L’orgue monumental de la parròquia de Santa Maria de Maó

El projecte de construcció de l'orgue monumental de la parròquia de Santa Maria de Maó va ser concebut per Mn.Gabriel Alenyà Estarelles, natural de Bunyola (Mallorca), rector de la parròquia esmentada entre 1795 i 1813, arran de la necessitat de substituir l'antic orgue, que es trobava en tan mal estat que no era possible la seva restauració.

Les gestions per a la seva construcció començaren el 1804. Gabriel Alenyà es posà en comunicació amb els organistes alemanys Johann Kyburtz i Francis Otter, que aleshores construïen l'orgue de la parròquia de Santa Maria del Pi (Barcelona). Amb ells va signar el contracte per a la construcció de l’orgue, el cost del qual va sumar 11.200 lliures catalanes, que el rector Alenyà va abonar majoritàriament a càrrec seu. Solament Kyburtz pogué veure l’obra finalitzada el 1810, ja que Otter havia mort tres anys abans, el 1807.

Un total de 3.006 tubs i 51 registres constitueixen les dimensions de l’orgue en el moment de la seva inauguració. La seva construcció durant la Guerra d’Independència va topar amb nombroses dificultats. El trasllat de les peces des de Barcelona hagué d’evitar els vaixells francesos que patrullaven per la Mediterrània i que varen estar a punt de capturar la nau que portava a Menorca  una partida important de les peces de l’instrument. Gabriel Alenyà no dubtà a demanar l’ajut de l’esquadra britànica i les peces esmentades arribaren a Maó el 29 d’agost de 1809. El nou orgue s’inaugurà solemnement el 30 de setembre de 1810.

Els devuit anys que Gabriel Alenyà va ser rector de Santa Maria de Maó es veren recompensats amb el reconeixement que mereixia. Després del seu traspàs el 31 de desembre de 1813, els feligresos varen voler que rebés sepultura a l’església que havia regit a Maó. Erigiren un monument a la seva memòria a la capella del Santíssim amb una làpida en la que l’escultor Miquel Comes hi gravà l’epitafi que encara ara es pot llegir: "Sus muchas virtudes, talentos y méritos y, en especial, su ardiente caridad con los pobres y esmero en el adorno y lucimiento de este santo templo, le hacen muy acreedor a las lágrimas y eterna gratitud de los mahoneses". Durant la Guerra Civil les restes del rector Alenyà varen ser extretes del monument i dispersades.

Al llarg del temps l’orgue ha estat objecte de diverses restauracions i d'algunes modificacions. El 2010 es va celebrar el segon centenari de l'orgue amb diversos actes de gran solemnitat.

Orgue de Santa Maria de Maó

Bibliografia

Gabriel JULIÀ SEGUÍ, "L'orgue de Santa Maria: una història de dos segles".

El meu àlbum de fotografies

14 entitats reben els AJUTS D'EMERGÈNCIA SOCIAL de Sa Nostra (Banc
d'Aliments (Manuel Marco), Mallorca sense fam, Antics alumnes de Monti-sion (Joan Llop),
Càritas Mallorca (Antoni Vera), Creu Roja (Miquel Alenyà) i altres).
 (Última Hora, 15-X-2011)

Acte de presentació a la sala d'actes de Can Tàpera del llibre de Conxa Terrón
sobre el Centre. En primer terme Pau Dols, Miquel Alenyà, Llorenç Julià, Andreu
 Ramis i Vicenç Serra. (Abril de 2010)

Eloi Quirós, Miquel Alenyà, Fernando Alzamora i Llorenç Julià.  Lliurament
a la Creu Roja d'un taló de 6.218 euros per part de la Companyia
d'Assegurances de Sa Nostra (Març de 2012)
(Al fons un quadre de Josep Guinovart)

Miquel Alenyà i Martí Alenyà després de signar un conveni de col·laboració
 entre la Creu Roja i el Col·legi Oficial de Missers de les Illes Balears

MADRID, 01 de JULIO de 2013 - LAWYERPRESS

                 MADRID, 01 de JULIO de 2013 - LAWYERPRESS

Intervenció de Ferran Navinés i Miquel Alenyà en el Cercle d'Economia de
Mallorca el 20 de febrer de 2014. Fa les presentacions Alexandre Forcades
.

Sopar i debat després de la doble conferència. Hotel Valparaiso.
20 de febrer de 2014

Beneficiaris dels AJUTS D'EMERGÈNCIA SOCIAL de Sa Nostra, Jardí del
Centre deCultura de Sa Nostra (Palma). Primera fila: Elvira Barrio (Creu Roja),
Fernando Alzamora (Sa Nostra), Miquel Alenyà (Creu Roja), Antoni Vera
 (Càritas Mallorca) i Antoni Sorà (Fundació Sa Nostra) (2010)

Antoni Catany Jaume “Toni Catany” (Llucmajor, Mallorca, 15 d’agost de 1942 – Barcelona, 14 d’octubre de 2013)

Fotògraf. Estudia el batxillerat a Mallorca i inicia (1960) la carrera de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona, que abandona per dedicar-se (1966) a la fotografia com a treballador per compte propi. Al principi fa les fotografies que acompanyen els reportatges de viatges que Baltasar Porcel publica a la revista Destino i al diari La Vanguardia. Mentrestant passa a experimentar amb la recuperació de tècniques fotogràfiques antigues, com els calotips i els daguerreotips, procediments que no deixarà de practicar mai. Els darrers anys incorpora al seu treball la tècnica digital fotografia de manera autodidacta.al costat de la tècnica analògica. No se cansa mai d’explicar que va fer l’aprenentatge de la fotografia de manera autodidacta.

Toni Catany, Autoretrat

De posat tranquil i d’extremada sensibilitat, impregna la seva obra d’un profund sentit pictòric, la qual cosa li permet elevar la fotografia que fa a la categoria d’obra d’art. Li interessen les natures mortes, la figura humana, els paisatges, el retrat i l’exaltació de la bellesa. Cerca significats transcendents i subtileses estètiques, que treballa amb enginy i lucidesa. Domina els jocs del clarobscur i les composicions d’arrels classicistes. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d’Art Modern (París), al Museu Niepel (Chalon-sur-Saöne, França), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Selectiu (EUA), al Museu de Mallorca, a la col·lecció d’arts plàstiques de Sa Nostra Caixa de les Balears, al Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard i a nombroses col·leccions particulars.

Publica els llibres Tomàs Monserrat (1853-1944), retratista d’un poble (1983); Les Illes, amb text de Maria Antònia Oliver (1975); Les Balears (1985), amb text de Baltasar Porcel; Natures mortes (1987); Calotips (1987); Història de la dansa a Catalunya (1987); Retrobar Barcelona (1987); Flowers of Life (1990); La meva Mediterrània (1991); Somniar déus (1998), amb text de Blai Bonet; (1994); Fotografies (1997); Cossiols (1997); Toni Catany, l’artista en el seu paradís; Obscura memòria (2000); Toni Catany (2002); Record de Llucmajor (2003); Liébana infinita (2004); Venessia (2006), etc.

Al llarg de la seva vida fa més de 200 exposicions individuals i participa a més de 200 exposicions col·lectives. Fa la primera exposició a la Galeria Aixelà, de Barcelona, el 1972. Són recordades les mostres Calotips, que presenta al Centre de Cultura de Sa Nostra (1998), Illes del desig a la Fundació Pilar i Joan Miró (2002), l’exposició de retrats d’escriptors que titula Dels que escriuen (2002) a la Casa Museu Llorenç Villalonga; la mostra que fa a la Misericòrdia (2003); l’exposició que presenta en el Museu d’Es Baluard; l’exposició antològica que li organitza el Museu Nacional d’Art de Catalunya (2002) sota el títol L’artista en el seu paradís, etc. La darrera exposició que fa a Mallorca és la que presenta al Santuari de Gràcia (2013).

Obté premis i guardons diversos, com el Premi Nacional de Fotografia (2001), el títol de Cavaller de l’Ordre de les Arts de França (1991), Premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear (2000), Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (2001) i el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2003). Té una entrada a la GEM.

Mor a Barcelona als 71 anys d’edat, mentre preparava un viatge a Mallorca. Treballava en la creació d’una fundació destinada a recollir i conservar el seu llegat fotogràfic i el del seu paisà Tomàs Monserrat. Els ajornaments successius del suport públic li impedeixen la realització del seu somni en vida. Malgrat tenir la residència a Barcelona, mai no perd el contacte amb l’illa, amb el seu poble natal i amb els seus amics mallorquins, sobretot amb Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida.


Bibliografía

Mariana DÍAZ i C. DOMÈNEC, “Fallece en Barcelona el fotógrafo Toni Catany”, Última Hora, 15-X-2013, pàg. 51.

Lourdes DURAN i M. CUART, “Fallece Toni Catany, Diario de Mallorca, 15-X-2013, pàg. 47.

Cristina ROS, “Mor Toni Catany”, Ara Balears, 15-X-2013, pàg. 26-27.

GEM, 3, 227.

Web del Ministeri de Cultura, Biografia de Toni Catany.

Toni Catany, Maria del Mar Bonet

Miquel Vicens Coll (Palma, 1940 – 16 de setembre de 2013)

Arquitecte. Fill de Miquel Vicens Rigo, fundador i director de l’agència de  Viatges Ibèria i de l’Hotel Cristina de la Platja de Palma. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-Sion (1950-1956) i cursa la carrera d’arquitectura a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on és deixeble de Josep Antoni Coderch.

Després de treballar un temps en el despatx dels arquitectes Francesc Villalonga i Miquel Arenas, munta el seu propi despatx d’arquitectura. Entre les seves obres més rellevants cal esmentar l’edifici dels Enginyers del Portitxol (Palma), un bloc d’habitatges al carrer Joan Alcover, l’acreditat bloc del carrer Font i Monteros, que projecta en col·laboració amb Josep Ferragut i altres. Entre les seves obres de reforma destaquen dues: la de l’edifici de Can Bordils, que habilita per encabir l’arxiu municipal de Palma i l’edifici dels magatzems El Àguila, que obté el Premi Ciutat a la millor reforma. Per a l’Exposició Universal del Cinquè Centenari a Sevilla de 1992 projecta el pavelló de les Balears. Aquest és el colofó d’una carrera brillant que es veié estroncada a causa d’una afecció cardíaca que el jubila abans d’hora i, anys més tard, li causa la mort als 73 anys.

Discret, modest, apassionat, enginyós i lúcid, no deixa mai de pensar com a humanista i com a arquitecte al servei del país. Casat amb Maria Antònia Massanet Moragues, és pare de tres fills: Teresa, Miquel i Josep.

Bibliografía

V.E., “Fallece el arquitecto Miguel Vicens Coll”, Diario de Mallorca, 17-IX-2013, pàg. 10.

Joan PLA, Las Orlas, P i P editors, Palma 1989.

Isabel Bauzà Tomàs “Bel Rollet” (Palma, 1910 – 7 de juliol de 1973)

Planxadora i personatge popular de Palma. Coneguda pel malnom de Bel Rollet, era de la família que regentava el forn de Can Rollet, el més antic del Terreno (Palma). Tenia tres germanes: Joana, Maria i Margalida.

A causa d’una malaltia infantil, el seu cap va restar com el d’una nina. Tenia el costum de trescar a tota hora pels carrers del centre de Palma, sobretot pel Passeig del Born. Pentinada amb coletes recollides, calçada sempre amb sabates d’home i mitjons baixos i abillada amb camisa, s’aficava amb els vianants com si els conegués de tota la vida i repartia besades i caramels a les jovenetes que li agradaven. Usava el tramvia i els autobusos de servei públic sense pagar. Entrava i sortia de les sales de cinema quan volia i sempre de franc. Quan tenia sed, s’acostava a qualsevol client del bar més proper i bevia del seu vas. Una vegada es despenjà sense cap ajuda de l'estructura metàl·lica del molí del Ram.

Quan qualcú li deia alguna cosa que no li agradava o no li queia bé, l’increpava amb grans veus. Per la forma de vestir, la seva gestualitat i el costum de parlar en veu alta, cridava sempre l’atenció, cosa que li agradava d’allò més. L’estiu de 1973 és víctima d’un atropellament per part d’un turisme que no pogué evitar l’accident quan ella tractava de travessar l’autopista de Llevant en el tram que hi ha davant la Seu. Traslladada al servei d’urgències de Son Dureta, mor uns dies després (7-VII-1973), als 62 anys. Té una entrada a la GEM.

Isabel Bauzà Tomàs, Bel Rollet.
Fot. Torrelló, Diario de Mallorca

Bibliografia

GEM, 2, 55.

Joan RIERA, “Na Bel Rollet, una trotaciudad”, Diario de Mallorca, 28-VIII-2013, pàg. 14.

Joan RIERA, "Una fotografía de Na Bel Rollet", Diario de Mallorca, 4-IX-2013.

Diario de Mallorca, esquela, 8-VII-1973.

Joan MARTORELL, "Na Bel Rollet", Memoria gráfica, Última Hora, 7-II-2015, pàg. 51, Palma.

Creu Roja Illes Balears. Imatges

31-I-2014, autoritats i voluntaris guardonats amb motiu dels
140 anys de la constitució de la Creu Roja a les Balears

Catalina Cirer, Maria Salom i Juana Lozano
Roda de premsa sobre el projecte Espai

El president de la Creu Roja a les Balears lliura la medalla
d'or de l'entitat a sor Miquela Ollers, representant de la
Congregació de les Germanes Franciscanes de la
 Misericòrdia (31-I-2014)

Joan Batle Palou, Dolça Feliu Aymar i Juana Lozano Plaza en
la presentació del Pla d'ocupació de la Creu Roja a les Balears

Presentació de la Memòria de 2011 de la Creu Roja a les
Balears. Joan Batle, Miquel Alenyà i Juana Lozano Plaza
(27-VI-2012)

Dispensari de la Creu Roja a Sóller (1920 c.)

Josep Francesc Alomar Casasayas (Palma, 1959 – 26 de febrer de 2014)

Analista polític, periodista i funcionari públic. Estudia el batxilerat al Col·legi Lluís Vives (Palma). Els anys 80 és secretari general del Partit Demòcrata Popular (PDP) a les Balears, quan Cristòfol Soler n’és el president. Abandona la política per dedicar-se al periodisme. Col·labora amb la cadena COPE, amb els diaris El Mundo i Diari de Balears i és comentarista d’IB3.

Entre 2003 i 2007 és director de comunicació de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB). Quan cessa en el càrrec, reprèn les col·laboracions amb els mitjans de comunicació, on publica comentaris incisius, que reflecteixen el seu esperit humanista, crític i irònic.

Casat amb Elena Leonor Ruiz Bowyer, és un gran afeccionat als escacs. Excel·leix com a bon conversador, tolerant, obert i dotat d’un fi sentit de l’humor. Es guanya l’afecte i la simpatia d’una munió d’amics, que enyorem la seva conversa i els seus comentaris sempre oportuns, lúcids, ben intencionats i rics en bon humor.

Bibliografía

Joan RIERA, “Pep Xisco Alomar”, Última Hora, 27-II-2014, pàg. 24.

REDACCIÓ, “Mor el periodista Pep Francisco Alomar”, Ara Balears, 27-II-2014, pàg. 9.

Josep Francesc Alomar Casasayas, 2012 c.