de les Saleses (1923) (desaparegut), l’església de les Reparadores (1924) (actualment saló d’actes de les acadèmies), clínica Munar (després Hostal Arxiduc) (1925) (desaparegut), Can Alzamora (magatzem i estatge) (1925) (desaparegut), reordenació de l’esplanada de Santa Catalina (1930), remodelació de la capella del Santíssim de l’església de Santa Eulàlia (Palma), construcció de les esglésies del Molinar, El Terreno i Santa Tereseta de l’Infant Jesús, grup escolar Jaume I (1935) amb col·laboració amb Karl Hack, plaça de les columnes de Garcia Orell (Palma), la Casa del Poble (desapareguda) i altres. Cal citar, també, els seus projectes d’una escalinata entre la murada i la Seu, de'una oficina de Correus a la plaça Weyler, ambdós no realitzats, i el projecte de l'edifici de l'Arxiu de Regne de Mallorca.
Altres obres seves són el col·legi de les religioses agustines (Sant Miquel/Joan March) (1922) (desaparegut), casa de Ferran Alzamora (Gilabert de Centelles/Bisbe Maura) (1922) (desaparegut), edifici del xamfrà entre 31 de desembre i comte d'Empúries (1925), edifici de la Impremta Nova Balear (Alexandre Rosselló amb Costa i Llobera) (1927-28), sanatori de Caubet (1928) amb col·laboració de Ricardo García Guereta, xalet per a Damià Esteve (Pau Iglesias/Antoni Frontera) (1933)(desaparegut), l’oratori de les mines de Son Fe (1933), xalet per a Enric Fàbregues (C/ Joan Mestre) (1934), xalet per a Ramon Fortuny a Valldemossa (1934), grup escolar Joan Mas i Verd, a Montuïri (1935), casa per a Rafel Feliu (Sant Bartomeu/Vicenç Mut) (1936), casa per a Gabriel Tarongí (Alexandre Rosselló/Marquès de la Fontsanta) (1940), capella per a les religioses dels Sagrats Cors de s’Olivera (1940), la clínica Grau (1940), cas metge Ferrando a Montuïri i altres. Fa els grups escolars de Manacor (1924), Sa Pobla (1925), Pont d’Inca (1927), Vilafranca de Bonany (1928), Campanet (1929), Felanitx (1933), Sant Llorenç (1936) i molts altres.
Com a arquitecte, el seu estil reflecteix l’afecció per les formes tradicionals, l’atenció que presta a l’arquitectura mallorquina dels palaus senyorials i rurals, l’ús freqüent de les formes pròpies del portal forà de mig punt, la utilització de la pedra de marès vista, les teulades de doble vessant amb teula àrab, la introducció d’elements italianitzants i, cap al final de la seva vida, una acurada depuració de formes amb aplicació de solucions sòbries i funcionals. Coneixedor del racionalisme de Le Corbusier, se serveix d’aquests coneixements per adoptar solucions innovadores i crear espais d’interior oberts generosament a l’exterior. Són seguidors seus els arquitectes Josep Olesa Frates, Gabriel Alomar i Josep Ferragut.
Com a polític va ser president de Nostra Parla (1916) i del Centre Regionalista de Mallorca (1917-1919) i membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca. El desembre de 1919 s’incorpora al partit lliberal regionalista, encapçalat per Joan March i fa part de la llista amb la qual el partit concorre a les eleccions a l’ajuntament de Palma. Surt elegit regidor i és batle de Palma entre gener i octubre de 1923. Participa en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears (juny 1931) i fa part de la comissió redactora del projecte d’Estatut d’autonomia de Mallorca i Eivissa (juliol 1933). Signa el document “Resposta dels mallorquins al missatge dels catalans” (1936). Durant la guerra civil i anys posteriors cessa tota activitat política.
El 1931 publica “Pel ressorgiment polític de Mallorca”, recull d’articles i parlaments de la seva època regionalista. Publica col·laboracions a “Ofrena”, òrgan de Nostra Paraula, Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, “La Veu de Mallorca” (segona època) i als diaris "Correo de Mallorca", "La Almudaina" i "El Día". Imparteix conferències, com la titulada “L’art de construir les ciutats i la reforma de Palma”, llegida al Museu Arqueològic Diocesà el capvespre dels dies 10 i 15 de febrer de 1921 i publicada per Amengual i Muntaner (Palma 1921).
Afeccionat a viatjar, visitar exposicions d’arquitectura i assistir a convencions i jornades internacionals sobre temes de la seva especialitat, es manté al dia pel que fa a l’avanç dels coneixements en arquitectura. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Palma (1926), acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1928) i vocal de la junta de monuments artístics. Després de la seva mort els amics i familiars li dediquen un homenatge pòstum i publiquen un opuscle de 24 pàgines, no numerades, que no es pogué dur a impremta per motius de censura política i del qual es fa (1944) una reduïda edició mecanografiada. Un carrer de Palma duu el seu nom. A títol pòstum és nomenat magister de la Maioricensis Schola Lul·lística. El seu arxiu resta dipositat a la Societat Arqueològica Lul·liana.
Guillem Fortesa Pinya, 1930 ca.
Referències
Jaume OLIVER JAUME i Miquel SEGUÍ AZNAR "Guillem Fortesa, arquitecte escolar", Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Palma 1993.
Guillem FORTESA PINYA, “Estudis sobre arquitectura i urbanisme”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, volum 1, Barcelona 1984.
Miquel SEGUÍ AZANAR, “Introducció” a Fortesa-1984, pàg. 5-25.
GEM, “Fortesa Pinya, Guillem”, t. 6, pàg. 27-29, Palma 1991.
Miquel FULLANA. “Memòria civil”, núm. 1, ‘Baleares’, 5-I-1986.
Enciclopèdia.cat, “Guillem Forteza i Pinya”.
Fill de Bartomeu Fortesa Aguiló, de la família Fortesa de can “Querol”, i d’Anna Pinya Cortès, té dos germans, Miquel i Bartomeu. Estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma (1901-1908) i fa la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on obté el títol (14-XI-1917). Té el despatx professional al carrer de Sant Bartomeu, núm. 15, de Palma.
Ocupa el càrrec d’arquitecte diocesà (a partir de 1919), arquitecte director de construccions escolars de l’Estat a les Balears (1921-1936), professor de l’Escola d’Arts i Oficis (1925-1930), delegat de Belles Arts a les Balears (1931-1936) i arquitecte municipal de Palma (1933-1943).
Les seves obres més conegudes són la façana del celler Cooperatiu de Felanitx (1921), el convent de les Saleses (1923) (desaparegut), l’església de les Reparadores (1924) (actualment saló d’actes de les acadèmies), clínica Munar (després Hostal Arxiduc) (1925) (desaparegut), Can Alzamora (magatzem i estatge) (1925) (desaparegut), reordenació de l’esplanada de Santa Catalina (1930), remodelació de la capella del Santíssim de l’església de Santa Eulàlia (Palma), construcció de les esglésies del Molinar, El Terreno i Santa Tereseta de l’Infant Jesús, grup escolar Jaume I (1935) amb col·laboració amb Karl Hack, plaça de les columnes de Garcia Orell (Palma), la Casa del Poble (desapareguda) i altres. Cal citar, també, els seus projectes d’una escalinata entre la murada i la Seu, de'una oficina de Correus a la plaça Weyler, ambdós no realitzats, i el projecte de l'edifici de l'Arxiu de Regne de Mallorca.
Altres obres seves són el col·legi de les religioses agustines (Sant Miquel/Joan March) (1922) (desaparegut), casa de Ferran Alzamora (Gilabert de Centelles/Bisbe Maura) (1922) (desaparegut), edifici del xamfrà entre 31 de desembre i comte d'Empúries (1925), edifici de la Impremta Nova Balear (Alexandre Rosselló amb Costa i Llobera) (1927-28), sanatori de Caubet (1928) amb col·laboració de Ricardo García Guereta, xalet per a Damià Esteve (Pau Iglesias/Antoni Frontera) (1933)(desaparegut), l’oratori de les mines de Son Fe (1933), xalet per a Enric Fàbregues (C/ Joan Mestre) (1934), xalet per a Ramon Fortuny a Valldemossa (1934), grup escolar Joan Mas i Verd, a Montuïri (1935), casa per a Rafel Feliu (Sant Bartomeu/Vicenç Mut) (1936), casa per a Gabriel Tarongí (Alexandre Rosselló/Marquès de la Fontsanta) (1940), capella per a les religioses dels Sagrats Cors de s’Olivera (1940), la clínica Grau (1940), cas metge Ferrando a Montuïri i altres. Fa els grups escolars de Manacor (1924), Sa Pobla (1925), Pont d’Inca (1927), Vilafranca de Bonany (1928), Campanet (1929), Felanitx (1933), Sant Llorenç (1936) i molts altres.
Com a arquitecte, el seu estil reflecteix l’afecció per les formes tradicionals, l’atenció que presta a l’arquitectura mallorquina dels palaus senyorials i rurals, l’ús freqüent de les formes pròpies del portal forà de mig punt, la utilització de la pedra de marès vista, les teulades de doble vessant amb teula àrab, la introducció d’elements italianitzants i, cap al final de la seva vida, una acurada depuració de formes amb aplicació de solucions sòbries i funcionals. Coneixedor del racionalisme de Le Corbusier, se serveix d’aquests coneixements per adoptar solucions innovadores i crear espais d’interior oberts generosament a l’exterior. Són seguidors seus els arquitectes Josep Olesa Frates, Gabriel Alomar i Josep Ferragut.
Com a polític va ser president de Nostra Parla (1916) i del Centre Regionalista de Mallorca (1917-1919) i membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca. El desembre de 1919 s’incorpora al partit lliberal regionalista, encapçalat per Joan March i fa part de la llista amb la qual el partit concorre a les eleccions a l’ajuntament de Palma. Surt elegit regidor i és batle de Palma entre gener i octubre de 1923. Participa en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears (juny 1931) i fa part de la comissió redactora del projecte d’Estatut d’autonomia de Mallorca i Eivissa (juliol 1933). Signa el document “Resposta dels mallorquins al missatge dels catalans” (1936). Durant la guerra civil i anys posteriors cessa tota activitat política.
El 1931 publica “Pel ressorgiment polític de Mallorca”, recull d’articles i parlaments de la seva època regionalista. Publica col·laboracions a “Ofrena”, òrgan de Nostra Paraula, Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, “La Veu de Mallorca” (segona època) i als diaris "Correo de Mallorca", "La Almudaina" i "El Día". Imparteix conferències, com la titulada “L’art de construir les ciutats i la reforma de Palma”, llegida al Museu Arqueològic Diocesà el capvespre dels dies 10 i 15 de febrer de 1921 i publicada per Amengual i Muntaner (Palma 1921).
Afeccionat a viatjar, visitar exposicions d’arquitectura i assistir a convencions i jornades internacionals sobre temes de la seva especialitat, es manté al dia pel que fa a l’avanç dels coneixements en arquitectura. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Palma (1926), acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1928) i vocal de la junta de monuments artístics. Després de la seva mort els amics i familiars li dediquen un homenatge pòstum i publiquen un opuscle de 24 pàgines, no numerades, que no es pogué dur a impremta per motius de censura política i del qual es fa (1944) una reduïda edició mecanografiada. Un carrer de Palma duu el seu nom. A títol pòstum és nomenat magister de la Maioricensis Schola Lul·lística. El seu arxiu resta dipositat a la Societat Arqueològica Lul·liana.
Guillem Fortesa Pinya, 1930 ca.
Referències
Jaume OLIVER JAUME i Miquel SEGUÍ AZNAR "Guillem Fortesa, arquitecte escolar", Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Palma 1993.
Guillem FORTESA PINYA, “Estudis sobre arquitectura i urbanisme”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, volum 1, Barcelona 1984.
Miquel SEGUÍ AZANAR, “Introducció” a Fortesa-1984, pàg. 5-25.
GEM, “Fortesa Pinya, Guillem”, t. 6, pàg. 27-29, Palma 1991.
Miquel FULLANA. “Memòria civil”, núm. 1, ‘Baleares’, 5-I-1986.
Enciclopèdia.cat, “Guillem Forteza i Pinya”.
lunes, 4 de abril de 2011
Miquel Rivera Bagur (Alcúdia, Mallorca 30 de gener de 1919 - Palma 19 d'abril de 1999)
Pintor i dibuixant. De formació autodidacta, és un exponent destacat de l’informalisme plàstic a Mallorca.
Mobilitzat per l’exèrcit, lluita en els fronts de l’Ebre i Extremadura. Posteriorment participa a la División Azul. Durant l'estada a Rússia, fa dibuixos que tracten de reflectir l’horror de la guerra i les angoixoses condicions de vida en el front i en el seu entorn. En aquesta primera etapa, el seu treball es decanta (1943-44) per l’expressionisme, amb la voluntat de plasmar un món interior de vivències i records dolorosos i esfereïdors. Tot seguit, experimenta un temps amb el realisme (anys 50) per arribar a continuació a l’art naïf. Es dedica a treballar dins d’aquest corrent des del 1959 de la mà del fotògraf, escriptor i marxant d’art Ernest Ehrenfeld (1910-1978), que en morir (1978) llega bona part dels seus béns i de la seva pinacoteca, amb obres de Rivera Bagur, a l’ajuntament d’Eivissa.
Fa la primera exposició individual a la galeria Danús (Palma 1954). Participa en el Grup Tago, creat el 1959 i format pels pintors i pintores Francesc Duran “Fraver”, Antonio Vélez, Miquel Morell, Pere Quetglas Ferrer “Xam”, Joan Antoni Ferrero, Joan Gibert, Caty Juan, Merche Sofia Pinto, Teresa Heydel, Francesc Carreño i altres, i pels escriptors Rafel Jaume i Manel Picó. Participa en les activitats que organitza el grup.
A Xicago (1961) fa la primera exposició a l’estranger. Segueixen exposicions a Alemanya, Àustria, NYC, Beverly Hills, Hamburg, Zurich, Paris, Caracas, Formentor, Itàlia, França, Marroc, a l’Àfrica subsahariana, etc. També exposa a Palma, Alcúdia, Formentor, etc.
Fa ús d’un cromatisme vibrant, alegre i intens. Incorpora a l’obra flors, animals, arbres i personatges, que situa en un marc de serenor, tranquil·litat, absència de conflictes i innocència, que contrasta fortament amb l’atmosfera de les seves primeres pintures i es relaciona amb ella. Combina simetries, presta gran atenció als detalls, fa ús de veladures i transparències de color i s’agrada de mirar les perspectives des d’un punt de vista frontal. Situa els personatges en escenaris que evoquen la pau i la benaurança del Paradís. La temàtica es focalitza en la parella, Adam i Eva, l’home i el paisatge. Fa olis, tècnica mixta, papers i dibuix.
Obté la medalla del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts (1960 i 1971). Hi ha obra seva al Centro de Arte Reina Sofia (Madrid), Museu Frans Hals (Holanda), Museu del Monestir de Lluc, Museo Espanyol de Arte Contemponáneo (Madrid), Museu de Pintura Naïf de l’Île de France (Paris), etc.
La seva figura és tractada extensament a la “Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears” (Palma 1996). El 1990, l’ajuntament d’Alcúdia publica un estudi de la seva figura i obra realitzat per Jaume Torres Estradé.
Bibliografia
Jaume POMAR, "Miquel Rivera Bagur", 'Vint pintors de Mallorca', pàg. 87-98, Documenta Balear, Palma, 2003.
Josep BAUZÀ I PIZÀ, “Recordant l’artista naïf Rivera Bagur (1919-1999)”, Diari de Balears, 4-IV-2011, pàg. 56, Palma 2011.
ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, “Rivera Bagur, Miquel”, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, t. 10, Eivissa, 2010.
Joan Carles GOMIS, “Rivera Bagur, Miquel”, ‘Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears', t. 4, pàg. 142-146, Palma 1996.
Jaume TORRES ESTRADÉ, “Rivera Bagur”, Diccionari Ràfols ed., Barcelona 1990.
GEM, 14, 325.
Camilo José CELA, “M. Rivera Bagur”, catàleg de l’exposició al Club dels Poetes (Formentor, Pollença), Palma 1962.
Mobilitzat per l’exèrcit, lluita en els fronts de l’Ebre i Extremadura. Posteriorment participa a la División Azul. Durant l'estada a Rússia, fa dibuixos que tracten de reflectir l’horror de la guerra i les angoixoses condicions de vida en el front i en el seu entorn. En aquesta primera etapa, el seu treball es decanta (1943-44) per l’expressionisme, amb la voluntat de plasmar un món interior de vivències i records dolorosos i esfereïdors. Tot seguit, experimenta un temps amb el realisme (anys 50) per arribar a continuació a l’art naïf. Es dedica a treballar dins d’aquest corrent des del 1959 de la mà del fotògraf, escriptor i marxant d’art Ernest Ehrenfeld (1910-1978), que en morir (1978) llega bona part dels seus béns i de la seva pinacoteca, amb obres de Rivera Bagur, a l’ajuntament d’Eivissa.
Fa la primera exposició individual a la galeria Danús (Palma 1954). Participa en el Grup Tago, creat el 1959 i format pels pintors i pintores Francesc Duran “Fraver”, Antonio Vélez, Miquel Morell, Pere Quetglas Ferrer “Xam”, Joan Antoni Ferrero, Joan Gibert, Caty Juan, Merche Sofia Pinto, Teresa Heydel, Francesc Carreño i altres, i pels escriptors Rafel Jaume i Manel Picó. Participa en les activitats que organitza el grup.
A Xicago (1961) fa la primera exposició a l’estranger. Segueixen exposicions a Alemanya, Àustria, NYC, Beverly Hills, Hamburg, Zurich, Paris, Caracas, Formentor, Itàlia, França, Marroc, a l’Àfrica subsahariana, etc. També exposa a Palma, Alcúdia, Formentor, etc.
Fa ús d’un cromatisme vibrant, alegre i intens. Incorpora a l’obra flors, animals, arbres i personatges, que situa en un marc de serenor, tranquil·litat, absència de conflictes i innocència, que contrasta fortament amb l’atmosfera de les seves primeres pintures i es relaciona amb ella. Combina simetries, presta gran atenció als detalls, fa ús de veladures i transparències de color i s’agrada de mirar les perspectives des d’un punt de vista frontal. Situa els personatges en escenaris que evoquen la pau i la benaurança del Paradís. La temàtica es focalitza en la parella, Adam i Eva, l’home i el paisatge. Fa olis, tècnica mixta, papers i dibuix.
Obté la medalla del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts (1960 i 1971). Hi ha obra seva al Centro de Arte Reina Sofia (Madrid), Museu Frans Hals (Holanda), Museu del Monestir de Lluc, Museo Espanyol de Arte Contemponáneo (Madrid), Museu de Pintura Naïf de l’Île de France (Paris), etc.
La seva figura és tractada extensament a la “Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears” (Palma 1996). El 1990, l’ajuntament d’Alcúdia publica un estudi de la seva figura i obra realitzat per Jaume Torres Estradé.
Bibliografia
Jaume POMAR, "Miquel Rivera Bagur", 'Vint pintors de Mallorca', pàg. 87-98, Documenta Balear, Palma, 2003.
Josep BAUZÀ I PIZÀ, “Recordant l’artista naïf Rivera Bagur (1919-1999)”, Diari de Balears, 4-IV-2011, pàg. 56, Palma 2011.
ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, “Rivera Bagur, Miquel”, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, t. 10, Eivissa, 2010.
Joan Carles GOMIS, “Rivera Bagur, Miquel”, ‘Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears', t. 4, pàg. 142-146, Palma 1996.
Jaume TORRES ESTRADÉ, “Rivera Bagur”, Diccionari Ràfols ed., Barcelona 1990.
GEM, 14, 325.
Camilo José CELA, “M. Rivera Bagur”, catàleg de l’exposició al Club dels Poetes (Formentor, Pollença), Palma 1962.
domingo, 27 de marzo de 2011
Federico Sopeña Ibáñez (Valladolid, 25 de gener de 1917 – Madrid, 22 de maig de 1991)
Historiador de l’art, acadèmic, musicòleg, crític musical, professor, publicista i prevere.
Fill de l’enginyer Mariano Sopeña Atienza i d’Assunción Ibáñez, neix a Valladolid i passa la infantesa a Bilbao, on fa els primers estudis i ingressa al conservatori de música. El 1927 la família s’estableix a Madrid, on continua els estudis de música, fa el batxillerat i es llicencia i doctora en filosofia i lletres a la Universitat Complutense. El 1943, als 26 anys, ingressa en el seminari de Vitòria i comença els estudis sacerdotals. S'ordena de prevere el 1949.
El 1949 és nomenat vicerector de l’església espanyola de Montserrat (Roma). El 1951 és designat delegat del Ministeri d’Educació al Conservatori de Madrid i als centres oficials d’ensenyança musical. El 1955 és nomenat catedràtic numerari d’estètica i història de la música del Reial Conservatori de Música de Madrid. El 1958 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid). Poc després és nomenat rector de l’església de la Ciutat Universitària de Madrid. El febrer de 1960, amb motiu d’una estada a Roma, imparteix una conferència al Pontifici Col·legi Espanyol de Sant Josep, de Roma, sobre el pla d’estabilització de l’economia espanyola.
El 1969 és designat secretari de l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1971 és elegit acadèmic corresponent a Madrid de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona). El 1977 és elegit director de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, càrrec que ocupa fins el 1981, quan és nomenat director del Museu del Prado. En cessar en el càrrec (1983), concentra el seu treball en l’elaboració de la biografia de Manuel de Falla. El 1988 és designat director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
Publica obres sobre temes diversos de música, com “Stravinsky”, “Joaquín Turina”, “Introducción a Mahler”, “Vida y obra de Liszt”, “Picasso y la música”, “La música en el museo del Prado”, etc. També publica obres de caràcter religiós. Des del 1939 publica articles de crítica musical a diaris com “Arriba” i “ABC” i a revistes com “Blanco y Negro”.
Des del 1956 és prelat domèstic del papa Pau VI. El juny de 1973 rep de mans de l’Ambaixador de França les insígnies d’oficial de l’Ordre francesa de les Arts i les Lletres. El 1985 rep el premi José González de la Peña, que administra la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El febrer 1991 rep el premi de Castella i Lleó d’Humanitats. Mor a Madrid als 74 anys. Les seves restes reposen al cementiri de La Almudena (Ciudad Lineal, Madrid).
Feiner de mena, es distingí pel seu caràcter apassionat, el seu verb rotund, vibrant i clar, la seva vasta cultura, els seus interessos multidisciplinars i la preferència que sempre mostrà per la música. La Fundació Isaac Albéniz li dedica (Madrid 2000) un llibre col·lectiu que titula "Federico Sopeña y la España de su tiempo, 1939-1991. Libro homenaje".
Referències
AAVV, "Federico Sopeña y la España de su tiempo, 1939-1991. Libro homenaje", Fundación Isaac Albéniz, Madrid 2000.
Antonio GALLEGO GALLEGO, "Sopeña Ibáñez, Federico", Museo Nacional del Prado, Enciclopedia, Enciclopedia Online, Fundación Amigos del Museo del Prado, Madrid 2011.
Fill de l’enginyer Mariano Sopeña Atienza i d’Assunción Ibáñez, neix a Valladolid i passa la infantesa a Bilbao, on fa els primers estudis i ingressa al conservatori de música. El 1927 la família s’estableix a Madrid, on continua els estudis de música, fa el batxillerat i es llicencia i doctora en filosofia i lletres a la Universitat Complutense. El 1943, als 26 anys, ingressa en el seminari de Vitòria i comença els estudis sacerdotals. S'ordena de prevere el 1949.
El 1949 és nomenat vicerector de l’església espanyola de Montserrat (Roma). El 1951 és designat delegat del Ministeri d’Educació al Conservatori de Madrid i als centres oficials d’ensenyança musical. El 1955 és nomenat catedràtic numerari d’estètica i història de la música del Reial Conservatori de Música de Madrid. El 1958 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid). Poc després és nomenat rector de l’església de la Ciutat Universitària de Madrid. El febrer de 1960, amb motiu d’una estada a Roma, imparteix una conferència al Pontifici Col·legi Espanyol de Sant Josep, de Roma, sobre el pla d’estabilització de l’economia espanyola.
El 1969 és designat secretari de l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1971 és elegit acadèmic corresponent a Madrid de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona). El 1977 és elegit director de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, càrrec que ocupa fins el 1981, quan és nomenat director del Museu del Prado. En cessar en el càrrec (1983), concentra el seu treball en l’elaboració de la biografia de Manuel de Falla. El 1988 és designat director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
Publica obres sobre temes diversos de música, com “Stravinsky”, “Joaquín Turina”, “Introducción a Mahler”, “Vida y obra de Liszt”, “Picasso y la música”, “La música en el museo del Prado”, etc. També publica obres de caràcter religiós. Des del 1939 publica articles de crítica musical a diaris com “Arriba” i “ABC” i a revistes com “Blanco y Negro”.
Des del 1956 és prelat domèstic del papa Pau VI. El juny de 1973 rep de mans de l’Ambaixador de França les insígnies d’oficial de l’Ordre francesa de les Arts i les Lletres. El 1985 rep el premi José González de la Peña, que administra la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El febrer 1991 rep el premi de Castella i Lleó d’Humanitats. Mor a Madrid als 74 anys. Les seves restes reposen al cementiri de La Almudena (Ciudad Lineal, Madrid).
Feiner de mena, es distingí pel seu caràcter apassionat, el seu verb rotund, vibrant i clar, la seva vasta cultura, els seus interessos multidisciplinars i la preferència que sempre mostrà per la música. La Fundació Isaac Albéniz li dedica (Madrid 2000) un llibre col·lectiu que titula "Federico Sopeña y la España de su tiempo, 1939-1991. Libro homenaje".
Referències
AAVV, "Federico Sopeña y la España de su tiempo, 1939-1991. Libro homenaje", Fundación Isaac Albéniz, Madrid 2000.
Antonio GALLEGO GALLEGO, "Sopeña Ibáñez, Federico", Museo Nacional del Prado, Enciclopedia, Enciclopedia Online, Fundación Amigos del Museo del Prado, Madrid 2011.
lunes, 14 de marzo de 2011
Bernat Riera Alemany (Andratx, Mallorca 1874 - Palma 1926)
Metge militar, especialista en malalties infeccioses, professor i voluntari de Creu Roja.
Descendent dels Riera de Son Cladera per part del pare i de la família Alemany d’Andratx per part de la mare, estudia el batxillerat a Palma i cursa la carrera de medicina a Barcelona, on es llicencia. S’incorpora per oposició al cos de sanitat militar (1889). Serveix a València i Palma, fins que és destinat a Cuba (1896), on exerceix de metge al regiment Alfons XIII i és cap mèdic de diversos hospitals. Acabada la guerra, és destinat a l’Hospital Militar de Palma, que dirigeix (1923-1926) fins que ascendeix a general (1926). Publica diversos estudis sobre malalties infeccioses, que constitueixen la seva especialitat.
Com a voluntari de Creu Roja, s’encarrega de les classes de l’escola d’infermeres de Palma, tasca que realitza amb il·lusió i satisfacció. Casat amb Empar Pou, vicepresidenta de la junta directiva de Creu Roja a Palma (1924-1932), la seva filla Concepció després de cursar els estudis d’infermeria a l’escola de Creu Roja a Palma, col·labora com a voluntària amb l’entitat i fa part de la junta d’assistències i, posteriorment, de la junta directiva provincial. En atenció als mèrits contrets com a professor de l’escola d’infermeres, l’assemblea suprema el distingeix (1924) amb la medalla d’or de la institució.
És guardonat (1899) amb la creu de Maria Cristina. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, de la qual n’és president (1915-1916). Un carrer de Palma (General Riera) i un altre d’Andratx són dedicats a la seva memòria. Mor prematurament als 51 anys. Llega la seva biblioteca i l’instrumental quirúrgic de la seva propietat a Creu Roja.
Bernat Riera Alemany, 1926 ca.
Referències
GEM, “Riera Alemany, Bernat”, V. 14, pàg. 300, Palma 1991
VIKIPÈDIA, “Bernat Riera Alemany”, 30-XII-2009
Arxius, Creu Roja, Illes Balears
Descendent dels Riera de Son Cladera per part del pare i de la família Alemany d’Andratx per part de la mare, estudia el batxillerat a Palma i cursa la carrera de medicina a Barcelona, on es llicencia. S’incorpora per oposició al cos de sanitat militar (1889). Serveix a València i Palma, fins que és destinat a Cuba (1896), on exerceix de metge al regiment Alfons XIII i és cap mèdic de diversos hospitals. Acabada la guerra, és destinat a l’Hospital Militar de Palma, que dirigeix (1923-1926) fins que ascendeix a general (1926). Publica diversos estudis sobre malalties infeccioses, que constitueixen la seva especialitat.
Com a voluntari de Creu Roja, s’encarrega de les classes de l’escola d’infermeres de Palma, tasca que realitza amb il·lusió i satisfacció. Casat amb Empar Pou, vicepresidenta de la junta directiva de Creu Roja a Palma (1924-1932), la seva filla Concepció després de cursar els estudis d’infermeria a l’escola de Creu Roja a Palma, col·labora com a voluntària amb l’entitat i fa part de la junta d’assistències i, posteriorment, de la junta directiva provincial. En atenció als mèrits contrets com a professor de l’escola d’infermeres, l’assemblea suprema el distingeix (1924) amb la medalla d’or de la institució.
És guardonat (1899) amb la creu de Maria Cristina. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, de la qual n’és president (1915-1916). Un carrer de Palma (General Riera) i un altre d’Andratx són dedicats a la seva memòria. Mor prematurament als 51 anys. Llega la seva biblioteca i l’instrumental quirúrgic de la seva propietat a Creu Roja.
Bernat Riera Alemany, 1926 ca.
Referències
GEM, “Riera Alemany, Bernat”, V. 14, pàg. 300, Palma 1991
VIKIPÈDIA, “Bernat Riera Alemany”, 30-XII-2009
Arxius, Creu Roja, Illes Balears
Antoni Jaume Garau (Llucmajor 1824 - Palma 7 de novembre de 1885)
Metge, voluntari i directiu de Creu Roja a les Balears
Estudia al Seminari Diocesà de Palma com a becari del Col·legi de la Sapiència (Palma), del qual és elegit rector (1844-1846). Abandona els estudis eclesiàstics per cursar medicina a la Universitat de Montpeller (França), on es doctora (1850) amb una tesi d’urologia. Revalida el títol a la Universitat de Barcelona. Casat amb Catalina Servera, s’instal·la a Palma, on es dedica a l’exercici professional de la medicina.
Dirigeix l’hospital dels malalts de còlera, ubicat a Sa Llonja, durant l’epidèmia de 1865. És vocal d’Instrucció Pública, metge de la Inclusa i vocal de la Junta de Beneficència. En diverses ocasions és regidor de l’ajuntament de Palma. Participa en la fundació de la Societat Arqueològica Lul·liana al costat de Bartomeu Ferrà Perelló, Estanislau de Kostka Aguiló, Pere d’Alcàntara Peña, Gabriel Llabrés Quintana i d’altres. Estudiós de Ramon Llull, fa part de la Junta de la Causa Pia Lul·liana.
Com a voluntari de Creu Roja, fa part de la primera comissió d’aquesta institució a Palma (1874), és vicepresident de la segona (1878) i vicepresident de la tercera (1880) al costat del seu amic Pere d’Alcàntara Peña. Germà menor de Mateu Jaume Garau, bisbe de Mallorca, gestiona que aquest doni suport públic a l’entitat, cosa que fa el 1880. Per a alguns desinformats, Creu Roja era aleshores sospitosa de ser una institució maçònica. En atenció als mèrits de la seva contribució a l’entitat, és guardonat (1878) amb medalla d’or per l’assemblea suprema de Creu Roja.
El 1874 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma i el 1884 és designat president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Mor als 61 anys.
Referències
GEM, “Jaume Garau, Antoni”, T. 7, pàg. 173, Palma 1991
Joan POU MUNTANER, “Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1881-1885)”, T. VI, pàg. 356-357, Palma 1985
Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana, novembre 1855, Palma 1885
Arxiu de Creu Roja Espanyola, Oficina autonòmica, Illes Balears
Estudia al Seminari Diocesà de Palma com a becari del Col·legi de la Sapiència (Palma), del qual és elegit rector (1844-1846). Abandona els estudis eclesiàstics per cursar medicina a la Universitat de Montpeller (França), on es doctora (1850) amb una tesi d’urologia. Revalida el títol a la Universitat de Barcelona. Casat amb Catalina Servera, s’instal·la a Palma, on es dedica a l’exercici professional de la medicina.
Dirigeix l’hospital dels malalts de còlera, ubicat a Sa Llonja, durant l’epidèmia de 1865. És vocal d’Instrucció Pública, metge de la Inclusa i vocal de la Junta de Beneficència. En diverses ocasions és regidor de l’ajuntament de Palma. Participa en la fundació de la Societat Arqueològica Lul·liana al costat de Bartomeu Ferrà Perelló, Estanislau de Kostka Aguiló, Pere d’Alcàntara Peña, Gabriel Llabrés Quintana i d’altres. Estudiós de Ramon Llull, fa part de la Junta de la Causa Pia Lul·liana.
Com a voluntari de Creu Roja, fa part de la primera comissió d’aquesta institució a Palma (1874), és vicepresident de la segona (1878) i vicepresident de la tercera (1880) al costat del seu amic Pere d’Alcàntara Peña. Germà menor de Mateu Jaume Garau, bisbe de Mallorca, gestiona que aquest doni suport públic a l’entitat, cosa que fa el 1880. Per a alguns desinformats, Creu Roja era aleshores sospitosa de ser una institució maçònica. En atenció als mèrits de la seva contribució a l’entitat, és guardonat (1878) amb medalla d’or per l’assemblea suprema de Creu Roja.
El 1874 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma i el 1884 és designat president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Mor als 61 anys.
Referències
GEM, “Jaume Garau, Antoni”, T. 7, pàg. 173, Palma 1991
Joan POU MUNTANER, “Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1881-1885)”, T. VI, pàg. 356-357, Palma 1985
Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana, novembre 1855, Palma 1885
Arxiu de Creu Roja Espanyola, Oficina autonòmica, Illes Balears
sábado, 5 de marzo de 2011
Manuel Llofriu Cerqueda (+ Barcelona 16 d'octubre de 1961)
Industrial, directiu d’empreses, soci i voluntari de Creu Roja.
Fill d’Ernest Llofriu Clarís i Cèlia Cerqueda. El seu germà Rafel es casa amb Leonie Guizy i la germana Empar se casa amb Jaume Assens Barba. A la mort del pare (14-I-1934) es fa càrrec de la presidència i la gerència de l’empresa “Establiments i vidrieries Llofriu S.A.”.
La societat, fundada el 1860, es dedica a la fabricació mecanitzada de vidre buit. Comprèn una llarga sèrie de productes, entre els quals es compten flascons, ampolles,
vasos de perfumeria, pots de conserves, bòtils de cervesa i gasosa, envasos de centrals lleteres, vidre per a la conservació d’antibiòtics, sèrum i plasma, recipients per a farmàcies i laboratoris, etc. Fabrica estufes de coure i vidre per a cultius, aparells per a laboratoris i d’altres elements. Fa instal·lacions completes de laboratoris i farmàcies. El catàleg general de l’empresa dels anys 20, editat en cobertes dures i amb lletres en relleu, incorpora 1.617 gravats en 290 pàgines.
Té establiments de venda a Barcelona (Balmes, 21 i 23), Palma, Madrid i València i fàbrica a Palma. Aquesta s’ubica en un gran solar del carrer Indústria, núm. 90, cantonada amb el carrer Manos. Ocupa sobretot treballadors del raval de Santa Catalina. En els anys trenta, la plantilla se significa per l’activisme sindical i republicà. Després de la guerra civil, les autoritats civils i els sindicats verticals s’afanyen a facilitar-hi i impulsar-hi baixes voluntàries per jubilacions avançades, fet que a la llarga provoca la inviabilitat de l’empresa i el seu tancament per manca de personal especialitzat. El procés es veu afavorit pel canvi de qualificació urbanística del solar que ocupa, on avui s’aixequen blocs d’habitatges.
Soci i voluntari de l’oficina de Creu Roja a Santa Catalina (Palma), n’és elegit president el primer de març de 1931 (poc abans de la proclamació de la II República), acompanyat de Margalida Garcias Terrassa com a presidenta d’honor. Es manté en el càrrec fins al 26 de setembre de 1934. Casat amb Isabel Camprubí, tenen 2 fills, Ernest i Manuel, i una filla, Isabel, que es casa amb Lluís Puertas. Mor a Barcelona el 1961.
Fill d’Ernest Llofriu Clarís i Cèlia Cerqueda. El seu germà Rafel es casa amb Leonie Guizy i la germana Empar se casa amb Jaume Assens Barba. A la mort del pare (14-I-1934) es fa càrrec de la presidència i la gerència de l’empresa “Establiments i vidrieries Llofriu S.A.”.
La societat, fundada el 1860, es dedica a la fabricació mecanitzada de vidre buit. Comprèn una llarga sèrie de productes, entre els quals es compten flascons, ampolles,
vasos de perfumeria, pots de conserves, bòtils de cervesa i gasosa, envasos de centrals lleteres, vidre per a la conservació d’antibiòtics, sèrum i plasma, recipients per a farmàcies i laboratoris, etc. Fabrica estufes de coure i vidre per a cultius, aparells per a laboratoris i d’altres elements. Fa instal·lacions completes de laboratoris i farmàcies. El catàleg general de l’empresa dels anys 20, editat en cobertes dures i amb lletres en relleu, incorpora 1.617 gravats en 290 pàgines.
Té establiments de venda a Barcelona (Balmes, 21 i 23), Palma, Madrid i València i fàbrica a Palma. Aquesta s’ubica en un gran solar del carrer Indústria, núm. 90, cantonada amb el carrer Manos. Ocupa sobretot treballadors del raval de Santa Catalina. En els anys trenta, la plantilla se significa per l’activisme sindical i republicà. Després de la guerra civil, les autoritats civils i els sindicats verticals s’afanyen a facilitar-hi i impulsar-hi baixes voluntàries per jubilacions avançades, fet que a la llarga provoca la inviabilitat de l’empresa i el seu tancament per manca de personal especialitzat. El procés es veu afavorit pel canvi de qualificació urbanística del solar que ocupa, on avui s’aixequen blocs d’habitatges.
Soci i voluntari de l’oficina de Creu Roja a Santa Catalina (Palma), n’és elegit president el primer de març de 1931 (poc abans de la proclamació de la II República), acompanyat de Margalida Garcias Terrassa com a presidenta d’honor. Es manté en el càrrec fins al 26 de setembre de 1934. Casat amb Isabel Camprubí, tenen 2 fills, Ernest i Manuel, i una filla, Isabel, que es casa amb Lluís Puertas. Mor a Barcelona el 1961.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)