Cinc infermeres voluntàries de Creu Roja en missió humanitària són fetes presoneres i moren a Manacor el 5-IX-1936

Daria Buxadé i Adroher, Mercè Buxadé i Adroher, Maria Garcia, Teresa i una cinquena (de 20 a 25 anys) de la qual no consta el nom ni el cognom, infermeres voluntàries de Creu Roja, en missió humanitària a l’hospital de campanya de Manacor (Mallorca), moren afusellades el 5-IX-1936.

Les germanes Daria i Mercè Buxadé i Adroher són filles de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher i Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (Girona). El pare va emigrar a Cuba, als 20 anys, en els darrers anys del XIX. D’allà va passar a Puebla de Zaragoza (Mèxic) a causa de la Guerra de Cuba. Quan va disposar d’ingressos suficients es va casar per poders amb la seva promesa de Santa Coloma de Farners, que tot seguit i ja com a casada es reuneix amb ell a Mèxic. Varen ser pares de 3 fills (Josep, Joan i Francesc) i de 3 filles (Maria, Dària i Mercè). Les dues menors eren Dària i Mercè.

El pare és confiter. A més fa dolços, bombons i llepolies. A Mèxic té un establiment obert al públic en el qual ven els productes que fa i, a més, serveix cafès i refrescos.

Daria neix a Puebla de Zaragoza el 13-XII-1913 i Mercè a la mateixa localitat el 25-IV-1918. Daria té els cabells arrissats, és més petita d’estatura que la Mercè i de complexió més grassa. Mercè és espigada, prima i alta, té els cabells llisos i de color castany obscur. Dària toca el piano i té gran aptitud per al dibuix i la pintura. Les dues tenen la nacionalitat mexicana i disposen de passaport mexicà.

La família torna de Mèxic el 1920 (aproximadament), després de més de 20 anys de feina dura que els ha permès acumular un patrimoni suficient per muntar a Santa Coloma de Farners un negoci propi. Dos dels fills decideixen restar a Barcelona, fet que motiva que el 1926 els pares amb la resta de la família s’estableixi a Barcelona, on obren un establiment de venda de confits, dolços, bombons i llepolies. Les dues filles petites, Dària i Mercè, cursen estudis al Col·legi de l’Immaculat Cor de Maria, de Barcelona.

Daria i Mercè són infermeres voluntàries de l’Assemblea de Creu Roja a Barcelona. Després dels fets dels 18-VII-1936, les dues germanes es presenten com a voluntàries per a la missió de la Creu Roja que ha de prestar serveis sanitaris i humanitaris als combatents que resultin ferits o es posin malalts a l’expedició republicana a Mallorca. Les seves tasques són exercir d’infermeres a bord del vaixell-hospital “Marquès de Comilles” o, alternativament, a algun hospital de campanya que Creu Roja estableixi en terra ferma a la reraguàrdia de les línies de foc.

El vaixell hospital porta a bord unes tres-centes persones entre tripulació, metges, cirurgians, transfusionistes, practicants, auxiliars sanitaris, camillers i infermeres. Hi ha un equip mèdic de l'Exèrcit, un de l’Armada, un de la Creu Roja i dos equips civils. El nombre d’infermeres s’eleva a un centenar, dividit en dos grups: les que havien estat convocades pel Col·legi Oficial d’Infermeres i les voluntàries de Creu Roja. Aquest darrer grup sumava aproximadament unes trenta i tantes infermeres. El "Marquès de Comilles" arriba a Mallorca el 28-VIII-1936, dotze dies després del primer desembarcament (16 d’agost), que va tenir lloc esglaonadament a Cala Anguila, Cala Petita i Portocristo. A partir del mateix dia 16 hi ha disponibles metges i infermeres que es fan càrrec de l'atenció dels primers ferits.
Amb un grup d'infermeres arriben el 18 d'agost l'autora anònima del diari i la seva companya Teresa. Aquestes dues coneixen i sipatitzen amb Daria i Mercè Buxadé el 21 d'agost. Les quatre són destinades a l'Hospital de campanya el 27 d'agost, que inicia la seva activitat el 28 d'agost, a les cases temporalment abandonades de la finca de Sa Torre Nova. El 28 o el 29 les quatre amigues (Daria, Mercè, Teresa i l'autoria del diari) més Maria Garcia, que fa les funcions de cap oficial del grup, són enviades a una unitat auxiliar, un hospital de campanya avançat o proper a les línies del front, destinat a facilitar l’atenció immediata dels ferits, que després són evacuats a l'hospital de campanya o directament al vaixell hospital. En primera instància resta situat a unes cases de les rodalies de Son Carrió.

Els tres hospitals (el del vaisell, el de campanya i l'auxiliar) tenen desplegats els distintius de Creu Roja (la bandera de l'institució és penjada a la porta principal de l'edifici de Sa Torre Nova) i els tres es troben sota la protecció d’aquesta institució. El tractament que rep l'hospital auxiliar o avançat com a objectiu de guerra per part d'un avió es fa evident arran de la reiteració amb la qual és objecte de bombardeigs específics, cosa per la qual les infermeres decideixen retirar temporalment la bandera de Creu Roja. D’acord amb els convenis de Ginebra vigents, el personal, els mitjans i les instal·lacions de Creu Roja s'han de tractar i respectar com a persones no bel·ligerants i com a mitjans aliens al conflicte.

Consta pel dirari de la voluntària anònima que les cinc infermeres reben poc després ordres de dur l'hospital avançat a una zona de reraguàrdia, més segura, i així ho fan. Les relacions personals entre les infermeres són bones, especialment les de les tres joves (Daria, Mercè i l'autora del diari). Entre elles s'estableix una amistat sincera i positiva. A l'hora dels trasllats demanen de fer-ho juntes, conservant l'equip que fan. Les relacions són relativament tenses entre l'autora anònima del diari i la Teresa, que no li dirigeix la paraula a causa d'un retret fet en un moment poc oportú i a pesar d'un intent sincer de reconciliació. Les relacions de Teresa amb les germanes Buxadé són normals i disteses. No hi ha problemes amb Maria Garcia, a la qual l'autora del diari es refereix sempre amb termes respectuosos i afectuosos. Hi ha diferències naturals, d'interessos i d'opinions entre les tres joves i les dues infermeres grans. De fet formen dos subgrups dins del conjunt del grup. Les més desimboltes són la Mercè i l'autora del diari, que són alhora idealistes i d'esperit aventurer. Daria, entranyable i amorosa, sembla que es deixa dur per la germana menor. Maria Garcia es comporta amb discreció, té cura de mantenir la seva autoritat sobre el grup, fa la seva feina amb diligència i fa costat a la Teresa, tot escoltant-la quan pot i fent-li el cas que necessita. Daria i l'autora del diari toquen el piano per als hospitalitzats, mentre són a Sa Torre Nova. L'autora del diari escriu de manera fluida, disposa d'un lèxic relativament ric, fa ús de paraules apropiades, coneix tecnicismes sanitaris (asèpsia, luxació...), tendeix a ser concreta en les seves observacions, parla en primera persona del plural (no és egocèntrica i té el sentit de grup), a més és sincera amb ella mateixa, tot demostrant un bon nivell de formació.

El vespre del 3 al 4 de setembre, atenent ordres de Largo Caballero (aleshores president del Govern central i ministre de la Guerra), d’una altra autoritat (com ara Indalecio Prieto, aleshores ministre de la Marina i de l'Aire) o per voluntat pròpia (decissió de Bayo i del seu staff), les forces republicanes es repleguen sigilosament, embarquen els combatents, els queviures i tant de material militar com poden. Per tal que l'embarcament es faci ordenadament i sense pànic, es diu que Palma ha caigut en poder dels republicans arran de l'aixecament de les tropes encarregades de la seva defensa. Tots els vaixells, inclòs el “Marquès de Comilles”, salpen en una operació de retirada esglaonada. Uns es dirigeixen a Maó, altres a Barcelona i un o dos a altres ports de la Península. Deixen en terra entre dos-cents i tres-cents combatents dispersos (homes i dones), als quals no han arribat les instruccions de retirada o no les han pogut complir. També resten en terra les cinc infermeres voluntàries i els ferits al seu càrrec.

El matí del dia 4-IX-1936 l’hospital de campanya avançat és abandonat, atesos els indicis estranys que les infermeres perceben. Preocupades i neguitoses, sense informació i amb desconcert, tracten d'acostar-se al campament de la tropa. No ho aconsegueixen. Els ferits són detinguts, tractats com a presoners de guerra i traslladats a l’edifici de l’Escola Graduada de Manacor. També són detingudes, tractades com a presoneres de guerra i traslladades a l’Escola Graduada de Manacor, les cinc voluntàries de Creu Roja. Val a dir que, segons els Convenis de Ginebra, els ferits i malalts atesos en instal·lacions i hospitals de Creu Roja es troben sota la protecció de l’entitat humanitària, tenen la condició de no bel·ligerants i no poden ser ni detinguts ni fets presoners. Té aquesta mateixa condició el personal voluntari i el contractat de la institució. Espanya va ser un dels primers estats que va signar (1864) el Conveni de Ginebra.

Les infermeres de servei a l’hospital avançat el dia 4-IX-1936 són les que constitueixen la plantillla fixa del recurs: Dària i Mercè Buxadé i Adroher, Maria Garcia (de 53 anys), Teresa (de mitja edat) i una cinquena, treballadora de Telègrafs i afeccionada a la música, de 20 o 25 anys, que escriu un diari sobre la seva experiència a Mallorca, el nom de la qual no es coneix. No els arriben les ordres de retirada i resten confoses i atordides. A primera hora del matí del dia 4 són fetes presoneres i conduïdes a l'edifici de l'Escola Graduada de Manacor. Requisen el "diari" de la infermera anònima, que el comte Rossi reté i més endavant se'n dur a Itàlia, després d'haver autoritzat algunes còpies a mà o a màquina. Recull records de fets, vivències i impressions dels dies compresos entre el 16 d'agost (data de sortida de l'autora del port de Barcelona en el vaixell "Ciutat de Tarragona" que fa escala a Menorca per continua tot seguit viatge a Mallorca) i el 4 de setembre.

Vers el migdia del dia 4, a l’Escola Graduada, el grup de les cinc voluntàries és fotografiat amb els braçalets de Creu Roja ben visibles. Vesteixen granota blava i camisa llarga del mateix color. Al seu darrera es veuen alguns dels ferits de l’hospital de campanya, un dels quals duu també el braçalet de Creu Roja, probablement perquè feia accidentalment funcions d’auxiliar d’infermeria.

Els ferits, entre 15 i 20, són afusellats el mateix dia. Les infermeres voluntàries, en canvi, són retingudes, obligades a sotmetre’s a una exploració mèdica a càrrec del Dr. Deyà, que constata el seu bon estat de salut pel que fa a ITS i el fet que una d’elles és verge. Posteriorment, són lligades amb cordes i a bord d’un camió descobert són exhibides pels carrers de Manacor com a trofeu de guerra. D’elles es diu públicament i reiteradament que són prostitutes. A la plaça de Sa Bassa (Manacor) són obligades a baixar del vehicle i posades contra la paret d’un dels murs del Rosari, perquè la gent les escridassi i les insulti. L’edifici dit del Rosari és la seu de Falange, de la CEDA, del despatx del Comte Rossi a Manacor i, alhora, la caserna dels homes que té a les seves ordres a Manacor.

De retorn a l’Escola Graduada, reben la visita del Pare Atanasi de Palafrugell, OFMC. Després de conversar amb elles, atendre les que es volen confessar i de consolar-les com pot, el caputxí es trasllada per iniciativa pròpia a visitar Arconovaldo Bonacorsi (Bolonya/Itàlia 1898 - Roma/Itàlia 1962), aliàs Comte Rossi o general Aldo Rossi. Havia arribat d’Itàlia el 26 d’agost i aleshores era cap efectiu de la zona de combats de Manacor i voltants. L’informa sobre les cinc infermeres, demana per a elles clemència i li prega que els salvi la vida. Bonacorsi l’acomiada dient-li que ho consultarà amb el coixí.

És possible que la raó per la qual Bonacorsi retarda la decisió sobre la sort de les infermeres té a veure amb el fet que abans de tot vol conèixer l’opinió superior, atesa la condició de voluntàries de Creu Roja de les cinc i la nacionalitat mexicana de dues d’elles. Tot amb tot, probablement són unes altres les raons de l'ajornament. Segons diversos escrits, el vespre del 4 al 5 de setembre les cinc infermeres, sobretot les 3 joves (Daria, Mercè i l'autora anònima del diari), són víctimes de violència física, insults, práctiques de dominació sàdica, tortures i violació múltiple. Alguns escrits diuen que el comte Rossi, que és qui ha demanat l'informe del Dr. Deyà i de qui tots els que el coneixen saben que pateix addicció al sexe, participa personalment en aquesta nit de bogeria, sang, llàgrimes, sexe i tortura. Tres mesos més tard, a mitjan desembre, és enviat a la Península.

Al matí del dia 5-IX-1936 les cinc voluntàries són portades al cementiri de Son Coletes (Manacor) i a les 11 són afusellades públicament. Les restes són dipositades a una fossa comuna.



Referències

- ANÒNIM, "Diari", transcripció a máquina de l'original que és reproduïda per Massot i Muntaner com a annex del seu llibre citat més avall.
- Carles BUXADÉ I DEL TRONCO, “Recuerdos de la familia Buxadé”, mail-archive.com, Sussex (Anglaterra) abril 2005.
- Llorenç CAPELLÀ FORNÈS, “Diccionari vermell”, Ed. Moll, Palma 1989.
- Miquel LÓPEZ CRESPÍ, “Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)”, mallorcaweb.net.
- Miquel LÓPEZ CRESPÍ, “Literatura mallorquina i compromís polític”, Edicions Cort, Palma 2003.
- Josep MASSOT I MUNTANER, “El desembarcament de Bayo a Mallorca”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Col·lecció Serra d’Or, Barcelona 1987.
- Josep MASSOT I MUNTANER, “El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or, Barcelona 1995.
- Antoni MUS, “Bubotes”, Ed. Moll, Col·lecció biografies i memòries, Palma 1990.