Breu història dels espinacs

Planta herbàcia anual, que es pot sembrar en secà o en regadiu. Arriba a fer un metre d'alçada. De sabor característic i agradable, és rica en proteïnes vegetals, minerals (potassi, sodi, calci, ferro i fósfor), hidrats de carboni i vitamines (A, B1, B2, E i K). Té un contingut pobre en greixos. Es pot menjar crua, en amanida, bullida o fregida. Es distingeixen els espinacs d'hivern i els d'estiu, els de secà i els d'horta, etc.

La planta, originària de Pèrsia es comença a consumir a l'entorn del segle VI a.C. És introduïda a la Península Ibèrica pels àrabs com a planta medicinal a partir del 711 d. C. Passa a Europa i s'hi estén vers el s XV, també com a planta medicinal. S'usa en el tractament dels càlculs renals, la icterícia, processos febrils, bronquitis, anemia, etc.

A partir de la Primera Guerra Mundial, s'introdueix en l'alimentació humana a l'empara del mite del seu alt contingut en ferro, per bé que no porta ferro en una gran proporció. Contribueix a la promoció del consum d'espinacs la popularització els anys 30 de la figura de la tira còmica de Popeye i la seva família (Rosari o Olivia, Pesolet, Tusturro o Cocoliso, etc.).

Són plats típics de la nostra cuina els espinacs amb panses i pinyons, l'espinagada de Sa Pobla (Mallorca), l'espinagada de mussola, les panades d'espinacs, els rubiols, els canelons d'espinacs, l'arròs d'espinacs, les croquetes d'espinacs, etc.