La llista dels xuetes mallorquins de 1942

Durant els primers anys de la IIGM es fa a Mallorca una llista de xuetes destinats a ser deportats a camps de concentració i extermini nazis. Era un moment particularment delicat: la persecució dels jueus a Europa (Alemanya i països ocupats per les tropes nazis) es troba en un punt culminant i el règim de Franco viu una etapa eufòrica de filonazisme.

Fa la llista i la posa en circulació en els cercles restringits del poder la Falange amb la col·laboració dels consulats d'Alemanya i Itàlia. És decisiva la intervenció del bisbe de Mallorca Josep Miralles Asbert, que la fa ampliar molt considerablement amb el propòsit que fos inviable el su ús. Sembla que la versió final de la llista inclou prop d'un 35% de la població de l'illa d'aleshores.

Cita la llista i les seves successives formulacions Miquel Fortesa Pinya a l'obra Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1965). N'han parlat Josep Mascaró Passarius, Antoni Serra Bauzà i altres. Lleonard Muntaner, historiador expert en el tema dels xuetes, diu que ha vist la referència que hi fa Francesc Aguiló en el seu dietari inèdit, que conserven l'editor Miquel Font i els seus descendents.

Arran de l'evolució de la guerra a Europa a partir de la derrota alemanya a Stalingrad, els filonazis perden poder dins el règim de la Dictadura i la llista (o el conjunt final de llistes) es deixa de costat. Tot amb tot, la inquietud de la població xueta no solament no desapareix, sinó que es manté activa fins més enllà del maig de 1945. Val a dir que des del 1720, data de la darrera sentència capital de la Inquisició contra un xueta (signada per Jordi Trullolls Dameto (1670-1723)), de nom Gabriel Cortès, el col·lectiu havia viscut un període de certa tranquil·litat, que el 1942 es veu trencant abruptament.

Xueta és tota persona que porta un dels 15 cognoms considerats infames per la població i les institucions perquè corresponen a conversos condemnats i executats en els darrers actes de fe per pràctiques criptojueves. Dit d'una altra manera, són xuetes només una part dels descendents dels jueus conversos de Mallorca, ja que són molts els cognoms d'aquest grup que la memòria popular amb el pas del temps deixa d'identificar i d'estigmatitzar.


Bibliografia

Miquel FORTESA PINYA, "Els descendents dels jueus conversos de Mallorca. Quatre mots de la veritat", Gràfiques Miramar, Palma, 1966.

CS, "La desapareguda llista dels xuetes mallorquins", Ara Balears, 13-VII-2013, pàg. 36.

Jaume Pomar Llambies (Palma, Mallorca, 29 de juliol de 1943 – Caubet, Bunyola, Mallorca, 10 de juliol de 2013)

Poeta, assagista, crític literari, narrador, traductor, articulista i funcionari públic. Estudia peritatge mercantil i obté el títol (1959) a l’Escola de Comerç de Palma. Ingressa per oposició com a auxiliar administratius a una entitat bancària, on treballa diversos anys. Trasllada la residència a Barcelona per cursar periodisme a l’Escola de Periodisme de Barcelona, on es titula el 1973. A més, comença estudis de filosofia i lletres. Després de 5 anys d’estada a Barcelona (1968-1973), ingressa com a administratiu en el cos de funcionaris públics. Realitza diverses tasques fins que s’encarrega de treballs de suport administratiu a la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Tot seguit, assumeix les funcions de bibliotecari i documentalista de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem, on es prejubila als 61 anys (2004).

Com a poeta, als 24 anys, publica (1967) el llibre titulat Tota la ira dels justos, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 1966. Publica Inútil fracàs (1971), que li proporciona un altre Premi Ciutat de Palma Joan Alcover. El 1991 aconsegueix el premi Cavall Verd amb Quatre estacions. El 1991 rep la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona per Veus del passat i el 1998 torna a obtenir el mateix guardó per Tardor. El 2006 guanya el premi Manuel Rodríguez Martínez, d’Alcoi, amb el poemari Llibre de l’exili (2011). Continua escrivint i publica obres com Amb la mort, amorosament (1969), premi Nacional Universitari 1966, Història Personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), possiblement la seva millor obra, Imatge de la por (1988), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993), premi Miquel de Palol 1992, La sínia de les hores (1997), L’illa i el silenci (2009), Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008, Cants de Montalt (2012), premi Pare Colom d’Inca, etc.

Com a narrador és autor dels textos autobiogràfics El temps que fuig (1997), Temps inconjugable (2001) i Bolla negra (2010). També és autor de les obres Un dia o l’altre acabaré de legionari (1988), premi Joan Santamaria 1987, En Josep J. xueta (2001) i altres.

Com a assagista escriu Quatre veus de la literatura contemporània, on parla de Llorenç Villalonga, Guillem Frontera, Bartomeu Fiol i Lluís Maicas. En aquest àmbit és conegut sobretot pels seus treballs sobre Llorenç Villalonga amb títols com El meu Llorenç Villalonga (1995), Llorenç Villalonga: cartes i articles. Temps de preguerra (1914-1936)  (1998), Llorenç Villalonga i el seu món (1998), La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga (1995), una obra excel·lent, que suscita en el seu moment controvèrsia i algunes desqualificacions del tot injustificades. També és autor de Bartomeu Rosselló Pòrcel, vida i obra (1966), L’aventura de ‘Nova Palma’ (1976), Raimon (1983) i Pere Nicolau, l'arquitectura transforma la realitat (1999). Afeccionat a la pintura, escriu l’obra Vint pintors de Mallorca (2003), que reuneix escrits sobre Joan Miró, Pere Quetglas “Xam”, José M. de Labra, Joan Bennàssar, Ferran Garcia Sevilla, Joan Roca Fuster, Pau Fornés, Miquel Rivera Bagur, Maria Carbonero, Aligi Sassu, Juli Ramis, Ramon Canet i altres.

Com a traductor passa al català obres de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Josep M. Llompart i Llorenç Villalonga. També tradueix al català per a la seva oportuna reedició l'assaig que va escriure Jaume Pomar Fuster, el seu avi, de l'obra Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904). Tradueix al català textos diversos escrits en castellà, francès i italià. Escriu nombrosos articles al Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, El Día i Diari de Balears i a les revistes Randa, Lluc, Cultura, Estudis Baleàrics, Revista de Catalunya i Serra d’Or.

Dotat de gran cultura, és un lector empedreït. Llegeix molt i rep influències molt diverses, que transforma en un estil propi marcadament realista i autobiogràfic al principi, per evolucionar posteriorment vers unes formes més simbòliques, riques en metàfores, símils, al·legories i sàtires. La seva poesia es manté dins l’àmbit del realisme i l’existencialisme. Són elements constants de la seva obra les  referències a la solitud i als sentiments d’incomprensió, marginació i pessimisme existencial que habiten el seu món. Com indica Antoni Vidal Ferrando, tracta els temes clàssics de la mort, l'amor, el pas del temps, l'angoixa, la llibertat, la soledat, el desarrelament del cos i de l'ànima. Parla de la fragilitat i de la indefensió humana, del final de les utopies, de l'exili en el propi país, del paradís perdut de la infantesa, etc.

De posicions esquerranes, milita un temps en el PCE (1973-1975) i, molts anys després, en el PSM. Decebut de la política, abandona tota militància. Manté sempre el compromís amb la llengua catalana, que considera la seva pàtria. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català. Són els seus amics Guillem Frontera Pascual, Miquel Cardell Santandreu, Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra Bauzà, Biel Mesquida, Lluís Maicas, etc. La nòmina, àmplia i diversa, de les persones que recorden en Jaume amb simpatia i afecte és molt més gran del que alguns dels seus amics coneixen. Ha estudiat la seva obra la poetessa Antònia Arbona Santamaria, autora de “La poesia de Jaume Pomar: el poderós exorcisme de la metàfora” (2002). Té una entrada a la GEM.

El desembre del 2014 es publica l'obra El valor de la paraula (Poesia 1967-2012),que conté la seva obra poètica completa, amb un annex que inclou textos antics i nous d'homenatge a l'autor d'un interès que varia segons els casos. Possiblement hi sobren algunes paraules i hi manca una anàlisi biogràfica sòlida que expliqui la figura de l'autor, les dimensions múltiples que abastava i la rica complexitat que la definia.

El vaig conèixer el 1967, quan ell treballava a la Banca March, festejava una xicota maquíssima i dirigia juntament amb Guillem Frontera la col·lecció La Sínia de l’Editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló Pons. A partir d’aleshores varem mantenir una amistat que mai no es va trencar ni va decaure. Quan ens trobàvem m’explicava amb excitació i passió les tasques que portava endavant en aquell moment. Atent, respectuós, educat, tímid, directe i un xic extravagant, treballa intensament fins als darrers moments de la seva vida. Mor a l’Hospital Joan March (Caubet, Bunyola, Mallorca) pocs dies abans de fer els 70 anys.

Jaume Pomar Llambias, 2010 ca.

Bibliografia

Antònia ARBONA SANTAMARIA, “La poesia de Jaume Pomar: el poderós exorcisme de la metàfora”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2002.

Antoni SERRA, "Fins demà, Jaume ...", Última Hora, pàg. 69, 21-VII-2013.

Biel MESQUIDA, "Jaume Pomar o l'excel·lència de la poesia", Diario de Mallorca/Bellver, pàg. 8, 18-VII-2013

Bernat NADAL, "La flama poètica de Jaume Pomar",  Última Hora, 17-VII-2013, pàg. 57.

Gabriel JANER MANILA, "Jaume Pomar, en la memòria", Diario de Mallorca, 14-VII-2013, pàg. 58.

José Carlos LLOP, "El poeta y la ciudad", Diario de Mallorca, 14-VII-2013, pàg. 32.

Sebastià ALZAMORA, "En la mort del poeta Jaume Pomar", Ara Balears, 13-VII-2013, pàg. 29.

Antoni VIDAL FERRANDO, "Jaume Pomar, aquest cop sí 'adéu a tot això' ", Última Hora, 13-VII-2013, pàg. 63.

Mariana DÍAZ, “Fallece Jaume Pomar, el mejor poeta de su generación”, Última Hora, 12-VII-2013, pàg. 62.

Cristina ROS, “S’apaga la veu del poeta Jaume Pomar”, Ara Balears, 12-VII-2013, pàg. 29.

Jeroni MAS i Bernat MAS, “En la mort d’un poeta”, Diario de Mallorca, 12-VII-2013, pàg. 50.

Gabriel FLORIT FERRER, “Adéu, Jaume”, Ara Balears, 12-VII-2013, pàg. 29.

JAUME POMAR LLAMBIAS, www.cultura.gencat.cat

GEM, 13, 279

AA.DD. “Qui és qui a Mallorca”, pàg. 424, Promomallorca ed., Palma 1999.

Jaume POMAR. El valor de la paraula (Poesia  1967-2012), Perifèrics, baltaredit, Palma, 2014.

L’obelisc de la plaça de Sant Pere (Roma)

D’una sola peça, té una alçada de 25:50 m i pesa 327 tones. Va ser extret de la pedra de granit d’Assuan fa uns 4.000 anys. L’emperador Cal·lígula va ordenar el seu trasllat des de la ciutat d’Heliòpolis (Egipte) a Roma el 37 dC com a trofeu de guerra.

A Roma és ubicat en el Circus Maximus, que construí Cal·lígula i acabà Neró. Segons la tradició sant Pere va ser crucificat al costat del monòlit, que honorava la memòria d’August i de Tiberi.

El Papa Sixte V manà la seva reubicació al davant de la basílica de Sant Pere (Roma), situada prop de l’antic Circus Maximus. El canvi d’ubicació va ser dirigit per l’arquitecte Domenico Fontana (1543-1607). Els homes que participaven en l’aixecament del monòlit tenien ordres de guardar silenci sota pena de mort. En veure que les cordes feien fum, Benedetto Bresca (Sanremo 1530-1603), capità mercant, digué en veu alta “aigua a les cordes”. L’avís serví per salvar l’operació, que reixí de situar la pedra en posició vertical. L’obelisc resta situat a la nova ubicació el dia 10 de setembre de 1586.

Benedetto Bresca va ser honorat amb la concessió exclusiva de vendre les palmes del dia del Ram en els volts de Sant Pere, que els seus descendents encara conserven.

És el segon monòlit més alt de la ciutat de Roma. És conegut com a l’obelisc vaticà, l’obelisc de la plaça de Sant Pere i l’obelisc de Cal·lígula.

Obelisc de la Plaça de Sant Pere

Fundació Turística i Cultural Illes Balears (FUNDATUR)

El Patronat de la Fundació es constitueix el 1997 de la manera següent:

Jaume Matas Palou (Govern de les Illes Balers)

Josep M. González Ortea (Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears)

Miquel Vicens Ferrer (Associació del Foment del Turisme de Mallorca i del Foment del Turisme d’Eivissa)

Josep Seguí Díaz (Foment del Turisme de Menorca)

Josep F. Conrado Villalonga (Caixa de Pensions i Estalvis “la Caixa”)

Pere J. Batle Mayol (Caixa de Balears “Sa Nostra”)

Gabriel Escarrer Julià (Inmotel Inversions – Sol Melià)

Josep Linares Colom (Iberostar Hotels i Apartaments)

Enric Piñel López (Banca March)

Joan Josep Hidalgo Acera (Air Europa)

Josep Lluís Carrillo Benítez (Hotels Globals)

Gabriel Barceló Oliver (Hotel Dux – Grup Barceló)

Antoni Fontanet Obrador (Productes Fontanet)

Carme Matutes Prats (Associació Hotelera Doliga)

Isabel Garcia Lorca (Viatges Soltur)

Miquel Rosselló Ramon (Roxa)

Gonçal Pascual Arias (Spanair)

Miquel Ramis Martorell (Grupotel)

Pere A. Serra Bauzà (Hora Nova – Grup Serra)

Josep A. Fernández-Alarcón Roca (Riu Hotels)

Pere Ballester Simonet, a proposta de Sol Melià

Maria Josep Hidalgo Gutérrez, a proposta d’Air Europa

Susana Carrillo Szymanska, a proposta d’Hotels Globals

Carme Matutes Prats, és la presidenta del Patronat

El grup promotor de Fundatur va estar format per Gabriel Barceló Oliver, Carme Matutes Prats, Gabriel Escarrer Julià i Josep Francesc Conrado Villalonga.

A les 19 empreses fundacionals (18 entitats privades i el Govern de les Illes Balears) s’afegeixen posteriorment, entre d'altres, les següents empreses:

Banc de Crèdit Balear

GESA-Endesa

Josep Garcia Gelabert (Gràfiques Garcia)

Klaus Graff (Teka i Port de Portals)

Enric Puig Planas (Perfums Puig)

Josep Ferrer Sala (Freixenet)

Les aportacions es feren mitjançant el lliurament per part de cada entitat de 10 pagarés de 10 milions de ptes. cada un, amb venciments anuals entre el dia primer de gener de 1998 i el primer de gener de 2007. El Govern de la Illes Balears féu una aportació superior (2,7 milions d'euros).

El Fortuna III va ser construït a les drassanes Bazán, San Fernando (Cadis). L’embarcació va ser estrenada el 15 de gener de 2000 i tot seguit féu la travessia Cadis-Palma (Mallorca). El cost de l’embarcació va ser de 17.503.664 euros. El 16 de maig de 2013 la Casa del Rei comunica al Patrimoni Nacional la renuncia del Rei a l’embarcació. Carme Matutes Prats, en nom del Patronat de FUNDATUR, sol·licita per carta al Patrimoni Nacional que l’embarcació sigui retornada a la Fundació. Segons manifestacions a la premsa, la Fundació disposa actualment d’actius financers per valor d’uns 3,3 milions d’euros. Entre el 2000 i el 2013 la Fundació organitza diversos concerts a la Seu de Palma.

El 28 de gener de 2014 es varen signar els documents corresponents a la reversió a Fundatur de la propietat de la embarcació.

Climent Garau Arbona (Palma, 5 d’octubre de 1924)

Farmacèutic, analista clínic, activista cultural i polític. Neix en el far de la Riba (Palma). És l'únic fill de Miquel Garau Massanet, enginyer tèxtil, natural de Capdepera, i d'Antònia Arbona Colom. El pare dóna classes de matemàtiques a una acadèmia que munta amb un soci a Palma. Sa mare, natural de Sóller, on viuen els seus padrins materns, pateix problemes de sordesa a causa d'una otitis mal curada.

Fa el curs d'ingrés al batxillerat a l'Institut de Palma poc abans de l'inici de la  Guerra Civil., però no el pot cursar fins que acaba la guerra. Es llicencia en farmàcia a la Universitat de Barcelona (1951) i s’especialitza en bramatologia i microbiologia a la Universitat de Madrid (1961). El juny de 1962 funda a Palma el Centre d’Anàlisis Biològiques.

El 1965 o 1966 es fa soci de l’Obra Cultural Balear de la mà de Pau Alcover de Haro. El 1970 el mateix Pau Alcover de Haro, fill de Joan Alcover, el proposa com a president i resulta elegit. Ocupa la presidència durant dos mandats tot al llarg del període 1970-1976. És el segon president de l’entitat. Durant el seu mandat, l'entitat incrementa el nombre de socis i de les activitats que desplega.

El 1975 funda el partit ANAM (Aliança Nacional Mallorquina) i el 1976 funda el GASI (Grup Autonomista i Socialista de les Illes (1976). Després s’incorpora al Partit Nacionalista de Mallorca, fundat per Josep Melià Pericàs. En el marc de la coalició electoral Unió Autonomista, encapçala la llista d‘aquesta formació al Senat a les eleccions generals del 1977. Finalment, s’afilia al PSM que el presenta a les eleccions generals de 1982. En cap de les dues ocasions surt elegit.

El 1982 ven la farmàcia que té a Bunyola des de 1952. Ho fa per poder dedicar-se a les anàlisis clíniques plenament. El 1985 funda i presideix el Grup Blanquerna, dedicat a l’estudi de la realitat cultural i nacional de Mallorca. El 2008 Jaume Mateu Martí publica el llibre “Climent Garau, un fil de memòria”, anàlisi i descripció de la seva biografia completa. El 2011 publica el llibre “De prop i d’enfora”, de caràcter autobiogràfic.

El 29-XII-2008 rep un homenatge al Teatre Principal de Palma. És guardonat amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2000) i la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya (2003). El 2010 rep el Premi Cap Vermell, de Capdepera. El març del 2012 és un dels signants del manifest “Crida ciutadana per la llengua”, promoguda per l’Obra Cultural Balear. Té una entrada a la GEM. Casat amb Camila Blanes, és pare d'una filla, Mercè, i de dos fills, Miquel i Ferran.

Climent Garau Arbona, 2011

Bibliografia:

GEM, “Garau Arbona, Climent”, t. 6, pàg. 155-156, i t. 23 (Apèndix), pàg. 155.

Francina JAUME GUARDIOLA, “Climent Garau Arbona”, Gent de Bunyola, 2008.

Maria I. DEYÀ i Antoni ROCA, “Climent Garau, cultura i política”, Pòrtula, núm. 253, octubre 2003

Jaume MATEU MARTÍ, “Climent Garau, un fil de memòria”, Lleonard Muntaner, Palma, 2008

Copa Confederacions. Campions

Any                 Seu                     Campió              Subcampió

1992       Aràbia Saudita       Argentina        Aràbia Saudita
1995       Aràbia Saudita       Dinamarca      Argentina
1997       Aràbia Saudita       Brasil                Austràlia
1999       Mèxic                         Mèxic               Brasil
2001       Corea/Japó            França             Japó
2003       França                      França             Camerun
2005       Alemanya               Brasil                Argentina
2009       Sudàfrica                 Brasil                EUA
2013       Brasil                         Brasil                Espanya


-----
Font: FIFA

Festival Internacional d’Orgue Antoni Martorell

Sèrie anual de concerts creada el 2003 per l’Agrupació Artística i Cultural Mandrava, amb seu a Inca (Mallorca, Espanya). El festival té per objecte difondre i prestigiar la música d’orgue i fer conèixer la música organística del compositor Antoni Martorell Miralles (Montuïri, Mallorca, 1913 – Palma, Mallorca, 2009).

El primer festival, que té lloc el 2003, ofereix concerts a la Basílica de Sant Francesc de Palma, a la capella monumental de la Porciúncula i a l’església de Sant Francesc d’Inca. Els festivals següents tracten de mantenir una distribució similar, per bé que els concerts s’ofereixen majoritàriament a la basílica de Sant Francesc de Palma, seu de l’orgue Jordi Bosch - Gerhard Grenzing, restaurat sota l’impuls i la direcció d’Antoni Martorell.

Porta la gerència del Festival la soprano Pilar Rosselló Corró, secretària de l’Associació Mandrava. De la direcció artística se n’encarrega l’organista Roberto Marini, professor de l’Institut Pontifici de Música Sagrada de Roma, catedràtic titular de Pràctica Organística i Cant Gregorià del conservatori “L. D’Annunzio” i organista titular de la catedral de Teramo (Itàlia).

Han participat com a concertistes Roberto Marini (Itàlia), Montserrat Torrent (Espanya), Federico del Sordo (Itàlia), Alexander Fiseisky (Rússia), Hans-Jürgen Kaiser (Alemanya), Jurgen Essl (Alemanya), Irena Chribkovà (Txèquia), Kathinca i Stephan Frank (Àustria), Stefan Kagl (Alemanya), Bernhard Marx (Alemanya), Jean Guillou (França), Colin Walsh (Anglaterra), Jean-Christophe Geiser (Suïssa), Josef Edwin Miltchitzky (Alemanya), Susanne Jutz-Miltschitzky (Mònaco), Rafel Riera (Espanya), Bartomeu Manresa (Espanya) i altres. Han fet la presentació del festival Montserrat Torrrens, Pilar Rosselló, Damià Ramis, Guillem Morlà, Miquel Alenyà i altres. La imatge representativa del festival és la del quadre a l‘oli “A Martorell”, realitzat per la pintora Trinitat Huertas Rus i dedicat per l’autora al pare Martorell.

Els festivals han tingut lloc majoritàriament els mesos de primavera, llevat dels de l’edició corresponent a 2010, que es va haver d’ajornar a causa de les incidències derivades del núvol provocat sobre Europa per l’erupció del volcà Eyjafjalla (Islàndia). El concert de capçalera del desè festival, commemoratiu del centenari del naixement d’Antoni Martorell, interpretat per Roberto Marini, es va oferir a la Catedral de Barcelona el 29 de juny de 2013.

Fra Antoni Martorell Miralles, TOR