Alícia Llabrés i la pintura (2006)

La pintura és l’art de l’ensomni, de la creació d’il•lusions òptiques, de la mobilització de la fantasia visual i l’emoció estètica. La pintura és silenciosa, estàtica, il•lusòria, falsament tangible. Evoca una realitat inexistent en el quadre, que sedueix la complicitat de l’espectador, captiva la seva mirada, l’introdueix en el paradigma de la fantasia visual i en fa bategar l’esperit a l’ampara del delit, l’encantament i la fascinació. Enganar i agradar, mentir i satisfer, fantasiejar i convèncer són tasques gairebé impossibles, impensables, irreverents.

El pintor és un mag de la il•lusió. Amb una pinzellada ha de parlar a l’espectador, amb la combinació de colors s’ha d’introduir en la seva intimitat, amb les distribucions que el dibuix fa ha de colpir el subconscient i sacsejar el conscient. La pintura és un artifici complex, inexplicable i inintel•ligible, d’una gran austeritat: no fa ús de la paraula, ni dels sons, ni de la seqüència, ni d’elements de la realitat que representa, evoca, suggereix o indica.

Una tela muntada sobre un bastidor, convenientment preparada, fa les funcions de suport. Pigments de color dissolts en oli o en un altre medi de suspensió creen sobre la superfície de la tela un joc d’il•lusions. Nét de Karl Heinz Angermann, Ricard Anckermann, el gran artista que va commoure el món de la pintura de Mallorca en el darrer terç del XIX i primers anys del XX, lamentava la manca de recursos de la pintura per expressar-se. Lamentava, sobretot, la manca de l’ús de la paraula, que amb pocs signes convinguts (les lletres), pot omplir tot un univers de significat i de bellesa. Anckermann, almenys en una ocasió va fer ús de la lletra per afegir contingut a una composició. Aquest és el cas de la seva obra més emblemàtica: les teles del sostre del saló de ball del Cercle Mallorquí, avui sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. Hi va ordenar les figures d’Apol•lo, Mart, la Llibertat, el Teatre, la Història, la Ciència i d’altres, de manera que formen tres lletres; la ela, la i i la hac, de llibertat, igualtat i fraternitat ("hermandad").

La pintura demana a l’artista modèstia, tensió creadora, experimentació i valentia. Sobretot modèstia, perquè el seu treball no té regles, ni normes, ni imposicions, ni dogmes, ni restriccions. Pintura i música són les dues arts més lliures, més obertes, més indeterminades. Alícia Llabrés excel•leix com a pintora que fa de la modèstia part essencial de la vida, de la seva amistat generosa i sincera, de la seva joiosa maternitat, del seu compromís i la seva militància en favor de la llibertat, la igualtat i la solidaritat com elements essencials de la convivència humana basada en els ideals cívics i els valors ètics. Afegeix a la seva modèstia riquíssima una espontaneïtat càlida, tendre, honesta i sincera fins a la indefensió, com solament l’han tenguda persones tan grans com Miquel Àngel, Caravaggio, Velázquez, Czesanne, Malevich, Bacon, Picasso, Rothko i Miró.

Mai no ha cercat l’èxit com a nord del seu treball. Pinta perquè li agrada fer-ho, perquè té coses a comunicar, propostes a dir, reflexions a compartir, sentiments a expressar. Pinta perquè ho duu a la sang i no pot deixar de fer-ho. Cerca l’obra ben feta, ben acabada, ben construïda, ben concebuda, ben executada, a la manera de Velázquez i Miquel Àngel. Com ells, ha fet del seu treball un camí de renúncies i troballes, d’esforç i recerca, de superació i experimentació, amb l’ambició de crear bellesa, que és la més noble de les ambicions. Al servei d’aquest ideal hi posa tot el que té: coneixements, imaginació, il•lusió, habilitats, facultats, esperit d’observació, estudi dels grans mestres, creativitat i una impagable vàlua personal.

A la seva pintura no hi ha símbols, signes, paràboles, segones intencions, significats ocults o restringits. Hi ha una ferma voluntat d’obrir l’esperit, de parlar amb l’espectador, de compartir amb ell alegria i dolor, de comunicar-se amb el món i d’escoltar-lo, de repensar-lo i identificar-ne les mancances i les solucions, d’analitzar, diagnosticar, suggerir, convidar i compartir. La seva narració plàstica vessa sinceritat, humanisme, feminisme, compromís, calidesa, transparència, sentiments i emoció.

A les seves teles abunden figures geomètriques com el quadrat, el cercle, el cercle tancat dins un perfil quadrat, els angles, les retxes encreuades, les retxes paral•leles, el semicercle, els punts aïllats, el punt al mig d’un quadrat, el puntejat, les gelosies i d’altres figures similars. La seva presència, discreta i silenciosa, suggereix les figures tancades i perfectes, les figures perfectes i obertes i les seqüències d’unes i altres de Kazimir Malevich. Delaten l’afany de perfecció que anima els seus pinzells, singularitza la seva obra i la identifica particularment. Evidencia, a més, la seva devoció per l’avantguarda, el suprematisme, les aportacions de Malevich i el coneixement que en té de la seva obra desafiadora i innovadora. Val a dir que quan Stalin va prohibir l’abstracció, Malevich va fer retrats d’aparença realista, que signa, en prova de la més virtuosa i descarada rebel•lia, amb un quadrat de pintura, perfecte com un cristall, emmarcat en un perfil quadrat.

La pintura d’Alícia Llabrés, feta per ser mirada i admirada, surt de la mà d’una artista que acumula experiències visuals múltiples i molt diverses. Mirar, contemplar i observar, són accions que fan part essencial de la seva personalitat. Mira amb l’esguard viu, penetrant i lúcid que va heretar de son pare i que ella ha acaronat, conrat i desenvolupat amb devoció i amb singular eficàcia. Sap mirar, sap entendre el que veu, sap seleccionar el que mira, sap veure més enllà de la mirada, sap captar tota la bellesa visual que s’insinua arreu del món i sap interioritzar-la i aprehendre-la. S’agrada de viatjar per ampliar l’horitzó del seu esguard, per enriquir-lo amb noves experiències i per assaonar-lo amb noves espurnes de bellesa insospitada. Dels seus viatges torna amb els ulls plens d’imatges i amb una experiència visual atapeïda de bellesa.

Equilibrada, riallera i dotada d’una simpatia natural captivadora, treballa amb ordre, amb constància, amb parsimònia. Ordena l’estructura del quadre, la distribució de les masses de matèria i color, el dibuix que alhora separa i uneix i l’equilibri de tot plegat. Pinta murs, parets, façanes, però mai no tanca l’accés a l’interior de l’obra. Sempre hi és present la invitació a penetrar-hi, per visitar-lo, a través d’una finestra, un esvoranc, una gelosia, una escletxa o una cantonada oberta. L’interior, l’ànima del quadre, guarda suggeriments subtils i encisadors, planteja interrogants, ofereix als ulls de l’esperit una seqüència vigorosa d’imatges que embadaleixen els sentits i els saturen. Sobre tot, crea una atmosfera de vibracions que fan propera i inevitable la elevació al paradís del gaudi i de l’emoció estètica. Els seus quadres conviden a mirar-los intensament, sense pipellejar, per poder captar, amb les retines físiques i amb les de l’esperit, l’enlluernament de la bellesa.

Entre tots els mitjans possibles de l’expressió plàstica, que coneix, domina i practica, utilitza amb preferència gairebé absoluta el pinzell, la tela i el pot de pintura a l’oli. La seva elecció no neix del rebuig del carbó, la tinta, el pastel, l’aquarel•la, l’aiguada, la guaixa, el gravat. Neix de la constatació que la seva expressió plàstica demana la pintura feta de pintura, de pintura dissolta, de pintura suspesa a l’oli. La pinzellada empastada i generosa, els regalims de la matèria aparentment sobrera, la textura de la superfície acabada, els raspats (grattages) de la pintura assecada, la volumetria que emergeix a la superfície com a les teles de Czesanne, l’envelliment de la matèria, li demanen i li imposen l’opció per la pintura d’olor penetrant, de tacte suau, enganxós i embrutadís, de docilitat condicionada i de rotunditat aclaparadora. Els catàlegs de les seves exposicions repeteixen sense desmai el crèdit “oli damunt tela”, per bé que ha exposat olis damunt paper i gravats excel•lents. La devoció a l’oli no li permet la facilitat de la tècnica mixta, els encenalls de la barreja de tècniques, el premi del sumatori d’avantatges de l’eclecticisme metòdic. Per això la seva pintura és sòlida, rotunda i potent.

La seva obra, feta de pintura i amb pintura, esdevé un cos viu, que batega, respira, parla, intimida i sedueix la mirada, el tacte, l’oïda i l’olfacte. Els clivells de foc transmeten olors hipnòtics d’oli abrasat, de pigments oxidats i de calor de llar encesa. Els raspats, fets amb decisió, força i reiteració, conviden a mirar-los, tocar-los i acaronar-los, amb el desig d’explorar els misteris tàctils que guarden. Els murs embellits per l’erosió, el pas del temps i garlandes desgastades, exhalen ecos misteriosos, portadors de sons que parlen de records i conviden a la reflexió. L’espai gairebé il•limitat que omple els quadres d’infinitud és animat per un clima suau i lleuger, que respira i fa respirar aires de vida, assossec, silenci i pau interior, que mouen a la introspecció i a la meditació.

L’obra feta amb pintura és més rica en matisos, més suggeridora, més seductora. Apel•la tots els sentits, els repta amb subtilesa singular i els commou amb delicadesa. La força de la pintura que regalima, fa superfícies irregulars, permet raspats iconoclastes com els de Miró, crea transparències impies i deixa petjades llicencioses de pigments, colorants, olis, pinzells, cerres, polsos i gestos, lluny d’amagar-se, s’integra dins l’obra amb vida pròpia i amb veu pròpia. La pintura-pintura crea polifonies de moltíssimes veus i suma expressions d’elements diversos i variats que fan contrastos, matisos, cadències, harmonies i combinacions simfòniques, inabastables amb altres materials.

A l’obra de l’artista sempre hi és present l’espai, la perspectiva, la profunditat. Els seus quadres són espaiosos, són habitacles sense límits, avencs insondables. La percepció de l’espai es fa present com a conseqüència d’una il•lusió visual que, en el seu cas, transmet certesa i seguretat. La combinació dels colors, les formes del dibuix, els tons més clars que enganxen les formes més obscures, no expliquen el fet suficientment. Bacon i Picasso creen la sensació d’espai i dels seus límits amb trets simplíssims, escadussers, gairebé imperceptibles. Alícia Llabrés ho fa amb subtileses apreses dels dos mestres, però amb recursos propis que no posen límits.

La llum és un element d’importància cabdal per a la pintura de Llabrés, on ocupa sempre en un lloc protagonista. Sovint és una llum plena, directa i daurada, de sol franc, que crea contrastos intensos, ombres vibrants, ressalta imperfeccions de les superfícies i mostra la profunditat dels buits que posen en comunicació l’exterior amb l’interior de l’obra. De vegades, la llum és dispersa, suau, embolcolladora. És, aleshores, una llum exterior, indirecta i penetrant, que il•lumina espais d’estada i recolliment. En algunes de les darreres teles la llum es fa llunyana, frontal i crepuscular, per crear contrallums corprenedors de silenciosos “diguem no”, fets amb mots que guarden la força esfereïdora de les pintures negres del millor Rothko. En tots els casos és present la passió pel clarobscur caravaggià, que omple les teles de contrastos, tensions i batecs de vida.

L’imaginari de la artista incorpora quadrats que descansen sobre un costat o sobre un angle, rectangles, columnes, bigues, portes, portals oberts de pinta en ample, filigranes senzilles, dibuixos de paret amb garlandes primitives i clapades, finestrals, rajoles, totxos, teules, graons, seients, façanes menjades pel temps, perfils d’atuells domèstics, com ara vasos, orses, gerres, àmfores. Tots els elements de l’imaginari, singularment i en conjunt, evoquen la calidesa de la llar, la solidesa de la casa pròpia, l’entorn de la ciutat i la presència secreta de la família, els amics, els coneguts, els veïns. Les parets i els murs, com éssers vius, guarden la memòria de paraules antigues i noves, vives en el record i en l’espai infinit que comunica l’ahir amb l’avui, el passat i el present amb el futur. La pintura d’aparença abstracte, informalista i silenciosa, incorpora un món esbossat d’imatges i perfils realistes i el xiuxiueig de paraules, converses i relacions, portadores d’afectes i companyies. Tot plegat fa un discurs intimista, profund, seductor, punyent i entranyable.

L’artista pren l’impuls vital i creatiu de la sinceritat, la modèstia personal i l’ambició creadora. El seu afany és el de l’autenticitat i de la renuncia a tota casta de grandiloqüència, ostentació, ampul•lositat i afectació. El seu camí és fet de transparència i de respecte a l’espectador. El seu nord és la recerca de l’equilibri de formes i colors, d’imatges i contenguts. La seva exploració de la realitat presta més atenció a la dimensió humana i personal que a la dels objectes inanimats. L’artista sap i accepta que la realitat que l’envolta i que habita és complexa, turbulenta, eloqüent, esglaiosa i superba. Els seus referents són els pertinents perquè el discurs plàstic ragi originalitat i creativitat. Són els que guarden els secrets del misteri que fa possible la transmissió del gaudi a la mirada i, des d’aquesta, l’emoció a l’esperit.

La seva és una pintura feta amb el cor net, la ment lliure, l’esperit curull de sinceritat i la voluntat disposada amb generositat a l’esforç i al treball tenaç. L’artista mira amb cobdícia un món ple d’indicacions contradictòries, que analitza i selecciona acuradament. Interioritza el que veu i expressa la seva experiència a través de pinzells fèrtils i versàtils. Les seves propostes, plenes de la autenticitat i la austeritat pròpies dels clàssics, captiven la mirada i transmeten imperioses invitacions a la reflexió, el debat, la interrogació i l’anàlisi.

En suma, pintura plena de llum, clarobscurs i contrallums. Pintura feta per ser mirada amb expectació. Pintura que convida a pensar, escoltar les ressonàncies sonores que amaga, sentir la flaire que destil•la, acaronar els relleus de la seves profunditats i respirar l’aire d’assossec i d’interrogació que la inunda. Pintura per habitar-la i viure-la.

Palma, 20 de juliol de 2006