Professors del Seminari Diocesà de Mallorca (1953-1959)

Antoni Esteva Tous, primer curs de llatí
Miquel Amer Quetglas, segon curs de llatí
Miquel Ramon Font, tercer curs de llatí
Joan B. Munar Ramis, tercer curs de llatí
Llorenç Escalas Florit, curs intensiu de llatí per a batxillers
Josep Sacanell Garí, filosofia de primer curs
Sebastià Gayà Riera, història de la filosofia
Francesc Payeras Mulet, filosofia de segon curs
Bartomeu Quetglas Gayà, filosofia de tercer curs i sociologia
Joan Nicolau Riutort, aplogètica
Rafel Caldentey, apologètica
Llorenç Pérez Martínez, història de l'Església
Bru Morey Fiol, dret públic eclesiàstic
Joan Rossell Santomà, missionologia
Bernat Julià Rosselló, música
Guillem Fiol Colom, piano
Pere Amorós Bestard, grec bíblic
Francesc Planes Muntaner, hebreu
Antoni Sanxo Nebot, oratòria i comunicació

Nota: la relació conté solament els noms dels professors que m'impartiren classes o m'examinaren
entre 1953 i 1959

Galeries Costa (1928-1976 i 1989-1999)

Sala d’exposicions de pintura i d’antiguitats fundada a Palma pel dibuixant i caricaturista Josep Costa Ferrer “Picarol” (1876-1971), natural d’Eivissa. L’establiment es converteix amb poc temps en un centre d’animació artística i cultural de primer ordre.

A la tarda del dia 30 de novembre de 1928 es fa un acte de pre-inauguració al que assisteixen vint convidats. Entre ells hi ha Gabriel Alomar Villalonga, Antoni Mulet Gomila, Joan Fuster Bonnín, Llorenç Cerdà Bisbal, Vicenç Furió Kobs, Guillem Fortesa Pinya, Sebastià Simó i altres representants del món cultural, artístic i intel·lectual de la societat mallorquina.

Primera etapa (1928-1934): Josep Costa Ferrer “Picarol”

El dia primer de desembre de 1928, l’establiment s’obre oficialment al públic amb una exposició antològica dedicada a Antoni Ribas Oliver. El pintor Joan Fuster té al seu càrrec la primera exposició comercial i Antoni Gelabert Massot, la segona.

La galeria ocupa inicialment una part dels baixos de l’edifici en el que havia estat ubicada la redacció i l’impremta del diari La Almudaina. Se situa, d’aquesta manera, al carrer del Conquistador just davant l’habitatge que ocupa quan és a Palma Joan March Ordinas i molt a prop de la seu del Cercle de Belles Arts.

El març de 1929 ofereix una exposició col·lectiva amb obres, entre d’altres, de Picasso i Dalí. Picasso suscita més indiferència que discussions, però la tela de Dalí “Dit gros, platja, ocell podrit” aixeca un intens debat i és causa de desqualificacions i d’algunes reaccions exaltades. Antoni Gelabert amb la mateixa convicció amb la que havia defensat Joan Junyer el 1925, publica un article a La Almudaina (5-IV-1929) en el que, sense deixar de banda la ironia i la crítica de l’art acadèmic, enalteix l’interés i la vàlua plàstica de les aportacions de la pintura d’avantguarda. Ofereix per primera vegada a Palma l’exposició d’obres d’Eugenio Lucas, Ramon Casas, Herman Bruch, Gutiérrez Solana, Joan Borrell Nicolau, Joan Junyer, etc. Presenta, a més, una exposició de retaules gòtics.

La crisi internacional de 1929 es deixa sentir a Europa i, també, a Mallorca. A les dificultats d’aquesta, s’afegeixen les derivades dels problemes amb els quals topa la Segona República Espanyola. La demanda de pintura es redueix. Conseqüentment, disminueix el nombre d’exposicions i es limita el volum de transaccions. En el marc d’un mercat enrarit, Galeries Costa fa tot el possible per mantenir l’activitat. Organitza exposicions col·lectives, redueix la mida de les obres que posa a la venda i focalitza l’atenció en les relacions amb grans clients.

En aquesta etapa, Galeries Costa aporta al mercat dues innovacions rellevants. D’una part, s’incorporen al tràfic habitual del mercat de la pintura obres de pintors clàssics del XIX (Anckermann, Ribas, Bauzà, Joan Mestre, Agustí Buades, Antoni Fuster…). D’altra banda, introdueix un nou estil de gestió de l’oferta, que es basa en el manteniment d’una relació personalitzada i directa amb els clients, especialment amb els que tenen més recursos.

En poc temps la galeria es converteix amb l’eix insular del mercat de la pintura i l’art. El bon gust de Josep Costa, les relacions amb la casa Renart, de Barcelona, la seva experiència, discreció i popularitat el situen en una posició des de la qual pot actuar com a dinamitzador de la demanda d’art. La confiança que li diposita el financer Joan March Ordinas “Verga”, confirma i eleva el seu prestigi i la capacitat d’influència. Aquesta ja s’havia posat de manifest amb ocasió de l’homenatge que un grup d’amics li ret (1931) amb un banquet en el Club de Regates, que reuneix més d’un centenar de comensals.

Josep Costa dóna impuls, cohesió i fluïdesa al mercat de la pintura, la qual cosa contribueix a incrementar i estendre l’interés del públic i a potenciar el seu valor de canvi. Cal assenyalar que el gener de 1931 aconsegueix que l’Ajuntament de Palma adquireixi, per 5.000 ptes., un preu rècord, la tela “La Pedrissa”, de Joan A. Fuster Valiente, exposada a la galeria (actualment està dipositada al Museu d’Es Baluard).

El 1933 Josep Costa decideix ampliar l’establiment amb la incorporació de l’espai corresponent a la barberia del costat, que aporta una sala prou espaiosa. Costa, una vegada condicionada, l’anomena sala Barberini. En aquesta sala hi exposa obres de pintors forans de pas per Mallorca com Octave Lafay, Ernest Curiel, Juan O. Kraus, Hans Paap, Teodor Delgado i molts més. La sala esmentada es manté oberta fins al 1935. Aleshores passa a fer funcions de vestíbul de l’única sala d’exposicions de la galeria.

A la sala principal es mostren obres de Dalí, Picasso, Anglada, Meifrén, Opisso i altres, tot al llarg de 1929. Es presenta una exposició individual de Tito Cittadini (1929), una col·lectiva de pintors catalans (Anglada, Bernareggi, Cittadini, Meifrén, Valdemi, Mompou, Dalí, etc.) (1929), una individual de Salvador Pensabene (1929). El 1930 hi exposen Blanche Odin i el pintor naïf Henri Rousseau. S’hi presenta una exposició col·lectiva de pintors eivissencs en la que participen Puget, Tarrés i Tur de Montis. Hi exposa Felip Bellini (1930). Segueixen exposicions de López Naguil (1931), Antoni Gelabert (1931), Margaret Hall-Sweeney (1931, 1932 i 1933), Jacob Sureda (1932), una altra exposició col·lectiva de pintors eivissencs (1932), Carme Osés (1933), Joan Junyer (1933), una tercera exposició col·lectiva de pintors eivissencs (1934), etc.

El 1934 Joan March Ordinas, client habitual de l’establiment, compra una obra singular del pintor argentí resident a Mallorca Francisco Bernareggi titulada “El pontàs”. Es diu que Bernareggi ha treballat nou anys en la realització de la peça, una de les de més anomenada que pintà. L’adquisició es fa per mitjà de Josep Costa Ferrer prop de les acaballes de 1934. De fet, primer de tot concedeix al pintor un préstec amb la garantia pignoratícia del quadre. El préstec resulta impagat tant pel que fa als interesaos, com pel que fa a les primeres amortitzacions del principal. Atès això, March decideix adjudicar-se l’obra, que porta a la seva casa de Madrid. El 1936 el domicili particuar del financer a Madrid, que aleshores viu a Roma, és objecte d’un assalt amb robatori. Els lladres, curiosament, deixen la tela del quadre i se’n porten solament la vasa daurada i vistosa que el protegia.

Segona etapa (1936-1976): Josep Maria Costa Gispert

A causa de les ocupacions del pare, el seu fill Josep Maria Costa Gispert es fa càrrec de la gestió de la galeria a partir de 1936. Havia nat a Centelles el 1910. Per tant el 1936 només tenia 26 anys. Tot al llarg dels anys que està al capdavant de la galeria demostra una gran sensibilitat artística, coneixements de l’història de l’art i dels artistes locals, capacitat de gestió i de relació i una honradesa insubornable. Treballa fins que l’edat i la salut el retiren de la feina el 1976. Mor a l’Hospital de Manacor l’estiu de 1999, als 89 anys.

Sota la direcció de Josep M. Costa, la sala inicia una nova etapa en la que destaca l’exposició col·lectiva de Van Gogh, Matisse i Dufy i l’exposició individual de Picasso de 1948.

Entre 1932 i 1935, el pintor i dibuixant Bartomeu L. Ferrà Juan realitza diverses aquarel·les de les antigues murades de Palma, que havia conegut els anys d’infantesa. Parteix d’un estudi d’investigació exhaustiva, perquè li interessa la fidelitat històrica de les imatges i la riquesa de detalls que el treball demana. El 1940 n’exposa 28 o 29 a les Galeries Costa. Josep M. Costa resta captivat per l’obra i decideix gestionar davant l’Ajuntament de Palma l’adquisició del conjunt complet. L’Ajuntament s’ho pensa i, després d’unes setmanes d’incerteses, decideix fer l’adquisició. Costa i Ferrà se n’alegren perquè d’aquesta manera s’evita la dispersió del conjunt i es garanteix la preservació de la col·lecció com a una unitat de gran interès. Actualment, la col·lecció completa d’aquarel·les es pot veure penjada en un dels corredors poc il·luminats que uneixen l’edifici històric de la Sala i l’antic edifici del carrer Cadena.

Des de la galeria promou l’anomenada i no reixida “Escola de Mallorca”, de la que fan part els pintors Enric Ochoa, Andrés Minocci, Joan Pizà, Llorenç Cerdà, Alexis Macedonski, Erwin Hubert i Jacob Sureda. Continua la tasca de fer presents a Mallorca, de manera continuada, els pintors eivissencs com Puget, Portmany, Tarrés, Tur de Montis, Laureà Barrau (pintor català resident a Eivissa) i altres. El 1934 hi exposa Dionís Bennàssar, el 1936 ho fa Arthur Segal. Tot just després de la guerra civil, es reprèn el ritme expositiu i el 1939 hi exposen Laureà Barrau (1939), Joan Fuster (1939 i 1941) i Tito Cittadini (1939 i 1941). En els anys 40 hi exposen Llorenç Cerdà (1940 i 1941), Archie Gittes (1940), Joan Antoni Fuster Valiente (1940), Médard Verburgh (1940, 1942 i 1945), Alexis Macedonski (1941, 1943...), Lluís Derqui (1944), Narcís Puget Vinyes (1944 i 1945), Casimir M. Tarrassó (1946, 1961 i 1971),  Sebastià Busquets "Bússer" (1947), William E. Cook (1949), Jaume Mercant (1949), Margaret Hall-Sweeney (1960), etc.

El 1948 Josep M. Costa dóna continuïtat a la col·lecció de les Edicions Costa dedicada a l’anàlisi de l’obra dels grans pintors mallorquins de la segona meitat del segle XIX. Aconsegueix convèncer el pare, Josep Costa Ferrer, i Lluís Ripoll, perquè escriguin el text del llibre projectat anys enrere sobre Joan Bauzà Mas. Jeroni Juan Tous s’encarrega de les fotografies. L’obra es presenta (1948) acompanyada d’una exposició antològica d’olis i dibuixos de l’artista. Les dues publicacions anteriors estaven dedicades a Agustí Buades (núm. 1) i a Antoni Ribas (núm. 2).

El volum de transaccions de la pintura augmenta gradualment al llarg dels anys 50 i s’accelera els 60 a l’empara de l’expansió del turisme i de la construcció d’hotels. El 1970 dedica una exposició retrospectiva a Joan Fuster amb motiu del centenari del seu naixement. La galeria dóna impuls a les exposicions de pintors locals o residents a l’illa, antics i nous, com Miquel Brunet (1971 i 1972), Aleix Llull (1966, 1969 i 1974) i de pintors estrangers, residents temporalment a l’illa, com Thomas Harris (1955), Robert Berthelot (1948, 1954, 1971 i 1973). El 1971 mor Josep Costa Ferrer “Picarol”, el fundador de la galeria. A causa de problemes d’edat i salut, Josep M. Costa tanca l’establiment el 31 de gener de 1976, amb una exposició (del 12 al 24 de gener de 1976) d’Antonio Aguirre.

Tercera etapa (1989-1999): Elena Costa Gispert

La galeria es manté inactiva fins al 1989. La família de Josep M. Costa torna a obrir-la sota la direcció d’Elena Costa Gispert, que inaugura (23-XI-1989) la tercera etapa de la galeria amb una exposició de Joaquim Torrens Lladó. Es presenten exposicions monogràfiques d’autors reconeguts com el dibuixant i pintor Josep Bover Bennàssar (abril de 1992) i exposicions de pintors en actiu com Damià Ramis Caubet (maig de 1995).

El desembre de 1994 inaugura l’exposició col·lectiva “Galerias Costa a J. Torrens Lladó”, amb obres d’autors del XIX (Joan Mestre, Ricard Anckermann, Joan Bauzà, Antoni Ribas i Antoni Fuster), del XX (“Picarol”, Sert, Anglada, Joaquim Mir...) i amb una dotzena d’obres de Joaquim Torrens Lladó (olis i dibuixos), desaparegut el 6 d’octubre de 1993.

El 1997 la galeria es trasllada a un local nou del carrer Puigdorfila (Palma), que s’inaugura amb una exposició d’Ángeles Cereceda. Uns mesos més tard, coincidint amb la defunció de Josep M. Costa Gispert (Manacor, 22 de juliol de 1999), l’establiment tanca definitivament.

Bibliografia

ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, “Galeries Costa”, Consell d’Eivissa i Formentera (article signat per STP)

GEM, 4, 142

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, pàg. 171-173, Palma, 1981

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1996

Miquel ALENYÀ, “Art i economia a les Balears”, parlament llegit el 5-XI-2005, Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, Palma, 2007

Thomas Harris Rodríguez (Hampstead, Londres, 10 d’abril de 1908 – Llucmajor, Mallorca, 27 de gener de 1964)

Pintor, antiquari, expert en art i agent del MI-5 britànic. Fill de l’antiquari i diamantista anglès d’ascendència jueva, Lionel Harris, i de la sevillana Enriqueta Rodríguez León, estudia pintura a la Slade School of Art (Universitat de Londres), amb el suport d’una beca Travelyan Goodall (1923), i posteriorment a la British Academy of Rome. Acabats els estudis, treballa un temps en el negoci del pare fins que decideix muntar i dirigir (1930-1939) un negoci similar, per bé que especialitzat en art espanyol, que gira sota el nom de Spanish Art Gallery.

En esclatar la IIGM (1939), és captat pel Serveis d’Intel·ligència Britànics. Dirigeix l’Operació Garbo, protagonitzada pel català Joan Pujol. En acabar la guerra, es trasllada a Espanya per residir a Màlaga temporalment fins que fixa (1948) la residència a Mallorca. El 1949 adquireix la propietat d’un xalet a Camp de Mar (Andratx). D'altra part, manté un vaixell de lleure a Portocolom ( Felanitx) i es relaciona amb personatges de la societat mallorquina. Estableix amistat amb el galerista Josep M. Costa Gispert, el dibuixant Josep Bover Bennàssar, el metge psiquiatra i pintor afeccionat Bartomeu Mestre i Mestre, el rector de Felanitx, Gabriel Rabassa Bisquerra, la família Ensenyat i altres.

Com a col·leccionista d’art té obres del Greco, Zurbarán i Goya. Com a antiquari i comerciant d’art realitza operacions de venda amb diversos museus de primer nivell amb la col·laboració del seu col·lega Anthony Blunt, afeccionat també a l’art., la qual cosa li proporciona uns ingressos relativament importants. Com a expert en art, escriu i publica l’obra “Goya: Engravings and Litographs” (Bruno Cassirer, 1964). Com a pintor realitza a Mallorca una producció caracteritzada pel predomini de la temàtica paisatgística mallorquina (Camp de Mar, Andratx, Capdellà, etc.) i el retrat. Treballa un estil d’arrel expressionista que transmet sentiments d’inquietud, angoixa i pessimisme. Abunden els colors freds (blaus i verds), que combina amb terres i grocs. El dibuix tendeix a desfer-se en línies que suggereixen formes turmentades o, si més no, durament estressades i, alhora, saturades de frustracions i desolació. Excel·leixen el seu autoretrat, el retrat d’un home vell d’Andratx, els retrats dels seus col·legues Donald MacLean i Desmond Bristow i el de Carme Ensenyat. Entre els paisatges es poden destacar els titulats “Tres oliveres”, “Pujol amb matolls” i “Ametllers en flor”. També fa dibuixos, litografies, gravats, escultura, decoració de ceràmica, tapissos i vitralls artístics.

Exposa a les Reid & Lefevre Galleries de Londres (1943), al Museu d’Art Contemporani de Madrid (1947), a les Knoedler Galleries de NY (1954), a les Galeries Costa (Palma, 1955), a un sala de Felanitx (Mallorca, 1955), a les Reid & Lefevre Galleries de Londres (1955), a la Sala Parès (Barcelona, 1955), al Museu d’Art Cntemporani de Madrid (1955) i a les Knoedler Galleries de NY (1957), darrera exposició que fa amb vida.

Mor als 55 anys a causa d’un accident de trànsit de carretera prop de Llucmajor mentre va a Portoclom (Felanitx) amb el seu cotxe (un Citröen DS 19, sèrie 1963, model tauró) amb l’esposa, Hilda Webb, que resulta amb contusions d’escassa consideració. La Guàrdia Civil aixeca l’atestat a partir de les declaracions de l’esposa que contenen llacunes i contradiccions. Amb ella porten el ferit a la consulta del metge de Llucmajor, Llorenç Prieto Herrero, que certifica la defunció a les 15:15 hores del dia 27 de gener de 1964. Malgrat que es tracta d’una mort violenta, no li és practicada l’autòpsia ni es demana una anàlisi pericial de l’estat del cotxe accidentat per comprovar l’objectivitat de les declaracions obtingudes. Cap persona amb autoritat comprova la pertinença del cadàver a Harris. La Guàrdia Civil, seguint indicacions del metge de Llucmajor, porta el cadàver a l’Hospital General de Palma, on reben l’ordre de traslladar-lo al cementiri. Dos dies després li donen sepultura en un nínxol de lloguer temporal del cementiri de Palma, el número 47, amb la sola presència dels seus amics Mestre, Costa i Rabassa.

Després del seu traspàs, el descobriment  de les activitats d’espionatge d’Anthony Blunt posa de manifest que Harris havia participat en el finançament d’agents que treballaven a Europa en favor de la URSS. El xalet de Camp de Mar és adquirit per la família Ensenyat.

El 1977 el Coutauld Institut of Art dedica una exposició a la seva memòria reunint una part de les obres que té  la família (la seva germana Enriqueta, el seu germà William i descendents d’ambdós). També el 1977 el Museu de Mallorca organitza una exposició d'homenatge amb motiu de la donació al seu favor de desset obres de l’artista per part de membres de la seva família. El 2009 l’Ajuntament d’Andratx presenta una exposició d’obres cedides per la família Harris i per la família Ensenyat. La mostra es penja al Saló de Plens de l’Ajuntament. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Hi ha obra seva al Museu de Mallorca. El seu nom figura a la façana del Museu del Prado entre els de les persones que han contribuït amb donacions a l’engrandiment de la pinacoteca.

Tomàs Harris Rodríguez, 1960 ca.




Tomàs Harris Rodríguez, "Autoretrat", 1950 ca.

Bibliografia

GEM, 6, 400 (article realitzat per Damià “Ferrà” Pons)

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 104-106 (article realitzat per Joan Carles Gomis)

Joan BONET, “Notícia sobre Thomas Harris”, Museu de Mallorca, Palma, 1977

Eliah MEYER, “La muerte de Thomas Harris Rodríguez, el nicho nº 47 y el juego de los espejos”, www.gatopardo.blogia.com

Josep Bover Bennàssar (Palma, 24 d'octubre de 1921 – Felanitx, 25 d’octubre de 1996)

Dibuixant i pintor. De formació autodidacta, disposa d’una gran habilitat per al dibuix i la pintura. Cultiva, sobretot, el dibuix a llapis sobre paper, amb el que analitza temes relacionats amb la seducció, el desig, la maternitat, l’amistat, la prostitució, l’espera tediosa del treball a la casa de barrets, la besada carnal, la indigència, el dramatisme dels condemnats a mort, la sensualitat, etc. Realitza nombrosos autoretrats amb diverses tècniques, si bé predominen els que fa a llapis sobre full de paper. Hi abunden els nus femenins i els abillaments lleugers, provisionals i vaporosos. Crea encertades atmosferes carregades d’aire viciat i batecs d’indolència, frustració, derrota, sorolls excessius i marginació. Les figures de les al·lotes que esperen desesperançades, es complementen adesiara amb la figura patètica i trista de fills que s’avorreixen i fan nosa. També dibuixa al carbonet, a la tinta, al pastel, a l'aiguada, etc. Li agraden les aglomeracions de gent: per això sovint dibuixa escenes de mercat, carrers amb gent, places el dia de fira, etc. El 1948 fa  un conjunt de dibuixos per il·lustrar l'obra "Malhumorismo", de Joan Bonet Gelabert.

Així mateix, fa obres de temàtica religiosa entre les que sobresurten L’últim sopar i L’Ascensió. Transmet als personatges dels seus treballs una forta expressivitat a través del rostre i del gest. Admirador de Rembrandt, també es dedica al retrat a l’oli sobre tela, que realitza amb l’ajut d’una excel·lent composició, varietat de formes, gran força i un ús freqüent d’elements simbòlics que parlen de la personalitat i la professió del protagonista. Mira els personatges de prop, la qual cosa contribueix a donar-los prestància, capacitat d'impressionar i la possibilitat d'explicar-se amb sinceritat des de la proximitat. Excel·leixen el seu autoretrat (acompanyat de la paleta, una mà de pinzells i una ampolla de brandi buida que sosté tres pinzells addicionals); el retrat d’Antoni Martí Oliver, propietari de l’antic bar Antonio, situat en els baixos de Can Pep Quint-Safortesa (Passeig del Born, Palma), que s’agradava de freqüentar, i els retrats de Margalida Magraner, Sebastià Romaguera i altres.

De caràcter apassionat, individualista i poc tolerant, li agrada ser sempre el centre d’atenció. Parla amb grans veus i en termes donats a l’excentricitat, l’exageració i la desmesura. Record la seva mirada penetrant a través d’uns ulls delicadament verds, dels que presumia. Els anys 50, 60 i primers 70, esdevé un dels personatges populars de Palma més coneguts. Els capvespres se’l pot trobar diàriament deambulant entre la Granja Reus, el Bar Bosch, la Cafeteria Miami, el Bar Antonio, el Bar Fígaro, la Cafeteria Riskal, Ca s'Andritxol i el Bar Formentor. Li agradava, sobretot, seure a les terrasses descobertes de la Granja Reus i del Bar Antonio i fer anar la conversa amb els seus discursos. Els darrers anys d'estada a Palma es mou sobretot a l'entorn del Bar Cristal, de la plaça d'Espanya.

Exposa individualment dues vegades a Galeries Costa (inclosa la de 1992) i un cop a Barcelona. Participa en exposicions col·lectives. És amic del pintor britànic, expert en Goya, Thomàs Harris, del galerista Josep M. Costa, del restaurador Antoni Martí Oliver, del metge doctor Mestre, de l'escultor Pere Pavia (antic company seu de bohèmia), de l'editor Pere Serra, de l'escriptor Joan Bonet, del notari Germán Chacártegui, etc. A causa de problemes de salut, alcoholisme i tabaquisme, al final dels anys 70 se retira a Felanitx, d’on és natural la família materna. L’abril de 1992 Galeries Costa li dedica una exposició individual, que titula Homenatge a Josep Bover. Mor a Felanitx set anys després, el dia després de fer els 75 anys. El museu modernista Can Prunera (Sóller) li dedica una exposició d'homenatge, titulada Josep Bover, el darrer pintor bohemi, que s'inaugura el 29 de gener de 2015. Hi assisteixen Pere Serra, Carme Serra, Maria del Mar i Joan Bonet, Miquel Alenyà, Josep Bauzà i Pisà, Gudi Moragues, Marga Tur, el pintor Coronado i molts altres. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

GEM, 2, 240

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 1, 286-287.

Pere A. SERRA BAUZÀ, Josep Bover, el darrer pintor bohemi, catàleg exposició a Can Prunera, Palma, 2015.

Miquel ALENYÀ, Josep Bover Bennàssar, catàleg exposició a Can Prunera, Palma, 2015.

Joan BONET GELABERT, Malhumorismo, Edicions Ereso, Palma, 1948.

José BAUZÀ I PIZÀ, "Superdotado·, Última Hora, 27-I-2015, pàg. 47, Palma.

Mariana DÍAZ, "Coleccionistas de Bover destacan la 'fuerza' de sus imágenes", Última Hora, 27-I-2015, pàg. 47, Palma.

Gudi MORAGUES, "Homenatge", Última Hora, 28-I-2015, pàg. 56, Palma.

Maria Josep COROMINAS, "¿Picasso mallorquín?", Última Hora, 29-I-2015, pàg. 55, Palma.

R.C., "Can Prunera inaugura hoy una muestra en homenaje al pintor Bover", Última Hora, 29-I-2015, pàg. 55, Palma.

José ARANDA, "Josep Bover, el último pintor bohemio", Última Hora, 16-II-2015, pàg. 72, Palma.