Les herbes de Mallorca

Licor que s’obté per maceració en aiguardent o anisat de diverses herbes aromàtiques i medicinals. Les herbes dolces s’obtenen amb la barreja d’herbes com l’herba sana, l’herba lluïsa, moraduix, camamil·la, romaní, tarongí, fonoll, clovella de llimona, fulla de llimoner, alfabeguera i l’aiguardent o anisat. Les herbes seques s’obtenen macerant en aiguardent, anisat sec o caçalla herbes com les esmentades abans. Són les preferides dels gatons, ja que el fet de tenir un contingut baix en sucre evita l’embafament, que limita el consum del producte.

La preparació es fa al voltant del mes de maig. Es maceren durant dos mesos aproximadament i es poden consumir durant tot un any sense que perdin les propietats. La producció es divideix en dos grups, la familiar per a consum propi i la industrial per a la venda i l’exportació.

Els àrabs descobriren l’obtenció d’alcohol per destil·lació el segle IX. Poc després el sistema arriba a la Península ibèrica, des d’on passa a Castella, Aragó i Catalunya, i després a França i Europa. Els mercaders venecians contribuïren a la difusió del consum d’alcohol a Europa. Ramon Llull va fer aportacions importants al procés de la destil·lació el s. XIII.

La producció i el consum d’herbes seques i dolces arrelà a Mallorca i es va estendre. Al principi se li atribuïren propietats medicinals i curatives, fet pel qual la seva producció i venda es va restringir als apotecaris, als quals s’atribueix la idea de barrejar l’aiguardent o anisat amb herbes medicinals o aromàtiques el segle XVI. La supressió del Monopoli d’Índies i l’obertura del comerç de Mallorca amb Amèrica va afavorir l’augment de la producció i de les vendes.

El 2002 es va aprovar el Reglament de la denominació geogràfica d’Herbes de Mallorca, la qual cosa permet garantir la qualitat del producte i la protecció del nom geogràfic. Val a dir que es va determinar que el contingut màxim de sacarosa de les herbes seques és de 100 g/l i el seu grau alcohòlic mínim es de 35 graus. Les herbes dolces han de tenir un contingut de sacarosa no inferior als 300 g/l i un grau alcohòlic mínim del 20º. Actualment es produeixen les anomenades herbes mesclades, fruit de la demanda freqüent als bars de mesclats d’herbes, que es feien abocant en un mateix got herbes dolces i seques.

A Eivissa es produeixen les herbes eivissenques, semblants a les de Mallorca, també protegides per un reglament de denominació geogràfica d'origen.

Les bledes

Originàries de la costa mediterrània i del nord d’Àfrica, consta que el segle I dC les consumien els grecs i els romans. Els àrabs van estendre el seu cultiu i els atribuïren propietats medicinals. Són riques en calci, potassi, vitamines A, C i E, fibra i tenen propietats lleugerament diürètiques. Aporten molt poques calories, cosa per la qual solen fer part de les dietes de control del pes. Es consumeixen bullides i amanides amb oli d’oliva, com a farciment de pastissos (cocarrois) i combinades amb mongetes i botifarra, amb arròs, canalons, llenties, cigrons, etc. No valer una bleda es diu d’una persona molt xereca. Ser una bleda es diu d'una persona excessivament delicada, feble i curta d'enteniment. Fa part del refranyer amb dites com Bledes a casa, bledes a l’hort i a casa més que enlloc, que significa que per tot hi ha defectes a corregir.

Els alls

L’all, de la família de les liliàcies, pertany al gènere de les cebes, els porros i els alls. Segons els historiadors, prové de l’Àsia central, des d’on es propagà a l’àrea mediterrània a través d’Egipte. Hi ha evidències que es consumia a Egipte 3.000 anys aC. Va ser usat coma condiment i com a medicament pels antics egipcis, grecs i romans. Es distingeixen dos grups: els alls blancs i els alls tendres. Es conserven en enfilalls, que es guarden en llocs frescos. Són rics en potassi, magnesi i vitamines B1, B3 i B6. Els principals països de producció són la Xina, França, Itàlia i Espanya.

Els cocarrois

Són uns pastissos propis de Mallorca. De pasta prima, són farcits de verdura, generalment d’espinacs, bledes o coliflor, per bé que se’n fan de ceba amb una mica de tomàquet i un tros de xulla. Tenen forma semicircular o de mitja lluna de juntes entorcillades amb pessics. Probablement és deriven de l’antiga tradició jueva, si bé el nom és d’origen provençal. La pasta és feta de farina, oli, saïm (mantega), un ou per donar color a la pasta i pebre vermell. La pasta pot ser dolça, llisa o salada. El nom també s’usa per designar pastissos propis del lloc a Menorca i a l’Alguer (Sardenya). Ser un cocarroi es diu a Mallorca d’una persona mancada d’energia o d’habilitat.

Climent Garau Arbona

Sobre les tres de la matinada d'avui ha mort a Bunyola (Mallorca) Climent Garau Arbona després d'una llarga malaltia. Tenia 90 anys fets i era en possessió del Premi Ramon Llull 2000 del Govern Balear i de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser president de l'Obra Cultural Balear (1970-1976), fundà i presidí el Grup Blanquerna i impulsà el coneixement i l'ús de la llengua catalana a  Mallorca.

Climent Garau Arbona (Palma, 5 d'octubre de 1924 - Bunyola, Mallorca, 29 d'agost de 2015)

Farmacèutic, analista clínic, activista cultural i polític. Neix en el far de la Riba (Palma). És fill únic de Miquel Garau Massanet, enginyer tèxtil, natural de Capdepera, i d'Antònia Arbona Colom, natural de Sóller. Aprova el curs d'ingrés a l'Institut de Palma (1936), però no pot cursar el batxillerat fins que acaba la guerra. Es llicencia en farmàcia a la Universitat de Barcelona (1951) i s’especialitza en bramatologia i microbiologia a la Universitat de Madrid (1961). El juny de 1962 funda a Palma el Centre d’Anàlisis Biològiques. El 1965 es fa soci de l’Obra Cultural Balear de la mà de Pau Alcover de Haro. El 1970 el mateix Pau Alcover de Haro, fill deJoan Alcover, el proposa com a president i resulta elegit. Ocupa la presidència durant dos mandats tot al llarg del període 1970-1976. Durant el seu mandat, l'entitat incrementa el nombre de socis i el volum d’activitats que desplega. El 1975 funda el partit ANAM (Aliança Nacional Mallorquina) i el 1976 crea el GASI (Grup Autonomista i Socialista de les Illes). Després s’incorpora al Partit Nacionalista de Mallorca, fundat per Josep Melià Pericàs. En el marc de la coalició electoral Unió Autonomista, encapçala la llista d‘aquesta formació al Senat a les eleccions generals de 1977. Finalment, s’afilia al PSM que el presenta a les eleccions generals de 1982. En cap de les dues ocasions surt elegit. El 1982 ven la farmàcia que té a Bunyola des de 1952. Ho fa per poder dedicar-se a les anàlisis clíniques plenament. El 1985 funda i presideix el Grup Blanquerna, dedicat a l’estudi de la realitat cultural i nacional de Mallorca. El 2008 Jaume Mateu Martí publica el llibre Climent Garau, un fil de memòria, anàlisi i descripció de la seva biografia. El 2011 publica el llibre De prop i d’enfora, de caràcter autobiogràfic. El 29-XII-2008 rep un homenatge al Teatre Principal de Palma. És guardonat amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2000) i la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya (2003). El 2010 rep el Premi Cap Vermell, de Capdepera. El març del 2012 és un dels signants del manifest Crida ciutadana per la llengua, promoguda per l’Obra Cultural Balear. Té una entrada a la GEM. Casat amb Camila Blanes, és pare d'una filla i de dos fills.

Enrique Ochoa (El Puerto de Santa Maria, Cadis, 27 d’abril de 1891 - Palma, 6 de setembre de 1987).

Pintor. Nom artístic del pintor Enrique Estévez Ochoa, nat a El Puerto de Santa Maria el 27 d’abril de 1891, fill de Francisco Estévez Fernández, tinent d’Infanteria, i Milagros Ochoa Ríos. Té una germana, Maria Felisa. Orfe de pare i mare, als 8 anys és enviat a la Academia Maria Cristina, de Toledo, per a la formació d’orfes de militars. El 1907 s’instal·la a Sevilla per estudiar a la Escuela Superior de Bellas Artes. El 1914 es trasllada a Madrid, on treballa com a il·lustrador de revistes, pinta, exposa i viatja. El 1919 es casa amb Julia Puertas González i són pares d’un fill, José. A mitjan dècada dels anys 20 viatja a Barcelona per a una exposició, però s’hi instal·la i s’uneix sentimentalment amb la pintora Carme Osés Hidalgo. Al final dels anys 20 es traslladen a Mallorca. El 1960 és elegit acadèmic numerari de la Reial Academia de Belles Arts de Palma, de la que serà vicepresident. Mor als 87 anys a l’Hospital de la Creu Roja, de Palma. Descansa al cementiri de El Puerto de Santa Maria. La seva obra es caracteritza per les varietats d’estils que abasta, per l’ús que fa de referències simbolistes i per l’atenció que presta a la representació plàstica de la música. Va ser deixeble seu i de Carme Osés el pintor Joan Miquel Roca Fuster. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.