Alexandre Pedrós Abelló (Barcelona, 30 de març de 1940 – 2 de juny de 2010)

Economista, professor universitari i polític. Nat a la barriada de Gràcia (Barcelona), estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es llicencia amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari (1964) i es doctora, també amb premi extraordinari (1972). Amplia estudis amb un postgrau a la London School of Economics . El 1976 guanya la càtedra d'Organització, comptabilitat i procediments de la Hisenda Pública (OCPH), després integrada en el Departament d’Economia Aplicada i Hisenda Pública.

Com a economista professional s’especialitza en assessoria fiscal i munta un acreditat despatx obert al públic. Exerceix d’assessor fiscal de la patronal catalana, on és considerat un home de la casa. És director de la sucursal a Barcelona del servei d’estudis del Banc d’Espanya. Com a polític, és diputat al Parlament de Catalunya en representació de la província de Barcelona per les llistes de Centristes de Catalunya-UCD (1980-84), regidor de l’ajuntament de Barcelona per Aliança Popular (1983-87), membre del Consell Econòmic i Social d’Espanya (1996-2000), president de l’Institut de Crèdit Oficial (1999) i síndic de comptes de Catalunya (2004-10). A l’ICO, hi roman una setmana, ja que en ser acusat d’un presumpte delicte fiscal, rebutja l’acusació i dimiteix de manera immediata. Després, l’Audiència de Barcelona l’absol.

Treballador infatigable, amic dels amics, persona sensible, assenyada, rigorosa i íntegra, excel·leix per la seva cordialitat i la seva capacitat de distingir entre les coses importants i les que no ho són. S’implica en tasques professionals i cíviques, com ara la dinamització del Col·legi d’Economistes de Catalunya i d’altres entitats. És secretari (1968-69) i vicedegà (1976-78) de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (1981-2010). Publica llibres i nombrosos articles en publicacions científiques, acadèmiques i de divulgació. Casat amb Concepció, va ser pare de 5 filles. Mor sobtadament a causa d’un infart, quan es disposava a iniciar una nova jornada de feina. Tenia 70 anys.

El vaig conèixer i tractar (1963-64) quan ell treballava en el seminari d’Hisenda Pública de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que aleshores regia com a catedràtic el professor Ramon Trias Fargas, de qui ell era deixeble i amic. Joan Martín Pujol, Eulàlia Duran Ventayol i jo treballàvem aleshores en el seminari de sociologia, que era ubicat a la porta del costat del seminari d’Hisenda. La proximitat facilità que establíssim unes relacions cordials, malgrat que mantinguéssim algunes diferències amb relació a l’equip de futbol amb el qual ens identificàvem: ell era seguidor de l’Espanyol i nosaltres del Barça. Aquesta i altres diferències, tractades sempre amb bon humor i gran cordialitat, ens servien per animar les converses en els moments de descans. Com a professor ajudant de Ramon Trias Fargas, ens féu classes d’Hisenda Pública en el quart curs de la carrera. Posà especial interès a explicar-nos la Hisenda Pública dels països subdesenvolupats, tema que en les seves mans aconseguí d’agradar-nos. Portava les classes ben preparades i coneixia ben a fons els temes que tractava. Una vegada ens convidà a passar per casa seva, on tenia una cambra de treball i estudi, allargada i força espaiosa, amb uns prestatges, plens de llibres, que anaven de banda a banda de la paret. En certa ocasió ens va confirmar que el seu nom de pila, Alexandre, era un tribut de simpatia de l’avi patern a la figura d’Alexandre Lerroux, com es deia en els corredors de la Facultat. Anys més tard, quan vingué a Mallorca amb motiu d’un acte conjunt dels Col·legis d’Economistes de Catalunya i de les Balears, que es féu al Centre de Cultura de Sa Nostra, em va conèixer d’enfora. Férem una bona xerrada, a la qual no faltaren les referències a l’Espanyol i al Barça.

Autora anònima de “Diario de una miliciana”

Jove funcionària de Telègrafs, resident a Barcelona, d’idees anarquistes. En tenir notícia de l’enviament d’una expedició catalana a Mallorca, s’allista com a sanitària per a la prestació dels serveis de socors de Creu Roja. Embarca en el vaixell “Ciudad de Tarragona”, que surt del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936 a les 6 de la tarda, fa escala a Maó a les 12:30 h del dia 17 i desembarca 400 milicians i 30 milicianes a Mallorca el dia 18.

De bon començament és destinada, amb un grup de companyes sanitàries de Creu Roja, a la cuina de l’hospital central d’evacuació, també dit de Sa Coma, on cuinen per a un col·lectiu que se situa entre 20 i 40 ferits i malalts, segons el dia i l'hora. Poc després el grup de sanitàries és enviat a l’hospital de sang de Torre Nova, on es dediquen a preparar el menjar dels ferits, fer primeres cures, escurar estris de cuina, tenir cura de la neteja i la higiene del lloc, etc. Uns dies després reben ordres perquè dues sanitàries del grup passin a prestar serveis al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat de la base, ubicat en el terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. No accepten la divisió del grup i demanen anar totes al mateix lloc de socors. El responsable en terra dels serveis sanitaris de l’expedició els autoritza perquè facin el que han demanat.

En el lloc de socors de Son Carrió es troben Dària Buxadé, Mercè Buxadé, Maria Garcia (la cap del grup), Teresa i ella. Compten amb l’ajut del practicant Solà, que va amb elles per donar-los suport. Malgrat la cura amb la que fa les coses, mentre puja per unes roques de vorera de mar pateix una llenegada que li produeix una luxació a un genoll, dolorosa però sense conseqüències. Cada dia dedica un temps a explicar en el seu diari les incidències de la jornada, les seves idees i les seves impressions. El text posa de manifest que té coneixements sanitaris, que li preocupa la pèrdua de pes, que és de caràcter nerviós i espontani, que té un bon nivell d'aptitud verbal, que té família a la Península, que té problemes de convivència amb la seva companya Teresa, que és idealista, seriosa amb les seves coses, coherent i responsable.

El vespre del 3 al 4 de setembre de 1936 es dóna l’ordre de retirada general i de reembarcament de les tropes, el material i els serveis sanitaris. L’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada les cinc sanitàries i el practicant Solà resten sorpresos a la vista de la retirada dels vaixells de l’expedició. Poc després són detingudes per membres del grup “Los dragones de la muerte”, que aplega jovençans reclutats per un personatge tenebrós, el feixista italià que usa el nom de guerra de “conde” Rossi. Tot seguit, és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on li fan una fotografia de grup amb les seves companyes en el fons de la qual es veu el practicant Solà amb el braçal de Creu Roja i alguns dels ferits del lloc de socors.

Un dels captors li lleva el quadern en el que escriu el seu diari, que posteriorment rep el nom de “Diario de una miliciana”. A la tarda, les cinc infermeres són passejades pels carrers de Manacor en una camioneta descoberta perquè siguin escridassades i insultades.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, situat a la plaça de Sa Basa, seu i caserna dels homes del “conde” Rossi. Al matí del dia següent, 5 de setembre de 1936, a les 10 h és portada amb les companyes a Son Coletes i sobre les 11 del matí mor afusellada juntament amb les altres quatre sanitàries voluntàries de Creu Roja. Se suposa que les restes de les cinc voluntàries descansen a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes. El "Diario de una miliciana" es troba publicat en el llibre de Josep Massot i Muntaner "El desembarcament de Bayo a Mallorca", p. 393-410, Barcelona 1987. L'acurada transcripció de Massot i Muntaner ha estat publicada recentment com a part de l'obra "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", de Miquel Alenyà Fuster, editada per Lleonard Muntaner, Palma 2011. Cal esperar que la revisió completa dels documents de l'època de la Guerra Civil a Mallorca permeti trobar l'expedient de l'autora anònima de "Diario de una miliciana" i  recuperar el seu nom.

Mercè Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 25 d’abril de 1918 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher i Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Mercè i la seva germana Dària cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). És espigada, prima i alta. Té els cabells llisos i de color castany obscur. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del vaixell "Ciudad de Tarragona"  i, després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més proper al front i més llunyà de la base d’operacions, l’ubicat als afores de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis al costat de la seva germana Dària i altres tres infermeres de Creu Roja, Maria Garcia, Teresa i l'autora anònima de "Diario de una miliciana". El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que fa servir el nom de guerra de “conde Rossi”.

A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del lloc de socors de Son Carrió a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó en aquells moments tràgics. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina i caserna del “conde Rossi”. Sobre les 11 h. del  5 de setembre de 1936 és afusellada a Son Coletes (Manacor), juntament amb les altres infermeres de Creu Roja. Tenia 18 anys. Se suposa que les restes de les cinc infermeres reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

Dària Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 23 de setembre de 1913 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), casats per poders el 1896, té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Dària i la seva germana Mercè cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). Toca el piano i té grans aptituds per al dibuix i la pintura. De cabells arrissats, es d’estatura mitjana i mostra una certa tendència a engreixar, afavorida per les seves afeccions sedentàries (dibuixar, tocar el piano...).. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per a prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del "Ciudad de Tarragona", i després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més allunyat de la base d'operacions, ubicat a la vora de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis.

El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que es fa dir “conde Rossi”. A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del seu grup a l’Escola Graduada de Manacor, que és utilitzada com a presó. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina del "conde Rossi". El matí, sobre les 11 h. del 5 de setembre de 1936, és afusellada juntament amb les altres infermeres de Creu Roja a Son Coletes (Manacor). Les companyes són la seva germana Mercè i les infermeres Maria Garcia, Teresa i l’infermera anònima autora del “Diario de una miliciana”. Se suposa que les restes de les cinc infermeres de Creu Roja reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard 
Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i es infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

Pere Mascaró Pons (Ciutadella de Menorca, 11 de gener de 1956 – Palma, Mallorca, 6 de juliol de 2007)

Economista, professor, investigador i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1978).

El 1979 fixa la residència a Mallorca. És assessor laboral de CCOO (1979-81), gerent d’Indústries Dragón (1981-83) i director de l’Escola Universitària de Treball Social de les Balears (1983-87), on exerceix de professor fins al 1998. És cap (1987-89) de la secció estatal d’economia de l’Institut Balear d’Estadística. Posteriorment, treballa (1989-99) com a tècnic economista a l'àrea de benestar social del Consell Insular de Mallorca. Entre 1999 i 2001 és secretari general tècnic de la Conselleria de Treball del Govern i entre 2001 i 2003 és el primer director del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB).

Publica articles a revistes de divulgació, especialitzades en economia i científiques i a la premsa diària. És col·laborador de l’Informe Econòmic i Social de Sa Nostra (1988-1998). El 1989 es publica l’obra “Model Balears 2000”, al qual aporta el submodel de població. Amb Maria Antònia Carbonero elabora l’anàlisi titulada “El marc sociodemogràfic dels serveis socials a Mallorca. Bases per a la planificació social a Mallorca” (1988). Amb Ferran Navinés, i per encàrrec de l’Ajuntament d’Alaró, realitza un treball d’investigació sobre les indústries extractives del carbó al municipi d’Alaró, que posa de manifest la no viabilitat del projecte d’intensificació de l’explotació previst per GESA. La tramesa del treball per part de l’Ajuntament a GESA fa que aquesta abandoni el projecte. L’Obra Social de Sa Nostra convoca (1997) un concurs per a la concessió del I Premi d’Investigació Sa Nostra (Premi d'Investigació Sa Nostra de 1997), destinat a l’anàlisi de la realitat econòmica i social de les zones més vulnerables de les Illes Balears”. El jurat, format per professors de la UIB, atorga el premi a la proposta presentada per Pere Mascaró, Maria Antònia Carbonero, Andreu Horrach i Josefina Santiago. El treball d'elaboració de l'estudi, que es perllonga durant dos anys, inclou un ampli treball de camp amb enquestes a càrrec d'un equip tècnic ben entrenat. El manuscrit original dóna lloc a la publicació, el 2001, de la monografia titulada "L'espai social de l'exclusió a les Balears. Una proposta d'àrees d'atenció preferent", que fa part de les publicacions del Servei d'Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra.

Mentre estudia a la Facultat d'Econòmiques de Barcelona, milita en el PSUC. Acabats els estudis, és dóna d'alta al Partit Comunista d’Espanya (1976-81). Des del 1986 milita a Esquerra Unida. Per aquesta formació política és regidor de l’Ajuntament de Palma (1995-96). Casat amb Maria Antònia Carbonero, tenen una filla, Clara. A causa d’un extravessament cerebral, mor a Palma el juliol de 2007, als 51 anys d’edat.

A títol pòstum, rep el premi Ramon Llull, que el Govern li atorga “per la seva tasca compromesa a favor de la política social i per la seva participació en el desenvolupament de programes sociolaborals”. L’Institut Mallorquí de Serveis Socials (IMAS), del Consell Insular de Mallorca, crea el 2008 el premi Pere Mascaró, destinat a fomentar l’estudi i l’anàlisi socioeconòmica dels serveis socials a les Illes Balears. El premi és convocat per l’IMAS, l’ajuntament de Palma i el Govern. Inicialment té una dotació de 18.000 euros. Fins ara ha estat convocat en quatre ocasions (2008, 2009, 2010 i 2011). Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar sovint amb ell. La seva col·laboració amb la redacció de l’Evolució Econòmica de les Balears (1988-1997) i l’Informe Econòmic i Social de les Illes Balears (1998) ens permeteren tenir una comunicació continuada i fluïda durant molts d’anys, que es renova amb motiu de l’obtenció per part d’un equip liderat per ell del I Premi d’Investigació de Sa Nostra, convocat per l’Obra Social de Sa Nostra, i es manté fins al seu traspàs. Era educat, atent, proper i respectuós. Treballava amb un rigor admirable, amb un esperit feiner incansable i una insubornable actitud solidària. L’objectiu bàsic de la seva vida va ser sempre el servei a les persones vulnerables, marginades, excloses i febles. Com a company era una font permanent de concòrdia, bon humor i entesa. S’agradava de remarcar les seves opinions amb claredat, però sempre amb bon humor i amb expressions respectuoses. Era lúcid, ocurrent i no gens presumit. Com a investigador, féu aportacions de gran interès.

Treballs publicats a revistes i publicacions especialitzades
"Migracions i mercat de treball" (1989)
"Características del mercado de trabajo: situación y perspectivas (1990)
"El trabajo temporero en la economía balear: de la marginalidad a la centralidad (1993)
"La economía balear en la inflexión del ciclo económico" (1995)
"La economia balear, una frágil estructura social de acumulación (1995)
"Document d'avaluació de l'aplicació del pla concertat de prestacions socials bàsiques a Mallorca (Andreu Horrach i Pere Mascaró) (1997)
"Políticas de mano de obra en las empresas baleares" (1998)
"Las políticas de convergencia y el futuro de los servicios públicos y la protección social" (1999)

Bibliografia

ATENEU PERE MASCARÓ, "Breu perfil de Pere Mascaró", www.ateneuperemascaró.org

EUROPA PRESS, “El IMAS crea el premio Pere Mascaró”, 12-III-2008

Miquel ROSSELLÓ, “In memoriam”, Diario de Mallorca, 6-VIII-2007

EFE PALMA, “Fallece el ex director del SOIB, Pere Mascaró”, Diario de Mallorca, 6-VII-2007

Pere MASCARÓ, M. Antònia CARBONERO, Andreu HORRACH, Josefina SANTIAGO, "L'espai social de l'exclusió a les Balears. Una proposta d'àrees d'atenció preferent", Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra, monogrfia núm. 7, Palma 2001

PROMOMALLORCA, “Qui és qui a Mallorca”, 316, Palma 1999

Martí PARELLADA et al., “Model Balears 2000”, Fundescoop, Palma 1989

GEM, 19, 87-88

Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, Barcelona, 21 de gener de 1937 – Barcelona, 21 de novembre de 2000)

Economista, historiador, professor universitari i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Durant els anys d’estudiant universitari és el representant democràtic dels alumnes de la Facultat d’Econòmiques, que trenca amb el monopol sindical del SEU. Obté el grau de llicenciat (1961) amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Marxa a la Sorbona, on inicia un extens treball sobre el pensament econòmic a Espanya entre 1760 i 1860, que publica parcialment més endavant. Tot seguit és professor ajudant (1961-1966) de la càtedra de Política Econòmica de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que des del 1960 dirigeix Fabià Estapé. El 1962 és col·laborador de les classes d’economia urbana de la càtedra d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El 1966 és expedientat i expulsat de la Universitat de Barcelona a causa de la seva militància a favor del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) i de la seva lluita antifranquista. Participa personalment a la Caputxinada, que té lloc entre el 9 i l'11 de març de 1966 al convent dels caputxins de Sarrià, al costat de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Raimon Obiols, Montserrat Roig i Fransitorra, Manuel Sacristán, Albert Ràfols-Casamada, Jordi Solé Tura i altres intel·lectuals i artistes de relleu i uns 450 representants d'estudiants i professors universitaris.

Es veu obligat a traslladar-se a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, on obté (1970) plaça de professor agregat d’Història de les Doctrines Econòmiques, mentre treballa en la investigació del tema que analitza en la seva tesi doctoral, el pensament econòmic a Catalunya de 1760 a 1840. El 1970 presenta la tesi doctoral, que titula “El pensament econòmic a Catalunya entre el renaixement econòmic i la revolució industrial: la irrupció de l’escola clàssica i la resposta proteccionista”, elaborada sota la direcció de Fabià Estapé. El 1970 guanya per oposició plaça de professor agregat de Doctrines Econòmiques de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. El 1973 publica la seva tesi doctoral (Edicions 62), que titula “El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840)”. Durant els anys d'estada a València, és degà de la Facultat d’Econòmiques i fundador (1974) del Partit Socialista del País Valencià.

El 1977 és elegit diputat al Congrés per la llista de “Socialistes catalans”, coalició de PSOE i PSC-Congrés, per Girona. Entre 1980 i 1982 ho és per la llista del PSOE-PSC a Girona. El 1980 és elegit portaveu del grup dels socialistes catalans al Congrés dels diputats. El 1982 és elegit diputat per Barcelona a les llistes del PSOE-PSC. Entre 1982 i 1986 és Ministre de Sanitat i Consum del Govern espanyol. En aquest respecte està considerat com l’autor intel·lectual de la Llei General de Sanitat, de 1984, que posà les bases legals per a la universalització de l’atenció sanitària. Mentre resideix a Madrid com a diputat o ministre, cada dia dedica un temps a la tasca d’investigació. El 1986 guanya la càtedra d’Història de les Doctrines Econòmiques, de la Universitat de Barcelona. Entre 1988 i 1991 és el primer president de la Fundació Riotinto. Del 1989 al 1995 és rector de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo.

Afeccionat a la música, la pintura, l’arquitectura, la cultura i la història, gaudeix d’investigar, descobrir coses noves, trobar documents inèdits i posar en valor personatges desconeguts o insuficientment coneguts. Dóna classes, imparteix conferències, participa a seminaris i simposis, escriu articles d’opinió a diaris i revistes, participa a tertúlies radiofòniques i mai no deixa d’investigar i publicar. La seva producció bibliogràfica, reunida i publicada el 2005, supera els dos mil títols. Publica articles d’economia, política, història i música. Col·labora a revistes especialitzades d’economia i a altres revistes com Serra d’Or, Moneda y Crédito, L’Avenç, Destino, etc. Pel que fa a articles de premsa diària col·labora amb El Correo catalán, Tele/Exprés, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El País, Diario Vasco, Cinco Días, etc.

És pare de tres filles, Eulàlia, Rosa i Mireia Lluch Bramon. El 2000 publica al diari “El Correo” un article en el qual exposa la tesis segons la qual el primer assassinat comès per ETA no va ser el del policia Melitón Manzanas, sinó el de la nina Begonya Urroz.

El 21 de novembre de 2000, en tornar a casa després d’una jornada de feina a la Universitat, en el garatge de la casa, ubicada al carrer Xile, de Barcelona, és abordat per dos terroristes d’ETA just al costat de la porta del vehicle, conduït violentament al centre de l’aparcament, lluny dels cotxes per evitar un possible rebot de bala, i mort de dos trets al cap. Tenia 63 anys. En l’operació intervenen tres terroristes, que fugen en un cotxe robat que fan esclatar en un lloc apartat per tal de destruir proves. L’assassinat és reivindicat per l’escamot Barcelona d’ETA. La manifestació de dol per la seva mort constitueix, a Barcelona, un acte multitudinari sense precedents. Hi assisteixen el president de la Generalitat Jordi Pujol i altres autoritats i personalitats. Hi llegeix un manifest la periodista Gemma Nierga.

El 2001 és guardonat, a títol pòstum, amb la medalla d’honor del Parlament de Catalunya. El 21 de gener del 2002 es constitueix la Fundació Ernest Lluch, el primer president de la qual és Fabià Estapé. Actualment la presideix Lluís Maria de Puig Oliver. La seu de la Fundació s’ubica a l’edifici de la biblioteca municipal de l’ajuntament de Vilassar de Mar, que pren el nom de Biblioteca Ernest Lluch. Porten el seu nom l'Institut d'Ensenyança Mitjana de Cunit, l'hospital de Calatayud, una plaça de la ciutat de Barcelona, etc. A les Balears es posa el seu nom al casal d’Acadèmies i Entitats, ubicat a l’antic convent de les Reparadores (Palma), que passa a dir-se Casal Ernest Lluch a proposta de la consellera (1999-2003) de Sanitat i Consum Aina Salom.

Vaig ser alumne seu (1964-65) de Política Econòmica, assignatura del tercer curs de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Record la insistència amb la qual ens va ensenyar la diferència que hi ha entre fins i mitjans. Vaig coincidir amb ell en diverses reunions a Barcelona del Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Visita Mallorca, sobretot en els seus darrers anys de vida, arran de l’amistat que té amb Carles Manera Erbina. Són deixebles seus a Barcelona Josep Maria Carreras i Puigdengolas, Maria Àngels Vallvé i Ribera, Francesc Artal i Vidal, Francesc Roca i Rosell, Carles Gasòliba i Böhm, Joan Colom i Naval, Emili Gasch i Grau, Alfred Pastor, Muriel Casals i Couturier, Miquel Rubirola i Torrent, Francisco Javier Paniagua Íñiguez, Joan Maria Esteban Marquillas, Mercè Sala i Schnorkowski, Joan Ignasi Puigdollers, Jaume Lanaspa Gatnau, Joan Martín i Pujol, etc. Són deixebles seus a València Vicent Soler Marco, Salvador Almenar Palau,Vicent Llombart Rosa, Segundo Bru Parra, Clementina Ródenas Villena, Joan Lerma Blasco, etc. Va tenir l’amistat de Lluís Argemí i d’Abadal, Eugeni Giral i Quintana, Joan Trullén i Thomàs, Jordi Nadal i Oller, Lluís Barbé Durán, Josep Verde i Aldea i molts d'altres.

El divendres 27 de juny de 1998. a la tarda, va impartir al Centre de Cultura de Sa Nostra, de Palma, una conferència titulada “El comerç internacional des d’Adam Smith a Paul Krugman”, organitzada per la UIB. Vaig tenir el plaer de fer la seva presentació als assistents, parlar una estona amb ell de coses passades (també de la diferència entre fins i mitjans) i deixar que Andreu March ens fes unes fotografies de record. Em va sobtar, i em va complaure força, comprovar que se’n recordava d’algunes coses meves, malgrat el temps que havia passat des de la nostra darrera trobada. En acomiadar-nos, ens prometérem veure’ns aviat.

Obres (selecció): "El pensament econòmic a Catalunya (1760-1849)" (1973), "Models d'industrialització i ideologies al País Valencià" (1974), "La via valenciana" (1976), "La Catalunya vençuda del segle XVIII" (1996), "Las Españas vencidas del siglo XVIII" (1999), "L'alternativa catalana (1700-1714-1740)", "Ramon de Vilana i Perles i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes" (2000) i altres.

Bibliografia

FUNDACIÓ ERNEST LLUCH, “Apunt biogràfic”, www.fundacioernestlluch.org

Fabià ESTAPÉ, “Pròleg”, a ‘Miscel·lània d’homenatge a Ernest Lluch i Martin’, Fundació Ernest Lluch, Barcelona

VIQUIPÈDIA, “Ernest Lluch Martin”

UNIVERSITAT DE BARCELONA. "Ernest Lluch i Martín"

REVISTA ECONÒMICA DE CATALUNYA, "Ernest Lluch, In memoriam, 1937-2000", núm. 42, octubre 2001

ENCICLOPÈDIA VIRTUAL, Grandes economistas, www.eumed.net

ENCICLOPÈDIA.CAT, "Ernest Lluch i Martin"

Vicente Javier Benedí Benito (Brea d’Aragó, Saragossa, 1957 – Palma, Mallorca, 8 de desembre de 2002)

Biòleg, professor universitari i investigador. Es doctora en Ciències Biològiques a la Universitat de Barcelona. Es forma com a investigador a la Universitat de Barcelona, a l’Institut Pasteur i a la Universitat de Harvard.

El 1988 s’incorpora a la UIB i el 1989 és nomenat professor titular de Microbiologia en virtut de concurs-oposició. El 1996 és nomenat secretari del Departament de Biologia Ambiental de la UIB. S’interessa tant per la microbiologia clínica com per la industrial. Desplega una intensa tasca d’investigació al laboratori de la UIB i col·labora amb l’Hospital de Son Dureta (Palma). És col·laborador de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA). El setembre de 2002 rep un premi de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma per l’estudi “Puesta a punto de métodos moleculares para la detección de aditivos alimentarios”. Dóna suport a la creació de l’Institut Universitari de Ciències de la Salut de les Illes Balears. Publica nombrosos treballs d'investigació.

Casat amb Margarita, és pare de tres fills, Maria del Mar, Pablo i Cristina. S’agrada de treballar en equip i de liderar grups interdisciplinars d’investigació. Té la residència familiar a Sa Vileta (Palma). Mor sobtadament als 45 anys.

Amb motiu del primer aniversari del seu traspàs, la UIB li dedica una jornada d’homenatge amb la presentació del llibre “El papel social de la ciencia en Baleares, un homenaje a Javier Benedí”, publicat pels editors Carlos M. Duarte i Fèlix Grases. La presentació del llibre es dóna acompanyada d’una conferència a càrrec del professor Sebastià Albertí titulada “Benedí i la ciència al servei de la societat”. Amb motiu del desè aniversari de la seva defunció, el diari "Última Hora" li dedica (8-XII-2012) un escrit de recordança. L'IMEDEA institueix una beca que duu el seu nom. Té una entrada al seu nom en la Gran Enciclopèdia de Mallorca.


Bibliografia

ÚLTIMA HORA, "Vicente Javier Benedí, 'la ciencia al servicio de la sociedad'", 2-XII-2012, 59

Carlos M. DUARTE i Fèlix GRASES (ed.), "El papel social de la ciencia en Baleares, un homenaje a Javier Benedí", Universitat de les Illes Balears, Palma 2003

ELSEVIER, "Vicente Javier Benedí", nota biogràfica, www.elsevier.es

ENFERMEDADES INFECCIOSAS MICROBIOLOGIA CLÍNICA., "V. Javier Benedí", 2003, 21, 2

BOE, 25-VIII-1989, 27331

GEM, 23, 51