Muriel, adéu

Varem ser condeixebles de la promoció iota de la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Quan ens coneguérem na Muriel Casals tenia 17 anys i jo 22. Simpatizarem i aprofitarem moltes ocasions per parlar. Ella tenia el costum d’expressar-se amb veu baixa, de parlar mentre pensava el que deia, d’enraonar lentament i amb un lleuger accent francès que poc a poc va superar. El seu criteri era equilibrat, assenyat i coherent. S’afilià al PSUC, però mai no perdé el capteniment serè i dolç. Mantingué i cultivà l’amistat amb tots els condeixebles, que gaudíem de relacionar-nos amb ella. Feinera de mena, assistia a totes les classes i portava al dia els apunts. Vestia amb una modèstia d’allò més elegant. Tots els companys n’estàvem una mica enamorats d’ella i dels seus ulls cels. Es casà amb un dels companys del curs, n’Emili, i tingué una filla, Laia Gasch. Acabada la carrera, volgué dedicar-se a l’ensenyament. Féu la tesi i preparà oposicions que guanyà a la Facultat d’Econòmiques de l’Autònoma de Barcelona, on treballà de valent i amb dedicació plena. Catalana nada a Avinyó el 1945, sobiranista de mena, saturada d’equilibris i de lucidesa, va ser elegida presidenta de l’Òmnium Cultural. El 2015 ocupà la tercera plaça de la llista de JxSí i es lliurà a les tasques del Parlament. Havia d’ocupar la presidència d’una de les comissions més complexes i difícils, però una bicicleta la llançà al terra i prengué mal. Restarem entristits i desolats el passat 14 de febrer de 2016. Recordarem sempre el seu llegat de seny, d’honestedat i de conviccions fermes i universals.