Josep Bover Bennàssar (Palma, 24 d'octubre de 1921 – Felanitx, 25 d’octubre de 1996)

Dibuixant i pintor. De formació autodidacta, disposa d’una gran habilitat per al dibuix i la pintura. Cultiva, sobretot, el dibuix a llapis sobre paper, amb el que analitza temes relacionats amb la seducció, el desig, la maternitat, l’amistat, la prostitució, l’espera tediosa del treball a la casa de barrets, la besada carnal, la indigència, el dramatisme dels condemnats a mort, la sensualitat, etc. Realitza nombrosos autoretrats amb diverses tècniques, si bé predominen els que fa a llapis sobre full de paper. Hi abunden els nus femenins i els abillaments lleugers, provisionals i vaporosos. Crea encertades atmosferes carregades d’aire viciat i batecs d’indolència, frustració, derrota, sorolls excessius i marginació. Les figures de les al·lotes que esperen desesperançades, es complementen adesiara amb la figura patètica i trista de fills que s’avorreixen i fan nosa. També dibuixa al carbonet, a la tinta, al pastel, a l'aiguada, etc. Li agraden les aglomeracions de gent: per això sovint dibuixa escenes de mercat, carrers amb gent, places el dia de fira, etc. El 1948 fa  un conjunt de dibuixos per il·lustrar l'obra "Malhumorismo", de Joan Bonet Gelabert.

Així mateix, fa obres de temàtica religiosa entre les que sobresurten L’últim sopar i L’Ascensió. Transmet als personatges dels seus treballs una forta expressivitat a través del rostre i del gest. Admirador de Rembrandt, també es dedica al retrat a l’oli sobre tela, que realitza amb l’ajut d’una excel·lent composició, varietat de formes, gran força i un ús freqüent d’elements simbòlics que parlen de la personalitat i la professió del protagonista. Mira els personatges de prop, la qual cosa contribueix a donar-los prestància, capacitat d'impressionar i la possibilitat d'explicar-se amb sinceritat des de la proximitat. Excel·leixen el seu autoretrat (acompanyat de la paleta, una mà de pinzells i una ampolla de brandi buida que sosté tres pinzells addicionals); el retrat d’Antoni Martí Oliver, propietari de l’antic bar Antonio, situat en els baixos de Can Pep Quint-Safortesa (Passeig del Born, Palma), que s’agradava de freqüentar, i els retrats de Margalida Magraner, Sebastià Romaguera i altres.

De caràcter apassionat, individualista i poc tolerant, li agrada ser sempre el centre d’atenció. Parla amb grans veus i en termes donats a l’excentricitat, l’exageració i la desmesura. Record la seva mirada penetrant a través d’uns ulls delicadament verds, dels que presumia. Els anys 50, 60 i primers 70, esdevé un dels personatges populars de Palma més coneguts. Els capvespres se’l pot trobar diàriament deambulant entre la Granja Reus, el Bar Bosch, la Cafeteria Miami, el Bar Antonio, el Bar Fígaro, la Cafeteria Riskal, Ca s'Andritxol i el Bar Formentor. Li agradava, sobretot, seure a les terrasses descobertes de la Granja Reus i del Bar Antonio i fer anar la conversa amb els seus discursos. Els darrers anys d'estada a Palma es mou sobretot a l'entorn del Bar Cristal, de la plaça d'Espanya.

Exposa individualment dues vegades a Galeries Costa (inclosa la de 1992) i un cop a Barcelona. Participa en exposicions col·lectives. És amic del pintor britànic, expert en Goya, Thomàs Harris, del galerista Josep M. Costa, del restaurador Antoni Martí Oliver, del metge doctor Mestre, de l'escultor Pere Pavia (antic company seu de bohèmia), de l'editor Pere Serra, de l'escriptor Joan Bonet, del notari Germán Chacártegui, etc. A causa de problemes de salut, alcoholisme i tabaquisme, al final dels anys 70 se retira a Felanitx, d’on és natural la família materna. L’abril de 1992 Galeries Costa li dedica una exposició individual, que titula Homenatge a Josep Bover. Mor a Felanitx set anys després, el dia després de fer els 75 anys. El museu modernista Can Prunera (Sóller) li dedica una exposició d'homenatge, titulada Josep Bover, el darrer pintor bohemi, que s'inaugura el 29 de gener de 2015. Hi assisteixen Pere Serra, Carme Serra, Maria del Mar i Joan Bonet, Miquel Alenyà, Josep Bauzà i Pisà, Gudi Moragues, Marga Tur, el pintor Coronado i molts altres. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

GEM, 2, 240

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 1, 286-287.

Pere A. SERRA BAUZÀ, Josep Bover, el darrer pintor bohemi, catàleg exposició a Can Prunera, Palma, 2015.

Miquel ALENYÀ, Josep Bover Bennàssar, catàleg exposició a Can Prunera, Palma, 2015.

Joan BONET GELABERT, Malhumorismo, Edicions Ereso, Palma, 1948.

José BAUZÀ I PIZÀ, "Superdotado·, Última Hora, 27-I-2015, pàg. 47, Palma.

Mariana DÍAZ, "Coleccionistas de Bover destacan la 'fuerza' de sus imágenes", Última Hora, 27-I-2015, pàg. 47, Palma.

Gudi MORAGUES, "Homenatge", Última Hora, 28-I-2015, pàg. 56, Palma.

Maria Josep COROMINAS, "¿Picasso mallorquín?", Última Hora, 29-I-2015, pàg. 55, Palma.

R.C., "Can Prunera inaugura hoy una muestra en homenaje al pintor Bover", Última Hora, 29-I-2015, pàg. 55, Palma.

José ARANDA, "Josep Bover, el último pintor bohemio", Última Hora, 16-II-2015, pàg. 72, Palma.

Atilio Boveri Caravelli (Rauch, Buenos Aires, Argentina, 6 de març de 1885 – Gonnet, La Plata, Buenos Aires, Argentina, 17 de febrer de 1949)

Pintor, dibuixant i gravador. Dotat d’habilitats polifacètiques, treballa la pintura, el dibuix, la caricatura, el retrat, la xilografia, la ceràmica, l’arquitectura, l’urbanisme, la filantropia, etc.

Després de cursar estudis de pintura i practicar al costat del pintor italià Francesco Paolo Parisi, el 1908 fa la primera exposició individual. El 1911 obté una beca del govern provincial de Buenos Aires per ampliar estudis a Europa. Viatja a Itàlia i es matricula en els cursos de l’Acadèmia de Belles Arts de Florència, on és deixeble de Tito Lisi. Allà coneix Cesáreo Bernaldo de Quirós, que li parla de Mallorca.

El juliol de 1912 s’instal·la al Port de Pollença (Mallorca) abans de l’arribada el 1914 d’Anglada i Tito Cittadini. El 1912 funda a Pollença la Societat de Socors Mutus i d’Educació “Las abejas del mar” per a pescadors del Port de Pollença i de Cala Sant Vicenç amb l’objecte de pal·liar les situacions de desempara que pateixen. El 1914 pinta vuit escenes murals de la Passió a l’església parroquial de la vila. El 1915 pinta i signa vuit plats de la fàbrica de Sa Roqueta (Palma), actualment dipositats al Museu de Pollença. El 1915 marxa a Munic (Alemanya ), on acaba el període de becari. Es considera que fa part de l’anomenada Escola de Pollença, per bé que no segueix les directrius d’Anglada i se separa aviat del seu mestratge.

De retorn a l’Argentina, el 1917 és nomenat director de passeigs i jardins del municipi de La Plata. Posteriorment, és director de l’Escola de Belles Arts de La Plata.

El 1927 realitza una sèrie de 19 xilografies amb temes de Pollença, que titula “El Castillo del Rey y otros motivos de Pollença”. El 1928 participa amb dues obres a l’Exposició de pintura de Mallorca. Uns anys després, és nomenat director del Museu Municipal de Belles Arts de La Plata. Mor el 1949 als 63 anys.

A la Galeria Argentina té lloc el 1960 una exposició d’homenatge, que presenta obres realitzades a Itàlia, Argentina i Mallorca. Hi ha obra seva al Museu Municipal de La Plata, al Museu Nacional de Belles Arts, al Club Pollença i al Museu Municipal de Pollença. Nomenat fill adoptiu de Pollença, el 1979 li és dedicat un carrer al Port de Pollença. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

DIRECCIÓ GENERAL DE CULTURA, “Pintors americans d’ahir”, catàleg, exposició abril-maig 1992, Palma, 1992.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, tom I, 288-291, Palma, 1996

GEM, 2, 241

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores (1836-1936)”, L. Ripoll, editor, pàg. 231- 232, Palma, 1981

Francisca LLADÓ POL, “Artistas argentinos en Mallorca a través de la prensa”, Fundació Càtedra Iberoamericana, UIB, Palma, 2004

Francisco Vecchioli (La Plata, Argentina, 29 d’octubre de 1892 – Buenos Aires, 16 de desembre de 1945)

Pintor. Adscrit a la pintura tradicional, evoluciona assumint algunes fórmules de la pintura renovadora de principi del segle XX. Influït per Anglada Camarassa, mai no trenca amb els postulats del realisme figuratiu i es manté al marge de les avantguardes.

Becat pel Govern argentí per ampliar estudis, visita entre 1918 i 1922, Espanya i França per conèixer els grans mestres i entrar en contacte amb els nous corrents pictòrics. Entre 1920 i 1921 resideix a Mallorca. Fa part de la tercera onada de pintors argentins que arriben a l’illa atrets per la figura d’Anglada, com escriu Francisca Lladó Pol. Integren aquesta onada Felipe Bellini, Mariano Montesinos, Roberto Ramaugé i Francisco Vecchioli.

Amb tres obres (“Porto Pi”, “Calle de pueblo” i “Cala San Vicente”) participa a la Segona Exposició Regional d’Art, organitzada per l’Ajuntament de Palma. Obté el segon premi de la secció dedicada als artistes estrangers. La crítica elogia el punt de vista difícils dels enquadraments, la solidesa del dibuix, la rica successió de plans i l’habilitat compositiva que demostra.

Durant l’estada a Mallorca estableix gran amistat amb Tito Cittadini, pinta temes del paisatge pollencí i es considera amb caràcter general que fa part de l’anomenada Escola de Pollença. A més d’algunes obres de nivell, deixa a Mallorca treballs a l’oli sobre petites taules de fusta, que tracta amb pinzellades poc empastades i molt ràpides, de gran espontaneïtat, notable frescor i cromatisme equilibrat i sobri.

De retorn a La Plata, fa part del moviment intel·lectual "Renovación", en el que coincideix amb Felipe H. Bellini (1892-1936), Emilio Pettoruti (1891-1971) i altres pintors. A més, desplega una intensa activitat pictòrica i participa sovint a les exposicions del Saló Nacional de Belles Arts i a exposicions provincials de Belles Arts, segon explica Margalida Tur. Fa paisatge, retrats, composicions de figura i natures mortes. El 1924 funda a La Plata, juntament amb el seu germà Nemesi, l'anomenada "Casa Vecchioli", dedicada a la decoració i a la venda de mobiliari, objectes i accessoris per a la llar. El 1926 dissenya decorats i vestuaris per al promotor teatral Anton Bragaglia. El 1933 obté amb l'oli sobre taula "Paisaje de La Plata" (105 x 126 cm)  el segon premi municipal de La Plata. Col·leccionista destacat d'antiguitats i peces artístiques, mai no deixa de pintar.

Hi ha obra seva a l’Ajuntament de Palma, al Museo Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, al Museo Provincial de Córdoba (Argentina), al Museo Municipal de Arte (MUMART) de La Plata i al Museo Municipal de Río Cuarto. Té una entrada a la GEM, una entrada a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i al llibre “Las Baleares y sus pintores (1836-1936)”.

Mor a Buenos Aires als 53 anys. El 9 d'octubre de 1953 s'inaugura a la seu del Cercle de periodistes (Palma) una exposició de l'artista, Adolfo Travascio i Felipe H. Bellini. El 1992 l'exposició "Pintors americans d'ahir", que es mostra a sa Llonja, inclou una obra seva.

Bibliografia

GEM, 18, 49

Margalida TUR CATALÀ, “Francisco Vecchioli”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, 4, 350

Lluís Ripoll i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores (1836-1936)”, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Francisca LLADÓ POL, “Artistas argentinos en Mallorca a través de la prensa”, Fundació Cátedra Iberoamericana, UIB, Palma, 2004

Rubén Mario DE LUCA, "Enciclopeldia", 2010

Cristòfol Vilella Amengual (Palma, Mallorca, 6 d’agost de 1742 – 2 de gener de 1803)

Pintor, dibuixant i naturalista. Fill de Cristòfol Vilella i de Catalina Amengual, inicia els estudis de dibuix i pintura a Palma. El 1761 es trasllada a Madrid per ampliar coneixements a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Completa la formació sota la direcció del pintor de la Cort Anton Raphael Mengs.

Després de 1766 torna a Mallorca on té problemes amb el Gremi de pintors i escultors, que no reconeix la validesa dels seus estudis acadèmics per a l'exercici de la pintura. Obligat a treballar al marge de la institució gremial, se centra en la realització d'obres amb destinació a usuaris de fora de l'illa. Disposa del suport del Duc de Béjar, que el presenta al rei Carles III i l'introdueix davant el príncep d'Astúries (futur Carles IV). Aquest li procura una pensió per dibuixar del natural i dissecar animals i plantes de l’illa per al Gabinet d’Història Natural (Madrid), que s'obre al públic el 1776. També li gestiona l'obtenció de la propietat (1777) d'un solar situat ran de mar, al costat de Sa Quarantena, segregat de terrenys propietat del Reial Patrimoni. En el solar es fa construir una vivenda amb jardí, la primera de la zona, que és coneguda amb el nom de Can Vilella. Després del traspàs de l’artista, pren el nom de Son Catlaret en atenció al fet que la propietat és aleshores de la família Descatlar. Entre 1776 i 1777, viatja per Itàlia, fa una llarga estada a Nàpols i visita Pompeia i Herculano.

Les composicions de les seves teles inclouen elements de la natura mallorquina i es presenten realitzades dins un estil realista i objectivista, de base eminentment neoclàssica. Els seus treballs excel·leixen per la diversitat de la composició, l'ús adequat del color i un atractiu detallisme. També pinta natures mortes, paisatges i algunes obres de temàtica religiosa, com els quadres que fa per a l’antiga capella de la Sagrada Família de l’església d’Establiments (Palma), avui desapareguts.

Pinta sis olis sobre tela per al Gabinet d’Història Natural (Madrid), que es conserven al museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Porten els títols següents: “Becada de Mallorca”, “Agró de Mallorca, el seu niu i mol·luscs”, “Milà sobre una llagosta”, “Natura morta de peixos i mariscs”, “Natura morta de peixos i mol·luscs. Animals marins” i “Natura morta de peixos, pagre i gat”. La GEM reprodueix la imatge d’un oli sobre tela d’una col·lecció privada de Mallorca, titulada “Natura morta amb peixos”, que reprodueix un conjunt format per un pagre, una llagosta, un cap-roig, molls, aranyes, una mussola, etc.

Deixa diversos manuscrits sobre història natural de Mallorca. Quatre dels seus quaderns de dibuixos es conserven a la biblioteca del Palau Reial (Madrid). Escriu l’obra “Trajes de los naturales de la isla de Mallorca”, amb divuit làmines a l’aiguada, que publica el 1769 i se reedita en facsímil el 1981. És soci de mèrit de la Societat Econòmica Mallorquina d'Amcis del País. És membre supernumerari (1766) i de mèrit (1779) de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, que li dedica l’exposició “Cristóbal Vilella y la fundación del Gabinete de Historia Natural en el siglo XVIII”, oberta al públic del 6 d’abril al 6 de juny de 1995. Té una entrada en el diccionari històric dels professors de Belles Arts de Mallorca d’Antoni Furió, una a la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) i una altra, signada per Marià Carbonell, a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears.

Són amics seus Bonaventura Serra, amb qui comparteix la defensa dels ideals de la Il·lustració, el pintor Josep Cantallops, amb qui comparteix les lliçons de Mengs i els problemes amb el Gremi de pintors i escultors de Mallorca. Té un germà jesuïta, que resideix a Roma. Disposa del suport del Duc de Béjar, majordom del rei, Ceán Bermúdez, Joan Burgues-Safortesa i Sureda, Tomàs de Verí i de Togores i altres. Casat amb Apol·lònia Alsamora, no té fills. Malalt del fetge, viatja a Barcelona per visitar Carles IV, que li concedeix un augment de la pensió. Afectat d'icterícia, mor a Palma als 60 anys. Rep sepultura a l’església parroquial de Sant Miquel (Palma).

Bibliografia

GEM, 18, 182

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L'ESCULTURA A LES BALEARS, IV, 374-376

VIQUIPÈDIA, Cristòfol Vilella i Amengual

Antoni FURIÓ, “Diccionario històrico de los ilustres profesores de las bellas artes en Mallorca”, Impremta Gelabert i Villalonga, Palma, 1839

Cristóbal VILELLA, “Trajes de la isla de Mallorca”, J.J. Olañeta editor, Palma, 2000

Isabel AZCÁRATE LUXÁN i Carmen SALINERO MORO, “Cristóbal Vilella (1742-1803) y la fundación del Gabinete de Historia Natural en el siglo XVIII”, Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fermando, Madrid, 1995