Joaquim Torrents Lladó (Badalona, Barcelonès, 11 de febrer de 1946 – Palma, Mallorca, 6 d’octubre de 1993)

Pintor. Estudia dibuix i pintura a l’Acadèmia Valls , de Barcelona (1956-1961). Tot seguit, ingressa a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), on es llicencia el 1967. Entre 1965 i 1968 és professor adjunt de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi.

Interessat inicialment en la pintura abstracte, evoluciona vers la pintura figurativa per dedicar-se sobretot al retrat, al paisatge i a les natures mortes.

El 1968 s’estableix a Valldemossa (Mallorca). Funda (1969) l’acadèmia Artestudio, que s’ubica al carrer Torre de l’Amor (Palma). El 1971 fa la primera exposició individual a Galeries Costa. Posteriorment, exposa a Madrid, Estocolm, Río de Janeiro, París, Barcelona, València, NY, Venècia, Kyoto (Japó), etc. El 1977 funda i dirigeix l’Escola Lliure de la Mediterrània, que s’ubica a Can Verí (Palma) i el 1982 n’obre una delegació a Barcelona.

Joaquim Torrents Lladó, Reflexos, oli/tela

Amb el desig d’acostar la pintura al gran públic que no visita les galeries d’art, exposa la seva obra en els centres de El Corte Inglés de Madrid (1988) i de Barcelona (1989). Entre 1990 i 1993 presenta 20 exposicions a 16 ciutats japoneses diferents. La que seria la seva darrera exposició té lloc del 21 al 26 d’abril a Hiroshima (Japó).

A Mallorca fa 8 exposicions. Les tres primeres tenen lloc a Galeries Costa (1971, 1973 i 1976). Després exposa a la Galeria Bearn (1978 i 1980) i a la seu de l’Escola Lliure de la Mediterrània (1982). Torna a exposar a Galeries Costa (1989). La darrera exposició a Mallorca té lloc entre juliol i agost de 1991 a l’Hotel Formentor.

La seva obra comprèn retrats, composicions de figura, paisatges, aquarel·les, dibuixos, pastels i, en menor mesura, cartells, il·lustracions, etiquetes, decorats escenogràfics, etc. Com a retratista fa els retrats a l’oli de Josep Tarradellas, baró Thyssen-Bornemisza, Florenci Rosselló, Josep Zaforteza, Ferran Alzamora Carbonell, Pau Català, etc. Per al Govern de les Illes Balears fa el retrat dels reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia, que es conserva a la capella del Consolat de Mar (Palma).

Pel que fa als treballs escenogràfics, l’obra més destacada és la que formen els decorats que realitza el 1985 per a la representació en el Teatre de l’Òpera de Montecarlo per a la companyia Ballets de Montecarlo, de la versió musical de la novel·la 24 hores de la vida d’una dona. Els concep de manera que puguin ser utilitzats tant en escenaris reduïts com en escenaris de grans dimensions. El 1991, per iniciativa d’Unicef, realitza per a l’organització Art Aid el cartell d’una campanya destinada a obtenir fons per als nois necessitats d’Àsia. Dissenya cartells publicitaris de pel·lícules i obres de teatre, il·lustracions, etiquetes per a ampolles de cava, catàlegs d’exposicions, aparadors, etc. Aquestes activitats no són per a ell ni una digressió ni un entreteniment. Són el complement de la seva dedicació a la pintura i l’aplicació del seu ofici a tasques d’abast popular.

Com a creador demostra una versatilitat singular i poc comuna. És un retratista excel·lent i, com a tal, té per mestres Velázquez, Goya, Guillem Mesquida, Agustí Buades, Joan Mestre, Joan Bauzà, John S. Sargent, Anglada, etc. Com a paisatgista admira l’obra de Gabriel Femenia, Beruete, Antoni Ribas, Joan O’Neille, Joaquim Mir, Eliseu Meifrén, Rusiñol, Antoni Gelabert, Laureà Barrau, etc. Com aquarel·lista destacat sent gran interès per l’obra de Turner, Fortuny, Anckermann, Ribas, Bartomeu L. Ferrà, Erwin Hubert, etc. La seva passió pel dibuix el porta a emocionar-se davant obres de Casas, Opisso, Picarol, etc. La seva dedicació a la decoració escenogràfca té els antecedents de Ricard Anckermann, Antoni Ribas, Oleguer Junyent, etc. La seva afecció al cartellisme és comparable a la d’Alexandre de Riquer, Erwin Hubert, R. Casas, etc. La seva vocació per l’ensenyament recorda la de Joan Mestre, Anckermann, Meifrén, Anglada, etc. Admira les obres de Picasso, Miró, Tàpies, Clavé, Hernández Pijoan, etc.

Inconformista, solitari, conflictiu, rebel, però rigorós, exigent i lluitador, exerceix l’ofici de pintor amb passió, vehemència i amb un esgotador afany de superació constant. Busca camins complexos, investiga solucions laborioses, assaja mètodes compromisos. Concep cada quadre com una aventura, com un repte sense precedents, com una experiència nova i, per això, arriscada i sorprenent.

Joaquim Torrents Lladó, Els reis Joan Carles i Sofia, oli/tela

Els paisatges destaquen per la precisió del dibuix, la riquesa de detalls que contenen, els jocs dels clarobscurs, l’afecció que sent pels miralls i els reflexos de llum, la devoció per la matèria i la tendència que té de dotar les composicions de tocs d’elegància i preciosisme, que recorden el Marià Fortuny dels anys d’èxit a París i donen fe de les preferències que el pintor sent per la pintura de Velázquez. Els retrats eleven la prestància del personatge, n’eliminen els defectes i el dota d’un aire característic de distinció i superioritat, que explica l’èxit que tenen. Seguint pautes de les que féu ús John Singer Sargent, els retrats femenins combinen l’exaltació de la bellesa i de l’elegància amb tocs gratificants de sensualitat. Els darrers anys té el costum d’oferir l’ocupació parcial de la tela, tot deixant als marges zones inacabades o no iniciades, que emmarquen i donen relleu a les escenes i demostren el gust amb el que treballa la il·lusió de la pintura. S’agrada d’omplir la paleta amb colors de gammes diverses, que juxtaposa o barreja sobre la tela, amb resultats que acaronen la retina i afalaguen la vista.

El seu esperit vitalista, inquiet i infatigable, li fa estimar la viada com poc ho han fet. La vida, poc agraïda amb els que més la necessiten, li fa fallida inesperadament i prematura. Casat tres vegades, és pare de tres fills; Oliver, Maria i Joaquín.

Amb motiu del seu traspàs, Galeries Costa li dedica (1993-1994) una exposició d’homenatge i publica el catàleg titulat “Galeries Costa a Joaquín Torrents Lladó”. El 1994 el Govern Balear presenta una exposició antològica a sa Llonja (Palma) de 157 obres i n’edita un catàleg. Fa la presentació la seva vídua Maria del Pino Patiño Muguiro. El 1997 s’inaugura a Madrid una exposició antològica amb 198 obres, promoguda per la Fundació Joaquim Torrents Lladó, que al llarg de 1998 itinera per Europa i Amèrica. El 2002 s’obre al públic la casa museu Joaquim Torrents Lladó al carrer de la Portella (Palma), a la casa on havia residit. Un carrer de Badalona porta el seu nom. Té una entrada a la GEM, a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears i a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC).

Bibliografía (selecció)

Margalida TUR, “Torrents Lladó, Joaquim”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 316-317, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Norberto ALCOVER, "Joaquín Torrents o la belleza", Diario de Mallorca, pàg. 12, Palma 4-IV-1994.

Alexandre BALLESTER, "Xim Torrents, in memoriam", Gala, núm. 7, pàg. 4-13, Palma gener de 1994.

CATÀLEG-1993, “Galeries Costa a Joaquín Torrents”, Galerias Costa ed., Palma, 1993.

Damià RAMIS, “Xim Torrents y otras religiones”, Catàleg-1993, pàg. s/n.

Bru MOREY, "D. Xim Torrents", El Día del Mundo, pàg. 10, Palma, 15-X-1993

Josep BAUZÀ i PIZÀ, "La andadura de Xim Torrents", Última Hora, pàg. 24, Palma 9-X-1993.

GEM, 17, 251.

Alceu Ribeiro Mendiondo (El Catalán, Artigas, Uruguai, 13 de desembre de 1919 - Palma, Mallorca, Espanya, 22 de novembre de 2013)

Pintor, escultor, dibuixant i muralista. Neix a la finca “El Catalán”, situada a 35 km d’Artigas. El pare, membre d’una família de llarga tradició ramadera, explota les pastures i cria ovelles i vaques. Alceu i el seu germà Edgardo col·laboren amb les feines de la família mentre van a les classes de l’escola situada a uns 12 km de la finca. Tenen un germà major, Teófilo, i una germana menor, Nefer Noel. Alceu és el segon dels germans i Edgardo el tercer.

Amb l’ajut d’una beca de la Intendència d’Artigas, Alceu i Edgardo es traslladen a Montevideo (1939) i comencen els estudis de pintura amb el pintor Joaquim Torres Garcia. L’etapa de formació es perllonga durant uns 10 anys, per bé que participen en les exposicions del Taller Torres Garcia i en les exposicions dels Salons Nacionals i dels Salons Municipals de Montevideo, on obté premis d’adquisició i altres. El 1945 acaba els estudis, per bé que decideix continuar assistint a les classes de Torres Garcia, cosa que fa fins al 1949, quan aquest mor. Entre les obres que venen i els premis que obtenen inicien l’etapa professional, que permet a Alceu contreure matrimoni amb Maria Josefina Dighiero.

El 1949 neix el seu fill Diego i mor Torres Garcia. Funda i dirigeix l’Escola Municipal de Belles Arts “El Molino” (Montevideo), que imparteix classes de pintura i organitza concerts, conferències, projeccions de cinema i altres activitats culturals. Alhora rep encàrrecs per a la realització de murals, la relació dels quals s’ofereix més avall. El 1954 l’escola-taller canvia d’ubicació i s’instal·la en uns locals amb un aforament per a més de 200 persones. La continuïtat de les activitats culturals fa que esdevingui un centre actiu i mobilitzador. Alceu pinta, exposa, obté premis i fa murals. El 1963 fa exposicions a països de Sud-amèrica i decideix visitar Europa (França, Itàlia, Espanya, Holanda,…) i altres països com Colòmbia, EUA, Argentina., Brasil, Veneçuela, etc. Hi va comissionat per la Universitat de Montevideo per reunir bibliografia i informació sobre temes de pintura. El 1962 ingressa com a professor titular de dibuix i pintura a la Universitat del Treball (Montevideo) amb una comesa que té una durada de 8 anys (1962-1970).

El 1973 Edgardo que té obert un taller a Palma (Mallorca) li demana que se’n faci càrrec temporalment. Alceu, vídu, accepta i es trasllada a Mallorca (1974). El 1975 exposa a la Galeria Blanes i obté el tercer premi del II Certamen Internacional de pintura de la Caixa d’Estalvis de les Balears ‘Sa Nostra’. Viatja entre Palma i Montevideo sovint. Exposa a Montevideo, a l’Hotel Formentor (Pollença) i a la Galeria Blanes (Palma). El 1979 es casa amb Isabel, mallorquina, i fixa la residència definitiva a Palma. El març de 1984 neix el seu segon fill, Oscar. El 1985 exposa a la Galeria Bearn (Palma) obres realitzades amb fustes, retrats, natures mortes, composicions amb figura i paisatges. El 1988 torna a exposar a la Galeria Bearn composicions amb fustes. El 1989 exposa a la Torre de ses Puntes (Manacor) i per primera vegada exposa a Madrid, a la Galeria Dacal.

El 1991 es presenta a la sala Guillem Mesquida, del Centre Cultural de la Misericòrdia, una exposició antològica de l’obra feta a Mallorca. El 1996 l’Ajuntament de Palma li dedica una exposició al Casal Solleric que titula “Pintura construïda”, a la que presenta alguns treballs escultòrics de ferro i de fusta. El 19 de desembre de 2002 és proclamat ciutadà il·lustre de la ciutat de Montevideo per la Intendència de Montevideo. El 2007 s’aixeca a Artigas una escultura seva de 3 metres d’alçada feta en ferro, que és descoberta amb una solemne cerimònia oficial a la que assisteix l’artista. El 2009 l’Ajuntament de Palma li comana una escultura, o figura constructiva, de ferro i de gran format, que dedica al músic Jaume Mas Porcel (1909-1993) i la situa en els jardins que hi ha davant l’edifici del Conservatori de Música (Palma).

La seva pintura naturalista (paisatges urbans i rurals, retrats i composicions figuratives) suma línies que divideixen l’espai en plans que s’estructuren de manera constructiva, equilibrada i ben organitzada. Esquematitza i simplifica les formes de manera que adopten sovint aspectes de caire abstracte, tot prescindint de tot allò que no és estrictament necessari. Reflecteix influències dels pintors catalano-uruguaians Joaquim Torres Garcia (1874-1949) i Rafel Barradas (1890-1929). La pintura constructivista, centrada sobretot en natures mortes i paisatges portuaris, fa ús d’un llenguatge eminentment auster i sobri, que ordena les parts en conjunts construïts de manera harmònica i equilibrada, sobre superfícies planes, exemptes de perspectiva i, per tant, de profunditat. L’ús del color oscil·la des de composicions grises en les que l’element més important ve donat per les formes, fins a combinacions en les que els colors fan ostentació d’intensitat, contrastos i vibracions. En una posició intermèdia se situa la major part dels seus treballs que disposen els colors amb sobrietat i mesura gràcies a l’ús de tonalitats preferentment neutres o properes a la neutralitat. Sovint fa ús de superposicions de fuster a la manera de collages, que aporten relleus, defineixen parts del dibuix o les complementen aportant-hi un gratificant sentit tàctil. De vegades les fustes adquireixen independència i constitueixen per elles mateixes un element plàstic amb vida pròpia, sigui una figura, un perfil o fins i tot un santcrist. Amb la mateixa mentalitat constructiva, fa de vegades escultures amb ferro o fusta de mides petites, mitjanes o grans, com l’erigida a Artigas (Uruguai), de 3 metres d’alçada. Cal no oblidar la inserció de números i altres signes a les seves obres amb el propòsit d’aportar-hi sensacions d’interrogació i reflexió. Prefereix les tintes acríliques a l’oli.

Hi ha obra seva al Museu Nacional de Belles Arts de Montevideo, Museu Municipal de Juan Manuel Blanes (Montevideo), Museo de Arte Contemporáneo de Madrid, Museu de Lugo, Museu de Sant Petersburg (Rússia), Museu Zea (Medellín), Museu Nacional de Sao Paulo (Brasil), Parlament de les Illes Balears, fons d’art del Govern de les Illes Balears, fons d’art del Consell Insular de Mallorca, col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, altres col·leccions institucionals i col·leccions privades d’Uruguai, Argentina, Brasil, Colòmbia, Veneçuela, Txèquia, Alemanya, Espanya i altres països. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Per encàrrecs d'institucions públiques realitza el retrat oficial de Jeroni Albertí, president del C.G.I., per al Consolat de Mar (Palma), seu del Govern de les Illes Balears; el de Cristòfol Soler Cladera, president  del Parlament, per a la galeria de presidents del Parlament de les Illes Balears; el de l'arquitecte Guillem Fortesa Pinya, alcalde de Palma, per a la galeria de Fills Il·lustres de l'Ajuntament de Palma i altres.

L'agost de 2013 se sent fatigat i redueix el ritme de feina. Passen les setmanes i no troben la causa del seu malestar. L'octubre és ingressat a la Clínica Planas i li diagnostiquen un emfisema pulmonar. Torna a casa seva fins que la situació s'agreuja i és ingressat del nou a la Planas. Acompanyat de l'esposa i dels dos fills, mor el 22 de novembre, tres setmanes abans de fer els 94 anys. La família i els amics li dediquen una missa funeral a la parròquia de Sant Miquel de Palma. Reposa en el cementiri de Palma.

El seu germà Edgardo Ribeiro Mendiondo (El Catalán, Artigas, Uruguai, 13 d’octubre de 1921 – Maldonado, Uruguai, 22 de febrer de 2006) estudia dibuix i pintura a l’escola-taller de Joaquim Torres-Garcia (1939-1945) a Montevideo (Uruguai). Entre 1973 i 1989 resideix a Palma, on funda el taller Ribeiro, escola de pintura que després dirigeix el seu germà Alceu. La seva pintura, de caràcter naturalista, tracta paisatges de muntanya, perspectives urbanes i indrets costaners. Mor a Uruguai el 2006 als 84 anys.

Bibliografía bàsica (selecció)

CATÀLEG-2006, “Alceu Ribeiro, retrospectiva”, Exposició al Casal Solleric, abril-juny de 2006, Ajuntament de Palma i CAM, Palma, 2006.

Jaume POMAR, “Alceu Ribeiro, la persistència de l’art constructiu”, Catàleg-2006, pàg. 11-45.

Guillem FRONTERA, “Immune al furor de l’originalitat”, Catàleg-2006, pàg. 47-49.

CATÀLEG- 1996, “Alceu Ribeiro: pintura construïda”, Exposició al Casal Solleric, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

Cristina ROS, “Ribeiro Mendiondo, Alceu”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 122-125, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1991, “Alceu Ribeiro”, Exposició al Centre Cultural de la Misericòrdia, Consell Insular de Mallorca, Palma, 1991.

CATÀLEG-1991 A, “Alceu Ribeiro”, Exposicions a Lleida (novembre) i a Tarragona (desembre), Diputació de Lleida, Diputació de Tarragona, Institut d’Estudis Ilerdencs i Generalitat de Catalunya, Lleida, 1991.

Joan Carles GOMIS, “Alceu Ribeiro o la passió per l’estructura”, Catàleg-1991.

Aina BIBILONI FERRER, “Alceu Ribeiro, un món construït”, Catàleg-1991.

Llorenç CAPELLÀ, “Alceu Ribeiro, sesentón y vitalista”, Brisas, núm. 173, pàg. 18-21, Palma, 12-VIII-1990.

Camilo J. CELA CONDE, “El color de la montaña”, Catálogo exposición febrer-març de 1990, Galeria Dacal, Madrid.

Guillem FRONTERA, “Alceu Ribeiro, semblant a si mateix”, Catàleg de l’exposició a la Torre de ses Puntes, novembre de 1989, Manacor.

Josep MELIÀ, “Entre el blavet i el mangra”, Catàleg de l’exposició a Galeria Bisart, maig-juny, Palma, 1991.

GEM, 14, 283.

Bibliografía. Diaris

Josep JAUME, “Alceu Ribeiro, pintor”, Entrevista, Diario de Mallorca, 22-X-1995.

Martín GARRIDO, “Alceu Ribeiro: ‘la pintura aún sigue siendo un gran interrogante para mi”, pàg. 27, Baleares, 17-III-1995.

Mariana DÍAZ, “Alceu Ribeiro, dos décadas iniciando a pintores”, Actual (suplement), Diario de Mallorca, 10-X-1994.

Beatriu BARON, “Alceu Ribeiro, grandesa i senzillesa”, pàg. 30, La Nau, 26-VIII-1994.

Joan Carles GOMIS, “Alceu Ribeiro; la honestidad como bandera”, pàg. 26, Última Hora, 4-VIII-1993.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “”A. Ribeiro”, Última Hora, pàg. 36, 29-V-1991.

Margalida CAPELLÀ, “Alceu Ribeiro, pintor”, Suplement d’Última Hora, pàg. VI i VII, 26-V-1991.

Josep MELIÀ, “Alceu Ribeiro”, Última Hora, pàg. 32, 17-II-1991.

Cristina ROS, “Revisando la obra de Ribeiro”, Suplement de Cultura, Diario de Mallorca, 8-II-1991.

Damià RAMIS, “El maestro Alceu Ribeiro, la otra mágica forma de crear”, Baleares, 27-V-1991.

Damià RAMIS, “Alceu Ribeiro, estructura i ritmo del arte”, Baleares, pàg. 32, 3-XI-1989.

Pintures murals

1944       Hospital de Saint-Bois, Montevideo (100 x 260 cm)

1949       Palau de la Llum, Montevideo (mosaic de 300 x 600 cm)

1950       Sindicat Mèdic de l’Uruguai, Montevideo (mosaic de 300 x 600)

1951       Hipódromo de las Piedras, Canelones, Uruguai (amb Julio

               Uruguay Alpuy i Jonio Montel)

1954       Sindicat Mèdic, Montevideo ((mosaic de 300 x 600 cm)

1959       Residència de Basilio Bernat, Punta del Este (edifici derruït)

1960       Edifici Nautilus, Pocitos, Uruguai (100 x 600 cm)

1960 ca.  Balneari Atlántida, Canelones, Uruguai (mural de ferralla de ferro)

1961       Edifici Malecón, Montevideo (100 x 600 cm)

1962       Edifici Seré, Montevideo (mural en bronze) (180 x 200 cm)

               Altar major de l’església de les Germanes Carmelitanes (mural en bronze)

Exposicions individuals

1953     Facultat d’Arquitectura, Universitat de Montevideo

1959     Galeria Zuloaga y Monegal, Montevideo

1962     Galeria Montevideo, Montevideo

1963     Galeria Montevideo, Montevideo

            Museu  Zea, Medellín, Colòmbia

1967     Galería Myfair, Washington

1968     Galeria Albini, Buenos Aires, Argentina

1968-1972     Exposa a Argentina, Brasil, Colòmbia, EUA,

                       França, Holanda i Veneçuela.

1969     Galeria Moretti, Montevideo

1971     Galeria Pinto, Montevideo

            Galeria Moretti, Montevideo

            Galeria Río de la Plata, Montevideo

            Galeria Zuloaga y Monegal, Montevideo

1975     Galeria Blanes, Palma

1976     Galeria Blanes, Palma

1977     Casa de la Cultura, Sóller

             Hotel Formentor, Pollença

1978      Hotel Formentor, Pollença

1985      Galeria Bearn, Palma

             Galeria Moretti, Montevideo

1988      Galeria Bearn, Palma

1989      Torre de ses Puntes, Manacor

1990      Galeria Dacal, Madrid, febrer

             Sala de Cultura de Sa Nostra, Eivissa

             Galeria d’Art Urbe, Alcúdia

             Galeria d’Art Soterrani, Manacor, octubre-novembre

1991      Sala Guillem Mesquida, Palma

             Institut d’Estudis Ilerdencs,  Lleida

             Sala Pati del Palau de la Diputació de Tarragona, Tarragona

             Galeria Alemanya-Ibero-Americana, Frankfurt

             Galeria Bisart, Palma

1993      Galeria Art Sud, Toulouse, França

             Galeria Urbe, Alcúdia

             Sala d’exposicions, s’Agrícola, Manacor

1996      Casa de Galícia, Madrid

1997      Casal Solleric, Palma

             Galeria Citania, Santiago de Compostela

1998      Sala Dalmau, Barcelona

2000      Sala Dalmau, Barcelona

2002      Centre Cultural, Fundació Caixa de Terrassa, Barcelona

2006      Casal Solleric, Palma

2010      Sala Dalmau, Barcelona, octubre-novembre

Exposicions d'homenatge
2014       Sala Dalmau, Homenatge a Alceu Ribeiro, novembre, Barcelona

William Degouve de Nuncques (Monthermé, Ardenes, França, 28 de febrer de 1867 – Stavelot, Valònia, Bèlgica, 1 de març de 1935)

Pintor. Nat a França, fill de pares francesos, emigra amb la família a Bèlgica després de la guerra franco-prusiana (1870-1871). Anys més tard obté la nacionalitat belga i és considerat per tots com un pintor belga. Comença la formació de manera autodidacta, per bé que assisteix a l’acadèmia d’Ixelles i posteriorment rep orientacions i consells dels pintors simbolistes Jan Toorop (1858-1928) i Henri Groux. (1866-1930).

Es relaciona amb el grup literari simbolista de la Jeune Belgique i és membre del Cercle des XX (1884-1893). Més endavant de la Libre Esthétique (1893-1914). Exposa per primera vegada al Saló de París de 1890 i torna a fer-ho al de 1894. Participa a diverses exposicions col·lectives a Holanda i realitza el decorat de l’obra Interior (Intérieur), de Maurice Maeterlink (1862-1949), que es representa a París. Exposa individualment a Rotterdam (1898) i a la Haia (1899). Aquests anys passa per una llarga etapa mística, que el porta a focalitzar l’atenció en treballs de caràcter religiós i en pintura per a esglésies.

William Degouve, Tempesta a Cala Sant Vicenç, pastel/paper, 1900-1901

Acompanyat de l’esposa, la pintora i naturalista Juliette Massin, visita Mallorca, on resideix entre l’agost de 1899 i el gener de 1902, llevades algunes interrupcions per fer alguns viatges, sobretot a Barcelona, que visita vàries vegades aquests anys. Es relaciona amb pintors i escriptors modernistes com el crític Miguel Sarmiento i els pintors Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir. També es relaciona amb l’empresari i terratinent  Ricard Roca Amorós, el pintor Gaspar Terrassa, que domina la llengua francesa, i amb el capellà afeccionat a la fotografia, Ferran Moragues, promotor de les fotografies de les coves del Drac (Manacor) il·luminades amb llum de torxes i bengales. L’estada a Mallorca fa part d’una volta per Europa que fa del pintor entre 1895 i 1914. La pintura de Degouve influeix, sobretot, en la Joaquim Mir i, en menor mesura, en la de Sebastià Junyer Vidal, Antoni Gelabert i altres pintors.

Durant l’estada a Mallorca, recorre l’illa en busca de temes. Pinta a Pollença (Cala Sant Vicenç, Cala Bóquer, etc.), Deià, Llucalcari (Costa de Llucalcari), Sóller (Tarongers de Sóller), Manacor (Coves del Drac), Palma (Badia de Palma), etc. Acabada l’estada a l’illa, visita Barcelona, on presenta una exposició a la Sala Parés (1902) i, tot seguit, visita Itàlia. El 1910 pateix una crisi religiosa que li produeix un estat depressiu i d’angoixa, que es reflecteix en la pintura del moment. Exposa a Brussel·les (1908) i a Lieja (1912). En ser ocupada Bèlgica pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Holanda. Acabada la guerra torna a Bèlgica. El 1919 mor l’esposa i ell entra en una llarga etapa de depressió i inactivitat. Han de passar uns quants anys perquè reprengui els pinzells. Es trasllada a Stavelot (Lieja), on es recupera i treballa entre 1923 i 1928. El 1928 a causa d’una invalidesa progressiva que el deixa immobilitzat es veu obligat a abandonar tota activitat. Mor a Stavelot el febrer de 1935.

William Degouve de Nuncques, El bosc misteriós, olitela, 1900-1901

William Degouve, Es Colomer (Formentor, Mallorca), oli/tela, 1900-1901

Durant l’estada a Mallorca pinta paisatges en els que combina realisme i simbolisme modernista. Els seus treballs constitueixen les primeres obres que es fan a l’illa en el marc de les primeres manifestacions de la nova pintura. Les obres de Degouve avancen posteriorment en l’àmbit del simbolisme i algunes d’elles anuncien  l’emergència de la pintura expressionista i surrealista. A Mallorca pinta el que se veu i, també, el que no es veu, però que el pintor capta a través de la seva percepció subjectiva. Eleva els paisatges reals amb interpretacions imaginàries, somniades o creades per la fantasia. En alguns casos la relació entre la pintura i el model real és escassa o gairebé nul·la. En altres ocasions barreja referència reals amb elements que situen la composició en un món agitat, misteriós i inquietant. D’altra part, s’agrada de pintar escenes de tempestes, mars braves i cels amenaçadors, que susciten temor i angoixa.

 Amic de la vida al camp i de la natura i afeccionat a viatjar i conèixer nous indrets i noves cultures, fa una obra  que tracta temes diferents tot al llarg d’una trajectòria complexa que, a partir de posicions impressionistes, anticipa gradualment elements de la futura pintura surrealista i de la pintura expressionista. La producció que fa a Mallorca correspon a una de les etapes més sòlides i atractives de la seva producció, segons alguns especialistes. Segons Pardo-1993 el catàleg de les seves obres s’eleva a 700 o 800, entre pintures, pastels, dibuixos i litografies.

Degouve fa ús de transparències per incrementar les sensacions de lluminositat. La pinzellada s'aplica a còpia de punts, amb trets allargats paral·lels o amb combinacions d'amdues tècniques. Cerca que els treballs a l'oli tenguin l'aspecte vaporós dels pastels. Predominen els colors freds, sobretot els blaus (Cala Bóquer) i els verds (Cala Sant Vicenç) i de vegades els blancs (Ametller de Mallorca). L'estada a Mallorca es perllonga perquè a l'illa hi troba un paradís de formes que semblen primitives i irreals (Cala Bóquer, Ametllers de Mallorca, Coves del Drac...) o d'indrets esponerosos que semblen intactes i resulten sorprenents (Cala Sant Vicenç), que són les que busca. D'altra part, hi troba elements agitats i tempestuosos (Tempesta a Cala Sant Vicenç) i passatges dominats per la calma (Badia de Palma).

A l’illa resten poques obres. A l’exposició que fa el 1902 al Cercle Mallorquí adquireixen obres seves Ricard Roca Amorós, el Cercle Mallorquí (a canvi dels drets d’ús de les seves instal·lacions), l’Ajuntament de Palma i el poeta Joan Alcover. El 1993 la Fundació Barceló adquireix en el mercat internacional l’obra Cala Bóquer (1900-1901). Són moltes les obres de Mallorca que es conserven a Museus, col·leccions institucionals i col·leccions privades de Bèlgica, Holanda i França.

William Degouve de Nuncques, Ametllers de Mallorca, oli/tela, 1900-1901

William Degouve, Tempesta a la costa nord de Mallorca, oli/tela, 1900-1901

Hi ha obres seves al Museu d’Ixelles (Brussel·les, Bèlgica), Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica (Brussel·les, Bèlgica), Krröler-Müller Museum (Otterlo, Holanda), Museu Central (Utrecht, Holanda) i al Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma). També n’hi ha al Parlament de les Illes Balears, Ajuntament de Palma i a la Fundació Barceló.

El 1935, poc després de la desaparició de l’artista, li dedica una exposició antològica d’homenatge la Galeria Dietrich (Brussel·les). El 1936 es fa una exposició d’homenatge a la Galeria Buffa (Anvers, Bèlgica). El 1937 es presenta un grup d’obres seves en el refectori de l’abadia d’Stavelot (Lieja, Bèlgica). El 1954 l’Ajuntament d’Schaerbeek (Bèlgica) presenta una exposició del pintor. El 1963 el Museu de l’antiga abadia d’Stavelot li dedica una exposició. El 1993 una obra seva fa part de l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, que el Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca presenten a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida (Palma). El 2012 es fa l’exposició “William Degouve de Nuncques, pintor del misteri” al Kröller-Müller Museu (Otterlo). El 2013 una obra seva fa part de l’exposició “Mallorca y la interpretació del paisatge. Obres de la col·lecció del Museu d’Es Baluard” (Palma).

William Degouve, Coves del Drac (Manacor), oli/tela, 1900-1901

Bibliografia (selecció)

José M. PARDO, “Degouve de Nuncques, William”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 95-99, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, exposició homenatge a Última Hora amb motiu del seu centenari, maig-juny, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, pàg. 34 i 130, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “William Degouve de Nuncques (1867-1935)”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 110-112, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Ricard BRU i TURULL, “William Degouve de Nuncques”, www.ricardb.wordpress.com, agost 2013.

William Degouve, Tarongers de Sóller (Mallorca), oli/tela, 1900-1901

William Degouve, Costa de Llucalcari (Mallorca), 1900-1901

William Degouve de Nuncques

Erwin Hubert (Viena, Àustria, 1883 – Palma, Mallorca, 23 de setembre de 1963)

Pintor i aquarel·lista. Estudia a l’Escola Superior de Comerç i a l’Acadèmia d’Arts Gràfiques de Viena. Poc abans de fer els 20 anys es posa a treballar a l’empresa editorial d’Eduard Hölzer (1902-1903), que s’encarrega d’imprimir obres de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (1847-1915). Durant un temps s’encarrega de transcriure amb lletra entenedora i pulcra alguns manuscrits de l’arxiduc de lletra entremaliada i de difícil comprensió per a l’impressor i per al linotipista. El 1904 deixa l’editorial per assumir la tasca de secretari personal de l’arxiduc i la de transcriptor i corrector dels seus textos.

Erwin Hubert, Claustre i campanar de Sant Francesc (Palma), aquarel·la

Arriba a Mallorca el 1904 i s’instal·la a Miramar. A bord del Nixe II recorre la Mediterrània acompanyant l’arxiduc. El 1907 torna a Viena i es posa a treballar a una oficina bancària, per bé que manté la col·laboració amb l’arxiduc fins al seu traspàs el 1915.

En esclatar la I Guerra Mundial (1914) s’allista a l’exèrcit austríac amb 31 anys. Això no impedeix que en el moment de la mort de l’arxiduc al Castell de Brandais (Praga) (1915) faci part del seu seguici. En el testament li assigna, com a tot el personal que estava al seu servei, una pensió vitalícia.

El 1916 es casa a Viena i. El 1920, acabat el conflicte bèl·lic, torna a Mallorca i s’instal·la a Miramar amb el propòsit de dedicar-se solament a dibuixar i pintar. A Miramar neix la seva filla Dolors. Més endavant, es trasllada a Palma per residir durant els seus darrers anys a la Pensió Jardí, del carrer de Can Cavalleria. Munta l’estudi a un apartament llogat proper. El 1935 exposa a Galeries Costa (Palma) i el 1936 arran de l’inici de la Guerra Civil marxa a Àustria, d’on torna el 1940, ja iniciada la II Guerra Mundial.

El fotògraf Maties Pizà, el pintor Bartomeu L. Ferrà Juan i alguns altres amics, el mouen a fer una exposició al saló àrab de la Veda (1920). S’hi mostren 13 olis i 47 aquarel·les, que aconsegueixen un gran èxit de públic i de crítica, fet que li obre el camí que li permet convertir-se aviat en un dels retratistes més sol·licitats de Palma. Val a dir que les parelles de retrats (marit i muller), les signa en una sola de les dues teles per assegurar la supervivència de la parella a través de les successives transmissions.

El 1942 exposa a la botiga “Lys”, de la plaça de la Seu. A partir d’aleshores exposa amb freqüència a Palma i també ho fa a Barcelona (1942), Madrid (1945), Sóller (12947) i Artà (1955). Mentrestant passa una llarga temporada al Marroc i visita Egipte. El 1952 viatja a Río de Janeiro (Brasil).

Les obres d’Hubert se sustenten en un dibuix d’excel·lent construcció i en composicions sempre equilibrades i harmòniques. Els enquadraments són preferentment directes i frontals, llevats de casos comptats en els que busca ressaltar aspectes pintorescos o curiosos. El cromatisme és de colors variats, nets i naturals. Les escenes són il·luminades amb intensitat. Se serveix de contrastos suaus sovint poc perceptibles. Idealitza les figures elevant els seus aspectes acollidors, amables, entranyables i gratificants. Les ombres i els reflexos són els estrictament necessàries per donar a les composicions el moviment i la naturalitat pertinents. Pinta paisatges, marines, escenes costumistes, retrats, figures folklòriques, paisatge urbà, personatges exòtics o arquetípics, etc. Treballa l’aquarel·la i en menor mesura l’oli i el dibuix. Tracta l’oli de manera similar a l’aquarel·la, amb pinzellades diluïdes, superposicions i transparències. Dóna un gran impuls a la tècnica de l’aquarel·la a l’illa. És deixeble seva l’aquarel·lista Margaret Hall-Sweeney (1904-1973).

El Foment del Turisme fa ús de composicions del pintor per a cartells, fulletons i postals de promoció turística. A més fa treballs d’il·lustrador, com la portada de “Mallorca Guía Gráfica Costa”, “Viatge a Mallorca, de José M. Salaverría i altres. Pinta a Viena, Praga, Valldemossa, Deià, Marroc, Egipte, Sant Sebastià, Port d’Andratx, Camp de Mar, Sóller, Bunyola, Pollença, Palma, etc.. Exposa a Palma, Barcelona, Madrid, Sevilla, Jerez, Tarragona, Sóller, Artà, Río de Janeiro, etc.

Passats els anys, no deixa el costum d’anar tots el dies a prendre un bany de mar fins que un dia, quan es disposa a pujar a un tramvia és atropellat per una motocicleta. Una fractura de la base del crani li provoca la mort el setembre de 1963 als 80 anys. Rep sepultura a Palma a la tomba de la família de Bartomeu L. Ferrà Juan.

Erwin Hubert, Port de Sóller, aquarel·la

La Comissió Permanent de l’Ajuntament de Palma fa constar el sentiment de la corporació per la defunció del pintor i inicia els tràmits perquè un carrer de Palma dugui el seu nom. El 29 de setembre de 1963, Sóller li dedica un homenatge amb l’assistència dels seus dos fills, Dolores i Guni. A les Galeries Mora s’inaugura una exposició d’obres del pintor propietat de famílies de la vall. Del 2 al 14 d’octubre de 1965 el Cercle de Belles Arts de Palma presenta una exposició d’homenatge amb 56 obres i un catàleg. El 1968 Ana Marconi, vídua de Joan Saridakis, organitza una recepció d’homenatge al pintor en els salons de Marivent. El 1993 una obra seva fa part de l’exposició “100 anys, 100 pintors”, que presenta el Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida. El 1994 la Fundació Barceló presenta una exposició amb motiu del 30è aniversari del seu traspàs i edita un breu catàleg amb reproduccions a color.

Bibliografía (selecció)

Josep M. PARDO, “Hubert, Erwin”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 338-341, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1994, “Exposició del pintor Erwin Hubert (1883-1963)”,,Fundació Barceló editor, desembre 1994- gener 1995, Palma, 1994.

Helga SCHWENDIGER, “El archiduque Luis Salvador de Àustria”, Catàleg-1994.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Exposició a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida (La Misericòrdia), pàg. 46 i 136, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Erwin Hubert”, ‘Las Baleares y sus pintores’, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Pintores extranjeros en Mallorca: Tito Cittadini, William Edward Cook, Erwin Hubert i Médard Verburg”, Palma, 1979.

GEM, 7, 65-66.

Erwin Hubert, Palma i el port, aquarel·la

John Singer Sargent (Florència, Itàlia, 12 de gener de 1856 – Londres, 14 d’abril de 1925)

Pintor. Fill de FitzWilliam Sargent, metge especialista en cirurgia ocular, natural de Massachussets (EUA), resident a París, retingut un temps a causa d’una epidèmia de pesta a Florència, i de Mary Singer, adquireix una educació internacional. Estudia a l’Acadèmia de Florència i a París, on és deixeble de Carolus Duran. Als 23 anys visita Madrid (1879) per conèixer directament i estudiar la pintura de Velázquez (1598-1660). Posteriorment visita Haarlem per conèixer directament i estudiar l’obra de Frans Hals (1580-1666).

John S. Sargent, Vista de Mallorca, llapis i aquarel·la, 1908

Influït per Velázquez, Hals i Manet, s’especialitza en retrats de persones de l’aristocràcia i de l’alta societat de la seva època. L’elegància luxosa dels retrats li proporciona un gran èxit social i econòmic. Arran de l’exposició al Saló de París del retrat de Madame X i de l’escàndol que es produeix, decideix traslladar la residència a Londres (1884), que manté la resta de la vida, si bé fa nombrosos viatges als que és molt afeccionat. Els seus pintors preferits són Velázquez, Matisse, Manet, Hals, Ticià, Miquel Àngel, Tintoretto, etc.

Manté un nivell alt d’activitat fins que a partir de 1907 redueix la feina d’encàrrec per dedicar-se a viatjar, pintar aquarel·les, esbossos i realitzar projecte murals per a edificis públics, atenent la demanda d’institucions. Són obres seves el Retrat de Mme. Gautreau (Madame X) (Metropolitan Museum of Art, NY) i Sota els efectes del gas, que es conserva al Museu Imperial de la Guerra de Londres. Està considerat com un dels quadres més importants referits a la Primera Guerra Mundial.

John S. Sargent, Enviament (Port de Palma), aquarel·la, 1908

El 22 de juny del 1908 arriba sol a Mallorca i s’hi està fins a final de juliol.Torna amb sa germana Emily a final de setembre i s'està a Valldemossa fins a final de novembre. S’hi relaciona amb la família Sureda Montaner, Santiago Rusiñol, Antoni Gelabert, Gaspar Terrassa, Francisco Bernareggi, el crític d’art Pere Ferrer Gibert i molts altres. El juliol de 1908 convida a dinar al Grand Hotel Rusiñol, Florensa, Gelabert i Pere Ferrer Gibert.

Segons M. Martindale, a Mallorca fa unes 70 obres, entre olis, aquarel·les, dibuixos, notes i esbossos, algunes de les quals es troben a museus. Pinta a Palma, Valldemossa i Sóller. Entre les obres fetes a l’illa cal destacar el Retrat del pintor Francisco Bernareggi, que se’n dugué a l’Argentina i allà el va vendre en un moment de necessitat. També fa les obres Costanera de Son Marroig, Alzines amb porcs negres (Mitchell Museum, EUA), Carrascal. Mallorca (col·lecció Carmen Thyssen Bornemisza), Vista de Mallorca (antiga col·lecció de Son Galcerà, Mallorca), Vaixells blancs (The National Gallery of Art, Washington, EUA), Barques al Port, En el Port (Fundació Arskell Hall), Magrane (Mallorca), Magranes II (Mallorca), Magranes III (Mallorca), Cards i herba (Valldemossa), Al·lotes recollint flors (Valdemossa), Vaixells (Mallorca), Arbres a una costanera de Mallorca (aquarel·la), Port de Sóller, etc. Sembla que actualment l’única obra del pintor que resta a Mallorca és la titulada Costanera de Son Marroig, que fa part d’una col·lecció particular de Valldemossa.

L’estil del pintor és classicista en els retrats, que dota d’una subtil sensualitat mundana. Les aquarel·les i esbossos superposen concepcions impressionistes sobre una base classicista. En els esbossos, fa ús d’una pinzellada solta i ràpida, que aplica “alla prima”, fet que atorga a les seves obres un nivell alt de frescor, espontaneïtat i naturalitat. A l’obra Sota els efectes del gas aconsegueix crear una atmosfera dramàtica poques vegades aconseguida.

John S. Sargent, Port de Sóller, 1908

De caràcter retret i reservat, es manté fadrí tota la vida, acompanyat de les seves germanes. Els darrers anys de vida fa freqüents viatges a Venècia per descansar i pintar a plaer. Allà fa aquarel·les, esbossos, escenes d’interior i composicions de figura. Mor a Londres als 69 anys.

Té una entrada a la GEM. Costanera de Son Marroig fa part de l’exposició “Pintors americans d’ahir”, que organitza la Conselleria de Cultura del Govern Balear a sa Llonja abril-maig de 1992. També fa part de l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)", que es va presentar a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida (La Misericòrdia) el maig-juny de 1993. L’Ajuntament de Palma donà suport a l’exposició “John Singer Sargent a Mallorca” que es mostra a Can Bordils entre el 3 de juny i l’1 de setembre de 2009 i edita el llibre “John Singer Sargent a Mallorca” de Meredith Martindale.

John Singer Sargen, Autoretrat

Bibliografia

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Exposició a sa Llonja i Sala Guillem Mesquida, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, maig-juny de 1993, pàg. 28 i 151, Palma, 1993.

CATÀLEG-1992, “Pintors americans d’ahir”, Exposició abril-maig de 1992, pàg. 34-35, Govern Balear, Palma, 1992.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “John Singer Sargent”, Las Baleares y sus pintores, pàg. 120-121, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Meredith MARTINDALE, John Singer Sargent en Mallorca, Ajuntament de Palma, 2009.

GEM, 16, 25.

Ramon Nadal Horrach (Palma, 31 d’octubre de 1913 – 27 de juliol de 1999)

Pintor. Comença a dibuixar als 8 anys. Es forma a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma sota el mestratge de Llorenç Cerdà Bisbal i Francesc Rosselló Miralles. Hi cursa estudis durant 13 anys (1921-1934), dedicats al dibuix del natural (1921-1926), pintura, aquarel·la del natural i caps d’estudi (1926-1928) i pintura (1928-1934). Posteriorment és deixeble de Francisco Bernareggi.

Ramon Nadal Horrach, Vista de Palma, oli/tela 1949, Ajuntament de Palma

Exposa a la Veda als 14 anys (19 (1923) i als 18 (1928). Als 20 anys esposa a Galeries Costa (1933) i als 21 a Galeria Sol y Sombra (1934). Amic de Bartomeu Rosselló Pòrcel, li fa l’únic retrat que es conserva del poeta. Fa part del grup Literari i Artístic Azul, amb el que participa a l’exposició col·lectiva de grup (1937).

Acabada la guerra civil, treballa molt i amb afanys de superació i d’èxit. Pinta del natural. Participa (1940) en la fundació del Cercle de Belles Arts de Palma, on esposa i habitualment. El 1941 exposa a Barcelona i torna a fer-ho el 1945. Pinta retrats, natures mortes i, sobretot, paisatges, que és la temàtica que li permet obtenir més èxit.

La seva pintura evoluciona des de posicions realistes lluminoses a posicions properes a la sobrietat noucentista. Més endavant combina i alterna maneres diverses de caràcter postimpressionista. D’altra part, la pinzellada sòlida i ràpida des dels anys 40 dóna pas a empats matèrics gruixats, tractats amb espàtula els anys 50 i 60. A mitjan dels anys 50 realitza composicions de gran format, un de l’interior de la Seu i una sèrie de perspectives de la costa de Formentor destinats a exaltar la grandiositat i l’espectacularitat de la contrada. Si a la tela de la Seu predominen els vermells, a les marines de Formentor hi predominen els blaus de la mar i dels reflexos d’aquesta sobre les roques. A partir dels darrers anys 70 reitera tècniques, mètodes i motius, en un procés en el que redueix la mida de les teles i augmenta la rapidesa de l’execució.

Els anys 50 i 60 imparteix classes particulars de dibuix i pintura a estudiants i afeccionats amb un gran èxit de matrícula i assistència. La seva obra més coneguda i celebrada és la vista de Palma que pinta des del balcó de ca seva el 1949 i que és propietat de l’Ajuntament de Palma. Posteriorment, en fa diverses rèpliques de diferents mides.

Les exposicions que presenta i les classes que imparteix li proporcionen una gran anomenada i gran notorietat social, que decau al llarg dels 80 i 90. Malgrat tot, manté un bon ritme d’exposicions i de vendes gràcies al suport de la Galeria Jaume III, on durant anys exposa amb caràcter d’exclusivitat Van ser deixebles seus Miquel Llabrés, Antoni Nadal i Francesc Gaita.

El 1952 rep la medalla d’honor del Cercle de Belles Arts. El 1964 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. Mor l’estiu de 1999 als 86 anys. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Hi ha obra seva a l’Ajuntament de Palma, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, col·lecció de GESA-Endesa (Palma), Banc Sabadell Atlàntic (Palma) i a altres col·leccions institucionals i particulars.

Bibliografía

Jaume POMAR, “Ramon Nadal”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg.53-62, Edicions Documenta Balear, Palma, 2003.

Margalida TUR, “Nadal Horrach, Ramon”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’ pàg. 328-331, Palma, 1996.

CATÀLEG- 1993, “100 anys, 100 pintor (1893-1993), Sa Llonja i Centre Cultural la Misericòrdia, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, pàg. 83 i 146, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Ramon Nadal”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 203-204, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

GEM, 11, 338.

Jaume Nadal Ferragut (Palma, 1700 ca. – 1768)

Pintor. De formació probablement autodidacta, a partir de la seva mort  resta pràcticament oblidat. La seva memòria es recupera gràcies a l’article que el 1955 publica el folklorista Antoni Mulet, interessat en la temàtica costumista i en la descripció dels vestits que porten els personatges. Consta que el pintor té problemes amb el gremi de pintors per exercir la professió al marge de la normativa gremial. El 1725 és multat per exercir de pintor sense haver-se presentat als exàmens pertinents. Sembla que, resolt el conflicte amb el gremi, continua treballant sense incidències.

És conegut, sobretot, per la sèrie de cinc pintures sobre treballs del camp que fa per a la possessió de Massanella. Una d’elles duu en el revers una inscripció en llatí que fa constar l’autoria del pintor i l’any de realització de l’obra (1750). Va rebre l’encàrrec de Joan Abrí-Descatlar, marquès del Palmer, propietari aleshores de la possessió, en la que féu nombroses inversions. Per realitzar les pintures, resideix una temporada a Massanella i comprova directament les tasques que descriu en les escenes.

Jaume Nadal Ferragut, Els nevaters (fragment), oli/tela, Massanella, 1750

També pinta (1757-1761) obres religioses, com la decoració de la capella del Roser de l’església parroquial de Porreres amb els misteris del rosari (dolor, goig i glòria), el viacrucis de la citada parròquia i la tela de la mort de Sant Josep (1764) de la parròquia de Campos, que el presenta en una escena en la que és visitat per Jesús i Maria, assistit per dos àngels i acompanyat d’amorets. En les dues primeres obres utilitza la tècnica de la pintura al fresc i en la tercera la de l’oli sobre tela.

L’estil de la pintura que fa és força senzill, captivador i ingenu, per bé que evoluciona i s’enriqueix amb el pas del temps i amb un possible aprenentatge fet per poder superar les proves i exàmens gremials. Les obres de Massanella contenen molts de detalls curiosos, descripcions de les distintes fases del treball, explicacions dels abillaments masculins i femenins, la construcció de fons barrocs i profunds i d’uns celatges molt treballats.

Les fotografies de les obres de Massanella, les varem fer una tarda que, convidats a berenar per la família Coll, ens autoritzen a mi i a Joan Oliver “Maneu” a fer-les i ens faciliten una escala per poder situar la càmera a l’alçada de les obres, ubicades a la part superior de la sala central o menjador del casal.

Te una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Casat amb Catalina Ros i sense fills, resideix a una casa de la plaça del Mercat, de Palma, on mor el 1768.

Bibliografía

Marià CARBONELL, “Nadal Ferragut, Jaume”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 326-327, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Antoni MULET, “Un pintor mallorquín poco conocido (Jaume Nadal Ferragut)”, BSAL, núm. 29, pàg. 266, Palma, 1944-1946.

GEM, 11, 336-337.